D'aquí poques hores començarà la
campanya electoral més important de les eleccions més importants
que mai hi ha hagut en la Catalunya contemporània.
Fa 300 anys la derrota davant Felip V
va comportar la liquidació de totes les nostres institucions
polítiques i quedar anorreats, la nostra eliminació com a subjecte
polític.
Des de llavors, malgrat tot això, la
nostra resistència ha estat formidable. Amb alts i baixos. Amb
períodes foscos i amb períodes de renaixença. Culturalment i
políticament. Sempre, sempre, hem tingut, com a poble, qui ha
dedicat la seva vida a garantir la pervivència de la nostra llengua,
de la nostra cultura i del nostre sentiment de poble. I, fins ara en
breus parèntesis, tota aquesta energia i voluntat de ser, quan se'ns
obrien finestres democràtiques, eren aprofitades pel catalanisme per
a realitzar una ingent obra política. Gràcies a tot això, i
malgrat que aquestes finestres de precària expressió democràtica
han estat sempre molt breus, hem arribat fins on som. Per no anar
gaire lluny, en dues terceres part del s. XX sempre hem viscut sota
el sabre militar, amb els breus parèntesis de la Mancomunitat i de
la Generalitat Republicana.
La “transició” ens ha permès
“gaudir” de la finestra democràtica, tan precària com vulgueu, de més durada. El principal valor
d'aquesta finestra és que, malgrat la seva precarietat, ens ha
permès créixer com a poble i que, fins ara, no ha acabat com des de
fa 300 és tradició, amb un pronunciament militar o amb el
bombardeig de Barcelona, i la mort, l'exili o la presó de molts de
nosaltres.
La finestra, però, d'un temps ençà,
s'ha anat tancant acceleradament i ens ha anat ofegant. Tanmateix
l'aire de llibertat ja havia penetrat fins l'últim racó del nostre
poble. I ara ja no ens importa la finestra. Ens hem fet forts, i ara
estem per obrir les portes, autodeterminar-nos i construir l'estat
propi. El somni de tantes generacions des del 1714, recuperar l'estat
propi, garantia de les nostres llibertats, i la Catalunya subjecte
polític d'igual a igual amb la resta d'estats d'Europa.
Fins ara l'important havia estat
lluitar. Només la lluita ens ha permès arribar fins on som.
Però ara estem davant un nou escenar
en el que el que és transcendent i històric és saber si volem
guanyar o no. Fins ara hem apel·lat a la lluita com a valor i
garantia de supervivència. Però ara estem en condicions i ens hem
d'exigir apel·lar a la voluntat de guanyar.
Com en aquestes sèries de ciència
ficció tipus Stargate se'ns ha obert una porta que, si l'aprofitem,
ens ha de permetre tenir l'estat propi. Per creuar aquesta porta
l'actitud no és la que hem mantingut fins ara de “l'important és
lluitar”, sinó la de creure'ns-ho i aprofitar aquesta oportunitat
única, aquesta Stategate per creuar-la amb convicció, amb seguretat
en nosaltres mateixos, i fer el que hem de fer d'acord a l'únic que
ens ho permetrà.
I sí, senyors, tinc el convenciment
absolut que la clau per a aprofitar aquesta Stategate que ara mateix tenim oberta només és una: el president
Mas i la majoria absoluta de CiU.
La resta d'opcions, totes elles
plenament legítimes, en el millor dels casos ens permetran continuar
lluitant.
Si el president Mas no té un
recolzament extraordinari, que en termes democràtics només pot ser
la majoria absoluta, no podrem aprofitar l'Stategate.
Si hi ha majoria absoluta, si passem
aquesta pantalla, també caldran altres coses per poder guanyar, com
són una majoria molt qualificada al Parlament a favor de
l'autodeterminació i l'estat propi, que hauríem de situar en els
2/3, és a dir, més de 90 diputats. De la mateixa manera que també seria simbòlicament importantíssim que ERC fós segona força al Parlament de Catalunya. Aquest seria l'escenari òptim!!
Però sense majoria absoluta, i sigui
quina sigui la possible combinació parlamentària, el procés es
col·lapsarà i iniciarem una etapa d'una inestabilitat terrible. Si
no hi ha majoria absoluta, no només ens col·lapsarem, sinó que
iniciarem un inexorable declivi i decadència de conseqüències
impredibles ara mateix.
Tot sovint hi ha gent que -legítimament-
expressa els seus dubtes sobre tot això, fins i tot una desconfiança
que es manifesta amb diferents nivells d'agressivitat. Fins i tot si
donés per bons els seus dubtes, no em farien canviar de parer. La
majoria social i parlamentària que necessitem per a
l'autodeterminació i l'estat propi ara mateix només pot venir de CiU i el
lideratge del president Mas. Si donéssim per bons els arguments de
la gent que diu que no ho faran, això voldria dir que estem a anys
llum de la majoria que necessitem, perquè tothom sap que CiU, tingui
absoluta o no, continuarà essent la força majoritària. Si els
telepredicadors de la desconfiança tinguessin raó voldria dir que
necessitaríem desenes d'anys i moltes eleccions per fer canviar la
correlació de forces. És a dir, fins i tot en la hipòtesis que els
apocalíptics tinguessin raó, no seríem en cap cas capaços
d'aprofitar l'Stategate que se'ns ha obert.
Perquè en aquest context la majoria
dels xarxapredicadors de la desconfiança només aspiren a poder continuar lluitant, en cap
cas a guanyar. Jo convido tothom a canviar el xip i aspirar a
guanyar.
Després de 300 anys de lluita, el
repte que tenim pel davant és interrogar-nos a nosaltres mateixos
sobre si, a més, estem disposats o volem guanyar. Si la resposta és
afirmativa, només hi ha una opció lògica: donar suport al
president Mas.
Tinc el convenciment absolut, total,
que el president Mas no fallarà, tot el contrari, és un dels grans
actius que tenim en aquest complicadíssim procés. Hi tinc una
confiança total. I li donaré aquesta confiança. Perquè sé
perfectament que és l'única oportunitat que tenim per tenir l'estat propi ara. Agradarà més o
menys, se li tindrà més o menys confiança, fins i tot ràbia en
alguns casos. Però tothom sap que ara mateix és l'única clau possible per a aprofitar aquesta oportunitat.
A l'espera que demà dijous surti el
CEO les enquestes que hem conegut fins ara ens han descrit un
escenari positiu per una banda, però també inquietant per una
altra. El positiu ja l'he explicat en anteriors posts.
Però ara us demano que us poseu en la
següent situació. La jornada electoral del 25-N acaba i comença el
recompte. I sobre les 22:00 ja tenim uns resultats fiables de la que
serà la composició del Parlament de Catalunya. I aquesta composició
coincideix amb les que han expressat les enquestes fins ara: CiU no
aconsegueix la majoria absoluta i ERC queda quarta força política.
Fins ara aquest és l'escenari que ens han
descrit totes les enquestes. I a sobre el PP pot quedar segona força.
Quina lectura penseu que se'n farà a
Europa, al món, d'un resultat així???
Una de molt clara: el president Mas, i a través seu tot el que ha estat explicant per aquests moments de Déu, no té prou suport per a un procés així. I es tanca
l'Stategate a nivell internacional. Game is over.
Aneu a explicar que si sumem d'aquí i
si sumem d'allà, i barregem comunistes amb republicans i ecologistes
i chavistes i democratacristians i liberals... aconseguim ser majoria
al Parlament. RES! Però res de res!!!
Si de la nit electoral surt un
president sense majoria absoluta només se'n farà una lectura, a tot
el món: el procés català no té un recolzament suficient.
Això sí, en aquest col·lapse molta
gent podria tenir la seva particular alegria, en el sentit que en els
resultats, per més testimonials i improductius que siguin, hi poden
trobar la satisfacció pròpia -individual, de grup, de col·lectiu, que no de poble- de que avalen “continuar la seva
lluita”. Ens podem trobar que ERC estigui contenta perquè ha
recuperat vot i s'ha ficat en la lluita dels tres segons. Ens podem
trobar que ICV-EUA creixi un parell i això avala la seva lluita
contra les retallades dels pèrfids liberals. Ens podríem trobar
també que SI revalidés una mínima representació, i que amb 2
diputats saltessin d'alegria pensant-se que “són la garantia”. I
fins i tot que entrés la CUP, que obtingués d'1a 3 diputats, fet
que seria celebrat abastament perquè voldria dir que “la lluita”
està tenint èxit i han aconseguit entrar al Parlament, i això
avala i els hi dóna ales per a continuar “la lluita”. Fins i tot
que en Duran obrís ampolles de champagne “a lo Laporta” perquè el
col·lapse li permet continuar la seva “lluita” pels seus propis
interessos.
Un bucle, en el que “la lluita” es
justifica perquè s'assoleixin els mínims per a poder continuar “la
lluita”.
Però Europa, el món, que hem
aconseguit que es fixi en nosaltres i ens escolti, pensant-se que
volíem alguna cosa seriosa, veurà un president Mas que ha avançat
unes eleccions i que no ha assolit els seus objectius, que no té
majoria suficient, amb un país ingovernable i endeutat fins al moll
de l'òs i amb un puzzle d'interessos parlamentaris que arriben fins
al chavisme més atroç... i a aquella hora, a les 22:00, el món,
totes les cancelleries, totes les ambaixades, tancaran la carpeta
catalana, obriran un calaix de les causes perdudes i ens hi
arxivaran.
Això sí, podrem continuar “la
lluita”.
I jo ja porto 28 anys en “la lluita”.
I hi estaré els que calgui. Però aquestes eleccions ho tinc
claríssim, per primera vegada en 300 anys tenim una oportunitat
diferent, tenim l'oportunitat de GUANYAR! I això passa,
inequívocament, per un extraordinari recolzament al president Mas en
forma de majoria absoluta de CiU. Una majoria absoluta que sigui
llegida, arreu, com LA VOLUNTAT D'UN POBLE, per autodeterminar-nos i
per esdevenir un estat com qualsevol altre estat de la Unió Europea.
Aquesta és la meva opció. Guanyar! Us convido a que hi reflexioneu
i accepteu el repte de voler guanyar, i convideu molta altra gent a
voler guanyar. Fem un parèntesis en la nostra lluita de segles i,
per un dia, tinguem la voluntat de guanyar. Fem-ho possible!
Mai, mai, fins ara, en aquests 300 anys havíem tingut un President de la Generalitat, amb una majoria parlamentària forta, que apostés com ho està fent el MHP Artur Mas per l'autodeterminació i l'estat propi. I que això passi en un context internacional en el que les nostres aspiracions no poden ser aixafades antidemocràticament. Li hem de donar aquesta oportunitat, ens hem de donar aquesta oportunitat.
Com escrivia fa uns dies n'Enric Vila en un gran article " Cap amor no és possible ni cap esperança no es fa realitat, si tens por que t’enganyin."
5 comentaris:
Prefereixo votar una bona crossa pel president.
Si no té majoria absoluta però treu un bon resultat, és igual. L'important és que els qui volen l'estat propi tigui com més vots i escons millor, no cal que els tingui només un.
Aquesta teoria que el món no ens farà cas si el Mas no tñe majoria absoluta, què vols que et digui.
El que hauria de procurar CiU és que els sobiranistes tinguessin una confiança absoluta en CiU, cosa que ara no passa i que és culpa, en bona part, de la mateixa CiU. No cal que posem exemples, antics o recents, oi?
A mi el que m'interessa és que els partits partidaris del referèndum tinguin un gran resultat (100 diputats seria genial), com també els partidaris de la independència (CiU i ERC).
Si CiU treu majoria absoluta, no em fa res.
marc
A més, no hem d'oblidar que votem per demarcacions. A la meva (Lleida), pel que veig, sembla que balla un diputat entre ERC (que seria el tercer) i el PP (el segon).
Bona entrada i reflexió. Aquestes eleccions tenen 2 temes (i no més). 1) CiU majoria absoluta?; i 2) ERC segona?
Discrepo de l'anàlisi, això sí.
Tingui CiU majoria absoluta o no, la caverna farà el mateix que fins ara: por, por i més por. I la comunitat internacional no és estúpida: entendrien que Mas és el líder i que pot liderar el procés sense majoria absoluta però amb un parlament CLARAMENT sobiranista. Perquè no? Les majories absolutes no són gens freqüents a Europa. De debò, que no veig que sigui tan indispensable.
Afegeixo: té més valor simbòlic que ERC sigui 2ª que no que CiU tingui majoria absoluta (jo vull les dos coses, com tu, consti). CiU majoria absoluta, però Alícia cap de la oposició, sí que podria enviar un missatge de fractura a Europa. És això el que hem de evitar.
Una abraçada, company de lluita!
fdo. @elsomatent
Afegeixo una derivada més:
Sé que Mas no ha condicionat el procés a la seva majoria absoluta. Repeteixo: ho sé. I crec que no ho farà, malgrat l'entorn proper ho suggereix per (legítim) electoralisme.
Ara bé, si finalment Mas ho fa, per mi perdria tota credibilitat. Un independentista no condiciona el procés a un interés particular.
Per tal de contextualitzar el meu comentari: em crec a Mas tant com te'l creus tu. És a dir, estic convençut que va de debò.
fdo. @elsomatent
Publica un comentari a l'entrada