2 d’oct. 2015

27S: complexitat, dades, falsos apriorismes i -encara- el drama del pensament feble

No em vaig cansar de repetir-ho durant la campanya, i ara allò que deia és més evident -dissortadament- que mai: l'única manera de que el procés independentista avancés sense cap entrebanc, com una màquina, era que Junts pel Sí assolís la majoria absoluta. Tot el que no fos això serien pedres en el camí, sortejar obstacles, alentir, complicar i qui sap -Déu no ho vulgui- si córrer el risc de derrapar.

Deia, també, que el gran paper de la CUP era ser capaç de sumar vot de l'entorn més esquerranista, vot tradicionalment no independentista, amb coordenades fins i tot antisistema. Però que si fèiem penjar el procés de la CUP, ens complicàvem la vida de manera extraordinària.

I deia també, finalment -molt al començament de la campanya- que em feien por els «estupendistes» que havent votat abans CiU o ERC ara, per postureo, per aquesta cosa tan catalana de fer el notes, es plantejaven votar la CUP.

Doncs bé, aquests votants són, sou -si algú m'està llegint- els que personifiqueu el pensament feble català, aquesta manera tan irresponsable i estètica de complicar-nos la vida enlloc de triar el camí directe, simplement perquè és el que tria el gruix de la gent, i l'estupendisme es manifesta fent el que no fa el gruix de la gent, amb independència de les conseqüències que això comporti.

El 27S vam fer una cosa extraordinària, com és assolir 72 escons independentistes, la majoria absoluta, en unes eleccions amb una participació excepcional, la més alta mai haguda en unes eleccions, del 78%. Però vam fer també aquesta cosa tan nostra de complicar-nos la vida fins a extrems insospitats (que freguen la possibilitat de fer descarrilar el procés). Confiem que s'imposi una responsabilitat col·lectiva que a hores d'ara ningú pot donar per feta.

Twitter, per la cosa del límit de 140 caracters, és un lloc de missatges directes i on no és possible una reflexió d'abast. Ahir, però, Quim Arrufat, molt admirat i respectat per moltes de les coses que ha fet al llarg de la darrera legislatura, feia un tuit excessivament frívol i indocumentat. Deia, com reprodueixo en la captura de pantalla que il·lustra aquest post, «Junts pel Sí ha aportat 6.000 vots al Sí i la CUP 215 mil»

No sé d'on ha tret aquestes dades el senyor Arrufat, però no són certes i són d'un simplisme inadmissible, fins i tot per a tuiter. I el senyor Arrufat, que és molt intel·ligent, estic segur que això no ho ignora (que són falses i simplistes), de manera que hem de pensar que és un intent molt poc oportú d'intoxicar. Tota mentida deliberada que pretén tergiversar la realitat és una intoxicació. I aquest tuit ho és.

D'entrada una reflexió general, que és una convicció i una certesa: el vot del Sí ha crescut gràcies a tothom, i s'ha materialitat en les diferents opcions d'una manera complexa, amb un evident transvassament de vots entre opcions independentistes, entre opcions no independentistes cap a les independentistes, independentistes cap a no indys i entre l'abstenció cap a totes.

Ens falten moltes dades encara per poder fer un mapa més o menys fiable del que ha passat amb els votants el 27S, com s'han mogut, com han pres les seves decisions, quina transferència de vot hi ha hagut entre opcions i entre blocs i com s'ha acabat gestant el vot que vam tenir el 27S.

Insisteixo: fer créixer el Sí a la independència ha estat una obra col·lectiva, que va des de de la gent més conservadora del país fins a l'extrema esquerra, passant per totes les opcions ideològiques que hi han apostat, els democratacristians, els liberals, els socialdemòcrates, els socialistes i també els antisistema.

Fer créixer el Sí a la independència ha estat també obra del Govern, dels partits que han apostat per la independència, de la societat civil, dels sindicats i també de totes les personalitats que han posat cara a un vot, al Sí. I no només cara, sinó idees, tota la gent que ha estat treballant i creant discurs, fent números, fent anàlisis, explicant les coses, l'espoli fiscal, la discriminació en infraestructures, el potencial de Catalunya, la seguretat respecte les pensions, etc. Tot aquest material que després els milers i milers de voluntaris han menat per fer arribar fins l'últim racó del país.

Perquè sí, en última instància, fer créixer el Sí a la independència ha estat obra de tots aquests voluntaris que porten anys picant pedra, treballant per intentar arribar fins l'últim veí dels nostres pobles o barris i tots els que, sense anar més lluny, ens han permès omplir el país d'independència cada Onze de Setembre.

Fer créixer el Sí és obra de tots, i ningú pot ser tan injust de voler apropiar-se d'aquest creixement. Ningú.

I la primera evidència que hem de situar és que, efectivament, el Sí a la independència ha crescut. Ho ha fet, de manera extraordinària, en relació a les eleccions del 2012, quan només ERC i CUP es van presentar amb la independència per bandera. I ho ha fet també en relació al Sí-Sí del 9N.

Quim Arrufat suma els vots de CiU i d'ERC del 2012 i els vots de Junts pel Sí i diu «Junts pel Sí ha aportat 6.000 vots». I agafa els vots que ha tingut la CUP i els que va tenir el 2012 i diu, i nosaltres n'hem aportat 215 mil. Fals.

Torno a dir-ho: necessitem encara treballar molt les dades i disposar-ne de noves per saber com es van comportar els votants el 27S, quines van ser les transferències i les opcions del nou vot. Però una cosa sí sabem del tot certa: que no va funcionar com diu el sr. Arrufat, i que ho va fer amb una complexitat extraordinària. Una complexitat tan extraordinària que únicament s'explica per aquesta feina DE TOTS per fer créixer el Sí a la independència.

Anem a analitzar algunes dades per veure aquesta complexitat

A partir de l'aplicació de diferents models d'anàlisi que apliquen algoritmes sobre la fluctuació de vot per seccions censals, podem identificar algunes tendències que es van donar el 27S:

- En relació als votants de CiU el 2012 (recordem, amb CDC i Unió), aquest 27S haurien mantingut una molt alta fidelitat al President Mas i a Junts pel Sí, al voltant del 80%. Només un 5% d'aquell votant de CiU del 2012 ara hauria votat Unió. I, què curiós, eh, amic Arrufat, al votant del 10% d'aquells votants de CiU del 2012 podrien haver votat la CUP.

- Si analitzem el comportament dels votants d'ERC del 2012 tenim que la fidelitat de vot a Junts pel Sí ha estat una mica inferior a la dels votants de CiU, però que en canvi ha estat superior la transferència cap a la CUP, que es podria haver situat al voltant del 20% o més. 

Només que aquests models de transferència s'aproximin una mica al que ha passat tindríem que la CUP hauria pogut rebre fins a un màxim d'uns 200.000 votants indepes que el 2012 havien votat CiU o ERC i que ara, per estupendentisme, haurien votat CUP. Com canvien les coses, vistes així, eh, Quim?


Però és clar, les complexitats no s'acaben aquí. Tot i que és més difícil d'avaluar perquè la CUP el 2012 va tenir un volum petit de vot, 128.435, el cert és que els models també detecten transferència de la CUP cap a Junts pel Sí.

A la seva vegada, el vot indepe que tenia fins ara ICV-EUA no ha seguit l'aposta de la direcció per CSQEP, i s'ha distribuït entre CUP i Junts pel Sí, tot i que majoritàriament CUP.

Pel que fa a l'abstenció, de manera clara sembla que l'ha capitalitzat C's, però que també, en un percentatge menor s'ha distribuït cap a Junts pel Sí i, una mica menys, cap a la CUP.

En definitiva, no tenim encara prou dades per mesurar de manera fiable el que ha passat, però sí tenim suficients dades que ens evidencien la complexitat enorme del que ha passat el 27S, els moviments de vot que hi ha hagut entre opcions, partits, blocs, etc.

Només he donat alguns percentatges de CiU i d'ERC perquè com el 2012 van ser el primer i segon partit, la seva anàlisi ofereix una mica més de seguretat que la d'altres formacions amb menys vots.

Amb les dades que tenim ara mateix tot sembla apuntar que la CUP aquesta campanya ha fet molt bons videos, a lluït més als debats, han estat més simpàtics i s'han postulat com un vot «més güai» de manera que el que ha fet és captar bàsicament vot que ja era indepe, i d'aquí li ve el seu augment de vot. Ha captat, això sí, a un nivell menor, part del vot indy que tenia ICV i finalment, una part molt petita de l'abstenció.

Junts pel Sí ha estat capaç de retenir el vot moderat i fer-lo apostar per la independència, però també de tot el vot central per la independència, aquest votant que el 27S de manera clara ha volgut apostar per visualitzar un sí a la independència i per fer-la possible. Ha estat capaç també de recollir vot provinent d'ICV i de l'abstenció, així com «d'altres» (p.ex. SI).

Vistes així les coses són molt diferents, oi, Quim? Potser una mica més de prudència en certes anàlisis perquè, de tant falses i tergiversadores de la realitat, acaben sent intoxicació.

Finalment una reflexió que crec és molt important tenir en compte aquests dies tan convulsos. Si estem parlant de victòria del Sí el 27S és només per una cosa, sí, només per una cosa: perquè hi ha hagut una persona, un líder, el senyor Artur Mas, que ha estat capaç de mantenir la fidelitat i la confiança de prop del 80% de votants que va tenir CiU el 2012, que van ser 1.116.259.

Ho he explicat moltes vegades, però ho tornaré a fer. Si tenim una majoria social independentista és perquè el lideratge d'Artur Mas ha transmès suficient confiança perquè el vot més moderat i conservador del nostre país, que es dipositava a CiU, hagi anat virant, poc a poc, cap a l'independentisme, fins culminar l'operació aquest 27S, amb un plantejament ja inequívocament independentista -que fins ara no hi havia estat- i havent-se desfet del seu soci històric, en Duran i la seva Unió, que s'ha postulat i ofert amb tot luxe de mitjans i de suports per intentar trencar el vincle de confiança entre aquest votant moderat i conservador amb Mas. Això podria haver passat, i molts vam alertar dels riscos que hi havia de que passés. Però no ha passat. I això té un nom i uns cognoms: Artur Mas i Gavarró.

Mas és el vincle de confiança d'una part enorme d'aquest votant moderat i conservador. Només per la confiança que tenen dipositada en Mas han seguit fidels al procés. Per això l'Estat Espanyol vol destruir Mas por lo civil o por lo penal, a tota costa.

No juguem amb foc. El 80% del vot de CiU el 2012 és el nucli central de la majoria independentista. Una majoria que es configura després amb una amplíssima pluralitat de registres. Construir un estat, fer la independència, no és una opció ideològica, és una opció nacional, és una opció de fer un estat. La ideologia, després, a les eleccions normals.

Més enllà de tot el que ha fet Mas pel procés. Més enllà de la demencial imputació pel 9N. Més enllà de tot això, Mas és el líder del gruix central de la majoria indy, és la persona que ha traslladat confiança suficient a un votant moderat i conservador per apostar per la independència. Plantejar-se prescindir de Mas no només és d'una injustícia que a molts ens col·lapsa, és que és una de les més grans aberracions i estupideses possibles.

Sé que la situació no és fàcil. Però vull creure en la responsabilitat de tots davant aquest moment històric. Passi el que passi sí que estic molt d'acord amb una cosa del tuit d'en Quim Arrufat "cal pensar com seguim sumant majories". L'escenari post 27S té molts elements d'enorme complexitat social i política que no podem ignorar. I tots som necessaris, també, per superar aquest repte evidenciat a les urnes.

7 comentaris:

Jesús (Xess) ha dit...

Si bé és cert que molts votants convers eren independentistes, el seu vot no ho era, perquè no es votava independència, però ara sí. Per tant, CDC ha aportat TOTS els seus vots a l'independentisme.

Kefes ha dit...

Molt bon anàlisi post-electoral.

Però a mi encara em ronda per el cap l'ultima setmana de campanya:

Aquesta ultima setmana, el missatge no va ser per conquistar el vot indecís que encara no sabia que fer; el missatge no va ser per a mantenir el votant del no, resignat a casa o de pont per la Mercé (patrona dels presoners).
No.
El missatge va ser Guanyarem! Guanyarem! (fins hi tot els Ninots d'en Batllori vam fer-ne mofa).
Amb això, varem xalar d'allò mes els convençuts, però es va espantar els indecisos i es va esperonar els del no.
Perquè?
A mi em sembla que a JuntspelSi els hi va entrar vertigen (o canguelis).
Tenien la sensació d'anar massa be.
Que traurien uns resultats, com per fer la Dui el dia 28.
I això no formava part dels seus plans, a JxS volien fer les coses be, però sense presses.
I així ens ha anat.

Berta Montaner Farrera ha dit...

Com sempre estupenda reflexió. A mes aquesta nova paraula "estupendistes" la trobo genial

Anònim ha dit...

No acabo d'entendre el que dius Kefes. JxSí necessitava estar el mes a prop possible de la majoria absouluta, aixó es el que anaven buscant indefectiblement tota la campanya, especialment Mas. No els va agafar cap canguelis. Si no ho han aconseguit es, majoritariament, pel que diu el Francesc Abad, que molts dubtosos entre JxSí i la CUP van finalment votar per la CUP per ser mes guays i aquí es va fastidiar tot, en comptes d'assegurar-nos el tret votant JxSí i anant de cara a barraca.
I el perill del veto de la CUP a Mas es molt obvi, els votants del president s'en poden fartar, ja està passant, i baixarse del carro indepe. Hem se der mes propositius tots. Ens ha faltat un escó.

Jere Ferrer ha dit...

No em perdo cap de les anàlisis que fa l'amic Francesc, inclús l'esperono a fer-ne més sovint. No vull entrar en els càlculs sobre els transvasament de vots entre partits sobiranistes , ni la influència del "estupendíssim" (nou moviment social batejat pel nostre benvolgut Francesc). Em preocupa molt més el factor estratègic més important. Abans que res, manifestar que soc "massista" convers, ANC, president taula 9N, etc.- és a dir, no sospitós.

Amb una participació del 77%, l'independentisme ha arribat al seu sostre, xifrat en 1,957 milions? N'hi ha prou per garantir la independència? Hi ha prou gruix? Serem suficients per mantenir els pols, els actes de desobediència, per aturar, si fa falta, el país? Hi ha risc de fraccionament greu?. Posem-nos en el pitjor escenari i diguem que no en som suficients (si és que si, millor).

Què hem de fer? Llegir molt bé els resultats del 27S i escoltar molt atentament el que està dient la CUP. Ells trepitgen (viuen) el carrer i són honests quan transmeten les seves percepcions. Intentaré fer la meva anàlisi. Encertadament hem volgut que les eleccions fossin plebiscitàries. Contra aquest plantejament, els partits unionistes han reaccionat centrant el missatge en Mas, intentant portar el debat a l'eix social. Els atacs a Mas han estat ferotges, vinculant-lo (immoralment) a les retallades i la corrupció. Recordeu els discursos de Rabell, Herrera, Camats, Rivera, Iglesias,.en mitings, premsa de la caverna i TV espanyoles, Deixo, expressament, a banda la pròpia CUP. Aquests missatges, mil vegades repetits, han fet forat, especialment, en la classe treballadora. S'ha creat un imaginari que considera Artur Mas com l'únic culpable dels problemes del país. I una gran part d'aquests votants, majoritàriament urbans, cansats i desenganyats amb PSC-PSOE i CSQAP-ICV, bombardejats per les TV han votat C's (promesa regeneració, nous, sense corrupció coneguda). No creuen en l'independentisme perquè no es creuen que pugui ser un canvi real que millori les seves condicions de vida. Per aquests ciutadans el projecte que lidera Artur Mas, que per a nosaltres és engrescador, no és creïble, serà el mateix, res canviarà, no motiva a sacrifici, a mobilització, a empènyer.... Estem parlant d'uns 460.000 votants (16% vots) que és difícil que se'ls pugui fer entendre que l'imaginari que tenen de Mas no és cert. No hi ha temps. L'única opció és donar credibilitat al projecte sobiranista, respectant la voluntat dels que hem votat JxS. Absolutament convençut que el nostre President trobarà una solució, sorprenent, imaginativa, de consens.
PD Si la CUP no s'hagués sumat als que atacaven Mas no hauria arrossegat els 210.000 vots independentistes que ha guanyat.

Oriol Andrés ha dit...

Per si t'interessa...
https://twitter.com/oriolanix/status/648586676412018688

Lord Nelson ha dit...

Magnífics articles, aquest i l’anterior. El felicito senyor Abad. Per les seves anàlisis clares i puntuals.

Ens hem recomptat en unes eleccions sota una campanya tremenda d’intoxicació i demagògia, amb amenaces d’intervenció militar i d’impagament de pensions, amb una participació extraordinària excepte, justament, el vot de l’exterior. Hem guanyat. Per primera vegada tenim 72 diputats, majoria absoluta, explícitament independentistes. Una fita extraordinària, per totes les raons que expliques a la teva anàlisi.

Jo n’esperava més, tot i preveure la gran participació. Vaig fer un pronòstic, molt poc científic, que ja me n’he passat amb patates. Mai, mai vaig contemplar que l’independentisme restés per sota dels 74 escons, ni que JxSí no assolís la majoria absoluta, i que els “estupendistes” (bona definició per aquesta mena d’independentistes adolescents, no d’edat), podrien facilitar els desitjos de Madrid. Potser jo també sóc responsable de no haver assolit aquesta majoria, per excés de confiança i d’eufòria prèvia.

Però tenim legitimitat democràtica, tenim majoria d’escons per tirar endavant cap a la proclamació d’independència. Confio en els acords que concretaran JxSí i la CUP. I tenim majoria de vots. I si no és així que surti el Coscu, o algú altri autoritzat per QWERTY, i que ho expliqui, que expliqui que ells són amb el PP, el PSOE, C’s, el Rey i el BOE.

També estic d’acord amb el que planteja al seu comentari Jere Ferrer, les teles espanyoles han fet forat amb la seva campanya centrada en els atacs contra el President Mas. Crec que en aquest punt, JxSí té responsabilitat per dèficit de lleialtat i de contundència: no sempre s’han defensat com calia les polítiques del govern i hi ha hagut massa febleses quan s’ha acusat, com sempre sense proves, el President de corrupció. Això es pot i cal corregir-ho per tal de revertir aquest imaginari que assenyala Jere Ferrer. No estaria de més que en Junqueras, com a bon soci, reconegués, almenys, només de passada, que el segon tripartit no va ser un bon exemple de gestió i que va condicionar el govern Mas. I als debats cal plantar cara a les impertinències i marrulleries dels oponents i, si cal, cridar a l’ordre a la moderadora.

Espero que Artur Mas serà el President, espero que el defensarem enfront de la inhabilitació, espero que JxSí i la CUP participin en les espanyoles, i el 2017 independents.