Amb aquest suggerent interrogant avui l'activíssima ANC de Cornellà de Llobregat ha celebrat un acte amb quatre primeres espases del periodisme i l'opinió nacionalment compromesa: en Francesc-Marc Àlvaro, en Salvador Cot, en Quico Sallés i n'Eduard Voltas, moderats per aquest jove valor del periodisme que és en Bernat Vilaró.
Han estat gairebé dues hores de debat interessantíssim. Amb la primera de les intervencions ja he vist l'havia cagat no portant una llibreta per anar apuntant tot el que deien, perquè eren idees i formulacions molt pensades, a partir de la seva experiència periodística, coneixement dels temes i capacitat d'anàlisi.
Començo a escriure aquest post amb la potser absurda idea de resumir o traslladar-vos algunes de les seves reflexions i valoracions. Si ho esteu llegint és que crec potser me n'he ensortit el mínim com per compartir-ho amb tots vosaltres.
D'entrada, tots quatre han coincidit força en la seva valoració sobre el moment en el que estem, el que implica i el que encara ha de passar.
De tot el que han dit -i recordo- destacaria:
- satisfacció sobre el que s'ha aconseguit, i el punt en el que estem. Per primera vegada a la nostra història tenim un govern 100% independentista treballant explícitament per la independència des del minut u. I això s'ha aconseguit en el temps rècord de menys de 5 anys. El procés ha avançat a una velocitat i intensitat excepcionals. S'ha passat d'un independentisme que no arribava al 20% dels suports a tenir el 48% dels vots.
- la independència és possible i hi arribarem amb un procés negociat, d'una manera o una altra, però negociat en la seva fase final, perquè internacionalment no hi ha alternativa possible, i això, si mantenim la determinació, s'acabarà imposant.
- es visualitza l'evidència que el fet que aquest 48% s'expressi parlamentàriament en forma de 62+10 és una dificultat que té el procés en aquesta fase. Aquest fet objectiu ha estat compartit com a dificultat, i després hi ha hagut opinions diferents sobre el paper d'uns i altres i la "singular" manera que tenim de ser i de fer els catalans.
- hi ha dues coses sobre les que en general també han compartit similar valoració, i és que hi ha alguns "tòtems" dels procés que ens hem autoimposat i que poden acabar sent més perjudicials que cap altra cosa: l'anomenat "full de ruta", les "estructures d'estat" i això dels "18 mesos".
En un procés de la complexitat del procés secessionista de Catalunya, del que no existeixen precedents han explicat que és una temeritat subjectar-se a un full de ruta i a un calendari. L'important del procés és l'objectiu compartit, que és arribar a la independència, però la manera com hi arribarem és impossible recollir-ho o preveure-ho en un full de ruta. Pot passar de tot, haurem de fer front a un ventall de situacions possibles d'una diversitat tan extraordinària que no té massa sentit aquest intent de traçar un full de ruta. Cal tenir en compte que tan important o més que el que fem nosaltres serà què farà l'estat espanyol i com reaccionarà la comunitat internacional. Està clar que tenim un govern dissenyat per fer possible la independència, però la manera com haurà de gestionar aquest "fer-la possible" només ho podrem saber sobre la marxa, a mesura que avancem, cremem etapes i vagin sortint dificultats. Seria un desastre avaluar el procés com si el full de ruta fos un check-list.
No sabem tampoc si aquesta fase final del procés durarà 18 mesos, o 16 o 24, o el que sigui. No és possible determinar preclusivament un calendari com si tingués anotada a la tapa una data de caducitat. Està bé que hi hagi aquesta idea de que és un govern fet amb un objectiu clar, i els 18 mesos expliciten aquesta determinació. Però no ens hem d'obsessionar amb el calendari.
Finalment, en aquest apartat de "totems" que hem de relativitzar, el tema de la "construcció d'estructures d'estat". Ras i curt, aquestes estructures d'estat només les pots tenir de debò quan esdevens un estat. Una cosa és preparar-se per al moment de la desconnexió de la millor manera possible, però la construcció d'aquestes estructures tots sabem només serà possible a partir d'esdevenir un estat.
- crec que han coincidit bastant en que aquest 48% de suports a la independència és una autèntica fita, i que ens habilita totalment en aquesta fase del procés, però que també hem de ser conscients que ens caldrà acreditar, en un moment o altre, que som més del 50%. Ara tampoc no ens hem d'obsessionar en com ho farem. Ara hem d'aprofitar aquest govern per fer-ho molt bé i que això serveixi perquè més gent faci el "click" i doni suport a la independència, generar un cert efecte social d'arrossegament cap a posicions independentistes.
- tot i que l'estat espanyol sigui molt poderós, tingui tots els mitjans i estigui tot ell treballant per fer impossible la nostra independència, no són tantes les coses que pot fer per impedir-la. Sovint s'haurà d'enfrontar a una disjuntiva diabòlica entre fer una cosa o una altra, sabent que faci el que faci l'independentisme i la posició de Catalunya en sortiran reforçats.
En el fons la independència ens l'estarem jugant en la tensió entre desafiar l'estat i que l'estat pugui exercir de manera efectiva el seu poder. Des d'aquest punt de vista s'ha valorat molt positivament el que va representar el 9N, perquè va ser un desafiament en tota regla a l'Estat, que no va poder impedir passés una cosa contra la que hi havia abocat tota la maquinària estatal. Aquesta fallida de l'estat en poder fer complir les seves decisions, en fer efectiu el seu poder, és el gran valor que va tenir.
- Han estat molt d'acord que en aquesta fase el més important és que nosaltres mateixos no cometem errors. Cal evitar del tot els errors propis i tota tendència a la gesticulació. Els ponents han assenyalat dues situacions com a exemples d'errors propis que haurien pogut fer descarrilar el procés:
- Alguns dels ponents han explicat que l'anterior Govern ja va fer moltíssimes coses a nivell internacional per explicar el procés independentista català, oferir una imatge,, seguretat i garanties democràtiques sobre tot el que s'estava fent. I començar així a guanyar suports entre la comunitat internacional. I que aquest govern seguirà aquesta tasca.
En relació a la nostra posició en el context internacional s'ha situat l'aprovació de la "declaració d'independència" com una de les coses que més mal ha fet a la credibilitat i confiança guanyades en tot aquest temps de treball discret i silenciós. No podem tornar a cometre errors així. Tots els ponents han valorat com a transcendent que l'independentisme hagi associat el seu projecte a una qüestió bàsicament democràtica, d'exercici i expressió democràtica, superant possibles plantejaments de caràcter identitari o economicista. Cal seguir per aquest camí.
- És obvi que l'estat espanyol, amb el consens de pràcticament totes les opcions polítiques excepte Podemos, i amb la implicació activa de tots els ressorts d'un estat i a tots els nivells, ha fet, fa i farà tot el que pugui -i més- per combatre l'independentisme. Ara mateix l'estratègia estatal, amb aquest reguitzell interminable de recursos davant el TC i de suspensions, busca tensionar, fins aconseguir trencar-lo, el fil de legalitat entre el Govern i l'administració de la Generalitat, l'estructura funcionarial, fer-los entrar en conflicte.
- la valoració del paper de Podemos i d'Ada Colau ha donat lloc a un debat interessant. S'ha reconegut que sigui pel que sigui de fet Podemos ha estat i és l'única força política espanyola que defensa una sortida democràtica a la situació de Catalunya, i en fa pedagogia. Però també tots han coincidit que una sortida d'aquest tipus des de l'interior de l'estat espanyol és del tot impossible. I el pacte PSOE-C's és l'última prova que n'hem tingut.
Arran d'aquest fil, quin sigui el paper d'Ada Colau, el seu posicionament en relació a la independència i la millor manera de o "portar-la" a les nostres posicions o minimitzar el seu impacte i força és un dels temes que més oberts han quedat i amb visions més diferents entre els ponents. Des de qui ha recordat que Ada Colau va votar Sí+Sí el 9N fins qui creu que la pròpia dinàmica i lògica (ilògica) política de l'estat espanyol acabaran ofegant el que ara es visibilitza com una proposta política emergent que en el fons torna a intentar obrir un espai en això que s'ha dit "la tercera via".
- la importància que pot tenir el posicionament de la Colau en relació a la indy, per fer decantar votants, no ha impedit que els ponents també valoressin que cal anar alerta per preservar la pluralitat i transversalitat del procées, perquè el procés també s'està jugant en altres espais ideològics, com per exemple el moderat, el de les classes mitjanes liberals.
I bé, una mica aquestes són les principals idees amb les que m'he quedat del molt que han parlat tan brillantment aquests 4 ponents. En definitiva, que anem bé. Que hem aconseguit molt i molt poc temps. Que tenim per primera vegada un govern independentista i que l'hem de deixar treballar perquè els encerts que tingui amb tot el que faci poden ser cabdals per assolir una majoria per sobre del 50% de partidaris de la independència. Que per a l'èxit del procés aniria bé deixar de banda aquests totems com el full de ruta i el calendari que nosaltres mateixos hem aixecat i que l'únic que fan és tensionar el procés absurdament. Que el més important ara mateix és no cometre errors propis (com va ser l'aprovació de la declaració d'independència). I que ho aconseguirem, per més que a dia d'avui no puguem visualitzar encara com anirà la cosa, ni a què haurem de fer front ni quan s'esdevindrà.
Som-hi. SEGUIM. Moltes gràcies a Eduard Voltas, Quico Sallés, Salvador Cot i Francesc-Marc Àlvaro per haver vingut a Cornellà, responent a la invitació que els hi vam fer des de l'ANC de Cornellà, i per tot el que avui ens han explicat i compartit amb nosaltres. Un autèntic luxe!
DONEC PERFICIAM
Han estat gairebé dues hores de debat interessantíssim. Amb la primera de les intervencions ja he vist l'havia cagat no portant una llibreta per anar apuntant tot el que deien, perquè eren idees i formulacions molt pensades, a partir de la seva experiència periodística, coneixement dels temes i capacitat d'anàlisi.
Començo a escriure aquest post amb la potser absurda idea de resumir o traslladar-vos algunes de les seves reflexions i valoracions. Si ho esteu llegint és que crec potser me n'he ensortit el mínim com per compartir-ho amb tots vosaltres.
D'entrada, tots quatre han coincidit força en la seva valoració sobre el moment en el que estem, el que implica i el que encara ha de passar.
De tot el que han dit -i recordo- destacaria:
- satisfacció sobre el que s'ha aconseguit, i el punt en el que estem. Per primera vegada a la nostra història tenim un govern 100% independentista treballant explícitament per la independència des del minut u. I això s'ha aconseguit en el temps rècord de menys de 5 anys. El procés ha avançat a una velocitat i intensitat excepcionals. S'ha passat d'un independentisme que no arribava al 20% dels suports a tenir el 48% dels vots.
- la independència és possible i hi arribarem amb un procés negociat, d'una manera o una altra, però negociat en la seva fase final, perquè internacionalment no hi ha alternativa possible, i això, si mantenim la determinació, s'acabarà imposant.
- es visualitza l'evidència que el fet que aquest 48% s'expressi parlamentàriament en forma de 62+10 és una dificultat que té el procés en aquesta fase. Aquest fet objectiu ha estat compartit com a dificultat, i després hi ha hagut opinions diferents sobre el paper d'uns i altres i la "singular" manera que tenim de ser i de fer els catalans.
- hi ha dues coses sobre les que en general també han compartit similar valoració, i és que hi ha alguns "tòtems" dels procés que ens hem autoimposat i que poden acabar sent més perjudicials que cap altra cosa: l'anomenat "full de ruta", les "estructures d'estat" i això dels "18 mesos".
En un procés de la complexitat del procés secessionista de Catalunya, del que no existeixen precedents han explicat que és una temeritat subjectar-se a un full de ruta i a un calendari. L'important del procés és l'objectiu compartit, que és arribar a la independència, però la manera com hi arribarem és impossible recollir-ho o preveure-ho en un full de ruta. Pot passar de tot, haurem de fer front a un ventall de situacions possibles d'una diversitat tan extraordinària que no té massa sentit aquest intent de traçar un full de ruta. Cal tenir en compte que tan important o més que el que fem nosaltres serà què farà l'estat espanyol i com reaccionarà la comunitat internacional. Està clar que tenim un govern dissenyat per fer possible la independència, però la manera com haurà de gestionar aquest "fer-la possible" només ho podrem saber sobre la marxa, a mesura que avancem, cremem etapes i vagin sortint dificultats. Seria un desastre avaluar el procés com si el full de ruta fos un check-list.
No sabem tampoc si aquesta fase final del procés durarà 18 mesos, o 16 o 24, o el que sigui. No és possible determinar preclusivament un calendari com si tingués anotada a la tapa una data de caducitat. Està bé que hi hagi aquesta idea de que és un govern fet amb un objectiu clar, i els 18 mesos expliciten aquesta determinació. Però no ens hem d'obsessionar amb el calendari.
Finalment, en aquest apartat de "totems" que hem de relativitzar, el tema de la "construcció d'estructures d'estat". Ras i curt, aquestes estructures d'estat només les pots tenir de debò quan esdevens un estat. Una cosa és preparar-se per al moment de la desconnexió de la millor manera possible, però la construcció d'aquestes estructures tots sabem només serà possible a partir d'esdevenir un estat.
- crec que han coincidit bastant en que aquest 48% de suports a la independència és una autèntica fita, i que ens habilita totalment en aquesta fase del procés, però que també hem de ser conscients que ens caldrà acreditar, en un moment o altre, que som més del 50%. Ara tampoc no ens hem d'obsessionar en com ho farem. Ara hem d'aprofitar aquest govern per fer-ho molt bé i que això serveixi perquè més gent faci el "click" i doni suport a la independència, generar un cert efecte social d'arrossegament cap a posicions independentistes.
- tot i que l'estat espanyol sigui molt poderós, tingui tots els mitjans i estigui tot ell treballant per fer impossible la nostra independència, no són tantes les coses que pot fer per impedir-la. Sovint s'haurà d'enfrontar a una disjuntiva diabòlica entre fer una cosa o una altra, sabent que faci el que faci l'independentisme i la posició de Catalunya en sortiran reforçats.
En el fons la independència ens l'estarem jugant en la tensió entre desafiar l'estat i que l'estat pugui exercir de manera efectiva el seu poder. Des d'aquest punt de vista s'ha valorat molt positivament el que va representar el 9N, perquè va ser un desafiament en tota regla a l'Estat, que no va poder impedir passés una cosa contra la que hi havia abocat tota la maquinària estatal. Aquesta fallida de l'estat en poder fer complir les seves decisions, en fer efectiu el seu poder, és el gran valor que va tenir.
- Han estat molt d'acord que en aquesta fase el més important és que nosaltres mateixos no cometem errors. Cal evitar del tot els errors propis i tota tendència a la gesticulació. Els ponents han assenyalat dues situacions com a exemples d'errors propis que haurien pogut fer descarrilar el procés:
- les dificultats per investir President i formar Govern, amb tot l'espectacle d'aquells mesos "horribilis"
- l'aprovació d'aquella "declaració d'independència" que feu el Parlament.
- Alguns dels ponents han explicat que l'anterior Govern ja va fer moltíssimes coses a nivell internacional per explicar el procés independentista català, oferir una imatge,, seguretat i garanties democràtiques sobre tot el que s'estava fent. I començar així a guanyar suports entre la comunitat internacional. I que aquest govern seguirà aquesta tasca.
En relació a la nostra posició en el context internacional s'ha situat l'aprovació de la "declaració d'independència" com una de les coses que més mal ha fet a la credibilitat i confiança guanyades en tot aquest temps de treball discret i silenciós. No podem tornar a cometre errors així. Tots els ponents han valorat com a transcendent que l'independentisme hagi associat el seu projecte a una qüestió bàsicament democràtica, d'exercici i expressió democràtica, superant possibles plantejaments de caràcter identitari o economicista. Cal seguir per aquest camí.
- És obvi que l'estat espanyol, amb el consens de pràcticament totes les opcions polítiques excepte Podemos, i amb la implicació activa de tots els ressorts d'un estat i a tots els nivells, ha fet, fa i farà tot el que pugui -i més- per combatre l'independentisme. Ara mateix l'estratègia estatal, amb aquest reguitzell interminable de recursos davant el TC i de suspensions, busca tensionar, fins aconseguir trencar-lo, el fil de legalitat entre el Govern i l'administració de la Generalitat, l'estructura funcionarial, fer-los entrar en conflicte.
- la valoració del paper de Podemos i d'Ada Colau ha donat lloc a un debat interessant. S'ha reconegut que sigui pel que sigui de fet Podemos ha estat i és l'única força política espanyola que defensa una sortida democràtica a la situació de Catalunya, i en fa pedagogia. Però també tots han coincidit que una sortida d'aquest tipus des de l'interior de l'estat espanyol és del tot impossible. I el pacte PSOE-C's és l'última prova que n'hem tingut.
Arran d'aquest fil, quin sigui el paper d'Ada Colau, el seu posicionament en relació a la independència i la millor manera de o "portar-la" a les nostres posicions o minimitzar el seu impacte i força és un dels temes que més oberts han quedat i amb visions més diferents entre els ponents. Des de qui ha recordat que Ada Colau va votar Sí+Sí el 9N fins qui creu que la pròpia dinàmica i lògica (ilògica) política de l'estat espanyol acabaran ofegant el que ara es visibilitza com una proposta política emergent que en el fons torna a intentar obrir un espai en això que s'ha dit "la tercera via".
- la importància que pot tenir el posicionament de la Colau en relació a la indy, per fer decantar votants, no ha impedit que els ponents també valoressin que cal anar alerta per preservar la pluralitat i transversalitat del procées, perquè el procés també s'està jugant en altres espais ideològics, com per exemple el moderat, el de les classes mitjanes liberals.
I bé, una mica aquestes són les principals idees amb les que m'he quedat del molt que han parlat tan brillantment aquests 4 ponents. En definitiva, que anem bé. Que hem aconseguit molt i molt poc temps. Que tenim per primera vegada un govern independentista i que l'hem de deixar treballar perquè els encerts que tingui amb tot el que faci poden ser cabdals per assolir una majoria per sobre del 50% de partidaris de la independència. Que per a l'èxit del procés aniria bé deixar de banda aquests totems com el full de ruta i el calendari que nosaltres mateixos hem aixecat i que l'únic que fan és tensionar el procés absurdament. Que el més important ara mateix és no cometre errors propis (com va ser l'aprovació de la declaració d'independència). I que ho aconseguirem, per més que a dia d'avui no puguem visualitzar encara com anirà la cosa, ni a què haurem de fer front ni quan s'esdevindrà.
Som-hi. SEGUIM. Moltes gràcies a Eduard Voltas, Quico Sallés, Salvador Cot i Francesc-Marc Àlvaro per haver vingut a Cornellà, responent a la invitació que els hi vam fer des de l'ANC de Cornellà, i per tot el que avui ens han explicat i compartit amb nosaltres. Un autèntic luxe!
DONEC PERFICIAM
PS: espero que els intervinents estiguin d'acord amb aquest resum de valoracions sobre les diferents qüestions que han plantejat. No voldria per res del món haver escrit o valorat alguna cosa que no coincideix amb la seva visió. Si ho he fet, si us plau, poseu-vos en contacte amb mi que ho esmenaria.
Entrades
1 comentari:
Uns apunts.
Jo diria que, al final, alguna cosa es negociarà, però no serà una negociació que aprofiti per iniciar unes relacions fraternes i de bon veïnatge. Ja m'agradaria equivocar-me, però només accediran al que sigui estrictament imprescindible, i aquesta categoria no és fàcil de delimitar, però per exemple, em costa de creure que passin a l'estat català la informació sobre persones i empreses de què disposa l'Agència Tributària i la Tresoreria de la Seguretat Social.
Això enllaça amb les dificultats per a construir les "estructures d'estat". Estic totalment d'acord amb la seva afirmació què l'estructures d'estat només les pots tenir de debò quan esdevens un estat. Efectivament, l'Agència Tributària i la Tresoreria de la Seguretat Social espanyoles disposen d'un munt de valuosa informació perquè disposen del poder coercitiu d'un estat, poder necessari per fer complir la normativa que regula les obligacions d'informar a aquestes institucions. El més lamentable sobre aquesta qüestió, és que s'ha fet molta demagògia al respecte, s'ha donat a entendre que bastir aquestes estructures és bufar i fer ampolles i que si fins ara no s'ha fet, era per manca real de voluntat. La cosa és més complexa i hauríem d'esperar més rigor entre els "nostres".
D'Ada Colau i els Podemos, jo no espero res. Els seus proveïdors argumentals són un obstacle a la independència de Catalunya. Jo adreçaria els esforços a atreure a l'independentisme la major part del seu electorat.
Publica un comentari a l'entrada