2a. part de l'anàlisi del BOP del CEO: un retrat dur de Catalunya i de l'independentisme

En l’anterior article he analitzat de manera crítica el BOP del CEO des del punt de vista de les projeccions electorals efectuades. I he fet servir la informació base que proporciona per explicar com, amb aquestes dades, jo veia les coses.

Tanmateix, pel damunt del que tristament sempre concentra tota l’atenció i informació, el tema electoral, l’enquesta del CEO ens proporciona una informació valuosa per avaluar la situació de l’independentisme, en aquests moments tan complicats!

Per sortir del pou en el que ara mateix estem ens que cal una avaluació de la situació que ens proporcioni un bon diagnòstic a partir del qual traçar estratègies per fer la independència. Sensu contrario, no hi pot haver cap estratègia exitosa ignorant la realitat del país i de l’independentisme.

I aquesta enquesta del CEO ens proporciona una informació que no podem ignorar, que ens convida a la reflexió, que és dura, però també molt contundent. Aquest nou BOP del CEO incorpora preguntes noves de gran interès, que cal aplaudir, perquè són valentes i perquè`ens aporten una informació de la que crec no n’érem conscients.

Per a mi hi ha una pregunta i unes respostes que han sacsejat la visió que podia tenir de com estàvem. La visió que aquesta pregunta i les respostes ens aporten crec que és clau per entendre la situació del país i de l’independentisme, una presa de consciència necessària només a partir de la qual es podrà treballar qualsevol estratègia.

Com es veu la independència després de tot el que ha passat des de l’1-O?

Són encara moltes les veus que, cinc anys després segueixen defensant la vigència de l’1-O i ho fan girar tot al voltant de la legitimitat adquirida aquella data. Així la independència seria acabar el que no vam acabar llavors.

Doncs bé, crec que el CEO ens aporta una informació molt valuosa que hauria de convidar tothom a una sincera i silenciosa reflexió.

Només un 6% del votant independentista (ERC,CUP i junts) veu com a segura o molt probable o bastant probable la independència de Catalunya els propers 3 anys. Un 94% la veu poc probable o gens probable.

Amb una sorprenent homogeneïtat entre votants d’ERC, CUP i Junts, és una aclaparadora majoria independentista que té clar que fer la independència no és un tema “immediat”.

El més preocupant, i és una altra dada a tenir molt en compte és que tal i com estan ara mateix les coses, en una altra sorprenent homogeneïtat entre els votants d’ERC, CUP i Junts d’aquí 10 anys només veuen entre segura i probable la independència un 25% dels votants indepes.

Les dades són aclaparadores. El que vam fer l’1-O fou extraordinari, però no culminar el procés i tot el que ha seguit ha portat a que ni entre els votants indepes es vegi un escenari d’independència en els propers 10 anys.

Recuperar la credibilitat, amb un nou projecte per fer la independència, és ineludible.

Les opcions per poder fer un reset amb èxit passen totes per un acord blindat entre ERC, Junts i la CUP. És l’única opció. Tot el que no se situï en fer possible aquest acord serà treballar contra la independència.

I si és evident que tal i com estan les coses no hi ha espai a l’immediatisme, al “fem-ho”, però també cal dir que no hi ha espai per a la comèdia de l’eixamplament de base. El sí a la independència mai ha estat tan massiu, tan fort, com quan hem caminat, determinats, cap a la independència, el 2017. Des de llavors només s’han perdut suports, no se n’han guanyat.

Un dels greus problemes associats a aquesta fallida estratègia d’ERC de l’eixamplament de base és veure com s’evidencien els costos per a l’independentisme del que només ha estat una estratègia d’ERC per fer-se amb l’hegemonia de partit i per esclafar l’espai polític de Junts, del President Puigdemont: només un 61,8% dels votants d’ERC volen que Catalunya sigui un estat independent...

Sense fer independentisme l’independentisme no creix, i sense unitat, determinació i credibilitat l’independentisme no s’imposa al no a la independència.

L’enquesta del CEO també evidencia, perquè s’hi suma, una de le trampes en les que ara mateix està atrapat l’independentisme: el debat (fals debat) entre unilateralitat i via pactada. Qualsevol independentista voldria una via pactada, si fos possible. Fer triar entre pactada i unilateral sense més és trampós, falta la pregunta sobre què fer si fracassa o no és viable la via pactada. Tanmateix, malgrat això, cal tenir en compte que mentre la via unilateral només la defensa el 15% votants ERC, és defensada pel 40% votants CUP i Junts.

Malgrat això, tant entre CUP i Junts el 50% voldria via pactada.

Crec que és necessari assumir la complexitat estratègica del tema i defugir, evitar, debats simplistes i tramposos.

Analitzant el BOP del CEO hi ha unes altres dades que des de la perspectiva del moviment independentista, ens haurien d’alertar, davant algunes derives en les que està caient ara mateix l’independentisme.

Fa temps ho estic advertint: certs discursos identitaris, singularment amb temes lingüístics, en els que està caient una part de l’independentisme, amb els que s’està canalitzant la frustració post 1-O, són absolutament letals per a les opcions de l’independentisme.

Convertir la lluita per la independència en un tema d’orígens o de les nostres llengües és l’error més gran que pot cometre l’independentisme, i s’està cometent, empesos per discursos apocalíptics, sense cap fonament, com els que promou la Plataforma per la Llengua o com els que es promouen contra el pacte per la llengua, titllant-lo de “contra el català”.

No hi ha res pitjor per a un moviment polític que negar la realitat de la societat sobre la que actua.

I les dades de l’enquesta del CEO ens poden ajudar molt a entendre això que estic explicant. El nostre país és un país en el qual el català és la llengua inicial d’un 37,5% i el castellà d’un 54,8%. Però el nostre país també és el que té mecanismes d’integració prou sòlids com perquè a partir d’aquesta realitat, de la llengua inicial, un 43,7% considerin el català com la seva llengua pròpia, i un 44,3% el castellà.

El nostre país és el que és, i som com ens ha fet la història, la demografia, etc. Que el castellà sigui la llengua primera del 54,8% no és un decret, sinó el resultat de la nostra història. I que el català creixi 6 punts en ser considerat llengua pròpia i el castellà en baixi 10 és fruit d’una realitat social, política i nacional que fa créixer a tots els nivells el català.

Ni el castellà és una llengua de colons, ni una llengua estranya, tot el contrari, és una llengua que forma part també de la nostra identitat, ni el català està en cap emergència apocalíptica, perquè és l’única llengua que creix en ús i adopció. Però si no mantenim una proposta de país integradora, i els discursos de lingüística identitària s’obren pas, la independència la tindrem més lluny que mai.

El català és la llengua primera i la considerada com a pròpia majoritària únicament entre els votants dels partits indepes (ERC, Junts i CUP). Si en comptes de bastir un moviment indepe integrador el que fem és negar la realitat i escampar la castellanofòbia l’independentisme tindrà els dies comptats.

Per garantir el seu futur el català necessita al darrere un estat propi. I un estat propi només el podrem tenir des d’una proposta de país inclusiva i respectuosa amb la nostra realitat. Convertir la llengua en escenari de batalla és el que sempre havia volgut Ciutadans i, tristament, és el que ara mateix està fent una part de l’independentisme.

Finalment, per acabar aquesta segona part de l’anàlisi sobre el BOP del CEO, una dada absolutament contundent del que és un element polític i nacional clarament vertebrador del nostre país, i que sempre hauria de ser un espai central en el discurs i l’estratègia independentista.

Ara mateix “només” un 43,8% dels catalans voldrien la independència per a Catalunya, però un 56,1% estan totalment d’acord amb que els catalans tenim tot el dret a decidir el nostre futur en referèndum, i un 24,3% bastant d’acord. És a dir, un 80,4% de la població de Catalunya està d’acord amb que decidim el nostre futur polític amb un referèndum!

I sí, per arribar a aquest 80,4% cal que un 34,6% dels votants del PP estiguin d’acord amb que decidim el nostre futur en un referèndum, un 70,8% dels votants de PSC i un 42,9% dels de Cs. Sí, difícil d’entendre. Però és així. L’independentisme també ha de saber no només no obrir ferides o causes divisives, sinó aprofitar el potencial democràtic de la nostra causa per neutralitzar contraris.

Hem tingut la independència a tocar, però no hi hem arribat. Crec que les dades del’enquesta ens conviden a tots a una reflexió molt important, sincera, serena. Hem d’assumir tot el que ha passat i com estem.