2a part de l'anàlisi BOP del CEO: lideratges, assumpció de riscos i satisfacció vital

Seguint amb l'anàlisi dels continguts que trobo més interessants o que més conviden a la reflexió de la 3a onada del BOP del CEO, vull fer una cosa una mica arriscada: situar en una mateixa perspectiva d'anàlisi com valorem els actuals lideratges polítics i com ens veiem a nosaltres mateixos, en relació a la nostra disposició a assumir riscos i a la nostra satisfacció vital.

En la primera part de l'anàlisi del CEO vaig fer referència al "soroll" que inunda l'espai polític a Catalunya. Una part d'aquest soroll, que ja hem vist que en projecció de vot que té una incidència social i política testimonial, és la que menysprea l'actuació dels nostres líders polítics, ara a la presó o a l'exili, en les setmanes que varen seguir a l'1 d'octubre. Un menyspreu destructiu que sempre fa servir la 2a o la 3a del singular o del plural, mai la primera ni del singular ni del plural. La culpa, la responsabilitat, la covardia, els errors... tot sempre és culpa dels altres. Ells mai hi són. Excepte per a sermonejar.

Com veiem el nostre Govern?

Un dels mantras del "soroll" és aquell de "el poble mana, el Govern obeeix", acompanyat d'allò de que executi el mandat electoral o dimiteixi. Hi ha hagut acampades a la Plaça Sant Jaume, manifestacions davant les seus dels partits polítics que donen suport al Govern, etc.

Quan he anat a veure com es reflectia la valoració del Govern a l'enquesta del CEO m'hi he trobat que en una escala del 0 al 10, la mitjana de la seva valoració era de 3,72. Molt baixa, evidentment. Un suspens inequívoc. Només un 44% dels enquestats aprova al Govern.

Però llavors he anat a veure com es repartia aquesta valoració d'acord a la intenció de vot al Parlament. I el que ha emergit són dos països i mig.

Ens trobem per una banda que el bloc indepe aprova clarament el Govern: el 82,5% dels votants de JxCat, el 73,4% dels d'ERC i el 52,5% dels de la CUP.

Des del punt de vista independentista, doncs, potser la valoració no és per tirar coets, però evidencia la nostra adhesió majoritària al nostre Govern.

Altre cop el soroll i els seus mantras poden fer això, molt soroll, però són absolutament minoritaris, testimonials, entre l'independentisme. Fixeu-vos en la "dissociació" tan gran que hi ha entre el discurs dels dirigents de la CUP al Parlament, desentenent-se de tot i acusant permanentment al Govern d'autonomisme, i aquesta majoria de votants seus que l'aproven.

Entre el bloc unionista la valoració mitjana del Govern ha baixat, i ho ha fet per la radicalització d'una part molt significativa, preocupantment significativa, dels votants dels partits del 155.

El 58% dels votants de C's i el 54% dels del PP valoren amb un 0 al Govern. Fixem-nos que en els pocs mesos que van de la 2a a la 3a onada del BOP del CEO els votants de Cs que valoren amb un zero al Govern han passat del 49,7 al 58 i els del PP del 35,9 al 54.

El zero és el no-res. El no escolto. El no vull saber res. El zero és la negació total. I també la negació de l'altre.

Entre aquestes dues realitats tan radicalment oposades, el mig país equidistant, que va a la seva bola, que si retallades, que si tal, que si qual. Slokai.

Confiem en els nostres líders?

És una pregunta del CEO que normalment no mirava mai.

Però atenent a tot aquest soroll que ens envolta, tota aquesta destrucció, tota aquesta crítica sagnant, tota aquesta acritud i sermoneig permanents, m'han portat a buscar al BOP del CEO dades al respecte. I en trobar-les hem tornat a veure que tot aquest soroll queda com a totalment testimonial, gens representatiu del que sentim la majoria dels indepes.

El 89,1% dels votants de JxCAt, el 77,1% dels d'ERC i el 60,1% dels de la CUP confia i aprova els nostres líders polítics. Sí, també ho fan un 60% dels votants de la CUP, malgrat els seus dirigents en tots aquests líders polítics de la resta de formacions indepes només hi veuen autonomistes.

A l'altra banda, tot el bloc del 155 més els equidistants en aquest cas comparteixen el no confiar gens en els nostres líders. Doncs res, que confiïn en els arrenca llaços i en la Colau. Què hi farem.

És quan valoro que hi veig clar. L'evidència de la unitat de base independentista versus la conversió en l'enèmic públic número 1 per a tot l'unionisme del MHP Carles Puigdemont

En la valoració positiva dels líders independentistes que fan els votants independentistes, sense etiquetes, hi ha l'arrel de la unitat i el respecte que necessitem per construir i blindar aquest "nosaltres" que faci realitat la República.

Els votants de JxCAT valoren amb un 8,35 a Puigdemont, els d'ERC amb un 7,12 i els de la CUP amb un 6,88.

Els votants de JxCAT valoren amb un 7,70 a Junqueras, els d'ERC amb un 8,54 i els de la CUP amb un 7,11.

Els votants de JxCat valoren amb un 7,47 a Quim Torra, els d'ERC amb un 6,31 i els de la CUP amb un 5,69.

Els votants de JxCAT valoren amb un 7,02 a Marta Rovira, els d'ERC amb un 6,99 i els de la CUP amb un 6,28

Els votants de JxCAT valoren amb un 5,37 a Carles Riera, els d'ERC amb un 5,85 i els de la CUP amb un 7,52.

Hi ha un nosaltres que el soroll no pot silenciar. Hi ha un respecte que els sermonejadors (aka primàries) no han aconseguit esquerdar. La immensa majoria de l'independentisme valora i confia en els nostres líders polítics.

Permeteu-me un petit parèntesi: del 21D ençà una de les coses que més m'ha colpit, entristit, va passar en la seqüència de la investidura fallida d'en Jordi Turull i el seu ingrés a presó, quan la CUP va sumar-se al vot del bloc del 155, votant en contra de la seva investidura amb l'argument que era un autonomista. L'endemà en Jordi Turull entrava a la presó, on encara hi segueix. Estic convençut que la majoria de votants de la CUP això no ho haurien fet ni ho haurien dit. Em va semblar tan injust, tan frapant, tan poc humà... Fer discursets acusant d'autonomista mentre entrava a la presó...

Tanco el parèntesi amb el tuit que avui ha fet n'Albert Botran, amb una foto acompanyat d'en Carles Riera, en Nani i la Mireia Boya, sortint de visitar en Jordi Turull a Lledoners, un tuit on en Botran deia "Avui hem pogut visitar en Jordi Turull i continua com sempre: aquell sentit pràctic de mirar sempre endavant i l'esperit constructiu. I amb conviccions encara més fortes. Hem sortit més optimistes que no entràvem". Aquesta es l'actitud. Tant de bo, enlloc d'aquell dia votar en contra seu titllant-lo d'autonomista, la CUP simplement s'hagués abstingut i li hagués dit això mateix que avui han dit en aquest tuit. Però mai és tard per caminar junts i de la mà. Només podrem fer la República des d'aquesta actitud.


En aquest apartat de valoració dels líders polítics l'altra cosa que m'ha cridat l'atenció és veure com, per a l'unionisme, el MHP Puigdemont és qui representa la lluita per fer realitat la República. Si entre la relació de polítics a valorar el CEO hagués llistat Belcebú, dubto que la valoració dels unionistes hagués estat pitjor de la que fan a Puigdemont.


El 0,87 de valoració mitjana dels votants de C's i el 0,72 dels del PP evidencia que no veuen en Puigdemont com a una persona, sinó l'enemic públic número 1, el líder polític que, tot i no assolir la República, més ens hi ha acostat, el líder polític que ha impedit la nostra derrota, el líder polític que té capacitat suficient per fer realitat la República


A la resta de polítics indepes no els estimen, és evident, però no els veuen igual que a Puigdemont. Els de C's per exemple al Carles Riera el valoren amb un 2,75, i els del PP amb un 1,10. Els de C's valoren amb un 2,85 a Junqueras, i els del PP amb un 2,09.


Amb els zeros de l'unionisme a Puigdemont estan reconeixent que probablement sense el seu exili i el seu lideratge ara mateix la possibilitat de fer efectiva la República no existiria. Els zeros de l'unionisme a Puigdemont són la ràbia i impotència perquè simbolitza la no rendició, la no derrota.


I nosaltres, com som i com ens veiem?

Entre tota l'abundantíssima informació de l'enquesta del CEO hi he trobat un parell de dades que al meu entendre hauríem de tenir sempre presents a l'hora de reflexionar, pensar i dissenyar les estratègies per fer realitat la República.


El CEO pregunta als enquestats sobre la seva satisfacció amb la seva vida. I els resultats ens expliquen un país de gent satisfeta amb la seva vida. En una escala del 0 al 10, una mitjana de 7,07. El 92,3% estan satisfets amb la seva vida. El percentatge més alt de tota l'escala se situa en el 8, amb un 27%.


Aquesta manera com ens veiem a nosaltres mateixos no vol dir no hi hagi problemes, dificultats, etc Aquesta valoració que fem de nosaltres mateixos només ens diu que som un país de gent molt majoritàriament satisfeta amb la seva vida, feliç amb la seva vida.


L'altra pregunta del CEO a que feia referència és la que interpela als enquestats sobre els riscos personals que estan disposats a assumir. I en una escala del 0 (gens disposat a assumir riscos) al 10 (totalment disposat a assumir riscos) sabeu quina és la mitjana?

5,88

Els votants de JxCAT un 6, els d'ERC un 6,3 i els de la CUP un 7,2.


La imatge de nosaltres mateixos que ens retorna, com si fos un mirall, aquesta pregunta del BOP del CEO és la d'una societat disposada a assumir riscos, però moderadament.


Si ho posem en relació amb l'anterior pregunta, tot sembla lògic. Som una societat que viu bé, que és feliç amb la seva vida i que per tant està disposada a assumir riscos per fer realitat allò en el que creu, però moderadament. No som una societat poruga, que rebutgi fer les coses perquè no vol assumir cap risc. Som una societat conscient de que cal assumir certs riscos, i disposada a fer-ho, però moderadament. Aquest 6,3 de mitjana entre indepes com a mitjana del risc que estem disposats a assumir traça una línia vermella, la d'assumir riscos que no posin en perill, que no amenacin, la nostra vida, que no destrueixi les condicions que ens permeten ubicar-nos en aquest 7,07 de satisfacció en relació a la nostra vida i felicitat.


Els nostres sermonejadors i sermonejadores i la seva toxicitat volen destruir el vincle i respecte que mantenim amb els nostres líders polítics, singularment amb tots els nostres líders a la presó o a l'exili. Perquè ells, els nostres líders, amb els seus encerts i els seus errors, sí han demostrat estar disposats a assumir el màxim risc en aquesta causa, molt per sobre del nostre 6,3. I ho han fet sense donar lliçons a ningú, però amb una total determinació.


L'única lluita que es perd és la que s'abandona. No us deixeu contaminar per la toxicitat dels nostres sermonejadors i sermonejadores. Les dades del CEO ens demostren que hem de ser inteligents en el plantejament de les nostres lluites i estratègies. No entendre com som ens podria portar a equivocar-nos molt.


I els nostres sermonejadors i sermonejadores, amb els seus discursos i plantejaments, evidencien un desconeixement total de la naturalesa del nostre moviment, de com som i de quines són les nostres millors armes.


Hem d'estar molt orgullosos del que hem fet i de com ho hem fet. La democràcia, la lluita pacífica i no violenta, la voluntat inclusiva, el desig de llibertat i de fer un país no contra ningú, sinó a favor de tots, la constància, la determinació, la mà estesa als altres que com mai va exemplificar la Via Catalana...són les nostres millors armes i la nostra millor, potser única, estratègia possible.


Som com som. Però també som i lluitarem, perquè estem compromesos a fer-ho, tenim la raó contra bords i lladres i portem tatuada en el nostre somriure la victòria