13 de set. 2016

De ple en el tram final -i decisiu- per fer la independència. La meva visió de com hi arribarem

Per què estem en el tram final?
Estem en el tram final perquè el procés ja ha esgotat totes les seves etapes. No hem completat encara tota la feina que cal per estar a punt, però s'està avançant. Que encara quedi feina a fer no és contradictori amb que hàgim passat totes les pantalles que havíem de passar.

Però perquè això sigui així, per realment estar dins del tram final, cal encara dues coses que s'han de produir aquests mesos de setembre i octubre: superar la qüestió de confiança i aprovar els pressupostos. Sense aquestes dues coses voldria dir no tenim majoria parlamentària per fer la independència i hi hauria una frenada, amb convocatòria de noves eleccions. I ja veuríem què en sortiria, d'un escenari de descomposició així, perquè segurament estaria dominat per la tendència centrífuga de totes les forces sobiranistes, no per la necessària unitat.

Si aquestes dues fites parlamentàries se superen, sense cap mena de dubte estarem en el tram final del procés. I el desenllaç es produirà en els propers 12 mesos.

Al desenllaç s'hi pot arribar de maneres diferents:

- que ho precipiti l'Estat o que ho fem nosaltres. Segons què faci l'Estat els propers mesos pot precipitar un acte de sobirania que implicaria, de facto, la declaració d'independència. Ara mateix al damunt de la taula hi ha un tema clau, com serà què farà el Tribunal Constitucional amb la Presidenta del Parlament, en una resolució que ha de produir-se, d'acord als propis terminis del TC, d'aquí a dos mesos i un màxim de sis.

O l'acte de sobirania el podem fer nosaltres, quan ens sembli el moment adequat per fer-ho. Seria una Declaració Unilateral d'Independència.

- acordadament o unilateralment. Tot sembla indicar que el desenllaç serà unilateral, inevitablement unilateral, atès el tancament antidemocràtic de l'Estat. Però com deia avui en Partal, l'Estat comença a veure que la part catalana no ens tirarem enrere, i potser en l'últim moment, accepta una referèndum pactat. Crec que és altament improbable, però la determinació catalana per arribar-hi, sense cap por a la via unilateral, podria moure alguna cosa. Si tot segueix igual, el desenllaç serà unilateral, en seu Parlamentària, en forma de DUI.

- per un fet imprevisible o d'acord al previst. Un cop instal·lats com estem en la fase desenllaç són molts els fets absolutament imprevisibles que precipitin que es desencadeni el moment final. El desenllaç Forcadell n'és un, però n'hi poden haver més. D'acord al previst vol dir que seguint el full de ruta quan Govern cregui que es donen les circumstàncies, dintre dels propers 12 mesos, desencadenarà el moment final.

Què vol dir i per a quan està reservada la desobediència?
El moment final, l'acte de sobirania, etc. portarà associat un acte de desobediència. Aquest acte implicarà que deixem d'estar sotmesos a la legislació espanyola i el seu poder no pot imposar-se a Catalunya. Serà un acte únic de desobediència, que donarà pas a un nou sistema jurídic a Catalunya de caràcter provisional, de transició.

La desobediència serà un "click", mai, en cap cas, una decisió de començar a desobeir sin ton ni son. Això no passarà mai. Aquí hi ha un ordenament jurídic, i es compleix. No començarem a desobeir en tot allò que ens roti i quan ens roti. L'acte de desobediència serà únic i durarà la fracció de segon per entrar en vigor un nou ordenament jurídic al que estar jurídicament vinculats, sense cap buit legal, sense cap caos, ordenadament. I l'acte de desobediència seran Govern i Parlament els qui decidiran quan i com fer-lo.

Què passarà després d'aquest acte de sobirania que ens declararà independents?
Doncs no ho sabem. Sabem el que nosaltres hem de fer, sabem que necessitem estar preparats per tal que aquest fet, la independència i assumir per tant tot el poder a Catalunya, el puguem gestionar, generi els efectes que volem tingui i el país es mantingui ordenadament tranquil i funcionant. Això que sabem necessitem estar preparats són les estructures d'Estat. Els irresponsables que parlen de "processisme" despectivament menteixen o enganyen, sobre les necessitats que tenim per poder fer efectiva la independència. I en totes aquestes necessitats s'està treballant. En identificar-les i en preveure fins al màxim com abordar-les. És l'única manera d'estar preparats.

No podem eliminar al 100% les incerteses, però sí és exigible que en tot allò que podíem treballar, s'hagi treballat per quan arribi el moment de la independència.


Per a que la nostra independència sigui efectiva no només cal que la proclamem, sinó que generi dos tipus d'efectes:
- en l'ordre intern, és a dir, en la capacitat de ser l'autoritat efectiva sobre el nostre territori
- en l'ordre extern, és a dir, en que allò que fem sigui reconegut internacionalment.

És molt important tota la feina de formigueta, discreta, que s'està fent des de fa molt de temps perquè la nostra independència no sigui ignorada. Si la comunitat internacional ens ignora per complet haurem fracassat. En canvi si la comunitat internacional reacciona, ni que sigui lentament i amb prudència, la nostra independència deixarà de ser virtual i començarà a produir efectes, convertint-nos en un subjecte de dret internacional.

És molt difícil que la reacció internacional sigui immediata, però serà determinant també per l'efectivitat de la independència en l'ordre intern.

D'alguna manera un cop declarada la independència hem de ser capaços d'administrar tot el país. Això vol dir d'aplicar el nou ordenament jurídic, de fer-lo complir, de ser autosuficients econòmicament per poder pagar tots els compromisos que deriven de la hisenda pública (pensions, subsidis, sous, etc), d'assumir íntegrament la seguretat del nostre territori, persones i instal·lacions, i les seves fronteres. Això haurem de ser capaços de fer-ho, d'una manera o una altra. Però no dependrà només de nosaltres, dependrà, i molt, de la reacció de l'estat espanyol.

Què farà l'estat espanyol, com reaccionarà?
Al meu entendre l'estat espanyol el que és impossible que faci és reaccionar de manera violenta, emprant, com és la seva tradició, la força per sufocar la voluntat popular catalana. No veig als tancs entrant per la Diagonal, no veig l'artilleria desplegada a la Plaça Sant Jaume apuntant el Palau de la Generalitat.

Jo crec que la reacció de l'Estat espanyol, que hi serà, es pot articular a partir dels següents elements estratègics:

- front institucional i jurídic, que és el que estan fent fins ara. Mesures legislatives i judicialització. Negació de cap validesa a res del que faci Govern i Parlament.

- tallar l'aixeta dels recursos econòmics a la Generalitat, ofergar-la i generar un conflicte intern via el patiment de la gent, de la molta gent que depèn dels recursos públics.

- recuperar el control dels Mossos d'Esquadra. Aquesta competència l'exercim per delegació. En termes jurídics un simple decret estatal pot posar tota la nostra policia sota comandament del Govern central, amb el que esclataria un conflicte transcendent, ja que del control de Mossos depèn la capacitat de fer complir l'ordenament.

- aplicar, perquè orgasmi l'Albiol, el 155 i anul·lar les institucions catalanes, assumint o delegant el poder a Catalunya en un nou Govern provisional designat a dit o directament des de la Delegació del Govern.

En tot cas aquest serà el segon moment clau del desenllaç del nostre procés. El primer moment clau serà l'acte de sobirania que impliqui la independència i un nou ordre jurídic a Catalunya. El segon serà com es resoldrà el xoc de legalitats i institucional que desencadenarà l'estat espanyol.

Si aplica el 155, però el Govern segueix desplegant les seves funcions, i el govern espanyol no pot fer efectiva l'anul·lació, haurem guanyat nosaltres.Si talla l'aixeta, però el Govern català pot posar en marxa mecanismes de finançament que li permetin una certa autonomia financera, haurem guanyat nosaltres. Si Mossos es mantenen fidels a la seva actual cadena de comandaments, haurem guanyat nosaltres.

I aquest serà un dels moments crítics del procés, en el que tots nosaltres, la gent, serem més importants, més decisius. Si quan l'Estat espanyol desencadeni aquesta resposta nosaltres, la gent, de debò no tenim por i de debò sabem estar a l'alçada, omplirem tots els llocs estratègics i claus del país per protegir la nostra sobirania, cívicament, pacíficament, però efectivament. Si omplim la Plaça Sant Jaume i el Parc de la Ciutadella, i ens hi mantenim ferms, protegint les nostres institucions, el nostre Govern i els nostres diputats i Parlament, l'estat espanyol no podrà imposar la seva autoritat.

No es tracta d'aixecar barricades ni de fer cap cosa estranya. Es tracta de, cívicament, pacíficament, fer, convertits en multitud, impossible a l'estat espanyol actuar contra Govern, contra el President o contra els consellers. I igual amb el nostre Parlament.

El moment definitiu
Quan hàgim fet tot això encara no haurem aconseguit res, simplement ho haurem precipitat tot i estarem de ple instal·lats en el conflicte, perquè ni nosaltres podrem vinclar i provocar la "rendició" de l'estat espanyol, ni l'estat espanyol ens podrà "vinclar" i provocar la nostra rendició, excepte provocant un impossible Tiananmen al cor d'Europa.

D'aquest moment en el que estarem instal·lats de ple en el conflicte, d'un conflicte en el que una part, la catalana, haurà exercit la democràcia i haurà proclamat un dret universal, i en el que l'altra part, tot i estar mancat de legitimitat, exercirà tota la seva força institucional i judicial possible i tota la seva capacitat d'influència internacional com a soci fiable que és de la comunitat internacional, per aixafar el nostre "aixecament".

I d'aquest atzucac només veig una manera de sortir-ne raonablement: amb la mediació internacional. Si nosaltres ho hem fet prou bé, si hem sabut explicar al món la legitimitat que ens assisteix, democràticament, per fer el que estem fent, si hem aconseguit un mínim de suports, cal esperar que la comunitat internacional no es desentengui d'aquest conflicte al cor de l'Europa Occidental.

En una situació així és l'únic escenari possible per fer un referèndum d'independència, que sigui auspiciat per la comunitat internacional, imposat a les dues parts, que l'hauríem d'acceptar en tots els seus termes i tutelat i supervisat per organismes internacionals.

Seria un escenari en el que associat a les condicions del referèndum hi hauria compromisos per a les dues parts, tant per al cas de victòria independentista com de derrota. Uns compromisos òbviament d'acceptació del resultat, però també en relació al deute de l'estat espanyol, a les seves infraestructures a Catalunya, actius i passius, presència en organismes internacionals, etc.


Per a que aquest escenari sigui possible haurà estat clau tot el que s'ha fet des que es va iniciar això que hem conegut com a procés. Haurà estat clau l'exemplar mobilització popular que hem protagonitzat cada Onze, tan massiva, tan cívica, tan pacífica. Haurà estat clau carregar-se de legitimitats elecció rere elecció, i amb tots els intents de trobar una sortida democràtica i negociada. Haurà estat clau el precedent del 9N, la nostra determinació i intel·ligència per fer-lo sense que l'estat pogués impedir-ho.

Per a que aquest escenari sigui possible la comunitat internacional ens haurà de reconèixer com un soci fiable, no com un país de tarats que volen muntar un règim bolivarià al sud d'Europa.

Per a que aquest escenari sigui possible, la comunitat internacional haurà de tenir plenes garanties i convenciment que la nostra proposta és exemplarment democràtica i ofereix plenes garanties als drets de tots els ciutadans de Catalunya, econòmics, polítics, jurídics, lingüístics, etc. Per això és tan important el consens polític entre els grans partits independentistes de garantir l'oficialitat de català i castellà.

Una visió global del moment:
Hem arribat on som perquè hem fet moltes coses i les hem fetes molt bé. El que estem fent i el que anem a fer és d'una complexitat i dificultat extraordinària, el que estem fent i el que anem a fer és... èpic.

No existeixen dos processos independentistes iguals. Uns hi arriben d'una manera i uns d'un altra. Cap precedent ens serveix com qui tria la manera d'arribar-hi, a la carta. Tant de bo tinguéssim un TC com el que van tenir a Canadà que va obrir una via democràtica. Tant de bo l'estat espanyol tingués una mica de la qualitat democràtica del Regne Unit, amb la seva capacitat d'acordar un referèndum vinculant. Ni Quebec ni Escòcia no van, però ser independents. No només cal trobar la manera d'arribar-hi, sinó assegurar que en arribar-hi som majoria, hem treballat per convèncer els nostres veïns, fins ara ho hem fet, però hem de seguir.

L'estat espanyol és un enemic temible. És un estat molt fort. Té un enorme poder. I està plenament reconegut i homologat en termes democràtics i com a soci fiable dels seus aliats. L'estat espanyol no és una URSS en descomposició com quan els Bàltics hi van arribar.

Nosaltres hem fet la nostra pròpia via. El que coneixem com a procés ha despertat l'admiració a tot el món. I fins ara hem ofert una imatge de compromís amb la democràcia i amb la llibertat i els drets col·lectius i individuals exemplar, i això ens ha omplert la motxila d'una legitimitat i credibilitat que hem de maldar per conservar íntegrament.

Sí, estem en el tram final. Ara hem de concretar, ara estem en condicions i és el moment de fer-ho. No hi ha marxa enrere. Govern i Parlament tenen la responsabilitat de fer-ho, de triar el moment o de respondre a una situació creada exercint la sobirania. I nosaltres, la gent i la societat civil organitzada tenim la responsabilitat de defensar la nostra sobirania quan l'exercim.

I esperar, llavors sí, que la mediació internacional faciliti una sortida ordenada, democràtica, negociada, arbitrada, tutelada, que inclogui, necessàriament, el referèndum d'independència.

No veig possible que entre l'acte de sobirania que protagonitzarem els propers mesos i fer efectiva la nostra independència, tant internament com internacionalment, ens puguem dedicar a fer constitucions, ni processos constituents, ni eleccions, ni referèndums unilaterals.

Veig que a aquest declarar-nos independent seguirà un període de profund trasbals i de màxima tensió del que, atès que davant tenim l'estat espanyol i la seva ceguesa autoritària i antidemocràtica, només una decidida intervenció internacional ens pot permetre una sortida com la que volem i desitgem, democràtica, amb un referèndum i amb plenes garanties per a tots.

Venen els mesos més decisius de les nostres vides i de la Catalunya contemporània. Per sortir-ne victoriosos haurem de ser molt forts. I en aquest moment tan transcendent i exigent crec que és bo tinguem present la saviesa de Ramon Muntaner:
 I si algú em demana: "En Muntaner, quin és l'exemple de la de mata de jonc?", jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, encara que alguns més s'hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l'arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà"

La nostra fortalesa ha de ser la de la mata de jonc, la unitat i la flexibilitat, no la de la rigidesa ni la desconfiança entre nosaltres.

SOM-HI

DONEC PERFICIAM

8 comentaris:

Lord Nelson ha dit...


Molt ben expressat, Senyor Abad.

Cal encert, unitat i determinació dels nostres electes. Encert per a triar el moment del click, de l'acte de desobediència, i unitat i determinació per a conduir les mobilitzacions ciutadanes. Mobilitzacions que no només impossibiliten les accions contra els nostres electes, sinó que també convencin el govern espanyol i la comunitat internacional que la millor solució és la democràtica i la més eficient econòmicament és la solució democràtica ràpida. El període de tensions com més curt millor, cal neutralitzar d'immediat la temptació de tallar els recursos econòmics a les nostres institucions públiques. Per descomptat, aquestes mobilitzacions han de ser cíviques, pacífiques i -per què no?-, festives, encara que s'hagin de fer en horari laboral. Ja ho digué fa més de trenta anys l'ara diputat Lluís Llach: "I amb el somriure la revolta".

Unknown ha dit...

Ben explicat

Unknown ha dit...

Ben explicat

Dies de fúria ha dit...

Moltes gràcies, senyor Nelson, és just això, aquest seria el resum i la idea!

Lord Nelson ha dit...


Gràcies a vostè, Senyor Abad, fa una feinada enorme clarificant i divulgant. Els seus articles són molt i molt bons.

Anònim ha dit...

Dius que "l'estat espanyol el que és impossible que faci és reaccionar de manera violenta, emprant, com és la seva tradició, la força per sufocar la voluntat popular catalana"...

L'estat espanyol no tan sols ho farà sinó que ja té previst com fer-ho, des d'un escenari de mínima resistència fins a l'escenari de màxima resistència.

En l'escenari de mínima resistència el govern espanyol agafa el comandament dels Mossos d'Esquadra i, per una banda els envia un jutge a detenir les nostres autoritats gandhianes, mentre per altra banda el ministre de l'interior envia els antiavalots catalans a dissoldre els revolucionaris del somriure. Si cal, amb antiavalots de reforç de la Policía Nacional, portats d'Espanya.

En l'escenari de màxima resistència, els Mossos d'Esquadra (o bona part dels mateixos) desatenen les ordres espanyoles donada l'aprovació de la llei de transitorietat jurídica. Aquests Mossos protegeixen les autoritats i institucions catalanes. Llavors el govern espanyol els commina a lliurar les armes a la Guardia Civil, que es presentaria a cada lloc amb tota la seva parafernàlia militar. Per altra banda, d'entre els revolucionaris del somriure en sorgirien milers que es dedicarien a llançar pedres, còctels Molotov i bombes fètides sobre els "Cuerpos y Fuerzas". La tensió seria màxima, especialment si es produís alguna víctima mortal de qualsevol bàndol. En darrer terme, si es produissin intercanvis de trets, el govern espanyol faria intervenir l'exèrcit.

Tindrem Catalunya ocupada i sense govern durant un temps indeterminat. Ja tenim Catalunya ocupada, clar, però vull dir que tindrem una ocupació activa, no passiva com fins ara, que ens han tingut a la gàbia sense necessitat de sortir de les casernes, simplement abusant de la nostra bona fe, i amb l'amenaça quan trontollava la nostra paciència.

Això passarà, qualsevol dels dos escenaris, està previst, i s'en diu VIOLÈNCIA de l'Estat.

És bo comptar-nos cada 11S al carrer, perquè cal esperar que al menys l'1% dels manifestants tingui el coratge físic, i que el 10% tingui el coratge moral d'enfrontar-se a la VIOLÈNCIA de l'Estat espanyol, física o institucional.

Si 10.000 catalans s'enfronten cada dia a 5.000 antiavalots (o millor encara 20-30.000 catalans, el 2-3% dels manifestants), podem guanyar.

Si 100.000 catalans (o millor encara 200-300.000, el 20-30% dels manifestants) desobeeixen civilment des de la feina o la sala d'estar de casa seva, sense por a acomiadaments, processaments i embargaments, llavors podem guanyar.

Aviat serà l'hora de la veritat. La violència de l'Estat no és una hipòtesi remota sinó que és ben al contrari una premissa. No s' ha deixat de produir mai, tan sols en modulen la intensitat. Tots aquests anys de mobilització (i tots els anys anteriors d'humiliació, abús i frustració acumulada) esperem que ens hagin servit per congriar tota la ràbia, dignitat i determinació que ens caldran per enfrontar-nos a la violència de l'Estat espanyol tant de temps com duri i derrotar-la.

El primer de tot que ens cal és saber on anem i per quin camí, per poder arribar-hi. On anem, ho sabem, és a conquerir la llibertat. Però és fonamental saber que hi anem pel camí de l'enfrontament amb l'Estat i estar preparats a rebre'n l'escomesa. No perquè haguem d'atacar l'Estat espanyol sinó perquè és l'Estat espanyol que espera, amb impaciència ja, enfrontar-se amb la societat catalana per la força. Si ho sabem i ho assumim, patirem però anirem bé.

És una ocasió que tenim de mostrar-nos dignes de les generacions que han lluitat abans que nodaltres i que ho feren PER NOSALTRES. En particular desenes de milers, centenars de milers de compatriotes catalans que van vessar la seva sang, que van morir o quedar lisiats pel seu país, en terres catalanes o més llunyanes (com per exemple a la batalla de la Somme).

Salvador Mallén Civit ha dit...

Interessant punt de vista que hauríem de tenir en compte tots plegats.

Anònim ha dit...

A l’atenció de Francesc Abad:

Com vosté bé ha dit, crec que, a vostés els catalans, i d’ací uns pocs mesos, els hi vénen dies de molta tensió, possiblement siguen les dates definitives (la data definitiva?) en què tot s’haurà de decantar en funció de la temporalitat (quan serà?), el motiu (què ho propiciarà?), el protagonisme (qui ho liderarà/defensarà?) i la formalitat (com serà efectiva?). Però no tinc cap dubte de què el resultat final, la independència de Catalunya, serà aconseguida.

No som pocs els valencians que, de forma implícita (els més) o explícita (els menys), estem al costat de Catalunya. “Haberlos, haylos”, i més dels que ens pensem.

Ara bé, voldria comunicar-li que els valencians més conscients, aquells que creiem en la nació completa, els Països Catalans, veiem amb certa preocupació l’absència d’una projecció futura que arreplegue tota la nació: País Valencià, Catalunya, Illes Balears, Franja de Ponent i Catalunya Nord.

Podem entendre que Catalunya hi accedisca a la independència ara mateix, si pot, ja que el seu nivell de consciència nacional està més avançat, però el que no podem entendre és la pràcticament nul•la referència a qualsevol ampliació territorial/nacional que no siga l’estricte Principat.

Ens fa por que en una futura negociació amb l’Estat espanyol la resta de territoris siguem moneda de canvi per a aconseguir una pau interna principatina: “Tu –Estat espanyol- no propicies l’espanyolisme en zones proclius (metropolitanes), a canvi de què jo –Estat català- no propicie el catalanisme al País Valencià, Illes Balears, Franja de Ponent i Catalunya Nord”. És a dir, els “no principatins” com a element de bescanvi.

Amb una porta oberta a què els “no principatins” puguem aconseguir la nacionalitat catalana (de forma individual i voluntària) no n’hi ha prou, cal una declaració més efectiva de retrobament nacional, de projecte nacional compartit (unificat, federal, confederal o com es vulga).

Des del País Valencià només volem transmetre-vos una certa preocupació: Ja que nosaltres lluitem també per la vostra llibertat nacional, no ens traïu, compteu amb nosaltres per al futur!

Valencià

Nota: Ja que vosté té un cert predicament amb les seues opinions, li sugerisc una entrada que toque el tema de la territorialitat, entesa com a futur Estat que contemple la totalitat de la nació: Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Franja de Ponent i Catalunya Nord. Això no està en el debat actual, i és necessari abordar-lo.