Samaranch = Judes

Avui hem assistit a un espectacle vergonyós, absolutament vergonyós, homenatjant un feixista que mai se’n va estar. Aquesta és la nomenklatura que patim, aquest és el país oficial que s’allunya cada cop més de la gent.

Hòstia! Crec que tenim tot el dret del món a sentir-nos legítimament insultats perquè s’hagi fet aquest panagíric inadmissible a un personatge tan fosc, tan orgullosament franquista, com en Samaranch.

Fins i tot admetent que podem intentar córrer una cortina sobre cert passat, estar aixecant el braç en alt l’any 1974 és prou eloqüent. I haver estat torpedinant totes les aspiracions nacionals catalanes en matèria esportiva, motiu suficient, més que suficient, per menysprear fins a l’infinit un personatge d’aquesta lamentable trascendència. Només la premsa internacional ha estat a l’alçada. Tot plegat, vergonyós, profundament, intensament, vergonyós.

Corria el començament dels noranta quan aquest feixista presidia el CIO i va decidir modificar la Carta Olímpica per tal d’evitar que es poguessin fer realitat les legítimes aspiracions nacionals catalanes en matèria esportiva. Fins aleshores, és a dir, fins a la intervenció d’aquest personatge, Catalunya, si així ho volia, hauria pogut ser un subjecte de ple dret esportivament parlant, reconegut internacionalment. Ell, aquest nefast personatge, ho va impedir.

Dissabte s’ha anunciat un minut de silenci al Camp Nou. No el penso respectar. Encara més, avui, sopant amb els camarades, hem recordat quan, en aquell temps, vam saber que un partit del Barça en Samaranch acudiria a la llotja. Vam preparar una gran pancarta que deia “Samaranch = Judes”. La vaig penjar en solitari a la segona graderia, cap al lateral, mentre alguns companys provocaven una maniobra de distracció en una altra part de l’estadi. Aquella pancarta va fer mal, perquè tot i que els serveis de seguretat del club la van retirar al cap d’uns deu minuts, es va veure molt, i sabem que ens van estar buscant per tot l’estadi, molt cabrejats.

Penso que aquest “Judes” era i és del tot escaient. Una persona que va trair totalment les legítimes aspiracions catalanes. Per això avui el monarca parla dels grans serveis a Espanya. Per això, avui, tot el meu menyspreu i indignació.

És una anècdota, però com a mínim tinc aquesta petita satisfacció, de que li vaig fer menjar aquest “Samaranch = Judes” que va veure tot l’estadi, tota la llotja, començant per ell mateix. Que no descansi en pau.

Alguns sempre hem tingut aquesta voluntat manifesta i militant perquè cap feixista ni visqui ni descansi en pau. El feixisme té mil cares, algunes de ben properes i quotidianes, però les desemmascararem totes!

Que Sant Jordi ens acompanyi en aquesta lluita contra el drac del feixisme, del totalitarisme, de l’autoritarisme…