10 de gen. 2020

Recordant el gran patriota Martí Torrent i el seu llegat de lluita i compromís, tan i tan útil aquests dies!

Aquests dies, llegint tuits d'aquest independentisme tan extremadament tòxic que hem vist néixer durant el procés independentista d'aquests anys, he recordat i pensat moltíssim en tots els històrics lluitadors per la independència que he tingut el privilegi de conèixer.

Si en aquest article m'hi refereixo, a aquests sermonejadors/sermonejadores, no és per ells/elles, que me la bufen, és únicament per preservar, davant la toxicitat que escampen, la memòria i l'honor de tants milers de militants per la independència al llarg de tants i tants anys, que amb el seu compromís i sacrifici, són els que ens han permès arribar on som avui (més lluny que mai), són els que ens han permès mantenir viva la nostra Nació i aquesta idea de Llibertat que és la independència de Catalunya.

Si no entenem que la independència és un procés històric, i no una partida a la playstation, no entendrem res. Permeteu-me fer un molt breu repàs de fites històriques a partir s.XX de gran transcendència des del punt de vista independentista, en aquest procés històric que és la independència:

  • Quan esclata la IGM, d'entre un independentisme que llavors encara no tenia cap concreció política, s'apunten centenars i centenars de voluntaris a combatre al costat de França i altres països de l'aliança occidental, per la llibertat de tots, i amb l'esperança que els EUA, el president Wilson, incloguin Catalunya dins el seu reconeixement internacional a l'autodeterminació dels pobles. Combaten, moren i els que tornen a casa ho fan amb les mans buïdes. I seguim.
  • Macià ha esdevingut el gran líder independentista. Davant la dictadura de Primo de Rivera, organitza el que es coneix com a Complot de Prats de Molló, una incursió armada des de la Catalunya Nord, per provocar un aixecament a l'interior del Principat i fer possible la independència. Són delatats, i no poden ni creuar la frontera. Detinguts i jutjats. Els voluntaris culpen els líders? No. Seguim!
  • 14 d'abril 1931, guanya ERC les eleccions a CAT i Macià proclama la República Catalana. Després de negociacions amb el nou Govern de Madrid, s'acorda reinstaurar la Generalitat i Macià no tira endavant la independència. Que hi ha crítiques, sí. Però tothom entén que hi ha uns líders que ho han gestionat des del que creuen és millor per a tots. Seguim.
  • 6 d'Octubre del 1934, Companys proclama l'Estat Català, que després de la repressió militar desencadenada per l'estat espanyol, queda en res. En els combats moren molts patriotes defensant aquell Estat Català acabat de proclamar. I tot el Govern de Catalunya, amb el seu president al capdavant, són empresonats. Però seguim.
  • El triomf del Front Popular, el 1936, comporta l'alliberament dels presos del 6 d'Octubre. Esclata la guerra civil. L'independentisme combat a tots els fronts: a Madrid, a l'Aragó, a l'Ebre... fins el darrer dia. Mort, exili, presó. Cap independentista no exigeix res pel seu sacrifici de tres anys de guerra, no en fa una pancarta per rebregar-la als altres. I seguim!
  • En la derrota, des dels camps de concentració, s'organitza la resistència, el Front Nacional de Catalunya. A l'interior i a l'exterior. A l'interior, en paraules de Pere Carbonell Fita "lluitàvem per mantenir oberts els camins a l'esperança". Es col·labora amb els aliats, lluitant, combatent, amb xarxes d'espionatge a favor dels aliats, travessant la frontera dels Pirineus amb combatents i, sobretot, aviadors aliats, amb refugiats polítics, amb jueus... Acabada la IIGM ningú se'n recorda de nosaltres. Però seguim
  • La resistència antifranquista independentista creix. Neix el PSAN. Neix ÈPOCA. Neix Terra Lliure. Neix l'MDT. Neix la Crida a la Solidaritat. S'impulsa la Crida Nacional a ERC, i etc etc etc A les primeres eleccions autonòmiques ni tan sols ERC defensa la independència. Hauríem d'esperar a la Crida Nacional a ERC, finals dels 80 per retornar a una proposta política independentista. D'entrada amb presència gairebé testimonial al Parlament.
I llavors és quan, l'any 2012 fotem un milió de persones al carrer per l'Onze per la Independència.

No fou per "art de màgia" sinó per molt, moltíssim treball al darrere. I assolim majoria independentista al Parlament. I fem el 9N. I fem l'1-O. I no ho hem aconseguit encara. Però hem arribat més lluny que mai. I seguim, perquè com en la majoria dels processos històrics, la clau que determini la seva fi i la victòria, està en mans de la capacitat de resistència i la persistència. Per això seguim, fins aconseguir-ho!



És un modest pis de l'Eixample. En Martí ens ha rebut com sempre fa ell, amb un somriure de complicitat. Anem al seu despatx. Seu darrere una taula de fusta plena de papers, fotografies i revistes. Li explico que gravarem la xerrada d'avui, que li aniré preguntant coses, moltes de les que hem parlat molts cops, però que se senti lliure d'explicar el que vulgui quan vulgui.

És Martí Torrent, històric militant independentista: Nosaltres Sols, Estat Català, Front Nacional de Catalunya... És l'any 2010, i en Martí Torrent té 98 anys. Em meravella la seva lucidesa i memòria, la seva capacitat de situar noms, persones, fets.

Gravar aquella entrevista forma part d'un projecte de memòria històrica que hem endegat amb un grup d'amics i companys de lluita patriòtica per tal de recollir l'experiència vital i militant dels més destacats independentistes vius de l'època de la República i fins el 1979: Nosaltres Sols, ERC, Estat Català, FNC, PSAN, IPC i fins a EPOCA.

En Martí ens explica, amb llum als ulls, quan va conèixer els Germans Badia i la proclamació de la República. També la guerra, la negra nit de la dictadura... tot. Són 80 anys de lluita independentista. Somriu "un dia en Cardona -es refereix a Daniel Cardona, líder i fundador de Nosaltres Sols- estàvem un grupet i va dir "m'agrada en Martí perquè no enraona i actua sempre que se li ordena", i això ha estat sempre per a mi com un catecisme, complir amb el meu deure".

Seguim parlant, i arribem fins els nostres dies (any 2010). Llavors ens diu que està content perquè veu que hi ha una joventut bona i predisposada per la independència. I acaba el que ens estava explicant amb una frase que a nosaltres ens deixa de pedra, però que aquests dies (2020), gairebé 10 anys després, m'ha vingut al cap com un interrogant profètic "el que em pregunto és si aquest jovent d'aquí 10 anys seguirà igual"

En Martí sabia que allò més difícil no era fer-se militant, sinó ser capaç de mantenir viu aquest compromís militant al llarg dels anys, superant totes les adversitats, sacrificis, fracassos, dubtes... sense defallir. Allò que té valor és ser-hi sempre, no defallir mai, anar-hi sempre. Fins aconseguir-ho.

En Martí Torrent ens va deixar dos anys més tard, l'any 2012.

Per a mi i per a la majoria dels meus companys de lluita al llarg d'aquests anys, des que m'hi vaig ficar, l'any 1984, en Martí i molts d'altres com en Martí que he tingut el privilegi de conèixer, han estat un testimoni militant del que aprendre, del que aspirar a mantenir sempre viu el seu compromís i el seu llegat, del que en som hereus.

Mentre escrivia aquestes línies no he pogut evitar somriure al recordar el que fa uns dies proclamava solemnement per tuiter una d'aquestes sermonejadores d'aquest segment tan tòxic de l'independentisme que tenim: "Mai més mouré un dit com a ciutadana com vaig fer l'1-O portant apuntats els telèfons de 3 advocats al canell per ajudar a alliberar el país fins que us haguem fet fora a tots els aprofitats que ho heu utilitzat en benefici propi"

Presó, tortura, companys morts, guerra, clandestinitat, jugar-se permanentment la vida... mai, mai, en Martí Torrent no en va fer cap referència per fer-se valer.

A cap de les converses que vaig tenir amb en Martí Torrent mai ni una paraula de crítica per a ningú, mai començar a rajar de res ni de ningú. Sempre posant el seu sentit del deure com la força motriu de la seva militància.

En Martí només va fer tota la guerra civil, formà part de l'Expedició a Mallorca, durant els Fets de Maig del 1937 defensà la caserna d'Estat Català a Barcelona, coneguda com "l'Or del Rhin" (era el nom del bar que hi havia a sota) dels atacs de la FAI (la foto d'aquells fets és la capçalera d'aquest blog, de Dies de Fúria!). Va patir presó. Quan sortí de la presó no es va desvincular de la lluita contra el franquisme i els seus aliats, motiu pel qual va decidir fer-se espia a favor dels EUA, espiant els membres del partit nacionalsocialista alemany instal·lats a Barcelona. Ho feien perquè era la seva manera de lluitar contra el franquisme, contra Hitler, contra Mussolini . "No vaig cobrar mai res", recordava quan se li preguntava per aquest apartat de la seva vida, quasi com anticipant altra vegada profèticament el que havia de ser la toxicitat que avui vivim, que faria que qualsevol sermonejador l'acusés, tan alegrement, de "paguita", de militar en benefici propi, de ser un aprofitat.

Fixeu-vos que, segons la infal·lible doctrina dels nostres sermonejadors i sermonejadores, a la llum d'aquesta visió, Macià, Companys, etc només van ser uns aprofitats que tot el que feien només ho feien en benefici propi. Això és el que explicaria, per exemple, sense cap mena de dubte sermonejador/a, que Macià el 1931 passi de la República proclamada a la Generalitat. La paguita seva i de tota la seva colla al Palau de la Generalitat. Llirisme. Ens va trair. No era un veritable independentista, per això no va tirar endavant la independència.

En fi. A vosaltres us toca interrogar-vos sobre el compromís militant que voleu: si el d'en Martí Torrent o el dels sermonejadors i sermonejadores.

Tots hauríem volgut no caure l'Onze del 1714, però el més important és que, malgrat la derrota, ens vam aixecar. Tots hauríem volgut veure proclamada i efectiva la República aquell 14 d'abril del 1931, no fou possible, i vam seguir. I vam seguir l'endemà del 6 d'Octubre. I l'endemà del 39. També ho hauríem volgut l'endemà de l'1-O, i no fou. Però seguim. I seguirem sempre. Fins aconseguir-ho. No sabem quan ni com ho aconseguirem, només sabem que per aconseguir-ho cal ser-hi sempre, no defallir mai, i així, anar-hi, anar-hi, anar-hi.
Aquí teniu uns quants minuts de les coses que ens va explicar Martí Torrent aquell dia:

DONEC PERFICIAM

PS: El temps que he estat escrivint aquest post ha passat de tot. S'ha violat la voluntat popular tant retirant la la condició d'eurodiputat de n'Oriol Junqueras com la condició de diputat del President Torra. Però dilluns el President Puigdemont i en Toni Comín estaran al Parlament Europeu. Ens donen hòsties, sempre, però ens aixequem i hi tornem. Ells tenen la força i la coerció, tots els aparells de l'estat. Nosaltres ens tenim a nosaltres i al nostre absolut compromís en la nostra lluita. I ens aixequem. I hi tornem. I ho farem tants cops com calgui. Fins aconseguir-ho. Perquè ho aconseguirem.