Dels esvanits i vanitosos a l’accessorietat i la substantivitat…

Aquest matí m’he despertat amb RAC1, amb en Basté. Haig de confessar que últimament alterno Basté i Fuentes. Fa temps que en Basté i les seves tertúlies –sobretot per alguns i algunes tertulians- cansa una mica, és molt poc interessant; mentre que en Fuentes té una línia més agoserada i amb tertúlies i tertulians més interessants.

Avui en Basté ha saturat la meva paciència. Té un problema, i aquest problema és la sobreactuació ridícula que imprimeix a certs temes absolutament intrascendents. Quan es posa a fer saltets radiofònics esvanits de tieta solitària davant la visita del nebot… la cosa és insuportable.

I avui ha estat un d’aquests dies, i arran d’una cosa de la que s’està parlant i de la que no n’aconsegueixo treure l’entrellat, perquè és ridícula: això que en diuen “els problemes de comunicació del govern”. Es pot ser més ridícul i més pressumptuós? Gairebé que no.

Una sèrie d’opinadors han aconseguit instal·lar com a lloc comú una marca-retret en relació al govern Mas: que té problemes de comunicació. I amb això fan festa grossa, i s’exciten i diuen una quantitat de tonteries que acaben situant les coses directament en la desinformació. La cosa està en que alguns dels que van començar a llençar aquest missatge no ho van fer, crec jo, de manera “espontània"; malgrat la seva proximitat al discurs convergent van trobar l’oportunitat, posant en circulació aquesta crítica “tècnica”, d’ajustar una sèrie de “comptes pendents”. Lamentable. Després, és clar, hi ha hagut tot el cor que s’hi ha sumat simplement perquè ja sembla que estigui de moda dir això dels problemes de comunicació, i si no ho treus cada cop que tens oportunitat tertuliana, no ets ningú, no t’enteres; i aquests encara són més lamentables, perquè no saben perquè ho diuen, però ho repeteixen.

Dos han estat els grans temes estigmatitzats com a evidències d’aquests “problemes de comunicació”: els 80 km/h i l’impost de successions.

Jo no dic que tot s’hagi fet impecable des del govern. Segur que no. Però d’aquí a tots aquests escarafalls que s’han fet hi ha un abisme.

Quedem-nos amb l’última escena, el tema de l’impost de successions.

Quin és el problema? Que encara no s’ha aprovat i que en aquest interín hi ha hagut unes declaracions que semblaven no íntegrament coincidents entre diferents membres del govern o líders dels partits que li donen suport?

Vaja problema de merda. Crec que no hi ha ningú en aquest país que dubti que l’impost de successions s’eliminarà fins al punt on pugui eliminar-se. Ha dit res el conseller responsable, el Dr. Mas Colell? No, simplement s’està estudiant com fer-ho. És més, si es decidís fer-ho -ateses les circumstàncies- parcialment, esglaonadament, no passaria absolutament res.

Quin o què ha estat el desencadenant? Doncs que un senyor amb més vanitat que Lady Gaga, en Duran Lleida, va anar molt més enllà del que mai hauria d’haver anat en unes declaracions, actuant de portantveu del govern. I no ho és. És a partir d’aquí que s’aixeca aquesta veda dialèctica i es vol fer veure en aquest afer el que no hi ha, o el que jo, sincerament, no veig. Perquè no he vist dubtar ni un moment el govern. Simplement té la seva agenda i s’estudia els temes i els executa quan creu que cal fer-ho. I punt.

És més, si el govern -per mor de la necessitat de pactes amb altres forces (dissortadament no hi ha majoria absoluta)- no pogués complir la integritat de la promesa política i s’hagués de negociar, doncs tampoc passa res. Es pacta i s’explica.

La coral de planyideres invoca després les declaracions del secretari del govern, en Germà Gordó, com a continuïtat de la “confusió comunicativa”. Com a secretari de govern en Gordó només va fer que situar clarament el debat des del punt de vista del govern. És el govern qui s’està estudiant el tema i qui decidirà. I això ho sabia tothom

Ho sabia també Mr. Vanitat, en Duran. Per això va voler fer-s’ho d’homenet, i va propiciar aquesta situació. Que després hagi sortit com aquell que no ha trencat un plat a dir que “cal reconèixer que hi ha hagut errors de comunicació” és insultant. L’únic error és ell, i l’única cosa que ha passat és que és un bocamoll pressumptuós que cada cop que obre la boca fot en problemes al govern d’en Mas.

Només hi ha problemes de comunicació en la ment saturada de tonteria d’uns quants. El tripartit també ha estat devastador en aquest sentit, ja que sembla haver anul·lat la capacitat de discernir el que és rellevant del que no ho és.

El tripartit sí que tenia problemes de comunicació, perquè no tenia res a explicar i el que estava fent era millor que no es conegués gaire. Això sí que era un repte comunicatiu...

Per a refrescar-nos la memòria del que hem patit aquests 7 anys de tripi, avui hem tingut un exemple d’aquest estil de fer política, que no té res a veure amb el que està essent el govern Mas, gràcies a Déu i a tots els qui sortosament els vam votar. L’hem trobat a l’Ajuntament de BCN. Resulta que la sra. Mayol –d’ICVEUA- s’aixeca amb el peu canviat i sense encomanar-se a ningú del seu govern municipal diu que “s’ha de prohibir circular els cotxes de més de 10 anys”. Toooma moreno… No ha trigat ni mitja hora en sortir el regidor Narvaez –PSCPSOE-, a la sazón responsable del tema, a dir que d’això ni parlar-ne. Això sí que és un problema de comunicació, i gros. I de govern, i gros. I no les tonteries amb que alguns ens atabalen cada matí.

Però anem més enllà. Vol dir això que aquest govern, el govern d’en Mas, ho està fent tot bé, no té problemes? En absolut. Hi ha coses que estan passant que sí són substantives i que sí mereixerien una major atenció política i, si els savis de la comunicació nacional m’ho permeten, mediàtica.

Posaré dos exemples, que potser són els únics que tinc a l’abast: un que deriva d’un fet puntual i un altre que es planteja en el terreny del discurs polític i l’estratègia. Abans, però, i tenint en compte que des de les eleccions gairebé que no parlo de CiU ni del govern, potser val la pena que us resumeixi la meva visió.

Estic força content d’aquest govern i del projecte polític que està tirant endavant. Tots sabíem que el tripartit deixava un país “arrassat” i, el que és pitjor, demencialment hipotecat. El nou govern no tindria marge de maniobra.

Així les coses, aquest any d’aterratge governamental calia dedicar-lo a endreçar mínimament les coses, a sobreviure, a poder obrir la persiana nacional cada dia. Però per fer això, per poder-ho fer, la magnitud de la tragèdia heretada obliga a decisions radicals, extremes. Mals extrems, mesures extremes. Garantir la supervivència. Garantir poder ser, continuar. I això s’està fent. La mà del govern no tremola. Dolorós, però inevitable. El més dur és, a sobre, haver de sentir alguns comentaris dels responsables de la situació. Però confio s’acabi imposant un mínim seny i s’acabi actuant concertadament.

El que tots sabíem que caldria fer s’està fent, i s’està fent bé. No hi havia alternativa. I estem en bones mans.

Hi ha, però, qui no entén res de tot això, ni del que va passar amb el tripi, ni de la situació heretada, ni del que inevitablement calia fer… i encara menys entenen qui va guanyar les eleccions i perquè les va guanyar.

Em sembla obvi que qualsevol estratègia política de superació de l’actual marc requereix del concurs, participació i lideratge de Convergència. Tot el que no sigui això està abocat al testimonialisme, al fracàs i fins i tot a fer fracassar.

La gran qüestió política d’aquesta legislatura i govern no es planteja ara, no té lloc en aquest moment polític. La gran qüestió és el pacte fiscal, l’estació concert, i el moment en que Convergència sempre ha dit que es plantejaria, és a dir, després de les eleccions espanyoles. Llavors serà el moment de la POLÍTICA, així, amb majúscules. I llavors, segons el que es faci, sí que podrem parlar molt i molt i valorar les coses. No abans. Per més estrés parlamentari que alguns vulguin imprimir.

Ja hi arribarem, a aquest moment. Deixem que la majoria que ha atorgat el poble de Catalunya gestioni estratègicament aquest tema. Hi tenen dret, estan fent el que van dir que farien i per tant d’acord amb el compromís clar i inequívoc amb els seus votants. Des d’aquest punt de vista, tot ok.

Tornem, doncs, després d’aquesta pinzellada, a les qüestions que al meu entendre sí han afectat políticament al govern.

A un nivell micro, d’anècdota política (que no vol dir d’irrellevància política), el fet més greu que ha passat, per a mi, ha estat la qüestió del CV de la vicepresidenta.

El tema del CV de la vicepresidenta, posant-se “llicenciada en Psicologia” quan no ho és, quan no ha acabat la carrera, és realment una puerilitat, una autèntica xorrada, perquè pel que ha fet o fa no ha necessitat mai aquest títol i no l’ha esgrimit com a habilitador per a exercici professional.

Tanmateix, no és una tonteria des del punt de vista que implica -voluntària o involuntàriament- mentir, faltar a la veritat. I, amics, quan t’enxampen en una mentida… pringues. No estic d’acord, a més, que es “ventili” la cosa dient una altra mentida: que havia estat “un error involuntari”. Va, no fotem. En un article al diari ARA quedava molt clar, claríssim, que aquest “error involuntari” es porta produïnt com a mínim des de l’any 2008, i en diferents publicacions.

A ningú no li importa si la sra. Ortega ha acabat o no la carrera, si és llicenciada o no ho és. La seva dimensió política no depèn per a res d’aquest títol. Però a tots els ciutadans de Catalunya sí que ens importa molt que la vicepresidenta del govern no digui la veritat. Dir que ets llicenciat si no ho ets és mentir. I fer-ho durant tant de temps i en tantes publicacions diferents ens indica que, a sobre, també se’ns menteix quan es diu que és un “error involuntari”. No, no ho és. Ho sento molt, però no ho és.

Per a mi, i arran d’aquesta qüestió “anecdòtica”, hi ha un debat polític molt important que no s’ha fet: quines han de ser les conseqüències polítiques de faltar a la veritat?

Tots aquests que fan grans escarafalls d’aquests pressumptes “errors de comunicació” no han dedicat ni una ínfima part del seu temps a analitzar aquesta qüestió, molt més transcendent.

No sé quines han de ser les conseqüències, però sí sé que no és admissible la mentida en política. Aquest tema s’ha tancat en fals. Aquest tema sí que afecta al govern, i molt, en la mesura que, si voleu per una tonteria, ens trobem instal·lada la vicepresidenta en una mentida continuada, que s’ha volgut justificar amb una altra mentida.

Al costat d’aquesta qüestió puntual, però amb importants implicacions polítiques, el govern Mas també pateix un desgast exogen per la incomprensiblement persistent tasca de desacreditació que fa el líder d’un dels dos partits de la coalició, el sr. Duran i Lleida.

Ara que estem a les portes dels 100 dies del nou govern, i des de la complicitat del meu suport a la feina que estan fent, que és la correcta i pactada amb l’electorat, crec que tots podem assenyalar en Duran Lleida com un gravíssim factor de distorsió d’aquest govern i del projecte polític que representa.

Les tensions entre CDC i UDC no són cap novetat. El soci minoritari ha tingut tradicionalment una molt poc afortunada tendència a voler marcar perfil propi plantejant conflictes gratuïts amb CDC, declaracions, contradeclaracions, etc.

Des que va accedir –quantes desenes d’anys fa?- a líder d’Unió, en Duran Lleida va portar fins al límit aquesta estratègia de voler marcar perfil propi.

El gran problema que ens trobem en aquests moments és que en Duran i Lleida ja no sembla actuar com a líder d’Unió, sinó com a líder de l’unionisme.

Si a això hi afegim que sempre sembla estar actuant al servei de grups d’interès, gairebé al dictat… estem davant d’un cocktel políticament explosiu, que pot tenir efectes devastadors.

La política i el pensament d’en Duran es caracteritzen per una traïció persistent al llegat polític del seu partit, d’un partit històric del nacionalisme català com és UDC.

Unió és un partit increïble, que fins el lideratge d’en Duran podia exhibir múscul d’una història i compromís patriòtics absolutament singulars i admirables. Perseguits per uns pel seu bagatge cristià i perseguits pels altres per la seva fidelitat a la causa de Catalunya i la seva llibertat. El seu gran líder, Carrasco i Formiguera, va ser afusellat pels franquistes durant la guerra… per separatista. En el moment del seu afusellament va cridar “Jesús, Jesús, Visca Catalunya lliure!”. Sento una enorme pena, gairebé desconsol, quan veig en Duran saquejant d’aquesta manera aquest enorme patrimoni polític i moral d’Unió i dels patriotes que n’han format part i van donar la seva vida per la causa de la llibertat de Catalunya.

En Duran ha aconseguit esdevenir el genuí representant de l’establishment. És “un dels seus” i oficia, clarament, de portantveu de l’establishment. I això, és clar, té premi. En Duran gaudeix d’una enorme protecció mediàtica, a tots els nivells. A més a més, com que és una persona profundament desideologitzada, com que els seus posicionaments són una insuportable cursilada que els seus acòlits bategen com a “sentit comú”, en Duran és proper a gairebé tothom i només està lluny, cada dia molt més lluny, d’un col·lectiu polític: el sobiranista. Petit problema: aquest col·lectiu és el central a Catalunya!

Per al públic PP i PSOE en Duran representa l’absència de proposta política i la disponibilitat permanent al pacte, al matís, a l’accent. En Duran no és substantiu, i com a accessori, serveix tant per al PP com per al PSOE, que el veuen com “el responsable”. En Duran és l’antagonista, el fre, de n’Artur Mas i una CDC sobiranista que permanentment s’esforcen en assenyalar com a “radical i irresponsable”.

Per això, quan es fan les enquestes de valoració política, en Duran recull valoracions de simpatia de tots els votants de partits espanyols (PP i PSOE). I és per això que sempre surt com el polític més ben valorat. L’únic col·lectiu que no el valora bé és, evidentment, el sobiranista. Si Carrasco i Formiguera aixequés el cap…

En relació al govern Mas i al seu projecte polític, Duran i “la seva” Unió estan, a més a més, actuant amb una total deslleialtat.

CDC és qui té el pes polític, qui dona la cara, qui està en contacte amb la gent, qui genera adhesions, qui, en definitiva, permet assolir majories electorals. Un cop assolides és quan apareix “la quota d’Unió”, que sempre gestiona en Duran. I “les carpetes” d’Unió, farcides d’interessos privats (corporatius, patronals, sectorials), gairebé sempre en col·lisió amb els interessos generals i de país que ha defensat CDC, pels que CDC ha donat la cara.

Per a CDC tot plegat és ruïnós. Tots els embolics, problemes, etc. sempre venen d’Unió, d’en Duran i la seva gent. A més a més tothom sap que en Duran i “la seva Unió” no aporten absolutament res a CDC. No és que no hi hagi ningú que voti CiU perquè hi és en Duran, és que sabem perfectament que hi ha molta gent que no vota CiU justament perquè hi és en Duran. Per tant, menys que zero, no només no aporta res, sinó que resta.

El gran problema polític que està plantejant aquesta situació és que, des del meu punt de vista, en Duran ha franquejat repetidament les línies vermelles de la coherència política amb el projecte que representa i encapçala en Mas.

Unió, en els seus estatuts, i amb la seva història, ha cregut en la llibertat de Catalunya, i l’ha defensada. En Duran no. Hom podia arribar a pensar, fins i tot des de la més absoluta distància, que, malgrat tot, en un moment donat en Duran podria haver acabat jugant el paper de “coche escoba”, recollint, amb la seva adhesió final al projecte polític que planteja el dret a decidir com a l’escenari clau per al futur de Catalunya, els últims cagadubtes.

Però no. Dissortadament en Duran està actuant directament com a líder “unionista”. Les seves últimes declaracions, apel·lant a la seva “autoritat” perquè ens oblidem de qualsevol aspiració sobiranista… són d’una extrema gravetat. Perquè en l’hipotètic cas que tingués aquesta “autoritat” de la que presumeix, el que hauria de fer és posar-la al servei de la causa de la llibertat de Catalunya, no en contra.

Per a mi, aquest escenari que planteja el progressiu desacomplexament del lideratge “unionista” d’en Duran és el fet més greu al que ha de fer front el nou govern. És el que planteja uns interrogants polítics més greus.

I, tanmateix… només són interrogants.

Perquè l’únic cert és que aquest govern i la majoria parlamentària assolida per CiU les darreres eleccions continuen plantejant amb absoluta claredat i nitidesa els objectius polítics que van fer que la majoria d’independentistes votéssim n’Artur Mas. I això és el realment substantiu i important.

Els grans reptes polítics estan per arribar. Totes les forces sobiranistes cal que s’apliquin en fer possible una majoria favorable al dret a decidir, al concert econòmic i a la independència. Amb una estratègia que s’anirà concretant poc a poc, i vencent desconfiances atàviques. Amb una estratègia que, com assenyala també na Patrícia Gabancho, ha de liderar –només pot liderar- Convergència.

Per això em regira l’estómec tota aquesta tonteria de casta dels pressumptes –i en tot cas irrellevants- problemes de comunicació del govern. Sobretot quan s’ignoren sistemàticament qüestions més rellevants, ja siguin derivades de fets puntuals –faltar a la veritat-, ja siguin generals per l’actitud política d’algú com en Duran.

Tots els arguments pels quals molts independentistes vam donar suport a en Mas continuen vigents, i la confiança en el president de la Generalitat i el seu projecte polític i de govern continua intacta. Però lamento aquesta deslleialtat política i aquest innecessari espectacle de vanitat i “unionisme” amb el que permanentment en Duran i Lleida intenta desgastar –potser podríem parlar de torpedinar- el govern i el seu projecte polític. Crec que caldria fer-hi alguna cosa…

Seguirem lluitant!

Caro Diario...

"Allò que vaig dir dels autonomistes d’Esquerra només era per fer passar una estona, una mena de cosa que es diu... però no m’hi reconec. Jo sempre he volgut la unitat, i així les coses, fins i tot m’he prestat a encapçalar candidatures sense saber per què, tal com ara sóc segon de no sé ben bé què.

No m’agrada que em diguin que els partits els formen militants que decideixen què volen fer i qui volen que els representi. Però això què és??!! Hem de tenir en compte que això només s’hi valdria si el resultat fós el que jo vull. I ara ho he vist més clar que mai. M’encanta això de fer un cafè a l’Ateneu i decidir-ho tot. No hem vingut a aquest món a defensar una cosa amb coherència, i la seva contrària. Les coses que importen són les oportunitats que tenim, i la vida són dos dies.

Fa dies que hi penso (pocs, no us penseu), però crec que el nostre sistema polític no és tan dolent com ens l’han pintat. Fins i tot em permet ser diputat i regidor. Lamento, quan escric això, no saber si a més a més també puc ser diputat a Madrid, realment m’encantaria. No entenc que encara parlem de regeneració democràtica, quan allò realment important són aquests aerogeneradors de la partitocràcia de què m'han parlat, que fins i tot em permetrien no només ser diputat i regidor, sinó ser membre de tots els consells d’administració d’empreses municipals que vulgui. Haig de reconèixer que amb això en "Serrells" m'ha arribat al cor, i m'ha fet veure la importància de "la unitat".

Gran invent, la democràcia i els seus partits! Gran cosa, aquesta dels partits de sempre, seriosos, com cal, on una persona pot decidir-ho tot: si es pacta o no es pacta, si es va en un lloc de la llista o no s’hi va, i fins i tot decidir qui hi va i qui no. Una sola persona!!! “Ho haveu vist!!!”. M’encanta la democràcia aquesta dels partits de sempre. L’hem de defensar, costi el que costi. De fet jo la pràctico a ultrança al meu partit, que em sembla és l’enveja de molts. Fins i tot em resulta sorprenent que fins ara ningú no m'hagi preguntat res sobre si hem fet cap congrés, quants som, si hem escollit res o ningú, etc. Que n'aprenguin, he he he!!!

Però per a algú com jo, acostumat als focus mediàtics, el que realment m’encanta, m’il·lusiona, és aquesta cosa de poder pactar amb qui vulgui. Ara diem que pactarem amb la llista més votada (en "Serrells" m'assegura que així no ens pillen, perquè sembla que guanyarà en Trias). Però segons com vagin les coses també podem defensar el contrari, i pactar amb els sociates i els enciams, perquè al cap i a la fi els meus nous socis porten molts anys aliats amb tots aquests i aquí estan, i prou bé els hi va, i això de les majories sempre és una mica complicat. He dit als meus nois que em busquin a veure qui va dir que calia tenir objectius polítics per fer política. Realment he rigut molt amb aquesta ocurrència. Quan hi penso és que em cauen les llàgrimes.

Amb el "Serrells" ens hem entès ràpid. És un paio pragmàtic. Hem aclarit ràpidament això dels objectius. Entre grans líders només amb una mirada ens entenem, perquè sabem que els únics objectius vàlids són aquells que ens permeten “pillar catxo”, que diuen els joves d’ara. A mi m’agrada més el “tocar cuixa”, je je je, m’excita més. Ah! Els temps del llum de gas!

El que deia, gran paio, aquest "Serrells". M’encanta fer tractes amb ell. M’ha dit a tot que sí. M’ha recordat els vells i bons temps, quan ningú no gosava ni sospirar davant meu. Jo li he dit que sí, que junts treuríem 10 o 12 regidors, i el xaval ha marxat d’allò més content. Això és el que vull en la gent, confiança.

Tot plegat, un negoci rodó, rodoníssim. Segueixo de diputat sense que ningú s’hi fixi gaire, acumulo càrrec de regidor (entre nosaltres, crec que dos regidors els treurem segur) i amb una mica de sort en Trias en pot tenir prou amb nosaltres per a governar. I així les coses, fins i tot potser puc col·locar els meus en l’organigrama i "cartipàs" (em fa gràcia aquesta paraula!) municipal, i cotxe i xofer oficial... Això no ho hem acabat de parlar, però estic segur que és així, no com en aquesta merda de Parlament que ni tenim cotxe, ni alliberats, ni res.

Això sí, haig de pensar de demanar als nois que em facin unes fitxes dels qui són els nostres aliats i dels qui no, perquè començo a tenir un cert embolic. També els hauré de dir que, si tot això surt bé, hauran d’estar més aplicats i concentrats. No vull equivocar-me en el que defenso i propugno, perquè una cosa és no saber-ho i una altra de molt diferent és fer-ho evident. En Serrells m’ha convençut que això no és un problema, que ell du no sé quina burrada d'anys m'ha dit sense tenir-ne ni puta idea del que fa, defensa o vota… i no passa res, que ell sempre vota el que voten els sociates i no li ha anat pas tan malament. M'ha dit no sé què més d'un sofà... però això no ho he acabat d'entendre.

No, ara en sèrio, jo no vull acabar com ell, que ni se’n recorda que ha perdut gairebé el 50% dels vots que va tenir. Pobre xaval. En el fons em fa pena. No sé pas què hauria fet sense mi.

És important que demà me n’enrecordi de fer quatre trucades a veure si puc fer compatible ser diputat al Parlament, regidor i diputat a Madrid. I fer números, a veure què em surt més a compte, perquè molt em temo que hi hagi algun règim d’incompatibilitats. Cuidadín, amb això de ser diputat a Madrid, això ha de ser cosa sèria, segur que té mes avantatges que ser diputadillo al Parlament. D’entrada m’han dit que podria volar gratis i en primera!!!

No pares, sigue, sigue! Uf, m’encanta això de la unitat!

Ciao, caro diario!"

Walking Dead (2): La veritat de per què no hi ha hagut candidatura unitària a BCN

Molt patètic, tot plegat. Molt poc nivell.

L’independentisme, com a expressió política, està realment molt i molt al marge del trist espectacle partidista i miopista que estan oferint organitzacions i lideratges…

De vegades ja no sé si val la pena tornar sobre certs arguments. Per a mi em semblen tan de calaix, tan evidents, que no sé perquè haig de continuar insistint-hi. Tanmateix, en el dia a dia, en l’opinió publicada (especialment als diaris digitals) les barbaritats que hom pot llegir són d’un cal·libre tan bèstia que irremeiablement hi acabo tornant.

A veure. Suposo que a aquestes alçades ja tothom té clar, claríssim, que tots aquests moviments d’en Portabella, dels Walking Dead de Reagrupament i del Pàjaro Loco d’en Laporta no són res, no van més enllà d’un “salvaculisme” mutu.

Des d’un punt de vista independentista l’espectacle és lamentable. És evident que, mercès a personatges com en Portabella, en Laporta o els Walking Dead l’independentisme es presenta davant la societat amb les seves pitjors credencials, posant pel davant els seus pitjors valors i argumets. I així, amics meus, no anem enlloc.

Em resulta absolutament incomprensible que hi hagi qui parli d’unitat sense ni tan sols haver fet la més mínima reflexió en relació al que va portar a que aquesta unitat que en un moment donat va assolir Esquerra, saltés pels aires.

Més incomprensible em resulta que hi hagi qui pensi que per sumar sigles o noms, l’electorat serà tan subnormal d’ignorar les polítiques que s’han fet, el que s’ha fet, etc.

Ens hem tornat bojos???

Ara parlo com un dels centenars de milers de votants d’Esquerra que van deixar de fer-ho. Algú es pensa que vaig deixar de votar Esquerra per qüestions de sigles? Hi ha algú que pugui pensar que el divorci entre votants i propostes electorals és una qüestió de sopa de lletres o sigles electorals???

De debò que em supera tanta tonteria i inconsistència. Si Esquerra va esdevenir la potència electoral que va ser el 2003 va ser perquè va saber traslladar –amb enany inclòs, però això és un altre tema- un missatge que conectava amb la gent, amb l’electorat.

Amb els tripis poc a poc va anar desconectant de l’electorat. Fins a arribar a la gran hòstia. Ara sembla ser que ens volen fer creure que l’hòstia es va produir perquè “no hi havia unitat”. Flipo. No sé què dir. De debò es pot ser tan farsant?

El sr. Portabella, abans que existís Reagrupament, abans que existís Solidaritat… ell solet, sense ningú més, sense res més… va i perd més del 40% dels vots que havia tingut les eleccions anteriors!!!! I ara ens vol fer creure que amb una sopa de sigles “pasa palabra”????????????

O sigui, munió d’anys ininterrumpudament donant suport incondicional als pitjors alcaldes que es recorden… i es pensa que una sopa de sigles l’allibera de la responsabilitat que té en el desastre de la gestió municipal????

I en Laporta, què collons es pensa???? Que no se li ha vist el “plumero”??? Va home va! Amb independència que es pugui ser o no simpatitzant de Solidaritat, l’únic que de tot això ha quedat clar és que aquest personatge ha optat per oferir políticament la seva pitjor versió, deixar-se guiar única i exclusivament per interessos (o necessitats) personals i enredar la troca, rebentant-ho tot.

I dels Walking Dead, què dir? Hi pot haver més misèria política i moral? Acollonant, realment acollonant…

Esquerra sabrà el que fa. Jo crec que no ho sap. Esquerra havia de fer la digistió del que havia passat el 28-N, però el “salvaculisme” d’en Portabella ho ha avortat, ha tallat la digestió. Si Esquerra accepta aquesta situació, aquesta manera de fer política d’en Portabella, i no fa el que ha de fer, que és reflexionar seriosament sobre les causes que l’han dut a la debacle electoral… també està condemnada a alimentar l’espiral d’autodestrucció. Difícilment podrà fer el que tothom hauria d'esperar que fés.

Únicament s'ha generat una certa "coalició de misèries", que aplega el “salvaculisme” d’en Portabella, els Walking Dead i el “a veure què pillo” laportista… Tot plegat, i malgrat el soroll, no arribaran, en cap cas, als 40 mil vots i es mouran entre els 2-3 regidors com a màxim. Un percentatge de vot cada cop més ridícul, una representació ridícula… "Cal que l'independentisme tingui representació municipal!" diuen enmig grans escarafalls! però collons, si l'independentisme que representa Esquerra i al que ara donen suport els Walking Dead i en Laporta porta desenes d'anys no només amb representació municipal, sinó governant!!!!!!!

En tot cas, caldrà assenyalar al sr. Portabella com a principal responsable d'aquest més que previsible fracàs. Al sr. Portabella, als Walking Dead i a en Laporta.

La proposta solidària era força assenyada (insospitadament assenyada, es podria dir!). Que algú que és el responsable d’una debacle electoral esgarrifosa i d’estar governant amb els sociates des de fot dècades ara vulgui encapçalar cap candidatura renovadora… era un autèntic despropòsit.

El més trist de tot és que hi havia la possibilitat que una personalitat independent hagués encapçalat una candidatura independentista renovadora. Més que una possibilitat podríem parlar que era un fet a l'abast. Amb noms i cognoms. Amb capacitat d'oferir una imatge de renovació. Amb prou categoria i currículum com per fer emergir des de l'independentisme una proposta alternativa amb credibilitat renovadora. I CAL DIR BEN CLAR QUE EL SR. PORTABELLA, AMB LA COMPLICITAT FAMÈLICA DELS "WALKING DEAD" I L'AVARÍCIA LAPORTISTA HO HAN IMPEDIT. Aquesta és la puta realitat. Hi havia la real possibilitat que una personalitat independent i indiscutida encapçalés una proposta electoral d'unitat independentista, ambiciosa, sòlida... Però el Sr. Portabella i els seus còmplices i interessos ho han rebentat, ho han impedit.

Solidaritat va plantejar una proposta molt generosa i constructiva. Si no hi ha hagut unitat ha estat única i exclusivament perquè hi havia una confluència d’interessos crec que poc confessables: el “salvaculisme”, els Walking Dead i en Laporta i les seves coses.

Per tant, i així com quan ha calgut he criticat als solidaris, ara cal desemmescarar la impostura d’aquesta coalició, perquè no tenen res a veure ni amb la ciutat, ni amb el país ni amb l’independentisme, ni amb la unitat. Tot el contrari: el sr. Portabella, els Walking Dead i en Laporta han fet tot el que han fet única i exclusivament per a evitar que pogués quallar una autèntica proposta electoral que aplegués tots els independentistes i altres sectors socials de Barcelona.

Contra la impostura (parèntesi en el silenci)

(A tall de justificació d’obrir aquest parèntesi)

Vaig tancar el bloc i em vaig acomiadar de tots vosaltres, però no el vaig eliminar. Potser endut per una certa i impúdica vanitat de pensar que el que havia escrit estava bé que estigués disponible.

El bloc està tancat, però avui no he pogut resistir la temptació de fer un parèntesi en el silenci, perquè hi ha certes coses que estan passant que em treuen de polleguera, i no em resisteixo a dir-hi la meva.

I és que, dissortadament, el nostre panorama polític en l’independentisme sembla horrorosament condemnat a viure instal·lat en la impostura. I això és una cosa que fa molta ràbia, que m’indigna.

Hi ha hagut moltes altres ocasions per a trencar aquest parèntesi, però no ho he fet, perquè ja n’hi havia d’altres que deien perfectament allò que jo hauria volgut dir.

Però sobre el tema que avui vull tractar, la impostura, em temo que no s’estan enfocant adequadament les coses, o com a mínim, jo no veig escrit allò que penso. Per tant, som-hi.

Ens vam quedar, en els últims posts, en una valoració sintètica del que oferia el panorama polític català, específicament des del punt de vista independentista. Pensava que el que havia passat a les eleccions del 28-N permetria obrir una nova etapa política, generar noves dinàmiques, etc. Pensava que els resultats del 28-N permetrien tancar d’una vegada per totes les portes a aquesta manera de fer política que havia portat país i independentisme al col·lapse. Pensava, inocent de mi, que darrere aquestes portes havien quedat moltes coses que clarament eren negatives, que ja formaven part del passat, i que havien quedat definitivament enterrades.

DONT OPEN, DEAD INSIDE

Avui dimecres, per la tarda, La Vanguardia titulava “ERC logra la fractura de Solidaritat” a través de Laporta, i amb l’excusa d’aquesta collonada de la “candidatura unitària”.

Per a mi és el titular que millor s’aproxima al que ha passat aquests dies i que ha provocat desenes de titulars en els diaris digitals i milers de comentaris.

Fins que La Vanguardia no ha començat a aportar una mica de llum pública, la veritable dimensió del que estava passant només la teníem uns quants "malalts de política", i la notícia era exclusivament que “Solidaritat es trenca”, i que això passava perquè el bon “jan” d’en Laporta està per la unitat que de manera tan desinteressada i patriòtica ofereix en Portabella, d’Esquerra i els pèrfids solidaris no.

Avui, a més, des de digitals afins a Esquerra, s’incrementava la confusió noticiant que Esquerra tindria una enquesta interna que augurava uns resultats espectaculars si Portabella i Laporta anaven junts a les eleccions municipals. “L’efecte Laporta podria catapultar l’independentisme”, titulaven al Directe, per a continuar amb una informació absolutament delirant de projecció demoscòpica de determinats escenaris electorals.

Avui, en el que serà un llarg post, vull analitzar molts aspectes que conflueixen en aquesta situació.

Tots sabeu que no vaig donar suport a Solidaritat, i que he estat –i sóc- molt crític amb algunes de les seves propostes i manera de fer (des d’un punt de vista d’estratègia). Però la crítica se situa en el terreny que m’agrada, és a dir, en el del debat polític i de la pertinència i/o utilitat de les propostes i la manera i el moment de plantejar-les. Són moltes les diferències que tinc amb Solidaritat i bona part dels seus dirigents, però hem pogut parlar en termes polítics, a partir de les propostes que formulaven.

El que està passant aquests dies no té res de debat polític. El sr. Portabella va obrir aquelles portes que confiadament pensàvem definitivament tancades, i ara les males pràctiques, les idees, personatges i propostes “zombis” ens estan envaint. I això és el que cal denunciar i combatre amb decisió.

El que ha generat el sr. Portabella és, simplement, una patètica comèdia de vanitats i d’impostura. Una opereta que sumirà l’independentisme en una crisi encara més aguda, sense aportar absolutament res i obstaculitzant el procés natural i inevitable de renovació de la proposta política.

Per què li diuen “unitat” si és “salvaculisme”?

Si hi ha una cosa que em fot molt és que es facin servir paraules i conceptes lloables des de la impostura, que hi hagi qui se n’ompli la boca només per salvar el seu cul i per la capacitat que tenen aquests conceptes per a embaucar incauts.

En el penúltim post, que titulava “una invitació a reflexionar sobre la situació de l’independentisme”, i en relació a Esquerra, assenyalava dues qüestions cabdals que només es podien donar si es donaven simultàniament:

Per una banda, que Esquerra continuava essent la principal força de l’independentisme, i que, com a tal, tenia l’oportunitat i fins i tot l’obligació de ser el pal de paller de l’independentisme (i feia anar l’expressió molt abans que la manllevés el líder de la secta). Però, com a segona qüestió, establia que això només podria passar si Esquerra feia una reflexió sincera, profunda, sobre per què havia acabat com havia acabat la seva aventura tripartita i, assumint els errors, era capaç de generar un nou discurs, una nova proposta política.

I Esquerra això no ho ha fet, ni sembla que tingui cap intenció de fer-ho. Per tant, és un autèntic despropòsit intentar bastir cap nou escenari polític, cap crida a la “unitat”, si prèviament no s’ha assumit i entès el que ha passat i s’han sentat les noves bases polítiques per poder generar aquest nou escenari.

Estem parlant del que estem parlant perquè el sr. Portabella, que políticament és un desastre, és un tipus llest, un autèntic supervivent. I aquest home, a la vista tot plegat, va començar una formidable operació de maquillatge, absolutament buïda, amb un espectacular exercici de transformisme que el permetés erigir-se en “adalit de la unitat”.

Per a articular la seva proposta tenia a mà els zombis de Reagrupament. Aquest subproducte sectari havia estat literalment escombrat a les eleccions del 28-N. L’hòstia va ser monumental, i l’efecte, devastador, atès que, com a bona secta, s’havien autoconvençut que tota la humanitat anava en contra seu, que les enquestes enganyaven miserablement perquè eren l’única opció política que feia por a l’establishment, i que treurien un mínim de 5-6 diputats. D’això n’estaven absolutament convençuts. I per això el seu col·lapse va ser monumental. Estaven morts.

Feia temps que ho estaven, però la sectarització els ho negava. Reagrupament estava mort des de la crisi totalitària i sectària del gener, quan, després de l’autocop d’estat d’en Carretero, tots els que van continuar van acceptar que les coses es feien només com deia el gurú. Perquè si no es feien així, plegaven.

Això no és, en contra del que alguns sectaris poden pensar, una visió subjectiva. El novembre del 2009, just després del congrés constituent, Reagrupament tenia, a una enquesta de La Vanguardia (la primera que preguntava per Rcat), una intenció de vot directe que fregava el 2.8% . Amb l’embranzida que es portava això garantia entrar al Parlament i, si les coses es continuaven fent bé, fer-ho amb força, amb molta força. A les enquestes que van seguir la crisi sectària del gener, les opcions de Reagrupament es van desplomar, i ja no es van moure d’entre un 0.4 i un 0.9 per cent d’intenció de vot directe. L’entrada en escena de Solidaritat i Joan Laporta va implicar una enganyosa revifalla de les expectatives electorals, que finalment van quedar resituades en el que ja era la seva realitat, un miserable 1.27% dels vots i zero escons.

Portabella s’aprofita del col·lapse zombi dels reagrupats, i els fa servir per a recapitalitzar-se políticament. No pel que li puguin aportar (en el millor dels casos 7.000 vots a BCN), sinó perquè fent-ho ràpidament pensa que s’erigeix en el catalitzador de “la unitat”, i situa aquest tema com a central.

Portabella sap què és estar mort políticament. Això li dona avantatge. Portabella no té una bona relació amb la direcció d’Esquerra. Portabella ja ve d’haver-se fotut una hòstia monumental les últimes eleccions municipals, en què havia perdut més del 40% dels vots.

Portabella va ser el primer gran ideòleg i pràctic del tripartit. Fa molt temps que està governant amb els socialistes i amb Iniciativa. I al 2007 això li passa aquesta enorme factura. Llavors fa una d’aquestes coses que l’acrediten com a autèntic mestre en el sempre difícil art del “salvaculisme”, i fa veure que es queda fora del govern municipal. El “salvaculisme” sempre porta associada una enorme dosis d’impostura. El bon expert salvaculista requereix bones dosis de farsant.

Per tant, i després de la descomunal hòstia, enlloc de posar el seu càrrec a disposició, enlloc de retirar-se, Portabella el que fa és gesticular com si fés alguna cosa… per a continuar fent el mateix que estava fent fins aleshores.

Així, el tripartit municipal d’aquest mandat ha estat un 2+1, en el que el sr. Portabella feia veure com si no hi fós… però hi ha estat sempre i sistemàticament: amb els seus vots, el sr. Portabella i Esquerra han falcat l’Alcalde Hereu, els seus pressupostos, les seves polítiques i la seva gestió. Complicitat absoluta. Que evidentment ha estat corresposta adequadament des del govern municipal. Em sembla que ni Esquerra ni el sr. Portabella es poden queixar del tracte rebut. Han gaudit de tots els beneficis de ser “uno de los nuestros”.

Així les coses, ningú no es pot enganyar en relació al que és el sr. Portabella i al que representa Esquerra a l’Ajuntament de BCN: ha estat, és i serà si els resultats electorals ho permeten, tripartit.

El sr. Portabella és per tant directament responsable, còmplice necessari, de la debacle de la ciutat de Barcelona, d’aquest ensorrament de la ciutat, d’aquesta incapacitat per a identificar i abordar els problemes de la ciutat i dels ciutadans. Hereu i Portabella són dues cares de la mateixa moneda. Igual que abans havia estat la mateixa cara que Clos…

El nucli de la qüestió

Tot aquest fals debat de “la unitat” és, única i exclusivament, un altre exemple de la tristament famosa “tàctica del calamar”, és a dir, llençar tinta per poder fugir de la realitat, per a enganyar, per a distreure.

El nucli de la qüestió és que si l’independentisme ha tingut uns mals resultats electorals i que si a l’independentisme hi ha divisió, no és per casualitat o per capricis personalistes, sinó perquè la força política que havia estat pal de paller de l’independentisme va col·lapsar l’espai amb les seves polítiques, amb la seva estratègia i amb la seva manera de fer.

Si passa el que passa és únicament perquè Esquerra, en un moment donat, deixa de representar a molts independentistes. El tripartit (primer, però sobretot segon), l’enervació de l’eix dret/esquerra per damunt del nacional, la desastrosa gestió des del govern, l’allunyament progressiu i implacable de bona part del seu electorat i del gruix d’intel·lectuals que li havien donat suport… és el que provoca que emergeixin noves propostes polítiques des de l’independentisme i és el que causa la debacle electoral a Esquerra.

Reconduir aquesta situació, en termes electorals, no és un problema “d’unitat”, és una qüestió de “proposta”, de projecte polític, d’anàlisi polític, de nou discurs, de nou full de ruta.

Situar com a objectiu polític “la unitat” sense haver fet cap dels deures, sense haver analitzat el que ha passat i sense haver establert unes noves bases sobre les que edificar una nova proposta… NO TÉ CAP MENA DE SENTIT.

La unitat independentista (que no té perquè ser un valor en si mateixa, però posem que sí ho és) ha de ser la culminació d’un procés. MAI, MAI, una maniobra sapastre de “savaculisme”, que és com s’ha plantejat ara.

Resulta patètic, fins i tot commovedor, veure els zombis de Reagrupament pactant ara amb una Esquerra que no s’ha mogut un mil·límetre de l’Esquerra que van abandonar enmig de grans –i encertades- crítiques. Res del que es criticava aleshores ha canviat a Esquerra. RES.

Llavors… a què ve aquest pacte? Fàcil: salvaculisme. Els zombis han trobat en aquesta mà estesa des de la impostura d’en Portabella la taula de salvació que els permeti “aparèixer” des de la fosca com si encara fossin un agent polític. I una altra cosa, des del no-res, en Portabella els permetia anar “fotent” al seu principal “enemic”, Solidaritat, als que, des de la seva ceguesa sectària, atribueixen tots els seus mals.

I a en Portabella això el permetia sumar les sigles de la secta i erigir-se en catalitzador d’aquesta farsa que anomenen “la unitat”.

Solidaritat havia fet un plantejament que jo crec era raonable: sí a la “unitat”, però sobre unes noves bases polítiques i amb un cap de llista que pogués posar cara i ulls a aquesta nova proposta política. Evidentment aquesta cara no podia ser la d’en Portabella. Pensar en una personalitat independent i en confeccionar les llistes d’acord al suport rebut per cada opció en les darreres eleccions al Parlament em sembla que era una proposta força raonable.

Tot el que ha fet en Portabella no ha estat en cap moment actuar políticament per a sentar les bases polítiques d’aquesta nova proposta, sinó en articular estratagemes que li permetessin salvar el seu cul polític.

Des d’aquesta posició, Portabella s’ha dedicat a l’assalt de Solidaritat. Per a l’il·lustre “supervivent”, un cop lligat el pacte amb la secta reagrupada, això el situava en una posició de força negociadora. Ara, si algú no s’hi volia sumar, els podia assenyalar i “demonitzar” com a “contraris a la unitat”.

I en aquesta operació contra SI d'en Portabella, que La Vanguardia ha identificat perfectament, amb aquest explícit “logra romper”, ha comptat amb la descomunal vanitat i l’escandalosa irresponsabilitat d’en Laporta.

Tinc informació de vàries bandes de com han anat les coses. I és vergonyós. Jo, que havia estat de sempre un enorme defensor d’en Laporta, que fins i tot li vaig donar suport en les seves èpoques més complicades (com la moció de censura), i que sempre havia defensat el seu valor polític i el seu potencial de lideratge… us haig de dir que la meva decepció és infinita. Ja sabia que no era “un sant”, tampoc no li ho exigia. Però ha caigut molt i molt baix. Més tard o més d’hora tot se sabrà, perquè en aquest país tot s’acaba sabent, però dissortadament per a tots (aquestes coses passen factura a tots), tornem a estar davant un episodi sòrdit, lamentable, penós, protagonitzat per algú que volia liderar alguna cosa.

Si al sr. Laporta ja li anava bé aquesta Esquerra del tripartit, no cal que ara ens faci aquestes proclames invocant “la unitat”. Un cop més aquesta farsa de fer anar paraules màgiques per a ocultar les misèries pròpies, per a no quedar atrapat en la impostura.

Tornem un moment a aquesta fantasmagòrica enquesta interna d’Esquerra que ha fet “pública” el digital Directe. Titulaven “L’efecte Laporta podria catapultar l’independentisme fins la tercera força a Barcelona”.

Salvaculisme en estat pur, ara fotent una descomunal ensabonada personalista a Laporta, desvinculant-lo de SI. Mireu, l’efecte demoscòpic que assenyala l’enquesta no hi ha qui se’l cregui. És lamentable i pueril. Però contribueix a aquesta “tàctica del calamar” d’en Portabella.

Quina és la realitat de la que es vol fugir? Doncs que el sr. Portabella i el seu compromís amb el tripartit municipal ja no tenen cap credibilitat per a l’electorat independentista a Barcelona.

El sr. Portabella sempre ha tingut, a les eleccions a BCN, un pitjor resultat que el d’Esquerra en les eleccions al Parlament. El primer gran avís de la debacle electoral a què s’estava encaminant Esquerra el rep el sr. Portabella, que del 2003 al 2007 perd més del 40% dels vots.

L’any 2003 el sr. Portabella obté 96.868 vots. Aquell mateix 2003, a les eleccions al Parlament, ERC, a Barcelona, obté 126.613 vots.

L’any 2007, sense que encara hi hagués cap altra candidatura independentista a l’Ajuntament, ni tan sols les CUP, el sr. Portabella s’ensorra fins als 53.463 vots. A les eleccions al Parlament del 2006 Esquerra havia obtingut 85.950 vots a BCN.

Aquestes dades són molt significatives, perquè demostren que la pèrdua de vots, els mals resultats electorals, no es produeixen perquè no hi hagi “unitat”, sinó perquè es fan les polítiques equivocades. És la proposta política el que es castiga, i no si hi ha una o dues sigles més a la papereta.

I aquest 2011, la proposta política del sr. Portabella és exactament la mateixa que al 2007 i al 2003, i encara pitjor, perquè és directament responsable d’una catastròfica gestió municipal que ha portat als 2+1 del tripartit municipal a un autèntic col·lapse en les seves expectatives electorals. I això la gent ho sap, n’és conscient. Per això aquesta “tàctica del calamar”.

El 28-N, Esquerra va caure, a Barcelona, fins als 46.206 vots. D’acord a la tendència històrica dels resultats d’Esquerra a BCN, això implica que a les eleccions municipals el sr. Portabella estava abocat a tenir un diferencial a la baixa d’uns tres punts en relació a aquest resultat. Per tant, un risc important de quedar fora de l’Ajuntament.

Però també per una altra cosa. Com ja hem comentat, el tripartit municipal està col·lapsat, les seves expectatives electorals s’han ensorrat, i la ciutat traspua una evident voluntat de canvi, un enorme desig de canvi.

Aquest canvi només hi ha dues forces que el poden proposar: Convergència i Unió i Solidaritat.

Com a bon supervivent, en Portabella ha maniobrat descaradament per a neutralitzar en tot el possible a Solidaritat, per a evitar que hi hagi una opció independentista que pugui recollir aquest vot independentista de BCN que té desig de canvi. Portabella és passat, és tripartit municipal, és obstacle al canvi. Però haig d’aplaudir l’habilitat que ha tingut per a liquidar aquest debat, ocultant-lo amb aquesta farsa de “la unitat”. Realment hàbil…

I realment patètic per a l’independentisme haver-hi caigut de ple, empastifar-se amb aquesta farsa i impedir una autèntica revolució electoral, també des de l’independentisme, a la ciutat.

Aquesta fantasmagòrica enquesta interna que s’esgrimeix no té cap versemblança. Fa una setmana El Periódico en treia una que, analitzada amb tota la prudència del món, assenyalava quines eren les tendències. I, evidentment, les expectatives d’Esquerra cotitzen molt a la baixa. I si hi sumem la informació que ens aporta el baròmetre del CEO, encara ens podem fer una millor composició de lloc.

Esquerra cotitza a la baixa perquè, com ja he demostrat més amunt, sempre perd un mínim d’un 3% de percentatge de vot en relació a les eleccions al Parlament. Segons el CEO, a més, després del 28-N, Esquerra encara continua tenint fuga de vots, de suports electorals. I a més a més a Barcelona s’hi suma que la imatge de Portabella està associada a la d’Hereu i la ciutat està en un escenari de canvi.

Una altra dada a considerar per a fer-nos una composició de lloc és el prou conegut “efecte zero” que representa Reagrupament. Políticament aquest efecte implica uns resultats que se situen entre dos intervals, marcats en l’interval positiu per “la suma zero”, és a dir, que no aporta res, i en l’interval negatiu per “la multiplicació per zero”, és a dir, que qualsevol magnitud multiplicada per zero es converteix en zero. Després d’aquest xou zombi amb el que han obsequiat als seus escassos votants, l’efecte zero és més intens que mai.

Resum

En definitiva, estem davant una lamentable operació de confusió. Ens han substret el debat que era important, que era el debat sobre la ciutat i la proposta independentista. Amb aquesta “tàctica del calamar” s’ha fugit de les responsabilitats i complicitats que hi ha per la catastròfica situació de la ciutat, i s’ha impedit articular, des de l’independentisme, una proposta que se situés en el nou “frame” de l’escenari polític català, renovat el relat i amb ambició de canvi, també a nivell municipal.

Amb la farsa de “la unitat”, en Portabella i tots els que li han seguit el joc, han obert les portes que pensàvem definitivament tancades al passat, a les polítiques, les estratègies i els lideratges que havien portat l’independentisme al fracàs electoral.

La unitat no és una qüestió de suma de sigles sobre la base de propostes que han fracassat, sinó la culminació d’un procés polític capaç d’articular les bases d’una nova proposta, d’un nou full de ruta amb el que buscar de nou la complicitat dels electors.

No estem davant un debat sobre “la unitat”. No hi ha debat. Únicament hi ha estratègies de “salvaculisme”.

I això és una autèntica calamitat, perquè, no abordant les qüestions de fons, s’impedeix avançar.

Walking dead

COMIAT (cuando fuimos los mejores…)

Torno a casa vorejant el litoral barceloní des de la Barceloneta, on vaig viure 10 anys i hi conservo molts d’aquests llocs i gent que són, també, la meva pàtria. Llocs als que entres i et saluden, i pregunten com estàs, i saps de tots.

L’hivern a BCN és màgic. M’encanta aquesta tarda fugaç que deixa una mar tranquila i unes platges netes que conviden a passejar-hi sense cap altra preocupació.

Recordo la Barceloneta molt. M’ho vaig passar molt bé. Molt. Barri, gent, aquella bellesa tranquila del port i la platja, aquella calidesa de la gent del barri, de les teves barres, dels teus dinars, paelles…

Va ser a la Barceloneta que em vaig fer blogger. Des de la meva taula, mirant la mar. Eren dies durs per a un patriota, aclaparat per la infàmia del tripartit. Vaig obrir el blog d’Elies115. I es van desencadenar tot de coses fantàstiques i inesperades, començant per la gent que he conegut i amb qui, a través de la xarxa, hem compartit militància i hem fet amistat. De ser blocs individuals, anònims, vam passar a articular coses com Blocs amb Estrella, BAT Blocs, i finalment l’ABSOLUT MAS. Sí, de tots, a sobre, el temps ens ha permès separar el gra de la palla, els amics i la gent com cal de...

He tingut la sort, a través del bloc, d’haver conegut els cimerencs, en Dessmond, en Joliu. He tingut tanta sort que ja són, els considero, amics meus, molt amics meus. He tingut, també, la sort de conèixer en Joan Arnera, no ha estat res del que explico, però és un personatge fonamental en tota aquesta història, pur talent, i davant el talent, sempre em descobreixo.

Però em quedo amb els amics. N’hi ha hagut més, molts més, però aquests que cito són ara mateix part del meu paisatge vital.

Llavors no érem res. El tripartit ho era tot i ho col·lapsava tot. Descobrir-te en d’altres va ser una explosió d’alegria que cridava a la supervivència, que apel·lava a aquesta voluntat de ser que sempre ha caracteritzat el nostre poble. I nosaltres vam ser. Vam esdevenir l’últim exèrcit de Catalunya. I quan tot semblava perdut, vam sembrar la xarxa de revolta i esperança.

Des del tripartit han dit que el seu problema ha estat “la comunicació”, però hi va haver un moment on només alguns blocaires discutíem aquest engendre polític i el combatíem. La Catalunya patriòtica va sobreviure a la xarxa. Amb una Convergència que semblava col·lapsada per la pèrdua del poder i sepultada pel poder absolut del tripartit, i amb un independentisme monopolitzat per l'Esquerra tripartita... hi va haver un grup de persones que a partir de la xarxa vam començar a bastir, des d'un insubornable independentisme, una oposició, una denúncia, del que era el tripartit. Sense la xarxa, això no hagués estat possible.

Vam ser revolta, vam ser resistència, vam ser la veu d’un poble, vam ser tot allò que no tenia cap altra expressió. Vent de llibertat.

Després les coses han anat com han anat, i després de moltes aventures l’únic que puc dir és que cadascú ha fet el que ha pogut i ha defensat el que ha volgut. I jo estic molt content, a hores d’ara, del meu suport final a l’Artur Mas i a CiU. Crec que ha estat un encert.

Té gràcia, vist en perspectiva, observar com des d'aquell moment inicial certs comportaments s'han anat traslladant -i fins i tot empitjorant- de tribu en tribu... Quan vam començar tota aquesta moguda teníem una oposició ferotge del que en deiem “jerkis desquiciats”, palmeros del tripartit que seguint les consignes, entre d’altres d'alguns listillos que ara ens volen donar lliçons i fer veure que allò no anava amb ells, inundaven la xarxa d’insults i de llocs comuns patètics. Després vam tenir la història amb Reagrupament. Alguns de nosaltres vam adquirir un compromís molt intens amb aquest projecte. Però tot se’n va anar a la merda un dia de gener, quan al Dr. Muerte se li van creuar els cables i va decidir liquidar el projecte polític per a convertir-lo en una secta política autoritària que l’adul·lés. Llavors els atacs que vam rebre van venir de la secta reagrupada, fins i tot amb una intensitat d’insults molt superior a la que havíem rebut dels “jerkis”. Per la violència amb que s'expressaven vull recordar l'especial emoció que em va produir un article d’en Dessmond que, davant el que m’estava caient, proclamava heroïcament “Jo també sóc amic d’en Francesc Abad”. Ara el relleu l’han agafat els solidaris, en una nova versió de xaladura, però d’idèntics components a la que van protagonitzar abans jerkis i reagrupats.

De manera que passa el temps, passen les coses, però els qui, des de l’independentisme, vam protagonitzar la revolta cibernètica contra el tripartit continuem essent víctimes d’atacs irracionals d’un cert independentisme absolutament desquiciat, i que troba la seva expressió natural en l’insult i la desqualificació. No són les mateixes persones, segurament, però és la mateixa manera de fer.

Sense novetat en el front. El que hem representat molts de nosaltres continua essent un referent de la Catalunya que volem i a la que aspirem: compromís, lleialtat, democràcia, valors, patriotisme.

Malgrat aquest relleu en la irrellevància d’un cert independentisme que amaga la seva impotència en diferents noms, el cert és que el nucli dur d’aquella resistència patriòtica que es va desencadenar a la xarxa estem molt orgullosos de la feina feta.

Jo no vaig pensar mai en cap desenllaç políticament concret a la resistència blocaire de la que formava part. Però finalment hem acabat donant suport a Mas. I, el que és més important, militant en la causa del dret a decidir sense límits al govern. Personalment n’estic molt orgullós. Les coses podien haver anat, clarament, d’altra manera, però finalment han anat així, ha sigut així per compromís patriòtic, i n’estic molt content, satisfet.

Avui, que és 29 de desembre del 2010, amb n’Artur Mas de president de la Generalitat de Catalunya i amb un nou govern que és molt i molt potent i actua sobre criteris que comparteixo sense tremolor, puc dir que com a blocaire he tancat una etapa.

I quan hom creu que ha tancat una etapa, el millor és intentar posar-hi fi amb dignitat i transparència. Vaig posar en marxa el bloc com a vàlvula d’escapament polític de tot el que no em podia callar. Després de molts anys de militància independentista, també vaig aprofitar la xarxa per a militar. I, després de molts atzars, he trobat feta realitat la meva penúltima aposta política (per a un independentista l'última aposta és sempre la nostra llibertat).

Crec que ha arribat el moment, doncs, de tancar el bloc. Hi he pensat molt. Sé que sóc un animal polític i m’agrada tenir opinió sobre totes les coses, i des d’aquest punt de vista, m’agradaria conservar-lo. Però no. El bloc Dies de fúria, com en el seu moment Elies115, respon a una molt determinada cojuntura, situació.

I el que em va motivar ja no existeix. Hem superat aquests dies de fúria. Tenim nous reptes, tinc noves inquietuds… però ja no poden ser una continuïtat en aquest bloc. Per tant, the game is over. Aquesta època la recordaré sempre amb el “cuando fuimos los mejores”, d’en Loquillo. Perquè crec que realment ho vam ser, ho hem estat, els millors.

Ara no sé què faré. Igual obro un altre bloc anònim. O igual obro un altre bloc amb noms i cognoms. No ho sé. Només sé dues coses: continuaré lluitant per una terra lliure i els amics que he fet a partir d’aquesta aventura cibernètica són dels que ho són per sempre, va per vosaltres, Arnau, Dessmond, Joliu!

Visca la terra!

Una invitació a reflexionar sobre la situació de l'independentisme

Des del 28-N fins el darrer Consell Nacional les hores per a Esquerra s’han fet pesades. I encara ho són, perquè aquesta certa instal·lació en la provisionalitat sempre posa pes a les ales i dibuixa un panorama complicat per als propers mesos i a tots els nivells. I després del consell nacional, cal afegir la qüestió del lideratge, després que en Puigcercós hagi renunciat a tornar-se a presentar per dirigir el partit al congrés de la tardor.

Sincerament, no m’acaba d’agradar la situació. ERC és massa important per al país com perquè entri en una espiral d’autodestrucció, de renúncia a exercir aquest lideratge polític en l’independentisme que encara li pertoca.

Tenim damunt la taula dues coses molt diferents, tot i que una acabi essent una conseqüència de la primera.

La primera és el fracàs de l’estratègia tripartita, un fracàs col·losal, sense paliatius. Per a molts ha estat la crònica d’un fracàs anunciat, des del primer dia. Em sap greu, molt de greu, que la gent d’ERC no escoltés, menyspreés, els arguments de “la seva gent”, dels que n’havíem format part, dels qui els votàvem, en contra d’aquesta estratègia suïcida. L’encegament de la direcció d’Esquerra va portar a que les crítiques es transformessin en distància. I el distanciament de molts és el que va generar el que en Cardús va batejar com “els sense nom”, un nou espai polític que ja no confiava en ERC, que no es volia fer còmplice, de cap manera, de la seva estratègia tripartita. ERC va observar tot això amb una supèrbia i un menyspreu polític inconcebibles, i, enrocada en un autisme atroç va portar la seva estratègia fins al final. I el final ha estat el 28-N.

Els resultats del 28-N són, d’alguna manera, el balanç de tot plegat. I crec que no hi ha ningú que es pugui sentir, des de l’independentisme, excessivament ufanós amb aquest balanç.

ERC, davant la rotunditat amb què s’ha expressat la ciutadania, i, específicament, davant la rotunditat amb què s’ha expressat l’independentisme, té, al meu entendre, dues coses molt importants a fer:
- analitzar adequadament, sincerament, sense autoenganys, sense apriorismes, sense corsés de prejudicis i fonamentalismes, el que ha passat. Una bona reflexió sobre el que ha passat és imprescindible per a no continuar-se equivocant.

- Un cop feta aquesta anàlisi indefugible, assumir que ERC continua essent la principal força independentista del nostre país, recuperar-se i treballar adequadament per poder liderar novament l’independentisme en aquest nou escenari polític post 28-N. Per força, per història, per tot… ERC té l’obligació de liderar l’independentisme. Caldrà fer les coses de diferent manera, caldrà entendre quin és aquest nou escenari, però caldria que ERC no abandonés massa ràpidament l’objectiu de ser el pal de paller de l’independentisme.

Dissortadament, tot el que he vist del 28-N ençà no em fa ser gaire optimista ni en relació a la primera qüestió (l’anàlisi), ni a la segona (gairebé totes les veus que s’han sentit s’encaminen no tant a tornar a ser el pal de paller de l’independentisme, sinó una opció esquerranista que és independentista).

La renúncia d’en Puigcercós tampoc no és una bona notícia, tot i que potser fós inevitable. Com a mínim em quedo amb el gest de responsabilitat de liderar el partit fins al congrés. Sincerament, ERC necessita en Puigcercós, crec que és l’únic líder que, en aquests moments, pot treure el partit del pou en el que s’ha ficat (del pou, no ens enganyem, en el que el mateix Puigcercós l’ha ficada, però al costat de tota la resta de la direcció, començant pel fariseu Carod).

ERC necessita la millor versió d’en Puigcercós per a aquests mesos tan difícils. Però no en té prou amb en Puigcercós, això és igualment evident. Necessiten renovar moltíssimes coses: l’anàlisi de la situació política, de la situació del partit i de com i perquè s’hi ha arribat, necessiten també nous lideratges, noves veus, noves idees; necessiten, urgentment, buscar i trobar la fórmula per a tornar a connectar amb molta gent que, heroicament (cal dir-ho així), estiguin disposats a donar la cara, a confiar i, si cal, treballar, per aquesta nova ERC que, per anar bé, hauria de sorgir de tot aquest procés. De fet estic pensant gairebé en una nova “Crida Nacional a ERC”. Però això només es podria donar si ERC assumeix i entén tot el que ha passat i treballa per una nova estratègia, per renovar aquest compromís històric d’actuar com a pal de paller de l’independentisme.

Tanmateix, no ens enganyem, la crisi és tan forta, i la situació és tan complexa i complicada que tot això em sembla gairebé utòpic, i, fins i tot si es fessin bé les coses, no tinc un total convenciment que se n’ensurtin…

Abans deia que no hi ha cap independentista que pugui sentir-se especialment content de tot el que ha passat aquests anys. La preocupació per ERC és encara més gran quan analitzem la situació de l’independentisme.

Em sap greu dir-ho, però crec que l’independentisme "explícit i organitzat" està fatal, molt i molt malament. Porto reflexionant-hi tots aquests dies, observant els diferents moviments, i tot plegat és molt depriment, és profundament desalentador. I això em porta a pensar que l’independentisme “organitzat o explícit” encara no ha tocat fons.

Sincerament, tinc la sensació que s’ha entrat en una fase de bogeria total, d’una inconsistència esgarrifosa, i que, en aquests anys, des de la crisi que desencadena ERC amb la seva aposta tripartita, s’ha generat una mena de “nou independentisme”, de nous dirigents i de nous militants que són, totalment, carn de psiquiatra. Potser és només que, per les circumstàncies que ens ha tocat viure, o per les noves eines de comunicació de què gaudim, la txaladura aquesta abans quedava eclipsada, invisible, en les tradicionals formes de militància, que inequívocament passaven pel sedàs amortirdor de l’activisme sobre el terreny i amb la gent, i ara té un protagonisme insòlit, que proporciona visibilitat a la buidor i a l’onanisme polític més dement.

I aquí els lideratges hi tenen molt i molt a jugar i a fer. Perquè poden alimentar aquest estat de les coses, o poden contribuir a canalitzar constructivament tantes energies com s’estan desplegant arreu del territori.

I sí, vull posar noms i cognoms. Perquè, al marge d’ERC, aquí, en la resta de l’independentisme explícit i organitzat, també hi ha moltes coses a criticar.

Comencem pels qui tenen representació parlamentària, per Solidaritat. Sincerament, no els entenc. La meva confiança en Solidaritat ha anat minvant dia a dia, fins a estar clarament en negatiu, pitjor impossible. I ni tan sols la quantitat de bons amics que hi tinc no poden fer variar aquesta impressió tan negativa que en tinc. L’asilvestrament total del tàndem López-Tena i Uriel Bertran, convertits en els únics estrategues, ideòlegs i tàctics els ha abocat a un discurs tan extraordinàriament pobre que me’n faig creus. Si tot el que volen fer és aquesta política del “numeret”, estem arreglats. I em sembla que va per aquí. Des de la mateixa nit del 28-N tot el que han sapigut fer és “fer el numeret”.

Ja ho vaig dir i em ratifico: tenir un objectiu polític molt clar (la independència) està molt bé. Però sense compromís patriòtic, no hi ha res a fer, s’està condemnat a la irrellevància. I a Solidaritat no hi podem trobar el més mínim compromís patriòtic (no parlo, evidentment, de la gent, Déu me’n guard, sinó de la direcció i la seva estratègia política).

Però bé, que facin el que vulguin, en el fons és el seu problema. El que per a mi és més greu i denunciable és la indecència amb que el tàndem López Tena-Uriel Bertran, acompanyats sempre per n’Héctor López Bofill, es dedica a assenyalar el que és independentisme i el que no ho és. I per aquí no passo. Em resulta execrable aquesta actitud i discurs polític de “repartidor de carnets d’independentista”. Per aquí no passo, i per aquí no hi hauria d’haver cap independentista que hi passés.

En això estan agermanats als reagrupats. Bons altres, aquests també. Tal i com ja vaig pronosticar, estaven abocats a la irrellevància més absoluta, i així va ser el 28-N, no van passar el tall del contrast amb la realitat. Van ser Wako. I ara són uns autèntics zombis polítics. Reagrupament és res, i serà menys que zero. Però també són uns altres que de manera indecent s’han dedicat a reivindicar-se com els únics, com els ungits, i a repartir carnets. Però bé, finalment només es recordarà que han estat els responsables d’inundar la xarxa i l’espai polític de mentides, insults, aberrants teories de conspiracions, etc. Netejar tanta merda com han deixat en l’independentisme els reagrupats costarà molt, però per sort ja només se’n parla en pretèrit.

Si reprenem el fil de la reflexió que estic fent sobre la situació d’ERC i de l’independentisme, el que per a mi és més important que s’entengui és que, tal i com ja venien assenyalant totes les enquestes, el 28-N ens ha deixat un escenari més obert que mai pel que fa a com s’expressa electoralment aquest independentisme.

Una de les farses que he sentit i llegit aquests dies són aquestes afirmacions de l’òrbita solidària que diuen que “per fi” hi ha 4 diputats independentistes al Parlament. Aquest menyspreu insultant cap a ERC és insuportable i inassumible. També ho és, tot i que no és el tema d’aquesta llarga reflexió, en relació a moltíssims diputats de CiU. No és un problema de noms. És un problema d’actitud.

Permeteu-me que us expliqui una anècdota personal per a il·lustrar la repugnància que aquest tipus d’expressions em provoca.

Vaig conèixer en Puigcercós quan la Crida a la Solidaritat. Vam entrar junts a ERC amb la Crida Nacional a ERC. Després ja res, fins a aquesta distància política sideral que es va generar amb el segon tripartit. L’últim cop que ens vam veure va ser de casualitat, perquè ens vam creuar al carrer de la Ciutat quan jo anava cap al casament del meu germà petit, a la basílica dels Sants Just i Pastor. Ens vam saludar i prou.

A finals d’agost d’enguany vaig assistir a un acte de Solidaritat Independentista a Badalona, i després vam anar a sopar. Un dels que exercia d’amfitrió era n’Uriel Bertran. Per a estupefacció meva no va parar de repetir que en Puigcercós no era independentista.

He tingut i tinc moltes diferències amb ERC i amb els seus dirigents sobre la seva estratègia. Moltíssimes i molt dures. Però mai, mai, no he dubtat ni de l’independentisme ni del patriotisme d’en Joan Puigcercós ni de cap altre dels dirigents d’ERC (bé, potser d’algun sí, però m’ho he callat). No trobareu cap línia en el meu bloc en aquest sentit. Una cosa és criticar l’estratègia i una altra és dubtar del compromís nacional, de l’independentisme o del patriotisme. Tot i que evidentment hi ha independentistes que no saben el que és el patriotisme.

Entendre això, i actuar d’acord amb això i tot el que implica és un primer pas indefugible per a tot l’independentisme.

Però permeteu-me que us expressi el meu escepticisme, perquè cada cop que Solidaritat obre la boca no puc evitar que em vinguin arcades. Crec que són un autèntic problema, amb la seva bogeria fatxenda, irresponsabilitat i impresentabilitat.

Per sort la irresponsabilitat de Solidaritat és irrellevant. Per sort, també, l’evolució de l’independentisme ens ha situat en unes altres coordenades, incomprensibles per als solidaris, en un context on, per primera vegada s’apunta una majoria social favorable a la independència. No és una dada sòlida ni estable. Cal treballar molt, encara, perquè en el nostre país tinguem aquesta majoria sòlida i estable que necessitem per assolir la independència. Cal entendre, també, que aquesta majoria independentista es configura des d’una pluralitat complexa, i que, políticament, s’expressa de moltes maneres. Cal abandonar, definitivament, la idea que arribarem a la independència de la mà de la majoria que proporcionarà una única força política que aplegui tot l’independentisme. Això no serà així.

El resultat de les eleccions del 28-N ha posat de manifest el que molts ja sabíem, el que és un secret a veus: “sense Convergència no hi ha independència”. Però també tots sabem que “només amb Convergència no hi haurà independència”.

L’independentisme explícit i organitzat ha de treballar intensament per a fer de la seva actuació, proposta i estratègia l’element catalitzador de la situació política, que permeti orientar l’escenari polític cap a aquesta, per a nosaltres, única sortida política: la independència. Però, per ara, els únics que estan treballant adequadament són els convergents. Voldria que ERC assumís el paper que li pertoca. I, sincerament, ja renuncio a esperar res de Solidaritat que no sigui vergonya aliena.

Sense novetat (o sí?) en el front...

Ha agafat el fusell amb molta força mentre apretava les dents i mirava i insultava mentalment la resta de soldats de la trinxera “no tenen ous, no combaten com cal perquè només volen salvar el seu cul”.

També es mira amb menyspreu l’oficial quan dona les ordres. Ordres a n’ell, s’irrita, i d’aquests inútils que són incapaços de guanyar una guerra! En el seu interior van creixent unes ganes boges que passi alguna cosa. Porta menys d'una setmana a la posició, però ha estat suficient per a que es desperti dins d'ell un desig insaciable de donar-los-hi a tots una bona lliçó, de posar-los en evidència.

Els seus companys, veterans, ja coneixen aquella mirada del “novell”, i aquella manera d’agafar el fusell, aquella ansietat. Un dels veterans s’hi acosta, i li recomana que no se separi d’ell, que faci el que ell fa. Això l’enerva, pensa que com s’ha atrevit a parlar-li d’aquesta manera, ell, que és un inútil que s’arrossega per la trinxera des de vés a saber quants anys.

Una mena de xiulet llarg i penetrant ha precedit l’esclat de la primera bomba. Ha pensat que per fi arribava el moment.

Després ha començat a volar tot: sacs, terra, fang, pedres i metralla. Els veterans es posen un tros de branca entre les dents, i s’arrauleixen tot el que poden a la paret de la trinxera. Fins que cessa. Quan es fa el silenci el novell agafa el fusell i, cridant, surt de la trinxera, fent gestos per a que el segueixin. Només s’ha sentit un únic tret, i el seu cos s’ha desplomat dins la trinxera. Li han encertat al coll, i la sang li brolla aparatosament. Des de l’instant de vida que li queda mira amb uns ulls de sorpresa oberts com a plats.

El veterà li agafa la mà mentre es convulsiona uns segons. Després li tanca els ulls, gairebé simultàniament a que la seva artilleria comenci a bombardejar les posicions enemigues, després, foc d’ametralladora i finalment pots de fum. Tots agafen les bombes de mà i comencen a sortir de la trinxera sigilosament, avançant en línia, arrossegant-se a escassos metres els uns dels altres, per sota del foc de les seves amatrelladores. Entre el fum intueixen les defenses enemigues, que obren foc. L’oficial fa un gest, s’aixequen tots, llencen les bombes de mà, es tiren a terra fins que esclaten, i llavors es llencen a l’assalt de la posició.

D’acord a la rutina habitual, després de conquerida, consoliden el perímetre i esperen l’arribada de les tropes de refresc, per a tornar la posició inicial. El veterà treu una navalleta i fa una nova ratlla al fusell, ja ha participat en l’assalt de quinze posicions enemigues, i el front ha avançat molt, malgrat tot, malgrat que sembli que no hi ha manera d’acabar aquesta guerra.

Quan arriba a la trinxera des d’on han sortit uns sanitaris estan ficant el cos del novell damunt una camilla. Els fa un gest perquè s’esperin un moment i s’hi acosta. Fica la mà a una de les butxaques i treu una llibreta; l’havia vist escrivint. Dues fulletes amb frases. Comença a llegir “No m’estranya que no guanyem la guerra, aquí no hi ha ningú que la vulgui guanyar”, o “tot això és un cau de traïdors i d’inútils, començant pels oficials, se’ls hauria de rellevar a tots o afusellar-los”, “dimecres ens van bombardejar durant dues hores i no vam fer res!!! Increïble!”, “ahir van dir que avui assaltaríem una posició enemiga, quins imbècils, el que hem de fer és arribar al seu lloc de comandament i matar-los a tots, tot això no porta enlloc”, i un últim apunt, potser de feia unes hores: “estic desitjant començar l’assalt, ja veuran tota aquesta colla què es pot fer si es combat amb el coratge que ells ni tenen ni coneixen, els ensenyaré com es fa, estic desitjant veure la seva cara de poltroneros i traïdors”.

El veterà tanca la llibreta, la torna a ficar dins la butxaca del novell i deixa que els sanitaris se l’emportin. No ha vist arribar l’oficial, que es queda mirant la camilla i fa un gest de disgust amb el cap, just abans de clavar els seus ulls al “veterà”. “Et vaig dir que controlessis al novato!” , crida, “ha estat a punt d’engegar-ho tot a la merda, sortint abans d’hora!”. El veterà aixeca la mirada per damunt de l’oficial, fins que perd de vista els sanitaris, la camilla i el novell. L’oficial l’agafa per l’espatlla, i li dona un parell de copets “no te’n sentis responsable”, li diu, i continua aquell discurs que ja li ha sentit més d’un cop. “Ens arriben sense instrucció, no estan formats”, crida, “i no respecten ni valoren res, es pensen que poden guanyar la guerra ells tots solets”.

El veterà s’obre pas per la trinxera mentre recorda aquells mítings que es feien a la reraguarda, l’últim cop que va estar de permís, en els que s’acusava a l’exèrcit d’inútils, de tenir una oficialitat corrupta, incompetent, i antipatriòtica, que havia convertit la guerra en una manera de viure, i que per això no la volien guanyar, i comminava als pocs joves que se l’escoltaven a demostrar-los-hi a tots aquests corruptes com es feien les coses, com es lluitava de debò.

A l’arribar al refugi s’ha estirat sobre la llitera, mirant-se les mans. Ha recordat el soroll sec del novell caient d’esquenes dins la trinxera, i els seus ulls incrèduls, oberts com a pomes, que miraven no se sap on, i aquell rostre que encara conservava el gest de menyspreu amb el que havia arribat feia quatre dies. El mateix gest d’aquell xarlatan del míting…