He estat a punt de posar-me poètic i titular aquest post "podría escribir los versos más tristes esta noche...". Però no està la cosa per a massa metàfores.
El dia és més aviat hardcore, i m'ha vingut al cap la mítica banda Habeas Corpus i el seu A LAS COSAS POR SU NOMBRE
Avui el President del Parlament ha decidit ajornar la sessió d'investidura del President Puigdemont a les poques hores del seu inici. No entraré en el fons. Sí en la forma. I és que aquesta greu, transcendent decisió, l'ha presa sense compartir-la, sense explicar-la, sense acordar-la, amb ningú que no fos el seu partit, ERC. No en sabia res ni el President Puigdemont, ni Junts per Catalunya ni la CUP. I és evident que era una decisió que s'hauria d'haver compartit amb la resta de forces que formen part del bloc republicà.
Avui la ciutadania estava convocada física i anímicament a la restitució del President legítim i, amb ell, d'alguna manera també al restabliment de la República. Però sobretot l'enorme massa independentista que configura la majoria social, política i parlamentària d'aquest país semblava estar totalment conjurada a un acte d'afirmació dels nostres drets democràtics i fonamentals, entre els quals s'hi inclou el vot. Avui volíem dir, amb aquesta sessió d'investidura, que el nostre vot és inviolable, i que no hi ha cap tribunal que ens el pugui robar, que ens pugui dir que el nostre vot no serveix de res, com han fet el TS i el TC.
I amb unes expectatives tan altes, i quan ja els autocars de tota la bona gent mobilitzada del país feien via cap a Barcelona, de sobte ens hem trobat amb aquest gerro d'aigua freda de l'ajornament del ple d'investidura, que ningú no ha entès. I la incomprensió ha esdevingut cabreig monumental quan s'ha sabut que era una decisió unilateral, de la que no en sabien res ni Junts per CAT ni CUP.
Junts per CAT i la CUP han manifestat el seu estupor per l'ajornament i indignació per no haver estat consultats. Llavors hem entrat en fase vodevil quan ERC ha dit que aquell mateix matí el President del Parlament havia trucat al President Puigdemont i com no s'hi havia posat havia tirat pel dret. PER FAVOR!!!! O sigui, que si no s'hi posa Puigdemont no hi havia cap altra manera de compartir la decisió amb ningú altre, ni de JxCAT ni de CUP. Va home va! Un poquito de por favor, companys!
A LAS COSAS POR SU NOMBRE
Deixo aquí el tema d'aquest ajornament. No tinc ni idea de si la decisió era interessant o absurda. El que sí sé és que d'aquesta decisió MAI se n'hauria d'haver exclòs ni a Junts per CAT ni a la CUP, que són, amb ERC, les tres forces que configuren el bloc indy.
Però és llavors, quan pronuncies la paraula "bloc indy" que et salta com una alarma. A veure si tot plegat és perquè el problema és que no existeix aquest bloc...
Avui tant el President Puigdemont com la CUP han fet crides a la unitat, a deixar al marge els partidismes, a assumir que no rendir-se vol dir mantenir una unitat que ara mateix no està clar existeixi.
I el problema és que això ja ve de massa lluny. El problema és que la unitat, quan ha existit, no ha estat ni prou sòlida ni prou sincera com per generar una dinàmica de confiança que evités molts dels problemes que hem tingut justament per aquesta feble unitat, per aquest excés de desconfiança, per aquest excés de partidisme.
Aquest estat de desconfiança provocat per la falta d'unitat de debò arrenca mesos abans del 9N i no l'hem superat. Ho vam patir el 9N, en el post 9N, es va maquillar massa tard, tot i que esperançadorament, amb Junts pel Sí, però va emergir de nou al Govern que surt de les eleccions del 27S i no s'ha superat en aquest tram en el que estem ara. I crec hi seguim instal·lats.
No és el dia ni el moment d'entrar a relacionar i explicar tot aquest tema. Però per la seva rellevància en relació a la situació actual, només apuntaré un parell de coses.
Mireu, aquest govern presidit pel MHP Puigdemont i amb l'Honorable Oriol Junqueras de Vicepresident és una evidència que va tenir un origen i una vida molt agitades: pas al costat de Mas, pacte amb CUP, incompliments, moció de confiança, i finalment establiment d'un full de ruta que és el que ens havia de menar i va menar fins l'1-0. No sense sotragades, però jo diria que amb una nota molt alta. Però, de manera molt difícil d'entendre, aquest govern gairebé podríem dir que col·lapsa en el post 1-0. Allà ens vam venir avall. I ja no vam recuperar de debò fins la nit del 21D i amb l'actuació de Puigdemont com a president a l'exili.
Com es va produir el "col·lapse" post 1-0? Al meu entendre hi ha 3 elements clau:
- nosaltres no érem institucionalment tan forts com ens pensàvem, i encara ho érem menys, de forts, des del setembre, que estàvem amb les finances intervingudes.
- l'estat va usar i va deixar ben clar seguiria usant tota la força i la violència que calgués per aixafar-nos. Amb això ja hi comptàvem una mica, però amb el que potser no hi comptàvem tant és amb quedar-nos tan sols, és amb que la comunitat internacional avalés aquest ús de la força i aquest violència contra un procés democràtic.
- no vam saber com gestionar el que venia després de l'1-0 perquè totes les energies s'havien centrat en arribar a l'1-0, en fer-lo possible. I en l'endemà no s'hi havia pensat prou (o prou bé). I entre d'altres coses això havia estat així per un tema de desconfiança, de falta d'unitat entre el món d'ERC i el convergent.
I és aquest últim punt el que avui ens interessa, el que avui hem de tractar perquè ens ajudi a arribar als fets d'avui.
El dia és més aviat hardcore, i m'ha vingut al cap la mítica banda Habeas Corpus i el seu A LAS COSAS POR SU NOMBRE
Avui el President del Parlament ha decidit ajornar la sessió d'investidura del President Puigdemont a les poques hores del seu inici. No entraré en el fons. Sí en la forma. I és que aquesta greu, transcendent decisió, l'ha presa sense compartir-la, sense explicar-la, sense acordar-la, amb ningú que no fos el seu partit, ERC. No en sabia res ni el President Puigdemont, ni Junts per Catalunya ni la CUP. I és evident que era una decisió que s'hauria d'haver compartit amb la resta de forces que formen part del bloc republicà.
Avui la ciutadania estava convocada física i anímicament a la restitució del President legítim i, amb ell, d'alguna manera també al restabliment de la República. Però sobretot l'enorme massa independentista que configura la majoria social, política i parlamentària d'aquest país semblava estar totalment conjurada a un acte d'afirmació dels nostres drets democràtics i fonamentals, entre els quals s'hi inclou el vot. Avui volíem dir, amb aquesta sessió d'investidura, que el nostre vot és inviolable, i que no hi ha cap tribunal que ens el pugui robar, que ens pugui dir que el nostre vot no serveix de res, com han fet el TS i el TC.
I amb unes expectatives tan altes, i quan ja els autocars de tota la bona gent mobilitzada del país feien via cap a Barcelona, de sobte ens hem trobat amb aquest gerro d'aigua freda de l'ajornament del ple d'investidura, que ningú no ha entès. I la incomprensió ha esdevingut cabreig monumental quan s'ha sabut que era una decisió unilateral, de la que no en sabien res ni Junts per CAT ni CUP.
Junts per CAT i la CUP han manifestat el seu estupor per l'ajornament i indignació per no haver estat consultats. Llavors hem entrat en fase vodevil quan ERC ha dit que aquell mateix matí el President del Parlament havia trucat al President Puigdemont i com no s'hi havia posat havia tirat pel dret. PER FAVOR!!!! O sigui, que si no s'hi posa Puigdemont no hi havia cap altra manera de compartir la decisió amb ningú altre, ni de JxCAT ni de CUP. Va home va! Un poquito de por favor, companys!
A LAS COSAS POR SU NOMBRE
Deixo aquí el tema d'aquest ajornament. No tinc ni idea de si la decisió era interessant o absurda. El que sí sé és que d'aquesta decisió MAI se n'hauria d'haver exclòs ni a Junts per CAT ni a la CUP, que són, amb ERC, les tres forces que configuren el bloc indy.
Però és llavors, quan pronuncies la paraula "bloc indy" que et salta com una alarma. A veure si tot plegat és perquè el problema és que no existeix aquest bloc...
Avui tant el President Puigdemont com la CUP han fet crides a la unitat, a deixar al marge els partidismes, a assumir que no rendir-se vol dir mantenir una unitat que ara mateix no està clar existeixi.
I el problema és que això ja ve de massa lluny. El problema és que la unitat, quan ha existit, no ha estat ni prou sòlida ni prou sincera com per generar una dinàmica de confiança que evités molts dels problemes que hem tingut justament per aquesta feble unitat, per aquest excés de desconfiança, per aquest excés de partidisme.
Aquest estat de desconfiança provocat per la falta d'unitat de debò arrenca mesos abans del 9N i no l'hem superat. Ho vam patir el 9N, en el post 9N, es va maquillar massa tard, tot i que esperançadorament, amb Junts pel Sí, però va emergir de nou al Govern que surt de les eleccions del 27S i no s'ha superat en aquest tram en el que estem ara. I crec hi seguim instal·lats.
No és el dia ni el moment d'entrar a relacionar i explicar tot aquest tema. Però per la seva rellevància en relació a la situació actual, només apuntaré un parell de coses.
Mireu, aquest govern presidit pel MHP Puigdemont i amb l'Honorable Oriol Junqueras de Vicepresident és una evidència que va tenir un origen i una vida molt agitades: pas al costat de Mas, pacte amb CUP, incompliments, moció de confiança, i finalment establiment d'un full de ruta que és el que ens havia de menar i va menar fins l'1-0. No sense sotragades, però jo diria que amb una nota molt alta. Però, de manera molt difícil d'entendre, aquest govern gairebé podríem dir que col·lapsa en el post 1-0. Allà ens vam venir avall. I ja no vam recuperar de debò fins la nit del 21D i amb l'actuació de Puigdemont com a president a l'exili.
Com es va produir el "col·lapse" post 1-0? Al meu entendre hi ha 3 elements clau:
- nosaltres no érem institucionalment tan forts com ens pensàvem, i encara ho érem menys, de forts, des del setembre, que estàvem amb les finances intervingudes.
- l'estat va usar i va deixar ben clar seguiria usant tota la força i la violència que calgués per aixafar-nos. Amb això ja hi comptàvem una mica, però amb el que potser no hi comptàvem tant és amb quedar-nos tan sols, és amb que la comunitat internacional avalés aquest ús de la força i aquest violència contra un procés democràtic.
- no vam saber com gestionar el que venia després de l'1-0 perquè totes les energies s'havien centrat en arribar a l'1-0, en fer-lo possible. I en l'endemà no s'hi havia pensat prou (o prou bé). I entre d'altres coses això havia estat així per un tema de desconfiança, de falta d'unitat entre el món d'ERC i el convergent.
I és aquest últim punt el que avui ens interessa, el que avui hem de tractar perquè ens ajudi a arribar als fets d'avui.
Què havia passat? Molt fàcil, i alhora fatal: ERC no havia confiat mai en els "convergents". Durant aquest govern sempre havien estat convençuts que en un moment o altres els "convergents" es tirarien enrere, es rajarien. Que no s'arribaria a l'1-O. La seva estratègia va ser anar aguantant al govern fins que els convergents es rajessin, sempre abans del referèndum. Aquest escenari derivaria en unes eleccions immediates en les que ells esdevindrien el partit hegemònic i serien els que liderarien el procés cap a la independència, amb un nou full de ruta, que passava per la substitució del món convergent, que hauria quedat delmat a les eleccions, i establir una aliança estratègica amb els Comuns com a soci preferent (amb aliances variables amb PSC i CUP, segons). I que això permetria eixamplar la base independentista, amb un nou escenari no immediatista, sinó a 5-10 anys vista.
Però vet aquí el factor Puigdemont! No només no es va rajar en cap moment, sinó que ho va liderar imparablement. I tot el govern i partits i entitats, tots, van remar i l'1-O va esdevenir aquesta jornada històrica que mai podrem oblidar, que forma part del nostre present i futur col·lectiu.
Tanmateix, l'endemà de l'1-O, ens vam començar a sentir una mica despullats. Vam veure que sí hi havia un poble preparat, però també que no teníem ni un duro, ni en tindríem, que ningú no ens reconeixia, que tothom mirava una altra banda. I vam col·lapsar. Fins el col·lapse definitiu, amb el 155 i la desarticulació del Parlament i el Govern. I el dolor de la presó i de l'exili.
Així arribem a les eleccions del 21D. Des de molts sectors es fa una crida a construir una candidatura unitària. Però ERC mai s'hi posa, no la vol, perquè segueix pensant que malgrat les coses no havien anat com havien planificat, el pla seguia vigent i calia aprofitar aquestes eleccions per esdevenir definitivament el nou partit hegemònic. Des de la posició de nou partit hegemònic es podrien permetre tornar a l'escenari de poder practicar un joc variable d'aliances. Totes les enquestes els donen un avantatge insultant sobre el món convergent, de manera que van considerar era una operació que pràcticament no els representava cap risc.
Però novament el factor Puigdemont. El President, des de l'exili, configura una candidatura excepcional, Junts per Catalunya. I, efectivament, contra tot pronòstic, contra totes les enquestes, esdevé la segona força més votada, i guanya en vots i escons a ERC.
El resultat col·lapsa ERC. No entenen què ha passat. De fet no ho assumeixen. I en comptes de posar-se lleialment a treballar per fer possible restituir el President i el govern legítims i començar a construir la República, des d'ERC es maquina per impedir-ho (sense que es noti gaire). És quan treuen la doctrina de la "real politik", és a dir, que ara mateix el que cal fer és anar recuperant les nostres institucions (autonòmiques, òbviament) i tenir un govern estable que ens permeti "eixamplar la base" de l'independentisme. I que això no es pot fer amb Puigdemont (a qui, en paraules de Joan Tardà, caldria "sacrificar-lo").
Per a ERC el seu futur d'hegemonia passa necessàriament perquè Puigdemont no sigui President. Però en cap moment no han plantejat res d'això obertament, no s'han atrevit.
I així arribem al dia d'avui. Tinc el màxim respecte per tots els diputats de JxCat, ERC i la CUP, pel President del Parlament i per la resta de membres de la mesa. Perquè tots sabem que s'hi juguen molt. Més que cap de natres. Tenim els Jordis a la presó, tenim el VP Junqueras i el conseller Forn també a la presó. Tenim el President i 4 consellers a l'exili. Tenim el President Mas i els consellers Homs, Ortega i Rigau embargats pel 9N. I un llarg etcètera de repressió. Per tant, màxim respecte per tots els que estan a primera línia.
Però aquest respecte no hauria d'impedir saber què hi ha al darrere de tot el que ha passat avui. Per què s'ajorna el ple en l'últim minut? Per què ni es parla ni debat ni acorda amb les altres forces del bloc indy, Junts per CAT i CUP?
La cosa no és d'avui, això també cal dir-ho. Des del 2-O vam deixar de rebre explicacions clares del que estava passant. Algunes és evident que no es podien ni s'havien de donar. Però d'altres crec que sí. I malgrat restar orfes d'explicacions, hem seguit fidels i compromesos. Som una societat madura. Ens mereixem ser tractats així, que se'ns expliquin les coses.
Necessitem tenir la seguretat que el que ha passat avui no ha estat cap maquinació per complicar la investidura de Puigdemont i així poder buscar candidat alternatiu.
Necessitem que si algú ha fet un diagnòstic de la situació en el que ha arribat a la conclusió de que ara mateix no som prou forts per derrotar a l'estat, que calen anys per eixamplar la base, i que això passa per dedicar-nos a fer polítiques socials i perquè "benignament" l'estat ens vagi aixecant el 155... tot això ens sigui plantejat amb tota la claredat i sinceritat possible.
La unilateralitat d'avui d'ERC ha despertat -potser injustament- un munt de dubtes com aquests, sobre els que ara necessitem respostes. I ja no infantils estratègies evasives del "i tu més", "pues anda que tu!", etc.
Perquè aquest poble ha demostrat sobradament que vol la independència, que el seu objectiu és fer realitat la República. I que vol un Parlament i un Govern que treballin en aquesta direcció.
I avui torno un altre cop a les paraules del patriota Antoní Massagué: "per guanyar cal anar-hi, anar-hi, anar-hi" . Nosaltres hi anirem. Però aquest viatge només té sentit, només és possible, si realment som un bloc, si realment hi ha una unitat de debò entre Junts per CAT, ERC i CUP.
Nosaltres hi anirem, sempre, però necessitem que ens expliqueu les coses i que treballeu cada dia per enfortir la confiança i les complicitats entre totes les formacions polítiques republicanes, entitats cíviques, lideratges, etc. fins que esdevinguin un exemple per a tots nosaltres, sense cap altre numeret partidista.
Només així podrem generar i compartir una estratègia guanyadora. Seieu, parleu tot el que hàgiu de parlar, feu-vos els retrets que tingueu pendents, però a porta tancada. I al sortir només cal que ens digueu una cosa i ja ho haurem entès tot: "no serem res si no som poble". I com aquell Onze fent la Via, aquest poble seguirà anant-hi, anant-hi, anant-hi, i a cada mà estesa que sumem per fer el camí no li preguntarem d'on ve o a qui vota, sinó que li direm SOM-HI!
Però vet aquí el factor Puigdemont! No només no es va rajar en cap moment, sinó que ho va liderar imparablement. I tot el govern i partits i entitats, tots, van remar i l'1-O va esdevenir aquesta jornada històrica que mai podrem oblidar, que forma part del nostre present i futur col·lectiu.
Tanmateix, l'endemà de l'1-O, ens vam començar a sentir una mica despullats. Vam veure que sí hi havia un poble preparat, però també que no teníem ni un duro, ni en tindríem, que ningú no ens reconeixia, que tothom mirava una altra banda. I vam col·lapsar. Fins el col·lapse definitiu, amb el 155 i la desarticulació del Parlament i el Govern. I el dolor de la presó i de l'exili.
Així arribem a les eleccions del 21D. Des de molts sectors es fa una crida a construir una candidatura unitària. Però ERC mai s'hi posa, no la vol, perquè segueix pensant que malgrat les coses no havien anat com havien planificat, el pla seguia vigent i calia aprofitar aquestes eleccions per esdevenir definitivament el nou partit hegemònic. Des de la posició de nou partit hegemònic es podrien permetre tornar a l'escenari de poder practicar un joc variable d'aliances. Totes les enquestes els donen un avantatge insultant sobre el món convergent, de manera que van considerar era una operació que pràcticament no els representava cap risc.
Però novament el factor Puigdemont. El President, des de l'exili, configura una candidatura excepcional, Junts per Catalunya. I, efectivament, contra tot pronòstic, contra totes les enquestes, esdevé la segona força més votada, i guanya en vots i escons a ERC.
El resultat col·lapsa ERC. No entenen què ha passat. De fet no ho assumeixen. I en comptes de posar-se lleialment a treballar per fer possible restituir el President i el govern legítims i començar a construir la República, des d'ERC es maquina per impedir-ho (sense que es noti gaire). És quan treuen la doctrina de la "real politik", és a dir, que ara mateix el que cal fer és anar recuperant les nostres institucions (autonòmiques, òbviament) i tenir un govern estable que ens permeti "eixamplar la base" de l'independentisme. I que això no es pot fer amb Puigdemont (a qui, en paraules de Joan Tardà, caldria "sacrificar-lo").
Per a ERC el seu futur d'hegemonia passa necessàriament perquè Puigdemont no sigui President. Però en cap moment no han plantejat res d'això obertament, no s'han atrevit.
I així arribem al dia d'avui. Tinc el màxim respecte per tots els diputats de JxCat, ERC i la CUP, pel President del Parlament i per la resta de membres de la mesa. Perquè tots sabem que s'hi juguen molt. Més que cap de natres. Tenim els Jordis a la presó, tenim el VP Junqueras i el conseller Forn també a la presó. Tenim el President i 4 consellers a l'exili. Tenim el President Mas i els consellers Homs, Ortega i Rigau embargats pel 9N. I un llarg etcètera de repressió. Per tant, màxim respecte per tots els que estan a primera línia.
Però aquest respecte no hauria d'impedir saber què hi ha al darrere de tot el que ha passat avui. Per què s'ajorna el ple en l'últim minut? Per què ni es parla ni debat ni acorda amb les altres forces del bloc indy, Junts per CAT i CUP?
La cosa no és d'avui, això també cal dir-ho. Des del 2-O vam deixar de rebre explicacions clares del que estava passant. Algunes és evident que no es podien ni s'havien de donar. Però d'altres crec que sí. I malgrat restar orfes d'explicacions, hem seguit fidels i compromesos. Som una societat madura. Ens mereixem ser tractats així, que se'ns expliquin les coses.
Necessitem tenir la seguretat que el que ha passat avui no ha estat cap maquinació per complicar la investidura de Puigdemont i així poder buscar candidat alternatiu.
Necessitem que si algú ha fet un diagnòstic de la situació en el que ha arribat a la conclusió de que ara mateix no som prou forts per derrotar a l'estat, que calen anys per eixamplar la base, i que això passa per dedicar-nos a fer polítiques socials i perquè "benignament" l'estat ens vagi aixecant el 155... tot això ens sigui plantejat amb tota la claredat i sinceritat possible.
La unilateralitat d'avui d'ERC ha despertat -potser injustament- un munt de dubtes com aquests, sobre els que ara necessitem respostes. I ja no infantils estratègies evasives del "i tu més", "pues anda que tu!", etc.
Perquè aquest poble ha demostrat sobradament que vol la independència, que el seu objectiu és fer realitat la República. I que vol un Parlament i un Govern que treballin en aquesta direcció.
I avui torno un altre cop a les paraules del patriota Antoní Massagué: "per guanyar cal anar-hi, anar-hi, anar-hi" . Nosaltres hi anirem. Però aquest viatge només té sentit, només és possible, si realment som un bloc, si realment hi ha una unitat de debò entre Junts per CAT, ERC i CUP.
Nosaltres hi anirem, sempre, però necessitem que ens expliqueu les coses i que treballeu cada dia per enfortir la confiança i les complicitats entre totes les formacions polítiques republicanes, entitats cíviques, lideratges, etc. fins que esdevinguin un exemple per a tots nosaltres, sense cap altre numeret partidista.
Només així podrem generar i compartir una estratègia guanyadora. Seieu, parleu tot el que hàgiu de parlar, feu-vos els retrets que tingueu pendents, però a porta tancada. I al sortir només cal que ens digueu una cosa i ja ho haurem entès tot: "no serem res si no som poble". I com aquell Onze fent la Via, aquest poble seguirà anant-hi, anant-hi, anant-hi, i a cada mà estesa que sumem per fer el camí no li preguntarem d'on ve o a qui vota, sinó que li direm SOM-HI!
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada