Sobre el català a l’escola: el que va de bons pactes atesa la situació a viure i argumentar des de la figuera i la ignorància demagògica

Aquests dies estem tenint molta polèmica sobre l’impacte de la sentència del TSJC, en desenvolupament d’una sentència del TS, sobre la presència del castellà a l’ensenyament escolar a Catalunya, al model escolar de Catalunya, basat en la immersió lingüística.

Davant les sentències judicials, davant la judicialització del tema, avui hi ha hagut un acord d’ERC, Junts, PSC i Comuns per intentar blindar la immersió en un context polític i judicial molt determinat la injerència del qual es vol evitar.

Després de l’acord s’han produït tota una sèrie de reaccions criminalitzant-lo i acusant-lo d’anar en contra del català a l’escola. S’ha titllat de retrocés del català, de dinamitar el model d’immersió lingüística i no sé quantes barbaritats més.

Hi ha un cert fanatisme lingüístic, absolutament mancat de fonament ni de cap anàlisi mínimament coherent amb la nostra realitat, que fa fredar, que esgarrifa, per delirant, per suïcida.

Pensar que podem tenir un model escolar com si fóssim un país independent és un autèntic deliri. No, no ho som, i per això no ho podem fer, i per això lluitem per ser independents. Mentre no ho aconseguim, mentre no som independents, les coses són com són. I les coses són com són d’un país ocupat, sotmès a la legislació espanyola i, sobretot, a l’arbitrarietat judicial de l’estat espanyol. Aquest és el marc en el que ens hem de moure, que no és el marc en el que ens agradaria moure’ns.

I ignorar això és una xaladura.

Diu la notícia de vilaweb:

“Tots quatre grups parlamentaris han presentat una proposició per a modificar l’article 21 de la llei de política lingüística, que diu que el català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular en l’ensenyament. La modificació consisteix a reconèixer que el castellà també pot ser usat com a llengua d’ensenyament fora de l’assignatura de llengua castellana i que ha de tenir-hi una presència garantida, sense parlar de percentatges.”

La notícia també afegeix:

L’article 21.1 d’aquesta llei deia: “El català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament no universitari.” I ara passarà a dir: “El català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu. També és emprat el castellà en els termes que fixin els projectes lingüístics de cada centre, d’acord amb els criteris que s’estableixen a l’apartat 3.”

Les crítiques a l’acord han estat molt sorolloses a les xarxes. Com si l’acord es carregués la immersió. Com si l’acord establís com a vehicular el castellà.

Si aquest hagués estat un acord entre quatre forces polítiques en un país independent, aquestes crítiques podrien haver tingut sentit. Però no en tenen, no tenen cap sentit, perquè són unes crítiques que ignoren del tot la situació del país, que fan veure que les nostres polítiques no estan sotmeses a cap control estatal ni judicial. I això és fals. I com que això és fals, ignorar el que és fals és fer trampa, és fer-nos trampes al solitari.

La immersió lingüística segueix vigent i l’acord la reforça, dintre del que es pot reforçar. Hi ha qui diu que l’acord introdueix el castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament. I això, un cop més, és absolutament fals. Que el castellà és llengua vehicular a l’ensenyament, digui el que digui el nostre estatut, les nostres lleis escolars o les nostres lleis lingüístiques és una realitat indiscutible, jurídicament indiscutible, des del 2010, des de la sentència del Tribunal Constitucional a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. En aquella del TC a l’Estatut es va mantenir el català “com a llengua vehicular de l’ensenyament” en el benentès que s’entenia que el castellà també ho era, per ser llengua cooficial.

És a dir, que des del 2010 català i castellà, com a llengües oficials a Catalunya, són llengües vehiculars de l’ensenyament.

Estem al 2022. Fa 12 anys que el castellà és llengua vehicular a l’ensenyament a Catalunya. I encara més, el castellà és llengua d’aprenentatge i objectiu escolar a assolir des del primer minut de la immersió lingüística.

Si volem que les coses siguin diferents, només la independència pot fer-les diferents.

Escandalitzar-se ara per una situació que fa 12 anys és vigent em sembla d’una frivolitat inadmissible.

Les sentències del 25% desenvolupen la sentència del TC. I en contra del que els seus detractors diuen, aquest acord entre ERC, Junts, PSC i Comuns el que fa és limitar la intervenció judicial a les nostres escoles, desjudicialitzar-les. I això sempre és bo. I per això aplaudeixo aquest acord.

La immersió sempre ha tingut com a objectiu estendre el coneixement del català com a llengua pròpia de Catalunya, però també el d’assegurar el coneixement del castellà. Qui digui que això no era així menteix. I és bo que sigui així. És bo que tinguem un model escolar en el que el català sigui la llengua eix al voltant de la qual gira tot l’aprenentatge, però que també assegura el coneixement del castellà i de terceres llengües.

L’acord no trasllada cap responsabilitat als centres ni als seus responsables, tot el contrari, els allibera davant la pressió judicial espanyola. I ho fa de manera molt intel·ligent, derivant el model a la realitat de cada centre. L’acord parteix de la base que “el català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu”. I l’ensenyament de les llengües oficials i en llengües oficials tindrà “garantida una presència adequada en els currículums i en els projectes educatius de centre per tal d’assolir el domini oral i escrit del català i del castellà al final de l’ensenyament obligatori”.

Es garanteix el català com a llengua vehicular central de l’ensenyament, i, com sempre ha estat, des de l’inici de la immersió, la presència del castellà, el seu ensenyament i aprenentatge segueix sent objectiu del model escolar de Catalunya, i, per alliberar els centres de la pressió judicial, el seu ús s’estableix d’acord a la realitat sociolingüística de cada centre.

Flipo que això es pugui criticar.

Flipo que es pugui criticar d’aquest acord coses que formen part del model català des del seu inici

Flipo que es faci foc del paper de la llengua castellana, quan des del 2010 està establerta, pel Tribunal Constitucional, com a llengua vehicular a l’ensenyament a Catalunya.

És evident que m’agradaria poder definir i executar el model d’escola catalana per al meu país amb plena llibertat, com a país independent. És per això que lluito. És per això que porto lluitant des del 1984.

Però no ho som. Seguiré lluitant per la independència. Però no ho faré intoxicant sobre com són les coses. Em sembla lamentable criticar un acord que assegura els màxims per a la nostra llengua, per al català, a la nostra escola, des d’un ampli consens, i superant l’assetjament judicial del que el nostre model és víctima.

Flipo aquests discursets sobre com hauria de ser la nostra escola com si fóssim un país independent, i no el país sotmès que som.

El model de la immersió lingüística ha funcionat, i molt. I aquest acord és un gran pas perquè segueixi funcionant. El nostre país ha viscut i tingut l’impacte d’extraordinaris moviments migratoris, i la nostra escola els ha sabut gestionar. I el model ha assegurat que al final del cicle formatiu tots els alumnes que han passat per la nostra escola, dominen el català, l’entenen, el parlen i el llegeixen. Aquest acord garanteix que això segueixi sent així i, encara més, facilita més eines per millorar l’eficiència de tots els centres per assolir aquests objectius.

Aplaudeixo i dono ple suport a l’acord entre ERC, Junts, PSC i Comuns. És un acord molt beneficiós per a la nostra escola i per a la nostra llengua, per al català. És un acord que gestiona prou bé treure la pressió judicial dels centres.

Això sí, és un acord que m’agradaria tingués al darrere un suport econòmic important per tal que les escoles amb més dificultats d’integració lingüística tinguessin tots els recursos que necessiten i que ara no tenen, per assolir els seus objectiu.

No, no som un país independent. Lluitem per ser-ho, però no té cap sentit que valorem les coses com si fóssim independents quan no ho som.

I sí, és així, no puc evitar-ho, no puc evitar pensar i dir que és del gènere molt gilipolles valorar i criticar aquest acord com si fóssim un estat independent, ignorant la nostra realitat.