De Mauthausen a la Meridiana

Avui ha fet 70 anys de l'alliberament de Mauthausen.

Mauthausen. Només el nom ens fa tremolar. Mauthausen, associat ja per sempre a l'horror. Mauthausen, més de 200.000 assassinats. Homes, dones i nens. Jueus, homosexuals, gitanos i demòcrates de tota Europa, tots ells éssers inferiors, silenciables, ocultables, reprimibles, executables. Suprimibles. 

Què tenien en comú un jueu, un homosexual, un gitano, o un republicà exiliat de Corbera d'Ebre i presoner a Mauthausen? Que eren suprimibles, eliminables.

Avui, 70 anys després de l'alliberament de Mauthausen, he penjat a twitter la foto de la placa que, dalt del Poble Vell de Corbera d'Ebre, recorda els fills del poble morts als camps d'extermini nazis. Sis noms i cognoms, seguits, en cinc dels noms, de «Mauthausen» i la data de la mort.


Corbera tenia més de 1.000 habitants abans de l'esclat de la guerra civil. La guerra va devastar el poble, ho podem veure ara, convertit en un monument per no oblidar el que va ser i passar. Però la devastació sobre la gent del poble encara no la coneixem en tot el seu abast. Fa anys, abans que la malaltia se l'emportés massa d'hora, parlant amb Pere de Parrel, mestre, que havia estat amic de mon pare, i que ha estat un dels grans estudiosos de la guerra civil a Corbera d'Ebre i en general de la Batalla de l'Ebre, m'ensenyava un mapa. S'hi dibuixava tot el perímetre del Poble Vell de Corbera. Amb precisió d'arquitecte havia anat traçant tots els carrers, totes les cases i la seva forma abans de la devastació. Em vaig quedar bocabadat.

Però a l'acostar-m'hi més vaig veure que cada casa tenia escrit a sobre el seu «nom» (o malnom). Totes no. Pere ens començà a assenyalar a mon germà i a mi totes les cases del Poble Vell que sabia havien existit, però de les que s'havia perdut el rastre dels qui les habitaven. Cases de les que no va quedar ningú. O de les que ja mai ningú no va tornar al poble. Perduts. Sense memòria que els pogués situar en aquell mapa.

Torno a aquells 6 fills del poble morts als camps d'extermini nazis, a aquells 5 fills del poble morts entre juliol i desembre del 1941 a Mauthausen. El meu avi, capità de sapadors de l'exèrcit de la República, després de la caiguda de l'Ebre es retirà amb les seves tropes cap a Barcelona. Un cop a Barcelona ell o algun comandament superior els «alliberà» de la cadena de disciplina. Molts van seguir cap a l'exili. El meu avi es quedà a Barcelona. Quan entraren els feixistes s'entregà, l'empresonaren, el jutjaren i el condemnaren a tres anys de presó que complí íntegrament a Montjuïc. Aquell 1941 hi era, pres, a Montjuïc. Però mon iaio hauria pogut també prendre la decisió de seguir cap a l'exili. Com van fer milers i milers de combatents republicans. Com van fer 100.000 catalans. Sí, 1000.000, cent-mil. Molts d'aquests catalans i republicans que s'exiliaven fugint de la derrota davant el feixisme també el van combatre per tot el continent europeu. Seguiren la seva guerra. Perquè la seva guerra, com a catalans i com a republicans era la llibertat, era combatre el feixisme, combatre el nazisme. I això és el que també va portar molts d'ells a camps d'extermini nazis. I això és el que els va portar a la mort. Eren suprimibles.

Aquesta devia ser la història d'aquests fills de Corbera d'Ebre morts a Mauthausen. Com hi devien arribar? Quin va ser el seu calvari des que deixaren el poble per la guerra civil? Com els van executar, a Mauthausen? Amb qui estaven? Quins devien ser els seus últims pensaments? Sempre que puc pujo al Poble Vell, miro la placa que els recorda i m'acosto a la balconada on abans hi havia cases i ara només una runa que ens permet contemplar, just al davant, la Serra de Cavalls. A un extrem, la punta del Pebrer, i la serra de la Vall de la Torre. Al darrere, Cavalls, i a l'altre extrem, Pàndols. Enmig, la fèrtil vall que creua el Riu Sec, i, ara al maig, totes les tonalitats del verd: el verd de les vinyes, el verd dels ametllers, el verd de les oliveres, el verd dels horts, el verd dels pinars... Si jo m'hagués d'enfrontar a la mort, en el darrer instant, pensaria en els meus i en aquesta terra. I estic segur que allà, enmig aquell infern, de Mauthausen, aquells fills del poble també van recordar aquella vall i aquella serra.


I es feu un llarg silenci. Una negra i llarga nit de dolor, por i silenci que penetrava les ànimes dels supervivents i s'hostatjava a totes les cases i famílies. Existir sense recordar. Ser sense parlar. Viure sense una part de cadascun de nosaltres.
 

Quan la meva iaia va saber que «em ficava» en coses de política, plorà, patí molt. I també ho feu ma tia Roseta, germana de mon iaio. El «no t'hi fiquis» per intentar garantir la meva supervivència i, de fet, en certa manera, una certa supervivència col·lectiva. «No tingueu por, no em passarà res», els hi deia, rient. No els vaig explicar mai les amenaces que rebia de la ultradreta a la Facultat, ni quan uns ultres em van deixar estès al terra del carrer Numància amb el nas rebentat i encara sort que em van rescatar mon pare i mon germà, que ho van veure tot, ni quan em van perseguir i patejar a l'avinguda de Sarrià, ni quan vaig haver de treure del coll de mon germà la navalla d'un feixista que ens estava rebentant un concert de música popular. Ni que aquell local on terroristes d'ultradreta acabaven de posar una bomba era el local de La Crida, el local de l'organització a la que llavors militava.

No, això mai no els ho vaig explicar. Ni tan sols a ma mare. Però tampoc no em vaig tirar enrere ni un mil·límetre. I vam seguir endavant. Ni per una sola fracció de segon vaig pensar en deixar-ho davant tota aquella violència ultra que, des de la tolerància i la impunitat heretada del franquisme, en aquells 80's, gairebé formava part de la nostra quotidianitat militant.Una violència certa, unes amenaces certes, que sabies s'executarien en qualsevol moment, i no les mentides darrere les quals ara una part de l'unionisme o dependentisme s'amaga ara, intoxica o ens vol criminalitzar per voler votar. Hi ha poques coses més repugnants que veure els botxins victimitzant-se.

No se'ns va passar pel cap deixar-ho ni a mi ni a cap dels meus companys d'aleshores ni a cap dels militants que fins i tot just acabada la guerra van seguir obrint-nos camins a l'esperança. Al contrari. Cadascun de nosaltres se sentia hereu dels qui ens havien precedit. I tots ens sentíem part d'un llarg engranatge de relleus que era el que ens havia permès sobreviure com a poble a tant horror, a tanta repressió, a tanta negació. No hi ha res que ens faci més forts que saber-nos dipositaris d'un llarg bagatge de resistència, de lluita per la llibertat, de democràcia, de valors, de voluntat de ser.

I així vam continuar militant i treballant per l'únic futur possible per al nostre poble, per la independència. I molts de nosaltres ho vam fer, a més, de la mà dels nostres pares, arribats a Catalunya de molts altres llocs. De Múrcia, com és el cas de mon pare, d'Andalusia, d'Extremadura, d'Aragó... Tots esdeveníem relleus i part d'aquest poble, d'aquest anhel de llibertat, d'aquests valors i d'aquesta lluita per tenir un futur.

I així hem arribat on som ara. Amb un poble mobilitzat com mai per la independència. No sabem si som la majoria qui la vol, però sí som majoria els qui volem poder decidir si la volem.

Davant d'aquesta ferma voluntat de decidir, davant d'aquesta sòlida i mobilitzada societat que es manifesta a favor de la independència i que vol arribar-hi democràticament, votant, davant de tot això, l'unionisme o dependentisme ja es treu la màscara que fins ara ha dut, i es presenta amb la seva autèntica ànima, l'única que saben ens pot parar: la repressió.

El gobierno de España prohibeix, denuncia, imputa al President Mas i part del seu Govern per posar urnes el 9N. I la senyora Carina Mejías i el senyor Albert Rivera ens volen prohibir manifestar-nos l'Onze de setembre a la Meridiana.

Tot el que hi ha al darrere de tot això és el que sempre, des de fa 300 anys, patim. Se'ns tolera l'existència mentre fem el que ells ens diuen. A la que fem res que se surti del guió de la nostra subjugació i anul·lació cal fer entrar urgentment en funcionament la repressió. Silenciar a la força. Anys enrere ho feien bombardejant Barcelona, o amb guerres, mort, exili i presó. Ara, context obliga, reprimeixen des d'unes certes formes: usant els aparells de l'estat per a prohibir-nos. Sempre hi haurà una excusa o argument pseudojurídic que ho permeti fer.

C's ens vol prohibir manifestar-nos. És la seva manera de començar a implementar el seu programa per «acabar» amb «el problema catalán»: prohibir-nos, negar-nos, suprimir-nos. Primer se'ns neguen els drets, després se'ns nega el «ser», se'ns prohibeix manifestar-nos, se'ns oculta i finalment ja som suprimibles. Aquest programa fa 300 anys que s'executa cada cop que els catalans ens aixequem. I malgrat tot el dolor que han provocat, els catalans sempre hem continuat essent i volent ser. I sempre ens hem tornat a aixecar.

No sé perquè pensen ara els de C's que ells seran més eficaços reprimint-nos que el que ho va ser el comte duc d'Olivares, o Felip V, o Primo de Rivera o Franco.

No, senyors de C's. No tenim por. Si ens voleu, aquí estem. Podeu prohibir-nos. Podeu empresonar-vos, podeu fer el que vulgueu. Però seguirem brotant en cada mà d'un de nosaltres que agafi la mà d'un company caigut i li transmeti, així, tot el nostre llegat de valors, democràcia i llibertat.

Res del que feu pot combatre un llegat com aquest. I tanta ignomínia com esteu sembrant se us girarà en contra. Res del que digueu pot ocultar que les vostres mans estan tacades de la sang dels qui us han precedit en aquesta idèntica voluntat de repressió. Sí, Mauthausen, aquesta paraula associada a l'horror, també retrona en el vostre bagatge quan feu tot el que podeu per silenciar-nos, mentre nosaltres ens aguantem les llàgrimes i tanquem els punys llegint la llista dels fills del poble que hi varen morir.

I el que no entendreu mai és que no ens mou ni tenim el més mínim afany de revenja, i que tot aquest dolor únicament és en nosaltres una llavor que arrela tan fons que mai no la podreu arrencar, però que només floreix i dona un fruit: la il·lusió i l'esperança d'un futur en pau, democràcia i llibertat. I que ara ja tots sabem que això només és possible amb la independència. Per això guanyarem. Feu el que feu, guanyarem.