17 de des. 2011

Contra l’independentisme sociòpata


Avui, en un altre magnífic article al Nació Digital, en Salvador Cardús dèia: Si d’alguna se’m pot acusar, és d’haver estat especialment dur amb allò que considero que és l’independentisme friqui, entre arrauxat i pitarresc. He escrit, sobre aquesta mena d’independentisme, que era el principal adversari de la independència. Que cada vegada que obria la boca, es perdien adeptes. Que només d’imaginar-los davant d’un govern, t’agafaven ganes de ser súbdit de sa majestat la reina d’Anglaterra.”

Modestament, jo també fa temps que estic alertant sobre aquest fet. Fa temps. He escrit al voltant de l’efecte pervers que, a l’ensems de l’enorme potencial que tenen, estan ocasionant les xarxes socials. No és per remetre’s a batalletes, però sí a actituds. Abans de les xarxes socials la militància independentista es desenvolupava sobre el terreny, dins organitzacions, en un territori, i amb uns objectius polítics. La militància era participació real, presencial, opinió, debat i decisió. I era també activisme, és a dir, tot allò que fèiem per dur a terme els nostres objectius, després de debatre-ho i després d’aprovar-ho. De tal manera que les idees de bombero, després de ser debatudes, eren abandonades, i els bocamolls quedaven en evidència davant l’imperatiu militant. La militància, la constància, l’aportació d’idees i el treball era el que definia un compromís real i atorgava credibilitat. I també era el que permetia estructurar les coses i els projectes.

Aquesta coherència militant ha saltat pels aires amb les xarxes socials. És evident l’enorme potencial que han aportat políticament i socialment, és a la vista de tots i ara no cal que ens hi referim, tots en som conscients, ho valorem i n’abusem. El problema són els efectes perversos o fins i tot contraproduents que han generat. D’entrada, han catapultat el que sempre havia existit però que la militància real, la força del compromís del dia a dia, sepultava: el friquisme, en qualsevol de les seves expressions.

En Cardús apunta al que diu és “independentisme friqui”, que s’ha convertit en el principal adversari de la independència. Hi estic d’acord.

Que n’hàgim de parlar és per la “presència” que tenen a les xarxes socials i per la força que el seu friquisme extrem fa aparentar que tenen. És evident que estem en un context de persones amb una manifesta escassa o nul·la cultura militant i política o, de vegades, de persones a les que les xarxes han sobredimensionat el seu perfil militant anterior.

Dissabte passat, després de la gloriosa victòria del FC Barcelona davant el Real Madrid, els comentaristes de Punto Pelota estaven destrossats. El món s’havia ensorrat als seus peus. Aquests tertulians havien edificat un discurs exclusivament a partir del seu desig. No havien analitzat la realitat i n’havien estret conclusions. Res d’això. Simplement havien fet un vestit a mida del seu desig sense cap correspondència amb la realitat. Com si el simple fet de concretar i repetir fins a l’esgotament el seu desig l’hagués de fer realitat.

Després de tres anys de parlar de “fin de ciclo”, aquell periodista francès, dissabte, estava ensorrat, incrèdul. El problema no era que la seva anàlisi hagués fallat, el problema és que el seu desig s’havia frustrat; el problema era que el seu desig no s’hagués fet realitat. La preocupació del periodista francès no era estudiar en què s’havia equivocat en la seva anàlisi, sinó no poder entendre, assumir, que el seu desig no s’hagués fet realitat. El seu problema era del tot vital: havia d’entendre que els seus desitjos no tenen perquè esdevenir realitat, per molt que ho desitgi intensament, per molt que el defensi a crit pelat.

Entenc que el que en Cardús denuncia és que un cert independentisme està instal·lat en aquest mateix marc mental que el periodista francès de Punto Pelota. Les coses han de passar no perquè hàgim analitzat la realitat i hàgim arribat al convenciment de que poden passar, que es donen les circumstàncies perquè passin. No. Les coses han de passar perquè “jo” desitjo que passin. Evidentment, aquesta dissociació de la realitat és el que genera frustració, irritació, violència verbal, etc.

Aquest independentisme “friqui” no és letal en tant que independentista, sinó en tant que la incomprensió en relació al funcionament de les coses, al desconeixement de la realitat, i, per tant, a no entendre que els seus desitjos no tenen perquè convertir-se en realitat perquè ells ho desitgin, els aboca a considerar la resta de la humanitat, culpables d’aquesta frustració. I aquí és on es desencadena el seu efecte letal sobre l’independentisme.

Els periodistes frustrats del Punto Pelota no han fet front a la qüestió vital de que els seus desitjos no tenen perquè convertir-se en realitat. Aquests periodistes el que han fet és buscar culpables arreu de que això no passi: que si villarato, que si dòping, que si jugar contra 10, que si UNICEF, etc. Si no passa el que jo desitjo que passi, la culpa és de la resta de la humanitat.

Igual s’esdevé amb els nostres “independentistes friquis” que en diu el Cardús. Si no passa el que ells desitgen que passi, cal anar a trobar els culpables. Perquè hi són. És evident que si no passa el que desitgen que passi és perquè tota la resta del món ho impedeix. Per tant, culpables. A per ells!

I és en aquest punt on hem entrat en una perillosa espiral en què l’independentisme friqui es transforma en un independentisme sociòpata.

I així assistim, perplexos, a un espectacle de cacera de bruixes davant el qual el macarthisme és un infantil joc de nens. Aquí, en aquest punt, és on el qualificatiu de “friqui” ja no pot definir el que està passant. En paraules d’en Cardús “Que només d’imaginar-los davant d’un govern, t’agafaven ganes de ser súbdit de sa majestat la reina d’Anglaterra”.

Aquest punt és el que els converteix en letals. Quan el que diuen i fan es converteix en objecte de temor. Quan ja no fa gràcia ni pena ni vergonya. Quan ja hem entrat en la fase en la que de sobte penses “Déu meu, si aquests mai tinguessin el més mínim poder!”.

Aquest punt, que es propaga com la pòlvora per tot el país és el que és letal per a l’independentisme, perquè si ens glaça la sang als que som militants independentistes, què no ha de provocar en els que no són independentistes, o pitjor encara, en tota aquesta massa social que des de posicions no-independentistes estan assumint la independència com una sortida política possible a l’actual situació?

Per això crec –i no sóc ningú per a interpretar-lo- que en Cardús diu que són el pitjor adversari de la independència, perquè la seva follia esdevé una barrera infranquejable per a moltíssima gent que cal que vinguin amb nosaltres, que s’acostin a la idea de la independència i l’acabin fent seva.

No em cansaré de repetir-ho, perquè crec que tinc raó i perquè crec que només podem bastir una estratègia guanyadora cap a la independència si ho tenim en compte: encara no hi ha al nostre país una majoria sòlida favorable a la independència. Hi estem avançant, però encara no hi és.

I aquesta majoria que s’està bastint no es construeix, en cap cas, des de posicions d’un independentisme a prova de bombes. Tot el contrari. Si la idea de la independència té la més mínima possibilitat de triomfar és des de la transversalitat, des d’un cert eclecticisme. Bo i acceptant que a la pregunta “independència Sí, Independència No”, ja hi ha una majoria que s’hi manifesta a favor, el cert és que la diversitat política i sociològica des de la que es construeix aquesta majoria la fa fràgil. I aquest independentisme amb tics sociòpates és la principal amenaça que té aquesta majoria, el que pot engegar a la merda la majoria fràgil.

Fixem-nos en un parell de coses que ja he explicat alguna vegada. Quan la pregunta que es fa als ciutadans té resposta múltiple (no dicotòmica com la de independència sí/no), el seu desig polític no atorga preferència o majoria a la independència, ans al contrari, llavors només és la tercera opció, darrere de “un estat dins una Espanya federal” i “una comunitat autònoma d’Espanya”..

I encara més. Quan preguntem sobre el sentiment d’identitat, els qui només ens sentim catalans som també la tercera opció, darrere dels que se senten “tan catalans com espanyols” i “més catalans que espanyols”.

Ens hem de flagelar perquè aquest sigui l’escenari, perquè aquesta sigui la nostra realitat? No! En cap cas! Simplement això forma part de la realitat, i l’hem de conèixer. Perquè aquest coneixement és l’únic que ens permetrà bastir estratègies amb possibilitat d’èxit.

Però si la cridòria friqui acabés imposant un marc basat no en el coneixement i l’anàlisi d’aquesta realitat, sinó en el desig, el fracàs estaria anunciat.

I si a sobre, desrprés del fracàs del friquisme, el que ens trobem és amb un comportament pràcticament sociòpata, de puntopeloteros polítics, acusant a tothom d’autèntiques barbaritats i proposant autèntiques barbaritats, llavors és quan, lluny de treballar per fer possible la independència, el que s’està fent és treballar contra la independència.

No per cridar més vegades independència i fer-ho a pulmó es treballa de manera efectiva i eficient per la independència. Es pot desitjar la independència i convertir l’infern de la pròpia frustració per la incomprensió de la realitat en una autèntica trituradora de possibles independentistes. Es pot desitjar amb tota la força del món la independència i ser, alhora, un autèntic fre o adversari per a la independència.

I això no ens ho podem permetre! Alerta, doncs, i mirem, entre tots, de posar-hi seny, que tots som necessaris i ens necessitem!!!

7 comentaris:

Granollacs ha dit...

A Cardús, sempre cal escoltar-lo.
La situació actual seria, potser, tenim majoria independentista, però no tenim encara una majoria per a la qual la independència sigui una necessitat prioritària...

Joan ha dit...

cada època té el seu independentisme ja que per friki el comunista del 70/80 tot i que sense aquell potser no tindríem l'actual.
per altra banda que l'enemic de l'independentisme seriós, classe mitja, cotxe, tortell, fills i segona residència és el friki és falç l'enemic de l'independentisme és qui no la vol.
nosaltres tornarem a les coves i quan la gent il.lustrada hagi aconseguit l'independència ja sortirem.

God Bless Catalonia! ha dit...

Llàstima que els teus encertadíssims anàlisis no arribin a qui han d'arribar. O potser no cal, perquè tampoc en farien cap cas, oi?

Andreu ha dit...

Furiós:

Plash, plash, chapeau!! Algú ho havia de dir i has estat tu, molt bé. Gràcies.

La inmaduresa de la majoria dels qui són independentistes friqui amb activisme en el teclat porta consequències negatives, plenes de ressentiment personal i de frustració continuada. Són gasoses personalitzades que es creuen someliers de l'antic Bulli.

Em vé ara al cap tots aquells posts i missatgers que s'enfadaven i criticaven, amb pseudoarguments de tot tipus i acritud, allò del "Mas o Montilla" que fa 4,3 i 2 anys escriviem l'enyorat (el trobo a faltar..) Josep Empordà i jo mateix com a síntesi del que serien les seguents eleccions catalanes. No era un desig, era veure el que la realitat connfigurava. Que mes voldria que hagues estat un "Mas o Jonqueres", per exemple, però la realitat era i es una altra. Ni una cosa tant evident van voler reconèixer quan era unaa anàlisi de pà amb tomàquet. I la negaren. Pobrisons.

I no canvien. Impossible, el seu ego supera el seu cervell. I com molt bé dius, la seva irresponsable manera d'actuar està allunyant molts sectors de les noves generacions de l'activisme. Res de nou. Es allò del "nosaltres sols",amb teclat.El més important és el "nosaltres". I així , of course, no es vaa enlloc.

Cordialment
Andreu

L'home del sac ha dit...

L'independentisme friqui a vegades no ens fa cap favor, però ara és molt majoritari l'independentisme frívol que en Cardús denunciava al magnífic article al qual fas referència.
Tots dos han d'evolucionar.
Hi ha un independentisme molt pitjor i que va en augment, el de les CUP, que diuen que només són independentistes com a conseqüència de la seva ideologia i que amb certs companys de viatge no s'hi pot anar...

Política colonial ha dit...

El problema rau, en el fet que tothom es pensa que l'independentisme friki, són els altres, i jo tinc la veritat suprema, amaluradament no hi ha un manual d'independentisme standar.
Quan parlem d'independentisme friki hauríem de dir noms i cognoms, o més aviat actituds concretes, perquè si no ens perdem i ningú es dóna per aludit.
En qualsevol cas, totalment d'acord.

Dies de fúria ha dit...

Política colonial... si algú està posant noms i cognoms a les coses sóc jo.

Només cal que llegeixis els meus articles, no només aquest.

si llavors et sembla que no poso noms i cognoms o no denuncio amb claredat les actituds i postures que em semblen freaks o sociòpates, m'ho dius.