"Macià", em vaig quedar dient per a mi. Avui, 25 de desembre, com fa molts anys, hem pujat fins al pla de la Fe, al cementiri de Montjuïc, on hi ha la tomba de Macià. Gairebé 40 anys des d'aquell nen que descobria Macià fins avui, dels quals ja més de 30 com a militant independentista, sempre a l'ombra de Macià, del que representava, dels seus valors, de tot el seu llegat.
L'origen de les coses acostuma a ser un territori confús, però sempre hi ha alguna cosa, en aquesta zona dels orígens, que actua com a detonant. I per a l'independentisme contemporani, aquest detonant, aquest catalitzador, fou Macià.
Fa uns dies m'explicaven una "anècdota" de la conferència que fa poc pronuncià a Madrid, en un d'aquests fòrums político-econòmics, algú tan poc sospitós de simpatitzar amb l'independentisme com és Juan Rosell, el president de la Patronal espanyola. Adreçant-se a l'auditori, on hi eren els representants del "todo Madrid", de la casta que controla fins l'últim ressort d'aquest estat podrit que és l'estat espanyol, els va deixar anar alguna cosa així com "si quieren entender un poco más lo que pasa en Catalunya les aconsejo lean una biografía de Macià i se pregunten qué lleva a alguien que ha servido más de 20 años en el ejército español, un coronel, a dejarlo todo y convertirse en líder independentista".
No llegiran mai cap biografia de Macià i mai no es faran aquesta pregunta ni buscaran una resposta sincera.
La pregunta, de fet, és l'origen. I el pas que fa Macià és la seva resposta al que acaba descobrint, més enllà del que fins aleshores havia estat la seva vida, la d'un oficial de l'exèrcit espanyol. I amb el pas que fa Macià i el seu lideratge innat és quan pren forma, al seu voltant, l'expressió de l'independentisme contemporani.
Els valors de Macià segueixen vius, totalment vius, els nostres dies. Macià funda Estat Català, i canalitza tota una generació cap a posicions obertament separatistes. Macià ho sacrifica tot i es mostra disposat a tot. Durant la dictadura de Primo de Rivera, fins i tot a l'intent d'insurgència armada que representa el conegut com a "Complot de Prats de Molló". El seu judici fou un aparador extraordinari al seu lideratge i a la causa de Catalunya. Macià recorre el món difonent la causa de Catalunya i buscant respostes i aliats per a la Catalunya que vol. Des de les comunitats catalanes a tota llatinoamèrica fins al Moscú revolucionari dels soviets de l'any 1925. Si de Cuba va tornar amb l'estelada, de Moscú va tornar amb la visió clara que els moviments totalitaris no oferien cap resposta per a la nostra causa. Tanmateix -com a anècdota- un dels seus acompanyants en aquest viatge, Josep Carner Ribalta, un dels seus homes de màxima confiança, editaria un llibre indispensable per als amants de la poesia: "Poetes russos de la revolució".
Cau la dictadura de Primo de Rivera i Macià lidera la nova formació política que agrupa des del separatisme explícit d'Estat Català fins a d'altres formacions polítiques i personalitats diverses: Esquerra Republicana de Catalunya. El triomf republicà porta Macià a proclamar la "República Catalana dins d'una federació de Repúbliques ibèriques". Però la pressió del moment l'obligà a assumir transformar la proclamació en la constitució d'un govern autònom, el de la Generalitat de Catalunya. No va implicar cap renúncia a la independència, l'ideal al qual ho havia sacrificat tot, però sí un pas necessari en aquest camí.
Els nostres il·lustres estupendistes d'avui en dia, el currículum dels quals, tots junts, no permet ni omplir una sola línia de serveis a la Pàtria, ara estarien acusant el pare de la Pàtria, el pare del moviment independentista, de "processista". Així és el nostre país. Penseu-hi quan algú estigui alliçonant des de la més total buidor de serveis a la Pàtria.
Macià és determinació. És aquest compromís vital amb un ideal. I és ser coherent amb aquest ideal, fent tot el que en cada moment es considerés millor permetria assolir-lo.
Macià és coratge, entès com a disposició al sacrifici. No és martirologi gratuït, perquè el coratge i la valentia no tenen res a veure amb això. És aquesta disposició d'ànim i física per fer front al que calgui, com calgui i quan calgui. Per tant, coratge com a caràcter militant per assolir uns objectius, en una estratègia, amb una finalitat, que mai fou la de victimitzar-se.
I Macià és, també, una idea de país. El seu ideal per a l'Estat Català, la Catalunya independent, era una Catalunya que va definir d'una manera que encara és plenament vigent: «una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa».
4 dimensions clau d'un país i 4 paraules precises que dibuixen la grandesa que es volia per al nostre país. La mateixa que, encara avui, perseguim la majoria d'independentistes.
És una Catalunya allunyada dels fanatismes. És una Catalunya que no es mira a si mateixa per gestionar i repartir la misèria, sinó per generar oportunitats. Una societat ambiciosa capaç de crear prosperitat a partir del que tots i cadascun de nosaltres fem, del nostre esforç. Una Catalunya culta, amb l'educació com un dels seus pilars. Una Catalunya que, manllevant el kennedysisme posterior, no es paralitzi esperant a veure "què fa el país per nosaltres", sinó que ens interpel·li sobre què podem fer cadascun de nosaltres per Catalunya, entesa no com una realitat abstracta, sinó com la realització d'aquest país lliure, just, pròsper i gloriós.
Macià moria el 25 de desembre del 1933, i la seva obra quedaria avortada en mesos. Altre cop l'aspiració d'aquesta Catalunya quedaria presonera entre el sabre i la bomba. L'enterrament de Macià fou una manifestació de dol popular mai vista. Fins i tot la premsa estrangera, com el New York Times es feia ressò del milió de persones que varen acompanyar el seu fèretre. Hi pensava avui, davant la seva tomba, al pla de la Fe, sòbria, elegant, central, enèrgica. Recordava l'impacte d'aquella presència extraordinària en aquell nen que era jo. Hi hem dipositat, amb altres camarades de la Societat Patriòtica Palestra, un ram de flors.
Davant la tomba de Macià, els Germans Badia, els seus fidels servidors. Els patriotes que van viure i morir amb els mateixos ideals i valors que Macià. Van perseguir el pistolerisme i la violència sectària que consumia la Catalunya republicana i amenaçava el seu futur i els nostres ideals, fet que els va convertir en un objectiu a abatre per part de l’anarquisme radical i l’espanyolisme feixista. El 28 d'abril del 1936 un escamot failangista els assassinà.
Ros i Serra parla dels Badia com d'uns homes compromesos amb la justícia i el seu temps: “Miquel Badia no defuig mai la seva responsabilitat davant del perill. D’aquí va néixer el seu carisma”. I és que volia imprimir en el jovent el coratge necessari per fer de Catalunya un poble lliure. Ros detalla que en una ocasió Badia es va presentar tot sol al cafè La Tranquilidad, un dels llocs sovintejats pels anarcosindicalistes de la CNT-FAI, i amb un to provocador va dir als presents: “Sóc en Miquel Badia i m’han dit que algú d’aquí em busca”.
L'enfrontament dels llibertaris contra el govern català i Estat Català arrenca ja l'abril del 1931, quan la CNT amenaça amb la «insurrecció armada dels treballadors cenetistes contra qualsevol forma de separatisme polític i molt especialment el separatisme català». Avui, per sort, no hi ha pistoles, però sí podem detectar actituds molt i molt similars...
També els hem recordat, als Germans Badia, i hem dipositat un altre ram de flors a la seva tomba. Ens proclamem hereus del seu coratge, determinació i ideals.
Compromís, confiança, determinació, lleialtat, humilitat, coratge, valor... formen part del llegat de valors que ens arriben, tramesos per aquesta cadena de compromisos personals que ho ha fet possible, des de Macià i els Germans Badia als nostres dies. I als que, com a militants independentistes, volem ser fidels per fer realitat aquesta Catalunya lliure, justa, pròspera i gloriosa.
HONOR I GLÒRIA!
DONEC PERFICIAM
(i Bon Nadal i Feliç Nou Estat Català 2017)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada