En la mort d'Ariel Sharon. Tribut personal a la seva llegenda.

Avui ha mort Ariel Sharon. La crònica mèdica diu que després de 8 anys d'entrar en coma. La seva crònica biogràfica, que després de tota una vida dedicada a la seva Pàtria, al seu poble, a Israel.

Les cròniques periodístiques parlaran, en el millor dels casos, d'una personalitat controvertida. Recorreran als eufemismes de les ombres i de les llums. I segons la visió -i els prejudicis- que tinguin sobre la realitat més dura de cap poble sobre la terra, Israel, posaran l'accent en unes coses o en unes altres.

Jo ho tinc molt clar. Ariel Sharon és una llegenda. Un autèntic mite.

Va dedicar tota la seva vida, el seu talent, el seu coratge, la seva capacitat... a garantir la supervivència del poble més amenaçat al llarg de la història de la Humanitat, del poble d'Israel.

El relativisme té, amb la mort d'Ariel Sharon, una altra oportunitat de posar-se esplèndid. D'aïllar els seus fets de totes les circumstàncies i analitzar-los meticulosament, amb aquella superioritat moral de qui analitza el món com si fos un full d'excel en el que introdueixes els teus números, hi apliques les teves fórmules i proclames urbi et orbi els teus resultats assegurats.

Ariel Sharon, com el poble d'Israel, mai va tenir i mai tindrà res assegurat. I aquesta realitat la va assumir molt precoçment.

Ariel Sharon havia nascut al nord de Tel-Aviv. I havia crescut en un territori dominat pel poder del Gran Mufti de Jerusalem, el gran amic d'Adolf Hitler. El Gran Mufti, cap local dels àrabs palestins es passejava pels seus dominis des de Jerusalem en el cotxe blindat que li havia regalat Hitler. El Gran Mufti, que havia aconseguit crear una divisió de les SS de musulmans, la 13a Divisió Waffen SS Handschar, entrenats i psicopatitzats sota la seva influència i lideratge per colaborar en la persecució i l'extermini de jueus. En aquest context va créixer el jove Ariel Sharon.

Des de l'esclat de la guerra mundial l'èxode de jueus cap al territori de l'històric Israel havia estat constant. De fet, però, l'arribada de jueus a la terra de la que havien estat expulsats havia estat permanent des que es concretà el projecte sionista que assumeix que l'única manera de que els jueus puguin no estar sempre sotmesos a l'amenaça de la persecució, del progrom, de la discriminació... era tenir un estat propi, refundar l'Estat d'Israel.

El jove Ariel Sharon ingressà amb 14 anys, el 1942, a la Haganà, l'extraordinària organització d'autodefensa dels jueus creada els anys 20 davant l'hostilitat creixent dels seus veïns àrabs, i que fou l'embrió del futur exèrcit d'Israel, del Tsahal

Només així s'entén que un jove de 20 anys, el 1948, ja sigui comandant d'aquest exèrcit acabat d'oficialitzar amb la creació de l'Estat d'Israel i el reconeixement de les Nacions Unides i la guerra que immediatament van declarar TOTS els seus poderosos veïns àrabs amb un únic i manifest objectiu proclamat als quatre vents: llençar els jueus al mar i acabar amb Israel.

Però, contra tot pronòstic, Israel va resistir i va guanyar aquella guerra vital, de ser o no ser, d'existir o de deixar d'existir. Igual que serien i que guanyaria totes les que des d'aquell 1948 la van seguir, declarades pels sempre cada cop més poderosos i rics estats àrabs veïns, com la guerra dels Sis Dies o la guerra del Yom Kippur. I el permanent assetjament terrorista, que amenaçava Israel i els jueus a Israel i arreu del món, i només cal recordar els fets dels Jocs Olímpics de Múnic o els segrestos d'avions o vaixells.

Aquest és el context en el que Ariel Sharon va dedicar la seva vida a lluitar per garantir la supervivència de l'Estat d'Israel. I va ser un comandament militar extraordinari, excepcional, que va intervenir decisivament en totes aquestes guerres i conflictes i va assolir victòries èpiques.

Per això Ariel Sharon és un mite, una llegenda, un autèntic heroi.

És possible que l'Ariel Sharon polític cometés alguns errors. Jo en tinc un de molt clar: la seva corresponsabilitat pel que en dret se'n diu “culpa in vigilando” en les horroroses matances de Sabra i Shatila durant la intervenció al Líban.

L'Estat d'Israel, l'única democràcia de debò d'aquella zona, l'existència de la qual ell havia contribuït decisivament a garantir, també ho va reconèixer així i el va corresponsabilitzar, i la seva dimissió com a Ministre de Defensa fou obligada.

És, sens dubte, la seva gran ombra. I és una pena. No només per l'horror de les massacres que s'haurien d'haver evitat. Sinó perquè la seva figura encara seria, amb tota justícia, més gran, immensa, sense aquest error injustificable.

Però el polític Ariel Sharon encara havia de fer grans coses pel seu poble, per Israel. I les va fer. El seu lideratge i la seva fermesa van fer possible arribar als més grans acords de pau amb els Palestins. I fou qui ordenà unilateralment la retirada de Gaza.

La fermesa d'Israel i el lideratge de personalitats tan extraordinàries com Ariel Sharon van provocar un canvi molt profund, tot i que a la vista dels esdeveniments encara insuficient, en el món palestí: que els seus objectius no fossin la desaparició d'Israel, sinó la creació d'un estat palestí que pogués conviure al costat de l'estat d'Israel. Dissortadament la penetració de fonamentalisme islamista va fer naufragar altre cop les expectatives que els diferents acords de pau havien anat generant.

Avui, que ens ha deixat definitivament, la figura d'Ariel Sharon emergeix com la d'un gegant, com la d'una autèntica i indiscutible llegenda. Una vida plena de determinació i dedicada a garantir la supervivència, l'existència, d'Israel, i amb l'Estat d'Israel, la vida i la dignitat de milions de jueus.

Tant de bo el seu exemple sigui un referent per a les generacions futures. No pels fets en si que va protagonitzar, únics i en un context que ningú vol es repeteixi, sinó per la seva actitud vital, per la seva determinació, per la seva capacitat de lideratge i fortalesa.

“La nostra doctrina és que no hi ha cap missió que no puguem acomplir”

Shalom

Descansi en pau.