Poques vegades les eleccions municipals a Barcelona hauran estat més transcendents per al futur nacional de Catalunya del que ho seran aquestes.
Desitjo, ja des d'ara, que CiU i ERC treguin els millors resultats possibles, que assegurin a l'alcalde Trias seguir-ho sent.
Fa uns dies va circular per la xarxa una portada fake de l'ABC on, amb Ada Colau a tota pàgina es titulava: «Batacazo al proceso soberanista. Ada Colau gana las elecciones en Barcelona». L'altre dia vam conèixer una enquesta del CIS on, a Barcelona, es projectaria una clara victòria d'Ada Colau.
De vegades el que ens pot semblar un deliri fake acaba estant més a prop de la realitat que qualsevol assenyat anàlisi.
L'unionisme o dependentisme sap que ara mateix l'única oportunitat de fer descarrilar el procés abans del 27S és amb una derrota de Trias a l'Ajuntament de Barcelona, i que l'única que el pot derrotar és l'Ada Colau.
El projecte polític de la senyora Colau s'edifica a partir de la columna vertebral que forma la casta progre incrustada a l'Ajuntament de Barcelona i una extraordinàriament ben finançada amb diners públics xarxa perifèrica de xiringuitos de tota mena (Fundacions, Associacions, Centres d'estudis, etc), on parasiten tots els que porten manant i remenant les cireres a l'Ajuntament des del 1979. Aquest és el nucli dur de Barcelona en Comú, de la Colau.
Però després, i en el paper de salvadora d'España, de ser una de les últimes cartes a jugar per l'unionisme o dependentisme per fer descarrilar el procés, Ada Colau canalitza un suport que va des del vot antisistema espanyolista fins les elits empresarials de la ciutat que s'apleguen en allò que es coneix com el grup del «Puente Aéreo». I d'una manera molt poc dissimulada també gaudeix de la "protecció" de tot l'ampli entramat d'influència vinculat a l'estat espanyol, començant pel mateix Gobierno de España (l'enquesta del CIS, depenent de la vicepresidenta Soraya n'és una prova) i seguint pel descomunal control que directa o indirectament exerceix en la pràctica totalitat de mitjans de comunicació (fet que explica l'extraordinària presència mediàtica que està tenint la Colau).
La gauche divine barcelonina que la va apadrinar en el seu salt a la política ha aconseguit així, finalment, articular una proposta política que està en condicions de fer descarrilar el procés, el seu gran enemic des que es va projectar com una força socialment dinamitzadora, creixent i guanyadora. És la mateixa lluita que en la comoditat de les boïtes de la nit barcelonina del franquisme pontificaven contra el catalanisme com a invent de la burgesia, entre copa i copa i excursió a Cadaqués...
En el seu moment aquesta mateixa gauche divine va donar tot el suport a la fundació de Ciutadans. Es pensaven, llavors, que introduint en el panorama polític català una força d'inequívoc caràcter etnicista, que apel·lés directament a l'origen per vertebrar un projecte polític, s'aconseguiria fracturar la societat catalana i així dinamitar qualsevol procés polític que intentessin impulsar les forces sobiranistes.
Ha quedat acreditat, tanmateix, que C's radicalitzava l'unionisme, però ni aconseguia fracturar la societat, ni fer-lo créixer ni frenar l'expansió dels suports al procés d'autodeterminació, de manera que Ada Colau i tot el seu entorn de la casta progre han esdevingut la gran aposta, l'última esperança, de l'unionisme per frenar el procés. Ha calgut que l'estat espanyol i les seves estructures de poder i influència es veiessin molt impotents per jugar la «carta Colau», per treure el Sant Cristo Gros de l'espanyolisme: el «antes roja que rota».
Així les coses, el sobiranisme no només competeix simultàniament contra la casta progre enquistada al poder municipal i el seu entorn des del 1979 i contra l'estat espanyol i tots els seus mecanismes de poder, sinó que també competeix contra un discurs molt difícil de combatre: la demagògia.
Si guanyés Ada Colau i pogués executar totes les barbaritats que està dient, ensorraria Barcelona en un parell d'anys, no quedaria ni rastre de la ciutat que ara coneixem. I a més a més això passaria sense que pogués portar a la pràctica cap de les mentides amb les que intenta guanyar-se gent. Podemos ja ha iniciat un procés de revisió realista de les seves propostes (p.ex. eliminant la promesa d'universalitzar una renda bàsica), però Colau continua totalment desenfrenada prometent tota quanta barbaritat creu que li pot proporcionar un vot, ja siguin pisos socials de luxe a la milla d'or de Barcelona (Diagonal/Passeig de Gràcia), ja sigui prometent que tothom tindrà un sou sense necessitat de treballar pel simple fet de viure a Barcelona.
Tot això tant se val!
Tant se val si Trias ha gestionat bé.
Tant se val si tots els mals dels que la Colau acusa a Trias són directament responsabilitat dels seus companys de viatge, del model de ciutat, etc. que va generar i executar la casta progre que s'integra en la seva candidatura, com si no tingués res a veure en el que és la ciutat després d'estar-hi remenant les cireres durant 32 anys.
Tant se val que Trias o Bosch fan propostes assenyades per a la ciutat, per a millorar-la, per a progressar de debò.
Tant se val que només Trias i Bosch garanteixin que Barcelona serà fidel al país i no es convertirà en la tomba del procés.
Tot això, tant se val.
La Colau busca captar vot que tingui com a prioritat frenar el procés. Aquest vot existeix, i per a aquest vot, si això s'aconseguís, ja res més no importa, ja es donaria per més que satisfet. Tot i que C's i PP concentrin ara mateix el gruix d'aquest vot, és evident que el plantejament de campanya de la Colau busca oferir-se com a l'únic que de debò pot frenar el procés.
Però també busca, com vam veure clarament en la darrera enquesta del CEO, fer una jugada política molt intel·ligent i agosarada: canalitzar les frustracions personals de la gent amb la seva vida cap a una opció de vot, cap a una opció política. I això ho està aconseguint. El discurs de la Colau busca mimetitzar-se amb les frustracions personals que pugui tenir la gent, buscar gratar i fer emergir en la gent aquells elements d'insatisfacció que puguin tenir amb la seva vida, per generar consciència de ressentiment i convertir-lo en poder. Un poder que es vol usar no per a oferir esperança, sinó per a estendre la insatisfacció.
Diumenge 24, quan estiguem votant a Barcelona estarem votant si volem que el procés independentista segueixi endavant amb Barcelona, com a capital de Catalunya, encapçalant el moviment sobiranista i al costat del seu Govern, o liquidar el procés, ferir-lo de mort. Però també estarem votant moltes altres coses.
Desitjo, ja des d'ara, que CiU i ERC treguin els millors resultats possibles, que assegurin a l'alcalde Trias seguir-ho sent.
Fa uns dies va circular per la xarxa una portada fake de l'ABC on, amb Ada Colau a tota pàgina es titulava: «Batacazo al proceso soberanista. Ada Colau gana las elecciones en Barcelona». L'altre dia vam conèixer una enquesta del CIS on, a Barcelona, es projectaria una clara victòria d'Ada Colau.
De vegades el que ens pot semblar un deliri fake acaba estant més a prop de la realitat que qualsevol assenyat anàlisi.
L'unionisme o dependentisme sap que ara mateix l'única oportunitat de fer descarrilar el procés abans del 27S és amb una derrota de Trias a l'Ajuntament de Barcelona, i que l'única que el pot derrotar és l'Ada Colau.
El projecte polític de la senyora Colau s'edifica a partir de la columna vertebral que forma la casta progre incrustada a l'Ajuntament de Barcelona i una extraordinàriament ben finançada amb diners públics xarxa perifèrica de xiringuitos de tota mena (Fundacions, Associacions, Centres d'estudis, etc), on parasiten tots els que porten manant i remenant les cireres a l'Ajuntament des del 1979. Aquest és el nucli dur de Barcelona en Comú, de la Colau.
Però després, i en el paper de salvadora d'España, de ser una de les últimes cartes a jugar per l'unionisme o dependentisme per fer descarrilar el procés, Ada Colau canalitza un suport que va des del vot antisistema espanyolista fins les elits empresarials de la ciutat que s'apleguen en allò que es coneix com el grup del «Puente Aéreo». I d'una manera molt poc dissimulada també gaudeix de la "protecció" de tot l'ampli entramat d'influència vinculat a l'estat espanyol, començant pel mateix Gobierno de España (l'enquesta del CIS, depenent de la vicepresidenta Soraya n'és una prova) i seguint pel descomunal control que directa o indirectament exerceix en la pràctica totalitat de mitjans de comunicació (fet que explica l'extraordinària presència mediàtica que està tenint la Colau).
La gauche divine barcelonina que la va apadrinar en el seu salt a la política ha aconseguit així, finalment, articular una proposta política que està en condicions de fer descarrilar el procés, el seu gran enemic des que es va projectar com una força socialment dinamitzadora, creixent i guanyadora. És la mateixa lluita que en la comoditat de les boïtes de la nit barcelonina del franquisme pontificaven contra el catalanisme com a invent de la burgesia, entre copa i copa i excursió a Cadaqués...
En el seu moment aquesta mateixa gauche divine va donar tot el suport a la fundació de Ciutadans. Es pensaven, llavors, que introduint en el panorama polític català una força d'inequívoc caràcter etnicista, que apel·lés directament a l'origen per vertebrar un projecte polític, s'aconseguiria fracturar la societat catalana i així dinamitar qualsevol procés polític que intentessin impulsar les forces sobiranistes.
Ha quedat acreditat, tanmateix, que C's radicalitzava l'unionisme, però ni aconseguia fracturar la societat, ni fer-lo créixer ni frenar l'expansió dels suports al procés d'autodeterminació, de manera que Ada Colau i tot el seu entorn de la casta progre han esdevingut la gran aposta, l'última esperança, de l'unionisme per frenar el procés. Ha calgut que l'estat espanyol i les seves estructures de poder i influència es veiessin molt impotents per jugar la «carta Colau», per treure el Sant Cristo Gros de l'espanyolisme: el «antes roja que rota».
Així les coses, el sobiranisme no només competeix simultàniament contra la casta progre enquistada al poder municipal i el seu entorn des del 1979 i contra l'estat espanyol i tots els seus mecanismes de poder, sinó que també competeix contra un discurs molt difícil de combatre: la demagògia.
Si guanyés Ada Colau i pogués executar totes les barbaritats que està dient, ensorraria Barcelona en un parell d'anys, no quedaria ni rastre de la ciutat que ara coneixem. I a més a més això passaria sense que pogués portar a la pràctica cap de les mentides amb les que intenta guanyar-se gent. Podemos ja ha iniciat un procés de revisió realista de les seves propostes (p.ex. eliminant la promesa d'universalitzar una renda bàsica), però Colau continua totalment desenfrenada prometent tota quanta barbaritat creu que li pot proporcionar un vot, ja siguin pisos socials de luxe a la milla d'or de Barcelona (Diagonal/Passeig de Gràcia), ja sigui prometent que tothom tindrà un sou sense necessitat de treballar pel simple fet de viure a Barcelona.
Tot això tant se val!
Tant se val si Trias ha gestionat bé.
Tant se val si tots els mals dels que la Colau acusa a Trias són directament responsabilitat dels seus companys de viatge, del model de ciutat, etc. que va generar i executar la casta progre que s'integra en la seva candidatura, com si no tingués res a veure en el que és la ciutat després d'estar-hi remenant les cireres durant 32 anys.
Tant se val que Trias o Bosch fan propostes assenyades per a la ciutat, per a millorar-la, per a progressar de debò.
Tant se val que només Trias i Bosch garanteixin que Barcelona serà fidel al país i no es convertirà en la tomba del procés.
Tot això, tant se val.
La Colau busca captar vot que tingui com a prioritat frenar el procés. Aquest vot existeix, i per a aquest vot, si això s'aconseguís, ja res més no importa, ja es donaria per més que satisfet. Tot i que C's i PP concentrin ara mateix el gruix d'aquest vot, és evident que el plantejament de campanya de la Colau busca oferir-se com a l'únic que de debò pot frenar el procés.
Però també busca, com vam veure clarament en la darrera enquesta del CEO, fer una jugada política molt intel·ligent i agosarada: canalitzar les frustracions personals de la gent amb la seva vida cap a una opció de vot, cap a una opció política. I això ho està aconseguint. El discurs de la Colau busca mimetitzar-se amb les frustracions personals que pugui tenir la gent, buscar gratar i fer emergir en la gent aquells elements d'insatisfacció que puguin tenir amb la seva vida, per generar consciència de ressentiment i convertir-lo en poder. Un poder que es vol usar no per a oferir esperança, sinó per a estendre la insatisfacció.
Diumenge 24, quan estiguem votant a Barcelona estarem votant si volem que el procés independentista segueixi endavant amb Barcelona, com a capital de Catalunya, encapçalant el moviment sobiranista i al costat del seu Govern, o liquidar el procés, ferir-lo de mort. Però també estarem votant moltes altres coses.
Estarem votant si el «fer» i el construir és més fort que el «destruir», si la il·lusió pel bé comú té més força que el ressentiment personal, individual, convertit en proposta política.
Estarem votant si els que porten des del 1979 fent i desfent a Barcelona segueixen gaudint dels seus privilegis de casta, per més revestiment progre que s'atorguin, o aconseguim desincrustar aquestes sangoneres de la subvenció pública i que els seus xiringuitos, que els han permès viure estupendament, com han volgut, són tractats igual que la resta d'associacions, Fundacions, etc de la ciutat.
Estarem votant si combatem el fins ara totpoderós establishment del Puente Aéreo, que s'ha enriquit fent negocis amb el BOE a costa de fer possible el saqueig del país i del treball de la seva gent per part de l'estat, amb un espoli anual de 16 mil milions d'euros, o els hi donem un respir i de la mà de la seva aposta, la Colau, triomfa la tàctica del calamar de la demagògia de les retallades, mirant a una altra banda davant aquest saqueig i espoli.
Estarem votant, en definitiva, si volem un país nou del qual tots ens sentim protagonistes del seu futur, que és el que proposen Trias i Bosch, o el país de sempre, dirigit pels de sempre i sense cap esperança de futur, que és el que proposa la Colau.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada