Aquest diumenge El País ha publicat una enquesta que analitza dues coses: les previsions electorals (la projecció electoral de les diferents forces polítiques que es presenten al Parlament de Catalunya les properes eleccions del 28-N) i la valoració que els ciutadans fan de la situació del país i els seus principals reptes plantejats.
Pel que fa als resultats electorals que projecta l’enquesta, aquesta anàlisi la deixem per d’aquí un o dos dies, tenint en compte que dilluns coneixerem els resultats del Racòmetre. Els resultats de l’enquesta d’El País podrien apuntar un cert canvi de tendència (o una agudització de certs canvis apuntats en algunes enquestes prèvies, però no així de simultàniament), per això, abans de valorar-los aïlladament i tenint en compte la coïncidència temporal amb la de RAC1, val la pena esperar per fer-ne una valoració simultània, que sempre serà més interessant.
Perquè hi ha una cosa molt clara, a hores d’ara: d’acord a l’enquesta de El País, la principal força política a data d’avui són els indecisos. Segons com podríem dir que els abstencionistes i els indecisos. Però deixem-ho en els indecisos: un 27% dels enquestats no tenen decidit el seu vot. És un percentatge altíssim que es distribueix entre els votants d’ICV-EUA, Esquerra, PSC-PSOE i CiU, per aquest ordre, des del 28.7% al 22.4%.
Amb aquesta enorme magnitud d’indecisos declarats, els resultats projectats sobre la intenció de vot directa requereixen molta cuina. Per tant, abans d’entrar-hi, mirarem d’incorporar també els resultats de l’enquesta de RAC1 per tal de disposar d’una informació complementària que ens ajudi a entendre el que poden expressar les enquestes, o bé a identificar llacunes demoscòpiques, a identificar interrogants i febleses.
Com deia al començament, l’enquesta planteja més preguntes que la simple intenció de vot.
Pel percentatge de respostes abrumadorament coincidents, l’enquesta explicita clarament el que és l’autèntic OCÀS DEL TRIPARTIT. Un enfonsament generalitzat, espectacular. Una valoració tan negativa que esgotaríem els adjectius. Una situació, la que descriu l’enquesta, que obligaria als partits que han format aquest engèndre polític del tripartit, a demanar perdó als ciutadans.
Fixem-nos en el que opinen els enquestats:
- un 61% diuen que Catalunya ha estat malamanet o molt malament governada
- un 66% diuen que la situació política és pitjor que abans del tripartit
- un 71% diuen que la situació política de Catalunya és dolenta o molt dolenta
- el mateix percentat, un 71% diuen que la situació econòmica és dolenta o molt dolenta
- un 54% desaprova en Montilla, un 64% en Cafrod i un 51 en Saura.
I és clar, la conseqüència de tot això és força coherent: un 85% dels enquestats creuen que cal un canvi als partits que governen a Catalunya!!!
No he tingut ocasió de fer una anàlisi comparativa d’aquest percentatge, d’aquest 85%, amb d’altres països, però em sembla una xifra, un percentatge, espectacular, increïble per la seva contundència, per l’esgotament que posa de manifest, per aquest PROU que s’aixeca amb una força inqüestionable, i que aplega, evidentment, votants de tots els partits.
No hi ha cap indicador en el que el tripartit aprovi, ni tan sols entre els seus propis votants. Això és un rècord molt difícil de batre, crec que per primera vegada el tripi té un rècord a les seves mans, el de la desaprovació popular.
Per tant, davant de tant desgavell, sí hi ha una cosa clara. La gent vol canvi. La gent no vol més res que s’assembli a tot això que està passant, que ens ha tocat patir.
Però… com és concretarà aquesta voluntat de canvi? La incertesa és gran. I tot i que CiU es presenta sòlidament com la força política que recull el major nombre de suports, no són percentatges d’intenció de vot directa que ens permetin assegurar que aquest canvi sigui possible en les condicions que expressen els enquestats.
És a dir, es produeix un fenomen força curiós. Molta gent vol que les coses canviïn, però molts i molts menys estan disposats a fer alguna cosa per afavorir aquest canvi. Podríem estar davant una nova paradoxa catalana, que d’alguna manera ja es va apuntar el 2006, quan aquesta inhibició va permetre el segon tripartit.
Crec que l’enquesta té alguna mena de disfunció en el tractament dels indecisos, és a dir, en la redistribució entre les diferents forces polítiques del vot dels indecisos (gent que ha dit que vol votar però no sap encara a qui). Hi ha algunes coses que no em quadren gaire. Això ho analitzarem amb més detall demà, i aprofitarem l’enquesta de RAC-1 per veure si aquests dubtes que tinc avui són sòlids o no ho són. Avui em plantegen molts dubtes de fiabilitat, però millor els tractem demà, amb més informació.
Dos apunts finals:
- una dada a retenir: només un 63% dels enquestats saben identificar amb claredat els responsables del desastre, és a dir, els partits que conformen el tripartit. NOMÉS UN 63%, per tant hi ha un 37% que o bé no ho saben o bé ho saben incorrectament. Compte amb aquesta dada, que podria provocar –jo crec que està provocant- una certa estratègia “Banco Central”, quan els atracadors d’aquell famós i fosc assalt al Banc Central de Plaça Catalunya, l’an 1981, van intentar fugir amagat entre els hostatges en el moment del seu alliberament. Siguem conscients que els tripartits intentaran ara fer veure que això no ha anat amb ells, rentar-se les mans, passar “al despiste” entre la resta de forces. Els d’Esquerra són els que més complicat ho tenen, perquè els seus votants són els que més ho saben, qui ha format el tripi…
- un 71% dels enquestats donen suport a la reclamació del concert econòmic. És a dir, hi ha una enorme massa dels enquestats que donen suport a aquesta proposta. Això reforça l’estratègia de CiU. És bona, i aquesta exigència, que es vincula al dret a decidir, a aquest crèixer en una majoria social favorable al dret a decidir té fonaments sòlids i és una autèntica proposta de país, necessàriament transversal. Els intents impresentables que hi ha hagut de menystenir la proposta, de fer-la ridícula, de considerar-la una trampa, que han aplegat des de la caverna, als sociates i als espontanis útils (Solidaritat, Reagrupament…) farien bé de prendre’n nota i no posar-s’hi de cul. Aquí, els uns pels altres, al final, com en el tripi, abocant-nos al desastre. O sigui que molt de compte, i una mica més d’inteligència a l’hora de valorar una proposta que pot tenir un recorregut nacional i de construcció d’aquesta majoria social forta molt i molt important, potser decisiu.
Pel que fa als resultats electorals que projecta l’enquesta, aquesta anàlisi la deixem per d’aquí un o dos dies, tenint en compte que dilluns coneixerem els resultats del Racòmetre. Els resultats de l’enquesta d’El País podrien apuntar un cert canvi de tendència (o una agudització de certs canvis apuntats en algunes enquestes prèvies, però no així de simultàniament), per això, abans de valorar-los aïlladament i tenint en compte la coïncidència temporal amb la de RAC1, val la pena esperar per fer-ne una valoració simultània, que sempre serà més interessant.
Perquè hi ha una cosa molt clara, a hores d’ara: d’acord a l’enquesta de El País, la principal força política a data d’avui són els indecisos. Segons com podríem dir que els abstencionistes i els indecisos. Però deixem-ho en els indecisos: un 27% dels enquestats no tenen decidit el seu vot. És un percentatge altíssim que es distribueix entre els votants d’ICV-EUA, Esquerra, PSC-PSOE i CiU, per aquest ordre, des del 28.7% al 22.4%.
Amb aquesta enorme magnitud d’indecisos declarats, els resultats projectats sobre la intenció de vot directa requereixen molta cuina. Per tant, abans d’entrar-hi, mirarem d’incorporar també els resultats de l’enquesta de RAC1 per tal de disposar d’una informació complementària que ens ajudi a entendre el que poden expressar les enquestes, o bé a identificar llacunes demoscòpiques, a identificar interrogants i febleses.
Com deia al començament, l’enquesta planteja més preguntes que la simple intenció de vot.
Pel percentatge de respostes abrumadorament coincidents, l’enquesta explicita clarament el que és l’autèntic OCÀS DEL TRIPARTIT. Un enfonsament generalitzat, espectacular. Una valoració tan negativa que esgotaríem els adjectius. Una situació, la que descriu l’enquesta, que obligaria als partits que han format aquest engèndre polític del tripartit, a demanar perdó als ciutadans.
Fixem-nos en el que opinen els enquestats:
- un 61% diuen que Catalunya ha estat malamanet o molt malament governada
- un 66% diuen que la situació política és pitjor que abans del tripartit
- un 71% diuen que la situació política de Catalunya és dolenta o molt dolenta
- el mateix percentat, un 71% diuen que la situació econòmica és dolenta o molt dolenta
- un 54% desaprova en Montilla, un 64% en Cafrod i un 51 en Saura.
I és clar, la conseqüència de tot això és força coherent: un 85% dels enquestats creuen que cal un canvi als partits que governen a Catalunya!!!
No he tingut ocasió de fer una anàlisi comparativa d’aquest percentatge, d’aquest 85%, amb d’altres països, però em sembla una xifra, un percentatge, espectacular, increïble per la seva contundència, per l’esgotament que posa de manifest, per aquest PROU que s’aixeca amb una força inqüestionable, i que aplega, evidentment, votants de tots els partits.
No hi ha cap indicador en el que el tripartit aprovi, ni tan sols entre els seus propis votants. Això és un rècord molt difícil de batre, crec que per primera vegada el tripi té un rècord a les seves mans, el de la desaprovació popular.
Per tant, davant de tant desgavell, sí hi ha una cosa clara. La gent vol canvi. La gent no vol més res que s’assembli a tot això que està passant, que ens ha tocat patir.
Però… com és concretarà aquesta voluntat de canvi? La incertesa és gran. I tot i que CiU es presenta sòlidament com la força política que recull el major nombre de suports, no són percentatges d’intenció de vot directa que ens permetin assegurar que aquest canvi sigui possible en les condicions que expressen els enquestats.
És a dir, es produeix un fenomen força curiós. Molta gent vol que les coses canviïn, però molts i molts menys estan disposats a fer alguna cosa per afavorir aquest canvi. Podríem estar davant una nova paradoxa catalana, que d’alguna manera ja es va apuntar el 2006, quan aquesta inhibició va permetre el segon tripartit.
Crec que l’enquesta té alguna mena de disfunció en el tractament dels indecisos, és a dir, en la redistribució entre les diferents forces polítiques del vot dels indecisos (gent que ha dit que vol votar però no sap encara a qui). Hi ha algunes coses que no em quadren gaire. Això ho analitzarem amb més detall demà, i aprofitarem l’enquesta de RAC-1 per veure si aquests dubtes que tinc avui són sòlids o no ho són. Avui em plantegen molts dubtes de fiabilitat, però millor els tractem demà, amb més informació.
Dos apunts finals:
- una dada a retenir: només un 63% dels enquestats saben identificar amb claredat els responsables del desastre, és a dir, els partits que conformen el tripartit. NOMÉS UN 63%, per tant hi ha un 37% que o bé no ho saben o bé ho saben incorrectament. Compte amb aquesta dada, que podria provocar –jo crec que està provocant- una certa estratègia “Banco Central”, quan els atracadors d’aquell famós i fosc assalt al Banc Central de Plaça Catalunya, l’an 1981, van intentar fugir amagat entre els hostatges en el moment del seu alliberament. Siguem conscients que els tripartits intentaran ara fer veure que això no ha anat amb ells, rentar-se les mans, passar “al despiste” entre la resta de forces. Els d’Esquerra són els que més complicat ho tenen, perquè els seus votants són els que més ho saben, qui ha format el tripi…
- un 71% dels enquestats donen suport a la reclamació del concert econòmic. És a dir, hi ha una enorme massa dels enquestats que donen suport a aquesta proposta. Això reforça l’estratègia de CiU. És bona, i aquesta exigència, que es vincula al dret a decidir, a aquest crèixer en una majoria social favorable al dret a decidir té fonaments sòlids i és una autèntica proposta de país, necessàriament transversal. Els intents impresentables que hi ha hagut de menystenir la proposta, de fer-la ridícula, de considerar-la una trampa, que han aplegat des de la caverna, als sociates i als espontanis útils (Solidaritat, Reagrupament…) farien bé de prendre’n nota i no posar-s’hi de cul. Aquí, els uns pels altres, al final, com en el tripi, abocant-nos al desastre. O sigui que molt de compte, i una mica més d’inteligència a l’hora de valorar una proposta que pot tenir un recorregut nacional i de construcció d’aquesta majoria social forta molt i molt important, potser decisiu.
Entrades
10 comentaris:
No home no! Tot plegat ha estat un problema de comunicació, tal com no es cansen de repetir els partits del tripi. El tripartit ha estat un èxit, una meravella que ha aixecat el país i que quedarà per la història, l'únic problema -insignificant- ha estat de comunicació, no ho han sabut explicar bé i, clar, llavors la gent té mala informació i per això pensen el que pensen. Res greu, el país va bé i ja comunicaran millor... però esperem que no hi hagi mai més una altra vegada.
I tota aquesta tropa el dimecres dia de Sant Miquel ens volen fer la vaga estratègia Banc Central, com bé dius. Manen aquí i allà i es fan la vaga contra ells mateixos. Cal recordar que les retallades del PSOE a Catalunya les van aprovar i aplicar ERC i ICV junts amb el PSC. Ells han creat aquest desastre i ara a jugar a fer una vaga contra no se sap qui, a seguir llençant recursos.
De l'enquesta del País esgarrifa la possibilitat d'una abstenció altíssima, vots antitripartit i sobiranistes a casa.
A seguir Elies, jo també vinc del sud!
Potser sí que això del concert econòmic és una reïvindicació compartida per la majoria, però no per això deix de ser inviable, i això ho sabeu tots. La pregunta ara és: i que farà CiU, quan se li digui que no al concert econòmic?
Només hi veig tres opcions:
-Plantar-se i fer un referèndum que no li deixarien fer
-Tirar pel dret, tornant-se clarament independentista
-Negociar quatre duros amb el govern espanyol i com sempre vendre'ns gat per llebre intentant fer-nos creure que han aconseguit una gran cosa.
Tant de bo m'equivoqui, però l'experiència històrica, fins i tot en temes tan importants com l'Estatut, em diu que serà aquesta última.
Benvolgut, menteix qui digui que és jurídicament inviable. Això, senzillament, no és així. Hi ha interès en fer-ho veure, però no ho és.
Políticament sí que pot ser inviable. Ja ho veurem. Cal política. I caldrà, llavors, donar la paraula a la gent, que s'hi comprometi, que decideixi... i continuar avançant. L'important és avançar amb seguretat i solvència, com l'amic jurista, que té tota la raó del món en el que comenta.
Benvolgut Fúria,
El concert és inviable, per inconstitucional. La sentència de l'estatut ho ha deixat ben clar. Els concerts es tenen amb les províncies "forals" basant-se en uns drets històrics, i la sentència posa negre sobre blanc que Catalunya no té aquests drets històrics, ni per tant, dret a concert.
Una altra cosa és poder aconseguir que PP+PSOE donin ordres als titelles del constitucional a tornar a forçar la constitució per encabir-hi un concert per Catalunya, però no m'imagino les circumstàncies en que aquestes dues organitzacions es tornin tan "generoses".
Doncs jo crec que és inviable jurídicament amb el marc actual, perquè la sentència del TC sobre l'estatutet ho deix molt clar. I políticament encara l'hi veig més, perquè dubto que cap partit espanyol, per molt en minoria que estigués, cedís mai en això. Abans pactarien entre ells per eliminar els nacionalistes perifèrics del congrès espanyol.
El més interessant de tot és: Quin serà el pas quan els hi diguin que no? En Mas no és tonto, i alguna cosa ha de tenir pensada...
El concert és possible jurídicament. QUi digui que no, ho fa per interessos polítics, per amagar sota arguments jurídics oposició política.
Es pot modificar la LOFCA: sí
Si es modifica la LOFCA es pot obtenir el concert: sí
En política els arguments jurídics s'utilitzen segons com convingui:si el que governi a Espanya necessita dels vots de CiU pot demanar tranquilament el concert, i, no en tingueu dubte , ens el donaran.
Recordeu, amics, que quan Ciu ( i PNB) varen recolzar el PP s'aconseguiren, com mai, contraprestacions que eren inimaginable ( supreció del servei militar, supreció dels governadors civil...). I per a fer això, el Sr Aznar va haver de modificar, no la LoFCA ni res semblant, sinó, LA CONSTITUCIÓ.
Per tant, i abusant de tòpic, la política fa estranys companys de llit ( igual que el matrimoni).
A l'Estatut del parlament establia bases per acostar-se al concert (recaptació de tots els impostos a CAT)? Si
Qui s'ho va polir als pactes de la moncloa? MAS
Quina credibilitat té ara el Mas proposant el concert? Zero
La independència també és jurídicament possible, Fúria: només cal una reforma de la constitució avalada per la majoria dels espanyols en referèndum, seguida de l'aplicació del dret a decidir a Catalunya. Però aquesta possibilitat jurídica no li confereix cap ni una, ni que sigui una infinitèsima, probabilitat d'arribar a terme. Amb el concert, tres quarts del mateix. O sigui que no t'encastellis en un raonament que no és més que un cul de sac argumental.
Tots plegats hauríem de ser una mica més analítics amb el que ens passa, cosa que intenta fer l'Elies.
En primer lloc, sobre el pacte Mas-Zapatero. L'Estatut es trobava en una situació de bloqueig a les Corts de Madrid a la tardor del 2005 i principis del 2006, un cul de sac que no tenia sortida bona. Durant uns mesos vam regalar a l'Estat l'espectacle lamentable dels diputats catalans insultant-se i barallant-se entre ells per veure qui es feia més amic de Rubalcaba i l'Estatut cada cop més esquifit. El PSC i Montilla enrocats en què no es feia cap passa endavant i que l'Estatut del 30.9 havia estat un engany. Hi havia dues opcions, o seguir en l'escac i quedar humiliats i fer el ridicul o assumir la responsabilitat de desencallar la situació i treure'n el millor possible pel país. Entenc que això és el que va fer Artur Mas, amb encerts i errors, però era l'únic nacionalment útil pel país, insuficient, però era l'únic que es podia fer, després de reflexionar, analitzar les opcions i triar una estratègia. L'alternativa era el que va fer ERC, veure-les venir, no entendre res, apostar per la lluita de classes i abstenir-se al Senat i, per tant, no aconseguir res de bo pel país.
En segon lloc, pel que fa al concert, és clar que CIU no vol iniciar cap nova batalla per perdre-la, cap. Si s'inicia un nou procés amb pujada i vent de cara ha de ser per guanyar-lo, i es podrà guanyar si es té al darrere una àmplia majoria de poble unit, cosa que no va passar amb l'Estatut. A dia d'avui, a la resposat que majoritàriament votarien sí els catalans és al concert econòmic, sense dubtes i sense escletxes socials. El procés pot portar certament a dos resultats, un altament improbable, jurídicament i política, aconseguir el concert, el segon, constatar que el desig majoritari del país és impossible i obrir llavors el camí cap al dret a decidir sense límits, havent convençut els indecisos sobre l'Estat propi. Generar un conflicte amb l'Estat i guanyar el recolzament majoritari del país, aquesta és l'estratègia que jo veig a CIU. La d'ERC ja la sabem: fer-se amic de Montilla i la seva banda. Jo m'inclino que l'estratègia porta al segon camí, però sense la majoria del país darrere no es pot obrir aquesta lluita per perdre-la. Poden estar equivocats, i jo no sóc d'ells, però reconec que darrere de tot plegat hi ha una estratègia pensada i planificada en bé del país.
El que no té cap mena de sentit és estar manant, decidint des de l'any 2003 i ara muntar-se una vaga contra ells mateixos, això és fer les coses a la babalà. Insisteixo, més anàlisi i estratègia, altrament polítiques sense solta ni volta i cada cop reculant.
Publica un comentari a l'entrada