S'entén o no s'entén?

No he entès res. Vull dir que he estat una estona escoltant i no he entès res del que deien la gent de la CUP en relació al seu posicionament davant la situació sorgida del 27S. No he pogut distingir la literatura de la proposta política. Però no puc dir que m'hagi quedat igual, perquè per la musiqueta de fons m'he quedat una mica intranquil.

Enmig de tota la retòrica revolucionària he tingut la sensació que volien aprofitar que la seva força és  necessària per poder empènyer el procés per anar fent la seva revolució, que no sabem quina és, però que ja ensenya la poteta.

Com ja he dit mil vegades sóc independentista i hi he militat des que tinc ús de raó política. Però mai he volgut la independència a qualsevol preu, perquè la fi no justifica els mitjans. I ara em trobo que em temo hauré de defensar que la fi no justifica tampoc assumir com a inevitable qualsevol altre fi, i sobretot si són finalitats socialment molt minoritàries que es busca imposar il·legítimament a la majoria aprofitant-se de ser minoria de bloqueig.

Ho vaig advertir abans de les eleccions, tants cops com vaig poder. Tot el que no sigui que Junts pel Sí pogués governar en solitari, idealment amb majoria absoluta, serien pedres en el camí, dificultats afegides a les pròpies del procés, etc.

Ja dic que com em costa d'entendre'ls quan fan aquests discursos, puc estar equivocat, no em feu massa cas. He anat a diferents mitjans a confirmar o ajudar-me del que ells han interpretat, però veig que no hi ha una interpretació única, més aviat el contrari, de manera que no sóc l'únic al que li costa d'entendre el que han dit.

M'ha semblat entendre p.ex. que demanen, exigeixen, que el Parlament es declari, abans que res, insubmís a un munt de coses. Malament si és així. Com ja han dit moltes personalitats amb prou coneixement de la geopolítica, la nostra finestra d'oportunitat per la independència requerirà, en un moment donat, trencar amb el marc espanyol, però només tindrem una oportunitat per fer-ho, de manera que hem de fer tot el possible perquè ens surti bé. Això vol dir que nosaltres hem de triar el moment per fer-ho: quan siguem prou forts internament i tinguem garantits prou suports externs com per aguantar i superar aquest moment crític.

De manera que en termes estratègics el pitjor que podríem fer és convertir en intranscendent aquest moment i pensar que es poden anar fent desafiaments rotllo postureo sempre que ens vingui de gust.

Ni a mi ni a la majoria dels independentistes no ens fa cap por aquest moment que sabem haurà d'arribar de trencar amb la legalitat espanyola, però mentre no arriba aquest moment no tenim la més mínima intenció de convertir el procés en un aquelarre d'insubmissió i de saltar-se les lleis de la manera que ens doni la gana.

M'ha semblat entendre també, tot i que insisteixo que puc estar equivocat que deien que «les negociacions estan al carrer». No sé ben bé a què es referien amb això. He tret el cap per la finestra i no hi he vist ningú. Per a mi les negociacions les han de dur els meus legítims representants, les persones en les que he confiat i a les que he votat. Si no ho fan bé els hi retiraré la confiança, i en democràcia això vol dir o impulsar altres propostes polítiques o donar la confiança a altres propostes polítiques.

Crec que «el carrer» pot ser expressió important d'un sentiment, d'una voluntat, d'una força, però que només es legitima a les urnes. N'hem tingut un clar exemple amb les mobilitzacions extraordinàries dels últims Onzes: han estat una formidable expressió de la voluntat d'un poble, que només s'han vist plenament legitimades un cop han obtingut un aval majoritari en termes electorals. Sense aquest aval el seu valor hauria estat molt i molt menor. La raó i la força ens la dóna el suport de la gent en processos participatius amb totes les garanties democràtiques, com ha estat el 27S i el seu resultat.

M'ha semblat entendre també, i amb això hi estaria del tot d'acord, que el resultat de les negociacions en cap cas pot avalar cap política que es plantegi cap negociació amb l'Estat per a un nou encaix de Catalunya dins d'aquest estat. Em sembla que això no hi ha ningú que se li passi pel cap ni a Junts pel Sí ni a la CUP, i que el mandat democràtic ha estat molt clar: volem la independència, i tot el que no sigui això seria un frau.

Vol dir això que amb l'estat no s'hi haurà de parlar? En cap cas. S'hi haurà de parlar i molt. I faig plena confiança a les persones que he votat. Cal parlar fins l'últim minut amb l'Estat per intentar assolir un procés acordat per a la independència, amb un referèndum vinculant si calgués, a mi això no m'importaria, el que es decideixi. Tot el que es pugui pactar amb l'Estat en la perspectiva de la independència serà bo per al procés, perquè estalviarà incerteses i eventuals patiments a les parts, i aquest és un objectiu que hem de compartir. I fins i tot si el tancament autista de l'Estat es manté com ara, i ens aboquen a un procés 100% unilateral, caldrà continuar-hi parlant i amb els mediadors internacionals que calgui o puguem implicar-hi.

Molt més confusos m'han tornat a semblar els punts al voltant de les polítiques a fer en aquests mesos que inevitablement durarà aquest tram final del procés. Jo, no cal ni dir-ho, estava molt a favor del que ja recollia l'acord de Junts pel Sí, en el sentit que les úniques polítiques que haurem de fer en aquests mesos fins a les últimes conseqüències siguin totes les que tinguin per objectiu pal·liar al màxim totes les situacions d'emergència social.

Aquesta política té, però, unes limitacions que ja estem veient en el nostre dia a dia. Avui mateix el Tribunal Constitucional ha suspès la legislació catalana que podia ajudar a intervenir a favor dels més vulnerables en causes de desnonament, de la mateixa manera que mesos enrere va suspendre també la legislació sobre pobresa energètica. Si la Generalitat tingués un pressupost il·limitat aquesta guerra bruta de l'Estat via TC contra Catalunya que impacta en la nostra gent més desafavorida, es podria esquivar, podríem no fer-ne ni puto cas, però això també sabem no és així. Dissortadament el pressupost de la Generalitat és totalment captiu de les seves despeses fixes, i ja destina a les qüestions més socials com sanitat i ensenyament la major part del seu pressupost.

Ara bé, si en les negociacions es posen damunt la taula els pressupostos de la Generalitat i la gent de la CUP són capaços d'identificar partides prescindibles per destinar aquests diners a major inversió social, jo també hi estaria d'acord amb això. Però em temo que hi ha molt poc marge. Crec que aquesta mateixa setmana, o com a molt l'anterior, en una publicació molt propera a la CUP es desqualificava i posava sota sospita la política que ha hagut de fer la Generalitat de vendre's patrimoni per poder, amb aquests ingressos, evitar haver de retallar en d'altres partides. És evident que vendre no ha estat una decisió òptima, ni tan sols era volguda, però potser era l'única possible per ingressar diners a una caixa a la que només hi arriben recursos quan al senyor Montoro li passa pels ous, i que encara ens fa pagar, via FLA, amb interessos.

Suposo que l'experiència grega haurà ensenyat alguna cosa a la gent de la CUP, que fins ara, com la gent d'ICV i d'altres, defensaven molt alegrement això de no pagar els deutes contrets per les administracions. Això, amics, no és tan fàcil. Com han vist no sense dolor els grecs, no es pot deixar de pagar, perquè quan es deixa de pagar es talla l'aixeta dels ingressos. I Catalunya ara mateix no té ingressos propis, o són testimonials. Els nostres ingressos són conseqüència de la transferència que efectua el Govern espanyol, que és qui recapta, es queda i administra com vol l'esforç tributari que fem els catalans.

La CUP té tota la legitimitat del món per, un cop independents, presentar-se a les eleccions defensant un programa polític que contempli sortir de la UE, sortir de la zona euro i implementar tots els experiments socials revolucionaris que vulguin. Però el que no pot pretendre és aprofitar els seus 10 diputats per imposar a una majoria que no els vol aquests experiments, ni que sigui la punteta.

Molta gent vol la independència perquè sap que disposant dels diners del saqueig anual del 8% del nostre PIB que perpetra l'Estat Espanyol, d'aquests 16 mil milions d'euros que se'n van i no tornen, és l'única manera que tenim de revertir socialment l'esforç fiscal dels catalans, que deriva a la seva vegada, del nostre esforç laboral i empresarial per generar riquesa.

Benvinguda sigui la voluntat d'invertir en qüestions socials i en minvar fins on sigui possible el patiment de la nostra gent més vulnerable. Però m'agradarà veure, mentre no arribem a la independència, d'on traiem els diners. Perquè, també cal dir-ho, els de la CUP han estat els primers en anar amb la pancarta contra les famoses «retallades» en altres sectors que no formen part d'aquests alineats amb l'emergència social, com va ser el cas p.ex. de la CCMA (TV3 i Catalunya Ràdio). I perquè el que no podem pretendre, perquè tindria uns efectes devastadors de manera immediata, és deixar de fer les poques inversions productives que s'han pogut mantenir. Si deixem de fer obra pública, si deixem de transferir a l'administració local, d'ajudar els emprenedors, si deixem d'ajudar alguns sectors productius el que estarem fent és paralitzar l'economia, generar més desocupació i conseqüentment, generar més emergència social, més situacions que requereixen ajuda social.

Una altra cosa que no he acabat d'entendre del que avui ha dit la gent de la CUP és quina és la seva proposta per gestionar aquest tram final del procés cap a la independència. Com deia abans, el trencament amb l'Estat l'hem d'intentar pactar fins l'últim moment, però no, òbviament, sense un calendari per executar-la, per fer-la realitat, si no hi ha més remei, unilateralment. Havent arribat on hem arribat crec que a ningú no li tremolarà el pols per fer-ho, però hem de ser conscients, torno a dir-ho, que aquest moment l'hem de triar nosaltres, perquè només tindrem una oportunitat i perquè, per tant, l'hem de provocar quan siguem prou forts per aguantar el pols amb l'estat i tinguem garantits prou suports perquè no sigui un acte d'onanisme polític, sinó que pugui generar efectes internacionalment.

Institucionalment tot el que sigui afeblir la posició dels representants del Sí afeblirà el procés. Això no va únicament per la demencial qüestió que és plantejar-se prescindir d'un dels principals valors i actius que té el procés, el President Mas, va més enllà.

Els resultats del 27S, tot i proporcionar una inequívoca majoria parlamentària independentista, tenen el taló d'Aquíl·les de no haver pogut arribar al 50% dels vots emesos. Això no ens lleva de cap manera legitimitat per iniciar el procés i portar-lo fins a les últimes conseqüències, però ens obliga a ser prudents i a gestionar-ho amb una redoblada voluntat d'entesa en la seva execució, fins i tot a ser molt permeables i sensibles a tots els intents que hi pugui haver en el marc de la comunitat internacional per evitar que el procés desemboqui en un conflicte greu de conseqüències imprevisibles per a totes les parts.

I aquesta prudència a la que estem obligats és enemiga acèrrima d'una política de bravuconades. Si convertim tot el que fem en un desafiament a la legalitat, a l'estat de dret, als procediments, a la legitima representació de les altres parts, etc, pringarem, i pringarem molt.

Fins que no se’m demostri el contrari, a mi em sembla molt raonable la posició de que el nostre Parlament, solemnement, declari l'inici del procés cap a la independència, palesant davant el poble de Catalunya i de tota la comunitat internacional la nostra inequívoca determinació de ser independents i la nostra voluntat de fer-ho acordadament amb l'Estat espanyol, però també que si això no és possible, la farem unilateralment.

Això ens permetria posicionar-nos amb una impecable legitimitat democràtica i voluntat diàleg davant la comunitat internacional, facilitaria la mediació internacional, permetria avançar en uns mesos decisius en la posada a punt de les estructures d'estat crítiques per fer possible la independència i evitaria un trencament institucional de conseqüències imprevisibles, perquè l'estat espanyol ara mateix té la capacitat unilateral de col·lapsar Catalunya, ni que fent-ho també s'acabés col·lapsant ell mateix. Sabem que estan prou bojos i cegats com per fer-ho.

I acabem de la manera com he començat. Si el 27S Junts pel Sí hagués assolit la majoria absoluta o, com a mínim, la capacitat d'investir President i governar en solitari, el procés ara mateix estaria avançant com una màquina, a tot gas. El resultat del 27S això no ho ha fet possible, i ara el camí és ple de pedres que haurem d'anar apartant. En termes de procés és molt important que aquest anar apartant tots els obstacles i dificultats que ara mateix tenim en el camí, no manllevi solidesa institucional. Si la situació generada pel 27S la resolem ràpid i bé, el procés seguirà sòlid. Si no ho resolem ràpid, si alimentem les incerteses, els dubtes i les malfiances afeblirem letalment la posició, la reputació i la credibilitat dels qui hagin de gestionar el procés.

Pensem-hi. I a veure si entre tots ajudem a que es parli i es diguin les coses de manera que s'entenguin una mica millor pel comú dels mortals. O les mortales, perquè si una cosa m'ha quedat clara és que potser estarem obligades a parlar entre nosaltres fent servir el femení. I potser ho haig de fer així perquè s'entengui millor. D'entre totes les que vam votar Sí a la independència el 27S algunes tenen la impressió que els resultats que es van donar estan essent aprofitats per algunes per fer la revolució, això podria portar-les no a renunciar a la independència, però sí a pensar que ara, en aquestes condicions, no és possible. I això no ens ho podem permetre. O ens deixem de voler fer la revolució amb la independència o no hi haurà independència. Si algunes persisteixen en voler-ho canviar tot, no canviarem res. Jo, i com jo moltes altres, no volem canviar-ho tot, només allò que no funciona, allò que podem millorar. Si algunes, perquè són necessàries per sumar per la independència, malgrat ser molt minoritàries, volen aprofitar-ho per colar-hi el «canviar-ho tot», moltes podem acabar pensant que així no, que ara no es donen les condicions per a la independència. I seguirem treballant per crear les condicions que la facin possible, i més d'hora que tard. Estem enteses?