El desastre de la gestió Colauer de la política municipal d'habitatge: dades, causes i alternatives

L'accés a l'habitatge és el 4t problema més greu que té la ciutat, segons els barcelonins, d'acord a les dades del darrer baròmetre municipal (desembre 2019). Ho és per al 6,5% dels barcelonins, en el sentit que així l'assenyalen. El primer problema, el problema més greu de BCN per als barcelonins, és la inseguretat, que ho és per al 29,1% dels barcelonins, o sigui, 23 punts per sobre com a problema que l'habitatge.

Però és clar, com viu la gravetat del problema de l'habitatge el total de la ciutadania de BCN està molt condicionat per la seva "vida". Així, l'accés a l'habitatge és un problema gravíssim, extraordinàriament greu, per a qui pateix per accedir-hi. I no és viscut així per la resta de la ciutadania, excepte per als sectors més conscienciats de la societat.

En qualsevol cas, l'accés a l'habitatge és un dret fonamental, i per tant, ni que només fos un problema per a molt poca gent, és un dels principals problemes a abordar per les administracions públiques.


La senyora Colau va fer una campanya miserable contra Trias. Va dimensionar el problema com si Barcelona estigués en una situació de misèria i pobresa com la pitjor ciutat del tercer món, dels països més subdesenvolupats.

I va culpabilitzar de la situació, de manera inequívoca, al sr. Trias, perquè, segons tot el discurs de la sra. Colau, solucionar el problema de l'habitatge a Barcelona era simplement una qüestió de voluntat política. I Trias no la tenia. Però ella sí.

Quan Trias va deixar l'Ajuntament, després de la victòria de Colau, l'accés a l'habitatge era el 22è problema que tenia Barcelona, darrere 21 altres i molt diferents problemes. Després de 4 anys de govern Colau l'habitatge és el 4t problema més greu que té la ciutat.

Diagnòstic de la situació:

L'accés a l'habitatge planteja a Barcelona uns problemes molt clars:

- insuficient oferta de mercat de lloguer i de compravenda per fer front a una demanda creixent
- encariment dels lloguers
- encariment del preu dels pisos a tots els barris

L'evidència d'aquests problemes té causes diverses:
- caiguda en picat de les noves promocions d'habitatges
- absència de cap política d'habitatge i/o el que és pitjor, les poques polítiques que s'han impulsat són nefastes
- incapacitat de repensar la ciutat
- incapacitat de dimensionar l'habitatge en una perspectiva metropolitana.

Al costat d'això hi conviuen certs discursos polítics d'un gran infantilisme, sense cap fonament, que només traslladen frustració i visió interessadament manipuladora del problema, com és assenyalar el turisme com a responsable de la situació.

Facilitar l'accés a l'habitatge, en règim de lloguer o de propietat només requereix d'una cosa: que l'oferta sigui superior a la demanda.

Des d'aquest punt de vista, si no hi ha noves promocions, si s'atura l'activitat per posar més pisos al mercat, el mercat, de lloguer i de propietat, es dispararà de preu.

I això és el que ha passat a Barcelona. Sí, ja sé que sembla cunyadisme, però és que és així. Fixem-nos en algunes dades:

De l'any 2.000 ençà a Catalunya hi ha un milió i mig més d'habitants, un milió dels quals a la província de Barcelona.

Aquest milió i mig de creixement és degut, bàsicament, a l'arribada de població estrangera, a la nova onada migratòria que va viure el país. Per tant, l'increment de necessitats d'habitatge es va disparar. Però no l'oferta. Resultat: encariment i precarietat.

Mentre la població creixia en un milió i mig, el nombre d'edificis d'habitatge a Catalunya ha crescut en 114.000, el que ha implicat, en aquest període, uns 600.000 habitatges més.

600.000 nous habitatges és un volum molt respectable. D'entrada semblaria hauria pogut assumir l'impacte d'aquest nou milió i mig d'habitants, però és evident, tal i com estan les coses (demanda insatisfeta i encariment) que no és suficient.

El mantra habitual culpa d'aquesta insuficiència al turisme, però les dades ho desmenteixen. El 2019 els habitatges destinats a usos turístics eren uns 45.000. En la hipòtesi màxima dels experts aquesta xifra podria arribar fins als 50.000 per l'oferta ilegal. Posem 50.000, dels quals 15.000 màxim a Barcelona. No, no és la causa, ni de lluny, dels problemes d'accés a l'habitatge.

Sabeu quin és el nombre d'habitatges buits a Catalunya? 448.000. Segons IDESCAT i INE el nombre de vivendes buides a Catalunya és de 448.000. Això sí que és un element que té un gran impacte en l'accés a l'habitatge.

Al costat de promoure obra nova, mobilitzar el parc de vivendes buides hauria de ser un objectiu preferent, per situar en el mercat molta nova vivenda, i suavitzar les actuals enormes tensions de demanda. Però cap esforç ni interès en analitzar-ne les causes i en promoure polítiques per posar aquest habitatge al mercat. Res. Res de res.

Sobre l'habitatge social

Més enllà del que és el mercat lliure d'habitatge de lloguer i de propietat, sobre el que cal actuar urgentment, calen polítiques públiques que facilitin l'accés a l'habitatge dels segments socials més desafavorits, que més dificultats o impossibilitat tenen per fer-ho.

Si l'habitatge és un dret fonamental, els poders públics han de facilitar-lo a qui objectivament no pot accedir-hi, a qui objectivament n'està exclòs, i la gestió de l'habitatge social a Barcelona ha estat i és un autèntic despropòsit, del que en són responsables els governs municipals que del 1979 a avui, 2020 han tingut sempre el poder (36 anys) amb l'única excepció dels 4 anys Trias, és a dir, amb Comuns-ICV i Socialistes.

Les causes tècniques d'aquest absolut despropòsit polític són vàries, entre les que voldria situar preferentment les següents:

- l'accés majoritari a l'habitatge de protecció social exigeix al beneficiari uns nivells de renda familiar mínims, uns ingressos mínims. I en la majoria de casos no són mínims. L'absència de lloguers "assequibles" (per això aquest tema sempre hauria de ser el primer en qualsevol política d'habitatge, ja que la seva absència és la causant de gairebé totes les disfuncions) fa que famílies que podrien assumir un lloguer de 600 o 700 euros al mercat, com que gairebé no n'hi ha, el que fan és acudir als habitatges de protecció social. I ho fan, en molts casos, "a veure si tenim sort", com evidencia el nombre de beneficiats amb accés a habitatge social que hi renuncien perquè "no era la promoció ni el barri que volia". S'ha generat un efecte pervers, on la falta de lloguer accessible al mercat lliure ha derivat al mercat protegit famílies que no són famílies sense recursos, en les que s'hauria de concentrar l'ajuda pública.

- un altre drama del nostre parc d'habitatge social és que no és un habitatge de lloguer, de propietat pública, destinat a ajudar a qui més ho necessita. Algú (socialistes i Comuns-ICV) va prendre la decisió de fer pisos de protecció social per a la seva venda, per transmetre'n la seva propietat. I aquí sí que ja l'efecte "loteria" d'aquest demencial plantejament de la política pública ha generat efectes absolutament perversos.

Si m'ho permeteu, situaré dos casos que he viscut en primera persona, perquè veieu el deliri que implica tot plegat i com el que fa no és facilitar l'accés a l'habitatge de qui més ho necessita, sinó de qui més sort té.

De l'any 1996 al 2006 vaig viure de lloguer a la Barceloneta. Un primer contracte de 5 anys, que vam renovar sense problema. Quan faltaven uns mesos per vèncer el segon contracte de 5 anys vaig començar a trucar a l'administrador, a veure el què. "No hi haurà problema, Francesc, en 10 anys ni un problema, la propietat està molt contenta". El no-problema va ser que em van estar marejant fins que faltaven dos mesos (juliol i agost), i per renovar em van demanar MÉS DEL DOBLE del que estava pagant. Els hi vaig dir de tot, sobretot perquè m'havien deixat sense marge de temps per buscar. El meu germà em va tirar un cable i em va dir que no em precipités, i que anés a viure amb ell fins que trobés alguna cosa. L'endemà de sortir del "meu" pis de la Barceloneta ja es llogava com a pis turístic. Ara no es podria fer, això, ara estem més protegits, gràcies a l'actuació normativa de la Generalitat de Catalunya.

Em vaig instal·lar al pis del meu germà, i anava buscant. Vaig començar a buscar per comprar. Tenia la sort de ser funcionari públic, per tant podia demanar hipoteca i comprar, no com quan em vaig independitzar, que només podia assumir un lloguer. Anava mirant pisos i valorant ofertes.

I un dia en veig una de molt atractiva: pis d'obra semi-nova (no arribava a 7 anys crec recordar), planta baixa a interior d'illa, a tocar de la platja -entre Vila Olímpica i el que ara és Diagonal Mar-, amb dues habitacions, menjador, cuina, terrassa de 30m2, pàrquing i traster i un preu que podia assumir, amb esforç, però assumir.

Quedo per anar-lo a veure.

Em vaig enamorar del pis: zona, dimensió, terrassa fantàstica, pàrquing.... Directament li dic a qui me l'estava ensenyant que m'interessava molt, que el volia comprar.

Llavors em diu "sí, és una molt bona oportunitat, només hi ha una petita qüestió. Veuràs, és un pis comprat de protecció social, té un preu màxim pel que es pot vendre, la resta (uns 125.000 euros crec) els hauràs de pagar en negre, no podrem escripturar el pis pel valor de la compravenda, ni podràs demanar hipoteca per aquest valor, sinó per l'oficial màxim de compravenda, 125.000 euros inferior al que has de pagar".

Em vaig quedar de pedra. Crec que vaig tartamudejar que no entenia res, i que m'aclarís que si el que m'estava dient és que no podia demanar hipoteca pel preu al que me'l venien. I sí, ho havia entès bé. Em vaig cabrejar molt. Jo només podia comprar pis fent hipoteca, per tant, en cap cas podia fer aquella operació "en negre". I de fet ni hagués volgut mai, participar del que em semblava una total estafa. Vaig preguntar que com era que un pis així era de protecció oficial, i em va assenyalar tots els que ho eren que donaven a aquell interior d'illa. No el vaig comprar, però 10 dies després vaig entrar a mirar si encara estava en venda, i no. Algú l'havia comprat, algú havia pagat en negre per un pis de protecció oficial.

Una altra experiència personal que tinc en relació a aquest tema és la quantitat de gent que conec gent que ha estat beneficiada per la loteria de l'adjudicació d'habitatges de protecció social, perquè en aquell moment complia tots els requisits i objectivament era públic destinatari de la política, però que 10 anys després estan guanyant sous d'infart, en més d'un cas públics i en un cas fins i tot del mateix Ajuntament de BCN i que allà segueixen, de beneficiaris d'un habitatge de protecció social, com quan no tenien gairebé res.

Aquestes experiències vitals m'ajuden molt a posar en evidència el demencial plantejament de la política d'habitatge públic de protecció de socialistes i comuns:

- El parc públic d'habitatge protegit ha de ser de lloguer, mai de compravenda, com s'ha fet.

- El dret a un habitatge protegit de lloguer mai no pot ser vitalici, sinó que cada X temps (posem cada 3, 4 o 5 anys) hauria d'estar sotmès a avaluació de la renda dels beneficiaris, per tal que, si la seva situació econòmica ha millorat, sigui un altre que ho necessiti més que ell qui se'n beneficiï.

- No podem perdre l'oremus en el disseny del parc d'habitatge social, transformant el que ha de ser garantir el dret fonamental a un habitatge en una altra cosa, que incorpora molts altres adjectius de caràcter expansiu en la seva exigència. .

A veure, a mi em sembla que l'objectiu de la política d'habitatge social és que no hi hagi ningú dormint al carrer, que no hi hagi cap família que hagi de viure en espais inadequats, etc. L'objectiu hauria de ser que tothom, sobretot totes les famílies, tinguin un sostre, llits per a tothom, bany, cuina, aigua, calefacció...

Tornant a la meva experiència personal en aquella fracassada compra, em sembla excessiu per a una política de garantia d'accés a l'habitatge, que aquest habitatge hagi de tenir una terrassa privada de 30m2 amb sortida directa del menjador, plaça de pàrquing i traster. Crec jo. Que com a política pública més val dos pisos amb tot el que cal per viure dignament que un amb un "que no falti de res": terrassa, pàrquing, traster...

Per acabar:

Fa dies que hi penso, quan veig algunes soflames del tipus "ens expulsen dels nostres barris". Potser seré un desarrelat, però jo he viscut en 7 pisos diferents, en 3 ciutats diferents. Els meus pares van començar a fer la família a un barri de Lora del Río (Sevilla) on em vaig criar fins els 4 anys. D'allà vam venir a Cornellà de Llobregat. Primer a un piset prop del barri Padró, després al pis de la ciutat satèl·lit on em vaig criar fins començar BUP. El BUP el vaig fer a Barcelona, vivint al pis de la meva padrina i de la meva àvia. Després de tota una vida d'estalvi els meus pares van poder venir a viure a Barcelona, a Les Corts, on vaig viure familiarment fins que em vaig independitzar, aquells 10 anys meravellosos a la Barceloneta i després, quan ja no vaig poder pagar-ho, vaig buscar nou habitatge i el vaig trobar, aquí, on ara mateix visc, tan feliçment, al Poblenou.

A tot arreu, a tot el món, l'accés a l'habitatge està marcat per una espècie de principi de tensió centre perifèria. Si associem "centre" a la part més demandada i atractiva de la ciutat, la nostra vida és un camí des de la perifèria, obrint-nos camí cap a aquest "centre" a mesura que progressem. Quan comencem no podem estar ni viure en les zones "top" de la ciutat, per això comencem des d'aquesta "perifèria" que no és tant geogràfica (tot i que en molts casos sí) com representativa d'un espai inicial a partir del qual obrir-nos camí. I aquest camí ens aproxima al centre. No sabem si hi arribarem, però a mesura que prosperem, que progressem, que millorem, farem aquest camí.

No passa res per canviar, per moure's. Forma part de la vida. M'estimo tots els barris on he viscut, no me'n sento propietari de cap.

I un parell (formenterenc) de mesures i/o polítiques públiques que a criteri meu s'haurien d'impulsar urgentment: 

- recuperar el pla de les ARE (Àrees Residencials Estratègiques) del segon tripartit. Les ARE eren actuacions de gran abast a realitzar a tot el país, però amb especial impacte a l'Àrea Metropolitana de Barcelona, per promoure, amb l'impuls de l'administració, noves grans àrees residencials, amb capacitat d'assumir fins a 70.000 habitatges, la meitat dels quals lliures i l'altra meitat de protecció social. Aquest pla va quedar en un calaix amb l'esclat de la gran crisi.

- la política pública de mercat de lloguer amb protecció social necessita injectar molts pisos. Per fer-ho, l'administració no pot apalancar-se en la iniciativa privada, treure's de la màniga un decret que expropia, de qualsevol promoció, el 30%, per destinar-lo a habitatge social. Això és una de les animalades més grans que han fet els Colauers, i mira que n'han fet. El resultat ha estat el que ja vam dir que seria: a Barcelona, ara mateix, no s'està construint res.

L'administració ha d'impulsar, ella, la construcció d'un parc d'habitatge de lloguer, i fer-ho com es pot fer, amb projectes ambiciosos i sense estúpids prejudicis.

- a Barcelona caldria impulsar actuacions atrevides, d'acord a les més noves tendències urbanístiques i arquitectòniques, que impliquessin intervencions molt singulars però de gran impacte en el mercat. Un exemple d'això seria promoure tres o quatre projectes del que es coneix com a "ciutats verticals", àlies gratacels també d'usos residencials. Aquest tipus de construcció és ideal per a ciutats que no tenen excedent de sòl edificable. S'optimitza el sòl edificable, amb projectes d'altíssima sostenibilitat que combinen espais residencials al voltant dels 200 habitatges amb usos empresarials i de serveis. Introduir prop d'un miler d'habitatges per a persones d'alt poder adquisitiu alliberaria la tensió sobre la demanda que actualment hi ha a tota Barcelona, responsable de l'encariment dels pisos. Aquest alliberament de demanda sobre l'actual oferta, facilitaria un accés en cadena per a tots els nivells adquisitius, atès que es traslladaria l'abaratiment de dalt a baix.