16 de des. 2016

Estat Català. Història, heroisme i lliçons de moltes coses que -encara- necessitem avui


Ahir dijous dia 15 de desembre, a l'auditori del Museu d'Història de Catalunya vaig assistir a l'acte amb el que es reconeixia i formalitzava la donació per part de la família del fons documental de l'històric dirigent d'Estat Català Josep Planchart al Centre d'Història Contemporània de Catalunya (CHCC).

Josep Planchart, després d'una vida gairebé centenària, consagrada a la Pàtria i a l'ideal suprem de la Independència de Catalunya, moria ara fa poc més d'un any, l'estiu del 2015. Havia estat l'últim dirigent històric d'Estat Català i qui havia mantingut vives les sigles en la llarga nit del franquisme i fins els nostres dies.

Ahir, en un acte presidit per l'Aleix Villatoro, Secretari General del Departament d'Exteriors i Relacions Institucionals, de qui depèn el CHCC, Jaume Sobraqués, president del CHCC i Lluís Duran, historiador del CHCC i amic, i en presència de la família de Josep Planchart, es va fer lliurament del seu monumental arxiu, que serà clau per analitzar l'independentisme i la històrica formació, Estat Català.

Quan assisteixes a un acte així i davant la dimensió de qui era el seu gran protagonista, Josep Planchart i la seva vida militant, sempre fidel a Estat Català, t'empetiteixes molt, i t'embriaga un profund sentiment de respecte i d'agraïments infinits. 

Pel damunt dels seus encerts i desencerts, aquest compromís vital amb una causa, i la dignitat i l'honor amb la que la van viure, els converteix en gegants. He tingut la sort, gairebé podríem dir el privilegi, d'haver-ne conegut uns quants, d'aquests militants històrics, i d'haver pogut parlar amb ells, en converses llargues, sovint commovedores. El seu mestratge he volgut sempre fos guia de la meva militància. Tot el que hem pogut aprendre d'ells, de les seves idees, de la seva actitud vital, del seu compromís, fins i tot dels seus valors, entre ells una humilitat extrema, però també el seu coratge, forma part d'un bagatge moral que encara avui alimenta l'independentisme, i al que no hem de renunciar mai, tot el contrari, hem d'enaltir i fer tot el possible per donar-lo a conèixer i transmetre-ho a les actuals generacions, i a les futures. Perquè és un llegat moral de país.

Estat Català fou la primera gran organització explícitament independentista del nostre país. Fundada per Francesc Macià, l'any 1922, que la dotà d'un marcat caràcter insurgent.

Les etapes d'Estat Català, com les del país, han estat moltes, i diverses. Aquella naixent organització separatista hagué de créixer enmig la dictadura de Primo de Rivera. El seu caràcter insurgent els portà a combatre la dictadura per tots els mitjans, entre ells, el Complot de Prats de Molló, un intent potser més èpic que realista de provocar un aixecament popular, de caràcter armat, a Catalunya, entrant des de la Catalunya Nord.

El Complot fracassà, per la delació dels voluntaris italians, garibaldians, que havien vingut a sumar-se a la causa. La policia francesa els detingué a tots. I els expulsà a Bèlgica.

De vegades les coses no surten com hom les ha previst, sinó millor. El judici que seguí la detenció de Macià i els seus voluntaris d'Estat Català tingué un enorme impacte internacional. I convertí Macià en el gran cabdill separatista que havia de liderar la causa de Catalunya.

Amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, Macià fundà Esquerra Republicana de Catalunya, on s'hi integrà Estat Català. Amb el triomf d'ERC les primeres eleccions municipals, l'any 1931, Macià proclamà la República Catalana, que finalment derivà en el restabliment de la Generalitat de Catalunya, manllevant aquesta figura institucional medieval.

L'època republicana d'Estat Català és convulsa. Sota el lideratge dels Germans Badia, que eren les persones de més confiava de Macià, Estat Català hagué de fer front al terrorisme i delinqüència comú de la FAI. Estat Català era un moviment transversal, socialment avançat, antifiexista i compromès amb una idea de país lliure, de persones lliures i amb aquella prosperitat que anhelava Macià. No era el país de la revolució, el desordre, l'anarquia i el pistolerisme de la FAI. I Estat Català, des de la comissaria d'Ordre Públic, hagué de fer front a aquesta delinqüència urbana emparada sota el paraigües polític de l'anarcosindicalisme. El xoc fou inevitable, i brutal.

Macià mor el 25 de desembre del 1933. I Companys el succeeix al capdavant de la Generalitat. Companys i Estat Català no eren massa "amics". L'episodi del 6 d'octubre del 1934, amb la proclamació de l'Estat Català per part de Companys, en una seqüència de fets que encara avui en dia no tenim del tot clara, va acabar amb un gran fracàs, amb la mort heroica de patriotes com Jaume Compte o Manuel González Alba i amb la suspensió de l'autonomia i l'empresonament de tots els que hi havien participat, amb el President Companys al capdavant.

No seria fins febrer del 1936, amb un canvi de govern a la República espanyola, que es restablí la Generalitat i s'alliberaren els presoners polítics i tornaren de l'exili els que havien hagut de marxar.

Els Germans Badia intenten reorganitzar Estat Català. Però el 28 d'abril del 1936 uns pistolers de la FAI els assassinen al carrer Muntaner. El xoc amb la FAI seguiria. La FAI era l'element que més eficaçment combatia les aspiracions independentistes.

L'aixecament feixista de 18 de juliol del 1936 comportà un reforçament de la FAI, armada gràcies al seu assalt als quarters. No és cert que fou la FAI qui aturà l'aixecament a Catalunya. Foren els Guàrdies d'Assalt i la Guàrdia Civil, que es mantingueren fidels al govern legítim, i l'heroisme de molts militants antifeixistes, entre els quals hi havia evidentment elements anarcosindicalistes, però també separatistes.

Estat Català durant la guerra aplega una enorme massa combatent del jovent català. Fan front als dos totalitarismes que desolaven la terra: l'aixecament feixista i el terrorisme incontrolat de la FAI, que sembrà de mort la reraguarda republicana. Estat Català combat a tots els fronts. Es constitueix la brigada Macià-Companys. La gran caserna d'Estat Català durant la guerra era la coneguda com "L'Or del Rhin", perquè era el nom de la cafeteria que hi havia a l'edifici que varen incautar, en la confluència de Rambla Catalunya amb la Gran Via (muntanya/Llobregat), en un edifici que avui encara existeix, i que val la pena us hi fixeu perquè té l'au fènix de la Renaixença als forjats dels seus balcons.

I amb la derrota de Catalunya, la repressió: l'empresonament, l'afusellament i l'exili de milers de militants d'Estat Català.

Permeteu-me una petita història en aquest punt. El cap de l'escamot de la FAI que assassinà els germans Badia fou el pistoler Justo Bueno. Sota el paraigües de l'anarcosindicalisme, Bueno era, de fet, un delinqüent sense escrúpols i sanguinari. Formava part, a més, d'aquest entramat que es coneixia com a "failangisme": entre la Falange i la FAI hi havia vasos comunicants, per fer front a l'enemic comú de tots dos, els separatistes. Durant la guerra Bueno es va dedicar al terrorisme a la reraguarda, a l'assassinat i, directament, al robatori a les seves víctimes. I va aplegar una molt considerable fortuna, que anava guardant amb els seus "compinches". Acabada la guerra Bueno, protegit pels seus amics de la Falange, va acabar fent vida normal a Barcelona.

Fins que un dia que passejava per la Rambla, casualment ensopega amb el Comissari Polo, policia "de tota la vida". Polo havia servit a les ordres de Miquel Badia a la Comissari d'Ordre Públic de la Generalitat. I va investigar la mort dels Badia, a qui tenia gran respecte. Va demostrar que havia estat en Bueno, però la màfia anarcosindicalista va impedir fos jutjat. Polo el reconeix, en aquella Barcelona de la postguerra, i el deté. Bueno i els seus amics de la Falange mouen cel i terra per ser alliberat. Però Polo posa damunt la taula la interminable llista de crims i atrocitats de Bueno, i ni els seus amics de la Falange aconsegueixen, aquest cop, salvar-lo. I és condemnat a mort. Però el règim feixista encara es reservava una carta per vexar els separatistes. I Bueno és executat conjuntament amb militants d'Estat Català.

Després de la guerra el separatisme s'organitza bàsicament al voltant del Front Nacional de Catalunya, que manté obert un front a l'interior del país i un front exterior, a l'exili. Estat Català i el Front no van acabar mai de confluir. I Estat Català deixa de ser l'organització separatista de referència. Tot i que segueix actiu, segueix treballant pels seus ideals i present a la vida política catalana. Fins al punt que a les primeres eleccions que hi va haver després de la mort del dictador Franco, el 1977, Estat Català estava dins la candidatura unitària al Senat promoguda per l'Assemblea de Catalunya: Entesa dels Catalans, com ahir ens va recordar a tots Jaume Sobraqués, que en va ser candidat.

Aquells primers anys de la "transició" l'independentisme era una fora pràcticament testimonial, que s'aplegava al voltant del Front, d'Estat Català, del PSAN i d'IPC. Fins que sorgeix el Moviment de Defensa de la Terra, que s'articula al voltant d'un independentisme que dóna cobertura a la lluita armada de Terra Lliure, i la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, el primer gran moviment independentista de caràcter cívic i no-violent.

Amb el temps es gestà la "Crida Nacional a ERC", que vehicular cap a l'històric partit tot aquell corrent del nou independentisme, i que aconseguí posicionar ERC com el pal de paller independentista, amb representació parlamentària, etc. I amb el temps també s'aconseguí, no sense tensions enormes, la disolució de Terra Lliure i l'abandonament de tota temptació d'ús de la violència amb finalitats polítiques.

Aquests dos fets estan en la gènesi de l'actual independentisme. Van tenir el mèrit d'anticipar-se molts anys en apostar-ho tot a una estratègia democràtica, cívica, pacífica, a diferència d'altres moviments independentistes a Europa.
Amb el temps el discurs independentista va superar la seva arrel identitària (de la Nació, la Cultura, la Llengua, la Història), per incorporar com a motor una societat més justa, més avançada i amb més oportunitats per a tots. Els treballs de molts acadèmics al voltant de l'espoli fiscal, de la discriminació en infraestructures, etc. van acabar situant l'independentisme com a opció central. El sorgiment de nous moviments cívics com la Plataforma pel dret a decidir o l'ANC i el gir independentista del món de convergència han fet la resta. Tot això és el que explica com avui som on som.

Amb uns bons amics patriotes, fa ja uns anys, tot i que massa tard en el temps pel que algú hauria d'haver fet abans, vam iniciar un molt modest projecte: gravar en video el testimoni de tots els vells militants independentistes que llavors encara vivien, del període República fins al 1977. Tenim el testimoni d'una 30 d'aquests militants històrics, en entrevistes llargues, en les que explicaven com van començar a militar, què van fer, què van viure, com ho van viure, etc. Molts d'aquests militants ens han anat deixant. Però el seu testimoni perdura, no només en la nostra memòria, sinó també en aquestes entrevistes, que ens van permetre parlar hores i hores amb ells i compartir moltes vivències, en el que va ser una experiència personal excepcional, única.

Tots ells compartien el fet d'una vida plenament dedicada a l'independentisme. Havien fet de tot. Havien viscut l'horror de la guerra i la mort. Havien seguit militant durant la negra nit del franquisme, com deia el recordat Pere Carbonell, "Obrint Camins a l'Esperança", etc etc etc. Però tots ens traslladaven el testimoni de la seva vida èpica amb una modèstia i amb una humilitat commovedores. I ara, en aquests últims anys, estaven totalment esperançats amb el procés que estem vivint a Catalunya.

Hi penso molt, en els ulls inquiets i vius d'aquests militants amb els que vaig tenir l'immens honor de parlar-hi i aprendre tant. I l'espurna d'il·lusió i confiança en el país que tenien, tan viva. I amb tot el que havien fet i viscut, en el seu testimoni sempre es treien importància al que havien fet, i com reien quan els hi deies "collons, però si això que amb això que ens expliqueu podríem fer-ne una pel·lícula!!!".

I encara hi penso més quan veig tota aquesta genteta que no para d'alliçonar i menysprear tot el que es fa i a tots els qui ho fan: que si "processisme", que si "tietes", i tot aquest reguitzell d'estupideses als que ens tenen acostumats els "estupendistes". Aquests que tenen receptes per a tot però que el seu full de serveis a la Pàtria és totalment buit, totalment en blanc.

Josep Planchart era memòria viva. Ell era Estat Català. I avui, aquest Estat Català "el nom feia la cosa i la cosa era el nom" és més a prop que mai de fer-se realitat. És molta, més que mai, la gent que hi està compromesa. La gent que hi treballa des de la humilitat d'un voluntariat que no requereix que cap diva tòxica li reconegui res, perquè l'únic reconeixement al que s'aspira és formar part d'aquesta cadena moral de militàncies i compromisos que ens ha dut fins aquí, fins on ara som.

HONOR I GLÒRIA a Josep Planchart, a Martí Torrent i a Estat Català! 

PS: Tot i que el post ha quedat molt llarg (inevitable explicant totes les coses que he explicat), permeteu-me un "bonus track" personal que exemplifica l'impacte que va tenir Estat Català. Quan vaig començar la meva militància independentista, als 80, no hi havia estelades "fabricades". Ens les havíem de fer nosaltres. Jo vaig aprofitar un Nadal collint olives a la Pobla de Cèrvoles (Les Garrigues), ajudant els meus tiets-avis, per portar una senyera, un retall blau i un de blanc, amb totes les mides, per demanar-li a la meva tia-àvia (ACS) si em podia cosir el triangle blau i l'estel blanc amb la seva màquina de cosir. Va dir que sí. Al vespre, quan vaig tornar del camp me la va ensenyar. Havia quedat preciosa. Mentre l'aguantava em va dir "és la bandera d'Estat Català". Una mestra, durant la República, es veu que n'era, d'EC, i els hi havia ensenyat i explicat. Tants anys després, tanta repressió després, n'havia cosit una, i li havia vingut immediatament aquell record.

2 comentaris:

Àlex Fenoll Cruells ha dit...

Gran article. Honor i gloria a tots els patriotes Catalans!

Lord Nelson ha dit...

Excel·lent post, Senyor Abad.

I és que poder "formar part d'aquesta cadena moral de militàncies i compromisos que ens ha dut fins aquí" és una gran aspiració i aconseguir-ho és l'honor.