El pacte del "porque yo lo valgo" entre Colau + 155 que peta una de les últimes costures del procés

Alguna cosa passava fa 4 anys quan la PAH impedia l'accés dels serveis socials en desnonaments, fins que la senyora Colau no s'hagués fet la foto protestant, d'activista defensant els desvalguts, però mirant la càmera. Un cop feta la foto la sra. Colau marxava i deixaven entrar els serveis socials, que miraven d'ajudar els afectats.

Alguna cosa passava fa 4 anys quan la senyora Colau va assumir esdevenir agent actiu de la guerra bruta de les clavegueres de l'estat contra Trias i l'independentisme, agent actiu fent servir tota la merda que generaven les clavegueres de l'estat, tota la mentida, tota la manipulació... fets dels quals mai s'ha disculpat.


Potser hauríem d'haver vist que l'absència d'escrúpols era tal que la podia portar a fer el que mai havia passat a Barcelona des del 1979, maquinar per evitar que esdevingui alcalde el més votat, maquinar per saltar tota barrera moral i pactar tranquil·lament amb el 155, per esdevenir alcaldessa amb els vots del projecte més sectari, identitari i ultradretà que hi ha hagut a Catalunya des de la defunció física del Caudillo.

Potser hauríem d'haver vist que alguna cosa passava, potser ho hauríem d'haver denunciat. Però ningú ho va veure i ningú ho va denunciar. I així hem viscut unes eleccions municipals a Barcelona que s'han desenvolupat en uns paràmetres totalment erronis.

Hem viscut unes eleccions pensant que, com sempre des del 1979, esdevindria alcalde el cap de llista de la candidatura més votada, perquè, com sempre ha passat des del 1979, ningú no tindria majoria absoluta. I perquè, com sempre havia passat des del 1979 no hi hauria aliances possibles contra-natura només amb l'objectiu d'impedir que el candidat més votat esdevingui alcalde.

Però els paràmetres sobre els que s'edificava aquest escenari havien saltat pels aires, ja no existien. I que això s'hagi esdevingut només té un nom i cognom: Ada Colau. Amb qualsevol altre candidat això no hauria passat. Però sí ha passat amb Colau. Ada Colau ha estat el pitjor alcalde i el pitjor govern municipal de la Barcelona des del 1979. Però s'ha revelat com la més impressionant actriu de la política catalana -i probablement hispànica- d'aquests 40 anys. Una actriu formidable, una actriu que domina tots els formats escènics com ningú. Però una actriu al servei d'un únic paper: el d'ella mateixa.

L'important és ella. De fet l'únic important és ella. De fet tot ho fa per ella. I està disposada a fer el que sigui per ella. Si aquest fer el que sigui és esdevenir agent actiu de la guerra bruta de les clavegueres de l'estat, doncs s'esdevé. Si aquest fer el que sigui per ella mateixa implica esdevenir alcaldessa amb els vots del 155 i d'un personatge tan sinistre com Valls, doncs endavant.

Abans de les eleccions, en totes les anàlisis que feia, sempre remarcava la importància de ser la llista més votada. Això, sense excepció, havia assegurat, a Barcelona, ser l'alcalde. Fins l'arribada d'Ada Colau. No hi ha principis ni valors ni moral quan parlem d'ella.

Fins ara sempre el candidat de la llista més votada havia estat l'alcalde perquè a ningú se li acudia, ningú s'imaginava, cap pacte contra natura per impedir-ho. El 2011 a ningú se li va acudir sumar els vots de PSC, ICV i PP, que sumaven majoria absoluta, per impedir que Trias, el candidat més votat, fos alcalde. El 2015 a ningú se li va acudir sumar als 15 regidors de CiU i ERC els de PSC i PP o Cs per impedir que Colau, com a més votada, esdevingués l'alcaldessa.

I a ningú se li acudia pogués passar ara. Però està passant. El factor Colau: "porque yo lo valgo". 

Això ha estat hàbilment aprofitat pel 155, que pel que sembla està fent servir aquesta ambició personal de la sra. Colau com a motor de pactes del 155 per evitar governs independentistes o per apartar als independentistes del màxim de governs locals possible. Així, ja tenim el pacte a Sabadell, ja sembla tenim el pacte a la Diputació de Barcelona, ja sembla tenim el pacte a Tarragona, etc.

Tot l'espai dels Comuns posat al servei de la senyora, de l'única, de la divina Colau. Per fer el que calgui. Si cal amb Valls, amb Valls. Si cal amb la casta més rància, amb la casta més rància. Si cal de la mà de les elits i de l'IBEX, doncs de la mà de les elits i de l'IBEX.

Davant d'això, d'aquest nou escenari regit per aquests nous paràmetres, no serveixen de res les anàlisis que havíem fet. Davant un escenari així només una majoria absoluta indepe, que no s'ha donat mai a Barcelona ciutat a unes municipals, permetrà tenir un alcalde o alcaldessa indepe.

Colau ha sortit de l'equidistància del seu espai polític per blanquejar el bloc del 155, pactar amb ells i així seguir ella a la poltrona. "Porque yo lo valgo". Davant aquest nou escenari caduca tot el que havíem especulat que si llistes unitàries, que si llistes úniques, que si llistes separades...

El 26M, amb els vots que vam tenir a les municipals, res del que haguéssim fet, absolutament res, hauria impedit Colau alcaldessa. Un cop saltada la tanca de l'equidistància i el rebuig a les forces del 155, tot estava posat al servei de la senyora Colau. I a partir d'aquest servei a ella, s'ha teixit aquesta nova xarxa d'aliances arreu del país, amb l'únic objectiu d'expulsar indepes.

Per tant, us recomano no perdre gaire temps en que si haguéssim fet això tindríem un regidor més, o que si s'hagués fet això altre dos més, i aquests un menys.

Tot passa, per tant, en assumir aquest nou paradigma polític i posar-se a treballar per vèncer-los, per sumar més que ells, sempre. Aquest nou paradigma polític crec que tindrà importants conseqüències en el panorama polític de Catalunya.

D'entrada, amb aquesta entronització de la senyora Colau, crec que es poden trencar moltes costures d'un dels últims espais que havia "sobreviscut" al procés independentista que vivim. Colau guanya 4 anys per ella, però crec serà a costa de residualitzar el seu espai.

Una segona derivada d'aquest nou paradigma, d'aquests nous paràmetres en el que des d'ara mateix circularà la política a Catalunya, és que crec els companys d'ERC s'hauran emportat un important disgust, hauran tingut una important decepció, se'ls hauran trencat molts esquemes.

Torno a dir el que vaig dir fa un o dos posts: qui vulgui escampar dubtes sobre el compromís amb la independència d'ERC i de la gent d'ERC em tindrà al davant, en contra d'aquests discursos i al costat dels companys d'ERC. Cap dubte, no fotem, prou ja.

Dit això, sí dubtes sobre algunes de les seves actituds i estratègies intuïdes. I una d'aquestes estratègies, que em sembla és al voltant de la qual porta girant des d'abans del 21D el seu discurs, tot i que com a estratègia mai no s'hagin atrevit a formalitzar-la explícitament, és la que situava els Comuns com el seu nou aliat i soci de govern de referència arreu on tinguessin majoria. Això passava per l'Ajuntament de Barcelona com a tret de sortida. I crec els companys d'ERC no ho podran negar, seguia fins unes noves eleccions al Parlament i una nova majoria de Govern, amb els Comuns i sense el món de Junts per Catalunya.

L'entronització de la senyora Colau pactant amb els del 155 "porque yo lo valgo" crec que ha dinamitat aquesta possible estratègia d'ERC.

Des del punt de vista de consolidar i augmentar la majoria indepe, l'entronització de Colau situa el vot als Comuns amb el vot del 155. Això juga en contra nostre d'entrada. I dic d'entrada perquè crec ens obre moltes oportunitats. ERC -sobretot- i CUP -en menor mesura i depenent sempre dels seus processos interns- tenen ara una gran oportunitat d'assumir i de canalitzar políticament cap a l'independentisme explícit part de l'activisme i el vot indepe que ara estava amb els Comuns, als que no incomodava l'equidistància, però als que ha pogut ser un abans i un després l'entronització colauer bajo el palio dels del 155.

La situació crec que també permet que finalment ERC i Junts per CAT seguin i puguin pactar una mínima (com més màxima millor, ja m'enteneu) estratègia política per fer més fort i més gran l'independentisme i per fer possible la República. El pacte del "porque yo lo valgo" de Colau amb els del 155 hauria de permetre a ERC i JxCAT superar desconfiances que ja venen de massa lluny i arribar a un blindatge de no agressió mútua, de saber-se socis preferents, còmplices plenament. Això hauria de permetre a totes dues forces polítiques treballar estratègies diverses, sense por a ser atrevits, sense por a ser agoserats, des de la confiança que dona saber que l'altre no t'està esperant per apunyalar-te, per agafar-te els teus vots. Això permetria a ERC i Junts per CAT fer coses molt interessants que cap dels dos ha pogut fer en el fragor d'aquesta lluita per l'hegemonia que ha caracteritzat tot aquest període des de la campanya del 21D. Això permetria avançar decididament per fer realitat la República

Pel que fa a Barcelona, en aquests propers quatre anys, els que tingueu fe, pregueu a Déu nostre Senyor per la nostra ciutat. I tots, impliquem-nos en els moviments veïnals i sectorials per evitar es carreguin irreversiblement la nostra ciutat.

Bricomania aplicada a l'anàlisi de l'actual moment i escenari polític

Fa uns dies, un incident domèstic, em va il·luminar sobre el que pensava era una magnífica metàfora per explicar una part de l'actual escenari polític al nostre país.

Visc en un pis d'obra nova. El vaig comprar sobre plànol. He estat el primer i únic inquilí. Té 10 anys. Fa uns mesos em va trucar la veïna de sota, que hi havia un problema, que es filtrava aigua del meu bany al seu.

Visc sol, em llevo d'hora, dutxo, esmorzo, marxo a la feina i no torno fins al vespre. Al meu bany tot semblava ok. M'hi vaig fixar més, sobretot els caps de setmana, que hi estava més hores, o durant la Setmana Santa. I vaig veure que després de dutxar-me, per una de les cantonades de la mampara, gotejava aigua, es filtrava l'aigua. Molt poca cosa, però suficient per humitejar la rajola del terra del bany que toca el plat de la dutxa i la mampara. "Deu ser això", em vaig dir.

Vaig trucar l'assegurança, s'ho van estar mirant, van estar mirant les filtracions a la veïna, i el tècnic va dir que les filtracions al pis de sota es produïen perquè el plat de la meva dutxa no estava prou ben segellat, que hi havia tot una sèrie de foradets per on s'anava filtrant l'aigua. I em va dir que allò de la mampara no tenia cap afectació. Va procedir a segellar tot el plat de la dutxa "amb això s'han acabat les filtracions i molèsties als teus veïns". I també em va posar una mica de silicona a la cantonada de la mampara per la que semblava gotejava aigua de la dutxa cap a les rajoles del terra del quarto de bany.

Quan creia que ja tot estava solucionat, al poc vaig veure que aquelles gotes que es filtraven per la mampara cap a les rajoles, seguien filtrant-se. Frustrat, vaig començar a demanar pressupostos per canviar tota la mampara de la dutxa, pensava no funcionava, no retenia l'aigua, estava trencada i no es podia reparar.

Llavors va passar que un dia es va haver de quedar a dormir a ca meu un del meus germans. En llevar-nos, primer em vaig dutxar jo i després ell. Era un divendres, que no treballo per la tarda. A l'arribar a casa ja s'havia convertit en rutina veure com estaven les rajoles del terra del bany, i aquell dia estaven totalment eixutes.

"Què ha passat?" em vaig preguNtar. Llavors vaig veure que el meu germà havia deixat penjada a l'enganxe de dalt de la dutxa el capçal, el conegut com a "telèfon de la dutxa". Jo sempre el deixo penjat de les aixetes, en una posició cap per avall.

"A veure si...". Doncs sí. Els dies següents jo també vaig deixar el telèfon de la dutxa penjat a dalt. I cap filtració. El vaig tornar a deixar penjat com sempre ho havia fet, i filtracions.

El que havia passat és que al deixar penjat el telèfon de la dutxa capperavall de les aixetes, anava gotejant. No era un gran goteig. Però sí era un goteig diari, suficient per erosionar un punt molt concret de la mampara, pel que s'acabava filtrant l'aigua d'aquell goteig diari.

El goteig havia generat el problema, i el goteig era el problema. Cert que havia desgastat la mampara, però simplement evitant el goteig, no calia canviar-la, no es generava cap mena de filtració. Tot ok. Tot això que m'he estalviat.

Aquests dies, llegint coses per tuiter, m'ha vingut la imatge d'aquest petit problema domèstic com a bona metàfora que explica part de l'escenari polític actual.

Que l'1 d'Octubre no ens en vam ensortir és obvi. Que aquell octubre vam arribar més lluny del que mai, en 300 anys, havíem arribat, també és obvi. Són dues veritats. Són dues realitats. De la mateixa manera que és una realitat que només fent moltes coses i fent-les molt bé vam poder arribar més lluny que mai, i que també és una realitat que es van cometre errors, que hi van ser, que no ens van permetre culminar el procés.

Per a tots els que portem molts anys de militància això sabem són coses que poden passar. Gairebé mai cap procés independentista ho ha assolit a la primera.

Fins aquí cap problema extra. Per véncer cal anar-hi anar-hi, anar-hi. De manera que som-hi, a seguir intentant-ho.

Però què és el que ens hem trobat? Doncs que una part de l'independentisme, normalment la que menys experiència militant té, en comptes de processar constructivament tot el que ha passat, tot el que hem viscut, tot el que hem après, ho ha transformat en una mena de lament permanent, en una mena de gota malaia "són uns traïdors" "ens han venut" "ens han enganyat" "no volien" etc etc etc

És igual que la seva crítica ferotge, la seva gota malaia assenyali a persones que pateixen presó i exili. Gairebé venen a dir, els nostres malaios, que si estan a la presó o a l'exili és per no haver de retre comptes davant nostre. Delirant.

Que hem comès errors, cert. Que alguns els podíem haver evitat, cert. Que d'altres no, perquè són intrínsecs a un procés viu com és un procés independentista, també. I que a més a més hi ha moltíssimes coses que no es poden explicar encara, també.

Em va fer molta gràcia (no me'n va fer cap, però ja m'enteneu) veure, per Setmana Santa, alguns d'aquests plusquamperfectes glorificant, enaltint, l'aixecament de Pasqua irlandès. "Si haguéssim tingut el que van tenir aquells irlandesos, ens hauria anat diferent".

Hola, perdoni, que hi ha algú? Només per informar-lo que tot i ser molt èpic l'aixecament de Pasqua, els irlandesos van trigar, des d'aquest aixecament, SIS ANYS, a poder fer realitat la República. Sí, SIS ANYS...

En fi. Coses de la frivolitat dels nostres dies.

Llavors és quan tot aquest personal i tota aquesta manera de fer política i de plantejar les coses, que detesto, se m'ha aparegut en el meu problema domèstic.

Sí, la meva mampara no estava 100% bé, però el problema que tenia el va generar aquell goteig des del telèfon de la dutxa, diari, evaquant l'aigua residual de la manguera de la dutxa, que passava al deixar-lo penjat de l'aixeta cap per avall. Aquelles gotes diàries van acabar erosionant un punt concret. I per aquell punt, un cop generat, es filtrava diàriament aquella aigua, aquelles gotes.

En política sovint les coses són així. El problema no existeix. És el goteig incessant, aquesta gota malaia, la que acaba generant un problema i llavors és la gota el problema.

Tots aquests discursos de "compliu el mandat o dimitiu", "el poble mana, el govern obeeix", "ens han mentit, traït, enganyat, etc etc", tota aquesta gota malaia de simplificació absurda de la complexitat del procés, acaba generant tota ella un problema i convertint-se ella mateixa en el problema.

I crec que aquest cicle electoral viscut del 28A al 26M ens hauria de fer reflexionar a tots:
- negar o voler ignorar la complexitat del moment, l'extrema dificultat del nostre procés cap a la independència no només és irresponsable, sinó suïcida. Prou simplismes. Prou reduccionismes.

- negar o fer veure que no es vol veure que el "nosaltres" que va fer possible l'1 d'octubre és l'única manera des de la que podem assolir la independència, que si no hi som tots no és possible, i que aquest tots, ens agradi o no, és un "nosaltres" molt divers, plural... és negar el "nosaltres", és fer-lo impossible. Una altra cosa és aquest desgast al que ens sotmet la nostra incapacitat de teixir estratègies unitàries...

- negar o ignorar les estratègies majoritàries que més recolzament electoral tenen a l'independentisme és una altra manera de generar un problema fins convertir-nos en el problema. Fixem-nos els discursos que últimament està fent ANC. A mi em semblen marcianos. Fixem-nos en tot aquest deliri que ANC va posar en marxa i finançar de les primàries de cara a les municipals, sota el fals argument de "la unitat". Algú passarà comptes, després del fracàs que han tingut?

O sigui, ANC propicia i finança un procés que p.ex. a Barcelona genera una candidatura que només es dedica a atacar als altres independentistes: que si no ho són, que si són la rendició, que si fan servir els presos per fer xantatge emocional, que si només ells podran fer la indy... i va i no tenen ni 30 mil vots, i es queden fora Ajuntament. Una trista existència de gota malaia, fins esdevenir ells mateixos el problema. Volien fer-nos veure que calia canviar tot el quarto de bany, la mampara, la dutxa, que res no funcionava... i resultava que la majoria de les coses funcionaven, que hi havia problemes, però que la immensa majoria de l'independentisme està per sumar i per tirar endavant, no per quedar-se atrapats en aquesta gota malaia que intenta erre que erre generar problemes, fins que ells mateixos acaben esdevenint el problema, el seu goteig destructiu.

Hem arribat més lluny que mai. Som més gent que mai. No ens han derrotat. Les properes setmanes seran decisives per veure com enfoquem aquest escenari polític tan complicat en el que ens movem.

Al meu entendre, en les properes setmanes tindrem del tot clar si som capaços de teixir una estratègia unitària mínima o definitivament, aquells problemes que vam tenir l'octubre del 2017, finalment esclaten:

- Si Colau s'avé a pactar amb ERC crec que, en un error molt greu per part d'ERC, s'imposarà l'escenari polític de primar el front d'esquerres. Pacte a l'Ajuntament de BCN entre Maragall i Colau, exclusió de Junts x CAT, i, tal i com ja avançava Gabriel Rufian, convocatòria d'eleccions al Parlament, de la que n'hauria de sortir una nova majoria, liderada per ERC, amb suports suficients com per poder governar amb els Comuns, contra JxCAT. No hi sé veure res de positiu en aquest escenari.

- Si Colau finalment pacta amb Valls i Cs, i apunyala a Maragall, vull creure que això despertarà els companys d'ERC del seu somni humit de l'hegemonia via aliança estratègica amb els Comuns i Front d'Esquerres. Entenc que un escenari així faria veure a ERC que l'única estratègia possible és entre independentistes, entre els qui ho hem fet tots, entre els qui patim repressió, presó, exili. I llavors sí que estaríem en condicions de bastir una unitat estratègica sòlida.

En qualsevol cas, sempre respectaré els companys d'ERC. O som en el "nosaltres" o no podrem ser. Em sabrà molt de greu si es deixen arrossegar a estratègia Front d'Esquerres, i ho criticaré, i els criticaré, amb tota la duresa i contundència que calgui. Però mai dubtaré del seu independentisme, i em tindran al seu costat davant qui ho faci.

Només serem si hi som tots. El "nosaltres" per fer la independència ens necessita a tots. Hem de treballar per tornar al nosaltres que va permetre l'1 d'octubre, aquest moment fundacional. Si hi som tots, ho aconseguirem. 

 

DONEC PERFICIAM

com sona Barcelona? Anàlisi postelectoral municipals Barcelona

Haig de confessar que em miro i remiro els resultats de Barcelona i l'escenari que projecten i tinc una certa estupefacció. Així sona, electoralment, Barcelona:

D'entrada, i en relació a les projeccions que havia fet de les enquestes més fiables que teníem, crec que és honest passar comptes i analitzar encerts i no-encerts. Tot recordant, com sempre faig en totes les anàlisis, que una enquesta és això, una enquesta, que el principal valor és allò que ens projecten, les tendències que apunten, i la coherència entre diferents enquestes com a manera d'apuntalar solideses:

- ERC: vam poder veure bé que guanyarien les eleccions i que, des de l'inici de la campanya, estaven estancats en intenció de vot. És a dir, ERC guanya pel capital acumulat els anys previs, pel seu posicionament polític, de partit i de marca amb el que arriben a les eleccions. Ja hi arriben en aquesta posició. Que han pogut aguantar. Crec que el canvi de lideratge no ha estat transcendent en el resultat. Maragall ha estat un bon candidat, però res fa veure que hagi millorat els resultats que ja obtenia n'Alfred Bosch.

I en tot cas, a la vista de resultats a les generals 28A i de 26M, és obvi que ERC està en un moment dolç com a proposta política global. Hi estarem d'acord o no, però no és discutible que de totes les opcions indepes és la que presenta una proposta política més articulada, més identificable: diàleg, tranquilitat, eixamplament de la base i referèndum acordat. Molts, jo el primer, podem ser molt crítics amb aquest plantejament que es treuen de la màniga de la nit al dia després dels fets d'Octubre, del que implica de silenciament de l'1-O i del que comporta de remetre'ns a escenaris futurs inconcretables en el temps i en la seva execució. Però una part molt important de l'indepedentisme ho compra, hi està d'acord. I això és un fet. Un fet plenament consolidat en força electoral i suports. I un fet també que qualsevol proposta indepe unitària no podrà menystenir, ignorar. Forma part del "nosaltres"

- Comuns: tal i com apuntaven les enquestes i vaig dir, han estat a prop d'ERC, però no han arribat a superar-los. La distància inicial era massa gran, i tot i que Colau, amb la campanya, ha aconseguit reduir-la moltíssim, molt per sobre del que una setmana abans de les eleccions podíem preveure, no ha pogut quedar pel davant en vots, tot i que sí ha pogut empatar en regidors. Si la campanya hagués durat una o dues setmanes més l'escenari potser hauria estat diferent.

Tot i que Colau és la pitjor alcaldessa de la història de Barcelona, tot i que el balanç de govern és negatiu en tot, en qualsevol cosa que mirem, i tot i l'absència total de cap projecte per a la ciutat, s'ha de reconèixer que tenir una actriu molt bona de candidata i tenir més recursos econòmics que cap altra candidatura, els hi ha funcionat. Des de la buidor més absoluta, s'ha de reconèixer que han fet el millor màrqueting. Quan no pots fer campanya política perquè no tens ni realitzacions a exhibir ni projectes a defensar, fer, com han fet els Comuns, una espectacular campanya d'imatge, de màrqueting i de comunicació (xarxes, mitjans, etc) els ha funcionat molt bé. Aquesta buidor, com després veurem, s'encomana en l'escenari postelectoral.

- PSC: també tal i com vam dir apuntaven les enquestes, estaven recuperant molt vot i s'estaven acostant molt a Colau. I així ha estat. Ha doblat el vot del 2015. Des del principi es van posar a rebuf del 28A i els ha funcionat oferir-se com la força unionista de referència, com la versió més civilitzada del 155.

- Valls/Cs: la visió que vàrem projectar de les dades i tendències que apuntaven les enquestes va ser correcta: fracàs! Valls ha millorat una miqueta el resultat de Cs del 2015, bàsicament descapitalitzant al PP. I ha tingut el millor resultat que podia tenir segons, encertadament, projectaven les enquestes: ha obtingut un regidor més que Cs el 2015. I també tal i com vam dir, si això passava podia condemnar el PP a tenir zero regidors. Li ha anat del pèl de 56 vots.

- Junts per Catalunya: és on, i mira que ho lamento, menys van encertar-ho les enquestes, de fet diria és l'únic en el que no vaig encertar les meves projeccions. JxCAT va començar la campanya des de molt avall, amb enquestes de 4 regidors, va anar remuntant, cap als 4-5, després als 5, als 5-6... i l'última setmana la majoria d'enquestes seguien projectant una tendència a l'alça que no es va consolidar, i s'han quedat en la franja baixa del que oferien les enquestes, 5 regidors, en el que és evident no és un bon resultat. Sincerament, i així ho vaig dir, la tendència a l'alça que donaven totes les enquestes em va fer preveure la possiblitat d'estar en els 7 i qui sap si 8. Error. Les enquestes no van reflectir l'aturada en la intenció de vot.

Insisteixo que em sap greu. Jo vaig votar Quim Forn i Elsa Artadi, i jo crec que s'ha fet una molt bona campanya. Però crec que no s'ha pogut superar el desgast d'haver-se postulat com a proposta pràcticament a l'inici de la campanya. I el resultat del 28A tampoc no va jugar al seu favor.

- PP: com he dit, pràcticament desapareix. Li ha anat de 56 vots. També en aquest fregar el col·lapse les enquestes i l'anàlisi que en varem fer, van ser encertats. Llàstima no s'hagin quedat fora per tan poc... Però és evident que el PP està en fase de liquidasió, que diria aquella que no recordo el nom.

- CUP: també el que projectaven les enquestes i l'anàlisi que en vaig fer, eren encertats. Era molt difícil veure que poguessin renovar representació, però tampoc no ens atrevíem a dir-ho taxativament atenent al singular perfil del votant CUP, poc "mediàtic". Però ja s'ha vist, atès que gairebé han perdut la meitat de vots del 2015, és evident també que això serveix només per al seu nucli més proper de votants, i han perdut el més fluctuable, el menys nuclear. I s'han quedat fora. I bastant lluny de poder entrar. Sobre vot vàlid han passat del 7,4 al 3,9, per tant, a distància del 5% necessari.

- Graupera: com havíem dit, no tenia cap opció d'entrar a l'Ajuntament, i així ha estat. Cap enquesta rigorosa li havia donat cap opció d'entrar, i per més que els seus davidians això ho denunciessin com una conspiració planetària contra ells, simplement eren enquestes reflectint la realitat. I el 26M la realitat es va imposar: 28.230 vots, en els 30 mil que en totes les meves anàlisis havia dit estaven. Sense cap opció. I així ha estat. Fi del trajecte.

Independentisme i eleccions municipals a Barcelona: sostre electoral i estratègies

Mireu, de tot plegat, el que més greu em sap és que potser no vam ser capaços, des de l'independentisme, de veure quines eren les nostres opcions reals a la ciutat de Barcelona en unes municipals, com havíem evolucionat i què havíem fet o deixat de fer per millorar els resultats.

Acceptem, per simplificar, que l'escenari independentista actual neix una mica al 2011, als efectes d'anàlisi municipals. Aquell 2011 tot el vot indepe (CiU i ERC, amb representació i SI i CUP sense) van sumar 226.629 vots, un 37,4% dels vots vàlids. CiU i ERC eren el 34,3%

El 2015 vam tenir (CiU, ERC i CUP), 288.458 vots, amb el nostre sostre percentual: 41,2%. CiU i ERC eren el 33,8%.

I aquest 2019 hem tingut (ERC, JxCAT, CUP i Graupera) 297.512 vots, un 39,5%. ERC i JxCAT han estat el 31,8%

Tot i que en termes de vot, aquest 2019 és el màxim vot indepe a unes municipals, cal tenir en compte que la participació ha estat 6 punts superior al 2015, de manera que el petit increment de vots en relació al 2015 no ha pogut impedir perdre gairebé 2 punts en el % de vot global.

El vot que tenim a les municipals a la ciutat de Barcelona els indepes és una assignatura pendent. No haver passat del 40% mereix una reflexió. I una estratègia. El mateix dia, a l'urna del costat, a les eleccions europees l'independentisme va tenir 50.000 vots més que la suma de tots a les municipals (ERC, JxCAT, CUP i Graupera), essent el 46,5% dels vots, aproximadament.

Amb els companys que treballem dades hem començat a buidar-nos les dades per seccions censals per analitzar comportament electoral i fluctuacions de vot. Però només una ullada als resultats globals ja evidencia la complexitat de tot plegat.

Fixeu-vos, a Barcelona:

- ERC a les europees perd 13.031 vots que ha tingut a les municipals
- Junts per CAT a les europees guanya 120.653 vots en relació a les municipals.

Ni que posem tots els vots de CUP i Graupera (60.000) i els que perd ERC (13.000) amb Junts per Catalunya a les europees, amb Puigdemont... encara en falten 50 mil més. Que d'alguna banda han hagut de sortir.

L'independentisme i les municipals a Barcelona som una assignatura pendent. Com deia, cal treballar moltes dades, cal reflexió serena i cal estratègia. No hem estat capaços, en cap dels diferents moments ni propostes, de ser majoritaris.

Escenari postlectoral a BCN. L'errada més grossa de les meves anàlisis:

Per acabar aquesta primera article comentant les eleccions municipals a Barcelona, deixeu-me que comparteixi amb vosaltres el que se'ns dubte ha estat l'errada més grossa que vaig tenir en les meves anàlisis.

Una errada d'incaut, puc defensar-me. De massa bona persona, potser. De pensar que la gent, tothom, té uns mínims valors morals, ètics polítics. I no.

Vaig defensar sempre una cosa, en tots els articles pre-electorals: que una candidatura conjunta de les dues forces polítiques que comparteixen govern a l'altra banda de la plaça Sant Jaume, o sigui, ERC i Junts per CAT, assegurava al 100% tenir alcalde indepe i governar.

No ho deia perquè pensés anant junts es projectava un resultat diferent del que hem tingut anant per separat. Només ho deia des del convenciment que atès que en el sistema electoral municipal qui guanya, ni que sigui per un vot, és alcalde i governa excepte que la resta de formacions polítiques presentin un candidat alternatiu a alcalde que sumi la majoria absoluta de regidors.

Inocent de mi pensava que una candidatura així assegurava 15-16 regidors, ser els més votats. I que no hi havia candidatura amb majoria absoluta possible, perquè en un escenari de màxims el 155 podia sumar-ne 17, a 4 de l'absoluta. Però és clar, en la meva innocència en el 155 només sumava PSC-PSOE, Cs i PP.

Mai hi vaig sumar els Comuns. No vaig plantejar-me mai un escenari així. I ara és el que potser tenim. Sí, algú com jo que porta tants anys militant potser ho hauria d'haver vist. Però sincerament, dec ser massa bona persona, dec conservar encara aquell esperit de xirucaire dels moviments de base de l'església, de la JOBAC, i mai vaig pensar veure Comuns del bracet de PSC i de Cs.

I és el que potser tenim.


A la vista de l'actual escenari, tan enverinat, jo crec que Maragall i ERC haurien de ser valents, parlar amb tothom però, d'entrada, sense casar-se amb ningú. Governar en solitari, d'entrada. I qui vulgui votar-lo que el voti. I qui tingui una candidatura alternativa, que la presenti. I a veure el què.

Encara em costa de creure que Colau es presenti contra Maragall amb els suports únics del 155. Vull creure seria la implosió d'aquest espai. Si tot el que ha d'oferir als seus votants és anar del bracet dels del 155, doncs endavant. Ens veiem les properes eleccions, amb el que quedi de Barcelona.

Maragall hauria de ser valent, parlar amb tothom, però presentar-se en solitari per ser escollit alcalde. I més endavant explorar la possibilitat d'incorporar a l'equip membres de JxCAT i dels Comuns. Però només més endavant i si són conciliables les propostes de ciutat i de país. I si no ho són, governar, sense complexos, amb qui va formar govern a l'altra banda de la plaça sant Jaume. Un ajuntament indepe clarament compromès amb la República, amb la democràcia, amb els drets fonamentals i amb el progrés econòmic de la ciutat i de tots els barcelonins, potser és una bona estratègia perquè l'independentisme trenqui les barreres de vot que ara tenim.

Colau ha estat el pitjor govern municipal que des del 1979 ha tingut Barcelona. 4 anys de bon govern indepe poden tornar a Barcelona i als barcelonins l'orgull de la ciutat, les oportunitats, la millora de les condicions de vida, la resolució dels problemes que tenim, etc etc.

PS: per cert, si tot el vot indepe hagués anat a una única candidatura, només hauríem tingut 2 regidors més. No solucionàvem res. També per pensar-hi. El creixement indepe a BCN l'hem de bastir sobre altres estratègies de les que fins ara tots hem tingut.

I una última cosa: el fracàs descomunal de Graupera no és tant, que ho és, no haver aconseguit representació a l'Ajuntament. El seu gran fracàs és no haver arribat als 30 mil vots, és que la toxicitat del seu discurs no ha aconseguit enverinar més que a un petitíssim nucli de votants indepes, que no ha pogut intoxicar a la immensa majoria d'independentistes. Mentre la CUP, després del mal resultat, ha dit que s'imposa reflexionar sobre el que no han fet bé, sobre per què no han tingut més suports, i els han perdut, els grauperians, en el seu WACO particular, el que han fet és acusar la resta d'independentistes, és a dir, a pràcticament tots els indepes, de ser uns merdes, d'haver-nos rendit, d'estar només per la reculada, pel que dia passa any empeny, etc etc etc

Que els davidians hagin quedat fora és una molt bona notícia per a l'independentisme. Hem de construir i fer des del nosaltres, i no contra el nosaltres. Hem de tenir estratègies complexes, i no simplismes. Calen discursos no condicionats per les minories destructives.

Apunt d'urgència sobre l'estafa de les "enquestes" andorranes

No tenia cap intenció de fer cap nou article abans de les eleccions del 26M, però l'escàndol de la manipulació massiva que estic veient propaguen aquesta estafa que són les "enquestes" andorranes, quasi que m'hi obliga.

A veure, no tinc el més mínim dubte que les enquestes andorranes són simplement un instrument de manipulació massiva dels aparelles de l'estat. Forma part de la guerra bruta contra l'independentisme. El 20D, un dia abans de les eleccions del 21D, les andorranes van assolir el zènit de la manipulació. En aquell moment, com ara, el President Puigdemont era l'objectiu a abatre. Així, absolutament en contra del que totes les enquestes dignes d'aquest nom ja preveien, les andorranes deien que ERC guanyaria, amb 34-35, que al darrere hi aniria Cs (amb 30-31 escons) i en tercera posició Junts per CAT amb 25-26. I tal i com reflectien les enquestes serioses que llavors ja disposàvem, el resultat del 21D fou que Cs va guanyar, amb 36 diputats (+5/6), Junts x CAT fou la segona força, amb 34 diputats (+9/8) i ERC la tercera amb 32 (-2/3). A la CUP li projectaven 7-8 i va tenir-ne 4 (-3/4). Una enquesta amb aquesta absoluta desviació dels resultats no és una enquesta mal feta, és una enquesta que només volia que manipular, intoxicar. Com ara.

En aquests moments aquesta guerra bruta de la manipulació de les andorranes es mou en 3 vectors diferents:

- tal i com ja va passar el 21D, buscant concentrar el vot "útil" a ERC. Dibuixen un panorama fals de que ERC és l'única formació que pot guanyar les eleccions, que pot disputar la primera posició a Colau. Per aconseguir aquest objectiu, rebaixen la seva expectativa de vot. Buscant el vot útil indepe cap a ERC. Per què ho fan? No puc respondre-ho. Però és evident que el deep state espanyol vol ERC liderant l'independentisme, no hi vol Puigdemont.

- Colau és en qui confien les clavegueres de l'estat per aturar l'independentisme. Ja va ser el seu agent principal fa quatre anys, en ser l'agent més actiu gestionant la informació de les clavegueres de l'estat contra Trias. Allò va permetre a Colau guanyar per uns pocs milers de vots. I allò va ser suficient per evitar que Barcelona tingués un alcalde indepe. Ara Colau és la gran esperança de les clavegueres de l'estat. L'estafa de les andorranes la promocionen per tal de concentrar-hi el vot útil espanyolista de PSC i de CS. Cal votar Colau perquè és qui pot derrotar l'independentisme.

- el tercer vector és promoure la divisió del vot indepe, generant la imatge que CUP i els davidians de Graupera tindran representació a l'Ajuntament. Això també és fals. Cap altra enquesta ho dona. De fet totes les enquestes els situen a molts vots d'obtenir representació. Però per a les clavegueres de l'estat que gestionen les andorranes, és important dividir tot el que es pugui el vot indepe, de manera que generant aquestes expectatives en relació a CUP i davidians, aspiren a que el major nombre possible d'incauts els voti i no voti així a Junts per CAT o a ERC.

ERC té assegurada la victòria. Les andorranes el que busquen és que s'hi concentri vot indepe, perquè així les forces, com Junts per Catalunya, que són la clara barrera a la continuïtat colauer, no tinguin prou força com per fer inevitable un ajuntament indepe.

El deep state hispànic, no sé si amb raó o no, segueix confiant en ERC per aturar l'independentisme de Puigdemont. L'objectiu de l'estafa andorrana és que Junts per Catalunya tingui el mínim de suports, perquè saben és el vot irreductible. Per això, per al deep state hispànic, cal promoure el vot a ERC i el vot als davidians de Graupera.

Pel que fa a ERC jo vull creure que no és cert tota la informació que m'arriba de que el pacte amb la Colau fa temps està segellat. En tot cas, ERC guanyarà les eleccions de BCN el 26M i llavors veurem les seves fidelitats amb qui estan. Serà el moment decisiu. ERC governarà amb qui governa a l'altra banda de la plaça Sant Jaume, o ERC el que farà és desencandenar una nova estratègia política i d'aliances amb perfil tripartit, amb els colauers? La responsabilitat que transferirà a ERC el resultat a BCN ja no permetrà que s'escaquegin més de què és el que tenen al cap. Com us dic, jo vull creure en ERC, en el nosaltres. Però puc estar equivocat, i que sigui cert tot el que m'arriba, i ERC només tingui al cap una nova estratègia d'aliances no independentistes.

Pel que fa als davidians grauperistes, les clavegueres de l'estat els promouen per evitar que possible vot de bona fe que tinguin, reculi i voti a Junts per CAT. Per al deep state hispànic l'independentisme miserable que promouen els davidians de Graupera és un regal del cel, al que cal ajudar tot el que es pugui, i les andorranes en són la mostra. Promoure un vot divisiu que es carrega tots els valors morals i polítics del que ha estat l'independentisme al llarg dels segles és una mena de regal del cel en la seva lluita contra l'independentisme.

Un personal que menysprea els presos polítics i tota la lluita i militància independentista que hi ha hagut al llarg de la història, un personal que s'aprofita miserablement de l'obligat silenci que han de mantenir els altres per difamar-los, com han fet amb l'Elsa Artadi perquè saben no es podran defensar, perquè si ho fan perjudicaran la situació processal dels presos polítics o poden incriminar noves persones. Un personal que fa escarni del fet que gent que abans no era independentista, ara ho sigui, com han fet amb n'Ernest Maragall...

Té tela que vulguin fer escarni de l'evolució d'en Maragall uns personatges que tampoc no formaven part de l'independentisme de sempre, sinó que estaven a sou de la convergència prenafetista.

Potser per tot això, per atrevir-me a denunciar tot això, a dir les coses pel seu nom, he esdevingut una mena d'enemic públic número u dels propagandistes grauperians. Suposo perquè saben quan promouen campanyes de difamació contra mi, acusant-me de "llirista", han de confiar en la ignorància de la gent, que la gent ignori que probablement jo dec ser una de les 10 persones vives que al nostre país ha tingut més enfrontaments violents amb la ultradreta espanyolista. Han de confiar en poder enganyar a la gent, perquè ignorin, quan m'acusen de processista, que fa 35 anys que sóc militant independentista de base. M'assenyalen i insulten amb mentides com que només em moc per "paguita" o que estic a sou del David Madí o del Sergi Sol, perquè òbviament necessiten aquesta mentida i difamació, i confien que la gent ignori que jo ja fa més de 24 anys que sóc funcionari per oposició del cos superior d'una administració pública, i que mai, mai, a la meva vida, no he tingut cap dependència política ni laboral de cap partit, ni la penso tenir, perquè fa més de 24 anys que vaig traçar aquest camí professional de funcionari públic del cos superior, per assegurar la meva llibertat d'acció i pensament.

La misèria davidiana del grauperisme s'edifica tota damunt una vergonyosa i immoral actitud i mentida. I això les clavegueres de l'estat ho saben, i per això els ajuden en tot el que poden, com amb això de l'estafa de les andorranes.

Els davidians grauperistes són la proposta política més miserable que, en aquests 35 anys de militància independentista que porto, he vist. He vist i patit les hòsties entre els MDT, a finals dels 80, la fractura indepe que implicà l'estratègia tripartitat d'ERC, etc. Però res, absolutament res, és comparable a la misèria moral dels davidians grauperistes.

Comparteixo militància indepe, diferències i respecte amb moltíssims companys d'ERC, de Junts per CAT, de la CUP, de l'ANC, d'Òmnium... amb qui no comparteixo res, al llarg d'aquests 35 anys de militància indepe és amb els davidians grauperistes. Mai hi han estat. I mai hi seran. Són la proposta política més farsant i miserable que s'ha parit en l'espai indepe.

I ja n'he parlat massa. Avui vaig a dormir amb la plena confiança en un resultat històric de la candidatura del President Puigdemont a les eleccions europees, i amb que el resultat a les municipals de Barcelona permeti estendre a la banda mar de la plaça sant Jaume, els acords que hi ha a la banda muntanya. Ens necessitem. Som. I serem.

DONEC PERFICIAM
PS: la farsa i mentida d'aquesta proposta davidiana dels grauperistes ahir va tenir, en boca de la número 2 a dit de la candidatura, senyora Maria Vila, un nou repugnant límit superat, quan va acusar els partits que fins ara han liderat el procés independentista, de ser els responsables de la reculada del català, perquè segons ella, el català no els interessa.

De debò: REPUGNANT. Com sabeu els que em coneixeu, fa molts anys que treballo tractant dades, treballant estadístiques, fent estudis qualitatius, etc. Després de l'estiu una de les principals entitats que treballen per la plena normalització de la llengua catalana em va demanar un informe sobre la situació del català. Em volien pagar, però els hi vaig dir que òbviament no els cobraria res per fer un estudi d'aquesta mena, que el faria dins del que sempre ha estat el meu compromís militant, i aportant-hi tot allò que professionalment al llarg de tots aquests anys, he après. 

Doncs bé, aquest estudi, que encara no és públic, que té l'entitat, i que jo no he fet públic ni ho faré fins que l'entitat no ho faci, desmenteix ABSOLUTAMENT totes les mentides de la senyora Vila. Parla, i només menteix. Parla, i no sap ni el que diu. Parla, i no té cap dada. Parla, i només vol intoxicar i manipular. Això és el davidianisme grauperista, aquesta farsa, aquesta mentida, aquesta misèria.

Ni ruleta russa ni davinians. Les raons i l'escenari pels que votaré Junts per CAT, Quim Forn, Elsa Artadi, a Barcelona

Diumenge 26M tenim eleccions europees i municipals.

Pel que fa a les eleccions europees, la veritat és que en el meu més ampli cercle d'amistats i coneguts, feia molt de temps no hi veia una coincidència tan gran, de votar per la candidatura que encapçala el MHP Puigdemont.

Al meu entendre, i a l'entendre de la majoria d'enquestes que hem conegut, Puigdemont guanyarà amb contundència a Catalunya. I això és el més important.

El segon més important és, per a mi, que la victòria de Puigdemont sigui prou contundent com perquè també els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí siguin eurodiputats electes.

Si això passa, si això s'esdevé, serà mític. Quina hòstia a tres mans fotrem a l'estat espanyol!!! Buf, m'emociono només de pensar-hi, sobretot perquè ho veig factible!

Les eleccions municipals a Barcelona, tanmateix, no es presenten tan estimulants ni trempadores com les europees. I que això sigui així només té un únic responsable: Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)

Avui, a un dia de tancar la campanya, a tres dies de les eleccions del 26M, podríem estar celebrant la victòria de l'independentisme a les eleccions municipals a Barcelona i un govern indepe, lleial a la causa de la República. Amb el 100% de seguretat.

Però ERC no ha volgut. Només calia una cosa per assegurar això, i és que els partits que estan governant conjuntament la Generalitat, a l'altra banda de la plaça Sant Jaume, s'haguessin presentat conjuntament a les eleccions municipals de Barcelona. 

Però ERC no ha volgut.

ERC ha rebutjat assegurar la victòria. Altre cop el partit pel davant de tot.

Només una dada perquè entengueu la gravetat del que ha fet ERC: el 1979 hi hagué les primeres eleccions municipals del postfranquisme. Des de llavors hi ha hagut 10 eleccions. A cap d'aquestes eleccions mai ningú no ha tingut majoria absoluta (la vegada que més a prop algú hi va ser fou un cop que el PSC-PSOE s'hi va quedar a dos regidors). Des del 1979, sense excepció, sempre ha governat, per la idiosincràcia del règim electoral municipal, la força més votada. Ni que ho fos per un vot.

Per això la importància d'una candidatura conjunta a BCN dels móns d'ERC i de Junts per CAT. Asseguraven al 100% guanyar i asseguraven al 100% governar la ciutat els propers quatre anys.


La majoria d'enquestes donen ERC guanyadora de les eleccions a Barcelona. Me n'alegraré si guanyen. Però no podré oblidar mai que pel damunt d'objectius de ciutat i de país han situat objectius de partit. I que probablement això segueixi així després eleccions...

Jo, el proper 26M votaré, a les eleccions municipals a Barcelona, la llista de Junts per Catalunya que encapçalen en Quim Forn i n'Elsa Artadi. Ho faré per diversos motius, que ara comparteixo amb vosaltres:

- el primer, perquè fins l'últim moment han estat buscant, de debò, honestament, constructivament, fer possible aquesta candidatura conjunta amb els qui comparteixen govern a l'altra banda de la plaça Sant Jaume, que hauria assegurat al 100% a l'independentisme guanyar les eleccions i governar la ciutat. No ha estat possible, però la gent de JxCAT, Quim Forn i Elsa Artadi ho han intentat fins el darrer moment. I fins el darrer moment sempre han tingut el no no no no d'ERC

- el segon motiu és la meva amistat i admiració cap a en Quim Forn. El vaig conèixer a la Facultat de Dret de la UB. Jo havia entrat a ERC amb la Crida Nacional a ERC, promoguda des de la Crida a la Solidaritat i diversos espais de l'independentisme d'esquerres d'aleshores. A ERC m'hi vaig trobar aquest llegat històric que des de la República mantenia els lligams amb la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya. I me'n vaig fer membre. I en Quim Forn n'era el President. Em va ajudar molt, vaig aprendre molt i em va empènyer a assumir responsabilitats. I ho vaig fer. I en Quim sempre hi era, fins i tot quan, com va succeir, en el Congrés Nacional vam defensar candidatures diferents, oposades. I sempre des de llavors hi ha estat, i recordo també especialment l'època de Freedom for Catalonia, a la Barcelona olímpica . Ara en Quim és a la presó. Però la meva amistat i el meu compromís amb ell són més forts i intensos que mai. 

- el tercer motiu és perquè el llegat del Quim a l'ajuntament de Barcelona, els 4 anys que va ser tinent d'alcalde i responsable de seguretat, situen la ciutat que vull, la ciutat que aspiro torni a ser. En Quim va reduir un 15% els delictes a la ciutat, en plena crisi econòmica. Durant el mandat de la sra. Colau els delictes s'han incrementat un 28%. I jo vull una ciutat segura. Vull una ciutat on els veïns no hàgim de patir per si ens rebenten el pis, per si ens l'ocupen, per si els nostres fills surten per la nit, per si deixem la moto o la bici al carrer, etc. No hi ha llibertat sense seguretat. No hi ha progrés sense seguretat. No hi ha cap benestar possible sense seguretat. Quim Forn i Junts per CAT són el retorn a la seguretat de la que els colauers ens han desposseït, per la seva irresponsabilitat, incompetència i frivolitat.

- el quart motiu és l'Elsa Artadi. Admiro incondicionalment l'Elsa: el seu talent, la seva lleialtat, la seva proximitat, la seva capacitat de treball, la seva intel·ligència, el seu somriure, la seva seguretat. Als teus peus, Elsa! L'Elsa podria estar fent el que s'hagués proposat arreu del món. Però hem tingut la sort que no ha pensat en ella, sinó en servir al país. I ara tot aquest talent, tota aquesta energia, la posa al servei també de la ciutat, per arribar on no pugui arribar el Quim. L'Elsa és d'aquestes persones que esdevenen un motor excepcional en tot allò que es proposin, en tot allò on siguin. L'Elsa, amb el Quim, al capdavant de Barcelona, és la més gran sort, providència, fortuna, que podíem tenir els barcelonins, que pot tenir Barcelona. Una ciutat on les coses funcionin. Una ciutat que resolgui problemes i no en crei de nous. 

- el cinquè motiu és perquè a la llista hi va un dels meus millors amics, en Sergi Blàzquez. Amb en Sergi ens vam conèixer el primer dia de classe a la Facultat de Dret de la UB. Devia ser el curs 1985-86. Des de llavors no ens hem separat. Vam estar junts a ERC, vam estar junts a la FNEC, junts vam fundar el Casal Independentista de Les Corts, junts vam estar en tot el moviment pel reconeixement internacional de l'esport català, junts hem treballat per l'espai català de cultura i comunicació (Fundació ESCACC), junts hem interposat demandes contra la UEFA i la RFEF per poder entrar les estelades als camps de futbol. El Sergi ha estat fundador i impulsor de DRETS, des d'on ha defensat infatigablement, amb la resta dels seus companys advocats, els nostres drets. Junts, ara, li dono ple suport, com a candidat, a la llista de Junts per Catalunya a Barcelona.

- el sisè motiu és la lleialtat al President Puigdemont. Som Junts per Catalunya. I ho som arreu. A les europees, a Barcelona, a Girona, a Gandesa... on sigui. Junts. I amb el President.

- el setè motiu és justament aquest, que crec en anar junts. Que crec ho hem de fer tot junts, o no ho podrem fer. M'agrada pensar i treballar per i des d'un "nosaltres". M'agrada reconèixer-nos tots en tot, com a companys, com a còmplices, com a part d'un tot que no existeix si no hi som tots. No m'agrada veure els altres com a rivals. No m'agrada disputar-me els vots amb els que formem part del nosaltres.


- el vuitè motiu és perquè, com molta altra gent, tinc el temor -dissortadament molt fonamentat- que ni tan sols si ERC guanya les municipals a BCN estarà clar si amb això hauran saciat la seva set de partit, i si no estaran disposats, per partidisme, a governar amb Colau, enlloc de construir un govern municipal com el que hi ha a l'altra banda de la plaça Sant Jaume.

Pel que fa a JxCAT la majoria de les enquestes més coherents pronostiquen 6 regidors. Tanmateix tal i com ha evolucionat la campanya i algunes últimes enquestes conegudes, jo crec la cosa estarà en els 7, potser 8. Una victòria d'ERC (10-11 regidors) i 7-8 regidors de JxCAT fa pràcticament impossible cap altra combinació de govern que no sigui un govern independentista.


El PSC-PSOE crec que estarà més fort del que diuen les enquestes. A remolc del 28A i del vot útil espanyolista, del vot moderat de Cs que fuig de la deriva ultra i troba refugi en aquest nou PSC-PSOE líder del bloc del 155. I que els colauers estaran per sota del que la majoria d'enquestes els projecten. No endebades la gestió Colau és la pitjor valorada de la història de la ciutat.

El que a hores d'ara ja és segur és que entre 60.000 i 70.000 vots que es proclamen independentistes seran vots al no-res, perquè no tenen cap opció d'entrar a l'Ajuntament. És el conjunt de vot que formen el vot de la CUP i el vot de Graupera.

La CUP de Barcelona, i això ho sap tothom al món indepe, és la menys CUP de totes les cups possibles, absolutament dominada pels mons d'Endavant/Arran. No tenen res a veure amb la CUP p.ex. de la gent de Poble Lliure.

La candidatura de Graupera és una de les més grans i exitoses operacions personalistes que s'han parit en aquest país, això cal reconèixer-ho, i alhora de les més tòxiques. És una opció feta contra tot i tothom, especialment contra tot l'independentisme.

El seu únic objectiu és garantir una nova ocupació al líder, que és qui s'ha inventat tota aquesta moguda. I buscant fer-ho possible, que sortosament no ho faran, han engendrat la proposta política més moralment miserable que mai ha conegut l'independentisme, capaç de fer escarni i burla de presos polítics i de tota la gent que els hi donem suport incondicional. No dubto que hi haurà qui vulgui votar-los des de la bona fe, però el cert és que la majoria dels seus propagandistes són el més miserable que mai he conegut en 35 anys de militància independentista que porto, una autèntica col·lecció del pitjor de cada casa. Per sort per a l'independentisme i la nostra dignitat com a país, els davinians de Graupera no tenen cap opció d'entrar a l'Ajuntament.

A tres dies de les eleccions, la meva visió és la d'una Barcelona governada per ERC i Junts x CAT, tal i com ja s'esdevé a l'altra banda de la plaça Sant Jaume, que hagin obtingut el millor resultat de la història de l'independentisme a Barcelona, i que així alliberin la ciutat de la incompetència i farsa colauer. Unes eleccions, a més, que hagin deixat en ridícul a Valls i fet desaparèixer el PP.

I tanmateix, no podrem oblidar que per partidisme, tot aquest somni ERC ho ha posat en perill. I que, a tres dies de les eleccions, tampoc tenim cap garantia que, pel mateix partidisme, ERC no preferirà actuar en clau de tripartits i governar amb la Colau, que en clau de majories independentistes i governar amb Junts per Catalunya, tal i com ja es governa a l'altra banda de la Plaça Sant Jaume.

DONEC PERFICIAM

Municipals Barcelona: anàlisi dels resultats projectats per enquestes Sigma-2 i GESOP

Aquest diumenge, just una setmana abans de les eleccions, també hem conegut dues enquestes sobre les eleccions municipals de Barcelona. Una enquesta de Sigma-2 per a El Mundo i una de GESOP per a El Periódico

Faré una mica d'anàlisi del que projecten, valorant els elements de solidesa que hi trobo, però també les diferències que hi ha, mirant d'explicar-les o de situar algunes alertes.

Totes dues projecten el següent escenari, aquests elements de coincidència i coherència:

- ERC guanyaria les eleccions

- Darrere d'ERC Colau

- Després PSC

- Cs estancat

- a cap de les dues Graupera entra

Ara anem a veure les diferències:
- GESOP (El Periódico) projecta una Colau a l'alça i Sigma-2 no gaire

- GESOP redueix la recuperació de PSC, que és intensa a Sigma-2

- GESOP no projecta cap creixement sobre JxCAT, al contrari, és l'única que en relació a enquestes pròpies anteriors, fa baixar expectatives de vot. Sigma-2 i tota la resta de les moltes enquestes conegudes projecten creixement

- GESOP fa créixer una mica Valls en relació a Cs, però baixar en relació a anteriors enquestes seves

- GESOP posa en dubte que el PP obtingui la representació que sí li donen a Sigma

- GESOP atorga representació a la CUP, projectant-la fins als 2-3 regidors, fent-la crèixer, en menys d'un mes, d'un 4% a un 6,1%, en el que és l'única enquesta que detecta alguna cosa així

Una explicació ràpida de les diferències i una visió sobre les tendències que, considerant tots aquests diferents elements, al meu entendre expressen amb més solidesa les enquestes:

Absolutament a totes les enquestes de GESOP que he analitzat els últims anys, bàsicament baròmetres municipals que fan per a l'Ajuntament Colau, i les de El Periódico, per a aquest rei de la manipulació que és The Nota, els votants i el perfil de votants dels Comuns estan sistemàticament sobrerepresentats.

I els del món de Junts per CAT sistemàticament infrarepresentats.

Per això aquest biaix a l'enquesta GESOP que projecta com si anés Colau a l'alça, quan el que està a l'alça és únicament el biaix a la mostra. Per la naturalesa política d'aquesta sobrerepresentació mostral d'aquest públic, també podem tenir l'explicació del creixement de la CUP.

La meva visió és que com projecta Sigma-2 Colau no s'apropa a ERC, i la CUP potser sí que creix i té opcions d'entrar, però no està clar. Admeto dubte entre la distància 2,2 de Sigma per a la CUP i la de 6,1 de GESOP. Possiblement, si tenim en compte el biaix mostral de GESOP, estiguem al voltant del 4-4,5%, en un % més coherent amb la resta d'enquestes conegudes.

Pel que fa a JxCAT, doncs l'explicació de perquè GESOP segueix en els 5 regidors, quan la resta d'enquestes projecten a l'alça és aquesta sistemàtica infrarepresentació del segment de votants socials i econòmics del món de JxCAT.

Per tant no em refio de la dada GESOP i sí de la de Sigma-2, molt més coherent amb la resta d'enquestes amb les que hem treballat, que no són poques. Crec que la projecció 6-7 de Sigma-2 és més sòlida, i situa amb més claredat la projecció de creixement electoral que totes les enquestes han detectat, excepte aquesta de GESOP, aquest bolet demoscòpic. Com he dit aquest matí per tuiter la tendència de creixement que des de la proclamació de la candidatura ha experimentat el vot d JxCAT és, a la pràctica totalitat d'enquestes, radical: de 4-5 les primeres a 5, de 5 a 5-6, de 5-6 a 6 i ara de 6 a 6-7en l'enquesta de SIGMA-2. Amb una setmana pel davant crec que JxCat se situa més a prop del 7-8 que del 6-7.

En aquest context, la distància d'ERC amb Comuns és superior a la que projecta GESOP. A la que corregim miqueta biaix, ens situem en dos punts de distància, tal i com recull Sigma2, entre ERC i Comuns, i aquests 2 punts de distància, a 1 setmana de les eleccions, són una distància insalvable per als colauers, és una burrada de vots.

Excepte, és clar, que les clavegueres de l'estat tornin a sortir en ajuda de la sra. Colau, i llencin alguna merda, alguna manipulació, algun muntatge contra Maragall, i ella se'n torni a aprofitar miserablement, com va fer fa 4 anys contra Trias. Fou gràcies a això que va treure uns pocs vots més que Trias i va ser alcaldessa. Gràcies a les clavegueres de l'estat. En complicitat amb les clavegueres de l'estat. Doncs bé, tal i com estan les coses l'única opció que té Colau és que les clavegueres de l'estat tornin a sortir al seu rescat, i fabriquin alguna cosa contra Ernest Maragall. Si no és així, ERC guanyarà aquestes eleccions i Colau no té opció de quedar pel davant, de retallar aquests 2 punts d'intenció de vot.

Pel que fa al PSC, Sigma-2 li projecta un 19,6% d'intenció de vot, mentre que GESOP un 16,8. A totes les enquestes el PSC presenta una gran fortalesa de vot, a remolc del bon resultat del 28A. Per les dades que hem pogut treballar, fidelitza molt el vot que va tenir el 28A, i segueix amenaçant vot de Cs i Comuns. Per tant la projecció del PSC és a l'alça, fins igualar-se una mica amb Colau.

Valls el que està clar és que o es queda com estava Cs o màxim pot créixer un. Un hostiot maco maco a la prepotència de l'establishment econòmic unionista i de Valls, que van creure podien fabricar un candidat a mida per derrotar l'independentisme i s'emportaran una hòstia guapa.

La dimensió de l'hòstia dependrà de si Valls finalment no rasca res significatiu del PP, i per tant el PP torna a entrar a l'Ajuntament, ni que sigui pels pèls, o haurà fet mínim forat com perquè a Bou no li quedi més remei, si vol continuar dient barbaritats, que convertir els seus forns de pa en una mixt de club de la comèdia, o fer-se youtuber.

Sigui com sigui, tot apunta a una desfeta èpica de la dreta dura espanyolista...

Finalment, pel que fa a Graupera, ni Sigma2 ni GESOP no li atorguen representació.

En el cas de Sigma2, coherentment amb la majoria d'enquestes, està molt i molt lluny de poder-ne obtenir, i com a molt tindria un 2,2% d'intenció de vot. A gairebé 3 punts. Insalvable. Res.

GESOP és més suau, diu que vés a saber, que ara com ara es queden fora, però que qui sap si potser hi ha alguna intervenció divina que faci que en una setmana multipliquin el vot que ara tenen, i que de sobte s'obrin les aigües electorals i en 5 dies guanyi tot el que no ha guanyat en aquest període.

O sigui, res, perquè per "contextualitzar" el que diu GESOP n'hi ha prou amb que ens fixem en una cosa: GESOP, en la seva primera enquesta sobre aquestes municipals, projectava a Graupera un 3,5% d'intenció de vot. Ara, a 5 dies d'acabar la campanya, li projecta un 3,8% d'intenció de vot. O sigui, que en tot aquest temps només ha crescut un 0,3.

La CUP tindria alguna possibilitat d'obtenir representació perquè en tot aquest període hauria passat d'una intenció de vot del 4% al 6,1% . Fins i tot amortitzant possibles biaixos, està clar ha crescut un mínim d'1 punt o punt i mig en intenció de vot, que d'alguna manera ha reconectat amb part dels seus votants que a l'inici de la campanya no ho tenien clar.

Graupera en canvi, en tot aquest període, en aquest mateix període, amb una enquesta feta per al mateix mitjà i per la mateixa empresa... tot el que hauria aconseguit ha estat passar del 3,5% al 3,8%, és a dir, un creixement de 0,3 en intenció de vot. Absolutament ridícul. Cap opció. Zero.

 

Potser el 2,2% d'intenció de vot de Sigma2 a Graupera sigui baix, però en tot cas està més en coherència amb la majoria d'enquestes. Graupera no ha aconseguit sortir del seu cercle de lleials amb els que va començar aquesta proposta personalista. No han arribat a ningú més, i aquest raquític 0,3 n'és la prova més fefaent. Així les coses, en aquests 5 dies de campanya que queden, el grauperisme té més opcions de perdre intenció de vot que no pas de guanyar-ne.

La interessantíssima projecció de resultats de l'enquesta GAPS sobre les eleccions europees.

Avui diumenge hem conegut els resultats d'una interessantíssima enquesta de GAPS per a Junts per CAT, de la que se n'han fet ressò a RAC1 i El Nacional.

Tot i ser una enquesta interna, GAPS és una de les empreses més sòlides i solvents en l'àmbit demoscòpic a Catalunya. És una empresa íntegra, dirigida per Oriol Molas, un dels grans de la demoscòpia catalana, un dels primers, a més, que feu grans enquestes sobre el tema de la independència. Signada per Molas, l'enquesta podem estar segurs diu el que diu amb total neutralitat, no diu en cap cas el que Junts x Cat pugui desitjar digui. Treballar amb professionals íntegres és el que té. I per això podem refiar-nos plenament de les dades que avui hem conegut.

Què diu l'enquesta?

L'enquesta projecta uns resultats del tot coherents amb el que hem anat coneixent amb d'altres enquestes:

- la candidatura de Junts x CAT que encapçala el president Puigdemont ja s'ha situat clarament com la primera en inteció de vot a Catalunya.

- la segona posició en intenció de vot a CAT és al PSC, amb el candidat José Borrell.

- la tercera posició per a ERC

Junts per CAT recupera molt vot que el 28A va tenir ERC, una quarta part, al voltant de 250.000 votants. Al mateix temps té vot del 28A provinent d'altres formacions, com Front Republicà: de la que es queda la major part dels cent mil vots que varen tenir. 

Això projecta, només a Catalunya, uns 900 mil vots per a Junts x Cat, el que assegura, ho podem dir amb convicció, l'elecció com a eurodiputats per al MHP Puigdemont i per a l'HC Comín. Que la consellera Ponsatí també obtingui l'elecció com a eurodiputada en aquests moments depèn de dos factors:

- quina sigui la participació en aquestes eleccions i, per tant, quants siguin els vots necessaris per obtenir un eurodiputat. Les darreres eleccions europees, any 2014, la participació fou del 45,84% i cada eurodiputat va necessitar uns 300 mil vots. Però és del tot segur que la coincidència d'eleccions europees i municipals farà pujar la participació, de manera que "s'encarirà" cada eurodiputat. Fixem-nos que amb una participació com la del 2014 el 3r eurodiputat de JxCat semblaria molt probable. Tanmateix, l'increment segur de la participació projecta que no siguin 300 mil vots els necessaris, sinó més aviat entre 350.000 i 375.000 vots, potser 400 mil en hipòtesi màxima.

Un segon factor en aquest mateix àmbit de la participació i el "cost" de cada eurodiputat és la incògnita sobre si hi haurà una participació diferencial a Catalunya i a la resta de l'estat espanyol. En ser circumscripció única, si això passés, com ja va passar el 28A, els vots indepes a Cat els rendibilitzaríem més.

- el segon factor que pot ser decisiu perquè la consellera Ponsatí sigui la 3a eurodiputada escollida a la llista de JxCAT serà la incògnita sobre els vots que aquesta candidatura pot tenir a la resta de l'estat. Insisteixo, al ser circumscripció única, vot possible a les Illes (on ja s'han fet manifestos en suport de la llista), al País Valencià, a Andalusia, a Euskal Herria, també a Madrid... vot de radicalitat democràtica, vot de protesta, vot de solidaritat... ni que sigui en petites dosis pot fàcilment acabar sumant 100 o 150 mil vots més a nivell de tot l'estat.

Així doncs, tot i que ara mateix a JxCAT ja tenen segura l'elecció de Puigdemont i Comín, l'elecció de Ponsatí dependrà de quina sigui la participació general, de com sigui la diferencial CAT-ESP i dels vots que pugui rascar la candidatura arreu de l'estat.

Fins ara totes les enquestes havien projectat un triple empat entre ERC- JxCAT i PSC, però ja es veia que hi havia tendències molt diferents. ERC va situar-se molt forta a l'inici, quan JxCAT no tenia configurada la candidatura, i des de llavors ha anat perdent intenció de vot. JxCAT, pel contrari, només fa que guanyar-ne.

El PSC viu una situació similar: a remolc dels resultats del 28A, veu consolidades i creixents les seves expectatives de vot. Recordem que a CAT el PSC va quedar a uns pocs milers de vots d'ERC, que és qui va guanyar. Les expectatives del PSC es reforcen per una confluència simultània de transvassament de vot de dos orígens molt diferents: vot procedent dels Comuns i vot procedent de Cs. Per això es projecten pel damunt d'ERC. I per això, segons quin sigui el volum d'aquesta transferència de Comuns i de Cs, Borrell és l'única opció unionista d'evitar la victòria de Puigdemont a Catalunya.

Pel que fa a ERC, l'elecció de l'HC Junqueras està assegurada. A nivell estatal, a més, l'aliança amb Bildu a EH i amb Bloque a Galiza els proporcionarà molt vot.

La situació serà que a nivell de CAT guanyarà Puigdemont, però a nivell de tot l'estat segurament Junqueras quedarà mica pel davant. L'important, tanmateix, és el triomf del President Puigdemont a CAT, que és segura l'elecció com a eurodiputats de Puigdemont, Comín i Junqueras, i que es pot estar a prop també de l'elecció de la Clara Ponsatí.

Tot plegat podria projectar a Catalunya un % de vot superior al 50%.

Aquesta visió que proporciona l'enquesta de GAPS és del tot coherent amb les dades d'un parell d'enquestes d'àmbit estatal que hem conegut els últims dies. En una Junts x Cat tenia una intenció d vot a nivell estatal del 3,3%, i ERC del 3,8%. En una altra, JxCAT 3,7% i ERC 4%.

Fixeu-vos que ERC s'hi presenta en coalició amb Bildu i amb Bloque. Per tant, en aquest 3,8-4 s'hi recull el vot de tota l'aliança. JxCAT s'hi presenta en solitari, de manera que aquest 3,3-3,7 pràcticament tot podem presumir és a CAT...