Del COMO DEBE SER dels Brighton64 al "cómo debe ser?" militant

Ahir nit un enorme concert de la mítica i històrica banda Mod (modernista) de Barcelona Brighton64. Un ja gairebé clàssic concert de reis a una de les sales més underground i amb més recorregut de la ciutat, el Sidecar, a la plaça Reial.

SOLD OUT. Estava a petar. Força gent s'ha quedat al carrer. Hi havia molta expectació perquè presentaven el seu nou disc "Como debe ser", amb lletres absolutament compromeses amb la situació que estem vivint.

La intensitat del compromís de les lletres dels nous temes és una novetat, el que no és cap novetat és el compromís del grup amb el país. Des dels 80s, amb la seva presència i concerts al Fossar de les Moreres per l'Onze.

Aquests dies, en un dels seus grandíssims articles, Jordi Bianciotto, probablement -bé, sense el probablement- el millor cronista musical de la nostra ciutat i del nostre país, parlava del salt de més de 30 anys d'aquells Brighton64 als actuals. La seva fidelitat a un estil, a un discurs musical, i alhora el seu compromís.

Sí, més de 30 anys. Enguany ha fet 32 anys del primer gran concert que vaig organitzar, amb la FNEC, per la Nit de la Benvinguda, al campus de la Facultat de Dret de la UB, amb King Kameha Meha (un grup de la Facultat d'Econòmiques), Brighton64 i Huapachà Combo.

Ho vam petar moltíssim. Hi vam fotre milers i milers de persones.

En aquells anys, amb un independentisme pràcticament testimonial, només els concerts que érem capaços d'organitzar tenien poder de convocatòria. I amb aquell incipient "rock català" d'alguna manera ens vam "retroalimentar". La "Nit de la Benvinguda" de la FNEC va seguir, i vam portar, els anys següents, grups que llavors emergien i que probablement en aquells concerts era el primer cop tocaven a Barcelona: grups com Brighton64, Sopa de Cabra, BB Sin Sed, Els Pets, Bars, etc, etc.

Aquell novembre del 1987 jo tenia 21 anys. De vegades hi penso, en l'atreviment que vam tenir, per ser uns criajos com érem: trucar els grups, contractar-los, contractar escenari, equip de so, muntar les barres, beguda... i que tot funcionés. Fins i tot la previsió de contractar una assegurança de pluja, perquè el dia programat va ploure i no hi va haver concert, el vam haver de passar a la setmana següent.

Plantar-nos a la llavors emissora musical de la Corpo, RAC105, demanar parlar amb el responsable, aconseguir que ens rebés i explicar-li aquell projecte de la "Nit de la Benvinguda", una festa universitària, amb grups del país, amb programació eclèctica... per si volien implicar-se en la difusió. I arribar a un acord, i que ens promocionessin els concerts i repartissin invitacions.

Els/Les nostres sermonejadors/sermonejadores, tòxics/tòxiques de tot això només en farien una valoració: "fillsdeputa, ja hem anat a dos dels vostres concerts i encara no som independents, sou una estafa processista que només mireu pels vostres interessos!"

I cagumtot, mira que si tenen raó!!??? Cony, si l'any 87 vaig fotre un concert independentista i l'endemà no érem independents, haver seguit fent coses em convertia inequívocament en processista. Hauria d'haver reconegut el meu fracàs, i no moure un dit més, desaparèixer.

I encara més! potser sí que m'han pillat! Si no som independents potser és perquè en un moment donat, ho reconec davant vostre, vaig mirar pels meus interessos!

La cosa de la Nit de la Benvinguda va funcionar tan i tan bé que "me vine arriba", i l'any 1989 vaig voler organitzar un segon tipus de concert universitari, que recuperés les veus del que havia estat la Nova Cançó. Vam pensar començar-ho fort, portant a Lluís Llach. Vaig començar a parlar amb els que llavors eren els seus mànagers. I mai sabré com va anar la cosa, però tot de sobte em vaig trobar que la mateixa Universitat de Barcelona, la institució, s'havia posat a muntar també, quines casualitats, un concert del Lluís Llach. Jo vaig flipar, però vaig intentar seguir endavant. Fins que un dia, la llavors Secretària General de la Universitat de Barcelona, catedràtica de Dret Civil Català, i actual magistrada del Tribunal Constitucional, Dra. Encarna Roca, em va interceptar a l'entrada de l'edifici Ilerdenc de la Facultat de Dret, i em va començar a escridassar davant tothom. Va quedar clar que podia tenir problemes si no deixava estar el tema d'en Llach. Jo vaig flipar amb la magnitud de l'escena. Mentre ella marxava, tots els meus companys de la Facultat, també atònits, m'estaven mirant sense entendre res. "Hòstia, Abad, què li has fet???".

I així que sí, ho reconec, no vaig plantar cara, que és el que hauria fet qualsevol sermonejador/a, vaig pensar que tal i com estaven les coses millor no jugar-me-la amb una bronca institucional en la que tenia totes les de perdre i amb la que estava posant en una situació molt incòmoda als representants d'en Lluís Llach. Vaig parlar-ho amb ells i els hi vaig dir que endavant, que fos la institució, la UB, que organitzés el concert, a les pistes universitàries.


Pues eso, que em podeu dir tot el que vulgueu. Entre moltes altres coses que ara no venen al cas, vaig muntar 3 concerts a la Universitat, i vam omplir, van ser un èxit total...

Però... i després d'omplir què, eh? què? Doncs res. No érem independents. Els meus companys d'universitat per sort llavors no eren com els nostres sermonejadors i sermonejadores d'ara, i cap d'ells ni d'elles no m'insultava pels passadissos de la Universitat "filldeputa, ens has fet anar a dos concerts, hi hem anat i no som independents! Ets un miserable processista. Segur que ho has fet tot per la paguita. Ens has traït" i tal i tal.

I no només no vaig ser conscient de la meva estafa processista, sinó que vaig continuar fent coses que cap d'elles no ens ha portat directament a la independència. I les segueixo fent. No tinc perdó.

Ahir al concert de Brighton64 ens vam trobar una bona colla d'aquests que no tenim perdó. Que hem estat fent coses sempre, des d'aquells 80s que els Brighton tocaven al Fossar per l'Onze fins ara. Sovint en espais diferents. Però sempre amb complicitat militant de saber-se units molt per sobre de qualsevol diferència. Uns perdedors, sens dubte, perquè portem ja més de 30 anys de militància i encara no hem aconseguit la independència. Uns fracassats d'aquests que encara creuen en el que deia Antoní Massaguer "per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi", i que hi seguim anant. I hi seguirem anant.

I hi seguirem anant, com sempre, des del màxim respecte i honor en relació als patriotes que ens han precedit en la lluita i des de la total solidaritat antirepressiva. Abans i ara, perquè en aquests 30 anys hem vist i sofert de tot. Des del dolor i un respecte infinit pels qui pateixen presó o exili, i les seves famílies. Hi seguirem anant sabent que quan hi anem al costat tenim un company que donarà la cara per tu, que et defensarà, que t'allargarà la mà, que et guarirà les ferides. Hi seguirem anant, i quan brindem amb les nostres ampolles de cervesa no caldrà dir res més, perquè tot està dit amb tants anys de lluita com ens sabem i amb tot el que, pam a pam, hem pogut avançar des d'aquells 80s que ja musicaven els Brighton64, amb tot el camí fet que ens ha permès passar del testimonialisme a ser la majoria social.

Sí, ja ens perdonareu, sermonejadors i sermonejadores, per no ser tan llestos com vosaltres. A nosaltres no ens ha estat revelada la formula infalible per assolir la independència, que pel que sembla vosaltres sí teniu, tot i que mai la compartiu. Nosaltres només sabem que per arribar-hi cal anar-hi, anar-hi, anar-hi. Treballar, treballar i treballar.

Ja ens perdonareu que no hàgim abandonat la lluita a la primera d'intentar-ho i no aconseguir-ho. Som així de losers i de processistes, i així acabo, amb una molt mala notícia per a vosaltres: persistirem fins aconseguir-ho.