Enquesta CEO sobre societat catalana (futur vs hegemonistes de la misèria)

Divendres passat el CEO presentava els resultats d'una enquesta sobre "La societat catalana davant el futur". Permeteu--me que hi arribi a través d'un relat sobre moltes coses que han passat i estan passant a Catalunya, i que estan condicionant la nostra societat.

El 15 de març del 2015 la senyora Ada Colau carregava contra el llavors alcalde de Barcelona, sr. Xavier Trias i li retreia "Passarà a la història com l'alcalde de les desigualtats, els privilegis i l'exclusió".

Gairebé 2 anys després, amb la senyora Colau alcaldessa de Barcelona des de maig del 2015, segons els resultats de l'informe de renda familiar de la ciutat "Sis dels barris més pobres de Barcelona ho són més que fa un any".

Mentre la senyora Colau era lideressa de la PAH i més tard candidata a l'alcaldia de Barcelona per Barcelona en Comú la seva posició era que "aturar els desnonaments és una qüestió de voluntat política", i li retreia a Trias l'absència d'aquesta voluntat política per aturar-los i el responsabilitzava dels desnonaments que hi havia a la ciutat. Gairebé dos anys després, sota el mandat de la senyora Colau, els desnonaments a Barcelona dupliquen la xifra que hi havia quan Trias era alcalde.

La superioritat moral és això: responsabilitzar els altres de tots els mals del món, que no s'eviten perquè no hi ha voluntat per evitar-los i, quan s'ostenta el poder, ser immune a l'augment d'aquests mals del món o desviar la responsabilitat cap a altres.

Hi ha, en aquests moments, una evident estratègia política per convertir la misèria en hegemònica a nivell discursiu. Hi ha una immoral política que evita la realitat i planteja una Icària sense problemes que si no hi som és perquè no hi ha voluntat de ser-hi. Per arribar a aquesta Icària només hi ha un camí, el que expressen els de la superioritat moral. I per fer visible que cal abraçar els seus postulats cal submergir la societat en un estat de col·lapse emocional, a través de visualitzar que mai com ara hem estat tan miserables, que mai com ara hi ha hagut tantes necessitats, tants pobres, tantes emergències de tot tipus.

Des que la senyora Colau és alcaldessa tots els indicadors de pobresa han empitjorat. Però com que només els de la superioritat moral s'atreveixen a fer aquests discursos per imposar l'hegemonia de la misèria, no hi ha ningú capaç políticament d'exigir responsabilitats a la senyora Colau pel que abans, amb indicadors no tan dolent, ella responsabilitzava els que ocupaven el lloc que ella ara ocupa.

El discurs de l'hegemonia de la misèria ultrapassa, tanmateix, els límits de la ciutat de Barcelona, i s'ha convertit en l'estratègia destructiva envers el procés independentista del conglomerat Comuns-Podemos-Iniciativa. Amb molts palmeros, això sí. Fins l'actual sobredimensionament dels superiors morals la política havia tingut un punt de "modèstia", en el sentit que aspirava a oferir propostes que ajudessin a construir un país, una societat, millors, amb més prosperitat, amb més oportunitats. Però mai no hi havia hagut, ni a dreta ni a esquerra, ningú que plantegés acabar amb tots els problemes de la humanitat, i a més a més, de manera fàcil.

El mes de febrer hi ha convocada una vaga d'ensenyament. Diuen que volen "revertir les retallades". I dibuixen un panorama apocalíptic sobre l'ensenyament públic. En aquest àmbit l'hegemonia de la misèria implica desprestigiar totalment el servei d'ensenyament públic, fins al punt que els pares s'acolloneixin davant la possibilitat de que estiguin portant els seus fills a poc més que un pàrking de criatures, en el que els nens no tenen cap opció d'aprendre res perquè el sistema i les retallades ho impedeixen.

Però la realitat no és aquesta. La realitat, com demostra l'últim informe PISA, és que l'escola catalana té un nivell força satisfactori, i si bé tenim camp per a la millora, estem en general pel damunt de la mitjana dels països del nostre entorn. Havent assumit en 10 anys 1 milió d'immigrants al nostre país, fet que revaloritza extraordinàriament els resultats assolits per la nostra escola.

Això és insofrible per als de la superioritat moral. El discurs de l'hegemonia de la misèria dels de la superioritat moral porta implícita la ignorància de la realitat, el menyspreu de la realitat i de la complexitat social.

Divendres, com deia al començament de l'article, es van presentar els resultats d'una enquesta de les que en podríem dir "menors" del Centre d'Estudis d'Opinió "La societat catalana davant el futur". És oportuna perquè ens permet passejar per la visió que té la nostra societat sobre el seu futur, les seves expectatives, els problemes que situa com a més rellevants, etc.

Tota la política basada en l'estratègia de la misèria el que busca és imposar un relat que no hi ha futur, o que el futur que tenim pel davant és de misèria. L'enquesta presenta, des d'aquest punt de vista, xocs significatius d'opinions, de visions, fet que demostra fins a quin punt està tensionada la nostra societat entre diferents valors i de quina manera els discursos polítics condicionen aquesta visió.

Realitat, percepció de futur i posicionament polític:

Un 50,8% dels enquestats diuen que la situació econòmica de Catalunya és dolenta. Una dada inapelable. Només un 24,2% diuen que bona, i un 13,1 que molt dolenta.

Preguntats els enquestats sobre el futur, un 31,4% diuen que millorarà la situació econòmica, un 44,2 que es quedarà igual i un 17,6% que empitjorarà.

Però ara mirem-ho creuat amb el record de vot dels enquestats:
- quins sóns els votants que creuen majoritàriament que la situació econòmica empitjorarà? Doncs els del PP i els de C's: un 44,1% i un 48,8% respectivament
- quins són els votants que creuen majoritàriament que la situació econòmica millorarà? Doncs els de Junts pel Sí i els de la CUP: un 50,7% i un 46,9% respectivament

Hi ha per tant una relació molt directa entre referents, posicionaments polítics i visió en relació al futur del país. PP i C's -i els seus mitjans- tot el dia llencen missatges catastrofistes. I això és una evidència que impacta en els seus votants. PP i C's no són dels partits que fan servir, en termes generals, el discurs de l'hegemonia de la misèria, però sí una variant relacionada amb el procés independentista. I amb aquestes dades es veu clarament.

En canvi, els votants dels partits que estan per la independència són més optimistes en aquest context.

Anem ara a una pregunta els resultats de la qual a mi m'han deixat molt trasbalsat. Pregunta el CEO "Creu vostè que la vida dels que ara són infants, serà més fàcil o més difícil que la dels infants de la seva generació?"

I un 71,4%, sí, 3 de cada 4 enquestats creuen que serà més difícil. Només un 23,9 que serà més fàcil i un 2,9 que ni més fàcil ni més difícil.

Tenint en compte les dificultats a les que varen haver de fer front les generacions dels meus avis o dels meus pares, o fins i tot de la meva mateixa, la contundència d'aquesta visió negativa m'ha sobtat moltíssim.

De fet crec que en aquesta pregunta i en aquesta resposta hi trobem el gran èxit dels propagandistes de l'hegemonia de la misèria. Han aconseguit convèncer la majoria de la societat que el futur serà sempre pitjor.

Atès que la pregunta apel·la a la "generació" de l'enquestat, m'ha semblat del tot pertinent observar aquests resultats creuats per les edats dels enquestats. I m'ha sobtat moltíssim que un 68,3% dels enquestats majors de 65 anys pensin que ho tindran més difícil que ells.

O sigui una generació sota l'opressió franquista, que van patir les mancances severes de la postguerra i el franquisme més autàrquic... creguin que els xiquets d'ara ho tindran més difícil del que ho varen tenir ells és totalment desconcertant.

Però és que resulta que els qui més ho creiem som les generacions del "babe boom": un 793% dels que tenen entre 35 i 49 anys i un 70% dels que tenen entre 50 i 64 també ho creuen.

Per a mi aquestes dades evidencien el triomf del relat de la misèria. Tot el que ens espera és pitjor. Fins i tot si ho comparem amb la postguerra i el franquisme. Terrible. Xoca radicalment aquesta resposta amb la resposta a una altra pregunta que fa l'enquesta, i que projecta que un 77,1% dels catalans estaríem més aviat d'acord amb que "s'ha de tenir confiança en el futur, al final les coses sortiran bé".

Les preguntes estan formulades de manera que podem pensar moltes coses. Però a mi el que més em sobta és aquest xoc de visions. Pensem que els d'ara ho tindran més difícil que les generacions prèvies, incloses les de la postguerra, però estem d'acord en que cal tenir confiança.

És una possible manifestació del xoc entre la pròpia percepció o creença i la percepció induïda pel discurs de l'hegemonia de la misèria. Jo dic que amb confiança i esforç te'n surts, però quan penso en tots crec que ho tindran molt malament. El triomf dels apologetes de la misèria.

Una posició de síntesi potser la trobem en la resposta a la pregunta de si cal sacrificar-se en el present per aconseguir viure millor en el futur. És a dir, la pregunta directa que apel·la a la cultura de l'esforç, al xoc entre "que m'ho donin fet perquè és el meu dret" i "m'ho hauré de currar". 

 

És curiós, molt curiós, que siguin els votants de Junts pel Sí els que més creuen en l'esforç individual per a la millora, amb un 74,2%. Qui hi creu menys? Doncs els votants de la CUP. I els de CSQEP es queden entre dos aigües (quina novetat, oi?), no s'atreveixen a apel·lar tan clarament al que m'ho donin fet dels cupaires, però no acaben de creure en la cultura de l'esforç.

Tornem a la influència social del discurs dels hegemonistes de la misèria. En l'enquesta del CEO hi trobem exemples del que també en podríem dir "profecies autocomplertes". Pregunta el CEO "Creu vostè que els joves tindran més oportunitats que avui, les mateixes o menys oportunitats per trobar feina?"

I qui són els que menys? Premi! Els del PP i els de CSQEP. Els primers perquè el seu discurs de l'hegemonia de la misèria està associat al procés indy, i un 58,8% creuen que menys, i els segons (45,5%), els Comuns, perquè es creuen el catastrofisme del seu relat polític. Contrasta la dada amb la dels votants que treballen per fer un futur i creuen en l'esforç, els de Junts pel Sí, que són els que més creuen que el futur tindrà millor oportunitats laborals.

Fins ara tot més o menys eren opinions. I cadascú té la seva. Hi ha una pregunta, però, on clarament es veu com propaganda i desinformació formen un paquet, i que això condiciona absolutament la visió social sobre les coses. Des d'aquest punt de vista, per als hegemonistes de la misèria, gestionar la desinformació és clau. I dissortadament en aquest punt compten amb la complicitat de la majoria de mitjans de comunicació.
Pregunta el CEO: "Creu vostè que ens els propers anys els joves tindran a Catalunya més oportunitats que avui, les mateixes o menys oportunitats per a fer una carrera universitària?"

Quins són els votants de quina fora política que majoritàriament creuen que menys? Bingo! Els de CSQEP, Comuns, iniciativeros, etc. que ho creuen amb un 56,3%. Darrere seu venen els del PSC i els de les CUP, amb un 47,9% i un 42,9%.

Aquesta visió dels votants d'aquests partits és plenament coherent amb el seu discurs, amb el seu relat sobre la situació universitària a Catalunya. Ni que aquest relat no tingui res a veure amb la realitat. Diuen aquests grups polítics, de manera tan reiterativa com indecent, que la política de preus públics a Catalunya fa que molta gent no pugui accedir a la Universitat.

Si fins ara tot eren opinions, en aquesta pregunta podem veure el poder devastador de la desinformació. Perquè la realitat és una altra molt diferent. El curs 2015-16 va ser el curs universitari amb un doble rècord:

- el major rati entre població jove (18-24 anys) i estudiants universitaris, un 44%, que mai, absolutament mai, s'havia assolit
- el major percentatge d'estudiants en universitats públiques amb beca o ajut a la matrícula, del 41%

És a dir, que el sistema de preus i beques a Catalunya permet la major cobertura de la història en beques i ajuts a la matrícula entre els estudiants que més ho necessiten, i així s'assoleix el rati més gran que mai hi ha hagut entre població jove i població universitària... però com el discurs dels Comuns és que s'està fent una universitat elitista que impedeix l'accés dels estudiants de rendes més baixes a la universitat, la opinió majoritària dels seus votants és que hi ha i hi haurà menys oportunitats per fer una carrera.

Que la realitat sigui una altra, radicalment oposada al seu relat, això no importa a ningú. L'únic que importa és ser eficaços en l'estratègia de desinformació col·lectiva.

I en aquest punt s'ha de dir que els Comuns són uns mestres. Tot el que diuen és per configurar un relat que és pura manipulació social, un pla sistemàticament executat de desinformació col·lectiva, al que incomprensiblement els mitjans de comunicació s'hi sumen. Ja sigui per fer de "altaveus" de la desinformació, ja sigui per "amagar" els fracassos, com p.ex. en el que hem vist que la senyora Colau, en l'últim any, hagi duplicat els desnonaments, baixat les rendes de 6 dels barris amb rendes més baixes i empitjorat la situació econòmica del 40% dels barcelonins.

Està clar que un dels més importants reptes polítics que tenim com a societat és entre els hegemonistes de la misèria i les seves mentides i la tensió interna d'una societat que creu en el treball i l'esforç individual com a camí per a un futur millor.