En els darrers 8 dies he fet 3 anàlisis demoscòpiques diferents: 2 del CEO (projecció electoral i confiança, satisfacció vital i disposició a assumir riscos) i una de l'ICPS (la importància dels matisos en la qüestió de la independència).
Avui voldria reprendre l'anàlisi de temes molt interessants del CEO que m'havien quedat pendents, que tenia ganes de desenvolupar, per convidar tothom a participar d'aquesta reflexió que a mi em suggereixen les dades que ens aporta el CEO.
En concret, el fil conductor de l'anàlisi de diferents dades que ens proporciona el CEO és el retrat contundent que fan de la nostra societat des del punt de vista del conflicte polític amb l'estat espanyol (independència, democràcia, autogovern, Constitució, etc).
Dades en mà, no hi ha ningú que pugui negar la gravetat i la intensitat d'aquest conflicte polític amb l'estat espanyol. Retraten una societat molt madura políticament, molt conscient i coherent en la seva determinació política per la independència. També una societat on aquesta determinació s'evidencia majoritària, tot i que seria absurd en aquest punt ignorar els matisos que aquesta majoria presenta.
El retrat l'acabarem amb el repte que en un context així implica l'estabilitat de les posicions, en el sentit de dir que són les que són i no es mouen. Ni l'independentisme perd recolzament ni el guanya. Ni hi trobem elements que ens permetin pensar que això pot canviar en un futur. I això ens hauria d'inquietar. Com ja he dit manta vegades, fa molts anys que l'independentisme no fa independentisme. I això s'hi coneix.
1. Los problemas que preocupan a la gente
Un dels grans mantres de l'unionisme és aquesta letania que repeteixen incessantment exigint-nos que parlem dels problemes que preocupen a la gent, acusant-nos simultàniament de que en no parlem perquè només parlem del "procés". Té collons la cosa.
Doncs bé, a la pregunta del CEO de quins són per als enquestats els principals problemes de Catalunya tenim que el primer és la insatisfacció amb la política. Així ho assenyala, en resposta múltiple, un 40,5% dels enquestats. Seguit de les Relacions Catalunya-Espanya, assenyalat així per un 36,7% dels enquestats. I en tercer lloc l'atur i la precarietat laboral, que ho esmenten un 22,9%.
Curiosament si anem un parell de setmanes enrere, quan vam conèixer l'enquesta del CIS sobre les eleccions a Andalusia, l'atur hi apareixia com el principal problema per a un 62,8% dels andalusos, i en segon lloc, a molta distància, la corrupció, per a un 14,9.
És sagnant la hipocresia de l'unionisme. Aquí ens acusen d'ignorar "els problemes de la gent", quan la gent està dient per activa i per passiva que la nostra relació amb Espanya i el conflicte polític associat és el principal problema. I a Andalusia, on l'atur és el principal problema, s'han passat tota la campanya electoral parlant de Catalunya, girant al voltant de temes de Catalunya i del procés.
Doncs sí. el conflicte polític emergeix a Catalunya com el gran problema per a la majoria de catalans. L'evidència d'un ecosistema polític amb coordenades pròpies.
2. No, no estem contents amb aquesta autonomia d'aquesta farsa de l'estat més descentralitzat d'Europa
Aquesta insatisfacció primària que podem llegir en "els principals problemes", la podem començar a traduir políticament amb preguntes com "Creu que Catalunya ha assolit"
- massa autonomia
- un nivell suficient d'autonomia
- un nivell insuficient d'autonomia
Un 64% dels catalans respon que un nivell insuficient d'autonomia. I és una dada molt i molt estable en els últims anys. Sòlida. Contundent. Gairebé 2 de cada 3 catalans estan insatisfets, per insuficient, amb el nostre autogovern.
Només un 20,8 diuen que ja en tenim prou i un 5,1 que en tenim massa.
3. L'evidència d'un conflicte purament polític, no identitari
No, aquesta insatisfacció política i amb un autogovern insuficient no té ni la més mínima arrel identitària. És una madura expressió política d'una societat que viu amb total naturalitat les seves identitats compartides.
En una escala del 0 al 10, on el 0 és el mínim catalanisme i el 10 el màxim catalanisme, la mitjana és del 6,45. La majoria de catalans s'ubiquen en el 5, un 28,8%. Sí, hi ha, en segon lloc, un 20,7 que s'ubiquen en el 10. Gairebé el 50% de la població se situa en les posicions mitjanes, del 3 al 7. No, no és un "esclat" identitari el conflicte a Catalunya.
La naturalitat i absència de conflicte amb la que la societat catalana assumeix i viu les seves identitats compartides és exemplar, hauria d'admirar internacionalment. En una societat que evidencia com ho fa el conflicte polític amb l'estat espanyol i que majoritàriament, com veurem, reclama l'estat propi, resulta que el 33,1% se sent tan espanyol/a com català/ana. El 60% dels catalans expressem, en diferents graus, una identitat compartida catalana/espanyola.
Només un 28,2% només catalana i un 5,1% només espanyola.
No, per més que l'unionisme, especialment C's intoxiquin dia i nit intentant fer veure que el conflicte polític a Catalunya és identitari, això és fals, és una fastigosa mentida i manipulació de la realitat. El retrat del CEO és contundent.
4. Llavors, què volem?
Doncs mira, entre diferents opcions, la majoria creu o voldria que fóssim un Estat independent. Així ho creu un 38,9%. Però el cert és que també, de manera sostinguda en el temps, hi ha molta altra gent, tanta com un 60% que posats a escollir, voldrien que Catalunya fos una altra cosa, i que no perdés els lligams amb Espanya.
Un 22,1% creuen que CAT hauria de ser un Estat dins una Espanya federal. Aquesta posició política és la de molts catalans de manera molt estable en el temps. Si us hi fixeu, la suma dels que creuen CAT hauria de ser un estat independent i dels federalistes ens porta al mateix % de catalans insatisfets amb la insuficient autonomia que tenim.
Gairebé 2 de cada 3 catalans insatisfets amb el nivell d'autonomia volen estat independent, per 1 de cada dos estat federal. Aquesta és la suma crítica del nostre mapa polític. És la que evidencia la insatisfacció aclaparadorament majoritària però, alhora, en dividir-se en aquestes dues possibles "solucions" polítiques a la insatisfacció, impedeix que el suport a l'estat independent sigui més gran.
Entre els insatisfets amb la insuficient autonomia que volen un estat dins una Espanya federal, només un 30% votaria sí a la independència, mentre un 60% es posiciona en el No.
Aquest és un dels reptes de l'independentisme. Jo ja fa molt temps que, en diferents espais, he promogut l'anàlisi i la reflexió al voltant d'aquest tema, amb l'objectiu d'articular polítiques que permetin guanyar-nos cap al Sí una part significativa d'aquests "federalistes insatisfets amb la insuficient autonomia però que estan en el No a la indy". Però les batalletes entre nosaltres sempre han passat pel davant de l'acció de fons.
I és que, efectivament, la traducció en relació al Sí o al No a la independència d'aquesta insatisfacció és favorable al Sí amb un 47,2, davant el 43,2 del No. Són unes dades molt i molt estables en el temps. Això té una part de bona notícia (la gran solidesa del Sí) i una part de no tan bona (no creixem).
Fixeu-vos que per trobar un diferencial en el suport al Sí superior al marge d'error, tot i que per molt poc, ens n'hauríem d'anar al primer semestre del 2015, on, en plena batalla campal entre nosaltres post 9N, el Sí va arribar a baixar fins el 42,9%. Amb la unitat de Juns pel Sí vam recuperar i arribar al 48,2. Però d'aquest % i el seu marge d'error ja no ens hem mogut.
Tot el que seguí al 27S (i fins ara) ha estat consumir-nos en els nostres debats. Que si unitat sí o no. Que si Mas sí o paperera de la història. Que si els pactes muten. Que si mocions de confiança. Que si ara on vam dir DUI direm RUI. I així. Tot que si tu que si yo.
5. Existeixen els miracles? Els constitucionals segur que no.
No ho sé. Però en política jo sempre prefereixo buscar dades que ens expliquin les coses. I en el CEO hi ha un parell de preguntes que ens orienten per acabar d'entendre millor la fortalesa del Sí, tot i que en un context d'estabilitat.
Mireu, un 78% dels catalans està poc o gens satisfet amb "la nostra democràcia". Per què? Doncs atenent a les dades, perquè ni tan sols la considerem "nostra".
Els que estan molt satisfets són els unionistes, els del NO. Un 70% dels molt satisfets són ells. I també són el 66,1% dels bastants satisfets.
En canvi això s'inverteix en relació als "gens satisfets": un 62,6% són els del Sí a la independència.
Efectivament, podríem preguntar "quina democràcia i de qui em diu que és?". O el que és el mateix, de quina Constitució em parla?
En una pregunta molt interessant que per primera vegada ha plantejat el CEO en la part variable del Baròmetre, preguntava: "Si es tornés a celebrar un referèndum per decidir sobre l'actual Constitució espanyola aprovada el 1978, vostè que faria?"
Doncs resulta que l'adhesió a Catalunya a aquest text gairebé elevat a estatus de Sagrades escriptures per l'unionisme es limita a un patètic 17,4%. Sí, només un 17,4% diuen que votarien Sí.
La farsa de la democràcia espanyola ha tocat sostre a Catalunya. L'evidència del conflicte polític és abassegadora. Un 57% té clar que votaria No. Un 9,4% que no votaria. De manera que el marge polític d'error es limita a un 8,5% que diuen no ho saben. Ni que tots votessin Sí, no arribarien ni a la meitat dels vots en contra.
El poble de Catalunya ja ha abolit la Constitució Espanyola i no creu en la seva farsa democràtica.
6. Irreversibilitat, estabilitat i riscos: política, absència de política i antipolítica
Ja hem vist el panorama polític té molts indicadors que evidencien la solidesa de les posicions a favor de la independència i per tant la irreversibilitat del conflicte polític que implica, incrementat per la desaparició de la democràcia i la constitució per als catalans.
I ja hem vist que això té una mica de taló d'Aquil·les en l'estabilitat que implica el no creixement. Com si haguéssim tocat sostre. I és que és així. L'hem tocat.
I una de les coses a les que hem prestat poca atenció és que aquesta situació no la modificarà el pas del temps, perquè les noves generacions reprodueixen els percentatges de suport al Sí i al No. I he creuat el Sí i el No a la independència per franges d'edat. M'han emergit dues dades que des de diferents punts de vista aporten informació valuosa.
La primera: sabeu quina és la franja d'edat amb un major percentatge diferencial de suport a la independència?
La de la gent entre 35 i 49 anys, amb un 49% pel Sí i un 39% pel No.
Poso aquesta dada, aquests 10 punts de diferència a disposició dels companys de Junts per Catalunya i d'ERC perquè repliquin l'altre mantra repugnant de l'unionisme, el de l'adoctrinament a les escoles i a la TV. Doncs mirin, senyors, el major % de suport a la indy es dona entre una generació que encara va conèixer l'escola franquista i que es va criar amb els Chirripitifláuticos y los payasos de la TV, una generació per a la qual l'escola catalana només la van veure néixer. Com la TV.
Només entre els majors de 65 anys el No a la independència és majoritari. També entre els que estan entre 50 i 64 anys, que aquests sí només van conèixer l'escola franquista, el suport al Sí és majoritari (48,6 vs 44)
La segona dada l'he trobada sorprenent i, alhora, inquietant. Sabeu quin és el suport al Sí entre la franja d'edat més jove, entre 18 i 24 anys? Un 46,8 pel Sí i un 40,8 pel No.
No, el pas del temps, la pujada de noves generacions no farà alterar l'actual escenari de suports al Sí i al No. I per a mi és una sorpresa. Bé, no el farà alterar significativament, atès que el diferencial per franja d'edat sempre és favorable a la indy, però sempre amb aquests marges entre 4 i 6 punts (excepte en els ja vistos d'entre 35 i 49 que és de 10 anys).
Al meu entendre, tot i que l'evolució generacional ens permeti guanyar un parell de punts de diferència a favor del Sí, no implica el salt que molts creiem caldria es produís, que molts pensem la nostra societat està preparada per assumir.
Que estem en un moment complicat és una evidència. Un moment ple de dubtes, que són lògics després de tot el que hem viscut en el darrer any. No és fàcil saber què fer, com fer-ho i quan fer-ho. Estem forts, però ja hem vist necessitem fer les coses d'una altra manera. Estem forts únicament perquè mantenim la força social, però necessitem més múscul. Un context així és evident que implica incertesa, confusió, fins i tot una inevitable dosi de frustració per no haver pogut culminar el procés, i per veure com seguim massa presoners de les nostres tensions internes.
Malgrat això, la confiança dels independentistes en els nostres líders és alta. Els que en una escala de 0 a 10 els hi atorguen un 10 són un 89,3 del Sí, un 9 un 95,2, un 8 el 84,4. L'unionisme, el No, és majoria únicament entre les valoracions de 0 a 5.
Això, aquesta confiança que, malgrat tot, l'enquesta inequívocament evidencia tenim els indepes en els nostres líders polítics, és una enorme fortalesa del moviment. El sacrifici q estan pagant molts d'ells amb la presó i l'exili ni l'oblidem ni cau en sac buit. Catalitza unitat, respecte i confiança. Només un petit grupet de sermonejadors i sermonejadores persegueixen destruir aquesta confiança en els nostres líders i en els nostres partits per fer-se un espai polític propi.
No hi ha cap projecte que pugui bastir-se només sobre el discurs contra els altres, i menys encara contra uns "altres" que són els partits, els líders i la militància política que fins ara ho han donat tot per la independència, que formen part d'aquest "nosaltres" des del que haurem de fer la República.
Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. Podem fer-ho. El retrat de la nostra societat i els fonaments de la majoria indy que evidencia el CEO ens diuen que podem fer-ho, que podem vèncer. Però també ens diuen que necessitem tornar a fer les coses bé, a fer independentisme. Necessitem fer independentisme. Tornar a la gent, tornar al discurs, tornar a tot allò que vam fer i ens va fer grans com mai i arribar més lluny que mai.
Avui voldria reprendre l'anàlisi de temes molt interessants del CEO que m'havien quedat pendents, que tenia ganes de desenvolupar, per convidar tothom a participar d'aquesta reflexió que a mi em suggereixen les dades que ens aporta el CEO.
En concret, el fil conductor de l'anàlisi de diferents dades que ens proporciona el CEO és el retrat contundent que fan de la nostra societat des del punt de vista del conflicte polític amb l'estat espanyol (independència, democràcia, autogovern, Constitució, etc).
Dades en mà, no hi ha ningú que pugui negar la gravetat i la intensitat d'aquest conflicte polític amb l'estat espanyol. Retraten una societat molt madura políticament, molt conscient i coherent en la seva determinació política per la independència. També una societat on aquesta determinació s'evidencia majoritària, tot i que seria absurd en aquest punt ignorar els matisos que aquesta majoria presenta.
El retrat l'acabarem amb el repte que en un context així implica l'estabilitat de les posicions, en el sentit de dir que són les que són i no es mouen. Ni l'independentisme perd recolzament ni el guanya. Ni hi trobem elements que ens permetin pensar que això pot canviar en un futur. I això ens hauria d'inquietar. Com ja he dit manta vegades, fa molts anys que l'independentisme no fa independentisme. I això s'hi coneix.
1. Los problemas que preocupan a la gente
Un dels grans mantres de l'unionisme és aquesta letania que repeteixen incessantment exigint-nos que parlem dels problemes que preocupen a la gent, acusant-nos simultàniament de que en no parlem perquè només parlem del "procés". Té collons la cosa.
Doncs bé, a la pregunta del CEO de quins són per als enquestats els principals problemes de Catalunya tenim que el primer és la insatisfacció amb la política. Així ho assenyala, en resposta múltiple, un 40,5% dels enquestats. Seguit de les Relacions Catalunya-Espanya, assenyalat així per un 36,7% dels enquestats. I en tercer lloc l'atur i la precarietat laboral, que ho esmenten un 22,9%.
Curiosament si anem un parell de setmanes enrere, quan vam conèixer l'enquesta del CIS sobre les eleccions a Andalusia, l'atur hi apareixia com el principal problema per a un 62,8% dels andalusos, i en segon lloc, a molta distància, la corrupció, per a un 14,9.
És sagnant la hipocresia de l'unionisme. Aquí ens acusen d'ignorar "els problemes de la gent", quan la gent està dient per activa i per passiva que la nostra relació amb Espanya i el conflicte polític associat és el principal problema. I a Andalusia, on l'atur és el principal problema, s'han passat tota la campanya electoral parlant de Catalunya, girant al voltant de temes de Catalunya i del procés.
Doncs sí. el conflicte polític emergeix a Catalunya com el gran problema per a la majoria de catalans. L'evidència d'un ecosistema polític amb coordenades pròpies.
2. No, no estem contents amb aquesta autonomia d'aquesta farsa de l'estat més descentralitzat d'Europa
Aquesta insatisfacció primària que podem llegir en "els principals problemes", la podem començar a traduir políticament amb preguntes com "Creu que Catalunya ha assolit"
- massa autonomia
- un nivell suficient d'autonomia
- un nivell insuficient d'autonomia
Un 64% dels catalans respon que un nivell insuficient d'autonomia. I és una dada molt i molt estable en els últims anys. Sòlida. Contundent. Gairebé 2 de cada 3 catalans estan insatisfets, per insuficient, amb el nostre autogovern.
Només un 20,8 diuen que ja en tenim prou i un 5,1 que en tenim massa.
3. L'evidència d'un conflicte purament polític, no identitari
No, aquesta insatisfacció política i amb un autogovern insuficient no té ni la més mínima arrel identitària. És una madura expressió política d'una societat que viu amb total naturalitat les seves identitats compartides.
En una escala del 0 al 10, on el 0 és el mínim catalanisme i el 10 el màxim catalanisme, la mitjana és del 6,45. La majoria de catalans s'ubiquen en el 5, un 28,8%. Sí, hi ha, en segon lloc, un 20,7 que s'ubiquen en el 10. Gairebé el 50% de la població se situa en les posicions mitjanes, del 3 al 7. No, no és un "esclat" identitari el conflicte a Catalunya.
La naturalitat i absència de conflicte amb la que la societat catalana assumeix i viu les seves identitats compartides és exemplar, hauria d'admirar internacionalment. En una societat que evidencia com ho fa el conflicte polític amb l'estat espanyol i que majoritàriament, com veurem, reclama l'estat propi, resulta que el 33,1% se sent tan espanyol/a com català/ana. El 60% dels catalans expressem, en diferents graus, una identitat compartida catalana/espanyola.
Només un 28,2% només catalana i un 5,1% només espanyola.
No, per més que l'unionisme, especialment C's intoxiquin dia i nit intentant fer veure que el conflicte polític a Catalunya és identitari, això és fals, és una fastigosa mentida i manipulació de la realitat. El retrat del CEO és contundent.
4. Llavors, què volem?
Doncs mira, entre diferents opcions, la majoria creu o voldria que fóssim un Estat independent. Així ho creu un 38,9%. Però el cert és que també, de manera sostinguda en el temps, hi ha molta altra gent, tanta com un 60% que posats a escollir, voldrien que Catalunya fos una altra cosa, i que no perdés els lligams amb Espanya.
Un 22,1% creuen que CAT hauria de ser un Estat dins una Espanya federal. Aquesta posició política és la de molts catalans de manera molt estable en el temps. Si us hi fixeu, la suma dels que creuen CAT hauria de ser un estat independent i dels federalistes ens porta al mateix % de catalans insatisfets amb la insuficient autonomia que tenim.
Gairebé 2 de cada 3 catalans insatisfets amb el nivell d'autonomia volen estat independent, per 1 de cada dos estat federal. Aquesta és la suma crítica del nostre mapa polític. És la que evidencia la insatisfacció aclaparadorament majoritària però, alhora, en dividir-se en aquestes dues possibles "solucions" polítiques a la insatisfacció, impedeix que el suport a l'estat independent sigui més gran.
Entre els insatisfets amb la insuficient autonomia que volen un estat dins una Espanya federal, només un 30% votaria sí a la independència, mentre un 60% es posiciona en el No.
Aquest és un dels reptes de l'independentisme. Jo ja fa molt temps que, en diferents espais, he promogut l'anàlisi i la reflexió al voltant d'aquest tema, amb l'objectiu d'articular polítiques que permetin guanyar-nos cap al Sí una part significativa d'aquests "federalistes insatisfets amb la insuficient autonomia però que estan en el No a la indy". Però les batalletes entre nosaltres sempre han passat pel davant de l'acció de fons.
I és que, efectivament, la traducció en relació al Sí o al No a la independència d'aquesta insatisfacció és favorable al Sí amb un 47,2, davant el 43,2 del No. Són unes dades molt i molt estables en el temps. Això té una part de bona notícia (la gran solidesa del Sí) i una part de no tan bona (no creixem).
Fixeu-vos que per trobar un diferencial en el suport al Sí superior al marge d'error, tot i que per molt poc, ens n'hauríem d'anar al primer semestre del 2015, on, en plena batalla campal entre nosaltres post 9N, el Sí va arribar a baixar fins el 42,9%. Amb la unitat de Juns pel Sí vam recuperar i arribar al 48,2. Però d'aquest % i el seu marge d'error ja no ens hem mogut.
Tot el que seguí al 27S (i fins ara) ha estat consumir-nos en els nostres debats. Que si unitat sí o no. Que si Mas sí o paperera de la història. Que si els pactes muten. Que si mocions de confiança. Que si ara on vam dir DUI direm RUI. I així. Tot que si tu que si yo.
5. Existeixen els miracles? Els constitucionals segur que no.
No ho sé. Però en política jo sempre prefereixo buscar dades que ens expliquin les coses. I en el CEO hi ha un parell de preguntes que ens orienten per acabar d'entendre millor la fortalesa del Sí, tot i que en un context d'estabilitat.
Mireu, un 78% dels catalans està poc o gens satisfet amb "la nostra democràcia". Per què? Doncs atenent a les dades, perquè ni tan sols la considerem "nostra".
Els que estan molt satisfets són els unionistes, els del NO. Un 70% dels molt satisfets són ells. I també són el 66,1% dels bastants satisfets.
En canvi això s'inverteix en relació als "gens satisfets": un 62,6% són els del Sí a la independència.
Efectivament, podríem preguntar "quina democràcia i de qui em diu que és?". O el que és el mateix, de quina Constitució em parla?
En una pregunta molt interessant que per primera vegada ha plantejat el CEO en la part variable del Baròmetre, preguntava: "Si es tornés a celebrar un referèndum per decidir sobre l'actual Constitució espanyola aprovada el 1978, vostè que faria?"
Doncs resulta que l'adhesió a Catalunya a aquest text gairebé elevat a estatus de Sagrades escriptures per l'unionisme es limita a un patètic 17,4%. Sí, només un 17,4% diuen que votarien Sí.
La farsa de la democràcia espanyola ha tocat sostre a Catalunya. L'evidència del conflicte polític és abassegadora. Un 57% té clar que votaria No. Un 9,4% que no votaria. De manera que el marge polític d'error es limita a un 8,5% que diuen no ho saben. Ni que tots votessin Sí, no arribarien ni a la meitat dels vots en contra.
El poble de Catalunya ja ha abolit la Constitució Espanyola i no creu en la seva farsa democràtica.
6. Irreversibilitat, estabilitat i riscos: política, absència de política i antipolítica
Ja hem vist el panorama polític té molts indicadors que evidencien la solidesa de les posicions a favor de la independència i per tant la irreversibilitat del conflicte polític que implica, incrementat per la desaparició de la democràcia i la constitució per als catalans.
I ja hem vist que això té una mica de taló d'Aquil·les en l'estabilitat que implica el no creixement. Com si haguéssim tocat sostre. I és que és així. L'hem tocat.
I una de les coses a les que hem prestat poca atenció és que aquesta situació no la modificarà el pas del temps, perquè les noves generacions reprodueixen els percentatges de suport al Sí i al No. I he creuat el Sí i el No a la independència per franges d'edat. M'han emergit dues dades que des de diferents punts de vista aporten informació valuosa.
La primera: sabeu quina és la franja d'edat amb un major percentatge diferencial de suport a la independència?
La de la gent entre 35 i 49 anys, amb un 49% pel Sí i un 39% pel No.
Poso aquesta dada, aquests 10 punts de diferència a disposició dels companys de Junts per Catalunya i d'ERC perquè repliquin l'altre mantra repugnant de l'unionisme, el de l'adoctrinament a les escoles i a la TV. Doncs mirin, senyors, el major % de suport a la indy es dona entre una generació que encara va conèixer l'escola franquista i que es va criar amb els Chirripitifláuticos y los payasos de la TV, una generació per a la qual l'escola catalana només la van veure néixer. Com la TV.
Només entre els majors de 65 anys el No a la independència és majoritari. També entre els que estan entre 50 i 64 anys, que aquests sí només van conèixer l'escola franquista, el suport al Sí és majoritari (48,6 vs 44)
La segona dada l'he trobada sorprenent i, alhora, inquietant. Sabeu quin és el suport al Sí entre la franja d'edat més jove, entre 18 i 24 anys? Un 46,8 pel Sí i un 40,8 pel No.
No, el pas del temps, la pujada de noves generacions no farà alterar l'actual escenari de suports al Sí i al No. I per a mi és una sorpresa. Bé, no el farà alterar significativament, atès que el diferencial per franja d'edat sempre és favorable a la indy, però sempre amb aquests marges entre 4 i 6 punts (excepte en els ja vistos d'entre 35 i 49 que és de 10 anys).
Al meu entendre, tot i que l'evolució generacional ens permeti guanyar un parell de punts de diferència a favor del Sí, no implica el salt que molts creiem caldria es produís, que molts pensem la nostra societat està preparada per assumir.
Que estem en un moment complicat és una evidència. Un moment ple de dubtes, que són lògics després de tot el que hem viscut en el darrer any. No és fàcil saber què fer, com fer-ho i quan fer-ho. Estem forts, però ja hem vist necessitem fer les coses d'una altra manera. Estem forts únicament perquè mantenim la força social, però necessitem més múscul. Un context així és evident que implica incertesa, confusió, fins i tot una inevitable dosi de frustració per no haver pogut culminar el procés, i per veure com seguim massa presoners de les nostres tensions internes.
Malgrat això, la confiança dels independentistes en els nostres líders és alta. Els que en una escala de 0 a 10 els hi atorguen un 10 són un 89,3 del Sí, un 9 un 95,2, un 8 el 84,4. L'unionisme, el No, és majoria únicament entre les valoracions de 0 a 5.
Això, aquesta confiança que, malgrat tot, l'enquesta inequívocament evidencia tenim els indepes en els nostres líders polítics, és una enorme fortalesa del moviment. El sacrifici q estan pagant molts d'ells amb la presó i l'exili ni l'oblidem ni cau en sac buit. Catalitza unitat, respecte i confiança. Només un petit grupet de sermonejadors i sermonejadores persegueixen destruir aquesta confiança en els nostres líders i en els nostres partits per fer-se un espai polític propi.
No hi ha cap projecte que pugui bastir-se només sobre el discurs contra els altres, i menys encara contra uns "altres" que són els partits, els líders i la militància política que fins ara ho han donat tot per la independència, que formen part d'aquest "nosaltres" des del que haurem de fer la República.
Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. Podem fer-ho. El retrat de la nostra societat i els fonaments de la majoria indy que evidencia el CEO ens diuen que podem fer-ho, que podem vèncer. Però també ens diuen que necessitem tornar a fer les coses bé, a fer independentisme. Necessitem fer independentisme. Tornar a la gent, tornar al discurs, tornar a tot allò que vam fer i ens va fer grans com mai i arribar més lluny que mai.
DONEC PERFICIAM
Entrades
1 comentari:
Moltes gràcies pel treball que ens regales!
Quan un problema no s'entén acostuma a ésser perquè s'analitza en un àmbit de conceptes inadequat. En política o sociologia política, les limitacions vénen d'idees "tabú" que la societat rebria malament. El tema identitari n'és un, en el sentit de "cultures" diferenciades per orígens geogràfics. Si parlem dels pobles de l'Orient Mitjà, molt bé. Però si parlem de les nacions de L'imperi francès, italià o espanol, comences a caminar sobre vidres. Però la realitat és tossuda. La gent no vol renunciar als elements simbòlics vinculats al seu orígen. La seva "cultura" ha gaudit de sobreprotecció i no hi volen renunciar. Les contraprtides, que hi són, s'expressen en els nivells culturals més alts.
La demografia és molt important perqué la composició "cultural-orígen" es molt diferent a les diferents franges d'edat. És objectivament difícil de quantificar, però és evident que els catalans fa anys que ténen 1,3 fills per dóna ( no crec que hi arribin) i els fills de la immigracioó, als anys 75-80 (quan vaig començar a fer classe a FP) en devien tenir 2 o més, Ara deuen estar iguals, però la composició de les cohorts és molt diferent en cada franja d'edat.
Demogràficament, pot ser que estiguem cremant els darrers cartutxos per aconseguir la independència. Però també puc estar molt equivocat. Soc català per tots costats, però no penso que sigui cap problema que d'aquí 100 anys la majoria de la població vingui del berebers, àrabs o peruans. Totes les races serveixen igual.
Publica un comentari a l'entrada