Diumenge dia 20 de novembre el diari ARA publicava un article del Sr. Aleix Moldes titulat "La llengua i l'origen, claus per desfer l'empat del referèndum".
Era un article que explicava algunes coses que alguns portem explicant molt discretament des de fa força anys. Aquest article hi ha un munt de gent que l'hauríem pogut publicar fa força anys. Però no ho vam fer, i vam posar l'anàlisi demoscòpica que estàvem fent al servei de moltíssima gent i institucions. Pensàvem que era més interessant socialitzar-les discretament perquè ajudessin a fer discurs i projecte, que no pas publicar un article per satisfer la nostra vanitat.
Però ara l'article ja està publicat, i el que recull és cert. És el que hi ha. Sí, és cert, l'origen, el lloc de naixement -propi o dels pares- és un fet que explica en gran mesura el comportament dels catalans davant l'opció de la independència.
Explica, però no predetermina. Quan analitzem les dades veiem que hi ha un gruix significatiu de catalans, nascuts a Catalunya, que estan pel No a la independència. I també veiem que hi ha un percentatge igualment significatiu de catalans nascuts fora de Catalunya que estan pel Sí a la independència.
Arribats a aquest punt, i partint de l'evidència del pes que té l'origen en el posicionament davant la independència, el més interessant que vam creure hauria d'orientar les nostres anàlisis fou aprofundir en quins eren els elements que expliquen el posicionament davant la independència pel damunt de l'origen.
En aquest sentit vam arribar a dues conclusions:
- que hi havia eixos divisius, que eren els que provocaven que l'origen emergís com a factor determinant en el posicionament, i que bàsicament eren els temes identitaris.
- que hi havia eixos inclusius, que eren els que provocaven que, pel damunt de l'origen, els enquestats es posicionessin favorables a la independència.
En el primer grup de temes, els divisius, tenim tots els relacionats amb la identitat, la llengua, la cultura, etc. Ras i curt, coses com els Koiné converteixen els factors divisius en determinants, i impedeixin el transvasament de posicions del no cap al Sí. Són letals per a qualsevol projecte independentista.
En el segon grup de temes, els inclusius. hi trobem, destacadíssimament, la percepció dels enquestats davant com creuen que serà el nivell de vida dels catalans en cas d'independència.
Així, ens trobem que el 90% dels catalans que creuen que la independència implicarà una millora en la nostra qualitat de vida, votarien Sí a la independència. I un 96% dels que creuen la independència implicaria empitjorar les condicions de vida, votarien No. És, per tant, un dels més grans factors determinants en el posicionament davant la independència. És el rovell de l'ou d'allò del #yonosoytonto
I ara fixem-nos en algunes dades: el 2015 un 56% dels catalans pensaven que la independència milloraria les nostres condicions de vida. Un any després, el 2016, som només un 49%, és a dir, 7 punts per sota, els que ho pensem.
Al meu entendre aquests menys 7 punts de confiança en que la independència milloraria la qualitat de vida de tots nosaltres explica moltes coses. Per una banda és una evidència que portem un any sense fer les coses bé, que estem fent de tot, excepte fer independentisme. Que tot el tema de les truites compartides, de les repúbliques, etc. és autoconsum onanista que allunya un percentatge significatiu de la població de l'autèntic motor de crear independentistes, que és visualitzar que la independència serà progrés i millor qualitat de vida per a tots.
Fa un any entre els nascuts a Catalunya un 49% pensava el nivell de vida seria millor, i ara és el 46%. Entre els nascuts fora de CAT, dins l'estat, hem passat del 16% al 14%, entre els estrangers UE del 36% al 22% i entre els de la resta del món del 13% al 9%.
És a dir, tant en les dades globals com en les dades desagregades en funció de l'origen, en un any sistemàticament es perd confiança que amb la independència millori el nostre nivell de vida.
I així no es poden fer independentistes.
I per això no se'n fan, de nous, àdhuc se n'allunyen alguns -per sort pocs- que ja hi eren. Fa un any el Sí a la independència era del 47% i ara és del 45%.
El gran motor de fer independentistes, el que permet superar fins i tot "l'origen" com a condicionant, és la percepció que la independència millorarà el nostre nivell de vida.
I en aquest últim any no hem fet ABSOLUTAMENT RES que permeti ningú canviar d'opinió al respecte, tot el contrari, s'ha incrementat, fins a 7 punts, la gent que ha deixat de pensar que amb la independència viurem millor (del 56% al 49%).
Estem parlant de truites, estem parlant de repúbliques, estem parlant de desobediències, estem parlant de mil collonades que només són postureo i no estem parlant d'allò transcendent, que és explicar a tothom perquè la independència ens farà un país més pròsper que implicarà la millora del nivell de vida de tots.
Fa uns anys, ja quasi es perd en la memòria, sí que ho vam fer. Vam parlar de l'espoli fiscal. Vam parlar de la discriminació en infraestructures i les seves conseqüències. Professors reputats com Ramon Tremosa, Elisenda Paluzié, Germà Bel, Xavier Sala Martín, etc van posar dades i relat a perquè amb la independència milloraria el nostre nivell de vida.
Però ara tot això ja s'ha acabat, fa temps que s'ha acabat. Ara estem atrapats en debats contra l'escola concertada, per l'increment d'impostos a rendes a partir de 30.000 euros, pel tancament del CIE i l'obertura de les fronteres sense cap control migratori, per convertir les nostres relacions socials, que tenien un fonament de relacions jurídiques, en una anarquia de desobediència a la carta, per decapitar algunes de les nostres principals fonts de riquesa, com el turisme, etc.
Davant tot això un percentatge significatiu de la població de Catalunya ha deixat de pensar que amb la independència el nostre nivell de vida milloraria. I amb això, hem gripat el nostre gran motor de fer independentistes.
La reflexió al voltant d'aquest fet és urgent, i ens concerneix a tots: al Govern, a les forces del Parlament que estan pel Sí a la independència i a la societat civil (tant a la que dedica el seu temps a fer truites com la que ha passat del concepte inclusiu d'independència al castrisme bananero de la república catalana).
Res del que hem fet el darrer any ha fet visualitzar als ulls dels nostres conciutadans que la independència és una oportunitat de millorar el nostre nivell de vida. Tot el contrari. Cal, doncs, reconsiderar tot el que hem fet aquest darrer any i tornar al camí que ens va permetre fer de l'independentisme l'opció majoritària socialment del nostre país i la visualització inequívoca d'un projecte que implicava la millora de la qualitat de vida per a tots.
PROU! Perquè o deixem de fer el xorra i tornem a fer independentisme, o el naufragi està assegurat.
Era un article que explicava algunes coses que alguns portem explicant molt discretament des de fa força anys. Aquest article hi ha un munt de gent que l'hauríem pogut publicar fa força anys. Però no ho vam fer, i vam posar l'anàlisi demoscòpica que estàvem fent al servei de moltíssima gent i institucions. Pensàvem que era més interessant socialitzar-les discretament perquè ajudessin a fer discurs i projecte, que no pas publicar un article per satisfer la nostra vanitat.
Però ara l'article ja està publicat, i el que recull és cert. És el que hi ha. Sí, és cert, l'origen, el lloc de naixement -propi o dels pares- és un fet que explica en gran mesura el comportament dels catalans davant l'opció de la independència.
Explica, però no predetermina. Quan analitzem les dades veiem que hi ha un gruix significatiu de catalans, nascuts a Catalunya, que estan pel No a la independència. I també veiem que hi ha un percentatge igualment significatiu de catalans nascuts fora de Catalunya que estan pel Sí a la independència.
Arribats a aquest punt, i partint de l'evidència del pes que té l'origen en el posicionament davant la independència, el més interessant que vam creure hauria d'orientar les nostres anàlisis fou aprofundir en quins eren els elements que expliquen el posicionament davant la independència pel damunt de l'origen.
En aquest sentit vam arribar a dues conclusions:
- que hi havia eixos divisius, que eren els que provocaven que l'origen emergís com a factor determinant en el posicionament, i que bàsicament eren els temes identitaris.
- que hi havia eixos inclusius, que eren els que provocaven que, pel damunt de l'origen, els enquestats es posicionessin favorables a la independència.
En el primer grup de temes, els divisius, tenim tots els relacionats amb la identitat, la llengua, la cultura, etc. Ras i curt, coses com els Koiné converteixen els factors divisius en determinants, i impedeixin el transvasament de posicions del no cap al Sí. Són letals per a qualsevol projecte independentista.
En el segon grup de temes, els inclusius. hi trobem, destacadíssimament, la percepció dels enquestats davant com creuen que serà el nivell de vida dels catalans en cas d'independència.
Així, ens trobem que el 90% dels catalans que creuen que la independència implicarà una millora en la nostra qualitat de vida, votarien Sí a la independència. I un 96% dels que creuen la independència implicaria empitjorar les condicions de vida, votarien No. És, per tant, un dels més grans factors determinants en el posicionament davant la independència. És el rovell de l'ou d'allò del #yonosoytonto
I ara fixem-nos en algunes dades: el 2015 un 56% dels catalans pensaven que la independència milloraria les nostres condicions de vida. Un any després, el 2016, som només un 49%, és a dir, 7 punts per sota, els que ho pensem.
Al meu entendre aquests menys 7 punts de confiança en que la independència milloraria la qualitat de vida de tots nosaltres explica moltes coses. Per una banda és una evidència que portem un any sense fer les coses bé, que estem fent de tot, excepte fer independentisme. Que tot el tema de les truites compartides, de les repúbliques, etc. és autoconsum onanista que allunya un percentatge significatiu de la població de l'autèntic motor de crear independentistes, que és visualitzar que la independència serà progrés i millor qualitat de vida per a tots.
Fa un any entre els nascuts a Catalunya un 49% pensava el nivell de vida seria millor, i ara és el 46%. Entre els nascuts fora de CAT, dins l'estat, hem passat del 16% al 14%, entre els estrangers UE del 36% al 22% i entre els de la resta del món del 13% al 9%.
És a dir, tant en les dades globals com en les dades desagregades en funció de l'origen, en un any sistemàticament es perd confiança que amb la independència millori el nostre nivell de vida.
I així no es poden fer independentistes.
I per això no se'n fan, de nous, àdhuc se n'allunyen alguns -per sort pocs- que ja hi eren. Fa un any el Sí a la independència era del 47% i ara és del 45%.
El gran motor de fer independentistes, el que permet superar fins i tot "l'origen" com a condicionant, és la percepció que la independència millorarà el nostre nivell de vida.
I en aquest últim any no hem fet ABSOLUTAMENT RES que permeti ningú canviar d'opinió al respecte, tot el contrari, s'ha incrementat, fins a 7 punts, la gent que ha deixat de pensar que amb la independència viurem millor (del 56% al 49%).
Estem parlant de truites, estem parlant de repúbliques, estem parlant de desobediències, estem parlant de mil collonades que només són postureo i no estem parlant d'allò transcendent, que és explicar a tothom perquè la independència ens farà un país més pròsper que implicarà la millora del nivell de vida de tots.
Fa uns anys, ja quasi es perd en la memòria, sí que ho vam fer. Vam parlar de l'espoli fiscal. Vam parlar de la discriminació en infraestructures i les seves conseqüències. Professors reputats com Ramon Tremosa, Elisenda Paluzié, Germà Bel, Xavier Sala Martín, etc van posar dades i relat a perquè amb la independència milloraria el nostre nivell de vida.
Però ara tot això ja s'ha acabat, fa temps que s'ha acabat. Ara estem atrapats en debats contra l'escola concertada, per l'increment d'impostos a rendes a partir de 30.000 euros, pel tancament del CIE i l'obertura de les fronteres sense cap control migratori, per convertir les nostres relacions socials, que tenien un fonament de relacions jurídiques, en una anarquia de desobediència a la carta, per decapitar algunes de les nostres principals fonts de riquesa, com el turisme, etc.
Davant tot això un percentatge significatiu de la població de Catalunya ha deixat de pensar que amb la independència el nostre nivell de vida milloraria. I amb això, hem gripat el nostre gran motor de fer independentistes.
La reflexió al voltant d'aquest fet és urgent, i ens concerneix a tots: al Govern, a les forces del Parlament que estan pel Sí a la independència i a la societat civil (tant a la que dedica el seu temps a fer truites com la que ha passat del concepte inclusiu d'independència al castrisme bananero de la república catalana).
Res del que hem fet el darrer any ha fet visualitzar als ulls dels nostres conciutadans que la independència és una oportunitat de millorar el nostre nivell de vida. Tot el contrari. Cal, doncs, reconsiderar tot el que hem fet aquest darrer any i tornar al camí que ens va permetre fer de l'independentisme l'opció majoritària socialment del nostre país i la visualització inequívoca d'un projecte que implicava la millora de la qualitat de vida per a tots.
PROU! Perquè o deixem de fer el xorra i tornem a fer independentisme, o el naufragi està assegurat.
Entrades
4 comentaris:
Abans de res, he de dir que vull la independència de Catalunya. I la vull ara, ja que, per raons d'edat, no em puc permetre esperar gaires anys més.
Malgrat això, no crec que ens en sortim. Tot i les "facilitats" que ens ha donat l'estat, en forma de mesos de govern en funcions i de constants estímuls per fugir d'Espanya, hem comès massa errors, més dels que ens podíem permetre.
Crec que hi ha dues fites fonamentals que han marcat el procés.
La primera va ser el que va succeir entre CDC i ERC, quan es va negociar una possible candidatura conjunta per a les eleccions europees. Això i l'actuació d'ERC i Oriol Junqueras abans i després del 9-N, va deixar ben clar –per a qui ho vulgui veure– els seus objectius reals.
La segona va ser els resultats de les eleccions del 27-S. En aquelles eleccions, l'independentisme necessitava 68 escons i la realitat és que només en va aconseguir 62.
Des d'aleshores hem perdut el nord. Amb el mantra nefast d'eixamplar l'independentisme per l'esquerra, hem anat corrent com pollastres sense cap, posant pedaços per tapar els estrips que s'obrien a banda i banda.
Tal com diu en Francesc, hem deixat d'explicar els avantatges de la independència; i, sense això, no podem esperar convèncer a ningú que no estigui prèviament convençut.
D'altra banda, la companyia de la CUP –indesitjada però imprescindible– no és el més indicat per convèncer al ciutadà normal i corrent de què es vol fer un estat homologable a les democràcies europees que han de ser el nostre model com a país.
Tant de bo que encara siguem a temps, però, si no ens espavilem des d'ara mateix, perdrem la que penso que és la darrera ocasió, ja que d'aquí a pocs anys, ja no quedarà gairebé res per independitzar.
Desitjo tant equivocar-me...
A veure, lloc d'origen i la llengua no es lo mateixa que identat. A Suècia existeix finlandesos que identifiquen com a suecs, a Finlàndia tenim suec parlants que identica com finlandesos però que si que tenen es identitat propi, els finlandesos de suecia identifiquen com suecs en finès, i a finlàndia com els suec parlant finlandesos. Que cal es crear identitat català de castellà parlants, vol dir, cal que existeix castellà parlant catalans que no identifiquen amb altres llocs .. es única manera que pot funcionar ... fins quan hi ha lligam entre ser castellà parlants amb la resta d'estat ... no hi ha gaire cosa a fer ... un canal estatal de Catalunya en castellà que promociona cultura i identitat de castellà parlants de Catalunya es una manera de fer-ho.
Molt bon article, Senyor Abad.
És alarmant que disminueixi el nombre de persones que creguin que amb la independència empitjorarà el seu nivell de vida, mentre el govern espanyol va buidant la guardiola de les pensions alhora que malbarata els diners públics en infraestructures ineficients i rescata i indemnitza empreses i empresaris amics. I això passa en paral·lel al plus de rellevància que ERC atorga a la CUP i als Comuns; hi ha algú a can ERC que se n'adoni?
Tal com vostè deia al seu post anterior, som enmig del riu, el corrent empeny amb força i no hi ha marxa enrere possible. Si em permet, seguint amb el seu símil, jo diria que les roques contra què ens podem estavellar són el PPSOEC's, els remolins que ens poden absorbir són els Comuns, i la llanxa és Junts pel Sí, on als tripulants els manca coordinació perquè una part d'ells mostra una inexplicable atracció malaltissa pels remolins i volen atansar-s'hi. A la llanxa, a més, hi ha un polissó, diguem-ne el desè passatger, una mena d'alien que vol prendre el control i posar rumb al soviet de Neverland: la CUP. Vol dir que no podríem desfer-nos-en d'una vegada?
Molt d'acord amb els vostres comentaris, Ramon Miquel i Lord Nelson.
Anònim, els temes d'identitat, llengua, etc els he tractat abastament en altres posts. Situo l'origen perquè és l'element amb el que en última instància corelacionen d'altres com llengua i identitat.
Publica un comentari a l'entrada