El país dels trets al peu

Com ja us he dit molts cops, ara fa més de 32 anys que vaig començar la meva militància independentista. I estem en un punt que ho podem guanyar tot. I hi hem arribat més ràpid i millor del que mai hauria pensat podríem fer.

I el més sorprenent de tot és que hi hem arribat fent només unes molt poques excepcions del que és una de les nostres «especialitats»: fotre'ns trets al peu. És una expressió popular per definir tot allò que fem, per la nostra pròpia estultícia, que ens fa mal i ens impedeix avançar. D'una manera més crua Joan Sales ho deia amb aquella ja famosa expressió «Els catalans portem 500 anys fent l'imbècil. Es tracta de deixar de ser catalans? No, es tracta de deixar de fer l'imbècil».

Doncs bé, la realitat és que arrosseguem una mena de maledicció que ens condemna a estar-nos fotent permanentment trets al peu o, en paraules de Sales, a seguir fent l'imbècil.

Així les coses és gairebé un miracle que hàgim arribat on ara mateix som. No tinc cap dubte que si som on som és perquè en aquests darrers anys hem tingut miraculosos parèntesis en els que no hem fet l'imbècil, en els que no ens hem fotut trets al peu. I això és el que ens ha permès avançar, ser on ara som.

I malgrat això, en comptes de que ens hagi servit de lliçó, el cert és que ara mateix continuem fotent-nos trets al peu, fent l'imbècil. I això dificulta innecessàriament, d'una manera exasperant, assolir els nostres objectius.

Els parèntesis que fonamentalment ens han permès arribar on som han estat, per una banda, la unitat, dinamisme, encert, desacomplexament i ambició de la societat civil i els seus plantejaments, des de la mani del 2012. I per una altra banda la unitat política que va seguir a les eleccions del 2012 i que va durar fins la vespra del 9N. Simbòlicament, les massives mobilitzacions del 2012, 2013, 2014 i l'excepcional, extraordinari, acte de desobediència massiva i vot del 9N, situen aquesta capacitat que tenim de fer coses extraordinàries quan no fem l'imbècil, quan no ens fotem trets al peu.

Des del 9N gairebé tot el que hem viscut han estat trets al peu.

Va ser un tret al peu amb obús «l'espantá» d'ERC abans del 9N, que va estar a punt de carregar-se'l, i encara no sabem perquè.

Va ser un tret al peu amb míssil balístic l'actitud d'ERC en el post 9N, rebutjant la proposta del MHP Mas per configurar una gran i excepcional candidatura de país que permetés sumar totes les energies possibles que té el país compromeses amb la independència i fer unes eleccions plebiscitàries.

Va ser un tret al peu amb dessagnament que davant aquesta actitud d'ERC, tant el MHP Mas com CDC es quedessin gairebé paralitzats i no capitalitzessin els resultats del 9N. No es tractava només de reivindicar el que havia estat el 9N, que això sí ho van fer. Es tractava de posar-se directament i sense complexos al capdavant del RESULTAT del 9N, d'aquests gairebé 2 milions de vots a favor que Catalunya esdevingués un estat independent. En no fer-ho, perquè no es va fer, es va acabar devaluant el valor extraordinari que havia tingut el 9N.

Va ser un tret al peu descomunal aquell acte pre 9N a la Plaça Catalunya que va desembocar amb el que jo considero únic error que ha comès la Carme Forcadell, aquell «President, posi les urnes!». Un error de plantejament molt greu que sortosament llavors no va tenir més conseqüències, perquè la societat ja estava mobilitzada per ella mateixa.

És un tret al peu permanent que ni el MHP Mas ni CDC no hagin sabut o pogut reconduir la seva relació amb Unió, que es permeti aquest desesperant desgast permanent de Duran cap al President Mas i el procés. De la mateixa manera que ho és que a hores d'ara encara es posin de perfil a aquesta enèsima presa de pèl que vol perpetrar Duran i la seva direcció d'eunucs polítics per aigualir el procés i el caràcter plebiscitari que volem tingui el 27S plantejant una consulta interna sobre el sexe dels àngels.

Segueix sent un tret al peu retransmès en prime time que CDC i ERC, malgrat el molt positiu acord de full de ruta, no hagin estat capaces de recuperar aquell clima de confiança i complicitat que va seguir les eleccions del 2012, i tots assistim perplexos a un espectacle de desconfiança i retrets que no ens mereixem.

Ha estat i és un tret al peu acompanyat de bombardeig de napalm aquest nou mantra republicanista que s'ha tret de la màniga l'ANC després de la seva Assemblea general de Lleida. Justament ara, quan tothom ja parlava de la INDEPENDÈNCIA com el gran objectiu polític del procés, quan la independència figura com l'objectiu del full de ruta signat per CDC, ERC, ANC, Òmnium i l'AMI, justament ara es comença a fer un absurd discurs republicanista. No hi havia cap necessitat de fer-lo. Només fa que introduir confusió i alimentar posicionaments divisius. Confon i substitueix estúpidament el que és substantiu, la independència, amb el que és adjectiu, la forma que adopti el futur estat català si assolim la independència. S'introdueix, a més, un marc mental amb moltes connotacions negatives per a un dels sectors que més hem de cuidar, el de la gent gran, atès que és un discurs que els transporta a uns referents històrics que associen a l'època de major patiment que poden recordar. L'ANC, encara no sé perquè, està protagonitzant un, més que tret, ametrallament al peu, al començar a fer aquest discurs republicanista, que ningú no havia demanat, que no aporta absolutament res i que, tot el contrari, només introdueix elements divisius i referents històrics conflictius, quan el que necessitem és oferir seguretat, tranquil·litat i confiança.

És un tret al peu a diari que estiguem permanentment en debats estèrils, mirades de reüll, intents de desgastar l'altre per treure rèdit propi, etc quan només hauríem d'estar fent que explicar perquè volem la independència. Ho havíem fet, i havíem aconseguit acumular un discurs amb molt de fonament sobre tot el que, sempre negatiu, implica per a Catalunya i tots els seus ciutadans la dependència de l'estat espanyol i el saqueig constant que patim col·lectivament i individualment. Ni una sola paraula. Algun intent testimonial, anecdòtic, però res de l'entitat que caldria.

Podria seguir amb una llarga llista dels constants trets al peu que ens estem fotent. El que he enumerat, a més, són només els trets al peu que tots els que considero estem compromesos amb el procés ens podríem haver estalviat o estalviar, perquè tots i cadascun d'ells depenen només de nosaltres. I dic això perquè ens podríem deprimir, i no és el que toca, si aixequem el zoom i mirem tots els descomunals trets al peu que ens fotem com a societat: des de la gent que per un al·lucinant nacionalisme identitari espanyol es neguen sistemàticament a reconèixer l'espoli que pateix Catalunya, del que se'n fan còmplices i defensors, ni que tots i cadascun d'ells en resultin directament víctimes. També els trets al peu de que una part de la nostra societat es deixi arrossegar cap a projectes d'una repugnant demagògia, com el que representa la Cola & cia, que es dediquen només a fer que tothom es quedi mirant el dit enlloc de mirar la lluna, que neguen els fets bàsics que ens condicionen com a societat i com a projecte polític, àdhuc democràtic. O el tret al peu també diari d'uns mitjans de comunicació que manipulen com volen la realitat del país, que dimensionen allò que és micro fins fer-lo macro, i que ignoren el que és macro amb voluntat de fer-lo micro. L'etcètera de trets al peu que fan de nosaltres una societat feble és massa gran com per seguir.

Sabem que hi ha una part de la nostra societat que prefereix que els hi amputin peus i cames abans que reconèixer quina és la realitat que patim com a societat i com a individus. És un drama, però és així. Però els que estem compromesos amb la independència com a millor futur col·lectiu i individual no hauríem de permetre que nosaltres mateixos ens seguim fotent trets al peu. Deixem de fer l'imbècil. D'això es tracta. Si ho fem, guanyarem. Si no ho fem, ja podem organitzar un verkami per fer un gran monument, a la millor de les nostres rotondes, al tret al peu, com a nou símbol nacional.