La Barcelona Colau, o quan la ucronia esdevé el retrat d'una realitat: el malson de la gestió municipal colauer

 Tots sabeu que sóc molt crític amb el que considero la pitjor gestió municipal a Barcelona des de les primeres eleccions postfranquistes del 1979. Com a veí he participat i participo en moviments en defensa dels nostres drets, permanentment vulnerats per la gestió de l’Ajuntament Colau, com per exemple a través de la Plataforma d’Afectats per la Superilla del Poblenou. Però també, com a ciutadà, com a barceloní, aprofito les xarxes socials i el meu blog, aquest blog, per opinar i difondre la meva visió crítica, els meus arguments, davant les nefastes polítiques i gestió de l’Ajuntament Colau.

Fa uns mesos, per tuiter, vaig començar uns fils “ucrònics”. 

A partir d’un punt o fet dels que caracteritza la gestió Colau, desenvolupar un escenari fictici d’aquestes polítiques, amb uns relats que, tot i tenir una inicial connexió amb la realitat, ens traslladaven a una irreal fantasia de recreació ridiculista d’aquestes polítiques.

O això pensava jo, que clarament eren uns relats en el que els lectors ràpidament identificarien la crítica a través d’aquesta recreació ridiculista, absurda, fantasiosa, dels relats, d’uns relats que jo considerava tothom acabaria veient que eren una més o menys encertada o graciosa ficció amb la que expressava la meva crítica  a les polítiques i la gestió Colau.

Però si avui faig aquest article és perquè, per a monumental sorpresa meva, aquests relats ucrònics, que tenen força difusió, cada cop són més llegits com una notícia certa, com quelcom que està passant, com projectes reals que Colau i la seva gent volen i poden executar.

Aquest fet m’ha desconcertat totalment, però alhora m’ha fet veure la magnitud de la catàstrofe del que està passant a Barcelona, amb aquest Ajuntament Colau: la seva nefasta gestió, les seves absurdes polítiques han arribat a un nivell tan demencial que fan creïbles per a la majoria de la gent els relats més delirants d’actuacions, plans o polítiques, si les posem a les seves mans, en mans de Colau i la seva tropa.

Sobre el que és la ucronia, l’explicació que crec més encertada és la que diu que la “ucronía especula sobre realidades alternativas ficticias, en las cuales los hechos se han desarrollado de diferente forma de como los conocemos. Esa línea histórica se desarrolla a partir de un evento histórico extensamente conocido, significativo o relevante, en el ámbito universal o regional. Ese momento o acontecimiento común que separa a la realidad histórica conocida de la realidad ucrónica se llama punto Jonbar o punto de divergencia.”

En les meves ucronies sempre hi ha un punt inicial de connexió amb la realitat, amb algun fet, declaració o política que ha fet Colau a Barcelona. Però ràpidament arribo a aquest punt de divergència, que jo sempre havia pensat quedava claríssim, a partir del qual començava la “realitat ucrònica”. Una “realitat ucrònica” que, això pensava jo, construïa des d’un ridiculisme, comicitat, anada d’olla, que qualsevol lector ho veuria.

Però no, ja em podia empescar els relats ucrònics més delirants, que la magnitud de la catastròfica gestió colauer i de les seves polítiques, els feien cada cop més creïbles, més reals, més inequívocament certs, per a la majoria de lectors.

I aquest és el drama. Les enquestes, fins i tot les del mateix Ajuntament, ens diuen que mai com ara hi havia hagut tants barcelonins que creuen que la ciutat, cada any, està pitjor que l’any anterior. La gestió Colau és la que més gent suspèn de tots els ajuntaments des del 1979. Mai, fins Colau, la gestió municipal havia estat considerada el segon problema més greu que té la ciutat. Mai fins ara, amb Colau 1 de cada 3 barcelonins es planteja, si pogués, deixar la ciutat, marxar a viure a un altre lloc.

Això no passa perquè sí. Això, aquests indicadors, van començar a pujar fins el punt crític on estan ara a partir del segon any de gestió Colau, en que la gent va començar a veure el problema que teníem. I ara l’evidència del problema, gravíssim, que té la ciutat, és compartida per la immensa majoria de barcelonins.

I el nivell delirant al que ha arribat aquesta demencial gestió de Colau i les seves polítiques ha trobat un termòmetre inesperat en la credibilitat que la gent dona a les meves ucronies.

Fa un parell de dies vaig publicar una ucronia segons la qual l’Ajuntament Colau es plantejava pacificar els pàrkings dels centres comercials, per dedicar dues de cada tres plantes a la mobilitat sostenible i a crear espais de relació veïnal en aquest subsòl urbà fins ara privatitzat per l’home blanc capitalista.

Sí, per “justificar” la política ucrònica faig servir el llenguatge real amb que l’Ajuntament Colau publicita les seves actuacions i polítiques, amb aquests “pacificar”, “sostenibilitat”, “mobilitat”, lluita contra la “privatització” dels espais públics... Però em pensava ràpidament tothom veuria el punt de divergència, a partir del qual comença el relat ucrònic, quan es planteja en un pàrking, en el subsòl, vinculat a la mobilitat sostenible o a crear espais de relació veïnal. En un puto pàrking. En un espai tancat, fosc, sovint claustrofòbic.

I no. El deliri de la gestió colauer, tal i com és percebuda per la ciutadania, ho feia creïble per a gairebé tothom.

Fa unes setmanes vaig publicar una altra ucronia, aquest cop agafant un punt de realitat com és tot aquest discurs i polítiques colauers de “naturalització” de la ciutat, i portava el meu relat a un punt de divergència a partir del qual creia tothom veuria que començava la “realitat ucrònica”, és a dir, la fantasia, quan deia que el pla de naturalització de la ciutat que impulsava Colau implicava també deixar la ciutat a les fosques, seguint el ritme natural de la llum solar i de la nit i la fosca.

Estava convençut que quan comencés a explicar que aquesta naturalització de la ciutat que volia implementar Colau implicava que, quan es fes fosc, després de la posta de sol, la ciutat quedaria completament a les fosques, que ja no hi hauria més cap il·luminació dels carrers, de fanals, ni tampoc semàfors.

Pensava tothom veuria, per més que ho vestís amb el llenguatge real de les polítiques Colau, que això era un autèntic deliri. Però no. La bestiesa de totes les actuacions que sota aquest concepte de “naturalització de la ciutat” està implementant l’Ajuntament Colau també ho va fer creïble per a la majoria de lectors.

I així tot, així en una majoria creixent dels meus fils amb relats ucrònics. Fins al punt que molta gent, quan, estorat al veure que la majoria de lectors donen credibilitat al relat ucrònic, i acabo dient que era això, una ucronia, em diuen “no els hi donis idees!!!”.

Fins aquest punt arriba l’alarma ciutadana davant la demencial gestió de l’ajuntament Colau, davant les més irresponsables i perjudicials polítiques per a la ciutat i els seus veïns que mai ha desplegat un ajuntament a la nostra ciutat.

Sí, Barcelona s’encamina, víctima de la demencial gestió de l’Ajuntament Colau a un permanent col·lapse, a un bloqueig veïnal, comercial, laboral, empresarial, sense precedents.A una decadència sense precedents.

Ahir mateix estava esperant un instal·lador. Havíem quedat a les 16:00. Va arribar a les 17:00, en mig de lamentacions i disculpes “la ciutat està impossible, tot està col·lapsat, em sap molt de greu, no he pogut arribar abans”. I avui havíem quedat per dinar amb uns amics, un dels quals venia de fora. Ens ha trucat que anéssim fent, que estava tota l’entrada a Barcelona col·lapsada. Ha arribat quan ja havíem acabat de dinar “no m’havia passat mai, era desesperant, no avançàvem, he estat a punt de donar la volta”.

Són dos exemples viscuts en primera persona en només 24 hores. L’altre dia parlava amb un amic que treballa en el sector distribució i em confirmava plenament el que jo ja havia pronòstic passaria a Barcelona. Sí, la setmana vinent hi ha una vaga del sector del transport a tot l’estat, però a Barcelona també es farà per la irresponsable i classista manera com s’ha gestionat la implantació de la ZBE, que està portant a la ruïna a la majoria de transportistes autònoms. I també m’explicava el desastre que cada dia han de viure els transportistes a la nostra ciutat. No tenen lloc on parar, on poder descarregar. Inverteixen un munt d’hores per poder fer la meitat del que abans feien, amb una real amenaça per a la salut laboral de tots aquests treballadors per l’estrés i els nervis que tota aquesta merda d’urbanisme tàctic, i d’eliminació sistemàtica de zones de càrrega i descàrrega, està portant a aquest sector vital per a la ciutat.

I és clar, després hi penso i dic, doncs sí, la gent ha pensat que això de l’eliminació de plantes d’aparcament dels centres comercials podia ser totalment cert perquè aquest mateix Ajuntament Colau ja va voler restringir, absurdament, les places de pàrking que es podien fer als edificis de nova construcció, i només una sentència judicial ha impedit segueixi vigent aquesta delirant restricció.

I sí, és clar, després hi penso i dic, doncs sí, la gent ha pensat que tot aquest rotllo de la pacificació era creïble, per més que retratés escenaris que jo considerava absurds, delirants, perquè més delirant és aprovar projectes de pacificació escolar, que impliquen tallar un carrer per “garantir espai de joc i relació als infants”, quan la sortida de l’escola per la qual es tallarà un carrer vital en les connexions del barri és a un jardí públic de més de 6.000 m2, amb pistes de joc de tot tipus. Sí, efectivament, a mi no se m’hauria acudit mai una ucronia en la que parlés de deixar sense circulació un carrer per aconseguir pacificar l’entorn d’una escola els alumnes de la qual surten directament a un jardí de més de 6.000 m2. Però als Comuns sí, a l’Ajuntament Colau sí se li ha acudit, i ho farà.

És així com he vist que les meves ucronies s’havien convertit en un precís retrat del malson de la gestió de l’Ajuntament Colau, de les seves polítiques, i de tot l’irreparable mal que està fent a la nostra ciutat i a tots nosaltres, empitjorant, dia a dia, la ciutat i la nostra vida, fent, amb cada cosa que fa, una mica pitjor les nostres vides.

Cal dir prou, cal denunciar sense descans aquest malson que estem vivint i lluitar, des de tot arreu on poguem, per aturar aquesta sagnia urbana i veïnal, per evitar els seus efectes letals siguin irreversibles i condemnin a una decadència sense sortida a la nostra ciutat.