24 de març 2011

Dels esvanits i vanitosos a l’accessorietat i la substantivitat…


Aquest matí m’he despertat amb RAC1, amb en Basté. Haig de confessar que últimament alterno Basté i Fuentes. Fa temps que en Basté i les seves tertúlies –sobretot per alguns i algunes tertulians- cansa una mica, és molt poc interessant; mentre que en Fuentes té una línia més agoserada i amb tertúlies i tertulians més interessants.

Avui en Basté ha saturat la meva paciència. Té un problema, i aquest problema és la sobreactuació ridícula que imprimeix a certs temes absolutament intrascendents. Quan es posa a fer saltets radiofònics esvanits de tieta solitària davant la visita del nebot… la cosa és insuportable.

I avui ha estat un d’aquests dies, i arran d’una cosa de la que s’està parlant i de la que no n’aconsegueixo treure l’entrellat, perquè és ridícula: això que en diuen “els problemes de comunicació del govern”. Es pot ser més ridícul i més pressumptuós? Gairebé que no.

Una sèrie d’opinadors han aconseguit instal·lar com a lloc comú una marca-retret en relació al govern Mas: que té problemes de comunicació. I amb això fan festa grossa, i s’exciten i diuen una quantitat de tonteries que acaben situant les coses directament en la desinformació. La cosa està en que alguns dels que van començar a llençar aquest missatge no ho van fer, crec jo, de manera “espontània"; malgrat la seva proximitat al discurs convergent van trobar l’oportunitat, posant en circulació aquesta crítica “tècnica”, d’ajustar una sèrie de “comptes pendents”. Lamentable. Després, és clar, hi ha hagut tot el cor que s’hi ha sumat simplement perquè ja sembla que estigui de moda dir això dels problemes de comunicació, i si no ho treus cada cop que tens oportunitat tertuliana, no ets ningú, no t’enteres; i aquests encara són més lamentables, perquè no saben perquè ho diuen, però ho repeteixen.

Dos han estat els grans temes estigmatitzats com a evidències d’aquests “problemes de comunicació”: els 80 km/h i l’impost de successions.

Jo no dic que tot s’hagi fet impecable des del govern. Segur que no. Però d’aquí a tots aquests escarafalls que s’han fet hi ha un abisme.

Quedem-nos amb l’última escena, el tema de l’impost de successions.

Quin és el problema? Que encara no s’ha aprovat i que en aquest interín hi ha hagut unes declaracions que semblaven no íntegrament coincidents entre diferents membres del govern o líders dels partits que li donen suport?

Vaja problema de merda. Crec que no hi ha ningú en aquest país que dubti que l’impost de successions s’eliminarà fins al punt on pugui eliminar-se. Ha dit res el conseller responsable, el Dr. Mas Colell? No, simplement s’està estudiant com fer-ho. És més, si es decidís fer-ho -ateses les circumstàncies- parcialment, esglaonadament, no passaria absolutament res.

Quin o què ha estat el desencadenant? Doncs que un senyor amb més vanitat que Lady Gaga, en Duran Lleida, va anar molt més enllà del que mai hauria d’haver anat en unes declaracions, actuant de portantveu del govern. I no ho és. És a partir d’aquí que s’aixeca aquesta veda dialèctica i es vol fer veure en aquest afer el que no hi ha, o el que jo, sincerament, no veig. Perquè no he vist dubtar ni un moment el govern. Simplement té la seva agenda i s’estudia els temes i els executa quan creu que cal fer-ho. I punt.

És més, si el govern -per mor de la necessitat de pactes amb altres forces (dissortadament no hi ha majoria absoluta)- no pogués complir la integritat de la promesa política i s’hagués de negociar, doncs tampoc passa res. Es pacta i s’explica.

La coral de planyideres invoca després les declaracions del secretari del govern, en Germà Gordó, com a continuïtat de la “confusió comunicativa”. Com a secretari de govern en Gordó només va fer que situar clarament el debat des del punt de vista del govern. És el govern qui s’està estudiant el tema i qui decidirà. I això ho sabia tothom

Ho sabia també Mr. Vanitat, en Duran. Per això va voler fer-s’ho d’homenet, i va propiciar aquesta situació. Que després hagi sortit com aquell que no ha trencat un plat a dir que “cal reconèixer que hi ha hagut errors de comunicació” és insultant. L’únic error és ell, i l’única cosa que ha passat és que és un bocamoll pressumptuós que cada cop que obre la boca fot en problemes al govern d’en Mas.

Només hi ha problemes de comunicació en la ment saturada de tonteria d’uns quants. El tripartit també ha estat devastador en aquest sentit, ja que sembla haver anul·lat la capacitat de discernir el que és rellevant del que no ho és.

El tripartit sí que tenia problemes de comunicació, perquè no tenia res a explicar i el que estava fent era millor que no es conegués gaire. Això sí que era un repte comunicatiu...

Per a refrescar-nos la memòria del que hem patit aquests 7 anys de tripi, avui hem tingut un exemple d’aquest estil de fer política, que no té res a veure amb el que està essent el govern Mas, gràcies a Déu i a tots els qui sortosament els vam votar. L’hem trobat a l’Ajuntament de BCN. Resulta que la sra. Mayol –d’ICVEUA- s’aixeca amb el peu canviat i sense encomanar-se a ningú del seu govern municipal diu que “s’ha de prohibir circular els cotxes de més de 10 anys”. Toooma moreno… No ha trigat ni mitja hora en sortir el regidor Narvaez –PSCPSOE-, a la sazón responsable del tema, a dir que d’això ni parlar-ne. Això sí que és un problema de comunicació, i gros. I de govern, i gros. I no les tonteries amb que alguns ens atabalen cada matí.

Però anem més enllà. Vol dir això que aquest govern, el govern d’en Mas, ho està fent tot bé, no té problemes? En absolut. Hi ha coses que estan passant que sí són substantives i que sí mereixerien una major atenció política i, si els savis de la comunicació nacional m’ho permeten, mediàtica.

Posaré dos exemples, que potser són els únics que tinc a l’abast: un que deriva d’un fet puntual i un altre que es planteja en el terreny del discurs polític i l’estratègia. Abans, però, i tenint en compte que des de les eleccions gairebé que no parlo de CiU ni del govern, potser val la pena que us resumeixi la meva visió.

Estic força content d’aquest govern i del projecte polític que està tirant endavant. Tots sabíem que el tripartit deixava un país “arrassat” i, el que és pitjor, demencialment hipotecat. El nou govern no tindria marge de maniobra.

Així les coses, aquest any d’aterratge governamental calia dedicar-lo a endreçar mínimament les coses, a sobreviure, a poder obrir la persiana nacional cada dia. Però per fer això, per poder-ho fer, la magnitud de la tragèdia heretada obliga a decisions radicals, extremes. Mals extrems, mesures extremes. Garantir la supervivència. Garantir poder ser, continuar. I això s’està fent. La mà del govern no tremola. Dolorós, però inevitable. El més dur és, a sobre, haver de sentir alguns comentaris dels responsables de la situació. Però confio s’acabi imposant un mínim seny i s’acabi actuant concertadament.

El que tots sabíem que caldria fer s’està fent, i s’està fent bé. No hi havia alternativa. I estem en bones mans.

Hi ha, però, qui no entén res de tot això, ni del que va passar amb el tripi, ni de la situació heretada, ni del que inevitablement calia fer… i encara menys entenen qui va guanyar les eleccions i perquè les va guanyar.

Em sembla obvi que qualsevol estratègia política de superació de l’actual marc requereix del concurs, participació i lideratge de Convergència. Tot el que no sigui això està abocat al testimonialisme, al fracàs i fins i tot a fer fracassar.

La gran qüestió política d’aquesta legislatura i govern no es planteja ara, no té lloc en aquest moment polític. La gran qüestió és el pacte fiscal, l’estació concert, i el moment en que Convergència sempre ha dit que es plantejaria, és a dir, després de les eleccions espanyoles. Llavors serà el moment de la POLÍTICA, així, amb majúscules. I llavors, segons el que es faci, sí que podrem parlar molt i molt i valorar les coses. No abans. Per més estrés parlamentari que alguns vulguin imprimir.

Ja hi arribarem, a aquest moment. Deixem que la majoria que ha atorgat el poble de Catalunya gestioni estratègicament aquest tema. Hi tenen dret, estan fent el que van dir que farien i per tant d’acord amb el compromís clar i inequívoc amb els seus votants. Des d’aquest punt de vista, tot ok.

Tornem, doncs, després d’aquesta pinzellada, a les qüestions que al meu entendre sí han afectat políticament al govern.

A un nivell micro, d’anècdota política (que no vol dir d’irrellevància política), el fet més greu que ha passat, per a mi, ha estat la qüestió del CV de la vicepresidenta.

El tema del CV de la vicepresidenta, posant-se “llicenciada en Psicologia” quan no ho és, quan no ha acabat la carrera, és realment una puerilitat, una autèntica xorrada, perquè pel que ha fet o fa no ha necessitat mai aquest títol i no l’ha esgrimit com a habilitador per a exercici professional.

Tanmateix, no és una tonteria des del punt de vista que implica -voluntària o involuntàriament- mentir, faltar a la veritat. I, amics, quan t’enxampen en una mentida… pringues. No estic d’acord, a més, que es “ventili” la cosa dient una altra mentida: que havia estat “un error involuntari”. Va, no fotem. En un article al diari ARA quedava molt clar, claríssim, que aquest “error involuntari” es porta produïnt com a mínim des de l’any 2008, i en diferents publicacions.

A ningú no li importa si la sra. Ortega ha acabat o no la carrera, si és llicenciada o no ho és. La seva dimensió política no depèn per a res d’aquest títol. Però a tots els ciutadans de Catalunya sí que ens importa molt que la vicepresidenta del govern no digui la veritat. Dir que ets llicenciat si no ho ets és mentir. I fer-ho durant tant de temps i en tantes publicacions diferents ens indica que, a sobre, també se’ns menteix quan es diu que és un “error involuntari”. No, no ho és. Ho sento molt, però no ho és.

Per a mi, i arran d’aquesta qüestió “anecdòtica”, hi ha un debat polític molt important que no s’ha fet: quines han de ser les conseqüències polítiques de faltar a la veritat?

Tots aquests que fan grans escarafalls d’aquests pressumptes “errors de comunicació” no han dedicat ni una ínfima part del seu temps a analitzar aquesta qüestió, molt més transcendent.

No sé quines han de ser les conseqüències, però sí sé que no és admissible la mentida en política. Aquest tema s’ha tancat en fals. Aquest tema sí que afecta al govern, i molt, en la mesura que, si voleu per una tonteria, ens trobem instal·lada la vicepresidenta en una mentida continuada, que s’ha volgut justificar amb una altra mentida.

Al costat d’aquesta qüestió puntual, però amb importants implicacions polítiques, el govern Mas també pateix un desgast exogen per la incomprensiblement persistent tasca de desacreditació que fa el líder d’un dels dos partits de la coalició, el sr. Duran i Lleida.

Ara que estem a les portes dels 100 dies del nou govern, i des de la complicitat del meu suport a la feina que estan fent, que és la correcta i pactada amb l’electorat, crec que tots podem assenyalar en Duran Lleida com un gravíssim factor de distorsió d’aquest govern i del projecte polític que representa.

Les tensions entre CDC i UDC no són cap novetat. El soci minoritari ha tingut tradicionalment una molt poc afortunada tendència a voler marcar perfil propi plantejant conflictes gratuïts amb CDC, declaracions, contradeclaracions, etc.

Des que va accedir –quantes desenes d’anys fa?- a líder d’Unió, en Duran Lleida va portar fins al límit aquesta estratègia de voler marcar perfil propi.

El gran problema que ens trobem en aquests moments és que en Duran i Lleida ja no sembla actuar com a líder d’Unió, sinó com a líder de l’unionisme.

Si a això hi afegim que sempre sembla estar actuant al servei de grups d’interès, gairebé al dictat… estem davant d’un cocktel políticament explosiu, que pot tenir efectes devastadors.

La política i el pensament d’en Duran es caracteritzen per una traïció persistent al llegat polític del seu partit, d’un partit històric del nacionalisme català com és UDC.

Unió és un partit increïble, que fins el lideratge d’en Duran podia exhibir múscul d’una història i compromís patriòtics absolutament singulars i admirables. Perseguits per uns pel seu bagatge cristià i perseguits pels altres per la seva fidelitat a la causa de Catalunya i la seva llibertat. El seu gran líder, Carrasco i Formiguera, va ser afusellat pels franquistes durant la guerra… per separatista. En el moment del seu afusellament va cridar “Jesús, Jesús, Visca Catalunya lliure!”. Sento una enorme pena, gairebé desconsol, quan veig en Duran saquejant d’aquesta manera aquest enorme patrimoni polític i moral d’Unió i dels patriotes que n’han format part i van donar la seva vida per la causa de la llibertat de Catalunya.

En Duran ha aconseguit esdevenir el genuí representant de l’establishment. És “un dels seus” i oficia, clarament, de portantveu de l’establishment. I això, és clar, té premi. En Duran gaudeix d’una enorme protecció mediàtica, a tots els nivells. A més a més, com que és una persona profundament desideologitzada, com que els seus posicionaments són una insuportable cursilada que els seus acòlits bategen com a “sentit comú”, en Duran és proper a gairebé tothom i només està lluny, cada dia molt més lluny, d’un col·lectiu polític: el sobiranista. Petit problema: aquest col·lectiu és el central a Catalunya!

Per al públic PP i PSOE en Duran representa l’absència de proposta política i la disponibilitat permanent al pacte, al matís, a l’accent. En Duran no és substantiu, i com a accessori, serveix tant per al PP com per al PSOE, que el veuen com “el responsable”. En Duran és l’antagonista, el fre, de n’Artur Mas i una CDC sobiranista que permanentment s’esforcen en assenyalar com a “radical i irresponsable”.

Per això, quan es fan les enquestes de valoració política, en Duran recull valoracions de simpatia de tots els votants de partits espanyols (PP i PSOE). I és per això que sempre surt com el polític més ben valorat. L’únic col·lectiu que no el valora bé és, evidentment, el sobiranista. Si Carrasco i Formiguera aixequés el cap…

En relació al govern Mas i al seu projecte polític, Duran i “la seva” Unió estan, a més a més, actuant amb una total deslleialtat.

CDC és qui té el pes polític, qui dona la cara, qui està en contacte amb la gent, qui genera adhesions, qui, en definitiva, permet assolir majories electorals. Un cop assolides és quan apareix “la quota d’Unió”, que sempre gestiona en Duran. I “les carpetes” d’Unió, farcides d’interessos privats (corporatius, patronals, sectorials), gairebé sempre en col·lisió amb els interessos generals i de país que ha defensat CDC, pels que CDC ha donat la cara.

Per a CDC tot plegat és ruïnós. Tots els embolics, problemes, etc. sempre venen d’Unió, d’en Duran i la seva gent. A més a més tothom sap que en Duran i “la seva Unió” no aporten absolutament res a CDC. No és que no hi hagi ningú que voti CiU perquè hi és en Duran, és que sabem perfectament que hi ha molta gent que no vota CiU justament perquè hi és en Duran. Per tant, menys que zero, no només no aporta res, sinó que resta.

El gran problema polític que està plantejant aquesta situació és que, des del meu punt de vista, en Duran ha franquejat repetidament les línies vermelles de la coherència política amb el projecte que representa i encapçala en Mas.

Unió, en els seus estatuts, i amb la seva història, ha cregut en la llibertat de Catalunya, i l’ha defensada. En Duran no. Hom podia arribar a pensar, fins i tot des de la més absoluta distància, que, malgrat tot, en un moment donat en Duran podria haver acabat jugant el paper de “coche escoba”, recollint, amb la seva adhesió final al projecte polític que planteja el dret a decidir com a l’escenari clau per al futur de Catalunya, els últims cagadubtes.

Però no. Dissortadament en Duran està actuant directament com a líder “unionista”. Les seves últimes declaracions, apel·lant a la seva “autoritat” perquè ens oblidem de qualsevol aspiració sobiranista… són d’una extrema gravetat. Perquè en l’hipotètic cas que tingués aquesta “autoritat” de la que presumeix, el que hauria de fer és posar-la al servei de la causa de la llibertat de Catalunya, no en contra.

Per a mi, aquest escenari que planteja el progressiu desacomplexament del lideratge “unionista” d’en Duran és el fet més greu al que ha de fer front el nou govern. És el que planteja uns interrogants polítics més greus.

I, tanmateix… només són interrogants.

Perquè l’únic cert és que aquest govern i la majoria parlamentària assolida per CiU les darreres eleccions continuen plantejant amb absoluta claredat i nitidesa els objectius polítics que van fer que la majoria d’independentistes votéssim n’Artur Mas. I això és el realment substantiu i important.

Els grans reptes polítics estan per arribar. Totes les forces sobiranistes cal que s’apliquin en fer possible una majoria favorable al dret a decidir, al concert econòmic i a la independència. Amb una estratègia que s’anirà concretant poc a poc, i vencent desconfiances atàviques. Amb una estratègia que, com assenyala també na Patrícia Gabancho, ha de liderar –només pot liderar- Convergència.

Per això em regira l’estómec tota aquesta tonteria de casta dels pressumptes –i en tot cas irrellevants- problemes de comunicació del govern. Sobretot quan s’ignoren sistemàticament qüestions més rellevants, ja siguin derivades de fets puntuals –faltar a la veritat-, ja siguin generals per l’actitud política d’algú com en Duran.

Tots els arguments pels quals molts independentistes vam donar suport a en Mas continuen vigents, i la confiança en el president de la Generalitat i el seu projecte polític i de govern continua intacta. Però lamento aquesta deslleialtat política i aquest innecessari espectacle de vanitat i “unionisme” amb el que permanentment en Duran i Lleida intenta desgastar –potser podríem parlar de torpedinar- el govern i el seu projecte polític. Crec que caldria fer-hi alguna cosa…

Seguirem lluitant!

17 comentaris:

Enric I. Canela ha dit...

Benvolgut Francesc,
Tenim ek mateix "amic". Aquest fenomen farà més mal que bé a Mas i al Govern.
Si s'hagués callat Mas hauria explicvat el que podia fer ara.

Granollacs ha dit...

Interessant i enigmàtic final: "crec que caldria fer-hi alguna cosa..."

Xavi F ha dit...

Que hi podem fer per foragitar el Mr. Vanitat? Gran article.

esparver ha dit...

És una llàstima que Convergència i el govern no siguin capaços de contrarestar les campanyes de la premsa "amiga" i la bocassa de la sangonera. Algú va suggerir que tornés en Madí uns dies (o que li trobin un substitut a l'alçada).

El Campaner de Maians ha dit...

Al moll de l'òs.
El mateix debat dissabte per St. Josep amb militants d'abans del concili vaticà II... si la crema pogués parlar!!

Odalric ha dit...

Gran, molt gran article...

Joan ha dit...

Excel·lent article de l'Aira en la mateixa linia que el teu

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/03/opi_aira_24_marc_de_2011_65591.php

L'home del sac ha dit...

Totalment d'acord amb tot el que dius d'en Duran. Està actuant com a contrapoder d'en Mas i en una línia totalment contrària de cap on vol anar CDC.
Quan arribi el moment de la veritat, o CDC s'haurà de desempallegar d'Unió, o els d'Unió hauran de liquidar aquest personatge.
Jo quan el sento dient que Unió no ha estat mai un partit independentista (la psicòloga també ho diu) també penso en en Carrasco i Formiguera i les seves últimes paraules i com va enviar una carta dient-los que cada dia després de resar cridessin Visca Catalunya lliure!

Joan ha dit...

Aquest "pajaro" cada cop que obre la boca la caga.

http://www.directe.cat/noticia/136548/duran-justifica-la-illegalitzacio-de-sortu-afirmant-que-es-consequencia-de-l-aplicacio-de-

Anònim ha dit...

Caram, et felicito per la manera com escrius. Fa poc que et segueixo, però n'estic encantat.

Indigeta ha dit...

I tu volies plegar?...Casumdena!, estem de sort que no t'hi puguis resistir.

Dit aixó, el Govern i CiU no tenen un problema de comunicació, sino més aviat tenen el problema endemic que sempre han tingut, i és el de "comunicadors". Simplement no en tenen, els que existeixen els hi son del tot contraris, sort que pel que sé i ara no us puc avançar per elemental prudencia, aixó, ben aviat pot canviar.

Anònim ha dit...

Si, però no.

Intentaré aclarir-ho. Cert, molt cert, que tot això del problema de comunicació del govern es una milonga virtual que va bé, sobretot, als sectors que voldrien, per al govern Mas, gestió si, però poc avenç sobiranista sòlid i en mmoviment.
Ara, agafar en Duran com a cap de turc de tot és, perdoneu-me, una exageracó, sobretot, i també una bestiessa.

En Duran es un gran polític professional. Ho ha demostrat i ho demostra. Per alguna cosa serà.(i els qui em coneixen saben que no sóc gens fan seu). I aporta , clarament, molts més vots nets a la federació, en les eleccions, que els pressumptes (i mai demostrats, són una legenda de llac del Turo Park) que no la voten per ser-hi ell. CDC te, des de la retirada d'en Pujol, un dèficit a cobrir. Un lider politic convergent, 3er, ó 4rt del partit, que tingui tanta entrada i capacitat en els sectors empresarials i del centre dreta, que en Duran passi a ser la meitat del que , aparentment, i repeteixo aparentment, és. Amb en Pujol en actiu, quan el President volia esmenava la plana al Dura, en public, en privat o per telefon, a Madrid o a la Caixa. Metafòricamet, manca un nou Macià Alavedra, sensee algunes coses. O, potser millor ens falta un nou Cullell, mes jove, i més conservador. Perquè en Duran sempre ha fet o ha volgut fer el mateix. Cobrir tots els espais buits i jugar al poquer, a veure els ccontrincants a que juguen.Amb en Miquel Roca la partida era diferent, en Duran cobria forats que en Roca no havia pogut cobrir, perque treballava molt, i mantenia posicions. Però ara, aparentment, no té contrafort. I repeteixo aparentment. Els problemes financers d'UDC, la oficial, són molt més greus i quantiosos que els de CDC. I, estic segur, ja es vigila i es control.la que no intentint aprofitar les posicions al govern per a endreçar aquest problema. I la fragilitat de la UDC de Duran i de Duran és, realment, ara, elevada. Però cal finnezza. Cal recuperar, a les llistes de CiU a les properes generals, la figura d'un porrtave adjunt convergent, amb pes creixent en la política a Madrid, no arribin a pensar que allò es territori Duran/Sanchez Llibre full time. I aquesta es la primera de les rèpliques a fer políticament, sense atacs personas ni drames sicilians. Jugar al poquer, com fa ell, seriosament, i amb cartes marcades pel poder a Catalunya que rau a CDC. En Duran, com tot jugador de poquer, es torna consrvador quan troba al davant un alre jugador agressiu i amb millors cartes. I, sense fer drames , que no cal ni caldran, crec: en Jordi Pujol està viu i amb plena capacitat i activitat; l'Artur Mas, estic segur, deixa fer però té ben control.lats els fils de la canya, i sap quan li convindrà pescar, la Vicepresidenta està marcada politicament i poc futur té ni tindrà, i els mèdia, poc a poc, o ràpidament si hi ha un contrafort convergent al Congreso de Marid que s'hi dediqui també,se n'adonaran que ni en Duran es l'unic que eels hi pot fer tafaneries ni disfressar-se de Conseguidor.
Com sempre, quan té terreny marcat, dividit, i mines que impedeixin el seu pas per camps nno volguts, en Duran es torna a comportar. Es compulsiu, ja ho sabem, però té mes fragilitats, i ell ho sap, de les que voldria tenir.

Però cal tenir un contraDuran public politic, consistent, des de l'ambit estrictament convergent. Això, sens dubte.

Cordialment,
Andreu

Joan ha dit...

Una dada contrastable i que no és una "llegenda dels llac del Turo Park".

Els resultats del CiU a les eleccions al congres s'havien mantingut estables durant legislatures. A les eleccions del 89, 93 i 96 s'havien superat de llarg el milio de vots. Des de que es cap de llista el Duran, el degoteix de vots és espectacular. Al 2000 no es va arribar al sostre del milio de vots mantigut des del 1986. Al 2004 es van perdre 150.000 vots i al 2008 CiU es va quedar en 779.000 vots, els mateixos vots que l'any 1982 (primera majoria absoluta del Felipe Gonzalez).

Home! pot ser tota la responsabilitat de la perdua de vots no es atribuible en exclusiva a Duran, però si realment Duran fos "tant valorat" per qui realment interesa, es a dir els qui l'haurien de votar, en trauria uns quans més no?

Cordialment,

Joan

Andreu ha dit...

Joan: El 2004 les generals espanyoles es van celebrar en unes dates molt i molt especials. Ho recordes, oi? O no t'interesa saber que passa el dia abans i el dia de les eleccions? ERC va pujar molt, oi? I el Psc-psoe també, oi? No, Reagrupament i la Soli no va treure cap vot.No hi eren. Lògicament, si uns pugen altres baixen.

I el 2008, quants diputats i diputades va oferir el poble de Catalunya al Psoe? El rècord històric, ni Felipe ni Guerres ni terrorisme (2004). Lògic que si uns treuen el màxim dels màxims els altres en treguin menys. O potser ERC no va baixar també? Mira, mira, a Eusskadi i veuras que, com es lògic.
a)- no es viu en una ampolla tancada a un laboratori.
b)- Quant la crispacio espanyola puja es cncentren mes vots e els espanyolistes. Coses que pasen, i que no qualifico, pero quee succeeixen. Aci, a Euskadi i a Galiza.

Ja veuras que a les properes generals espanyoles (a reserva d'una eexplosssio nuclear o un acte terrorista massiu el dia abans de les elecccions), a Catalunya el Psc-Psoe no treura ni el 60% dels vots que va treure el 2008. I aleshores, lògic, CiU, potser ERC, i el PP pujaran.

Si, en Duran es una aportacio positiva neta en vots per a CDC, en la federacio CiU. Encara. Potser a futur canvii. No ho sé. Però segur que fins ara ha estat positiva, quantitativaament.

Si el 2012, amb Duran de cap de llista, treuen menys vots que a ls generals del 2008, et donarè la raó.Però també confio que, amb la mateixa honradesa, me la donis tu a mi, si el 2012 CiU treu mes vots que el 2008. Estic segur que me la donaràs.

Cordialment,
Andreu

Joan ha dit...

Afirmar que “en Duran es una aportacio positiva neta en vots per a CDC, en la federacio CiU. Encara” analitzant les dades a http://www.elecciones.mir.es/MIR/jsp/resultados/index.htm es per dir-ho finament un “judici de valor”. No ets tu el que et dediques a fustigar a torn i a dret apel·lant als fets? Doncs des de que Duran es candidat, uns pugen, els altres pugen i baixen i CiU només baixa. Es un fet.
Efectivament Andreu, el 2004 va ser molt especial. El PSC va incrementar en 436000 vots els seus resultats del 2000 i Esquerra va augmentar en 435000. CiU “només” va perdre 135000 vots. Però les eleccions del 2008 son un cas nou. Ja s’havia reeditat el segon tripartit. La gent estava emprenyada i ho demostra que Esquerra va perdre 347000 vots de cop (més exvotants que votants). El “gran triomf de la Chacon” només van ser 100000 vots més que el 2004. I en aquest context, CiU va perdre 56000 vots més.
Des de que Duran es el candidat de CiU a Madrid, CiU perd vots i d’eleccions n’hi ha hagut tres i d’atemptat terrorista només un.
Estic segur que a les properes eleccions el PSC perdrà vots, però també crec (es una opinió com una altra) que CiU no recuperarà els nivells dels que gaudia abans que aquest “gran valor” prengués les regnes de la federació a Madrid. A veure qui te raó, si tu o jo. Si la tens te la donaré. Espero que si la tinc jo no surtis amb la cantarella de “si, Duran ha perdut vots, però Laporta, Esquerra o perico de los palotes també”.

Cordialment

Joan

reflexions en català ha dit...

El Fouché espanyol és el Rubalcaba i el català, el Duran. Tots dos acabaran malament, ja ho veureu.

Anònim ha dit...

El domini sembla tenir una bona quantitat de visitants. Com aconseguir trànsit a ella? Ofereix una única volta agradable de les coses. Suposo que alguna cosa real o substancial a parlar és d'allò més important.