12-0, o quan l'únic silenci i l'única violència segueixen sent els seus, els de sempre

12 d'octubre. L'espanyolisme s'ha tornat a citar a la Plaça Catalunya, no sé ben bé amb quin objectiu. Per més gent que portin d'arreu de l'estat no crec es pensin poden fer una exhibició de mobilització popular com la feta per l'independentisme aquests tres darrers Onzes de setembre. Si només volen testimoniar que hi són, em sembla perfecte, hi tenen tot el dret. Per comptar-nos, ja tenim les urnes que ens neguen.

Tanmateix, no voldria passar per alt que altre cop han plantejat la seva convocatòria en termes d'una victimització repugnant. Fa ja un cert temps van iniciar una campanya denunciant una inexistent violència exercida per l'independentisme contra ells. Ara fan un pas més i fan veure que d'aquella violència se n'ha derivat un silenciament -també inexistent- contra el que es rebel·len.

Repugnant és poc. Porten 300 anys exercint una repressió sistemàtica contra el nostre poble, un autèntic genocidi invisible. Generació rere generació hem patit totes les formes possibles de repressió: la mort, l'assassinat, la presó, l'exili, la prohibició.... I ara tenen la indecència de victimitzar-se? Ara tenen la fastigosa immoralitat de, davant un moviment exemplarment cívic, pacífic i democràtic, acusar-nos d'exercir una violència que els ha silenciat????

Fa uns mesos escrivia aquest article. L'he retallat, per publicar-lo de nou, perquè em sembla necessari deixar clar en tot moment que aquí l'única violència ha estat i és la seva, i l'únic silenci és el que ens han imposat i encara volen imposar ells, impedint-nos votar.

--------------------------------------------------------------------------------

Avui (article escrit el 15/03/2014) el sr.Girauta, insigne vocero de l'unionisme “advertia” contra la violència al carrer que pot comportar el procés democràtic català. També ho feia el seu “jefe”, el sr. Rivera que deia “Només la irresponsabilitat de Mas podria provocar un 9-N complicat als carrers” Fa unes setmanes era el sr. Cañas que amenaçava "os montaremos un Ulster que os vais a cagar". També el sr. Millo surt cada dos per tres amb la cantarella de que a Catalunya “patim una preocupant involució democràtica”. El premi a la indecència se l'emporta per ara la Sra. Camacho, amb allò de que se senten perseguits i amenaçats com els del PP al País Basc quan ETA estava activa. Repugnant..

Mentides i més mentides. Una darrere l'altra.

Perquè en aquest país NINGÚ mai no els ha amenaçat. I és més, quan ha vingut algú de fora i els ha amenaçat o ha actuat amb violència, com dissortadament va fer ETA, tots hem estat solidaris amb ells, i ens hem manifestat amb ells i hem patit amb ells. Perquè no pensàvem en un "ells", sinó que ho sentíem i vivíem des del "nosaltres".

Aquesta mentida té dues grans dimensions. La primera ja és evident per tothom: tot aquest discurs ni és improvisat ni és innocent. La repetició sistemàtica en boca de tots els líders unionistes, siguin del partit que siguin, no és cap denúncia de res que estigui passant o hi hagi risc que passi: és desig de que passi, és la necessitat de que passi per tenir algun argument al que agarrar-se. És invocació. (com ara la invocació del silenci és únicament desig de silenciar-nos per qualsevol mitjà com a única via per deixar de ser una minoria)

Però després tenim també la gravetat que tota aquesta mentida s'aixeca, a més, contra una memòria i una història en la qual Catalunya, les seves institucions, les seves decisions, la seva gent i singularment l'independentisme hem estat sempre els amenaçats, el perseguits, el violentats, per part d'un estat que hi ha abocat tota la seva força i poder. La repressió ha estat tan ferotge i està tan documentada que és insultant que ara vulguin victimitzar-se. Pura vergonya.

Més enllà de la violència institucional que hem patit com a poble exercida per l'estat espanyol, també hem patit una violència quotidiana exercida pels militants espanyolistes i emparada, si no fomentada, per l'estat.

Fins i tot un militant anònim com sóc jo, quan faig memòria, veig que tota la meva vida de militant independentista sempre té al darrere l'ombra de l'amenaça i la violència de la ultradreta, de l'espanyolisme. I que aquesta situació només es va aconseguir neutralitzar significativament amb el desplegament dels Mossos d'Esquadra, la seva bona tasca i el que va representar de la fi de la impunitat feixista que fins llavors havia estat una constant, gràcies a la permissivitat -per dir-ho suaument- de la policia espanyola.

La vaig patir a la Facultat de Dret, amenaçat i sabotejat violentament per la ultradreta, a un nivell que ara pot costar d'imaginar o fins i tot semblar inversemblant. Perquè us feu una idea, ja quan estava a punt d'acabar la carrera em va venir a trobar el líder dels ultres de la Facultat, ara regidor del PP, i em va dir “Abad, no tienes ni idea de las veces que nos hemos reunido para ver si te dábamos una paliza”. Pel que em van dir, em va “salvar” el fet de tenir-los “ben posats”, de manera que tot es va “limitar” a haver-me de sentir, curs rere curs, tot allò de “te vamos a matar”, “date por muerto” i que intentessin (i de vegades aconseguissin) rebentar els actes que convocàvem. Per sort només un dia van reaccionar al que fèiem amb una violència que fins aleshores no havia vist mai: ens buscaven, crispats, i quan es posaven a la meva alçada s'obrien la jaqueta i m'ensenyaven, sense dir res, la culata de la pistola que portaven.

La vaig patir al barri, militant al Casal Independentista de Les Corts. Ens havien arribat a acorralar navalla en mà mentre encartellàvem, personatges que portaven l'esvàstica i la bandera espanyola tatuada al pit. Mantenien una tàctica d'hostigament constant. La seva impunitat els va portar a intentar rebentar-nos actes. En un concert i ballada de música tradicional a la plaça de la Concòrdia l'atac dels ultres va ser tan violent que durant l'agressió un dels ultres m'amenaçava posant la navalla al coll de mon germà. Li vaig poder treure, però és la pitjor experiència que mai he viscut, veure el teu germà agafat per un ultra i que l'està apretant el coll amb la punta d'una navalla...

I l'he patida molt i molt més en molt diverses circumstàncies, aquestes només són dues històries de les moltes que podria explicar, totes sempre amb un denominador comú: ser identificat com a independentista i tenir al davant, exercint una violència directa, espanyolistes. I tots els meus companys independentistes en podrien explicar moltíssimes més, perquè crec que tots els que hem militat en l'independentisme n'hem patit. I en molts casos han estat molt més dures i salvatges, i fins i tot amb conseqüències tràgiques.

Doncs bé, ara voldria dir als Rivera, Girauta, Millo, Cañas, Camacho que si mai tota la llarga llista de repressors des de l'Estat fins als matons del carrer que els han precedit no han aconseguit que ens tiréssim enrere, ni nosaltres ni els que també a nosaltres ens han precedit, ara tampoc no ho aconseguiran. No desistirem. MAI.

I per més que diguin, ni caurem en les seves constants provocacions ni els donarem el més mínim argument. Ja se'n poden anar oblidant, també d'això. Les seves mentides només tenen el recorregut, gens menyspreable, del ressò de tots els mitjans de comunicació i repressió que els fan d'altaveus, que són gairebé tots.

Nosaltres només volem que el poble de Catalunya pugui votar en llibertat el dia 9N. I ho fem des de la fortalesa tranquil·la que ens dóna l'haver arribat on ara mateix som impulsats per un moviment exemplar, democràtic, pacífic, cívic i inclusiu.

El que compartim no és odi, ni set de reparació, ni crispació, ni menyspreu, sinó una cosa tan positiva i engrescadora com fer realitat el nostre somni d'un nou país. I fer-ho de la manera més inclusiva del món, amb independència del nostre origen o el dels nostres pares, amb independència de la nostra llengua, amb independència de les nostres idees, amb independència de tot excepte d'aquest desig i d'aquesta il·lusió per poder decidir, junts i en llibertat, ser un nou Estat a Europa.

Arribarà el dia que no podreu donar cap explicació als vostres fills de tant d'odi i tanta indecència com esteu fent servir. De tanta mentida. De tanta immoralitat.

Nosaltres haurem guanyat. I haurà estat una doble victòria: la política, d'assolir els nostres objectius, i la moral, d'haver-ho fet des d'un impecable compromís cívic, democràtic, pacífic i inclusiu.

Quan fer el camí és fer realitat el nostre objectiu: la independència!

Avui és 9 d'octubre. Estem a un mes del 9 de Novembre. Ara mateix, mentre escric, els partits implicats en la consulta tornen a estar reunits per decidir les properes passes.

Estem de ple a l'ull de la tempesta. En allò que el MHP va dir “terreny desconegut”.

És important tenir clar que no existeixen precedents del que estem fent. Que un territori que es vol secessionar d'un estat, arrenqui el seu procés amb una consulta que és combatuda per l'estat del que es vol separar, no té precedents. Però és el camí que hem triat, i l'hem de seguir, i el seguirem.

Per a mi són dues les coses més importants d'aquest camí:

- que el transitem junts. Des de la nostra pluralitat, però amb complicitat plena i fent-lo junts

- que el camí triat és d'una impecable fortalesa democràtica que ja està veient tot el món

Els processos de secessió poden tenir dues característiques ab initio:

- que sigui bilateral, és a dir, pactat amb l'estat del que el territori es vol independitzar

- que sigui unilateral, és a dir, que es faci sense “l'acord” amb l'estat i/o fins i tot contra l'estat, amb una resistència i hostilitats actives de l'estat del que el territori es vol segregar.

És evident que el nostre cas és el segon. La nostra independència serà unilateral i la farem contra una hostilitat creixent de l'estat espanyol, que en aquests moments no hi ha ningú que pugui saber fins on pensa fer-la arribar.

No hi ha precedents, tampoc, de processos de secessió unilateral fets contra l'hostilitat de l'estat en el nostre context geogràfic i cultural, i en el nostre temps. Els dos precedents culturalment més propers no ens serveixen, perquè tant el cas del Quebec com el d'Escòcia, es van fer amb l'acord de l'estat i finalment, fins ara, no han reeixit. Els altres casos del nostre entorn més immediat, com podrien ser Kosovo o Montenegro, se situen en contextos històrics i culturals força diferents, que inclouen un conflicte bèl·lic en el seu origen i la desmembració per col·lapse de l'estat origen. Tot i així, tant Kosovo com Montenegro ens proporcionen algunes circumstàncies que hem de saber aprofitar.

L'absència de precedents fa que allò del territori desconegut tingui un abast il·limitat, que ni tan sols podem veure els límits d'aquest territori desconegut.

La teoria política ha elaborat algunes doctrines per intentar situar, en un terreny doctrinal, el dret a la secessió, i quines característiques hauria de tenir aquest procés perquè sigui “acceptable” per la comunitat internacional. D'entrada n'hi ha una que estem complint exemplarment, i és al que avui vull tractar: que sigui un procés democràtic.

La consulta i el plantejament que n'hem fet són escrupulosament democràtics. El “volem votar” és d'una força democràtica que no es pot combatre. I quan es fa, com està fent l'estat espanyol, genera una incomprensió total des de la comunitat internacional, com està passant. Tanmateix, no ens hem de fer il·lusions: incomprensió no vol dir que facin res. Estem guanyant la batalla de l'opinió pública, però això no vol dir que ningú estigui disposat a fer res per nosaltres en aquesta fase. El precedent escocès juga molt a favor nostre. La pulcritud democràtica del seu referèndum xoca, per ser molt recent i viu per a tothom, amb l'actitud autoritària i antidemocràtica de l'estat espanyol.

Si la consulta és una de les vies exemplarment democràtiques, les eleccions amb caràcter plebiscitari i posterior DUI és l'altra via. Igualment democràtica, igualment vàlida. No n'hi ha una millor que l'altra, de via. Totes dues són vàlides.

Quan parlem d'eleccions plebiscitàries parlem d'unes eleccions en les quals les forces polítiques concorren a les mateixes posicionant-se clarament sobre les seves intencions en relació a la independència. Això és el que, en termes democràtics, “permet” fer una DUI, si en surt una majoria parlamentària que així ho portava als seus programes electorals. El problema de fer una DUI sense que aquesta estigués contemplada de manera explícita als programes electorals és que es llegeix com un “engany” democràtic a la ciutadania, perquè es fa una cosa que no estava en l'oferta que tenia al davant en el moment de decidir el seu vot.

La via DUI és més directa i factible en casos de secessió unilateral, d'això no hi ha cap dubte. És una via, a més, que en cap cas no exclou la consulta, el que passa és que la trasllada a un moment posterior, ja sota la nova legalitat de l'estat emergent o monitoritzada per la comunitat internacional, i per a refrendar una decisió política prèvia de caràcter parlamentari (la DUI).

En el nostre cas haver triat la via de la consulta ens ha proporcionat un avantatge estratègic molt important: el concepte democràcia ha quedat associat al nostre procés. I ha permès progressar en un fet gens menor: la conscienciació de la societat. Els “conscienciats” o militants sempre hem tingut la idea d'independència al cap. Però per a moltíssima gent és un concepte nou, que genera moltes incerteses. Tot el camí que estem fent fins al 9N ha permès una presa de consciència molt àmplia. Fins al punt que més d'un 70% de la societat vol que es faci la consulta, i un 80% n'acceptaria el resultat, fos quin fos. Aquests percentatges inclouen necessàriament a molts votants de forces polítiques que o no donen suport a la consulta o fins i tot la combaten amb gran hostilitat (p.ex. Un 30% dels votants de C's del 2012 volen que es faci la consulta).

L'hostilitat de l'estat a una idea tan democràtica, com que la gent voti i expressi quin projecte polític vol per a Catalunya, ha generat a més un major convenciment independentista, l'ha fet més ampli i l'ha fet més sòlid, perquè ha minat radicalment la credibilitat de l'estat i de qualsevol altra sortida (de la que ja ni se'n parla, com la tercera via).

Tornem a la nostra situació a un mes vista del 9N. Des del moment que no es plantejava un referèndum vinculant, en termes jurídics, la consulta del 9N esdevenia, sobretot, la millor manera de fer visible als ulls de tothom la voluntat dels catalans en relació a la independència. Ens hem manifestat, hem votat majories al Parlament, però la consulta del 9N és la primera vegada que de manera explícita està convocada tota la societat per expressar-se, amb llibertat, amb totes les garanties, sobre quin vol que sigui el futur del seu país. Aquesta era i és la idea.

El cert és que aquesta idea, des del moment de la suspensió per part del TC s'ha vist afectada. I encara més perquè “l'altra part”, és a dir, l'unionisme, el NO, no és que no faci campanya pel No, sinó que només farà campanya contra que la gent voti i per devaluar el que fem, treure-li valor, qüestionar-ho, etc.

No és un problema menor. Sense cap mena de dubte, una consulta en la que una de les parts no hi participa, es devalua democràticament. Això és així.

El que no implica que malgrat tot això la consulta del 9N no pugui tenir una enorme transcendència a tots els nivells. Els efectes que pot produir una consulta no pactada ni vinculants e situen estríctament en el camp de la força democràtica que siguem capaços de donar-li. Per tant, i ni que només hi participem els favorables a la independència, el 9N, fem el que fem, pot tenir tots els efectes que volem, que desitgem, si som prou forts com per generar-los.

Al meu entendre la força que aconseguim donar-li al 9N passa per dos eixos que s'han de donar simultàniament:

- que malgrat tot, el que fem el 9N, sigui el que sigui, tingui el màxim de garanties democràtiques pel que fa al procés de votació i/o participació. Fem el que fem, i ho fem com ho fem, cal que resisteixi qualsevol examen de qualitat democràtica: imparcialitat i neutralitat de l'organització, assegurament del vot secret, escrutini, resolució d'incidències, etc. Tot el que fa que unes eleccions siguin netes i tothom reconegui el resultat com a net, no manipulat, no qüestionable. Això ho hem d'assegurar sí o sí. És una línia vermella.

- que fem el que fem hi hagi una participació molt significativa. Una participació tan nombrosa que, fins i tot davant l'absència de campanya del no, evidenciï de manera clara quina és la voluntat de la societat catalana. En termes de cens electoral, una participació suficient el 9N que generés els efectes que volem hauria de situar-se en un mínim de 2.000.000 de participants. Amb 3 milions superaríem el 50% segons cens. Però jo entenc que, en el context en el que estem, tot el que situï una participació superior als 2 milions de catalans tindrà una força democràtica inqüestionable, indestructible. Si no hi arribem no vol dir que no pugui generar efectes molt positius per al procés, no estic dient això, però des del punt de vista de consulta, no hauria assolit els mínims per generar els efectes que a nivell internacional necessitem.

Si el 9N assolim els dos objectius anteriors, el procés de fet acabaria de començar en termes institucionals, i tot quedaria encara obert a la negociació amb l'estat, a la negociació internacional, i necessàriament caldria celebrar unes eleccions amb caràcter plebiscitari que donessin una majoria parlamentària als partits independentistes que permetés proclamar la independència.

Si la participació el 9N superés els 3 milions, se situaria per sobre del 50% del cens, i al meu entendre això permetria pensar també en que l'actual parlament, sense necessitat de noves eleccions -per ara-, fent-se ressò de la voluntat majoritària expressada pel poble de Catalunya, proclamés la independència.

Com deia al principi, un dels factors crítics del procés i del 9N és que no sabem fins on està disposat a arribar l'estat espanyol en la seva hostilitat davant Catalunya. Un Estat dominat per una casta hereva del franquisme, corrupta, estúpida i incompetent, que té en els seus gens “solucionar” les coses amb mètodes autoritaris, és del tot imprevisible. Però n'hem tingut alguns “tasts”. El procés contra el jutge Santi Vidal estic segur vol tenir un caràcter “exemplificant”, per fer-nos veure que pensen estendre la seva hostilitat a tots els nivells: institucional (govern, parlament, ajuntaments) i personal (perseguir les persones).

Per tant i davant la incertesa a què ens aboca tenir al davant un estat democratofòbic com l'estat espanyol, crec que no hi ha ningú que pugui descartar res. Jo no ho faig. Com més o menys ha dit avui en Lluís Llach en una extraordinària entrevista amb la Mònica Terribas, jo vull votar el 9N, i aniré al meu col·legi electoral a votar i, arribat el cas, a deixar constància de la meva voluntat de votar, però si les forces polítiques acaben decidint que el camí fins a la independència l'hem de fer amb altres instruments, jo estaré amb ells, amb el que decideixin. I seguirem el camí.

Perquè des d'un punt de vista independentista, guanyarem transitant aquest camí que sabem és ple de trampes i de paranys, però que fent-lo és quan estem construint el nostre objectiu. Això és així perquè les forces majoritàries implicades en el procés (CDC, ERC i CUP) també estan inequívocament compromeses amb la independència! Sabem el que volem, i sabem com volem fer-ho, democràticament, impecablement. I sabem també com necessitem fer-ho: junts. Cal que la voluntat de fer el camí junts sigui tan poderosa com la voluntat d'assolir el nostre objectiu. Fer el camí és fer realitat el nostre objectiu.

Torno a insistir: no hi ha precedents del que estem fent. I dels processos previs que hi ha hagut, sabem que hem triat iniciar el camí per la via més complicada, la de la consulta davant un estat que farà tot el que calgui per impedir-la. Però d'aquests processos previs també sabem que tenim altres eines. La voluntat democràtica d'una societat és com l'aigua: sempre troba el seu camí. Nosaltres el tenim, el 9N, però per damunt de tot tenim un objectiu, la independència, i que la nostra societat es pugui expressar democràticament, i trobarem la nostra via, sigui quina sigui.

I jo hi seré. Amb el meu Govern, amb el meu Parlament, amb les forces polítiques que hi estan compromeses, i amb la societat civil que ha fet realitat i donat visibilitat a la majoria social que vol decidir i que vol la independència.

DONEC PERFICIAM

La mata de jonc: de Ramon Muntaner a ahir (unitat política) i avui (alcaldes amb el 9N)

«E si negun me demana: "En Muntaner, quin és l'eximpli de la mata de jonc?", jo li respon que la mata del jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, et tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l'arrencaran, ne encara con gaire més s'hi prenguessen, e si en llevats la corda de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys que sol un jonc hi romandrà.»

(Ramon Muntarner en la seva meravellosa crònica, de l'any 1328)

Ahir, tots els líders polítics de les forces compromeses amb la consulta del 9N 2014 van fer un pas de gegant perquè hi puguem arribar fins i tot davant l'hostilitat creixent d'un estat en una deriva autoritària sense precedents a l'Europa Occidental en ple s. XXI.

La compareixença que van fer tots junts després de 8 hores de reunió és històrica, i d'una importància cabdal per al nostre procés, que transcendeix un acord puntual per exemplificar un compromís a ultrança que blinda el procés.

Per tant, el primer que volia fer és donar les gràcies a tots per fer-ho possible. Agraïment infinit.

Agraïment al MHP Mas, i al conseller Homs, que són la clau de volta sobre la que descansa tota l'arquitectura d'acords, i de compromisos polítics que abasta des de la democràcia cristiana fins a l'extrema esquerra, però també de la gestió político-institucional de tot plegat.

I agraïment a tots els líders polítics i a les forces polítiques que ahir hi van ser per això, per ser-hi. Fa poc escrivia: “La visió sobre la preservació de la pluralitat com a valor clau del procés fins i tot va més enllà d'això que també és clau i sempre exigim de la “unitat”. La unitat és necessària, però assumir la pluralitat del procés és imprescindible, perquè és l'únic que ens permet confiar en tenir aquesta majoria social per la independència”

Ahir, tots aquests senyors i totes aquestes forces polítiques ens van donar una lliçó de pluralitat, compromís i unitat. Bravo per ells!!!

Gràcies a David Fernández i a Quim Arrufat, gràcies a les CUP.

Gràcies a Joan Herrera i Joan Mena, gràcies a ICV-EUA

Gràcies a Raimon Espadaler i Joana Ortega, gràcies a Unió

Gràcies a Oriol Junqueras i Marta Rovira, gràcies a ERC

Gràcies a Josep Rull i Jordi Turull, gràcies a CDC.

Moltes gràcies a tots.

De la compareixença d'ahir, excepcional i emotiva, si m'ho permeteu em quedaré amb dues coses:

La primera, el compromís amb la discreció que varen exhibir, que podria exemplificar el blindatge que hi ha al darrere del resultat de les 8 hores de reunió.

Algú s'imagina, coneixent-nos com ens coneixem tots, i sabent com sabem que estem en un país de porteres, on sembla que no ets ningú si no tens alguna coseta a explicar, i on tradicionalment els polítics es donen d'hòsties per filtrar cosetes, algú s'imagina, insisteixo, que ens haguessin dit que Unió, CDC, ERC, ICV-EUA i CUP s'han posat d'acord per actuar amb discreció, saber el que es pot dir i el que no en benefici de l'assoliment dels objectius?

Jo no. M'imaginava l'acord, però aquesta actitud tan extraordinàriament madura i compromesa de públicament reconèixer que hi ha coses que quedaran entre ells, perquè la discreció és un valor per a l'èxit del que es farà... aquesta actitud no és pròpia de la nostra cultura política. I en canvi és CLAU!

La segona, que l'acord d'ahir reuneix forces també plurals en relació a la seva posició el 9N. I això no deixa de tenir la seva importància, perquè visualitza un bloc en el que hi ha diferents postures, lligades, relligades, per una voluntat democràtica: poder votar.

El 9N ha esdevingut democràcia. I això és imparable. El 9N visualitza pluralitat i unitat. I això ens fa imparables.

Quan ja pensàvem que havíem cobert el cupo de moments històrics d'ara fins el 9N amb la signatura del Decret de convocatòria i la foto d'unitat d'ahir de tots els líders polítics, avui hem tingut un altre acte absolutament excepcional, també HISTÒRIC, i sí, amb majúscules!

920 Ajuntaments dels 947 que hi ha a Catalunya donen suport al 9N. És una dada excepcional, d'una solidesa indestructible. Avui, 800 d'aquests alcaldes han anat fins el Palau de la Generalitat a lliurar les seves adhesions al President de la Generalitat.

Aquesta foto donarà la volta al món. Internament i externament té un valor incalculable. Que el 96% dels ajuntaments de Catalunya estiguin amb el 9N és una dada que tothom entén, que tothom visualitza com a exemple inqüestionable de la voluntat dels catalans: votar.

El 96% dels ajuntaments! A partir de majories de tota mena, amb tota mena de forces polítiques, que inclou no només els partits que estan en l'acord del 9N, si no més de 300 alcaldes i regidors socialistes, per exemple.

Ahir i avui, hem estat mata de jonc. I així, arribarem al 9N i a la independència.

ESTEM CONVOCATS! ARA ÉS L'HORA!

Moment per a l'estratègia i la tàctica, no per a la testosterona. Comandant Ramius al cap.

Estem en un moment decisiu del procés. Un més. Un cop suspesa la consulta en els termes aprovats pel Decret de dissabte a l'empara de la Llei de Consultes, estem a l'ull de la tempesta.

En aquest ull de la tempesta, l'important és la confiança en el rumb per sortir-ne (estratègia) i encara més confiança per als moviments tàctics que vindran d'ara fins el 9N.

L'estratègia és clara. El Govern té encara cartes per jugar, i les jugarà, en aquesta estratègia de vot el 9N. Si algú dubta que el Govern farà l'impossible per arribar al 9N, és que no ha entès RES. Per arribar-hi, per intentar arribar-hi, caldran moviments tàctics. Si algú no ho ha entès encara, ja no ho entendrà. Com a mínim, que calli, com a mínim que tingui la mínima decència per jutjar-ho després. Que no dediqui les seves energies a la destrucció. Com a mínim, això.

Vull recuperar un exemple que per als que us agrada el cinema ràpidament entendreu, perquè té totes les virtuts pedagògiques per entendre el que és un excel·lent exemple d'estratègia i tàctica militar.

Parlo de la pel·lícula “A la caza del octubre rojo”. I parlo del moment en que el comandant Ramius (Sean Connery), en la seva estratègia per arribar amb el seu submarí nuclear a un port nordamericà, ha de fer front a un combat amb un altre submarí nuclear soviètic, que el persegueix per enfonsar-lo.

El submarí perseguidor té a tir l'Octubre Rojo de Ramius. Des del sónar del seu submarí informen Ramius que el perseguidor està carregant les seves torpedes. Ramius demana distància i, amb la distància, calcula el temps que tindrà el seu perseguidor per disparar les seves torpedes, que aquestes “s'armin” i puguin arribar al seu objectiu operatius, és a dir, puguin impactar i esclatar. Amb aquesta informació Ramius pren una decisió tàctica: no fer una maniobra evasiva, sinó posar proa directament contra el submarí perseguidor i fer-ho a tota màquina.

És boig Ramius? Per què no fuig? Per què no hi fa front llençant els seus míssils? Per què no confia en llençar les seves defenses?

No. Ramius sap perfectament quina és la situació, i pren, en segons, una decisió tàctica: a la distància a la que està i amb el temps que trigaran les torpedes del seu perseguidor en estar operatives, si es posa proa cap a ell, i ho fa a tota màquina, les torpedes que li han llençat no tindran temps suficient per “armar-se”. I passaran de llarg. I així és.

Evitant l'impacte, a més a més, i un cop operatius els torpedes, aquests segueixen buscant un objectiu d'impacte termodirigits, i acaben impactant contra el submarí que els ha llençat.

Això és el que té valor de les bones estratègies i tàctiques militars: que maximitzen assolir l'objectiu amb una tàctica que minimitzi els danys propis, amb el millor ús possible dels recursos propis tenint en compte els recursos de l'enemic.

És aquest el moment i el punt del procés en el que estem.

El Govern ha dit de manera clara que manté l'objectiu del 9N. I el Govern té moviments tàctics preparats per fer-ho possible. I ho farà. I si tot sorgeix els efectes desitjats l'èxit del 9N només dependrà de nosaltres, que votem, i que el resultat de la votació, del que farem, ens serveixi per al nostre objectiu.

Si quan Ramius ordena aproar contra el submarí perseguidor a tota màquina tota la tripulació hagués començat a dubtar del que s'estava fent, a insultar el comandant i a prendre decisions pel seu compte, haurien saltat pels aires. De vegades les tàctiques poden ser difícils d'entendre, però és que no cal que l'entenguem tots des del primer moment, per això són tàctiques i per això la confiança i la precisió de l'execució és més important que qualsevol altra cosa.

En el nostre camp, avui el Govern ha dit que manté tots els objectius polítics en relació al 9N. I ha pres una decisió tàctica, com ha estat defugir el xoc per coses accessòries, com pot ser mantenir la campanya institucional, que l'ha suspès TEMPORALMENT.

La campanya institucional, de tot el que estem fent, és el que menys valor té, el menys important, i el més fàcil de deixar en mans de la societat civil. Haver-se cegat en mantenir-la i convertir una cosa testimonial en el camp de batalla hagués estat letal per als nostres interessos. De fet hagués estat la resposta de testorona típicament hispànica. El famós “choque de carneros” dels militars africanistes espanyols. La típica reacció taurina: un señuelo y ciego a por el.

Evitar el xoc en una cosa testimonial és intel·ligent. Convertir aquesta evitació en un exemple de claudicació és un exemple d'estupidesa monumental. No és aquí on ens estem jugant el 9N, de cap manera!!!!

El 9N ens l'estem jugant en altres moviments que farà el Govern els propers dies i les properes setmanes. Tot amb un únic objectiu: que el dia 9N els catalans puguem anar als nostres col·legis electorals o espais habilitats a tal efecte per poder dir si volem un estat i si aquest estat ha de ser independent. I aquest objectiu i l'estratègia es manté, i s'estan fent els moviments tàctics necessaris per fer-lo possible, que impliquen, com he dit abans, maximitzar assolir l'objectiu i minimitzar els danys propis. El contrari, maximitzar els danys propis en la defensa tàctica d'una cosa irrellevant, és el que es coneix com a ESTUPIDESA.

Fermesa, serenitat, compromís i determinació. Al que, en un moment com aquest, en plena batalla, també cal exigir disciplina. Molta disciplina. Perquè fins i tot en el pitjor dels casos, només d'aquí a 40 dies es podrà valorar tot. I si algú no ho entén, és que no es mereix estar ni a primera línia ni a cap línia del combat.

Nuestras vidas son nuestras. O el fracaso del proyecto de control identitario unionista

Lo que vivimos el Onze me sigue dando vueltas en la cabeza, de manera que quiero seguir hablando sobre ello. Porque todo lo que hicimos y sentimos como “un sol poble”, que es nuestra auténtica marca e identificación colectiva, me despierta un enorme y legítimo orgullo.

Sí, somos un único pueblo, no porque la unicidad sea ningún efecto de anulación de diversidades, sinó por todo lo contrario, porque hemos sabido sumar ejemplarmente identidades, y de manera transversal, en este proyecto de construir un nuevo país. Y esto es, a su vez, la peor pesadilla del unionismo.

En este país los únicos que manejan la cuestión de la identidad de manera separadora y atizando permanentemente la generación de un conflicto inexistente son los unionistas. Eso es así. Y es así porque es una estrategia absolutamente miserable que busca hincar en el corazón de nuestra sociedad una pica con la que hacer palanca para sacar algún tipo de rédito repugnante de nuestra diversidad de orígenes, lenguas, identidades, etc.

En general el catalanismo, y específicamente el independentismo contemporáneo han sido una auténtica locomotora de cohesión social. Frecuentemente se alude, con orgullo para unos, desde el despecho para otros, al “charneguismo” de la mayoría de la militancia independentista. Lo he dicho infinidad de veces, y ahora lo repito, yo siento auténtico orgullo de que fuera mi padre (DEP), murciano, quien me despertara una conciencia crítica y militante de la catalanidad. Y mi caso es el de la gran mayoría de camaradas con los que he compartido militancia independentista.

Para el unionismo, nuestro origen, o el de nuestros padres, es una cadena a la que debemos permanecer atados sumisamente, y que sólamente ellos pueden controlar. Todo lo que no sea sumisión identitaria lo venden como una especie de rebelión de acomplejados que nos queremos hacer perdonar algo. Hay pocas cosas más repugnantes que este discurso.

De hecho únicamente sería comparable al discuro que pretende situar el soberanismo como una eficaz herramienta de una fantasmagórica burguesía todopoderosa para poco menos que agilipollar la población, distraerla, alienarla y que así, entretenida en estos menesteres, no atienda a ninguna cuestión sobre la explotación que sobre ellos -o nosotros- ejerce esa burguesía.

Ambos discursos son a la par repugnantes porque nos situan, sin alternativa alguna para nosotros, en una especie de discapacitación mental, de personas a las que se debería someter a un procedimiento de inhabilitación o incapacitación política para que ellos, y únicamente ellos, deviniesen nuestros albaceas, gestores únicos de nuestros derechos políticos.

Claro, eso les conferiría, a los muy pillos, un poder extraordinario! Ahora imaginad que por el simple hecho de haber nacido fuera de Cataluña nosotros o alguno de nuestros progenitores, no tuviéramos capacidad de obrar política, y que únicamente ellos (la Chacón, Albert Rivera, Cañas, Camacho), la pudiesen gestionar. Hola, soy Alicia Sánchez Camacho y traigo aquí mi voto y el de tropecientos mil discapacitados porque o ellos o sus progenitores no han nacido en Cataluña. Si, mire, aquí tiene la resolución judicial que me nombra su tutora, gestora de sus derechos políticos.

Por supuesto el sistema establecería sus correspondientes procedimientos de internamiento psiquiátrico para con los incapacitados que ósaramos rebelarnos contra nuestra situación. Todo por nuestro bien, claro está, que solamente ellos son capaces de identificar y gestionar. Mire, sabe usted, no puedo tener opinión sobre los impuestos que pago y lo que recibo a cambio porque mi padre nació en Murcia. Si, mi opinión la gestiona esa señora que grita tanto, si, Alicia Sanchez Camacho, y subsidiariamente, el Presidente de la Comunidad Autónoma donde nació mi padre.

Pues mira, va a ser que no a que nuestro origen o el de nuestros padres nos incapacite políticamente. Y va a ser muchísimo menos que no a que todos estos indecentes asalariados de la casta local que vive del BOE y de la estatal (que son lo mismo, una única casta) se conviertan en nuestros albaceas, en los tutores que por designio constitucional gestionen nuestros derechos políticos.

Llenando toda la Diagonal y la Gran Vía, enfundados con nuestras camisetas rojas y amarillas, nadie preguntaba a nadie “de donde eres” y nadie se extrañaba de oir hablar a su lado, indistintamente, en catalán o en castellano.

El proyecto unionista, a diferencia del nuestro, habría implicado que estuvieran pasando por entre esas filas interminables de gente feliz de compartir la ilusión por un país nuevo, preguntando a todos “tu de donde eres? Y tus padres?” y nos habrían ido sacando de la fila a los que o nosotros o nuestros padres no nacimos o nacieron en Cataluña. Esta es su propuesta.

Pero la Diada de la V, la Diada del 2014 ha consumado el fracaso del proyecto de control identitario del unionismo, porque ha sido el día que de manera más diáfana, todo el mundo ha asistido a la materialización exitosa de nuestra capacidad de sumar identidades, orígenes y lenguas y canalizarlo en una ilusión colectiva por un país nuevo. Por la independencia. Por dejar atrás tanta miseria y a tanto miserable.  

Esa es nuestra fuerza motriz! Y la ilusión por compartir un nuevo país, del que todos somos protagonistas y partícepes, transmite tracción a las cuatro ruedas. Por eso somos imparables. Por eso no podrán hacer nada contra lo que estamos haciendo. Por eso el proceso que estamos protagonizando en Catalunya es en si mismo un ejemplo democrático que internacionalmente debería ser tomado en consideración urgentemente. Pocas veces tendrá la oportunidad la comunidad internacional de tener un ejemplo tan pacífico, cívico y democrático para ofrecer al mundo como vía de resolución de conflictos, de expresión de voluntades. Pocas veces se podrá denunciar con tanta claridad y sin riesgo a equivocarse a los que lo combaten desde un proyecto de repugnante dependencia y segregación identitaria y menosprecio de nuestra condición de ciudadanos.Va a ser que no, fachas.

Y va a ser que sí, muy que sí, a nuestro proyecto de un nuevo país que suma identidades, orígenes y lenguas y ofrece un futuro mejor para todos.

Scottish lessons

Dimarts passat vaig marxar cap a Escòcia, fins diumenge; 6 grans dies vivint de prop el seu referèndum per la independència. A Escòcia només hi havia estat per temes futboleros. Ha estat una experiència molt interessant, com versejava Kavafis, plena de coneixences.

He ordenat algunes idees en relació al que hi ha passat i el que estem fent a Catalunya, que vull compartir amb tots vosaltres perquè penso val la pena hi reflexionem críticament, per si poden ser d'utilitat en el nostre procés.

1. Un referèndum es pot perdre

Tot sovint els que estem implicats o vivim el procés amb intensitat estem instal·lats en una posició -les circumstàncies manen- en la que ens centrem en el que sens dubte és el nostre repte més immediat, poder fer la consulta, i no prestem prou atenció a la necessitat de fer pedagogia sobre perquè volem la independència.

Més enllà de les circumstàncies, les majories parlamentàries i les enquestes ens han instal·lat en una mena de confiança que som majoria, que el tenim guanyat, i això no ho hauríem de donar per fet. Malgrat les incerteses sobre la consulta del 9N, crec que hauríem d'estar treballant intensament els arguments del Sí +Sí. Perquè tot i que jo estic molt convençut que el 9N podrem votar, fins i tot en el cas que finalment no ho puguem fer, és una simple qüestió de temps que votem, i m'és igual que sigui via plebiscitàries + consulta, i m'és igual que sigui ara mateix o d'aquí un any. Si una cosa està molt clara és que votarem. Per tant, cal també dedicar esforços no només a poder votar, sinó a defensar el sentit del vot.

Com vaig dir en un post anterior, la consulta és un mitjà, l'objectiu és la independència. Si ens quedem mirant el dit de la consulta no veiem la lluna, que és la independència. I com s'ha demostrat en el cas escocès, un referèndum és un procés democràtic molt obert en el que pot passar qualsevol cosa, fins i tot perdre'l.

2. Hegemonies, partits, pluralitat i unitat en la construcció de la majoria social per la independència  

Als escocesos no els ha servit de res tenir un partit independentista amb majoria absoluta. Això ha estat insuficient per a configurar una majoria social que assegurés el Sí. Ho tinc escrit també, en posts anteriors, quan havia reflexionat al voltant de les diferències entre el cas escocès i el nostre. Resumidament, explicava que a Escòcia el procés tenia un lideratge hegemònic, el del SNP i Àlex Salmond, que facilitava la direcció del procés, la presa de decisions, etc. Això contrastava amb el desassossec amb que vivim a casa nostra el procés, perquè no hi ha un lideratge hegemònic, sinó plural, i que això fa més lenta i més feixuga la presa de decisions, fins i tot trasllada unes innegables incerteses sobre el mateix procés. Però, alhora, aquest lideratge compartit és el que facilita que nosaltres partim amb una majoria social més sòlida, a diferència del que passava a Escòcia, com dissortadament va quedar acreditat en el seu referèndum.

El fet que en el Sí+Sí a Catalunya hi hagi des de socialcristians fins a l'extrema esquerra, passant per lliberals, socialdemòcrates, verds, etc ens proporciona un punt de partida òptim per configurar la majoria social per la independència, i aquest és el principal valor a preservar en el procés, aquesta pluralitat en la que sabem que tots som necessaris, per no dir imprescindibles.

La visió sobre la preservació de la pluralitat com a valor clau del procés fins i tot va més enllà d'això que també és clau i sempre exigim de la “unitat”. La unitat és necessària, però assumir la pluralitat del procés és imprescindible, perquè és l'únic que ens permet confiar en tenir aquesta majoria social per la independència.

Assumir la pluralitat vol dir assumir l'altre i el seu valor. Des de les nostres posicions sovint tendim a menysprear l'altre, o a criticar-lo, pensem que no fa prou, que pot tenir posicions egoistes, o que condiciona massa per la força que té, i un llarg etcètera de situacions. Però el cert és que el que hem de pensar que és gràcies a que hi siguem tots que podem tenir majoria social. Tot el que invertim en posar en valor la pluralitat i en preservar la unitat forma part del cercle virtuós del procés. Que ningú es pensi mai en un “ells sols” o en un “sense aquells” com a fórmula de gestió del procés, perquè només seria gestionar un fracàs.

3. SEGMENTAR per treballar eficaçment

Aquesta és també una de les grans lliçons escoceses. Tots haureu pogut veure aquest gràfic del vot pel Sí i pel No per franges d'edat en el referèndum escocès. I tots heu pogut veure com en la franja d'edat de la gent gran és on tothom situa que s'ha perdut el referèndum, perquè pràcticament un 80% de la població major de 65 anys ha votat en contra de la independència.

Seria una temeritat per part meva valorar la campanya del Yes Scotland, el que han fet bé i el que no han fet bé. Senzillament perquè ho desconec gairebé tot, del que han fet. Tanmateix, no desconec, com cap de vosaltres, aquest resultat entre la gent gran, i la importància decisiva que ha tingut en relació al resultat final. És només partint d'aquest punt que m'atreveixo a dir que alguna cosa no hauran fet bé en relació a aquest col·lectiu, alguna cosa ha fallat en la configuració d'un missatge a favor del Sí que convencés aquest segment tan important de la població, que eliminés les seves pors, etc.

Per tant, i quan pensem en el nostre procés, és cabdal segmentar el treball que es faci per convèncer pel Sí, i en el nostre cas, a més, això és doblement important, perquè la nostra societat és molt més complexa que l'escocesa. Cada element dels que configura la nostra societat ha de ser tingut específicament en compte per dissenyar campanyes específiques, amb els atributs que facin possible un treball més eficaç sobre cada col·lectiu, d'acord a les seves pròpies característiques: això és el que se'n diu SEGMENTACIÓ. Que és una paraula clau que hauríem d'incorporar al nostre vocabulari i que totes les organitzacions que treballen pel Sí + Sí haurien d'interioritzar i aplicar a la seva feina.

Com s'ha vist a Escòcia, l'edat és un atribut que cal contemplar per segmentar adequadament el missatge del Sí. No és igual treballar sobre un públic jove, a partir dels 16 anys i fins els 25, que treballar sobre un públic gran, de més de 65 anys. Cada col·lectiu té les seves pròpies inquietuds, esperances i pors, i cal segmentar el missatge, el discurs, per poder ser més eficaços i respondre adequadament a aquestes esperances i pors.

És evident que no podem fer una segmentació excessiva, perquè això atomitzaria el missatge, però sí cal fer una feina prèvia que permeti definir els diferents elements clau que ens permetran posar en pràctica aquesta segmentació.

L'origen n'és un altre. Aquesta qüestió a Escòcia pràcticament no ha tingut pes, perquè la societat escocesa és, des del punt de vista d'origen, molt compacta, a diferència de la catalana, on pràcticament el 75% de la població o ha nascut fora de Catalunya o ho ha fet algun dels seus progenitors. Súmate és potser el cas més paradigmàtic d'èxit en el nostre procés, i ho és a partir d'una segmentació. Súmate s'adreça específicament a aquesta part de la nostra societat que o hem nascut a Espanya o ho han fet els nostres pares, i que conserva un del tot legítim sentiment d'identificació espanyola. La feina que fa Súmate és extraordinària, i és d'una qualitat excepcional. És un referent clau en el procés. En aquesta mateixa línia, el treball que fan des de “Nous Catalans”, és igualment meritori i transcendent, i és una altra experiència d'èxit de “segmentació”

Hi ha altres elements amb els que podem pensar, i en poso només un altre exemple: en una societat amb un 25% d'atur i amb un atur juvenil en xifres vergonyoses, aquest és un fet clau que ens obliga a segmentar.

Quan parlem de segmentar no és únicament l'elaboració d'un discurs específic a partir de la identificació dels elements clau en la decisió (esperances i pors) de cada col·lectiu. De fet aquest discurs i aquestes respostes les podem trobar en multitud de treballs que s'han fet, des del Consell Assessor per a la Transició Nacional fins al Col·lectiu Wilson.

La segmentació requereix també d'un estudi intens de caràcter previ no només del missatge, sinó dels mitjans, formats, etc per fer-lo arribar. Missatge i "missatger" comparteixen el mateix rang en una anàlisi d'aquesta naturalesa.

La gent gran està afectada, de manera radical, pel que coneixem com “fractura digital”. Totes les enquestes evidencien que és la part de la nostra societat amb un menor perfil de formació (en un percentatge molt gran pràcticament sense formació), que no accedeix a cap dels mitjans que configuren la societat 2.0 (correu electrònic, premsa digital, twitter, facebook, etc), i que en termes d'informació són els que menys accés a la informació tenen i sempre via mitjans convencionals.

Des d'aquest punt de vista, la identificació de les característiques de les relacions socials de cada col·lectiu en el que pensem podem segmentar el nostre treball és clau. Tornant al cas de la gent gran, identificar els “prescriptors” a través dels quals se socialitzen i accedeixen a la informació, és una feina tan o més important que la mateixa configuració del missatge.

A la vista dels resultats escocesos, és evident que alguna cosa va fallar en la segmentació -si és que hi fou- del seu missatge, de la seva campanya. Insisteixo que segmentar no és incorporar “respostes” o punts específics a un missatge general. La segmentació va molt més enllà, i se situa gairebé en campanyes específiques, amb missatges específics, amb materials específics, amb persones entrenades específicament per fer-ho, amb mitjans d'accés específics, etc etc etc Sensu contrario, l'èxit de Yes Scotland entre el jovent també pot tenir fonament en la brillant campanya per les xarxes que han fet.

SEGMENTACIÓ és una paraula clau a incorporar urgentment al nostre activisme a favor de la independència, és el que ens permetrà que el nostre treball sigui eficaç.

4. L'enorme poder dels estats

Fins i tot un procés de secessió com l'escocès, en una societat paradigmàticament democràtica, s'ha vist afectat per l'enorme poder que tenen els estats, i que quan el fan entrar en joc configura una maquinària de propaganda formidable. No menystinguem MAI aquest fet. I estiguem preparats, perquè caldrà estar-ho, i no només de boquilla.

Dimecres a la nit hi va haver a Edimburgh, en un parc, un míting popular de Yes Scotland. Molta gent i molta il·lusió. Era singular la cosa, perquè més que oradors, hi havia persones que pujaven a explicar a la resta perquè votarien Sí. Es va desfermar una certa eufòria, i d'allà vam anar, creuant la ciutat, fins davant el Parlament. És el moment que més il·lusió vaig veure dels dos dies de campanya que hi vaig ser. Doncs bé, els concentrats van fer crits crítics contra la BBC “BBC, where are you?”

Malgrat l'enorme prestigi mundial que té la BBC com a mitjà de comunicació públic, el cert és que quan l'estat va entrar en joc, la BBC va ser un formidable mecanisme per combatre el YES. I s'hi va posar, sense manies. Va ser paradigmàtic que la BBC no informés de la V de Barcelona de l'Onze. No ho va fer perquè pensava que podia motivar el Yes, de manera que van silenciar la notícia. Els escocesos amb els que vam parlar no donaven crèdit, era el primer que ens deien.

Doncs bé, també això és una lliçó per al nostre procés. Per a mi enllaça amb un dels punts que assenyalava en el penúltim post en aquest punt, que el moment de trencar amb la legalitat espanyola, que sabem arribarà en un procés forçosament unilateral com el nostre (per la negativa a negociar de l'estat espanyol), cal que el decidim nosaltres, i que ho fem quan estiguem preparats per a les conseqüències que comportarà, perquè només tindrem una oportunitat de trencar amb aquesta legalitat, i no podem fallar.

Hem de valorar molt bé els nostres mitjans i la nostra situació, perquè amb aquests mitjans caldrà fer front a l'ofensiva descomunal de l'estat contra nostre.

Perquè l'estat juga i jugarà. Amb tots els seus mitjans, que no admeten cap comparació amb els nostres. Per algun lloc he llegit que ofensives com la viscuda a Escòcia o com la que en el seu moment es va viure al Quebec acaben afectant a un 5% dels votants, que basculen, afectats per les campanyes de la por, cap a posicions statusquoistes. És bo saber-ho i és bo que ho tinguem present.

I així acabo, perquè aquest punt em permet enllaçar amb el primer. Un referèndum es pot perdre. I no tenim res guanyat. L'estat és poderosíssim. I nosaltres només tenim una oportunitat, que hem de saber aprofitar, i per fer-ho, cal que fem molt i molt bé les coses, començant per segmentar la nostra campanya a favor del Sí+Sí.

SOM-HI! SEGUIM!

Joder, senyora, que jo donaria la vida per Catalunya!

Ahir al Fossar vam ser més que mai. I per a mi aquest mai es remunta a fa molts anys i a anys visquent-hi episodis entre sinistres, penosos i patètics. Però ahir feia goig. Molt de goig. La solemne ofrena del President de la Generalitat, per primera vegada a la història, i la quantitat de gent que s'hi va aplegar.

Avui pel matí hem participat en la marxa motard independentista de Vic a Barcelona. I a la tarda al Tram 37, amb tota la gent del Baix Llobregat, a la V.

I us haig de dir que avui m'he fet un fart de plorar. 

Discretament, fins que no he arribat a casa. He tingut els ulls humits i la pell de gallina al llarg del trajecte de la marxa indepe, veient tota la gent que ens saludava des dels ponts de la carretera i, sobretot, al pas per Barcelona. Ha estat espectacular, increïble.

Després a la tarda, amb la V, veient com s'aplegava disciplinadament tota la gent i aguantava a la seva posició hores per poder construir un mosaic desbordat per tot arreu ha estat de les coses més emocionants políticament que he viscut. A les 16:00 el mosaic ja estava construït, amb totes les seves files, però hi continuava arribant gent. Al final tanta gent ja no cabíem al cos central de la Gran Via, i hem omplert desordenadament els laterals, això en un dels trams de "baixa ocupació". M'hi he trobat tantíssima gent!!! Tants bons amics i patriotes, lluitadors infatigables, que compartíem ser els més emocionats de tots els aplegats, perquè sabem des d'on venim i la solitud amb la que els independentistes havíem viscut tants onzes de setembre, un rere l'altre. Felicitat extrema.

Volia, però, en aquest post simplement de felicitat política, d'orgull de país, d'orgull de gent, d'orgull de compartir la voluntat de fer un país nou, explicar-vos una anècdota.

Un cop dins de BCN la marxa de motards independentistes, amb la marxa ja trencada pels semàfors, en un dels semàfors, que m'he aturat a peu de pas de zebra, se'ns ha acostat una senyora, enfundada amb la seva samarreta de la V i ens ha dit “jo ja tinc 80 anys, a veure què penseu fer!”. No ho he interpretat com un retret. La senyora anava amb la seva samarreta per a la tarda, i ens venia a dir, jo ja faig tot el que puc fer. Però sense ser un retret ens assenyalava una responsabilitat. Molta moto, molt tatuatge, molt wild boys, però què penseu fer? Fareu alguna cosa?

En aquella fracció de segon he estat a punt de cridar, “joder, senyora, que jo donaria la vida per Catalunya”. He pensat que no tenia perquè saber-ho, quin és el meu compromís al llarg d'aquests 30 anys de militància independentista, quina ha estat i fins a quins punts me l'he jugada, per Catalunya, amb més que evident risc per a la meva integritat física, fins i tot vida, i crec que no exagero.

Però no li he dit res. I m'he menjat els meus pensaments. Perquè hi ha una cosa que era del tot contundent de l'expressió de la senyora desconeguda: estem a punt d'entrar a l'ull de la tempesta. Ella potser li donava un sentit més primari a la seva invocació. Però jo he pensat que tenia raó. He pensat què farem, què serem capaços de fer quan entrem a l'ull de la tempesta, és a dir, quan, després que el Parlament de Catalunya aprovi la llei de consultes i el President de la Generalitat la convoqui, el govern espanyol la recorri al Tribunal Constitucional i aquest suspengui automàticament llei i convocatòria de la consulta. En aquell moment haurem entrat a l'ull de la tempesta. I serà el moment més dur que ens tocarà viure com a país, com a societat i per a tots els que estem implicats en el procés. El “què pensem fer” de la senyora esdevenia així un interrogant obert damunt meu i damunt tots i cadascun de nosaltres.

Un cop arribats al nostre tram, el 37, i ja amb el motor de la Harley silenciat i el cavallet a terra he pensat que més enllà del meu compromís vital amb Catalunya i la seva llibertat, que vaig segellar ja fa 30 anys, la resposta col·lectiva al “què pensem fer?” necessita de la resposta a una pregunta prèvia: “què pensa fer l'estat espanyol per evitar que puguem votar?”. Perquè aquesta és la clau de tot plegat. Fins on pensa arribar l'estat espanyol amb la seva deriva autoritària i antidemocràtica?

Gaudim de l'èxit de la mobilització d'avui. Sentim-nos molt orgullosos del que estem fent! I preparem-nos perquè estem a punt de ser absorbits per l'ull de la tempesta. I sortir-ne sans i estalvis dependrà del que tots i cadascun de nosaltres estiguem disposats a fer.