En l'anterior article, del que aquest és continuació, deixava clar que l'única possibilitat que tenim de fer la independència passa per generar i blindar un "nosaltres" amb totes les forces polítiques i entitats cíviques independentistes del nostre país. Un "nosaltres" amb el món d'ERC, amb el món de JxCAT, amb el món de la CUP, amb l'Assemblea, amb Òmnium, amb tots nosaltres. Un "nosaltres" de confiances blindades que permeti fer el que calgui en qualsevol moment sabent sempre que tots ho fem des de la lleialtat i amb la mà estesa. Un "nosaltres" que generi una nova dinàmica política cooperativa, i no competitiva. Un "nosaltres" que des de la diversitat, sempre generi sinèrgies constructives i estratègiques per arribar més lluny que mai, a més gent que mai i assolir així més suports que mai per fer la independència.
També deia que en termes estratègics fer la independència requereix generar un nou "momentum", com ho va ser l'1-O, i, aquest cop sí, que aquest "nosaltres" blindat des del que hi arribem, ens permeti fer-la realitat.
Aquest segon article, per tant, només té sentit en la seva formulació si hem assolit el primer objectiu, generar i blindar aquest "nosaltres". Si no hi som tots veurem com es desfà entre les nostres mans i somnis la possibilitat de fer la independència ara. Entenent aquest ara com la nostra generació. Si no hi som tots, la independència passarà a ser un futur possible però llunyà, que ja difícilment viurem o veurem tots nosaltres.
Si no hi som tots voldrà dir que el sector sectari d'ERC ha imposat la seva estratègia de rebentar el "nosaltres" independentista, per generar un nou "nosaltres" amb els Comun's, cohesionat a partir de l'objectiu de liquidar el món de Junts per CAT, i assumint que per fer-ho possible, cal sacrificar, en aquest "ara", l'objectiu de la independència.
Però com deia a l'anterior article, vull ser optimista. Conec tanta gent d'ERC amb la que hem compartit tantes lluites, de les que no dubto absolutament en res del seu compromís, que em nego a acceptar que no puguin aturar aquest despropòsit al que està abocant a l'històric partit independentista la secta del sol.
Per tant, situem-nos en l'escenari que entre tots hem aconseguit generar i blindar aquest nosaltres, en el que hi som tots.
1. Quins serien, assolit aquest objectiu principal de generar i blindar el nosaltres, els elements clau per a una estratègia que faci possible un nou "momentum" per fer la independència?
Al meu entendre aquest nou momentum només el podem generar i estar en condicions d'aprofitar-lo, en un escenari unilateral, però estríctament democràtic, en el que una majoria inequívoca dels nostres ciutadans voti per la independència.
No veig cap possibilitat, ni una, d'una sortida negociada amb l'estat espanyol, d'un referèndum d'autodeterminació acordat. Descartada aquesta opció, el nou momentum tampoc arribarà amb un referèndum unilateral com fou l'1-O. Només veig l'opció d'aprofitar unes eleccions al Parlament i convertir-les en plebiscitàries. Com va voler ser el 27S del 2015, però que no vam aconseguir-ho.
Aquestes eleccions, que hem d'aconseguir siguin decisives per fer la independència, les hem de fer quan, des d'aquest nosaltres blindat, considerem que estem en condicions de fer-les i de guanyar-les, i que el resultat electoral reflecteixi una inequívoca majoria per la independència, i, a més a més, que també estiguem preparats per fer efectiu el mandat de les urnes.
No estic pensant, per tant, en les properes eleccions al Parlament. No estem preparats perquè siguin plebiscitàries. Ni tan sols sabem si hi haurà un "nosaltres" independentista o estarem instalats en aquesta demencial guerra civil dins l'independentisme.
Tanmateix, aquestes eleccions al Parlament de CAT que s'han de fer després de l'estiu o els primers trimestres del 2021, sí que són decisives per estar en condicions de plantejar, més endavant, les eleccions plebiscitàries que situo com a nou "momentum". Si d'aquestes properes eleccions no en surt una majoria independentista que pugui governar amb solidesa, oblidem-nos de tot.
Aquestes properes eleccions han de ser el primer pas del nou "nosaltres", mantenint la majoria parlamentària independentista i permetent un govern sòlid, blindat davant el filibusterisme parlamentari de l'unionisme, recolzat en la persecució autoritària i demofòbica del poder judicial espanyol.
Per mantenir la majoria parlamentària indy cal que el món de JxCAT, d'ERC i de CUP tinguin el millor resultat possible. I per tenir un Govern sòlid, que pugui treballar per generar i estar en condicions d'aprofitar el nou momentum, cal que JxCAT i ERC puguin governar amb majoria absoluta, o que la CUP maduri i respecti la majoria social i política indy que representen JxCAT i ERC. Un respecte que no vol dir "sotmetre's-hi", sinó simplement, des del ple respecte al perfil i projecte polític propi, de la CUP, respectar també la majoria indy, no sotmetre-la permanentment a xantatge volent imposar polítiques que els electors no han recolzat. I això es pot fer, fent política, i alhora respectant la majoria indy, no dinamitant el govern de la majoria indy sumant els seus vots, els de la CUP, de manera sistemàtica al vot contra el govern de l'unionisme, de Cs, de PSOE, de PP, de Comun's.
Tal i com veig jo les coses, si es donen aquests dos factors (revalidar la majoria indy i constituir un govern indy sòlid), estaríem en condicions de treballar per, en el termini de 2 a 4 anys, convocar aquestes eleccions plebiscitàries i, si s'assoleixen els objectius democràtics d'aquestes eleccions, estar preparats per fer efectiva la independència.
2. Una estratègia de país per ser, en unes eleccions plebiscitàries, una majoria clara a favor de la indepèndència, inequívocament visible als ulls de tothom, dins del nostre país, a l'estat espanyol i internacionalment.
Una de les conseqüències de no haver culminat o aprofitat el "momentum" que fou l'1-O és que el nou escenari democràtic per tornar-ho a intentar, aquest nou momentum, ens exigeix ser una inequívoca majoria d'electors a favor de la independència.
El 27S no ho vam ser. I tampoc el 21D. Quan parlo d'una inequívoca majoria és que, al tancar les urnes i començar l'escrutini, tots els vots a favor de la independència estiguin clars. I siguin més que els vots de la resta de formacions polítiques. Res d'aquests ni sí ni no, els vots en blanc com els tractem, etc. Es fa l'escrutini i els vots pel Sí de les eleccions, plantejades amb aquest caràcter plebiscitari, superen, inequívocament, la resta. Això vol dir, per a mi, arribar, com a mínim, al 51% dels vots pel sí. Però tenir com a objectiu assolir el màxim de vots pel Sí. Si podem ser el 55% millor que el 51%. Si podem ser el 60%, millor que el 55%.
No hi hem arribat mai. I aquest és el repte, i ho dic amb absolut convenciment, per fer la independència. Arribar-hi.
I per arribar-hi cal, que des de ja, generem i blindem aquest nosaltres imprescindible pel nou momentum, i ens aboquem, tots, a treballar amb inteligència, determinació, estratègia i coordinació, per fer independentisme, per fer independentistes. I això vol dir arribar on fins ara no hem arribat i convèncer a qui fins ara no hem convençut.
3. Quins són, a criteri meu, els factors que en qualsevol estratègia que despleguem per assolir aquest objectiu de recollir el màxim de suports al Sí en unes eleccions plebiscitàries, s'haurien de tenir en compte?
Classificaré aquests factors en dos tipus: els instrumentals i els estructurals. Se'n poden dir molts, però intentaré centrar-me en aquells sobre els que crec puc aportar visió més transgressora. Sacsejar!
3.1. Factors instrumentals:
- No som una societat fracturada, però sí som una societat dividida. Ara mateix a Catalunya hi ha dos grans blocs, sense pràcticament vasos comunicants entre ells: el bloc independentista i el bloc unionista. Dos blocs sense problemes de convivència però també sense comunicació i amb referents totalment dispars. L'unionisme ha instal·lat, és el seu èxit (miserable èxit), un rebuig total a les institucions catalanes entre els unionistes. Irracional i irreflexiu. I absolutament desconectat de la visió que tenen els independentistes.
Fixem-nos en un parell de dades molt significatives:
- aquesta setmana el CEO ha presentat una enquesta sobre l'impacte de la pandèmia Covid-19 a la nostra societat. D'entre totes les preguntes, pregunta com creu l'enquestat que ho està fent el Govern Català
El bloc independentista (JxCAT, ERC i CUP) valora que el Govern CAT sap què vol fer però no pot perquè no té competències en un 73,1% votants ERC, 80,3% votants JxCAT i 73,3% votants CUP
El bloc unionista té una percepció radicalment diferent de l'actuació del Govern català, i la resposta majoritària és que ni sap ni fa res, per al 79,7% votants PP, 69,6% PSC, 88% C's i 51,3% Comun's
Però la realitat és que per al bloc unionista és igual que es preguntés sobre la pandèmia o sobre l'estació espacial internacional. Govern català = merda. Sigui el que sigui.
Al darrer BOP del CEO, quan es pregunta, en general, sobre el govern català, i es demana es valori de 0 a 10 com ho fa, amb el 0 pitjor impossible i 10 molt bé, el bloc unionista respon cohesionadament, i el valor 0 és el principal per a tots els seus votannts (53,5% votants PP valoren zero, 38,8% PSC, 42,6% C's i 20,5% Comun's -en endavant Co's-)
És igual què es pregunti. Per al bloc unionista, tot el que soni a govern català és i serà sempre merda, sempre el zero com a resposta majoritària.
La complexitat de la nostra societat i aquesta divisió, que no fractura, en blocs no comunicants s'evidencia també en aquesta enquesta del CEO sobre el COVID-19 amb la pregunta sobre com se situa l'enquestat en termes d'identitat. En el bloc unionista el 72% del PP tan espanyol com català, que és la resposta majoritària també de PSC (70,7%), dels C's (55,9%, però amb un 26,5% només ESP) i Co's (61,8%)
En canvi en el bloc indy identitat únicament CAT o més CAT que ESP és la identificació del 86,7% dels votants ERC, del 92,3% de JxCAT i del 91,2% de CUP.
Per què situo tot això en aquesta tipologia de "factors instrumentals"?
Doncs perquè al darrere d'aquesta divisió (que no fractura) hi ha dos blocs absolutament incomunicats entre ells, aillats, i amb referents totalment diferents.
I els mitjans de comunicació en són l'exemple més radical. El 75,8% dels catalans diu que la TV és el seu principal mitjà de comunicació política. És a dir, de manera aclaparadora (que no única, perquè també hi ha ràdios, premsa i internet), la TV és la principal font d'informació. La gent s'informa per la TV, el seu univers informatiu es construeix a través de les TV.
Mirem ara què consumim en aquests dos blocs:
L'unionisme totes les seves cadenes de TV majoritàries són espanyoles: el 36,1% dels votants del PP La 1 i el 22,2% T5, per als del PSC 21,7% La 1 i 19,9% la Sexta, per als de C's 25% La 1 i 25% T5 i per al Co's 31,7% La Sexta
En el bloc indy TV3 és la cadena de referència per al 72,6% de votants ERC, 74,4% CUP i 88,6% JxCAT
I així amb tot. A la nostra societat unionista (PP, C's, PSC i Co's) de CAT només els hi arriba la caricatura i sistemàtica crítica repugnant cap a tot el que és el Govern català o els partits independentistes. I mai els hi arriba cap missatge del món indy ni del Govern CAT, perquè tots aquests mitjans mai en fan cobertura.
Així, per al bloc unionista "Torra" és un dement follonero i deslleial, perquè a cap dels mitjans de comunicació amb els que s'informa mai han dit que el President Torra està actuant amb criteris científics, i tot el que s'avança en els plantejaments, inicialment sempre és repudiat pel Gobierno de España i els seus voceros, però a la setmana sistemàticament acaben fent el que havia proposat el president Torra.
Conclusió: en qualsevol estratègia per fer independentisme, aquesta realitat instrumental i divisiva instalada a la nostra societat en dos blocs tan diferenciats l'haurem de tenir present. Sempre present. Si la ignorem, fracassarem.
3.2. Factors estructurals: Assumir-nos com som i treballar i gestionar amb inteligència els factors inclusius i els factors divisius que caracteritzen la nostra societat en relació al suport o no a la independència.
En la presa de consciència a favor de la independència, els factors clarament més inclusius són tots els vinculats a veure la independència com una gran finestra d'oportunitats com a país, amb la capacitat de gestionar els nostres recursos i no ser sotmesos a l'espoli fiscal que patim, i individual, un país més just, amb més i millors oportunitats per a tothom. Però també el veure la independència com una oportunitat d'un país amb més qualitat democràtica, més just, més civilitzat, menys autoritari, un país de llibertat i de llibertats.
Quan això arriba a la gent de manera convincent, s'obren les portes per assumir la independència com la seva opció política, es fa el camí cap al Sí entre qui fins ara no estava en el sí. Per això hem de tornar a explicar totes aquestes coses.
A l'altra banda, els factors clarament divisius socialment i que formen autèntiques barricades contra la idea de la independència, infranquejables, són tots els que es mouen al voltant de la identitat, l'origen, la llengua, etc.
Qualsevol estratègia independentista per fer possible la independència passa per gestionar amb intel·ligència, compromís i racionalitat els elements clau de la societat i la nació que som, que no són els elements de la societat i la nació que érem fa dos segles.
I aquest és un factor absolutament crític, en el que ho vam fer molt bé fa anys, però en el que ara estem naufragant o estem assistint a uns certs discursos i soflames que a mi em posen els pèls de punta.
Per fer possible la independència ens hem d'assumir com som, hem d'assumir la nova nació que som, la nova societat que som, i ho hem de fer de cara a la nostra realitat, no d'esquenes a aquesta realitat.
Les nacions no sóm una foto fixa, sinó allò que esdevenim, aquella realitat a la que ens porta la història viscuda. En els últims 70 anys el nostre país ha viscut una transformació social espectacular, a partir de les dues grans onades migratòries viscudes, la dels 60-70 i la del 2000-2010. Més d'un 60% dels catalans som fruit d'aquestes onades migratòries. Aquesta és la nostra realitat. La Nació catalana, la societat que som, ha evolucionat molt. I allò que volem ser no és en relació a una fotografia de fa dos segles, sinó en relació a la nostra voluntat de ser i de governar-nos en llibertat.
Gestionar amb inteligència constructiva la nostra realitat social vol dir, per tant, assumir la nostra realitat. Som catalans, i ho hem esdevingut des d'origens molt diferents. L'unionisme ha jugat totes les seves cartes contra l'independentisme a encadenar-nos als nostres origens, amb un determinisme insultant que anul·la l'individu i la seva llibertat per decidir formar part d'una comunitat, lliurement. El meu pare era murcià, doncs jo, per damunt de tot, haig de mantenir-me lligat a aquests origens del meu pare, i així combatre l'independentisme, perquè ser independentista seria trair els meus origens, al meu pare.
Històricament el catalanisme ha estat molt conscient del que per a la nostra societat i la nostra Nació han implicat aquestes grans onades migratòries, i com ens han transformat. El candelià "un sol poble" és la millor expressió d'aquesta inteligència col·lectiva amb la que el catalanisme primer i després l'independentisme, ha gestionat aquesta realitat.Assumint-la. Assumint-nos.
Però en els últims anys, com deia abans, estem assistint a alguns discursos preocupants, absolutament mancats d'intel·ligència, i que estratègicament són letals per a l'independentisme, ja que fan el joc a l'estratègia divisiva de l'unionisme.
Entre aquests discursos, els que tenen relació amb la llengua són els més preocupants i els que més capacitat destructiva tenen. Tots aquests discursets rotllo Koiné de catastrofisme lingüístic, i de negació de la nació que som són una estupida i crepuscular ejaculació nacional-onanista.
Fixeu-vos en aquesta dada: del 2000 al 2010, en aquesta gran segona onada migratòria, el nostre país acull més d'un milió de nouvinguts, que sobre la població prèvia catalana, impliquen gairebé un 20%. En 10 anys, un 20%. I ho hem gestionat espectacularment bé: a l'escola, socialment, sistema sanitari, convivència, etc.
Un dels elements en el que més clarament es manifesta aquesta nova realitat nacional que som és la inequívoca manera com el castellà ha passat a formar part d'aquesta nova nació que som. Una realitat que només mentalitats malaltisses poden considerar-lo, en una Catalunya independent, una amenaça per al català.
El castellà és la nostra llengua inicial per a un 56% dels catalans. Això és un fet. Ignorar-ho em sembla demencial.
El castellà, la llengua castellana, no és el problema del català, de la llengua catalana. El problema del català és que durant més de 300 anys ha estat sistemàticament perseguit per l'estat espanyol. Però el tenim viu. No han pogut amb nosaltres. Algú creu que si fem la independència, i tenim un estat a favor del català, amb tots els mitjans i suports necessaris, la situació del català serà pitjor que l'actual? Va home va!
Una altra dada:
- el castellà és la llengua inicial del 56% de nosaltres
- el català és la llengua inicial del 31% de nosaltres
Però a partir d'aquesta dada, que expressa una realitat demogràfica que és la que és, d'orígens, tenim l'evidència de com l'acció social, l'escola, el país, fan evolucionar aquesta realitat, fins al punt que el català esdevé la llengua d'identificació (amb quina llengua t'identifiques, consideres pròpia?) i d'ús habitual per al 41% de la població.
El català és l'única llengua que a Catalunya, creix, que guanya parlants i que és assumida com element d'identificació. D'un 31% que tenen el català com a llengua inicial, creix 10 punts, i passa a ser la llengua d'identificació i d'ús habitual per a un 41%
Convertir els elements d'origen, d'identitat, de llengua, en camp de batalla és una de les majors estupideses i febleses que podem fer i tenir. No assumir la nostra realitat, no assumir que el castellà ha passat a formar part de la nostra realitat nacional, és absolutament demencial i letal per a qualsevol opció d'esdevenir independents, de ser la majoria social i nacional que necessitem per ser independents.
De tots els elements vinculats a la identitat, que són els que tenen un potencial divisiu més devastador per a l'independentisme, si no tornem al marc mental, nacional i social en el que històricament sempre ens hem mogut, el de "un sol poble", la llengua és el més sensible. I és en el que més patosament estem actuant.
Per acabar, en aquests elements estructurals, i aquest assumir-nos com som, a partir de saber com som, hi ha una dada que sempre hauríem de tenir present, en qualsevol estratègia per fer del Sí a la independència l'opció clarament majoritària al nostre país, i aquesta dada és que el moviment independentista, el sí a la independència, l'hem construit sobre una realitat d'identitats compartides.
Només el 22,3% dels catalans expressa un sentiment d'identitat de ser "únicament catalans". Gairebé el 70% dels catalans expressa un sentiment d'identitat compartida català/espanyol.
Qualsevol estratègia per fer la independència ha de gestionar amb inteligència aquesta inequívoca realitat i complexitat. Si ens deixem arrossegar a que la independència es visualitzi com un tema identitari, de llengua, d'origens, que és el camp de batalla en el que sempre ha volgut enfangar-nos l'unionisme, no ens en sortirem. Assumim-nos com som. Assumim-nos amb aquest llegat integrador de ser "un sol poble" de tots els que ens han precedit, i portem aquest un sol poble cap a la llibertat i una independència a la que la Nació que som té tot el dret i que portarà infinites oportunitats col·lectives i individuals de progrés i benestar.
També deia que en termes estratègics fer la independència requereix generar un nou "momentum", com ho va ser l'1-O, i, aquest cop sí, que aquest "nosaltres" blindat des del que hi arribem, ens permeti fer-la realitat.
Aquest segon article, per tant, només té sentit en la seva formulació si hem assolit el primer objectiu, generar i blindar aquest "nosaltres". Si no hi som tots veurem com es desfà entre les nostres mans i somnis la possibilitat de fer la independència ara. Entenent aquest ara com la nostra generació. Si no hi som tots, la independència passarà a ser un futur possible però llunyà, que ja difícilment viurem o veurem tots nosaltres.
Si no hi som tots voldrà dir que el sector sectari d'ERC ha imposat la seva estratègia de rebentar el "nosaltres" independentista, per generar un nou "nosaltres" amb els Comun's, cohesionat a partir de l'objectiu de liquidar el món de Junts per CAT, i assumint que per fer-ho possible, cal sacrificar, en aquest "ara", l'objectiu de la independència.
Però com deia a l'anterior article, vull ser optimista. Conec tanta gent d'ERC amb la que hem compartit tantes lluites, de les que no dubto absolutament en res del seu compromís, que em nego a acceptar que no puguin aturar aquest despropòsit al que està abocant a l'històric partit independentista la secta del sol.
Per tant, situem-nos en l'escenari que entre tots hem aconseguit generar i blindar aquest nosaltres, en el que hi som tots.
1. Quins serien, assolit aquest objectiu principal de generar i blindar el nosaltres, els elements clau per a una estratègia que faci possible un nou "momentum" per fer la independència?
Al meu entendre aquest nou momentum només el podem generar i estar en condicions d'aprofitar-lo, en un escenari unilateral, però estríctament democràtic, en el que una majoria inequívoca dels nostres ciutadans voti per la independència.
No veig cap possibilitat, ni una, d'una sortida negociada amb l'estat espanyol, d'un referèndum d'autodeterminació acordat. Descartada aquesta opció, el nou momentum tampoc arribarà amb un referèndum unilateral com fou l'1-O. Només veig l'opció d'aprofitar unes eleccions al Parlament i convertir-les en plebiscitàries. Com va voler ser el 27S del 2015, però que no vam aconseguir-ho.
Aquestes eleccions, que hem d'aconseguir siguin decisives per fer la independència, les hem de fer quan, des d'aquest nosaltres blindat, considerem que estem en condicions de fer-les i de guanyar-les, i que el resultat electoral reflecteixi una inequívoca majoria per la independència, i, a més a més, que també estiguem preparats per fer efectiu el mandat de les urnes.
No estic pensant, per tant, en les properes eleccions al Parlament. No estem preparats perquè siguin plebiscitàries. Ni tan sols sabem si hi haurà un "nosaltres" independentista o estarem instalats en aquesta demencial guerra civil dins l'independentisme.
Tanmateix, aquestes eleccions al Parlament de CAT que s'han de fer després de l'estiu o els primers trimestres del 2021, sí que són decisives per estar en condicions de plantejar, més endavant, les eleccions plebiscitàries que situo com a nou "momentum". Si d'aquestes properes eleccions no en surt una majoria independentista que pugui governar amb solidesa, oblidem-nos de tot.
Aquestes properes eleccions han de ser el primer pas del nou "nosaltres", mantenint la majoria parlamentària independentista i permetent un govern sòlid, blindat davant el filibusterisme parlamentari de l'unionisme, recolzat en la persecució autoritària i demofòbica del poder judicial espanyol.
Per mantenir la majoria parlamentària indy cal que el món de JxCAT, d'ERC i de CUP tinguin el millor resultat possible. I per tenir un Govern sòlid, que pugui treballar per generar i estar en condicions d'aprofitar el nou momentum, cal que JxCAT i ERC puguin governar amb majoria absoluta, o que la CUP maduri i respecti la majoria social i política indy que representen JxCAT i ERC. Un respecte que no vol dir "sotmetre's-hi", sinó simplement, des del ple respecte al perfil i projecte polític propi, de la CUP, respectar també la majoria indy, no sotmetre-la permanentment a xantatge volent imposar polítiques que els electors no han recolzat. I això es pot fer, fent política, i alhora respectant la majoria indy, no dinamitant el govern de la majoria indy sumant els seus vots, els de la CUP, de manera sistemàtica al vot contra el govern de l'unionisme, de Cs, de PSOE, de PP, de Comun's.
Tal i com veig jo les coses, si es donen aquests dos factors (revalidar la majoria indy i constituir un govern indy sòlid), estaríem en condicions de treballar per, en el termini de 2 a 4 anys, convocar aquestes eleccions plebiscitàries i, si s'assoleixen els objectius democràtics d'aquestes eleccions, estar preparats per fer efectiva la independència.
2. Una estratègia de país per ser, en unes eleccions plebiscitàries, una majoria clara a favor de la indepèndència, inequívocament visible als ulls de tothom, dins del nostre país, a l'estat espanyol i internacionalment.
Una de les conseqüències de no haver culminat o aprofitat el "momentum" que fou l'1-O és que el nou escenari democràtic per tornar-ho a intentar, aquest nou momentum, ens exigeix ser una inequívoca majoria d'electors a favor de la independència.
El 27S no ho vam ser. I tampoc el 21D. Quan parlo d'una inequívoca majoria és que, al tancar les urnes i començar l'escrutini, tots els vots a favor de la independència estiguin clars. I siguin més que els vots de la resta de formacions polítiques. Res d'aquests ni sí ni no, els vots en blanc com els tractem, etc. Es fa l'escrutini i els vots pel Sí de les eleccions, plantejades amb aquest caràcter plebiscitari, superen, inequívocament, la resta. Això vol dir, per a mi, arribar, com a mínim, al 51% dels vots pel sí. Però tenir com a objectiu assolir el màxim de vots pel Sí. Si podem ser el 55% millor que el 51%. Si podem ser el 60%, millor que el 55%.
No hi hem arribat mai. I aquest és el repte, i ho dic amb absolut convenciment, per fer la independència. Arribar-hi.
I per arribar-hi cal, que des de ja, generem i blindem aquest nosaltres imprescindible pel nou momentum, i ens aboquem, tots, a treballar amb inteligència, determinació, estratègia i coordinació, per fer independentisme, per fer independentistes. I això vol dir arribar on fins ara no hem arribat i convèncer a qui fins ara no hem convençut.
3. Quins són, a criteri meu, els factors que en qualsevol estratègia que despleguem per assolir aquest objectiu de recollir el màxim de suports al Sí en unes eleccions plebiscitàries, s'haurien de tenir en compte?
Classificaré aquests factors en dos tipus: els instrumentals i els estructurals. Se'n poden dir molts, però intentaré centrar-me en aquells sobre els que crec puc aportar visió més transgressora. Sacsejar!
3.1. Factors instrumentals:
- No som una societat fracturada, però sí som una societat dividida. Ara mateix a Catalunya hi ha dos grans blocs, sense pràcticament vasos comunicants entre ells: el bloc independentista i el bloc unionista. Dos blocs sense problemes de convivència però també sense comunicació i amb referents totalment dispars. L'unionisme ha instal·lat, és el seu èxit (miserable èxit), un rebuig total a les institucions catalanes entre els unionistes. Irracional i irreflexiu. I absolutament desconectat de la visió que tenen els independentistes.
Fixem-nos en un parell de dades molt significatives:
- aquesta setmana el CEO ha presentat una enquesta sobre l'impacte de la pandèmia Covid-19 a la nostra societat. D'entre totes les preguntes, pregunta com creu l'enquestat que ho està fent el Govern Català
El bloc independentista (JxCAT, ERC i CUP) valora que el Govern CAT sap què vol fer però no pot perquè no té competències en un 73,1% votants ERC, 80,3% votants JxCAT i 73,3% votants CUP
El bloc unionista té una percepció radicalment diferent de l'actuació del Govern català, i la resposta majoritària és que ni sap ni fa res, per al 79,7% votants PP, 69,6% PSC, 88% C's i 51,3% Comun's
Però la realitat és que per al bloc unionista és igual que es preguntés sobre la pandèmia o sobre l'estació espacial internacional. Govern català = merda. Sigui el que sigui.
Al darrer BOP del CEO, quan es pregunta, en general, sobre el govern català, i es demana es valori de 0 a 10 com ho fa, amb el 0 pitjor impossible i 10 molt bé, el bloc unionista respon cohesionadament, i el valor 0 és el principal per a tots els seus votannts (53,5% votants PP valoren zero, 38,8% PSC, 42,6% C's i 20,5% Comun's -en endavant Co's-)
És igual què es pregunti. Per al bloc unionista, tot el que soni a govern català és i serà sempre merda, sempre el zero com a resposta majoritària.
La complexitat de la nostra societat i aquesta divisió, que no fractura, en blocs no comunicants s'evidencia també en aquesta enquesta del CEO sobre el COVID-19 amb la pregunta sobre com se situa l'enquestat en termes d'identitat. En el bloc unionista el 72% del PP tan espanyol com català, que és la resposta majoritària també de PSC (70,7%), dels C's (55,9%, però amb un 26,5% només ESP) i Co's (61,8%)
En canvi en el bloc indy identitat únicament CAT o més CAT que ESP és la identificació del 86,7% dels votants ERC, del 92,3% de JxCAT i del 91,2% de CUP.
Per què situo tot això en aquesta tipologia de "factors instrumentals"?
Doncs perquè al darrere d'aquesta divisió (que no fractura) hi ha dos blocs absolutament incomunicats entre ells, aillats, i amb referents totalment diferents.
I els mitjans de comunicació en són l'exemple més radical. El 75,8% dels catalans diu que la TV és el seu principal mitjà de comunicació política. És a dir, de manera aclaparadora (que no única, perquè també hi ha ràdios, premsa i internet), la TV és la principal font d'informació. La gent s'informa per la TV, el seu univers informatiu es construeix a través de les TV.
Mirem ara què consumim en aquests dos blocs:
L'unionisme totes les seves cadenes de TV majoritàries són espanyoles: el 36,1% dels votants del PP La 1 i el 22,2% T5, per als del PSC 21,7% La 1 i 19,9% la Sexta, per als de C's 25% La 1 i 25% T5 i per al Co's 31,7% La Sexta
En el bloc indy TV3 és la cadena de referència per al 72,6% de votants ERC, 74,4% CUP i 88,6% JxCAT
I així amb tot. A la nostra societat unionista (PP, C's, PSC i Co's) de CAT només els hi arriba la caricatura i sistemàtica crítica repugnant cap a tot el que és el Govern català o els partits independentistes. I mai els hi arriba cap missatge del món indy ni del Govern CAT, perquè tots aquests mitjans mai en fan cobertura.
Així, per al bloc unionista "Torra" és un dement follonero i deslleial, perquè a cap dels mitjans de comunicació amb els que s'informa mai han dit que el President Torra està actuant amb criteris científics, i tot el que s'avança en els plantejaments, inicialment sempre és repudiat pel Gobierno de España i els seus voceros, però a la setmana sistemàticament acaben fent el que havia proposat el president Torra.
Conclusió: en qualsevol estratègia per fer independentisme, aquesta realitat instrumental i divisiva instalada a la nostra societat en dos blocs tan diferenciats l'haurem de tenir present. Sempre present. Si la ignorem, fracassarem.
3.2. Factors estructurals: Assumir-nos com som i treballar i gestionar amb inteligència els factors inclusius i els factors divisius que caracteritzen la nostra societat en relació al suport o no a la independència.
En la presa de consciència a favor de la independència, els factors clarament més inclusius són tots els vinculats a veure la independència com una gran finestra d'oportunitats com a país, amb la capacitat de gestionar els nostres recursos i no ser sotmesos a l'espoli fiscal que patim, i individual, un país més just, amb més i millors oportunitats per a tothom. Però també el veure la independència com una oportunitat d'un país amb més qualitat democràtica, més just, més civilitzat, menys autoritari, un país de llibertat i de llibertats.
Quan això arriba a la gent de manera convincent, s'obren les portes per assumir la independència com la seva opció política, es fa el camí cap al Sí entre qui fins ara no estava en el sí. Per això hem de tornar a explicar totes aquestes coses.
A l'altra banda, els factors clarament divisius socialment i que formen autèntiques barricades contra la idea de la independència, infranquejables, són tots els que es mouen al voltant de la identitat, l'origen, la llengua, etc.
Qualsevol estratègia independentista per fer possible la independència passa per gestionar amb intel·ligència, compromís i racionalitat els elements clau de la societat i la nació que som, que no són els elements de la societat i la nació que érem fa dos segles.
I aquest és un factor absolutament crític, en el que ho vam fer molt bé fa anys, però en el que ara estem naufragant o estem assistint a uns certs discursos i soflames que a mi em posen els pèls de punta.
Per fer possible la independència ens hem d'assumir com som, hem d'assumir la nova nació que som, la nova societat que som, i ho hem de fer de cara a la nostra realitat, no d'esquenes a aquesta realitat.
Les nacions no sóm una foto fixa, sinó allò que esdevenim, aquella realitat a la que ens porta la història viscuda. En els últims 70 anys el nostre país ha viscut una transformació social espectacular, a partir de les dues grans onades migratòries viscudes, la dels 60-70 i la del 2000-2010. Més d'un 60% dels catalans som fruit d'aquestes onades migratòries. Aquesta és la nostra realitat. La Nació catalana, la societat que som, ha evolucionat molt. I allò que volem ser no és en relació a una fotografia de fa dos segles, sinó en relació a la nostra voluntat de ser i de governar-nos en llibertat.
Gestionar amb inteligència constructiva la nostra realitat social vol dir, per tant, assumir la nostra realitat. Som catalans, i ho hem esdevingut des d'origens molt diferents. L'unionisme ha jugat totes les seves cartes contra l'independentisme a encadenar-nos als nostres origens, amb un determinisme insultant que anul·la l'individu i la seva llibertat per decidir formar part d'una comunitat, lliurement. El meu pare era murcià, doncs jo, per damunt de tot, haig de mantenir-me lligat a aquests origens del meu pare, i així combatre l'independentisme, perquè ser independentista seria trair els meus origens, al meu pare.
Històricament el catalanisme ha estat molt conscient del que per a la nostra societat i la nostra Nació han implicat aquestes grans onades migratòries, i com ens han transformat. El candelià "un sol poble" és la millor expressió d'aquesta inteligència col·lectiva amb la que el catalanisme primer i després l'independentisme, ha gestionat aquesta realitat.Assumint-la. Assumint-nos.
Però en els últims anys, com deia abans, estem assistint a alguns discursos preocupants, absolutament mancats d'intel·ligència, i que estratègicament són letals per a l'independentisme, ja que fan el joc a l'estratègia divisiva de l'unionisme.
Entre aquests discursos, els que tenen relació amb la llengua són els més preocupants i els que més capacitat destructiva tenen. Tots aquests discursets rotllo Koiné de catastrofisme lingüístic, i de negació de la nació que som són una estupida i crepuscular ejaculació nacional-onanista.
Fixeu-vos en aquesta dada: del 2000 al 2010, en aquesta gran segona onada migratòria, el nostre país acull més d'un milió de nouvinguts, que sobre la població prèvia catalana, impliquen gairebé un 20%. En 10 anys, un 20%. I ho hem gestionat espectacularment bé: a l'escola, socialment, sistema sanitari, convivència, etc.
Un dels elements en el que més clarament es manifesta aquesta nova realitat nacional que som és la inequívoca manera com el castellà ha passat a formar part d'aquesta nova nació que som. Una realitat que només mentalitats malaltisses poden considerar-lo, en una Catalunya independent, una amenaça per al català.
El castellà és la nostra llengua inicial per a un 56% dels catalans. Això és un fet. Ignorar-ho em sembla demencial.
El castellà, la llengua castellana, no és el problema del català, de la llengua catalana. El problema del català és que durant més de 300 anys ha estat sistemàticament perseguit per l'estat espanyol. Però el tenim viu. No han pogut amb nosaltres. Algú creu que si fem la independència, i tenim un estat a favor del català, amb tots els mitjans i suports necessaris, la situació del català serà pitjor que l'actual? Va home va!
Una altra dada:
- el castellà és la llengua inicial del 56% de nosaltres
- el català és la llengua inicial del 31% de nosaltres
Però a partir d'aquesta dada, que expressa una realitat demogràfica que és la que és, d'orígens, tenim l'evidència de com l'acció social, l'escola, el país, fan evolucionar aquesta realitat, fins al punt que el català esdevé la llengua d'identificació (amb quina llengua t'identifiques, consideres pròpia?) i d'ús habitual per al 41% de la població.
El català és l'única llengua que a Catalunya, creix, que guanya parlants i que és assumida com element d'identificació. D'un 31% que tenen el català com a llengua inicial, creix 10 punts, i passa a ser la llengua d'identificació i d'ús habitual per a un 41%
Convertir els elements d'origen, d'identitat, de llengua, en camp de batalla és una de les majors estupideses i febleses que podem fer i tenir. No assumir la nostra realitat, no assumir que el castellà ha passat a formar part de la nostra realitat nacional, és absolutament demencial i letal per a qualsevol opció d'esdevenir independents, de ser la majoria social i nacional que necessitem per ser independents.
De tots els elements vinculats a la identitat, que són els que tenen un potencial divisiu més devastador per a l'independentisme, si no tornem al marc mental, nacional i social en el que històricament sempre ens hem mogut, el de "un sol poble", la llengua és el més sensible. I és en el que més patosament estem actuant.
Per acabar, en aquests elements estructurals, i aquest assumir-nos com som, a partir de saber com som, hi ha una dada que sempre hauríem de tenir present, en qualsevol estratègia per fer del Sí a la independència l'opció clarament majoritària al nostre país, i aquesta dada és que el moviment independentista, el sí a la independència, l'hem construit sobre una realitat d'identitats compartides.
Només el 22,3% dels catalans expressa un sentiment d'identitat de ser "únicament catalans". Gairebé el 70% dels catalans expressa un sentiment d'identitat compartida català/espanyol.
Qualsevol estratègia per fer la independència ha de gestionar amb inteligència aquesta inequívoca realitat i complexitat. Si ens deixem arrossegar a que la independència es visualitzi com un tema identitari, de llengua, d'origens, que és el camp de batalla en el que sempre ha volgut enfangar-nos l'unionisme, no ens en sortirem. Assumim-nos com som. Assumim-nos amb aquest llegat integrador de ser "un sol poble" de tots els que ens han precedit, i portem aquest un sol poble cap a la llibertat i una independència a la que la Nació que som té tot el dret i que portarà infinites oportunitats col·lectives i individuals de progrés i benestar.
Entrades
3 comentaris:
Bon article, Senyor Abad. Molta feina, molta matèria.
Jo també crec que ens caldrà una victòria al Parlament clara i impecable dels independentistes per a proclamar i defensar la independència, el 51% dels vots vàlids emesos ja valdria. D'acord que aconseguirem aquest triomf si abans hi disposem d'un "nosaltres" ben estructurat. Com ho fem?
ERC va deixar d'arrossegar-nos pel pedregar dels tripartits quan es va fotre una hòstia com la de Rivera en les últimes eleccions espanyoles. Després, al 9-N i a l'1-O, fites estel·lars de la nostra història recent, ERC hi arriba forçada per les circumstàncies, maniobrant en interès propi i amb deslleialtat al "nosaltres": Junqueras abandona les reunions preparatòries del 9-N per acabar de voluntari en una taula, endarrereix fatalment la formació de JxSí, deixa caure l'artífex del gran salt de l'independentisme -el President Mas-, i encara l'1-O esperant que Turull, Rull, Forn, per dir uns noms, s'hi arronsin. Amb els presidents Puigdemont i Torra les putades sovintegen. És lògic que imperi la malfiança entre partits i el cabreig monumental entre els que hi som de a peu.
Mà estesa, com vostè diu, sempre, però sense parar de caminar. No esperar a no se sap quan ERC retorni a una estratègia conjunta. Fer via i anar sumant. Potser ERC s'hi sumi si veu que la seva gent s'hi suma. És rellevant que històrics independentistes com J. Andreu o J. Guia apostin per l'alternativa que pot liderar el President Puigdemont i no pel que ara representa Junqueras. Potser el "nosaltres" que aplegui "tots" els que volem fer la independència no inclogui personatges que sonen en els partits independentistes.
Li apunto uns fets i circumstàncies que trobo d'ineludible consideració per fer un "nosaltres" sòlid, que ens estalviï actes, declaracions, maniobres i pactes ridículs menats per l'interès propi i no pel col·lectiu:
-Espanya no és una democràcia i no reconeix les minories nacionals que domina.
-Catalunya és un país ocupat, dominat per Espanya.
-El PSOE, PSC, PODEMOS, COMUNS, (PPPC), són partits nacionalistes espanyols que no reconeixen la nació catalana i que ja no defensen el dret d'autodeterminació.
-El PPPC, uns fa molts anys i altres en fa menys, no qüestionen el règim monàrquic.
-Tenim presos, exiliats i multitud de perseguits polítics, amb procediments impropis d'una justícia democràtica, i al PPPC ja li va bé.
-Per al PPPC, contra els catalans val un 155 explícit i un d'encobert amb l'excusa de la Covid-19, o una batllia de Barcelona pactada amb els del "puñetero castell" en seu parlamentària.
-El PPPC, qui ens ho havia de dir, en ús de la pandèmia, ens ha portat la modernitat de la militarització i la provincialització.
-Al PPPC, per acció i omissió, comparteixen les antigues línies d'actuació de l'estat espanyol contra la llengua i cultura catalanes per a mantenir la nostra nació sotmesa, tot i que ara se produce el efecto y se nota el cuidado. Ells fomenten la disgregació de la llengua catalana; la no integració en la catalanitat dels nouvinguts al nostre país i dels seus descendents -de tercera o quarta generació, els hi és igual-; apel·len als seus orígens en campanyes electorals; desaproven, menyspreen, obstaculitzen, ridiculitzen o impedeixen iniciatives culturals o econòmiques d'àmbit de països catalans. Hispanitat sí Catalanitat no.
La relació anterior són elements que mai no hi hem d'oblidar per ser conscients sempre d'amb qui ens les tenim: uns nacionalistes espanyols, fanàtics fins al punt de sacrificar la democràcia per a mantenir la dominació de la nació catalana, a la que per continuar esprement plàcidament cal desproveir de qualsevol bri de consciència nacional pròpia, i a tal fi se'n serveixen de tot, de les clavegueres de l'estat fabricant infàmies, de l'aparell mediàtic proveint tones d'escombraries, de procediment judicials irregulars, etc.
Intelectualment cal remarcar aquesta obsesissió per la majoria electoral en un sistema trampós pretesament democràtic. Vol dir que valen tant els enganys del sistema com la nostra determinació. És curiós perquè cap estat europeu ha nascut de la voluntat democràtica formal, que, en el millor dels cassos, ha vingut després. Ni França, ni Anglaterra, ni Alemanya, ni Rússia, ni Itàlia, ni Polònia, ni Xèquia, ... ni els EEUU han nascut de l'expressió d'una democràcia formal. Tots els estat neixem d'una minoria decididai que s'enfronta al que calgui. Llavors, aquesta minoria busca els suports necessaris. Totes les independències tenen suports exteriors, començant pels EEUU i acabant per Estònia (OTAN). Catalunya es veu que ha de ser la primera independència de naturalesa angelical.
Si la nostra guerra es fa amb mitjans de comunicació, té raó l'Aznar i no guanyarem.
Jo crec que l'estat espanyol s'enfonsarà sòl. Però no vec clar que sapiguem saltar del Titànic abans de que s'enfonsi.
Bon article.
Veig però perillós dir que les properes eleccions són un tràmit...i que les veritables seran d'aquí a un parell o més d'anys. Perillós perquè desmobilitza. Prefereixo escoltar ser dit que si a les properes no assolim l'objectiu cal seguir apretant fort per assolir-ho a les següents. A totes.
Respecte la unitat estratègica penso que tot i que no ho sembli hi és. De fons hi és. El fenòmen que passa és que amb clima preelectoral cal que els socis mostrin el seu perfil més propi, sobretot el perfil que els permet de combatre a les fronteres externes de la coalició de govern. JxC haurà de demostrar que el lideratge del MHP KRLS no té discussió interna i que agrupa el gruix de votants i alcaldes.
ERC ha de poder consolidar-se com a possible líder d'una coalició governamental independentista mirant com ho fa per aprimar els de la Única Autoridad Competente de sociates i les seves mascotes de la Comuna.
Pel què em diuen els fills a les CUP hi ha un ball de bastons fort però molt sibil·lí i civilitzat. Espero que se'n surtin i que guanyi aquella opció més vàlida per l'independentisme i per denunciar l'estafa dels mariatxis letizios dels podemites.
És entre tots que ho farem tot.
Salut!
Cesc.
Publica un comentari a l'entrada