Els meus desitjos i -amb perdó- decàleg per al nou projecte en l'espai polític convergent

D'aquí a dos caps de setmana (9-10 de juliol) el món al voltant de l'espai polític -en un sentit ampli- convergent farà un congrés, no sé si dir-ne de "refundació" o de "fundació". El matís és important, però jo que em considero algú informat, ben bé no ho sé.

Si que sé en canvi de la importància que té per al país el que facin, tant per conservar i ampliar la majoria social per la independència com per al Govern en el "mentre no hi arribem" i en el post independència.

La sacsejada del procés independentista a un dels espais polítics que més ha afectat i està afectant és el que havia ocupat fins aleshores CiU, un sobiranisme moderat, el gran gestor autonòmic, representant de les classes mitjanes en un sentit molt i molt ampli, que recollia des de sensibilitats conservadores fins a socialdemòcrates, incloent-hi socialcristians i liberals.

Si CiU i el seu espai han estat un dels més sacsejats és precisament perquè des d'aquestes posicions que tradicionalment havia ocupat i representat ha transitat en menys de 4 anys fins a l'independentisme explícit. Per no fer-ho llarg, la sacsejada en aquest espai polític ha tingut tres claus:

- la pinça de la pèrdua de suports electorals entre el votant més patriòtic que paradoxalment en la transició de Convergència cap a l'independentisme explícit ha preferit recolzar ERC i el públic moderat que no ha seguit aquest trànsit cap a l'independentisme

-trencar la coalició històrica amb Unió Democràtica, que en el moment clau va trair la voluntat dels seus fundadors i màrtirs, com Carrasco i Formiguera i enlloc de donar suport a la independència va preferir oposar-s'hi des d'un presumpte espai de catalanisme autonomista constitucionalista. D'aquest fet se'n deriva un altre amb fortes implicacions de cara a aquest procés de generar un nou projecte polític: la creació de Demòcrates.  La trencadissa amb Unió va estar acompanyada d'un moviment intern, dins la mateixa Unió, de tota la gent hereva de l'ideari i el llegat dels seus fundadors. Primer van intentar que l'històric partit es posicionés a favor del procés, en el que sens dubte era ocupar el seu espai natural, el seu destí polític. En no aconseguir-ho, per l'enorme control sobre l'aparell de 30 anys de caciquisme de Duran, van abandonar Unió i van recollir tot el llegat dels seus fundadors, que forma part així del projecte polític que van endegar, Demòcrates, per vehicular tot l'espai socialcristià de Catalunya, en fidelitat a la Pàtria i a la independència. Aquesta nova formació, renovada en lideratges i formes, compta amb un capital polític de primer nivell, amb Toni Castellà al capdavant i amb l'aval de líders històrics com Joan Rigol, Núria de Gispert i fins i tot els fills de Carrasco i Formiguera. I amb un planter de nous lideratges joves i de gran projecció com el d'en Pep Martorell, Titon Laïlla, etc.

-haver de sacrificar un dels seus grans actius, el seu líder i president de la Generalitat, Artur Mas, per fer possible que del 27S en sortís un full de ruta i un Govern.

Tot això, acompanyat d'una realitat molt dura:

- el procés els ha situat com a objectiu preferent de la guerra bruta amb la que els aparells de l'estat han volgut combatre el procés independentista. Els líders de Convergència i el mateix partit han estat víctimes d'informes falsos que han esdevingut clau per manipular l'opinió pública en diferents eleccions, com ara els informes falsos sobre el President Mas durant la campanya electoral al Parlament del 2012, i que van costar a CiU la majoria absoluta, o els informes falsos sobre l'alcalde Trias, que van ser hàbilment aprofitats per una oposició immoral, com la que representa Ada Colau, i que va costar l'alcaldia a CiU. Durant la campanya del 27S els fiscals de confiança implicats en la guerra bruta també van ordenar escorcolls salvatges i mediàtics a la seu de Convergència, en un altre intent d'evitar la majoria absoluta de Junts pel Sí, cosa que també varen aconseguir.

- a banda de la persecució amb intenció de destruir políticament les víctimes (Mas, Trias, etc.), la guerra bruta també ha fet servir Convergència per atacar el que clarament identificaven com a la gran amenaça per a l'Estat i la gran fortalesa del procés independentista: la unitat política i cívica al voltant del Sí a la independència. Aquesta unitat sempre s'ha intentat rebentar usant de palanca els atacs i la guerra bruta sobre Convergència, que si la corrupció, que si generant desconfiança, etc.

- una altra conseqüència directa sobre Convergència i els seus lideratges és que fins ara són els únics imputats i perseguits penalment per impulsar el procés. Convergència està assumint, fins ara, en solitari, l'acció repressora de l'estat, fins al punt que aquesta mateixa setmana s'ha fet pública l'obertura de judici penal contra el President Mas i les conselleres Rigau i Ortega pel 9N. I se suposa que en breu, perquè per l'aforament al Congrés actua amb causa separada, el Tribunal Suprem farà el mateix amb qui llavors també era conseller Francesc Homs.

En aquest context en 10 dies el que fins ara era Convergència iniciarà el seu procés de refundació o de fundació d'un nou espai polític.

Ni he estat ni sóc de convergència. Tot i això, en les últimes cites electorals he donat suport explícit al President Mas, i m'he sentit molt proper i molt solidari a tot el que han fet, que ho valoro com a clau per al procés.

Des d'aquesta proximitat i des del màxim respecte al que decideixin fer, no em resisteixo a fer una cosa que segons com pot ser una mica lletja, dir-hi la meva. No voldria que es veiés com un "consejos vendo que para mi no tengo", o que a l'hora de dir el que cal fer tots tenim receptes i som molt savis, però a l'hora de gestionar un canvi només hi són els propis gestors del canvi, amb les seves dificultats, contradiccions, tensions i, en el món convergent, injustes solituds i incomprensions.

Però entenc la transcendència del que van a fer, i, des d'una total lleialtat, voldria assenyalar algunes coses que crec aquest procés hauria de tenir present, perquè vull que els hi surti bé, perquè el país necessita que els hi surti bé. 

Decàleg -amb perdó- personal per al nou projecte polític:

1. Cal que la fundació o refundació es plantegi a fons, no com una operació superficial o de maquillatge. Els reptes, les dificultats, àdhuc els problemes que té actualment aquest espai necessiten que la seva reformulació es faci molt i molt a fons, anant als elements centrals, nuclears, del projecte, i revestint-los d'una nova arquitectura, a tots els nivells. No han de tenir por al vertigen de "reinventar-se", com no van tenir vertigen a l'hora de liderar i fer els sacrificis que han calgut en el procés independentista.

2. El nou projecte hauria de saber combinar dues vocacions polítiques:

- la d'un projecte polític abocat a assolir la independència, per tant pensat i útil per a aquest temps que vagi des d'ara fins la independència, amb els requeriments tan singulars i específics que tindrà.

- la d'un projecte polític cridat a ocupar un espai polític molt clar en la Catalunya independent, des del primer minut de la fundació del nou Estat Català.

3. Ideològicament el nou projecte hauria de cobrir un espai polític de centre/centre-dreta/dreta modern, europeu, que identifiqui i defensi políticament i socialment valors clau. Al meu entendre en aquest espai s'hi haurien de sentir a gust sensibilitats polítiques com ara els liberals, els socialcristians, els conservadors i una certa socialdemocràcia. Però no tindria cap sentit que s'etiquetés amb cap d'aquestes sensibilitats. Els temps ja estan per sobre d'aquestes etiquetes.

Un dels grans reptes, fins al punt que jo crec serà un dels termòmetres amb els que es mesurarà el que en surti d'aquest congrés fundacional o refundacional és com gestionin la integració, participació, inclusió, acord, el que sigui, amb Demòcrates i el seu llegat socialcristià. Aquí caldrà generositat per part del món de convergència i del món de Demòcrates. Però no entendria que aquest procés no sumés tots dos mons. Que ho facin com vulguin, però que ho facin, i que ho facin bé. Per a mi és una de les claus de tot plegat. Hi estaré atent.

4. Lligat a l'anterior: cal renovar discurs i cal renovar les formes. Cal modernitzar el discurs i cal modernitzar les formes. A fons. Hi ha prou base i bagatge per fer-ho. I hi ha un entorn intel·lectual que pot ajudar molt. Aquest diàleg ha de ser fructífer. S'ha de començar a visualitzar ràpidament.

El món convergent durant molt de temps s'ha acostumat a viure sent el blanc de les crítiques, menyspreu i desconfiança, àdhuc burleta, de tothom. Això ha fet que el seu discurs hagi acabat, com el d'aquests boxejadors que estan rebent per tot arreu, molt a la defensiva, molt per a explicar-se, molt per a justificar-se. Paradoxalment això s'esdevé mentre aquest mateix món convergent pot exhibir una molt positiva feina de de govern i de gestió del país, que l'ha modernitzat i que l'ha dotat d'una economia sòlida, d'una sanitat i d'un ensenyament de primer nivell, d'unes universitats i d'una recerca entre les millors d'Europa, etc etc.

Poso un exemple. Els últims anys des de sectors d'aquesta esquerra tan horrorsosament dogmàtica que representa ICV-EUA, ara els Comuns, i també els antisistema com la CUP, però també amb acomplexament còmplice en la crítica, tot i que més moderada, d'ERC o del PSC s'ha acusat a Convergència de "privatitzar" la sanitat. Aquesta acusació es "fonamentava" p.ex. en el recurs puntual a la prestació privada consorciada del servei públic de sanitat. Davant d'això el món convergent sempre s'ha defensat, no sense raó, exhibint les dades que demostren la impostura de les acusacions, atès que durant el tripartit aquesta pràctica va tenir un major abast del que ha tingut amb els convergents.

Per a mi aquest plantejament a la defensiva, tot i que l'entenc, és un error. Com a especialista en gestió i avaluació pública que sóc, sé perfectament que qualsevol servei públic es pot prestar directament per l'Administració, o via el concurs o la participació de la prestació privada. Que es faci d'una manera o una altra no altera mai el caràcter de prestació pública d'un servei. El que per a mi necessita la societat no és un "i tu més", sinó que s'expliqui que recórrer a la prestació privada conserva íntegrament tots els drets dels ciutadans i pot permetre incrementar les prestacions i fins i tot estalviar recursos a l'Administració, ser més eficaç i més eficient.

Renovar discurs vol dir ser actiu socialment. Tenir una organització i una xarxa en diàleg permanent amb la societat, empapant-se de les seves inquietuds i alhora actuant de prescriptor de les polítiques clau per fer progressar aquest país i generar més i millors oportunitats per a tothom.

5. Cal renovar i enfortir lideratges corals de referència al voltant del Govern -Puigdemont- i del projecte -Mas-. Això ja s'està fent, però s'ha de visualitzar amb força. Aquí el món convergent té un planter extraordinari amb molts alcaldes joves que estan fent una feina extraordinària a les seves ciutats. Aquest món municipal ha d'emergir amb vocació de lideratge nacional sense posar en perill la força i el crèdit municipal assolit. Estic pensant en alcaldes com el d'Igualada, com el de la Seu, com el de Valls, com el de Gandesa o com ho va ser en el seu moment el de Girona, en Carles Puigdemont, actual President de la Generalitat.

Renovar lideratges no és només rejovenir lideratges. En cap cas. Es pot ser jove i estar totalment desfasat. Evidentment que cal rejovenir, però també cal incorporar moltes cares noves, de fora del món convergent, que aportin valor i frescor provinents del món de l'acadèmia, de la ciència, de l'empresa, etc etc.

Aquest procés té ara mateix un gran actiu en l'actual President de la Generalitat, el MHP Carles Puigdemont. Al meu entendre encarna totes les virtuts de la renovació que estic defensant siguin prioritàries en aquest procés. Cal molt Puigdemont. I també cal p.ex. molta Neus Munté. O molt Toni Castellà. O molta Míriam Nogueras. O molt Ramon Tremosa.

6. Cal ser contundent tancant les pàgines del passat que més poden perjudicar la credibilitat del nou projecte. Foc nou. Compromís inequívoc amb la transparència i contra la corrupció. No tinc cap dubte que en l'actual Convergència ja no hi ha res del que en un passat hi va poder haver i que va donar peu a les causes actualment obertes. Tenim una prova molt clara, de que ara ja no hi ha res del que hi podia haver hagut en el passat: tota la trama de guerra bruta dels aparells de l'estat han regirat el món convergent de dalt a baix, els seus actuals líders, les seves famílies, etc. I no han trobat res, fins al punt que han hagut d'acabar inventant-se coses, fent informes falsos.

Doncs bé, aquesta nova realitat no només s'ha de posar en valor, sinó que cal fer-ho de manera solemne, amb un compromís inequívoc en la inflexibilitat davant qualsevol pràctica que vulneri la transparència i la netedat en la gestió pública.

Però no només això. El nou projecte ha mostrar-se molt més decidit del que és la seva cultura organitzativa al llarg d'aquests anys. Aquest no acabar de trencar mai amb en Duran, tot i saber que els estava xuclant la sang. Aquesta tolerància incomprensible amb el que ha fet l'alcalde de Tortosa, que per edat i trajectòria estava cridat a ser un dels puntals de la renovació, i en canvi ha fet una de les coses més vergonyoses dels últims temps, com és banalitzar un monument franquista, perpetuant-lo, enlloc d'eliminar-lo sense contemplacions. No era un tema local. Era un tema nacional, era un tema moral. Era inadmissible, i s'ha admès, incomprensiblement s'ha admès, i fins i tot se li ha permès ser cap de llista a les eleccions del 26J per Tarragona. Això no pot ser. Mai més. És de bojos. El nou projecte, si admet, tolera o fa la vista grossa davant episodis així naixerà encadenat al passat. Lo que no puede ser no puede ser y además es imposible. Doncs això, el que ha passat a Tortosa no podia ser, però no s'ha actuat per fer-ho impossible. I ara les conseqüències ho contaminen tot.

Un altre exemple de falta de reflexos és com s'ha gestionat que el nom del sr. Gordó hagi sortit en les converses de la trama de guerra bruta dels aparells de l'estat contra Mas i el procés. Igual és molt injust tot el que diuen d'ell. No ho sé. En tot cas, com a observador, sí que sé que "resoldre" el tema amb una simple nota de l'afectat no és admissible. No sé que calia fer, però passar pàgina com s'ha fet segur que no.

7. Cal una estratègia per obrir-se a molts nous sectors socials als que fins ara el món convergent no hi ha arribat mai, no els ha sabut gestionar, dialogar, incorporar. El votant convergent és un dels més envellits. No es pot tenir el vot de nous sectors socials sense arribar-hi, sense incorporar-ne lideratges, sense dialogar permanentment amb la complexitat de la nostra societat, sense assumir com a pròpia tota la diversitat de la nostra societat.

Cal un discurs en relació a la Catalunya urbana i metropolitana. Cal superar l'estigma de la cultureta, per incorporar també a la realitat del nou projecte la realitat de la nostra societat, els seus orígens diversos, la seva riquesa lingüística (amb el català i el castellà) i la vitalitat creativa d'una societat hiperconectada al món. I ara simplifico injustament, però cal també superar l'estigma de la botigueta per ser la veu dels emprenedors, de l'empresa, de les classes mitjanes, de les seves inquietuds, de les seves il·lusions, dels que comencen, del que emergeixen i dels que ja han pogut aprofitar oportunitats socials i econòmiques. La veu, la cara, les idees, la política i la gestió dels qui se centren en crear més i millors oportunitats per a tothom.

I ningú està en millors condicions per fer-ho que el nou projecte que surti d'aquest procés.

8. Hauran de pensar com superen l'aïllament i ostracisme mediàtic al que el procés independentista els ha condemnat. El contra convergència tot s'hi val s'ha traslladat, per motius diversos, a gairebé tot l'espai de comunicació de masses, opinadors, etc.

9. Caldrà també fortalesa comunicativa i discursiva per evitar quedar atrapats en marcs conceptuals absurds que promou una certa trama política i cívica, amb un evident interès partidista. Coses com l'absurditat delirant d'haver abandonat el concepte d'independència pel de República Catalana. Coses com ser torejats energumènicament per l'ANC, quan converteix les sigles d'un partit en el seu lema: Endavant República Catalana (ERC) o quan convoca una Diada territorialitzada triant les seus amb un únic criteri: evitar fer-ho a cap ciutat o vila amb alcalde o alcaldessa convergent.

Aquesta darrera campanya he sentit, i me n'he alegrat molt, al President Mas parlar de l'Estat Català. Aquesta és la idea, aquesta és la via, aquest és el futur.

Seria important també que el nou projecte que emergeixi d'aquest procés sigui un projecte plenament situat, també pel que fa al seu funcionament intern, en el s.XXI. Participatiu i deliberatiu, amb una democràcia interna viva, que incorpori mesures com una limitació raonable de mandats. Connectat en xarxa i present territorialment. Funcional i àgil.

10. Finalment, per cloure aquest decàleg, SER AMBICIOSOS! Aquest espai té un full de serveis i una garantia excepcional de talent, coneixement i experiència per ser el partit clau del nou estat català, qui amb més garanties construeixi aquest nou país i el situï entre els més avançats d'Europa. Desacomplexadament.

No ho sé, amics. Potser se me n'ha anat una mica l'olla amb aquest decàleg, sobretot perquè és molt còmode fer-ho des del sofà de casa. Però sóc sincer en traslladar el que són les meves inquietuds perquè aquest procés en el que està immers aquest espai polític culmini amb èxit. Si ho fan, sé que serà el meu espai polític. I estic convençut que el de molta altra gent.

Molta sort, amics. I tot el meu reconeixement per tot el que heu fet i el sacrifici exemplar que esteu demostrant saber assumir per fer realitat la independència.

DONEC PERFICIAM