NI UNA SOLA PARAULA (remasterització política)

T'estic cridant ja ho se que va a la seva
El cor només escolta el teu cap
Però a on te'n vas? M'estàs escoltant?
On es l'orgull? En que havíem quedat?

La nit comença i amb ella el seu camí
Et busco sola amb el meu millor vestit
Però a on te'n vas? Que es el que coi passa?
Que es el que queda desprès de tots aquests anys?

Miro aquests ulls que un dia em miraven
Busco la boca les mans d'una abraçada
Però tu no sens res de res
I et disfresses de cordialitat

Ni una sola paraula
Ni gestos ni mirades apassionades
Ni rastre de petons que abans em donaves
Fins que sortia el sol

Ni una d'aquelles rialles
Per les que cada nit i cada un dels dies
Somiquen aquests ulls
En els que tu ara et veus

Com una joguina picant contra paret
Surto a trobar-te i em perdo perquè busco
Una oportunitat, un miracle, un encanteri
Tornar-me guapo i tu més guapa encara

Davant d'aquests ulls que un dia em miraven
Poso l'esquena i unes quantes passes
I compto una altra derrota
Mentre que per sota em dic que mai més

Ni una sola paraula
Ni gestos ni mirades apassionades
Ni rastre dels petons que abans em donaves
Fins que sortia el sol

Ni una d'aquelles rialles
Per les que cada nit i cada un dels dies
Somiquen aquests ulls
En els que tu ara et veus

Això no pot ser, no sóc jo
Tinc una nosa dins del cor
Per no ser de gel en quan el cel
Em demana paciència

Ni una sola paraula
Ni gestos ni mirades apassionades
Ni rastre de petons que abans em donaves
Fins que sortia el sol

Ni una d'aquelles rialles
Per les que cada nit i cada un dels dies
Somiquen aquests ulls
En els que tu ara et veus

 El 2006 la mundialment famosa cantant Paulina Rubio llençava l'exitazo “Ni una sola palabra”. 

Uns anys després, un extraordinari Roger Mas versionava el tema. No només fou una traducció al català “Ni una sola paraula”, fou una inversió en els ritmes i la sensibilitat de la lletra i el tema. En Roger Mas sempre m’ha agradat, penso té un talent extraordinari, però aquesta obra mestra que va fer versionant aquest tema crec que és un dels seus moments cimera. No he deixat mai d’escoltar aquest tema en la versió de Roger Mas. Ni una sola paraula...

Però ara fa un parell de setmanes em vaig sorprendre a mi mateix tatarejant aquesta cançó d’amor, de desamor, en un acte polític.

Sí, fa un parell de setmanes vam fer al local de Palestra un acte de solidaritat amb companys de les Terres de l’Ebre que en les properes setmanes hauran de fer front a un judici per haver estat defensant els col·legis electorals l’1-O. El fiscal els hi demana un any de presó. L’advocat de l’estat 5 anys de presó. I 18.000€ de multa a tots ells.

Sí, ho heu llegit bé, només per haver estat defensant pacíficament els col·legis electorals de l’1-O davant la Guardia Civil, ara han de fer front a un judici en el que l’advocat de l’estat, sí, d’aquest estat espanyol governat pels "nostres" amics progres del PSOE i de Podemos, els hi demana 5 anys de presó, mentre que la fiscalia els hi demana 1 any. L’advocat de l’estat de la taula de negociació, de la desescalada judicial, etc. demanant 5 anys de presó, 4 més que la fiscalia.

Doncs bé, vam fer un acte de solidaritat, per recollir pasta pel judici i per expressar als nostres companys de Terres de l’Ebre la nostra solidaritat.

No hi ha setmana que alguns companys no hagin de fer front a judicis de repressió en els que els demanen anys de presó, multes astronòmiques, etc.

I al davant de l’aparell repressor de l’estat només tenen el grup d’amics que els hi fem costat. Res més. Com a molt una mica de bla bla bla. Però ni això.

“Ni una sola paraula”, penso, mentre abraço els companys ebrencs i improviso unes paraules.

M’ha vingut al cap Roger Mas, i la seva cançó.

Intento traslladar amistat i camaraderia als nostres companys ebrencs. Ens abracem. Però no em puc treure del cap la cançó de Roger Mas. No em puc treure del cap cap dels versos de la cançó, i sento una ràbia tremenda barrejada amb la bellesa de la cançó.

“ T'estic cridant ja ho se que va a la seva
El cor només escolta el teu cap
Però a on te'n vas? M'estàs escoltant?
On es l'orgull? En que havíem quedat?

La nit comença i amb ella el seu camí
Et busco sola amb el meu millor vestit
Però a on te'n vas? Que es el que coi passa?
Que es el que queda desprès de tots aquests anys?”

Tots aquests companys, tots aquests milers de companys que cada setmana han de fer front a la repressió i que ens estan cridant, i que ja sabem al davant, més enllà d’uns quants amics, només tenen un país, uns polítics, unes entitats de la societat civil que només “van a la seva”

La lletra de la versió del Roger Mas em retrona al cap “Però on te’n vas? M’estàs escoltant?”. No, ningú escolta els nostres represaliats, només uns pocs amics i algunes heroiques associacions d’advocats que treballen en la seva defensa.

Miro el nostre govern i la majoria política i de la societat civil independentista i tot el que està passant i se m’enclava com una fletxa al cervell el vers “On és l’orgull? En què havíem quedat?”. Aquell 1-O una explosió ciutadana va fer-lo possible. Hauríem fet el que hagués calgut. I ens mirem ara, i on és l’orgull? I encara pitjor, “en què havíem quedat?” No havíem quedat que votàvem i que es faria el que votéssim? I no vam votar? No vam dir que si érem majoria faríem la independència? No era això en el que havíem quedat?

Els companys represaliats m’abracen, ens abracem tots. Els miro. Estan forts. Però voldria preguntar als nostres polítics i líders civils “Però a on te’n vas? Que és el que coi passa?” perquè no ho entenem. No entenem què coi passa.

Des d’aquest febrer del 2023, mirant enrere, mirant de fer front a la repressió que encara deriva de l’1-O, tots ens preguntem “que és el que queda després de tots aquests anys?”. I no hi ha resposta.

“Poso l'esquena i unes quantes passes
I compto una altra derrota
Mentre que per sota em dic que mai més”

Els nostres joves i els no tan joves van posar l’esquena i ho van posar tot... i ara només compten, ells i la majoria, una altra derrota”. Ens estan cridant. Què és el que coi passa? Però al davant ni una sola paraula, ni gestos ni mirades de les que abans ens van apassionar a tots i ens van fer ser-hi l’1-O.

Miro aquells amics joves ebrencs que ara han de fer front a un judici en el que els hi demanen 5 anys de presó. I miro la buidor en la que hem sumit el país i la seva gent després de l’1-O i em desespero. Totes aquelles paraules que van fer que tots sortíssim convençuts al carrer. I després tot aquest frau del “no som prou”, de taules de diàleg, de no sé de què em parla quan em parla d’això que diu 1-O...

I per sota comparteixo la por dels versos de la cançó de Roger Mas quan diuen “per sota em dic que mai més”. Aquesta és la por que més em trenca. A la vista del que hem fet després de l’1-O, de com hem deixat de tirada la nostra gent, de com hem decebut, abandonat, tot pel que vam lluitar i pel que va lluitar tota la nostra gent... algú troba estrany que només ressoni entre els nostres joves, entre la nostra gent, això de que “mentre que per sota em dic que mai més”

Perdre no és un problema. La derrota entra dintre tot el que lluitem. El que no és adminissible és que després d’aquests anys només una pregunta persisteixi amb força i sense cap mena de resposta:

“On es l'orgull? En que havíem quedat? Que es el que queda desprès de tots aquests anys?”

NI UNA SOLA PARAULA