17 de juny 2016

Criticar el caràcter de "procés" és criticar el compromís militant independentista de les generacions que ens han precedit

És un dels primers dies de primavera del 1984. Amb uns amics de l'institut veiem un anunci de la Crida a la Solidaritat reclutant voluntaris per al 23 d'abril, Sant Jordi. Jo només conec La Crida perquè, el 1981, vaig anar amb els meus pares a l'acte que van convocar al Camp del Barça, SOM UNA NACIÓ, contra la Loapa. Després vaig aportar granet de sorra per la campanya de solidaritat amb Etiòpia i Eritrea "que es moren". Ens hi presentem. I el 23 d'abril, recollim el material, una taula de càmping plegable de mons pares i tot el dia de paradeta venent productes de La Crida i repartint informació.

"Entro" a La Crida. Militància setmanal. La llengua. Solidaritats. Manis. País. Fundem "Joves Independentistes". Tinc força amics a l'MDT. Als de La Crida ens miren una mica amb certa displicència. Canten "quan em jubili, jo lluitaré a l'MDT, beure moltes Volls i dedicar-me a cardar, les de la Crida, m'estan esperant...". Sembla s'imposa el "poble armat, poble respectat". Però jo ni per conviccions personals ni per estratègia política no puc amb la violència. Crec en la democràcia, en la no-violència (herència del meu compromís cristià). I tot de sobte, les hòsties entre els "dos MDT", el de la PIC (Política Independentista de Combat, estratègia de revolució socialista) i el del "Front Patriòtic" (estratègia de confluència amb altres sectors independentistes). Amics pegant-se, barallant-se, el Fossar camp de batalla... tristesa.

El 1987 arriba la "Crida Nacional a ERC". Hi participa la gent amb la que milito a La Crida, començant per l'Àngel Colom. No ho dubto, m'hi sumo. Entrem a ERC. "Hola que tal". Hortalà. JERC. Discussions sobre si estelada blava o groga. No tenim ni idea de res però tenim moltes ganes de fer coses. Un luxe: en Ramon Barnils ens agafa a un grup dels joves i ens fa un intensiu de com fer una revisteta militant, però atractiva. Li diem "la cocktelera". Muntem, per primera vegada, un acte d'ERC-JERC al Fossar, per l'One. Bé, exactament al Fossar no, a la plaça davant la façana principal de Santa Maria del Mar. Escenari, equip de so, tot sembla a punt, però... i la llum? Hòstia, no hi hem pensat. Un pis de la finca darrere l'escenari té una senyera, pugem, ens obre una senyora gran, i aconseguim poder fer arribar els cables i connectar-los a la llum del seu pis. I la cosa aguanta. Hem posat un peu al Fossar, per l'Onze, amb un discurs al marge de l'exaltació de la violència.

Fem moltes altres coses, entre les quals, el privilegi de conèixer un vell militant d'ERC del Poble Sec, ens n'han parlat i l'anem a entrevistar. Un pis petit. Ens obre la porta la seva senyora, ens serveixen ratafia i comencem a parlar. Llavors ens explica com va ser un dels que va salvar el Monestir de Ripoll durant la Guerra Civil davant les hordes de la FAI. Era un xavalet, però hi va ser, amb altres companys seus. Ens explica totes les barbaritats de la FAI pel Pirineu, la mort de companys seus i el que ells feien per combatre alhora aquests dos feixismes, el dels franquistes i el de la FAI. Una entrevista que em marca molt.

Un company, que també estudia Dret com jo, em parla de la FNEC. Hi entro i m'hi implico a fons. Primer a la Facultat, després a nivell nacional. Llavors decideixo donar-me de baixa d'ERC. Estic en un sindicat plural, en sóc el coordinador de la Universitat de Barcelona i Vice-president, i crec no haig de tenir carnet. Fi de la meva vida militant a ERC, a començaments del 1988.

Amb la FNEC aprenem, sobretot, a fer-nos responsables i a gestionar un sindicat nacionalista que acull estudiants de molt diverses ideologies, units al voltant d'un ideal de la Pàtria. I adquirim mentalitat guanyadora, de sumar, de créixer, de ser els millors, de fer coses, de tenir sempre el país al cap, de defensar els estudiants... i combinar-ho amb estudiar. Conec la gent del GEN (Grup d'Estudis Nacionalistes), i conec Raimon Galí i tot el seu enorme mestratge. Recuperem la figura d'en Xandri i de l'heroica FNEC republicana. El desembre de 1989 hi va haver un nou congrés a la FNEC, i, després de gairebé dos anys a la Coordinadora Nacional, i abans a la Facultat, vaig posar fi a la meva etapa d'activisme universitari.

El 1990, amb una bona colla d'amics i companys de diferents lluites que vivíem al barri de Les Corts, vam decidir fundar el Casal Independentista de Les Corts. Coneixíem, perquè hi teníem amics i era una experiència singular, el Casal Independentista de Sants, que majoritàriament era herència de l'MDT. Li vam donar un caràcter tan transversal com vam saber i va ser una experiència conjunta de territorialització del treball independentista. Amb els companys de Sants vam fer moltíssimes coses de treball de base i orientat al creixement de la militància independentista: calçotades, concerts, campanyes, etc.

Una de les grans fites, inoblidable, va ser que quan vam arribar al soci número 100 del Casal li vam oferir ser-ho i va acceptar a Avel·lí Artís Gener, Tísner. Un honor, un orgull, un tot, haver-lo pogut conèixer i que acceptés la nostra invitació i reconeixement.

Un dels moments de més difícil gestió com a Casal fou la redada del 92, prèvia als jocs olímpics, contra independentistes catalans. Jo no havia defensat mai la lluita armada, tot el contrari, sempre havia estat un propagandista de la no-violència. Però el 92 el compromís militant era ser a prop de la gent que estaven detenint, torturant i engarjolant. I hi vam ser. Sense dubtar-ho.

Coses de la vida, el segon semestre del 91, quan ja estic acabant la carrera però encara em falten algunes assignatures, em van proposar col·laborar com a coordinador tècnic amb el Comitè Olímpic de Catalunya, per tota la campanya pre-Jocs Olímpics de BCN 92 i durant els Jocs. I vaig acceptar. I vam fer una feinada increïble. I segurament vaig acabar aprenent més del que vaig poder donar en aquell context. 

Acabats els Jocs marxo de vacances i al tornar em centro en acabar la carrera i orientar la meva vida laboral. Començo estudis de postgrau per especialitzar-me en el Dret Públic i la gestió pública. Ho compagino amb una feina pels matins de coordinador d'estudis en una consultoria i d'impulsor d'una associació esportiva, el Centre Budo Sant Jordi, per promoure la pràctica d'arts marcials tradicionals japoneses, com el judo, el jiu-jitsu o el Kendo. És un període en el que mantinc un perfil militant relativament baix i fora de qualsevol organització.

Una de les coses que s'esdevenen en aquells anys és la dissolució de Terra Lliure. És un dels fets cabdals perquè l'independentisme, avui, estigui lliure de cadenes a un passat recent que, com està passant al País Basc, ho condicioni i contamini tot. Però no tothom ho veia igual. Molts dels que ara donen lliçons llavors defensaven estratègies violentes, en el que era una ceguesa monumental. Hi va haver un Onze especialment "calent". ERC convocava a Ronda Sant Pere amb Plaça Urquinaona, i membres del que ampul·losament s'autodefinien com a "independentisme combatiu" van convocar una contra-mani amb una "falla" per "cremar-hi" en Colom, en Carod i tots els que ells acusaven de desarticular l'independentisme. Aquell Onze els companys d'ERC ens van demanar si podíem donar un cop de mà per assegurar que no passés res. I ho vam fer. Anys després, un amic que va participar en aquella falla em reconeixia que era un dels episodis dels que més s'avergonyia de la seva vida militant, i que no havia perdonat a una sèrie de persones la manipulació a la que el van sotmetre.

És una constant en tot allò "viu" que es desenvolupi, que creixi, que s'hagin de prendre decisions, que avanci, que reculi, etc etc etc. En els organismes biològics li diem procés vital. El procés independentista també és procés perquè és viu.

Em resulta especialment repugnant tota aquesta genteta que es fan els interessants, els estupendus, criticant el que ells en diuen "processisme", és a dir, que tot allò que està passant ho situem en el marc d'un "procés" viu. Alguns som conscients, perquè els anys de militància ens ho han ensenyat, que no arribarem a la independència en un picar de mans, sinó amb molt picar de pedra, continu, en una successió de molts actes, de moltes decisions, d'encerts, d'errors, de rectificacions. Un procés en el que tots haurem d'aprendre a fer-ho bé per fer-ho possible.

El 2003-2004 uns companys em van proposar implicar-me en un projecte que estava naixent, en l'àmbit dels temes de Cultura i de Comunicació. I vam fundar la Fundació ESCACC (Espai Català de Cultura i Comunicació). Primer hi vaig entrar com a patró, i més endavant em van escollir vicepresident. Vam treballar força en molts projectes del que ara en diríem crear "estructures d'estat".

L'últim trimestre del 2003 hi havia unes eleccions "autonòmiques" importants, perquè eren les primeres sense Pujol. Vaig al Palau Blaugrana, a un míting del Carod, que està brillant. Voto ERC, com sempre havia fet fins aleshores. El que llavors no sabia és que seria el penúltim cop que ho faria. Contra pronòstic, guanya CiU, guanya Mas, però ERC fa el primer tripartit amb PSC i ICV-EUA. No hi estic d'acord, però d'alguna manera ho entenc, després de tants anys de pujolisme convergent. I seguim. És un primer mandat amb Maragall de President força convuls, que acaba amb la sortida d'ERC del Govern i eleccions el 2006. Torna a guanyar CiU, i ERC torna a reeditar un tripartit del que havien estat expulsats. En aquestes eleccions jo ja no vaig votar ERC, va ser la primera vegada que vaig votar CiU. El 2004 encara havia votat ERC i Carod al Congrés de diputats, en solidaritat amb tot el que estava passant pels fets de Perpinyà.

Però el segon tripartit, fent president Montilla, em superava. El meu raonament era que si tots aquells anys de militància independentista el que servien era per fer president Montilla, algú que jo coneixia perfectament de Cornellà de Llobregat, on havia fet la vida impossible a l'alcalde Frederic Prieto, del PSUC, practicant un lerrouxisme insuportable, tot plegat era massa.

De manera que nou pas enrere. No passa res, perquè ningú no és imprescindible. A mis cosas.

Però estem en l'època de la revolució de les xarxes. I com que continuava sempre pendent de tot el que passava des del meu punt de vista independentista, vaig obrir un blog. I van arribar les eleccions internes a ERC, a les quals un antic conseller, un metge, Joan Carretero, va disputar el poder a l'establishment del partit combatent la política d'aliances tripartita. Algú em va presentar en Carretero, vam congeniar i vaig dir que l'ajudaria. I amb uns altres companys blocaires vam muntar "Blocs amb estrella", una plataforma de blocaires que donàvem suport a Carretero. No va guanyar. Però la cosa ja s'havia tibat massa. I d'allà en va sortir Reagrupament com una proposta de nou partit polític.

I també m''hi vaig implicar, amb passió i convenciment. Fins al punt que amb un amic i amb una persona llavors de confiança del Doctor, vam ser els que vam constituir notarialment el partit i registrar-lo. Vam desplegar un activisme territorial excepcional. I també vam aconseguir sumar molta gent de gran vàlua. El projecte d'aquell Reagrupament ixent és potser un dels més potents que s'han vist en la Catalunya dels nostres dies. Vam tenir el bateig popular un Onze de setembre, en el que vam organitzar una espectacular ofrena al General Moragues i un dinar popular. Un èxit. Tot va molt bé, molt fort i amb una enorme projecció. Fins que el Doctor es "gira" i, del que havia de ser un projecte polític regenerador, el converteix en un projecte autocràtic. I arriben unes hòsties polítiques i per la xarxa monumentals. El sector democràtic i regenerador vam fotre el camp i allò es va quedar convertit en una secta d'aduladors del líder.

I apareix Laporta. Carretero ja està tan endiosado i intractable que Laporta decideix fer una proposta política nova, el que seria Solidaritat per la Independència. Tota la gent que hem sortit d'RCat hi participa. Però jo no. Els hi dono suport "anímic i personal", però he quedat esgotat de tot el que ha passat aquells anys, i tot plegat m'ha fet dubtar de l'espai polític que volíem ocupar. I me'n quedo fora. Segueixo tenint el meu blog i segueixo opinant. I amb amb una bona colla dels amics que havíem fet "Blocs amb estrella", per al 2010 fem "Absolut Mas", un agregador de blogs independentistes que donem suport al Mas en les eleccions del 2010.

I guanya Mas. I governa. ERC es fot una hòstia electoral monumental, que precipita la renovació de la seva direcció. I Oriol Junqueras, a qui conec i ens tenim confiança des de l'època de la FNEC, assumeix la direcció del partit. Per aquesta confiança em demana si el puc ajudar en algunes coses, i ho faig, tan bé i tan lleialment com vaig poder.

El març del 2012 qui llavors és responsable de seguretat de la naixent Assemblea Nacional Catalana (ANC) em demana si podem fer de voluntaris de seguretat en l'assemblea constituent al Palau Sant Jordi. Havíem estat col·laborant en dispositius de seguretat durant les consultes per la independència des del 2009. I ho fem.

Un parell de mesos després em demana comptar amb nosaltres (tota la gent patriota al voltant de la Creu de Sant Jordi, Associació Germans Badia, etc.) per assumir el pes de la seguretat de la mani de l'Onze del 2012. Evidentment ens posem a la seva disposició. Ens van encomanar encapsular tota la capçalera de la manifestació, a Pau Claris entre Gran Via i Plaça Urquinaona. Aquella manifestació, ara ja es pot explicar, tenia, a banda de la gestió del que ja s'apuntava com a multitud, un element crític. Una part de l'esquerra independentista, la més antisistema, no volia participar de la mani unitària de l'ANC, i volia fer la seva mani, sortint d'Urquinaona, fins al Fossar. I circulaven moltes informacions que alguns elements "incontrolats" volien sabotejar l'arribada de la mani de l'ANC a l'escenari final davant l'estació de França, provocant incidents violents. El dispositiu de seguretat de l'ANC va preveure moltes coses per garantir que tot es desenvolupés amb normalitat. Però allò que realment va impedir que passés res del que semblava podia passar és que hi havia tanta gent al carrer que no es podia sabotejar l'arribada de la mani perquè abans de començar la mani ja havia arribat al final i tot el recorregut estava ple de gent.

A aquesta espectacular mobilització popular la seguí una declaració solemne del President Mas, assumint la reivindicació dels manifestants. I això va acabar amb l'avançament electoral del 2012. Malgrat s'hi presentava un amic com era n'Oriol Junqueras, jo estava convençut que el vot que més podia ajudar a fer la independència era el que donés la majoria absoluta a Mas. Però en Duran es va encarregar de rebentar-ho. I en aquell moment crític el cert és que ERC va saber estar a l'alçada i el procés independentista va seguir endavant, gràcies a aquest compromís i saber interpretar el moment històric.

El 2013 l'ANC va organitzar la Via Catalana. Els organitzadors a la ciutat de Barcelona ens van demanar que els ajudéssim a muntar un dispositiu de seguretat a Plaça Catalunya, Plaça Sant Jaume, Parlament, Passeig de Gràcia i Sagrada Família. I va ser a Sagrada Família on vam avortar una acció espanyolista, en identificar molts membres del Casal Tramuntana, de Brigadas Blanquiazules i d'altres grups ultres que estaven a les dues bandes de la cadena que formava la via. No sabem què volien fer, però volien fer alguna cosa i amb la pressió de la nostra presència, sense ni una paraula, ho vam impedir. El periodista Xavier Rius-Sant al seu blog va dir que una de les coses que aquests ultres havien intentat era despenjar una bandera espanyola de Sagrada Família, però això era un moment previ al que volien fer quan nosaltres els vam interceptar.

En aquell període jo també formava part d'un grup que havia constituït el mestre Salvador Cardús al voltant del que se'n deia "La fàbrica", generant idees, però també coses com p.ex. les campanyes de visualització de l'espoli fiscal i les urnes engabiades, una protesta contra les prohibicions estatals en relació al 9N.

La sinergia constructiva entre CiU,ERC i la societat civil es va mantenir fins l'estiu del 2014, data en la que podem fixar la crisi de confiança de Junqueras cap a Mas, que acaba amb l'espantà d'ERC del 9N, quan deixen a Mas i Convergència i David Fernández i la CUP sols amb el 9N. I el 9N fou un èxit, una jornada de glòria.

El 9N, també com milers catalans, vaig ser voluntari, coordinador de procés a l'institut Mercè Rodoreda, del barri de Sant Ildefons, a Cornellà. Un dels dies i una de les experiències més gratificants de la meva vida militant.

El que cap de nosaltres sabia era la dimensió del que s'havia gestat en aquells mesos previs al 9N i el mateix 9N: un estat d'ànim de desconfiança entre CDC i ERC, que amenaçava també de contaminar a la societat civil, del que encara avui no ens hem recuperat.

Quan Mas fa la seva conferència per unes eleccions plebiscitàries amb una proposta política unitària pel Sí, Junqueras contraprograma i desestima la unitat. I això es manté fins que es fa tan insostenible la seva posició, perquè totes les enquestes li donen un descens electoral, que s'accepta Junts pel Sí. Però les coses mai han tornat a ser iguals.

En tot aquest últim període, i fins que decideixo presentar-me al Secretariat Nacional de l'ANC jo he estat, i després del meu pas fugaç pel Secretariat, segueixo, com milers d'altres, un voluntari de base, a la meva territorial, a Cornellà de Llobregat, al barri on vaig créixer, Sant Ildefons, ajudant en tot allò que he pogut: encartellar, paradetes, repartir informació, organitzar actes, etc.

Això ho he combinat amb el treball, amb dos companys de dues altres universitats, d'anàlisi demoscòpica, de vot i de la influència dels elements sociodemogràfics en l'arbre de decisions dels individus en relació a la independència. Aquests treballs no els hem fet mai públics, perquè l'únic objectiu que teníem era ajudar a prendre les millors decisions per fer créixer l'independentisme. Per això només ho hem compartit amb tots els partits i organitzacions cíviques compromeses amb la independència.

Tot això que he explicat de "vida militant" no ho he fet per exhibicionisme, sinó perquè crec serveix per trenar un relat sobre el que implica la militància i el compromís. Fem coses, i de vegades ho fem bé o molt bé, i de vegades no. Però sempre seguim, perquè tenim un objectiu molt clar. Una de les coses més importants de l'experiència militant és que serveix per prendre consciència que les coses no seran fàcils, que haurem de treballar molt i que en aquest obrir-nos camí cap a la nostra llibertat unes vegades l'encertarem i unes altres no. No hi ha fórmules màgiques. No ens despertarem un dia i serem independents, no ens prendrem una pastilleta i al despertar serem independents.

També serveix, l'experiència militant, per prendre consciència que només som una baula més en la llarga cadena de compromisos que des de fa més de 300 anys han mantingut aquest anhel de llibertat, aquesta idea de la independència. Hi som perquè n'hi ha hagut molts que amb el seu compromís i sacrifici ens han permès arribar fins on avui som. I tot i que ells no se n'hagin en-sortit, tinc per ells el màxim respecte, consideració i gratitud: HONOR I GLÒRIA, perquè ens han permès seguir sent i mantenir viva la voluntat de ser.

Deixeu-me que us expliqui una última cosa. Ara fa ja uns quants anys amb els companys de l'Associació Patriòtica Catalunya 1640 vam decidir engegar un projecte que a nivell personal ha estat molt gratificant per a tots els que hi hem intervingut: entrevistar i gravar, perquè quedés constància de cara al futur, del seu testimoni i vivències, a tots els patriotes que quedaven vius de les diferents organitzacions independentistes que van des de l'època de la República, la guerra civil, la immediata postguerra, l'exili, i la dictadura, fins el 1975.

Aquesta és una feina que s'hauria d'haver fet fa molts anys, i no es va fer. Però nosaltres no ens vam quedar lamentant-ho, sinó que vam començar a buscar els qui encara vivien, entrevistar-los i deixar gravat audiovisualment el seu testimoni. No està editat, però el material existeix, i algun dia potser algú ho podrà editar i divulgar.

Un d'aquests patriotes que vaig tenir l'honor i la sort de poder entrevistar fou Pere Carbonell. Abans de la guerra havia estat a la FNEC. A la guerra fou dels primers oficials formats per la Generalitat. Lluità fins al final. Camp de concentració. Al sortir arriba a la Barcelona de la derrota absoluta de la postguerra. Ingressa al Front Nacional de Catalunya. Cau amb tot el braç militar del Front. Tortures i presó. Surt. I segueix lluitant, militant. Va escriure un llibre, "Obrint camins a l'esperança", en el que explica la militància en aquells anys de la derrota total. En les llargues hores que vam parlar em deia "Francesc, ni ens passava pel cap guanyar. Només teníem una idea: havíem de lluitar per mantenir oberts els camins a un ideal, el d'una Catalunya lliure, perquè algun dia, les generacions futures, el poguessin transitar. Lluitàvem perquè no podíem permetre que es trenqués la cadena de compromisos de la que formàvem part. Tu ara, Francesc, també en formes part. No sé si tu faràs la independència, però en tot cas el teu deure és garantir que aquesta cadena de compromisos no es trenqui, fins que algun dia, una generació, ho aconsegueixi. Tant de bo sigui la teva".

Pere Carbonell va morir poc després del 9N.

Pere Carbonell parlava d'un camí. Nosaltres avui parlem d'un procés. És el mateix, som procés perquè hem estat camí. I serem independents perquè hem estat camí i procés. La independència només l'assolirem amb molt d'esforç i amb molt d'encert. L'esforç ni l'hem escatimat ni l'escatimarem, estem plenament entregats a assolir l'objectiu. L'encert ens esforcem per tenir-lo.

I sí, som procés, perquè el procés és la garantia de que la independència és viva i és un futur possible, materialitzable. Qui ataca la idea del procés ataca la independència, trenca les baules de la cadena de compromisos, se'n situa al marge. Qui ridiculitza el sentit del procés, amb aquesta estupidesa amb voluntat ofensiva de dir-ne "processisme", ridiculitza, en el fons, la lluita per la independència i tots els qui l'han defensada des de fa més de 300 anys.

No hi ha cap poció màgica per fer la independència. Menteix i intoxica qui ho digui. Si no som encara independents no és perquè els que ens han precedit siguin uns losers, uns fracassats, sinó perquè l'objectiu és molt i molt complicat d'assolir. Els qui ens han precedit, com els que ara hi són, mereixen la nostra màxima consideració en tot allò que implica ser testimoni viu d'esforç, de compromís i de sacrifici. I aquests valors on no hi són és en tots aquests que menyspreen els qui ens han precedit en la lluita i que des d'un full de serveis a la pàtria que normalment no passa d'un parell de línies, es permeten el luxe de ridiculitzar els que sempre hi han estat i hi seran. Adopten posat de lleons, però no passen de maular patètic.

La independència només serà possible com a procés. Un procés en el que diàriament hem de ser coherents amb el nostre compromís, fer tot el que estigui al nostre abast per empènyer, sigui el que sigui, i aspirar i esforçar-nos per tenir encert en tot el que fem. Som procés perquè és el nostre compromís militant, humil i entregat, per fer tot el que puguem i per fer-ho bé. Som procés perquè sabem no hi ha solucions màgiques, sinó esforç per avançar amb total determinació fins fer realitat l'Estat Català. Som procés perquè som hereus de tots els militants que ens han precedit. Aspirem a ser nosaltres els que proclamem la independència, però no hi som perquè hagi de ser ara o mai, sinó perquè hagi de ser, quan sigui. I si nosaltres tampoc no ho aconseguim, poder mirar als ulls, de cara,a la nova generació que ens agafi el relleu, i que en tot allò que hem fet hi hagi el mateix honor i la mateixa dignitat que nosaltres vam heretar dels qui ens han precedit.


Per la independència, per l'Estat Català, Visca Catalunya lliure!
DONEC PERFICIAM

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Francesc gracies per aquestes paraules! Pero aquesta manca de unio, aquesta obsesio x guanyar que te erc a mi i crec q a molts es desencoratja...

Anònim ha dit...

Extraordinari article! No puc estar-hi més d'acord. Només vull afegir que, com a persona amb un nivell de compromís i dedicació molt i molt inferior al teu, et dono les gràcies més sinceres.

vailet nom ha dit...

Moltes gràcies per les teves paraules.

vailet nom ha dit...

Moltes gràcies per les teves paraules.

Lord Nelson ha dit...


"...però no hi som perquè hagi de ser ara o mai, sinó perquè hagi de ser, quan sigui... que en tot allò que hem fet hi hagi el mateix honor i la mateixa dignitat que nosaltres vam heretar dels qui ens han precedit."

Senyor Abad, un bon full de serveis i una magnífica exposició de compromís patriòtic, de perspectiva històrica, de sentit del deure i de l'honor, i d'humilitat. El felicito.

"No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble."

Segur que a V. A. Estellés, on sigui, li ha agradat el seu escrit.

Pepi ha dit...

Jo no vinc de tant lluny en l'activisme, però m'agrada pensar que comparteixo la naturalesa del teu compromís i constància. I és important mostrar-lo com fas tu perquè aleshores esdevé contagiós

Pepi ha dit...

Jo no vinc de tant lluny en l'activisme, però m'agrada pensar que comparteixo la naturalesa del teu compromís i constància. I és important mostrar-lo com fas tu perquè aleshores esdevé contagiós

Pepi ha dit...

Jo no vinc de tant lluny en l'activisme, però m'agrada pensar que comparteixo la naturalesa del teu compromís i constància. I és important mostrar-lo com fas tu perquè aleshores esdevé contagiós

Anònim ha dit...

Una de les millors coses d'aquest procés què, si no permetem que ens ho destrossin com ho hem estat permetent des de la irrupció de Colau i Podemos amb el discurs frontpopulista i l'estratègia de l'odi ideològic, ens farà guanyar l'alliberament nacional del país és que un ex dirigent com vostè de la FNEC i una ex dirigent com jo de l'AJEC ens hi hem trobat, ens hem donat la ma i empenyem junts amb una coincidència sobre el que és més essencial sense escletxes. I.C.

Teresa ha dit...

Et segueixo fa temps amb molt d´interés a través del blog i de la premsa quan et publiquen o publicaven algun article al Singular/ Mon...on ara et trobo a faltar...des del canvi de direcció...m´agradava més el Lluís Bou .
És un plaer llegir-te...
Les idees...pensaments...experiències...fets i opinions que ens ofereixes corresponen a un èsser humà molt generós, lúcid, valent, vital, coherent, lluitador i de gran dignitat.
Em sap greu no poder estar a la teva alçada des de l´activisme...malgrat que faig tot el que puc des del meu petit àmbit.
Comparteixo gairebé sempre amb sorpresa la teva anàlisi del fets polítics que estem vivint..ha estat una grata sorpresa descobrir-te.
M´agradaria que algun dia parlessis de la teva obligada dimissió... vergonyosament forçada pel sr. Jordi Sanchez al secretariat de l ANC de la que en sóc menbre i que encara avui no he acceptat ja que també comparteixo la teva opinió de cutres referida a la Cup i no em sembla justificat que les terribles actuacions d´ells s´hagin de silenciar per no emprenyar-los...Inaudit!!!