Simbòlic en recaptació, però també perillosament simbòlic en "ideologia"

Pel que sembla el Govern de Catalunya i la CUP haurien avançat en un acord pressupostari que, com a mínim (oh, gràcies per tanta magnanimitat!) permetrà tramitar-los en seu parlamentària. Benvingut sigui, perquè aquests pressupostos són indispensables perquè el procés pugui completar les previsions del full de ruta fins a la independència.

Però que sigui benvingut no vol dir que sigui "celebrat" pel seu contingut, pel que implica, pel que representa.

Segons sembla part de l'acord consisteix en eliminar la deducció addicional fins ara existent d'un 1,5 per l'adquisició d'habitatge habitual per a les rendes superiors als 30.000e.

No puc aplaudir aquesta decisió. De fet m'inquieta. I de fet se situa en aquell tipus de polítiques que en l’últim article esmentava poden ser percebudes per un gruix molt important de la població com una "amenaça" al que han assolit, al seus drets, decisions que empitjoren el seu nivell de vida. És a dir, mesures que poden acabar desgastant la majoria social per la independència.

És una mesura agressiva contra les classes mitjanes, contra les rendes del treball. Fixem-nos que aquesta mesura situa el llindar del que la CUP entén per "rendes altes". Ja no són els milionaris, les SICAVs, etc. Ara són aquelles famílies, aquelles persones, que tenen una renda anual superior als 30.000 euros .

Les rendes per sota de 22.000 euros estan exemptes de fer la declaració d'IRPF; són el que podem considerar per tant les rendes inferiors en la nostra distribució social per nivells de renda. Els discursos que ha estat fent la CUP deien que aquests pressupostos havien de recollir mesures que gravessin "les rendes altes”. En termes de % resulta que a Catalunya s'ha obrat el prodigi que aproximadament un 55% de la seva població siguin "rendes altes". De manera que la classe mitjana catalana ha quedat reduïda a un exigu 15%, la que se situa entre el 30% de les rendes baixes (rendes fins 22.00€) i els 30.000€ de les rendes altes.

La teòrica marxista exigeix de la desaparició de les classes mitjanes perquè es donin les condicions per fer la revolució. A Catalunya això s'ha aconseguit a cop de modificació de l'IRPF.

Perquè el tema no és l'impacte impositiu en si, que és relativament baix. El tema és que el 55% de la població de Catalunya acaba de ser assenyalada com a objectiu fiscal. Poc o gens importa, sembla, que la immensa majoria siguin rendes provinents del treball personal.

Un segon agreujant que impedeix puguem "celebrar" els termes de l'acord és que apunta contra una de les peces bàsiques de l'estructura social, com és el dret a l'habitatge. Catalunya és un país en el que tradicionalment l'adquisició de l'habitatge principal (el de residència) consumeix el gruix dels ingressos familiars. Hi ha dos grans compromisos socials: casar-se i tenir fills i comprar-se un pis. La deducció buscava ajudar les famílies en aquest procés. Treure-la complica l'accés a l'habitatge. I això passa en un context en el que el lloguer de la vivenda és cada cop més car.

Un tercer element negatiu és aquesta nefasta percepció que l'administració "gasta millor" que nosaltres els nostres recursos, que pren millors decisions que les famílies, que les persones. Des d'aquest punt de vista l'administració esdevé un leviatan d'una voracitat imparable, cada cop més necessitada de recursos, perquè cada cop s'atribueix per a ella més àmbits sobre els que prendre decisions, que manlleva dels ciutadans.

Finalment, un quart element negatiu és que l’únic que es frega les mans amb tot plegat és en Montoro, a qui acabem de regalar un increment de recaptació i de tresoreria inesperat, amb el que no hi comptava. Perquè aquest increment tributari amb el que hem decidit gravar els catalans el recaptarà Montoro, i ens el retornarà quan a ell li sembli bé. Quina gran genialitat, tu. El nostre problema és l’espoli fiscal de 16.000M€ anuals. Ens hem de preocupar per FER la independència i poder decidir així nosaltres sobre com gestionem el que ara mateix ja es recapta a Catalunya. No estic dient que un cop independents hàgim de rebaixar la pressió fiscal actual. Estic dient que hi ha prou pressió fiscal com per atendre, si som independents, un munt de qüestions. El problema no és que no paguem prou, sinó que el que paguem s’ho queda Madrid. I això que hem aprovat ara de que els catalans paguem encara més, també.

En termes de valoració general hi ha, al darrere de tot plegat, un fet ideològic evident, que en aquest punt uneix a la CUP i al conglomerat dels Comuns/podemitas/iniciativeros: els ciutadans estem al servei de l'Administració, que és la que cada cop més determina les nostres vides, la que cada cop que l'interessa fot la mà a la nostra butxaca, a les rendes que generem amb el nostre treball.

L'administració recupera així una cert domini feudal sobre nosaltres. Com a mínim sobre el paper es postula per atendre les nostres necessitats, però a canvi d'esdevenir la propietària de les rendes del nostre treball, i de decidir per nosaltres el que podem fer o no.

És la transició d'una societat emprenedora i generadora de riquesa, que estimula l'economia deixant en mans de les persones les seves decisions sobre consum i vida, a una societat subsidiada. És el que va d'una societat que pren lliurement les seves decisions a una societat clientelar en la que aquest leviatan invasiu i confiscador que està esdevenint l'administració ens converteix de ciutadans a súbdits.

I així fins que la societat es col·lapsa, perquè només s'ha preocupat de confiscar i de gastar, i no de generar riquesa i que el mercat procuri suficients estímuls per a progressar individualment. Una societat -com una llar- que només gasta i no es preocupa dels seus ingressos (fotre la mà a la butxaca dels altres no és preocupar-se de generar més ingressos), acaba col·lapsada. Perquè els subsidis no generen riquesa, només apalanquen una societat. Perquè la cobdícia recaptadora de l'administració ni crea riquesa ni la redistribueix millor.

Tot això se suma a que simultàniament també ens diuen que cal implantar una renda bàsica universal. I que la sanitat ha d'estar en mans públiques. I que tota l'educació, inclosa la universitat, ha de ser gratuïta, i no s'admet un altre model. I que el sou mínim ha de ser molt diferent. I que les empreses són vistes com a un instrument de dominació capitalista. I que la propietat, doncs ja veurem si es respecta o no. I que la policia, caca. I que desobediència a la carta. I que a Catalunya no hi ha d'haver fronteres i tindrem les portes obertes a tothom que hi arribi, que només arribar ja tindrà una renda bàsica, i un pis, etc

Ah! i que ens declarem en vaga perquè els nostres fills no hagin de fer deures a casa. On s'és vist!

Som conscients de l'impacte negatiu que estem generant amb tot plegat? Del problema que implica aquest missatge que estem llençant que l'administració és qui millor pot prendre les decisions per tots nosaltres, i que per tant, quants més recursos s'apropiï de les nostres rendes, millor.

La CUP ha dit que admetrà “tramitar” els pressupostos, però que no garanteix en cap cas que votin favorablement als pressupostos de la independència. Mireu, ja n’hi ha prou. La CUP no ha de decidir amb els seus 10 diputats fins on arriba el seu xantatge social, sinó si està per FER la independència o està per altres coses. Aquest és l’únic debat. Perquè la resta de debats l'únic que fan és desgastar la majoria social per la independència. Fa massa temps que tot són debats estèrils, retòrica, postureo, truites compartides i intents ideologitzants d'establir nous marcs político-mentals-partidistes com el de República Catalana substitutiu de INDEPENDÈNCIA.

Fa massa temps que no fem independentisme.

DONEC PERFICIAM