La demencial gestió de la mobilitat a la Barcelona Colau i la gravetat d'unes polítiques que incrementen la inseguretat vial i la sinistralitat

La gestió de la mobilitat a una ciutat com Barcelona no és fàcil. Però fins ara els diferents ajuntaments havien treballat atenent a les diferents necessitats de la ciutat i dels ciutadans. Des que Colau i la seva secta en Comú manen a Barcelona totes les decisions es prenen sense cap fonament, ignorant la realitat, d’esquenes a la gent i les seves necessitats... El resultat d’aquesta demencial gestió pública de la mobilitat és ja catastròfic, i totes les mesures programades per a aquest 2022 només faran que agreujar letalment la situació.

Colau i la seva secta en Comú, amb el silenci còmplice dels socialistes, no només han abocat la ciutat i la seva gent al col·lapse, també estan generant un discurs i una retòrica en relació a la ciutadania, la convivència i la mobilitat, que ens trasllada a un delirant escenari de ciència ficció i terror.

Les dades bàsiques de mobilitat:

El 19,3% de la mobilitat diària en dia feiner a la ciutat de Barcelona es produeix per motius laborals, un 39,2% per motius personals i un 41,4% per tornada a casa o domicili, en una categoria que també inclou motius laborals, evidentment.

Estem parlant, per tant, segons dades de l’Ajuntament, de 3,7 milions de desplaçaments al dia per motius laborals.

Un 49,4% d’aquesta mobilitat laboral es realitza amb vehicle privat, un 27,5% en transport públic i un 23,1% en mobilitat activa (a peu, bici, patinets...). En canvi un 58,1% de la mobilitat personal es realitza en “mobilitat activa”.

Per tant el primer que hem de tenir en compte és que l’ús de vehicle privat (cotxe, motos o camions furgoneta...) en dies feiner sés per motius laborals. Ignorar aquesta realitat o fer la vida impossible als que van a treballar és afectar-los directament en la seva qualitat de vida, i té un greu impacte negatiu en l’economia.

Les dades municipals tenen un lamentable nivell d’agregació, que impedeix aprofundir en la realitat de la mobilitat a la nostra ciutat. No és innocent. Està fet així per legitimar les demencials decisions de Colau i la seva secta en Comú en aquest àmbit.

Un exemple ben clar el tenim amb això de la “mobilitat activa”, modalitat a la qual s’hi inclou la bicicleta. I es parla que és la majoritària. El que no diuen gaire, s’ha de buscar gairebé entre línies, és que dins d’aquest concepte de mobilitat activa, l’anar a peu representa el 95,8% dels desplaçaments, mentre que anar en bicicleta és només el 3,3% d’aquesta modalitat.

Quan mirem globalment els mitjans de transport de la ciutadania en dies feiners a Barcelona, veiem que el 44,8% es fan caminant, el 31% en cotxe, el 17% en transport públic i el 3,7% en moto. En bicicleta només es fa l’1,5% dels desplaçaments, en una dada molt estable els últims anys.

En contra dels arguments sectaris de l’Ajuntament Colau, les coses no són perquè sí. Les coses tenen al darrere explicacions que ens haurien d’ajudar a entendre les coses i plantejar millor les polítiques. En la mobilitat laboral, en la durada de cada desplaçament en vehicle privat, s’inverteix la meitat de temps que en transport públic. La gent no fa les coses “perquè sí”.

Però on resulta més sagnant el sectarisme de Colau i els seus és en el tema de la seguretat vial.

És molt bèstia tot el discurset que fan, i totes les mesures que volen implementar per reduir la sinistralitat, perquè ho fan manipulant totalment la realitat, sense abordar les qüestions clau i amb aquest diagnòstic fals, manipulat, impulsar unes mesures que l’únic que faran serà incrementar la sinistralitat.

Si agafem les dades 2019, últimes pre-covid, per tant, últimes de certa normalitat, veiem que hi va haver 9.251 sinistres amb “víctimes”, de les quals 11.630 ferits lleus, 202 ferits greus i 22 morts.

El col·lectiu amb més alta mortalitat en sinistres a la ciutat són els motoristes: 14 dels 22 morts. La luctuosa xifra la completen 5 vianants en sinistres de trànsit, un ciclista, el conductor d’un turisme i una passatgera d’autobús.

Sabeu quines són les actuacions que ha previst l’Ajuntament Colau per millorar la seguretat i reduir la sinistralitat? Us les deixo aquí i després mirem com són les coses....

Barcelona ciutat 30: Diu l’Ajuntament: “Barcelona pren el repte de transformar-se en una ciutat 30, una metròpolis on la velocitat màxima de circulació dels vehicles sigui de 30 km/h. Es tracta d’una mesura necessària per millorar la seguretat dels vianants i reduir l’accidentalitat i la gravetat de les lesions. Reduir la velocitat màxima de 50 km/h a 30 km/h redueix la taxa de mortalitat en atropellaments d’un 45% a un 5%.

Carrers pacificats: més seguretat i més salut. Pacificar el trànsit i augmentar la superfície segura per als i les vianants redueix els accidents i millora la seguretat i la convivència entre els modes de desplaçament.

Pacificació dels entorns escolars: Les escoles són punts neuràlgics, a partir dels quals es consolida un model urbà més verd, amable i jugable. Traient cotxes de davant de les escoles, avancem cap a una ciutat més saludable i més segura per als nens i nenes. Quan s’allunyen els centres escolars del trànsit, s’eviten accidents”

O sigui, que segons això, l’excés de velocitat és la causa de la major sinistralitat i gravetat i per protegir als vianants cal PACIFICAR, és a dir, treure els cotxes de davant les escoles, per exemple.

És així?

Doncs... NI DE LLUNY!

Dels 9749 sinistres del 2019 en els que d’alguna manera algun dels conductors en va ser responsable, les causes són les següents:

Causes sinistralitat (conductor)	2019
Manca d’atenció a la conducció	1.497
No respectar les distàncies	1.245
Gir indegut o sense precaució	1.128
Desobeir semàfor	887
Canvi de carril sense precaució	875
Desobeir altres senyals	646
No respectar pas de vianants	347
Manca precaució incorporació a la circulació	257
Avançament defectuós/improcedent	310
Manca precaució a l’efectuar marxa enrere	172
No cedir la dreta	91
Envair calçada contrària	37
Fallada mecànica o avaria	10
Altres	1.555
No determinada	64
Excés de velocitat o inadequada	45

 Sí, com ho veieu, l’excés de velocitat només està al darrere  de 45 sinistres d’un total de 9.749, o sigui, que la velocitat excessiva només té responsabilitat en el 0,46% dels sinistres....

Els que anem en moto som els que major accidentalitat tenim, dissortadament. Això ho sabem tots. De la mateixa manera que sabem que a la ciutat, aquestes causes primeres de la taula són les principals causes de col·lisions en les que ens veiem implicats: una distracció del conductor d’un cotxe que circula per la nostra via, que o nosaltres o els que ens van al darrere no hàgim respectat les distàncies, canvis de carril, etc etc.

Però per a aquest dement ajuntament de Colau i la seva secta, tot és una qüestió de reduir la velocitat. L’excés de velocitat només està al 0,46% dels sinistres, però per als Colauers, és l’únic important, l’únic objectiu. Res més.

Arribats aquest punt podríem pensar que potser per al trànsit en circulació no és el factor determinant de la sinistralitat, però sí per als vianants, que ja hem vist són el segon col·lectiu més afectat.

Motoristes i vianants són el 90% dels ferits greus que es van produir en un any a la ciutat. 122 motoristes i 50 vianants.

Anem a mirar, doncs, les causes de sinistralitat entre els vianants. I, voilà! Són aquestes:

Causes directes sinistralitat VIANANTS	2019
Desobeir semàfor	228
Creuar per fora del pas de vianants	234
Transitar a peu per la calçada	50
Desobeir altres senyals	5
Altres	146

Doncs resulta que entre els vianants el problema és bàsicament d’atenció, d’incórrer en risc i sinistralitat per saltar-se el semàfor de peatons, per creuar el carrer fora dels passos de vianants, per anar a peu per la calçada i no per la vorera...

El model de seguretat de la secta Colauer només seria viable, i encara, en entorns pacificats rotllo un desert, un espai en el que no hi hagi res, no passi res.

Aquesta insuportable verborrea dels colauers i la seva “pacificació” de carrers i entorns escolars l’únic que fa és generar una ciutadania irresponsable. No respectar els semàfors, creuar fora dels passos de vianants són les principals causes dels accidents dels vianants. La resposta hauria de ser la intensa conscienciació de la ciutadania de moure’s per la ciutat respectant les normes, respectant els semàfors, creuant els carrers pels passos de vianants.

Però per a la secta colauer no és així. És una política d’una irresponsabilitat extrema, agreujada per posar-hi al centre la canalla, els nens, els infants.

En comptes d’educar-los en la responsabilitat, en la consciència de les coses, perquè pugin segurs en qualsevol escenari, per a la secta colauer cal “pacificar els entorns escolars”. És demencial. Fer veure que tot és un jiji jaja. Llavors, sense consciència de les coses, sense pujar en la responsabilitat de la seva mobilitat per la ciutat, la seva vida estarà sempre en risc. Sense ser conscients que cal creuar pels passos de vianants, i que cal mirar i respectar els semàfors de vianants, els haurem pacificat els entorns escolars, però els llençarem al risc de qualsevol carrer, parc, espai urbà.

Els motoristes som les principals víctimes de la sinistralitat, però Colau i la seva secta alimenten el risc de sinistralitat amb totes i cadascuna de les polítiques de mobilitat que estan executant.

El col·lapse de la mobilitat a Barcelona que ha provocat Colau tensiona la conducció de tots, i aquesta tensió sí que agreuja totes les principals causes de sinistralitat. La circulació és més densa, els nervis provoquen moviments sobtats en la conducció, haver-se carregat els xamfrans de la ciutat com a zona de càrrega i descarrega provoca que el sector hagi d’aparcar on pot, als carrils de circulació, fet que incrementa el risc, obliga a girs i moviments sobtats, etc.

Les dades són clamoroses: Colau i la seva secta estan jugant amb la nostra seguretat vial amb una irresponsabilitat mai vista. És repugnant com menteixen en relació a les causes de sinistralitat i com apliquen les seves mesures sectàries que no tenen cap correspondència amb les causes de sinistralitat, tot el contrari, les agreujaran.

És molt i molt greu. Mai cap Ajuntament a Barcelona havia jugat així, amb aquesta frivolitat, amb aquesta irresponsabilitat extrema, amb la nostra seguretat.

EN MI CIUDAD! (relat vital, musical i urbà a partir del tema i del nou espectacular vídeo de Brighton 64)

 

Brighton 64 llencen nou disc. En el preludi d’aquest llançament, un nou vídeo per a un dels seus temes més celebrats: EN MI CIUDAD.

El vídeo t’atrapa. És només sentir “En mi ciudad” i una seqüència d’imatges et porta a aquella ciutat en la que van sorgir els Brighton i tants d’altres, aquella ciutat que vam viure, patir, disfrutar, barallar, sacsejar, transformar...

Segueixo mirant el vídeo, i aquest moment en que em salta el cor; és l’escullera. El Rompeolas. Ja no existeix. Allà era un dels llocs on s’acabava la ciutat. Vora el mar, lluny de tot. Amb el cotxe, territori prohibit i territori lliure. Si volies follar al cotxe, que és de les poques alternatives que teníem els joves en aquella època, o l’escullera o les curves del Tibidabo.

I sí, tot de sobte, en el vídeo de EN MI CIUDAD, Loquillo. No el Loquillo del Rompeolas. El Loquillo de la Avenida de la Luz, potser el seu tema més undeground. Un Loquillo jove, molt jove, com les imatges dels mateixos Brightons. Però també plànols de Los Rebeldes. I d'Skatalà.

EN MI CIUDAD. No  LA Ciudad. Sí en MI Ciudad. El possessiu és allò que compartim. Mi Ciudad. La nostra ciutat, la ciutat que vam viure, la ciutat que vam fer. Perquè Barcelona no seria el que és sense la banda sonora dels qui l’han retratada, no a ritme d’himnes oficials, sinó a ritmes de cançons i de vida.

Surten imatges del Sidecar. Segueixen cantant EN MI CIUDAD

¡En mi ciudad!
¡En mi ciudad!

Miro desde el balcón,
no ha variado nada hoy.
La luz de la ciudad,
soñé un día que yo la iba a cambiar.

Peleando sin parar,
actuando en vez de hablar,
si me atacan hoy
sé dónde están.

Sí, aquella Barcelona complicada, aquell centre de la ciutat “territorio de reyertas”, una ciutat per la que ens movíem en una estranya passió per una vida que aixecàvem a cop de festa, birres i hòsties... Una ciutat sense esperança. Els Brighton somniaven “la luz de la Ciudad, soñé un día que yo la iba a cambiar”.

Loquillo era més directe, a BARCELONA CIUDAD

Aquí en Barcelona ciudad
tu sueño no se hará realidad.
Ardiendo en tu habitación,
sentado en cualquier rincón,
esperando con pasión
tu dosis de Rock'n Roll.

Loquillo cantava que a Barcelona “tu sueño no se hará realidad”. Potser per això “siempre quise ir a LA, dejar un día esta Ciudad”

Però llavors els Jocs Olímpics van capgirar la  història. La fosca es feu llum, seguint la metàfora de la flama olímpica. La ciutat es transformà. La ciutat s’obrí. La ciutat deixà enrere la sordidesa ionqui dels 80s i s’endinsà en una nova Barcelona. Encara teníem els nostres espais, i d’altres guanyats, però la ciutat s’estava transformant intensament. Ja no era només la Barcelona de bandes i músiques, rockera, mod, skatalítica... s’obria pas la Barcelona electrònica. El Moll de la Fusta. El 1994 el primer Sonar.

Recorro tota la meva joventut, des d’aquells anys 80, i fins ara... ja m’enteneu, més de 40 anys després... I segueix intacta la banda sonora de la meva ciutat, que és la de les cançons de Brighton 64 i de Loquillo.

Els Brighton foren el grup estrella del primer gran concert que vaig muntar. Era l’any 1988 i des de la Universitat, amb la FNEC, ens vam llençar a muntar un nou festival musical que vam batejar com “LA NIT DE LA BENVINGUDA”. I Brighton 64 van ser el grup estrella d’aquell eclèctic primer cartell, que van compartir amb KING KAMEHA MEHA, un grup d’estudiants de la Facultat d’Econòmiques i amb Huapacha Combo

Li vaig fotre morro, em vaig presentar a Catalunya Ràdio, vaig demanar parlar amb el responsable de RAC, i li vaig proposar que fessin propaganda del concert a canvi de repartir invitacions. Ens vam entendre ràpid i ho vam petar.

Al 1989, a la Festa del Treball, el PSUC va portar Loquillo, al Sot del Migdia. El concert de rock més gran que mai s’ha fet a Barcelona. 125.000 persones.

Amb Loquillo havíem coincidit de marxa. I més tard a un local al que s’ha fet poca justícia, la sala Savannah, al Clot, que era de Loquillo, i per on va passar el més trencador de l’escena musical. Un dia hi tocaven els Soviets, els meus col·legues, un grup que també ha trencat i segueix trencant tots els motlles i costures. Jo estava allà, a una de les barres del fons, seguint l’actuació dels meus amics. Llavors arriba el Loco. Es posa al meu costat. Ens mirem. Em pregunta si són col·legues meus (Els Soviets) li dic que sí. “M’agraden. No sonen igual que totes aquestes bandes que estan sortint ara de rock català, tenen més personalitat” em va dir. Vam brindar amb les respectives birres.

 “sexo, drogas y rock and roll, esto es Barcelona, Barcelona blues!” cantaven els Brighton 64, i ens hi sentíem i reconeixíem.

Aquell dia a la sala Savannah no li vaig dir res al Loco, però vaig estar a punt. Durant molt de temps, encara, quan acabava una nit de marxa a l’escullera o a les curves del Tibidabo al 131 Supermirafiori Diesel de mon pare, la banda sonora sempre era El Rompeolas i Cadillac Solitario.

Y al irse la rubia me he sentido extraño,
me he quedado solo, fumando un cigarro,
quizás he pensado, nostalgia de ti
y desde esta curva donde estoy parado
me he sorprendido mirando a tu barrio,
y me han atrapado luces de ciudad.

El amanecer me sorprenderá
dormido, borracho en el Cadillac,

Però també em sorprenia mig adormit, o no, no sé si borratxo, però si amb litres d’alcohol, a les barres dels locals de sempre de la Plaça Reial, com el Sidecar. Era aixecar el cap de la copa i la barra, mirar l’escenari i venir-me altre cop els Brighton, FOTOS DEL AYER

“Fotos del ayer,
que alguien te enseñó,
fotos del ayer,
es cuanto te quedó.

No hay ciudades para ti,
nada de lo que pienses está lejos de aquí,
dudas en seguirme a donde voy,
no sabes hasta donde llegarás.”

Després d’aquell concert de Brighton 64 a la Facultat de Dret, en anys posteriors, amb la FNEC o amb el Casal Independentista de Les Corts i el de Sants, vaig organitzar concerts en els que grups com Sopa de Cabra o Els Pets van tocar per primera vegada a Barcelona.

Però aquell “rock català” va passar per la meva vida sense deixar-hi cap retrat, cap vida a la que agafar-me. Com tampoc no em va deixar petjada tota la Barcelona electrònica que vaig tenir la sort de viure. Sí, m’ho vaig passar molt bé, espectacular. Però res va posar música a la banda sonora de la meva vida ni de la meva ciutat.

Els Brighton 64 van començar altres aventures musicals... però feliçment ara fa uns anys van tornar. Loquillo mai ho ha deixat, tot i que va marxar a viure primer a Madrid i després al País Basc.

No, no és un atac de nostàlgia carrozón, el que sento i estic explicant. És un autèntic tribut a una banda, els Brighton 64, i a un cantant, Loquillo, que no només han posat música a les nostres vides, sinó també a la nostra ciutat.

Barcelona no seria la mateixa sense les músiques de Loquillo i de Brighton 64. En totes les seves lletres, en totes les seves músiques, hi ha la ciutat, hi ha Barcelona. Una Barcelona no oficial, però sí la Barcelona més viva, més autèntica, més poderosa, que també cantaria Peret.

Loquillo i Brighton64 han seguit amb el seu públic fidel, entre el que, evidentment, m’hi incloc. Però també han seguit igual d’incòmodes per a la Barcelona oficial. No hi ha cap cantant ni grup musical viu, en actiu, que hagi cantat a Barcelona, que expliquin Barcelona, que formin part de Barcelona, que hagin penetrat a l’ADN de la ciutat com ho han fet Brighton 64 i Loquillo.

Una incomoditat que s’estén, des del primer dia, al pensament oficial i al pensament políticament correcte, als estàndards i clixés.

Brighton 64, un grup que en aquells anys 80s en el que l’independentisme era poca cosa més que una anècdota, que una cosa testimonial, els Brighton ja hi eren, tocant al Fossar. I sempre hi han estat. Ara venen aquest personal talment sortit de la inquisició, que estan repartint carnets de catalanitat i del que és o no és català, i diuen “és molt clar, si es canta en català és música catalana, si no, no ho és”. I es queden tan amples. Per això m’encanten els Brighton, que es posen allà al mig, fent i cantant el que els hi rota i com els hi rota, i fan esclatar el cap a tota aquesta colleta, dibuixant-los-hi a la cara el país tan divers que som, que s’expressa de com vol, i que no admet etiquetes inquisitorials en relació al país que som i a la llibertat des de la que ens reivindiquem.

Potser aquesta incomoditat que han generat des que van néixer al discurs oficial, al pensament oficial, és el que fa que, incomprensiblement, encara ara ningú no s’hagi atrevit a aplegar, en el que seria un concert històric com pocs, dues de les veus més icòniques de Barcelona, les de Brighton 64 i les de Loquillo. Dues veus que són la veu de Barcelona. Dues veus que sense les quals ni es podria explicar Barcelona ni les vides dels barcelonins. Dues veus que no són cap nostàlgia per un passat, sinó el retrat d’una Barcelona intemporal.

A la Recta de l’Estadi. Al Sot del Migdia. On sigui, Barcelona mereix un concert únic, de les seves dues millors veus, les de Brighton 64 i de Loquillo. Les veus de tants. Les veus d’una Barcelona única.

 

L’article de Xavier Roig com a síntesi del potencial devastador per a l’independentisme dels efectes que s'estan generant des de la frustració

La no publicació fa uns dies de l’ARA d’un article de Xavier Roig, ha estat un fet àmpliament denunciat i difós, que ha generat un ambient d’una toxicitat molt inquietant.

 Després de llegir l’article la impressió que en vaig treure és que era un exemple perfecte de l’element comú de les molt diverses maneres com s’està expressant la frustració indepe amb tot el que està passant des de l’1-O: ignora i nega la realitat de la societat que som, de la nació que som

 Parla de la “institucionalització del bilingüisme” i de que el bilingüisme és un parany per al català, que serà menjat pel castellà.

No, no hi ha cap “institucionalització” del bilingüisme. L’únic que hi ha és la realitat d’un país bilingüe. Ens agradi o no, la realitat de la nostra societat, de la nostra nació, de com som és la realitat d’un país bilingüe. No s’ha institucionalitzat res. Hi ha una realitat.

Sí, des del 1714 el nostre país ha patit una sistemàtica persecució de les nostres llibertats i de la nostra llengua, del català. És contra això que ens aixequem i lluitem, per la nostra llibertat i per un estat a favor del català i no en contra del català, com és l’estat espanyol. Però la història també són tots aquests milions de vides, compromisos, il·lusions, que ha acollit Catalunya durant el s.XX i el s.XXI. Som el país que som per tot el que hem viscut i vivim. No som el país que érem. Segurament tampoc el que serem. Però no hi ha futur si ens neguem com som, la nostra realitat. I aquesta realitat és la d’un país on el català és una llengua viva que conviu amb el castellà.

Diu Xavier Roig que el castellà no està present a Catalunya des de fa segles, i això és cert. Però això no justifica en cap cas que hàgim d’ignorar la realitat de la societat i la nació que som. I ara mateix el castellà és la llengua inicial del 52,7% de catalans, mentre que el català és la llengua inicial del 31,5%.

Que cal protegir el català? Sens dubte, però no ho podem fer d’esquenes a la societat que som, a com som. El bilingüisme forma part de la nostra realitat. I la majoria de la població això ho assumeix i vol:

•   un 75,5% de la població catalana vol que el català esdevingui la seva llengua d’ús habitual.
•    un 60%, vol que català i castellà siguin, totes dues, les seves llengües d’ús.

Sí, la immensa majoria de la nostra societat es mostra satisfeta per formar part d’una societat bilingüe. Només un 12,5% de la nostra societat vol que el català sigui la seva única llengua d’ús habitual. I només un 8,7% que només ho sigui el castellà.

Aquesta és la realitat. Sobre aquesta realitat és que cal treballar, i fer-ho integradorament i protegint la llengua que més ho necessita, el català, però no contra el castellà.

Perquè no és cert, com afirma Xavier Roig que “el bilingüisme porta a que una llengua es mengi l’altra”: a Catalunya el català és l’única llengua que creix en usuaris habituals i que la fan seva, com a llengua de referència, fins al punt que es passa del 31,5% que té el català com a llengua inicial al 43,7% que la té com a llengua habitual (36,3% + 7,4 compartint ús amb el castellà), mentre que el castellà passa del 52,7% al 46,6%.

No, no vull que el meu país i les seves polítiques, que el nou país que volem ser, s’edifiqui sobre la negació de la nostra realitat com a societat, del que som i de com som, en cap àmbit, però en especial en temes tan sensibles i nuclears com la llengua, i menys encara en intents de vincular processos migratoris, orígens, i actituds negatives davant el català, com quan Xavier Roig diu: “el bilingüisme només ha servit perquè els que no vulguin aprendre el català no ho hagin de fer”. Doncs la realitat és que tota la població que passa per les nostres escoles aprèn el català: el 94,4% de la població jove (15 a 19 anys) entenen i poden parlar, llegir i escriure el català. I aquesta és la principal garantia de futur per al català, la nostra escola, i aquest assegurament del coneixement de la llengua, sense el qual no hi pot haver ús.

Em sap molt greu que escampi l’ombra del dubte sobre la immigració en relació a una distància o desinterès envers el català. La generació que va arribar a Catalunya als anys 60-70, procedents de la resta de l’estat, no van tenir cap oportunitat d’una escola en català ni d’una societat en la que el català hi fos present. Però els seus fills ja sí. Amb l’onada migratòria del s.XXI, molt recent, llatinoamericana, però també asiàtica, magrebina, africana, de l’Europa de l’Est... la població adulta tampoc ha passat per l’escola, i no hem tingut prou força per facilitar-los un gradual coneixement del català. Però sí els seus fills. Per això aquest 94,4% de plena competència entre la població jove.

És injust aquest deixar-ho anar vinculant immigració i escaquejament lingüístic. I és desconèixer el nostre país, com eren i van ser les coses i com són. La població migrant d’aquesta onada del s.XXI s’ha tornat a concentrar majoritàriament a ciutats i barris on ja es va concentrar la immigració dels 60-70, en entorns amb molt poca presència del català entre la població adulta. Socialment aquesta situació ara com ara només s’està podent revertir amb el paper clau que té l’escola i la formació dels joves, dels fills d’aquesta segona gran onada migratòria. No és un procés d’un dia per l’altre, requereix temps. La voluntat hi és, com clarament evidencia aquest 75,5% de la població que vol que el català sigui també una llengua seva d’ús.

Tenim un país en el que el castellà és la llengua inicial de la majoria de la població, i on català i castellà són llengües oficials, i el que proclama Roig és negar la nostra realitat, com a societat, com a nació, en relació a les nostres llengües, i obrir un conflicte divisiu d’abast impredible amb la seva proposta de “retirar” al castellà, promovent “el monolingüisme català oficial”. 

Segons Roig amb aquesta mesura “ l’equiparació 50/50 s’hauria acabat. Voldria dir tenir eines legals per poder fer discriminació positiva sobre el català sense contemplacions ni pors”. Un altre cop ignora o nega la nostra realitat. El català ja gaudeix de discriminació positiva, de protecció... fins on l’estat espanyol permet, que no és on nosaltres voldríem ser. Per això volem la independència, perquè no és un problema del castellà, sinó de l’estat espanyol. No és un problema de pors, sinó d’intel·ligència i d’una visió integradora de la nostra societat i la nostra realitat, no excloent.

Suposo que ell mateix veu ho està portant massa lluny i llavors intenta aclarir que aquest monolingüisme no equivaldria a oprimir l’espanyol. Però la realitat és que tot el que és retirar i limitar drets dels que gaudeix la nostra societat té aquesta perillosa dimensió.

I així és com arribem a una de les afirmacions més terribles de l’article: “Que l’actitud pot comportar enfrontaments i certa divisió social? És clar! No es guanya cap guerra sense enfrontaments.”

 Aquesta frase, aquesta exaltació del conflicte i de la divisió social, no és res més que una “entranyable” victòria pòstuma de C’s, ara que està a punt de desaparèixer.

C’s es van crear amb l’únic objectiu de fomentar la confrontació i divisió civil com a estratègia per aturar l’independentisme... i ves per on, ara són alguns que diuen predicar des de l’independentisme que reivindiquen la confrontació i la divisió civil com a estratègia, que recullen el relleu a aquests ciutadans en extinció política.

I per si no n’hi hagués prou amb la confrontació i la divisió social, també “Cal començar a ser clars i desagradables. Perquè el tema s’ho mereix. I no guanyarem res amb contemplacions”

Ser desagradables com a estratègia. I sense contemplacions. Aquesta és la recepta, sembla ser.

I llavors, amb un parell de referències més a la immigració és com Roig, i els que l’aplaudeixen, poden dinamitar un dels pilars estructurals de la majoria social i política per la independència, que podem resumir en actuar d’acord al “un sòl poble” candelià.

Del “un sòl poble” a l’estratègia de ser desagradables, els enfrontaments i la confrontació i divisió social... No hi ha manera més “intel·ligent” de fer avançar i enfortir l’independentisme en una societat tan diversa com la nostra.

Cal ser conscients de la nostra realitat social, com a societat, com a nació. Paco Candel ho era, sabia com havia evolucionat la nostra societat, i sabia que l’estratègia del “un sòl poble” era determinant, necessària, per a qualsevol futur col·lectiu d’aquest país nostre en el que només el 63% ha nascut a Catalunya, i en el que, d’aquest 63% nascut a Catalunya, només un 23,9% tenen els 4 avis nascuts a Catalunya, mentre que el 39,3% no en tenen cap.

És molt irresponsable, si sabem com és el nostre país, la nostra societat, voler dinamitar l’estratègia integradora del un sòl poble, per convertir la llengua en escenari de confrontació social. 

I a sobre fer aquest totum revolutum de llengua i immigració... se m'escapa, no puc entendre-ho. Un escenari així condemnaria inevitablement l’independentisme a la seva minorització i a una amarga testimonialització política i social de la que ens costaria dècades sortir-ne.

Som el país que som i les coses són com són. Som una societat i una nació amb orígens diversos, i identitats i llengües compartides, i que la immensa majoria vol seguir compartint i fa seves. I sí, les coses han anat així i som així. I negar aquesta realitat és el pitjor que pot fer l’independentisme. La independència, la República Catalana, el nou estat català s’ha d’edificar millorant i estenent els drets que ara tenim, no limitant-los a ningú. S’ha d’estar molt pillat per fer crides a la divisió social i al monolingüisme oficial del català.

I jo a un unionista el podré menystenir, àdhuc insultar, o el que sigui, però en cap cas negar-li la catalanitat. El conflicte amb l’únionisme està en les seves propostes, polítiques, en negar la democràcia, en la seva repressió, etc. mai en una divisió social identitària perquè des de l’independentisme ens hi referim com a no-catalans. Són catalans. Perquè com a qualsevol poble, i procés d’emancipació, hi ha de tot.

I acabo: una de les més recordades manifestacions d’allò del “un sòl poble” era la que s’expressava amb el “és català qui viu i treballa a Catalunya”. Fou una expressió pensada en aquell moment tan complicat, sense cap estructura de govern, ni de país, en plena dictadura. Una expressió adreçada a aquells més de dos milions de persones procedents de la resta de l’estat que havien arribat a Catalunya els anys 60 i 70. Era una manera de promoure i facilitar la seva integració, d’ajudar-los a sentir-se part del nou país del que ja formaven part. Són expressions del país que jo vull i pel que porto lluitant tota la meva vida. El moment és complicat, molt. Amb tot el que ha passat després de l’1-O és molt difícil no sentir-se frustrat. Però si volem fer realitat la independència, el nou país, en cap cas ens podem deixar arrossegar per l’antipolítica que nega la realitat de la nació que som i posa proa a forats negres com els de la divisió social.