Catalunya, Països Catalans, i procés cap a l'estat propi.

L'independentisme contemporani sempre hem tingut al cap el mapa dels Països Catalans.

A diferència, per exemple, de l'independentisme o separatisme que sorgeix amb Macià, l'independentisme que arrenca de les primeres escissions del Front Nacional de Catalunya està profundament inspirat pel fusteranisme. El mapa dels Països Catalans no ha estat per a nosaltres una delimitació formal, una imatge, sinó un paisatge vital que ho ha omplert tot, absolutament tot.

No es pot entendre l'independentisme contemporani sense la seva dimensió de Països Catalans: com a referent geogràfic, lingüístic, social i polític. Però també com a espai en el que hem crescut: militància, compromís i iconografia compartida. No m'imagino el meu “jo” militant sense els Països Catalans, sense El Temps, sense Raimon, sense Obrint Pas, sense Acció Cultural al País Valencià, sense l'Obra Cultural Balear, sense Maria del Mar Bonet, sense Raimon, sense Biel Majoral, sense Ferran Torrent, sense les manis contra la llengua al País Valencià, sense les acampades a la Franja de Ponent, sense el 25 d'Abril, sense els premis Octubre, sense Formentera, sense l'Associació Catalana d'Estudiants de la Catalunya Nord, sense la Bressola, sense Xàtiva, sense el Palau dels Reis de Mallorca, sense les amistats i amors que hem teixit de nord a sud i d'est a oest.

Aquesta realitat viva com a militants independentistes, aquest paisatge sentimental real, ha xocat, però, sempre, amb la mateixa “altra” realitat dels Països Catalans. A mesura que prenies consciència de la realitat social de cadascun dels territoris que formem aquests Països Catalans, el somni militant esdevenia malson.

Avui podem refugiar-nos en tots els discursets que vulguem per a explicar la situació del País Valencià, de les Illes Balears i Pitiüses, de la Catalunya Nord i de la Franja de Ponent. Tot el que diguem, segurament, tenim raó. Sempre i quan no ens apel·lem a un historicisme fet a mida, tindrem raó: persecució de la identitat, esmicolament de la llengua, terrorisme d'estat contra el catalanisme... Tot això és cert.

Però de la mateixa manera que és cert que en 30 anys que portem des de l'inici de la transició el “catalanisme”, entès com allò que ens permet compartir amb normalitat els mínims de la nostra identitat cultural i lingüística, no ha fet sinó que recular, fins a, en molts casos, esdevenir testimonial.

Això arriba a límits absolutament frapants. No estic parlant només que el PP governi amb majoria absoluta a Illes i País Valencià. Estic parlant de coses que fins i tot van molt més enllà d'això, com és el fet que la gent del País Valencià sigui en aquests moments, i a nivell d'estat espanyol, la que més defensa una sortida centralista a l'actual situació de crisi de l'estat autonòmic. És una dada esfereïdora.

Estic parlant, també, de la incomprensibilitat de l'evolució del PP balear. Les Illes van accedir a la seva autonomia amb un estatut que reconeixia explícitament el català com a llengua pròpia, i des d'una majoria absoluta de la dreta espanyola. En canvi ara mateix, i després de breus parèntesis, aquesta dreta, que continua manant amb majoria absoluta, s'ha tornat visceralment anticatalana, i no només no reconeix la nostra llengua comuna, sinó que fa tot el que pot per marginar-la, governa amb hostilitat radical contra el català.

És a dir, que tant a nivell de País Valencià com d'Illes, en tots aquests anys, no hem fet cap altra cosa que retrocedir.

I aquesta és la puta realitat. Nosaltres podem posar-hi molt de sentiment, molts concerts, molta èpica, molt tot el que vulgueu... però el cert és que la majoria social de valencians i balears en termes electorals i de projecte polític cada cop està més i més allunyada no només de qualsevol veleïtat de Països Catalans, sinó de qualsevol expressió mínima de catalanitat.

No puc deixar de pensar en la carta que el 1962 l'alcalde falangista de València escrivia al seu homòleg alguerès, parlant de la llengua comuna...

Sí, és cert, durant la “transició” la dreta espanyola va convertir l'anticatalanisme en la seva màquina de fer vots i d'assegurar la seva hegemonia. I ho va fer de manera ferotgement antidemocràtica, mesquina i repugnant.

Sí, és cert. De la mateixa manera que és cert que fins l'any 1962 el País Valencià portava més de 250 anys d'anorreament de les seves institucions i de la seva llengua, però que encara un alcalde falangista escrivia al seu homòleg alguerès en termes de llengua comuna.

Essent tot això cert, per tant, els independentistes no podem deixar de pensar o de reflexionar al voltant de com s'ha arribat a la situació en la que estem ara. Què ha passat perquè la dreta espanyolista anticatalana gaudeixi de l'hegemonia que gaudeix i perquè l'independentisme o fins i tot el catalanisme no passi de ser un exotisme.

I com que estic convençut que alguna cosa no hem fet bé, això em porta a una primer conclusió: si volem superar l'actual desastre hem de deixar de fer el que ens hi ha portat, que no vol dir en cap cas renunciar al que volem. Hem de superar bucles de l'estil:

• per una banda, i des de determinats ambients de l'independentisme des del Principat, es té una mala consciència horrorosa de fer qualsevol cosa que no inclogui els Països Catalans. Això arriba a una situació delirant quan s'intenta deslegitimar el procés sobiranista de Catalunya perquè les fronteres no arriben de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I això deriva en una gesticulació grandiloqüent que esdevé patètica quan situa el procés sobiranista de Catalunya en una mena de fill bord de l'espanyolisme.
• Per l'altra banda, cada cop que aquest independentisme catalunyesc gesticula i s'immola públicament perquè el procés no inclou “tota la Nació”, el cert és que tot això fa que la “Nació” continuï retrocedint i continuem perdent suports a País Valencià i Illes.

Caldria deixar de fer tots aquests escarafalls i actuar amb una mica més de normalitat i naturalitat. I què vol dir això? Des del meu punt de vista:

1. Acceptar sense dramatitzar que la història ens ha portat a una oportunitat única: que Catalunya pugui, després de 300 anys, recuperar la seva sobirania i esdevenir estat.
2. Acceptar que la situació del País Valencià i de les Illes és tan i tan diferent de la del Principat que qualsevol discurset, per més poètic i lletraferit que sigui, per a reivindicar-los i incloure'ls, ni que sigui líricament, en el procés, és una aberració política, un suïcidi, tant per al procés de Catalunya, com per a la catalanitat a Illes, País Valencià i Catalunya Nord.
3. Acceptar que la millor notícia que en 3 segles pot haver tingut la catalanitat en aquests tres territoris és que Catalunya esdevingui un estat.
4. Acceptar que la història, la repressió, els segles, la societat... tot el que vulgueu i més, us ho compro TOT, ens han portat a que el concepte Països Catalans hagi quedat tant arrelat al cor dels militants independentistes com desarrelat als que no ho són. I que al País Valencià, Illes i Catalunya Nord els independentistes no és que siguem una minoria, és que som pràcticament un exotisme.
5. Acceptar que reconstruir l'espai Països Catalans requereix de noves estratègies. Que per fer-ho la Catalunya Estat pot ser absolutament decisiva. Però que l'estratègia de confluència, d'evolució, de progrés, d'assumpció de tot allò que compartim, històricament, culturalment, lingüísticament, econòmicament, socialment i políticament... tot això ha de quedar en mans de cadascuna de les societats dels territoris que conformem això que alguns en diem Països Catalans
6. Acceptar que no serà fàcil, però és possible.

Tinc una molt bona amiga valenciana. És una persona molt culta, formada i implicada en un munt de lluites: territori, cultura, llengua. I que no només coneix bé la realitat valenciana, sinó també la principatina, perquè ha viscut anys a BCN. Ara viu a València i milita a Compromís. Sempre em diu: “deixeu-nos fer”. Sempre em diu “cada cop que des del Principat feu una proclama Països Catalans, ens fiqueu al vostre sac i decidiu per nosaltres, cada cop que feu això, estem més lluny, ens ho feu més difícil.”

És cert que també hi ha qui pot invocar testimonis, tan valencians com la meva amiga, que demanen tot el contrari. La qüestió està en que aquests darrers testimonis són els que han acabat sent testimonials en la realitat social del País Valencià. Un exotisme legitimador de consciències principatines. I cal acabar amb això. Cal que la gent del País Valencià faci la seva via de la manera que cregui més convenient, al ritme que cregui, amb les paraules que cregui, amb el discurs que cregui i tot el que sigui només i exclusivament com ells i elles creguin.

La configuració de majories socials alternatives a la dreta espanyolista i anticatalana al País Valencià i a les Illes s'ha de deixar totalment en mans de la gent del País Valencià i de les Illes.

Cada cop que des del Principat obrim la boca i el sac per ficar-los a dintre i parlar en nom d'ells, allunyem la possibilitat d'anar construint aquestes majories alternatives. Els apunyalem.

El major impuls que pot arribar des del Principat per a tota la gent amb què tant i tant compartim i volem compartir no vindrà MAI dels nostres discursets i soflames, sinó de que Catalunya esdevingui un estat, i ho fem prou bé perquè esdevinguem referència obligada. Deixem-nos, doncs, d'històries i d'acomplexaments, reconeixem la realitat, acceptem-la i actuem en conseqüència.

Hi ha, a tota aquesta tesis que defenso, una alternativa: si tan convençuts estem que el nostre esquarterament nacional és inassumible en termes polítics, i que només hi pot haver projecte si és anant tots a una, proclamem solemnement que no acceptarem MAI una solució que només inclogui el Principat, i acceptem que només optarem a exercir el dret a decidir i a l'estat propi quan al País Valencià i a les Illes hi hagi una majoria social que ho defensi i vulgui com la que ara mateix existeix a Catalunya.

Si això és el que els que feu tots aquests discursets acomplexats i criminalitzadors de l'independentisme catalunyesc creieu que és el millor, creieu que és el que cal fer, digueu-ho i proposeu-ho amb claredat, obertament.

I si només ho feu per postureo, estalvieu-vos-el. Més enllà de les vostres “consciències”, no afavoriu el procés ni a Catalunya, ni al País Valencià ni enlloc. Només perjudiqueu arreu. Podeu presumir de puretes afectats, podeu vessar molta llagrimeta i invocar molta lírica commovedora, però només feu que complicar les coses sense afavorir ni a res ni a ningú.

Cadillac solitario. Reflexió a l'ombra del Merbeyé

“Siempre quise ir a LA

dejar un día esta ciudad

cruzar el mar en tu compañía...”

Cadillac Solitario és potser una de les més boniques cançons d'amor i desamor de la història del rock. I ho és des del primer fins a l'últim vers i acord. Segons el mateix Loquillo “Sabino Méndez compuso esta canción y yo he tenido la suerte de poderla cantar”.

Per als barcelonautes Cadillac solitario té un plus de càrrega emocional, la de la nostra ciutat, la d'uns paisatges vitals. El tibidabo. Les curves de Collserola. El Merbeyé. Els barris...

Siempre quise ir a LA, vers penetrant, punt de fuga, icona. No sé fins a quin punt un espai personal més que un referent geogràfic. És igual. “Pero ya hace tiempo que me has dejado”. Punt i final. Desamor. Barcelona. Bellesa extrema.

Jo tenia 14 anys quan vaig començar a sentir parlar de Loquillo. A Cornellà, al barri de Sant Ildefons, coneixíem La Banda Trapera del Rio i saltàvem al “SuperPop”. I a través del boca orella dels joves de barriada arribava que hi havia un tio autèntic, que feia rock i que li deien Loquillo. Crec que ens va arribar abans la seva “fama”, tot i que acabava de començar, que la seva música, que escoltàvem en K7 que passaven d'una mà a l'altra a partir dels amics que tenien germans grans.

I fins avui. Tot el repertori de Loquillo és banda sonora vital. Llavors no es ficava “en política”, però les seves cançons eren les nostres coses, el nostre territori.

Gairebé 20 cançons de Loquillo parlen de Barcelona, d'una Barcelona que moltíssims coneixem i hem viscut. Des de Barcelona Ciudad fins a l'evocadora escullera de Rompeolas, etc.

Però un dia es trenca la màgia. Loquillo comença a construir un discurs al voltant del nostre país que el porta fins a anar-se'n a Madrid. Alguna cosa va passar, algun sentiment ferit, alguna incomprensió, algun malentès, algunes males companyies... I fa mal, tot el que diu. I és una ferida oberta. No entens res. Però aprenem a separar el que és el músic, la seva obra, i el personatge mediàtic en el que s'ha convertit el Loco, que ens ofèn quan parla del nostre país. Llavors se'n va a viure a Donosti, i amics abertzales et diuen que és un tio molt enrotllat i autèntic.

I continues sense entendre res. Recordes un concert seu a la festa del Treball d'ICV-EUA, però després ja no saps què ha passat ni què està fent ni dient.

Escric aquest article des del convenciment que la causa en la que milito des de fa tants anys és la causa més justa per la que hom pot treballar en aquest trosset del planeta i que a més a més la manera com l'hem defensada és exemplar. Exemplar.

Ahir divendres es van donar a conèixer els Premis Nacionals de Cultura 2013. Un dels guardonats és l'enorme escriptor català Eduardo Mendoza. És un premi que m'ha fet feliç, perquè crec que és un dels nostres més grans escriptors vius, però també perquè finalment ens atrevim a guardonar i reconèixer com a propi un escriptor català en llengua castellana.

Fa 10 anys segurament m'hauria irritat molt. Durant molt de temps des de l'independentisme, fins i tot des del catalanisme, hem mantingut -m'hi incloc- una actitud segons la qual la pertinença que implica el terme “català” la reservàvem exclusivament per als creadors en llengua catalana.

No era cap aberració, aquesta postura. Després 300 anys de genocidi invisible i de 40 anys de dictadura i de ferotge persecució de la llengua catalana, la seva recuperació passava necessàriament per un compromís militant pel seu ús, com a llengua vehicular, com a llengua de relació, com a llengua de creació (literària, musical, científica, etc.).

El compromís amb el català era, per tant, l'eix al voltant del qual girava tot, i el que acabava, en últim extrem, servint per a saber on estava cadascú. Així configuràvem un “nosaltres” i un “no-nosaltres”, que era un espai indeterminat, inconcret.

Insisteixo: la situació de la llengua catalana després del franquisme exigia aquesta militància i aquest compromís.

Però potser vam fallar en alguna cosa. Alguna cosa molt fina es va trencar per a alguna gent sense que ni tan sols ho advertíssim o, el que és pitjor, sense que li donéssim prou importància.

L'independentisme i en general el catalanisme ha evolucionat molt en aquests anys. I el reconeixement d'avui a Eduardo Mendoza n'és la millor prova.

Quin és el “click”, com es produeix el “click” i quines conseqüències té?

Per a mi el “click” del canvi es produeix, de manera molt clara, quan prenem consciència que el futur de la llengua catalana passa única i exclusivament per tenir al seu darrere un estat.

Fins aquest moment havíem pensat que el futur del català estava en les nostres mans, en les actituds individuals, en el que tots i cadascun de nosaltres féssim. Per això, si algú optava per cantar en català, era compromís i era “un dels nostres”. En canvi, si optava per cantar en castellà, no entrava en el “nosaltres”.

Arribar a aquell punt potser va ser inevitable, per venir d'on veníem, però potser va ser un error. Fèiem el que havíem de fer, però no era suficient. Ens va faltar un punt de gosadia i perspectiva. Però és clar, llavors els indepes érem quatre gats i això de tenir un estat propi es veia molt i molt lluny.

Vam donar per fet que els creadors del nostre país realment prenien una decisió meditada i voluntària, feien una opció, quan decidien cantar en una llengua o una altra. I tot i que parcialment això és així, el cert és que no vam veure que aquesta visió deixava un munt d'arguments i realitats sense considerar.

Sempre vam ser una mica cartesians: els creadors “optaven” per una cosa o per una altra, i, a partir d'aquí es desencandenaven tota una sèrie de conseqüències, que començaven per ser inclosos o no en el “nosaltres”.

No vam entendre que la majoria de la gent no “optava” d'una manera deliberativa com nosaltres ho plantejàvem, sinó com a conseqüència de molts altres factors, entre els quals, la majoria de vegades, simplement creaven en el que de manera natural era la seva -meva i també nostra- llengua, per origen, per entorn familiar, per entorn social, etc.

I en aquest punt alguna cosa es va trencar, algun engranatge de la cadena de transmissió va saltar.

I això em sap greu que ens hagi passat. I crec que ens hem d'esforçar per, mantenint la fidelitat als nostres valors i objectius, reconstruir en la mesura que sigui possible aquells plats que en un moment o altre es van trencar.

Entenc els que davant això que dic pugueu pensar: després de tot aquest genocidi invisible que hem patit de fa 300 anys, no hauríem de ser nosaltres els receptors de suport? Encara la generositat constructiva l'hem d'exercir nosaltres?

Doncs sí. Cal que ho fem. Per tres grans motius:

1. Perquè la llengua catalana només pot sobreviure amb un estat propi al darrere seu. Només amb el poder i la força que implica tenir un estat al darrere es poden desenvolupar les polítiques que necessita el català per sobreviure. El futur a mig i llarg termini de la nostra llengua no depèn de les persones i l'actitud, com fins ara hem pensat, sinó de deixar enrere totes les polítiques estatals que sistemàticament agredeixen la nostra llengua i d'aprofitar la potencialitat excepcional de ser un estat per poder fer les polítiques que considerem, en cada moment, més útils per a garantir aquest futur al català.
2. Perquè a l'estat propi només hi podrem arribar des d'una majoria social que inclou, que necessita, del suport de tots, amb independència del nostre origen i de la nostra llengua.
3. Perquè necessitem un “nosaltres” que únicament podem construir interioritzant la nostra realitat diversa i complexa, situant el compartir objectius com a pedra mestra de l'edifici del futur estat català. És vital que assumim la nostra realitat, la nostra diversitat i la respectem i la posem en valor.

És el moment de superar debats que potser en el seu moment van ser inevitables, però que ara ja formen part del passat. La necessitat urgent de tenir un estat propi ens implica i ens fa necessaris a tots, fins al punt que d'alguna manera s'ha acabat modificant el “nosaltres”.

Hi ha un primer pas inevitable: saber com som, assumir-ho i acceptar-ho. Cal dir que això ja és així, i que el catalanisme i l'independentisme són exemples absolutament impecables de capacitat d'integració, de sumar.

Potser encara hem d'anar una mica més enllà, o fer o dir algunes coses d'altra manera perquè siguem més forts i perquè el projecte d'estat català tingui el màxim de complicitats i ofereixi el mínim de fissures des de les quals, ja ho sabem, els nostres adversaris no cessaran d'intentar-nos dividir.

El reconeixement a Eduardo Mendoza és molt important, té un enorme valor pedagògic. Arriba tard, sens dubte, però arriba. Hem d'anar més enllà, amb coratge, naturalitat i compromís.

La llengua que fem servir tots i cadascun de nosaltres mai no serà un motiu de divisió. Mai no construirem un “nosaltres” en funció de la llengua que fem servir. Mai. Però potser en algun moment hem estat una mica patosos. Mai hem fet cap mena de discriminació de res, tot el contrari, però hem fallat, crec, en una certa part sentimental, afectiva, de configuració del nosaltres.

El “nosaltres” necessita d'afecte, sens dubte, però també de garanties. I la garantia més important i fàcil d'entendre que es pot oferir és que no s'alterarà la realitat legal de totes llengües, és a dir, que el català és la llengua pròpia de Catalunya, i que comparteix cooficialitat amb el castellà.

Tot el que no sigui això vol dir haver de donar massa explicacions i situar en un terreny d'ombra de sospita permanent el paper que volem tingui el castellà en el futur estat català. És una garantia davant aquest entre el 30 i 40% de catalans que tenen -tinc, tenim- el castellà com a llengua pròpia. És una garantia afectiva i efectiva que blinda la cohesió de la majoria social pel dret a decidir i l'estat propi. Perquè, no en tinguem cap dubte: l'unionisme local i els aparells de l'estat han centrat la seva estratègia en fer saltar pels aires la nostra cohesió social, i volen fer-ho a través del conflicte lingüístic.

Estem construïnt un “nosaltres” que no té en compte ni l'origen ni la llengua. Estem construïnt un “nosaltres” sobre la base del que volem compartir, del que volem fer. Un “nosaltres” que esdevé visible i reconeixible per tots quan ens converteix en el subjecte nacional, social i polític del dret a decidir.

I aquest convenciment creixent que l'estat propi és l'únic futur possible.

Humilment demano disculpes a Òmnium Cultural.

Pel que sembla aquesta minoria activa que es considera moralment superiors a la resta continua treballant incessantment per dir el que pot ser i el que no pot ser.

I es veu que a aquests ungits per la veritat no els hi ha sentat gens bé el meu post anterior. Que es fotin, me n’alegro.

Ara bé, el que en aquesta dialèctica mai, mai, mai, voldria és perjudicar Òmnium Cultural, que ningú pogués aprofitar el meu escrit com a munició contra Òmnium Cultural. Això sí que em sap greu, molt greu.

He estat membre d’Òmnium (ara no ho sóc). Dissabte simplement, i com ja vaig dir al post, vaig col·laborar donant un cop de mà amb el que se’ns va demanar, un voluntari d'apeu, un "matxaca", que se'n diu, sense cap mena de responsabilitat organitzativa (com algun miserable ha intentat escampar, mentint, com és habitual en ell), sinó simplement intentant ser útils si calia. Ser-hi, i fer-ho bé. 

Pel que sembla per a algunes persones això no és prou, i també cal passar altres “filtres”.

Com deia, l’últim que vull és posar en problemes a Òmnium, entitat fonamental, indispensable, per al nostre país i procés. I tinc també una gran admiració i respecte per la seva presidenta, la Muriel Casals i molts altres membres de la seva Junta.

Demano disculpes, per tant, a Òmnium Cultural si alguna cosa que he fet o he dit els ha posat en alguna dificultat o ha servit d’argument als enemics que pugui tenir Òmnium per anar en la seva contra. Em sap molt de greu i demano humilment i sincerament perdó.

I com que per deixar de pensar com penso m’haurien de tallar físicament el cap, i això per ara no entra en els meus plans, l’únic que puc fer com a expressió d’aquesta petició de perdó i acte de contricció és comprometre’m davant tots vosaltres a no acostar-me a 50 metres de la seu d’Òmnium Cultural, ni a ajudar ni a col·laborar-hi mai més en res. Si pogués tirar el temps enrere, com que no puc de deixar de pensar com penso, no hauria participat de voluntari al concert. Segurament, fet amb la millor de les voluntats per part de tots, va ser un error, i hagués estat millor anar tranquil·lament a la meva localitat.

Em sap molt de greu per Òmnium. Molt. No tornarà a passar, de debò. Sóc persona de paraula. Gràcies i perdó pel mal que us hagi pogut causar.

PS: i gràcies pel concert inoblidable de dissabte!

Concert per la Llibertat. De l'emoció i de les -greus- ombres.

(pel que sembla expressions que vaig fer en aquest escrit, atès que vaig ser voluntari durant el concert, poden perjudicar Òmnium. És l'últim que vull. Ja he demanat disculpes sinceres a Òmnium si els he causat problemes. Per responsabilitat, durant i després, i compromís, no puc admetre que una cosa que faci o digui jo perjudiqui tercers. Per tant, i sense que serveixi de precendent, rectifico expressions del post. Una responsabilitat que alguns no van tenir durant el concert ni tenen tampoc ara. No tinc cap problema en fer-ho)

Divendres de la setmana passada ens van trucar des d'Òmnium per si podíem donar un cop de mà durant el Concert per la Llibertat en uns temes molt concrets de control i de mediació.

Ens vam comprometre a mirar d'ajudar-los. Sempre és important ser-hi quan cal, quan la bona gent que tant dur està treballant pel país i pel procés ho necessita. I hi hem estat.

Han estat vuit hores sense parar ni un moment (que no és res en comparació a les hores i els dies que  hi han dedicat altres voluntaris). Estem contents d'haver pogut viure aquest històric esdeveniment en primera línia, ajudant en tot el que se'ns ha demanat, com ja vam fer a la mani de l'Onze.

El concert ha tingut moments d'autèntica “gallina de piel”, d'emoció per tots els porus de la pell. Voldria assenyalar-ne alguns: Dyango, Peret i el seu espectacular L'Emigrant, el mural Freedom Catalonia 2014 mentre tot l'estadi cantava Els Segadors, l'energia de Fermín Muguruza, en Llach a capela amb el Venim del Sud venim del Nord o el comiat amb el Tossudament alçats i, en la nit, tot l'estadi com un cel ple d'estels.

Dit tot això, i fent una valoració globalment positiva del concert i de tot el molt que ha representat (un notable alt per posar una qualificació), hi ha hagut coses que m'han emprenyat, i molt, perquè crec són una falta de respecte amb l'organització i amb els assistents i una mostra d'una vanitat (...) que no teníem perquè menjar-nos.

En general, senyors artistes, no és prou per vostès participar en un esdeveniment d'aquesta naturalesa i fer-ho sumant-se o cenyint-se al que és el motiu de la convocatòria?

Per què, senyors artistes, es pensen que els seus discursets sobre coses que no tenen res a veure amb el motiu de la convocatòria, ens interessen als assistents?

Quina és la vanitat que els porta a creure's moralment superiors a la resta d'assistents i voluntaris del Concert, per a permetre's el desvergonyiment d'alliçonar-nos des de l'escenari?

Suposo que tots els artistes que hi han participat sabien que no hi anàvem ni estàvem treballant com a voluntaris per sentir els seus discursets, oi? Que era una convocatòria col·lectiva, a la qual TOTS hi hem participat, col·laborat, treballat, assistit, pel motiu pel qual s'organitzava.

El discurs el feia la Presidenta d'Òmnium, la Muriel Casals, i la resta ens mobilitzàvem per donar suport a la convocatòria, per a expressar el nostre compromís amb el procés i fer altre cop evident la força i dimensió popular que té.

Doncs això, que ha estat fàcil d'entendre -fins al punt que no ha calgut que ningú no ens ho expliqués- per a tots els voluntaris, no ho ha estat per a alguns determinats artistes, fins i tot quan SÍ que se'ls hi havia intentat explicar.

A què venia el discurset de mmmmmmmm d'aquest xicot, en Cesk Freixas? Qui s'ha cregut que és per venir-me a donar lliçons? Contra qui ha empatat aquest vailet? Per què m'haig de menjar les seves mentides en un concert així?

I la xicota aquesta que ha cantat El meu país... Lídia no sé què, de què va? Però què és això d'agafar el micro i convertir-lo en una mena de divan i bla bla bla rotllo “estírese y hableme sobre su madre”??!!. No hi érem per sentir les xorrades que va arribar a dir. Mare de Déu.

El concert no era EL SEU concert. Era el concert DE TOTS. I davant d'això, cal respecte. Molt de respecte, per tots. Per no dir educació.

Els voluntaris som la base, som l'últim esglaó d'un esdeveniment així, però avui hem demostrat que tenim molt més respecte pel TOTS que la majoria de tots aquests vanitosos que ens han taladrat, i en ocasions ofès i violentat, amb les seves coses o les seves altres reivindicacions, que no eren les coses per les quals havíem assistit o estàvem col·laborant.

Tot això ha estat greu i profundament inadequat. Però, dissortadament, hi ha hagut dues altres coses que superen amb escreix la meva capacitat d'entendre i encaixar, i que considero absolutament inadmissibles, intolerables.

La primera ha estat que s'hagi convidat a participar a aquest personatge que ha pujat a l'escenari enfundat en una samarreta de Plastilina, amb un mocador plastilí i ens ha fotut un vergonyós míting antisemita, un aberrant i sectari discurset propalestí. Ha estat inadmissible. I en termes col·lectius -no únicament per la meva visió- profundament lesiu per a les nostres aspiracions, enormement inadequat i inoportú. Un desastre.

Jo, i crec que com molts dels meus companys, si arribo a saber que el concert hauria inclòs un espectacle com el que s'ha permès fer a aquest noi tan simpàtic, MAI, MAI, MAI, no hauria acceptat ajudar a l'organització. L'organització és lliure de plantejar el Concert i els artistes que vulgui, de fer-ho com vulgui, però els assistents i els voluntaris també tenim el dret a saber què ens hi trobarem, què inclou el que “comprem”, que empararà el nostre compromís com a voluntaris. Perquè també som lliures d'assistir-hi o de col·laborar-hi.

Finalment, una altra cosa que ha passat, en la que l'organització no té res a veure -tot el contrari-, però que a moltíssims ens ha entristit enormement ha estat la xiulada que ha dedicat un petit sector del públic al Ramoncín per expressar-se en castellà. No és el primer cop que passa una cosa així. En l'últim partit del mite Johan Cruyff com a seleccionador català, també hi va haver alguns indesitjables que el van xiular simplement perquè parlava en castellà.

Ras i curt: sou uns galifardeus

Som un poble. Un poble que construeix el que vol sigui un futur col·lectiu d'unitat en la diversitat. No respectar el que és la nostra realitat de diversitat és, senzillament, repugnant.

Vull que ho tingueu molt clar: els qui avui heu xiulat, per més minoritaris que sigueu, sou el principal obstacle per a la independència, la principal amenaça que té el nostre procés cap a l'estat propi.

I avís per als qui esteu jugant amb foc amb tot el tema de la llengua: esteu engreixant un monstre. L'esteu cagant. Esteu actuant amb una irresponsabilitat esgarrifosa. No teniu ni puta idea del que esteu fent i de les conseqüències, letals, que pot tenir per al procés. Sou quatre, com els que avui han xiulat. Però el mal que podeu arribar a fer vull pensar que no sou capaços de visualitzar-lo. Esteu absolutament al marge de la majoria social que vol l'estat propi, però esteu servint en safata d'or a l'enemic la possibilitat de destruir-nos, de fer saltar pels aires el nostre procés.

Deia Joan Sales: “Els catalans portem 500 anys fent l'imbècil. Es tracta de deixar de ser catalans? No: es tracta de deixar de fer l'imbècil”. Dissortadament aquesta persistent, per més que minoritària, tendència a fer l'imbècil, com la que avui hem evidenciat amb els discursets, el de la Plastilina i els quatre descerebrats dels xiulets, és el que pot fer saltar pels aires el nostre projecte de futur com a catalans.

PS: Gràcies a Òmnium per organitzar el concert. Calia. Gràcies per donar-nos l'oportunitat de col·laborar-hi, d'ajudar. I gràcies, sempre moltes gràcies, a tots els camarades que sempre hi són quan cal; un privilegi i un honor, senyors!

President Mas: jo us he votat i NO SÓC ADVERSARI d'ERC. Si us plau, reaccioneu!

Les darreres eleccions vaig votar el President Mas. No només això, vaig fer modestament campanya a favor de fer-li confiança, perquè pensava que estàvem en un moment històric i s'havia fet mereixedor de tot el meu suport.

Però no va ser un suport excloent. També vaig dir que hi havia motius i raons de sobres per fer confiança a l'Oriol Junqueras. I que em sabia greu no poder votar, recolzar, al president Mas i a l'Oriol Junqueras.

Continuo confiant en el President Mas. Continuo pensant que el seu lideratge, com el de l'Oriol Junqueras,són providencials per al nostre país. I que els hem de recolzar a tots dos sense reserves.

Però haig de reconèixer, vull fer públic, que en mi comença a fer impacte el desgast permanent a que el líder unionista sr. Duran i Lleida sotmet al President, sense que aquest reaccioni, o com a mínim jo no en sigui conscient.

Avui el sr. Duran ha apunyalat el President Mas amb dues afirmacions incendiàries, a la línia de flotació de tot el que representa:

•  “jo sócadversari d'ERC”. És una expressió calculadíssima adreçada a fer saltar pels aires el pacte entre el president Mas i n'Oriol Junqueras, entre CiU i ERC.
•  “CiU sacseja l'arbre i ERC recull els fruits”. És una expressió adreçada a minar la legitimitat popular del procés cap a l'estat propi.

No hi ha cap dubte que l'erosió electoral de CiU el 25-N i de la que apunten totes les enquestes obeeix al mateix motiu: a la incessant campanya del sr. Duran contra el lideratge del President Mas i contra l'estratègia i línia política de CiU i del govern de la Generalitat.

El president Mas hauria de saber i estic segur que n'és conscient que si estem disposats als més alts sacrificis pel nostre país i per ell mateix, el que calgui, en aquest “el que calgui” no pot incloure-hi la indignitat i ser sotmesos a vexació pel simple fet de donar-li suport.

ERC i CiU no són adversaris. Un adversari és un unionista.

La situació és encara més greu si observem que ERC és en aquests moments un aliat fidelíssim del president Mas, un suport imprescindible i un soci lleial.

El sr. Duran, i suposo que això el President també ho sap és la veu pública de l'estratègia unionista. Una estratègia que es basa en els següents eixos:

1. Rebentar l'acord Mas-Junqueras, CiU-ERC
2. Fer caure el President Mas
3. Guanyar temps, mentre es recomposen lideratges i aliances, pequè una possible millora econòmica acabi erosionant l'actual majoria social sobiranista

El front unionista sap que la solidesa de l'aliança Mas-Junqueras ens fa invencibles, blinda el procés. I des del mateix moment en que es va establir, estan destinant tots els seus recursos a rebentar-la. Fins ara sense èxit.

Però ho fan perquè és un pas necessari per a la segona i imprescindible fase de la seva estratègia: fer caure el President Mas, que és la peça clau del procés.

Sense el president Mas o sense Junqueras el procés quedaria molt tocat, perquè caldria invertir temps en refer el lideratge en el front polític i assolir novament les majories polítiques que necessitem.

I és precisament això el que l'unionisme necessita: temps. L'unionisme -no el hooliganisme unionista- no és cec, i sap que en l'actual conjuntura el sobiranisme, els partidaris de l'estat propi, configurem una majoria molt i molt sòlida. Per això necessita temps. Perquè la seva estratègia està condicionada a un fet: que el guanyar temps permeti que “arribi” una recuperació econòmica i que aquesta recuperació comporti la disminuació de l'atur, la flexibilització fiscal i una millora del finançament de Catalunya que acabin per erosionar l'actual majoria social partidària de l'estat propi.

Aquesta és l'estratègia unionista:

Per això, també, la segona expressió, de que CiU sacseja l'arbre i ERC recull els fruits. No sr. Duran, no. Qui sacseja l'arbre és el poble, cansat que polítics com vostè segrestin la voluntat popular i vulguin perpetuar la dependència. Qui sacseja l'arbre som el milió i mig de persones que vam sortir al carrer l'Onze de setembre del 2012 per dir que volíem ser un estat. És la gent qui sacseja l'arbre, farts, totalment farts, que la dependència d'Espanya ens empobreixi fins a límits insospitats i que tot, absolutament tot el que ens fa ser i sentir un poble, estigui permanentment amenaçat.

El lideratge del president Mas va entrar amb lletres d'or a la nostra història quan es va posar al capdavant o al costat del seu poble. Quan va entendre el que volíem i quan s'hi va comprometre.

En Duran pensa encara que són els quatre de sempre que manen que fan que les coses siguin d'una manera o d'una altra. O vol tornar a aquest status. Que el poble menut no som res. Escòria. Un obstacle permanent, una nosa, una amenaça.

Per això vol treure la legitimitat constituent del procés, que és la seva gran fortalesa: que neix de la gent. Per això diu que hi ha “algú” que sacseja un arbre, i que tots, com uns imbècils, ens movem.

Es veu massa el llautó. Es veu massa que el sr. Duran, com a líder de l'unionisme fa tot el que pot, dia i nit, per rebentar l'acord amb ERC, perquè sap que és la manera més ràpida de fer caure el president Mas. Es veu massa, també, que donen per descomptat que podran fer-lo caure, i que si el fan responsable d'haver estat qui va sacsejar l'arbre, “muerto el perro, muerta la rabia”.

Per tot això penso que és urgent una intervenció contundent del president Mas si no vol que tot plegat desemboqui en aquest escenari letal per a ell i letal per al procés. Cal acabar amb la situació de fora de control i d'erosió i desllialtat permanent d'en Duran.

"Vergonya, cavallers, vergonya" (el que m'ha vingut al cap amb l'enquesta del CEO i algunes coses que passen)

Setembre del 1229. El rei Jaume I ha desembarcat a Mallorca i manté una lluita ferotge amb els musulmans pel control de l'Illa.

Segons les cròniques, la tradició o la llegenda, en els preliminars del combat que fou definitiu, van caure els estimats i valerosos nobles Guillem de Montcada i el seu fill, mentre el rei avançava amb la seva host a reunir-se amb ells. La cavalleria musulmana va sortir al pas també de part d'aquestes tropes reials, que es van batre en retirada sense plantar batalla. Assabentat el rei, indignat pel que havia passat, i ignorant els seus consellers, que li demanaven que no s'exposés, que es quedés a la reraguarda, Jaume I va desenfundar la seva espasa, la va enlairar i va cridar “Vergonya, cavallers, vergonya”, mentre atiava el seu cavall i es llençava contra l'enemic.

La victòria del rei va ser absoluta. Les tropes musulmanes es van retirar fins al seu últim reducte, la ciutat de Mallorca, que no va trigar també a caure. Tota l'illa quedava en mans del rei, en un triomf espectacular de la seva croada.

Juny del 2013. El poble català ha iniciat la fase definitiva del procés cap a la creació d'un estat propi. És un moment històric.

Una àmplia majoria social per la sobirania es configura i es mobilitza arreu del país. L'Onze de setembre del 2012 un milió i mig de persones es manifesten pels carrers de Barcelona, i fan evident als ulls del món la nostra determinació i força democràtica.

El President Mas des del primer moment ha entès quina és la voluntat popular i s'hi ha posat al costat. Convoca unes eleccions, que es realitzen el 25 de novembre del 2012, amb l'objectiu que les urnes ratifiquin el clam popular al carrer, obligant els partits a presentar-se amb un missatge clar en relació al dret a decidir. El president Mas demana una majoria excepcional per poder empènyer amb garanties el procés. Els partidaris de que Catalunya pugui decidir i de l'estat propi són una majoria parlamentària variable segons les qüestions que va de la majoria absoluta als 2/3 de la cambra. Però el President Mas no obté el recolzament que desitjava.

Malgrat tot, CiU ha guanyat amb claredat les eleccions, i ERC se situa, per primera vegada en la història recent, com a segona força política. CiU i ERC arriben a un acord per la governabilitat, la consulta i l'estat propi. Tenen la majoria absoluta de la cambra i configuren una majoria política sòlida i ambiciosa que reflecteix la majoria social a favor del dret a decidir i l'estat propi.

I el procés avança. I es va fent el que cal fer. Vist en perspectiva, el ritme al que evoluciona el procés és vertiginós, però ni més ràpid del que pot ser ni amb dilacions innecessàries.

Tanmateix, en les últimes setmanes dues enquestes han fet planar una certa ombra, més retòrica i interessada que real, sobre el procés, com a conseqüència d'una doble tendència: CiU continua perdent intenció de vot i ERC creix, fins al punt que les dues enquestes, de El Periódico i, la més recent i important, del CEO, converteixen ERC en la primera força de Catalunya, pel davant de CiU.

Els contraris al procés, els que voldrien frenar-lo, ho han aprofitat per a introduir ombres en l'estratègia del President Mas i la seva determinació.

És la mateixa actitud d'aquelles tropes del rei Jaume I que en plena batalla, i condicionades per una mala notícia,  es baten en retirada davant l'enemic, sense combatre.

Davant d'això, i com feu el rei Jaume I, el president Mas ha de donar un cop de puny damunt la taula de la política catalana, damunt la taula d'alguns dels seus aliats (eh, Duran), mirar a dreta i esquerra del país i dels líders que en aquest moment el representen i cridar ben fort, amb molta ràbia i energia: “Vergonya, cavallers, vergonya”.

I seguir liderant el procés fins a les últimes conseqüències, que és el que està fent (perquè al president Mas no se li pot retreure absolutament res des que es va desencadenar el procés, tot el contrari, només podem tenir envers ell paraules d'agraïment i de reconeixement).

Els cagadubtes que envoltaven el rei Jaume I en la batalla de Portopí el van convidar a no exposar-se, a situar-se a la reraguarda de les tropes, a no assumir riscos personalment.

Hi ha, en la reacció de Jaume I alguna cosa d'aquell NON NOBIS DOMINE NON NOBIS SED NOMINE TUO DA GLORIAM dels templers que el van educar.

També hi ha alguna cosa en la situació del President Mas “No per a nosaltres la glòria”. És també una persona amb un sentit extrem del compliment del deure, sap perfectament, i així ho ha fet públic, que no fa el que fa per ell ni pel seu partit. Ho fa per convicció i perquè és el compromís adquirit amb el poble de Catalunya. I ho fa, a més, amb plena consciència dels riscos que assumeix i del sacrifici personal i col·lectiu que exigeix.

De vegades el moment exigeix dels lideratges calma i serenitat. De vegades, però, requereix també d'èpica, ràbia, força. 

El president Mas ha de mirar al seu costat, on hi trobarà un aliat valuosíssim, fidel i lleial, l'Oriol Junqueras, amb qui pot comptar fins al final del procés.

Però després cal que miri a la cara a la resta de líders i al poble de Catalunya i cridi “vergonya, cavallers, vergonya”

Vergonya d'uns lideratges paupèrrims, ridículs, que amaguen assumir la seva responsabilitat en un moment transcendental com aquest invocant idioteses com això del federalisme. Vergonya d'uns lideratges que no perden oportunitat de desgastar el pacte CiU-ERC, com en Duran, qüestionant permanentment l'estratègia del President i parlant d'adversaris per a referir-se als aliats d'ERC, com els d'ICV-EUA, amb la seva demagògia antiretallades.

Vergonya d'un unionisme irracional de PP i C's, que no paren, com a estratègia per a derrotar-nos, d'alimentar la fractura interna de la societat catalana aprofitant la complexitat de la nostra estructura social (amb la col·laboració inconscient i irresponsable d'alguns dels nostres, que no paren tampoc de donar arguments que fomenten la divisió, la confrontació i la fractura social).

Vergonya de tots aquests llepafils plusquamperfectes que ens envolten i que no perden oportunitat d'intentar camuflar la seva frustració o fracàs personal i polític criticant sense parar tot el que fan el president Mas i l'Oriol Junqueras, amb l'únic objectiu de contribuir -deixem-ho també en irresponsablement- a la derrota col·lectiva.

Vergonya de tots aquests tertulians, articulistes i opinadors sense escrúpols que ignoren sistemàticament la voluntat popular  i no deixen de vomitar falsedats, mesquineses, manipulacions.

Sí, tots aquests que ara assenyalen al president Mas com si volguessin advertir-lo d'algun perill, quan el que volen és veure'l políticament mort. 

Tots aquests fariseus que ara fan veure que es preocupen per CiU i pel President Mas, quan l'únic que volen és rebentar el pacte amb ERC, l'aliança amb l'Oriol Junqueras, perquè saben que si ho aconseguissin llavors ja tenen a les seves mans fer caure el president Mas.

Ara només podem pensar en la victòria. En donar-ho tot per guanyar. En mantenir unit el país i ferm en la determinació cap a l'estat propi. I això només pot ser amb lideratges i compromisos com del President Mas i el de l'Oriol Junqueras. I amb la seguretat de la força de tot un poble que a l'única conquesta a la que aspira és a la de la seva llibertat, a fer-ho democràticament, a mantenir-se cohesionat en la diversitat i a prosperar a partir del nostre treball.

DONEC PERFICIAM

Més sobre el nostre futur, el com som i el com expliquem que som

Alguns, molt pocs, malden per les xarxes socials i a l'empara d'algun digital per intentar obrir un debat que, mal que els pesi, està tancat i blindat: el de l'estatus del castellà en el futur estat català.

Una persona que respecto enormement i que, malgrat les diferències que hàgim pogut tenir, considero intel·lectualment i patriòticament imprescindible, com és n'Eduard Voltas ha dit que ell ja no vol parlar més d'aquest tema perquè creu que no pot aportar res més al molt que ja molt brillantment ha dit.

Tot i que no hi estic d'acord (crec que pot aportar moltíssim més), sé que potser acabi amb la mateixa actitud de l'Eduard. Però avui faré un altre intent de pedagogia.

La primera qüestió és la clau: que el debat està tancat i blindat. Tant CiU com ERC, tant el President Mas com n'Oriol Junqueras saben del caràcter estratègic i d'ètica col·lectiva que té tot plegat i aquest tema el tenen més que clar. Claríssim. Si CiU i ERC són les forces majoritàries del futur estat català, el castellà serà idioma cooficial, amb el català i l'aranès a la Vall d'Aran.

La segona qüestió és purament democràtica: el nou estat català en cap cas pot néixer restringint drets preexistents de la seva ciutadania. Així, i si el castellà és a hores d'ara co-oficial, és absolutament implantejable que el nou estat català estableixi una discriminació en relació a l'estatus previ a la independència i que això pugui afectar a pràcticament la meitat de la població, que té el castellà com a llengua pròpia, llengua d'origen o llengua d'expressió.

Que hi hagi qui cregui que l'accés a l'estat propi pugui ser aprofitat per a limitar o rebaixar formalment l'estatus de la llengua de pràcticament la meitat de la població no no més és una imbecilitat, sinó que situaria el procés en una via morta.

Però sí, alguns franctiradors persisteixen en el seu kamikaze posicionament contra aquesta realitat.

I per res del món voldria que cap silenci pogués ser interpretat com a assentiment. El que passa és que som enormement molt més prudents i estratègics i intentem que, fins i tot amb la millor de les intencions, aquest debat no ens acabi generant un problema col·lectiu important.

L'actual Nació catalana, tot i que sigui hereva, per voluntat de ser, d'aquella Nació que resistia heroïcament l'Onze de Setembre del 1714, és molt diferent en la seva estructura. Aquests 300 anys no han esborrat en cap cas la nostra voluntat de ser, però en canvi sí que han modificat el com som.

I en el com som hi té moltíssim a veure el fet que des de començaments del s.XX hi hagués grans migracions interiors peninsulars, que arribaven amb la seva pròpia llengua, el castellà, i que ho feien a un país mancat absolutament de cap capacitat per a situar en el mapa social el que és la llengua pròpia del país el català.

Així les coses, i amb independència de qualsevol judici que fem al respecte, la nostra societat, aquesta Nació que expressa una majoria social per l'estat propi, és molt diferent a la de les vespres del 1714.

I aquesta és la realitat.I aquest és el miracle de la supervivència del català.

Com va dir el poeta, hem viscut per a salvar-vos els mots. I en aquest salvar-nos els mots no només hi ha la voluntat ferma dels catalanoparlants, sinó la indispensable complicitat de moltíssims castellanoparlants, d'una nova voluntat de ser col·lectiva i de les polítiques encertadíssimes i concertadíssimes que hem pogut impulsar en els escassos i precaris parèntesis de llibertat i democràcia.

Un altre argument que fan servir els franctiradors contra la convivència lingüística a nivell legal és que per al cas de que el castellà conservés l'estatus que actualment té d'oficial, això implicaria la desaparició del català.

És a dir, venim de 300 anys de persecució de la llengua catalana i resultarà que ara que tindrem un estat propi, amb tots els mecanismes que implica de protecció i promoció d'una llengua, ara resultarà que el que passarà és que si el castellà conserva l'oficialitat que actualment ja té, el català està abocat inevitablement a la desaparició.

Però ens heu pres per imbècils o què? Però hi ha algú tan retardat que, en serio, que, seriosament, es pugui creure aquest argument? Va home va!!!

Mireu (i faig un enorme esforç de contenció i pedagògic). El castellà no és cap enemic del català. No hi ha llengües que siguin enemigues. L'únic que hi ha, l'únic que hi ha hagut, és uns estats, l'espanyol i el francès, que han abocat tots els recursos que han pogut (incloent-hi gairebé sempre la persecució penal) a combatre el català. I ho han fet, a més a més, amb un objectiu: que la llengua dels estats dominants acabés substituint la llengua autònoma, és a dir, el català.

Però no se n'han ensortit. En 300 anys no ho han aconseguit!I ara, amb l'estat propi, ja no ho aconseguiran mai, evidentment!

Un altre argument que es fa servir és que si el castellà conserva l'actual oficialitat això serà una permanent font de conflictes jurídics. Mare de Déu!!!

A veure, ara mateix a Catalunya tenim una llengua pròpia, que és el català, i dues llengües oficials (català i castellà) més l'aranès.

Els problemes del català en l'àmbit legal no tenen res a veure amb la cooficialitat del castellà. Tenen únicament a veure amb la bogeria de l'espiral centralista i espanyolista en què va entrar el TC arran el nou Estatut de Catalunya. Aquell mateix TC havia avalat íntegrament la immersió lingüística, etc. Però tot això és una xorrada.

El nou estat català el que tindrà serà un cos judicial propi i un marc legislatiu propi que regularà i desplegarà els efectes de la cooficialitat.

Què vol dir això? Ho han dit per activa i per passiva el president Mas i l'Oriol Junqueras. La cooficialitat bàsicament el que implica és un reconeixement d'una realitat social, una no alteració d'un estatus actual que implicaria inevitablement una lectura limitativa dels drets de pràcticament el 50% de la població... i, a banda d'això, res més. O per dir-ho en una frase: la garantia que qualsevol acte de qualsevol ciutadà produït en qualsevol de les dues llengües és vàlid. I prou. Aquí s'acaba tot el "drama" de la cooficialitat.

El nou estat tindrà el català com a llengua d'ús en totes les administracions, inclosa la judicial. I això no hi ha res que ho pugui impedir, res. Això serà així i punt. Qualsevol ciutadà es podrà adreçar en la llengua que vulgui a qualsevol ens de l'administració, per més que l'administració sempre s'hi adreci en català i que mai cap ciutadà pugui al·legar indefensió davant cap comunicació rebuda en català. Només faltaria.

El sistema escolar, a més, garantirà amb molta més eficàcia i cap amenaça, la immersió lingüística i els seus objectius, és a dir, que els nostres infants, al final del seu procés formatiu, dominin català i castellà. Als que caldrà afegir l'anglès. I punt, i sense més problemes ni lios, i qualsevol que digui res diferent, menteix, intoxica.

I no em pensava haver d'arribar a aquest nivell pueril, però som-hi, és on porten alguns el debat. Algú es pensa que el nou estat català serà neutral en la promoció, defensa i extensió del català????? Si ara mateix, amb la merda d'autonomia que tenim, la Generalitat ja ha pogut fer polítiques de discriminació positiva per a afavorir el català, algú es pensa que si tenim estat propi això no només no continuarà així, sinó que s'incrementarà???

El nou estat català és l'única garantia possible perquè el català pugui gaudir d'una bona salut. I això no té res a veure amb que el castellà sigui cooficial, i sí molt amb que tindrem un potencial enorme per desplegar polítiques que l'afavoreixin: en l'ensenyament, en l'àmbit audiovisual, en l'àmbit de la creació cultural, etc.

Som el que som i som com som.

I a més a més no som ni millors ni pitjors que la resta del món. Tenim els problemes de tothom i els gestionarem amb el màxim encert i ambició de fer-ho bé, però sense pensar que la resta del món són uns gilipolles que no saben fer les coses i ara arribem nosaltres a fer-nos-ho de guais i a fer el que ningú, ni els estats més poderosos, consolidats i sòlids, fan ni volen fer.

Aquest comentari ve a relació d'un últim argument que avui vull comentar: el fet que si acceptem el castellà com a llengua cooficial, hauríem de fer el mateix amb la resta de les gairebé 300 llengües que es parlen a Catalunya, fruit de la nova immigració globalitzada dels 90´s.

La realitat implica assumir que el castellà és la llengua que entén i parla el 100% de la població de Catalunya i que el nostre objectiu és que el català no només arribi a aquest nivell, sinó que s'enforteixi en l'ús social a tots els nivells, que sigui totalment la llengua de referència a Catalunya i per a tots els catalans.

La realitat implica tenir en compte que ara mateix el castellà és, amb el català, llengua oficial a Catalunya, i que el nou estat català en cap cas pot néixer rebaixant el nivell de reconeixement de la llengua pròpia de pràcticament la meitat de la seva població.

Voler posar català i castellà al mateix nivell que la resta d'alguna de les 279 llengües que algú pot estar parlant a Catalunya és un argument de tarats, una bogeria, una de les més grans bestieses que haurem hagut d'escoltar en el procés cap a l'estat propi.

Vol dir això que el futur estat català ignori aquesta multiculturalitat? En cap cas. Caldrà pensar com es gestiona, a nivell local, comarcal, nacional, europeu, etc.

Però voler fer la tàctica del calamar, llençant tinta sobre la realitat que conformen l'actual cooficialitat de català i castellà i la realitat social, amb això de les altres 300 llengües que algú pot estar parlant a Catalunya és tan bèstia, tan incomprensible, tan absurd, que només es pot explicar per motius subjacents d'odi, revantxisme, etc.

Necessitem que tothom tingui el convenciment, la garantia i la confiança de que el projecte que plantegem és un projecte que reconeix la nova realitat de la Nació i que no fa experiments en relació a tornar a ser el que pensem que érem fa 300 anys ni el que en laboratoris d'experimentació es pot dissenyar que es vol que siguem.

(I encara em queden per desenvolupar tots els arguments que tenen a veure amb l'estratègia del nou estat i les meves conviccions personals. I, sobretot, que a ningú se li acudeixi treure'm cap argument del rotllo que abordem el tema amb displicència. El meu pare va arribar de Múrcia buscant un futur millor i jo m'he criat i sempre vaig anar al cole al que es coneixia com la Ciutat Satèlit, el barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat. I orgullós!)