(vaig escriure i publicar aquest post el 24 de març del 2008. Avui hem sabut que ha mort Delmerg Berg, l'últim dels soldats de la Lincoln, i he pensat valia la pena tornar a compartir-lo amb tots vosaltres)
.........................................................................
.........................................................................

Robert Hale Merriman, cap de l’Estat Major de la 15ª Brigada internacional Abraham Lincoln mira la càmara des del darrere de les seves ulleres rodones de pasta. Fa fred, i bufa el cerç. Té 30 anys, i és el militar nordamericà amb més alta graduació que participa en el conflicte. La situació és crítica. En la desbandada de l’Aragó, s’ha trencat el front i estan sent hostilitzats per les tropes feixistes. Probablement, mentre Merriman mira la càmara està pensant en el seu únic objectiu: arribar a l’Ebre. És l’única manera que té de salvar els seus homes. Les seves botes emblanquinades donen testimoni dels dies que fa que s’estan retirant a marxes forçades, defugint les vies principals, a través de camins i camps, d’aquesta terra tan seca i pobra.
Merriman té una formació exquisida. Ha estudiat a la Universitat de Berkeley. I és amic de reconeguts escriptors, com George Orwell o Ernest Hemingway. Aquest home que mira la càmara amb un gest de gravetat és en qui s’ha inspirat Hemingway per escriure “Por quién doblan las campanas”, ell és l’heroi Robert Jordan, que més endavant encarnaria Gary Cooper al cinema, amb Ingrid Bergman.
Aquesta és l’última foto de Robert Merriman. Batea es col·lapsa i la Lincoln cau en una altra emboscada de les tropes feixistes. Es divideixen en 4 grups per intentar arribar a l’Ebre. No hi ha presoners entre els internacionalistes. Són executats immediatament. No té cap possibilitat que no sigui arribar a l’Ebre.
El grup d’en Merriman, d'uns 70 homes, es retira a través d’una carrerada (pas de bestiar) que des de Batea, segueix cap a la Serra de Cavalls a través del límit entre els termes de Gandesa i Corbera d’Ebre.

L’avançada del grup de la Lincoln deu avisar en algun moment en Merriman que aquell pinar que tenen al davant és l’últim que els ofereix cobertura. S’hi estaran fins que es faci fosc. Des del pinar ja es veu la carretera i els canyissars del Riu Sec. A la Lincoln, en aquests moments, hi conviuen voluntaris de diferents nacionalitats. Què deuen pensar aquests homes, en aquests moments? Sols, enmig d’una terra que no coneixen, empaitats com a animals per les tropes feixistes, sabent que si els troben no hi haurà supervivents. Hi ha alguns testimonis, encara vius, com un excombatent valencià, Fausto Villar, que ara té 80 anys.
Quan es fa fosc reprenen la marxa. És fàcil seguir el camí. És una carrerada que fan servir els 5 ramats de bestiar que hi ha a Corbera i els 7 de Gandesa. El rastre dels excrements de cabres i ovelles els facilita seguir-lo, fins i tot de nit. El tram final de la carrerada, abans de la carretera general, s’estreny, i passa encaixonat entre bancals de dos i tres metres d’alçada.



Aquest relat és el que han construït després d’aquesta feinada d’anys. Se sabia que en Merriman havia caigut als voltants de Gandesa. Però res més. Ara, gràcies l'esforç d'en Vicent i altra gent del poble i a les seves investigacions, per primera vegada sabem com va passar. Dissabte, uns quants, vam tenir la sort de poder seguir les últimes passes d’en Robert Merriman. Vam seguir la carrerada. Vam arribar a la carretera. Vam pujar als bancals de vinyes (que van ser arrencades fa anys) on el van ferir, en plena emboscada. Vam pujar al Poble Vell, fins la casa on va estar reclòs la seva última nit. I vam acostar-nos, finalment, commocionats per la història, fins l’era on els van executar.
John Kenneth Galbraith, referint-se a Robert Hale Merriman, el va definir com “el més valent i comabtiu de la meva generació de la Universitat de Berkeley” i “el primer heroi de la Segona Guerra Mundial”.
Dissabte, seguint les seves últimes passes, coneixent la seva història, trepitjant l’era on va ser afusellat enmig del més absolut dels silencis, he sentit com una fiblada que em travessava el cor i em feia venir llàgrimes als ulls. No només per ell, sinó per tots aquests milers de combatents de la llibertat que ho van deixar tot per venir a defensar la nostra llibertat, i que van caminar, sols, per aquesta terra dura i seca. I hi van trobar la mort. I el silenci. Fins avui. Fins que l’empenta de gent anònima d’un petit poble de la Terra Alta ha decidit difondre la seva història. Les seves històries. A tots ells, gràcies.
1 comentari:
Grandíssim article, Senyor Abad. Imprescindible.
És d'aquestes històries que llegeixes, o rellegeixes, i et fan venir les llàgrimes d'emoció i de ràbia per aquella gent idealista i generosa que va difuminant-se en l'oblit sense que encara no se'ls hi hagi reconegut com cal al nostre país.
Publica un comentari a l'entrada