Anàlisi del molt interessant sondeig d’Opinió anual de l’ICPS (2025): com estem nacionalment i com es projecta l'escenari polític

Ara fa un parell de setmanes es van fer públiques les dades del Sondeig d’Opinió de l’any 2025 de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS, institut de recerca de la UAB).

Els que em seguiu sabeu, perquè sempre ho dic, que una de les coses més importants per analitzar una enquesta i projectar el valor de la realitat social, política i nacional que projecten les seves dades és que sigui un treball demoscòpic que permeti analitzar les seves dades al llarg del temps.

Saber on som en cada moment i d’on venim és clau per entendre la nostra realitat a cada moment, i que aquesta anàlisi es pugui fer amb una enquesta metodològicament estable en el temps és el que, a criteri meu, confereix més valor a una enquesta i motiva ficar-se a analitzar-la a fons,

I aquest és el cas de l’enquesta de l’ICPS, un institut de recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona que fa molts i molts anys que cada any fa un sondeig d’opinió política, social, nacional que projecta quina és la situació política, social, nacional, del nostre país.

I és una enquesta que sempre ha plantejat qüestions importants des de perspectives sovint no “ortodoxes”, però que a l’analitzar-les, podem veure el gran valor que tenen. Això ho podrem veure ara, a l’analitzar les dades sobre el posicionament nacional de la nostra societat, del nostre país.

Som-hi, doncs, amb l’anàlisi del que he vist i com ho valoro de l’anàlisi que he estat fent d’aquest sondeig de l’ICPS.

Què ens explica l’CPS sobre el posicionament nacional del nostre país?

L’ICPS fa un plantejament de la qüestió nacional que apel·la a la “preferència”, a quin escenari nacional, preguntat de diverses maneres, es prefereix. Això és molt important tenir-ho en compte, perquè és un plantejament diferent per exemple al que es fa en altres treballs demoscòpics sòlids, com el BOP del CEO, en el que el que es planteja és què es votaria en un referèndum sobre la independència. Ja en el seu moment vam veure que hi havia una lleugera dissociació entre la preferència i el vot, de manera que hi havia una part de la nostra ciutadania que a nivell de preferència voldria seguir sent part d’Espanya, però que davant un referèndum, no votaria en contra de la independència.

Ara mateix l’ICPS reflecteix una societat que majoritàriament, en un 55,6% vol, prefereix, que Catalunya segueixi sent una part d’Espanya, mentre que per a un 38,1% la seva preferència és que Catalunya sigui un Estat Independent.

Només en els anys del procés l’ICPS va reflectir un empat entre totes dues preferències. A partir del 2019 els que prefereixen seguir sent una part d’Espanya han anat creixent fins arribar als actuals 17,5 punts de diferència pel damunt dels partidaris de la independència.

L’any 2018 l’ICPS preguntava sobre la preferència de ser un estat independent o seguir formant part d’Espanya, i un 46,1% deien estat independent i un 46,2% part d’Espanya. Però en la mateixa enquesta preguntava ICPS (ara no ho fa, és una llàstima), en cas d’un referèndum sobre la independència, què votarien, i un 47,9% deien votarien Sí i un 31,8% que votarien No. Un 46,2% preguntats sobre preferència, preferien seguir sent part d’Espanya, però només un 31,8% estava disposat a votar no a la independència. Una diferència de 14,4 punts.

Aquesta dada evidenciava la importància, per a la independència, d’un plantejament estratègic intel·ligent, com ho fou el del procés. Hi havia molta gent que no volia la independència, però que tampoc volia oposar-s’hi, per això el Sí esdevenia majoritari.

En un moment en el que la preferència per la independència i la preferència personal per seguir sent una part d’Espanya estaven empatades (46,1% i 46,2%), davant d’un referèndum el Sí a la independència era clarament majoritari, perquè el plantejament estratègic del procés independentista era prou intel·ligent, coneixedor de la nostra realitat, com per plantejar-ho d’una manera respectuosa als que no la volien per tal que no es mobilitzessin hostilment contra la independència. I es va aconseguir, tot i la guerra bruta dels aparells de l’estat i dels seus agents, com C’s.

Ara hem passat a un escenari on aquell empat s’ha trencat i els que prefereixen seguir sent una part d’Espanya són el 55%, 17 punts més que els que volen ser un estat independent.

Podríem atribuir al “fracàs” del procés, en el sentit que el procés que ens va dur més lluny que mai en la lluita per la independència, no ens hi va portar, no hi vàrem arribar. Però això no és directament així, perquè un any després de l’1-O les preferències seguien empatades i el Sí en un referèndum seguia guanyant.

A criteri meu crec que és com s’ha gestionat no arribar-hi aquell 1-O, amb aquest horrorós caïnisme destructiu, que només busca fer dels altres amb qui comparteixes voler la independència el principal enemic, i entrant en una fase en la que l’absència total de la més mínima estratègia compartida ens està portant a que des de l’independentisme s’aixequin veus i soflames que, tot i que minoritàries, en aquest moment caòtic tenen un terreny abonat per visualitzar la seva destrucció, odi, irresponsabilitat, incapacitat d’entendre el país que som... i això està portant a aquesta minorització de l’independentisme. 

Jo, ja ho sabeu els que em seguiu, sempre he defensat el procés, com el més intel·ligent i ambiciós que mai hem fet. Tot el que podem situar com a procés és el que ens ha permès arribar més lluny que mai des del 1714. I no entendreu-ho i encara pitjor, combatre-ho, ens porta al col·lapse.

Mireu, abans del procés, any 2007 el 59,5% volien que Catalunya seguís sent una comunitat autònoma, i només un 13,5% un estat independent. El procés podríem situar al voltant del 2012 el seu inici intens, com a tal, tot i que moltes de les coses sobre les que es va fonamentar venien d’abans (p.ex. mani contra la sentència nou estatut, manis de la Plataforma pel Dret a Decidir, etc). Doncs bé, en aquests 2-4 anys, el procés havia aconseguit que, l’any 2014 els que volien un estat independent fossin la majoria, un 42,1%, mentre que els que volien seguir sent CCAA només un 24,8%. Aquest 2025 els que volen que Catalunya sigui un estat independent són el 32,1%, els que volen sigui una CCAA un 30,1%, els que volen sigui un estat dins una Espanya federal un 21,8% i els que volen sigui una Regió d’Espanya el 8,4%.

L’independentisme va deixar de ser una opció residual perquè amb el procés es van fer les coses molt bé. No totes, evidentment, perquè tot i arribar més lluny que mai, no vam poder fer efectiva la independència. La independència només serà possible essent els que la volem, la majoria social i política del nostre país. No n’hi ha prou, com ja vam veure, però sense ser-ho, ni tan sols estarem en condicions de poder-la fer. Per tant el primer que hauríem de fer és recuperar una mínima unitat i estratègia compartida per evitar que l’independentisme segueixi perdent suports, com evidencien les dades que està passant.

Escenari polític del nostre país

L’escenari polític, entès com l’expressió de la voluntat popular és, en primera i decisiva instància, l’element determinant sobre el que es basteix el nostre futur, a tots els nivells, com a poble. L’enquesta ICPS no entra en un treball de les traduccions en escons que el comportament polític de la nostra societat, expressat amb el seu vot, projecta a l’enquesta. Però si analitzem les característiques de la intenció de vot que recull l’enquesta, sí podem trobar-hi moltes coses que expliquen com estan les coses i cap a on sembla podem anar.

El bloc independentista (Junts, ERC i CUP) està clarament estancat, amb algunes perceptibles fugues de vot i en un escenari en el que només ERC estaria en condicions d’atreure algun vot que les darreres eleccions no va votar independentista.

El bloc de l’espanyolisme constitucionalista (PSC-PSOE, PP i Comuns) tot i tenir dues de les seves formacions (PSC i Comuns) governant-ho tot, no sembla tampoc estigui en condicions de créixer, es mostra molt estable, fins i tot amb una certa tendència a patir desgast de vot.

El bloc de l’extrema dreta racista i xenòfoba (VOX i AC) sembla és l’únic que projecta un cert creixement, impulsat per una Aliança Catalana que clarament pot superar a VOX en el lideratge d’aquest bloc de l’extrema dreta racista.

Anàlisi del vot al bloc independentista:

En el bloc independentista ERC i CUP són les formacions que tenen una major fidelitat de vot, del 73,1% i del 73%, mentre que la fidelitat de vot entre els votants de Junts se situa en el 60,8%. En aquest bloc hi segueix havent transferència entre les diferents formacions: un 3,4% votants Junts votarien ERC, un 3,6% ERC a Junts, un 2,7% de vot CUP a Junts i un 8,1% a ERC.

En aquest bloc Junts i ERC també tenen una fuga del 4,4% del seu antic vot cap al bloc de l’espanyolisme constitucionalista, concretament cap al PSC, tot i que en balanç global la captura de vot d’ERC d’un 4,8% d’antic votant del PSC i, sobretot, d’un 17,5% del vot dels Comuns el 2024 fa que l’impacte de transvasament de vot entre aquests dos blocs sigui molt mínim, tot i que amb un balanç positiu per a ERC.

En el comportament electoral dels votants d’ERC hi ha una dada molt impactant, que és que només un 35,8% dels votants d’ERC vulguin que Oriol Junqueras sigui el President de la Generalitat. Fins i tot he pensat que no pogués ser un error de l’enquesta ICPS, i per intentar veure si era una dada fiable, he anat al darrer baròmetre del CEO, desembre 2025, amb un treball de camp fet en el mateix període que l’enquesta ICPS... i les dades són plenament coincidents: al CEO només un 32,2% dels votants d’ERC volen que Oriol Junqueras sigui el President de la Generalitat. És evident que ERC està en una situació convulsa, tant en estratègia política com en lideratge i posicionament electoral...

La CUP no sembla estar en condicions de millorar els resultats que va tenir el 2024 perquè no capta vot d’enlloc.

La principal fuga de vot del bloc independentista es produeix cap a l’extrema dreta racista i xenòfoba. En aquest sentit una part de l’antic votant independentista està reaccionant igual que els votants d’altres blocs, situant el racisme i la xenofòbia com els únics factors que decideixen el seu vot.

Anàlisi del vot del bloc de l’espanyolisme constitucionalista

Tot i que el PSC governa sense alternativa a Catalunya, Barcelona i Madrid, als principals ajuntaments i les diputacions, amb tot el que això implica de control social i mediàtic, no sembla estar capitalizant tot aquest immens poder que tenen per créixer en vot i majoria parlamentària. Té una important fidelitat de vot, del 75,9%, sense cap fuga significativa, només un 4,8% cap a ERC, amb dues transferències mínimament significatives, del 4,4% d’antic vot de Junts i d’ERC. Potser el més rellevant, però que atenent al fluix resultat que varen tenir el 2024 té un impacte limitat, seria el 12,3% d’antic vot dels Comuns que ara aniria al PSC.

En aquest bloc el major desgast clarament l’experimenten els Comuns, que només tenen un 52,6% de fidelitat de vot, i que experimenten fugues significatives en direccions molt diferents: un 17,5 cap al bloc indepe (ERC), un 12,3% dins del seu bloc de l’espanyolisme constitucionalista (cap al PSC) i un 7% cap al bloc de l’extrema dreta racista i xenòfoba (cap a AC).

Finalment, en aquest bloc, el tercer partit que en forma part, el PP, tampoc està per tirar coets, i evidencia un desgast significatiu, amb un 59,4% de fidelitat de vot, sense rebre vot de cap altra formació política, de cap dels dos altres blocs, i, en canvi, presentant fugues més que significatives cap als partits del bloc de l’extrema dreta racista: un 12,5% cap a VOX i un 7,8% cap a AC.

Anàlisi del vot del bloc de l’extrema dreta racista i xenòfoba

En aquest bloc és l’únic on les dades apunten canvis de l’escenari polític. Per una banda aquest bloc de l’extrema dreta racista i xenòfoba és l’únic que projecta creixement de vot i representació parlamentària, però per una altra banda també per l’evidència del relleu en el lideratge d’aquest bloc, que passaria de VOX a AC.

El creixement del bloc de l’extrema dreta racista i xenòfoba està liderat pel creixement de la intenció de vot d’AC, que s’ha posicionat clarament pel davant de VOX en el lideratge del discurs racista i populista i, conseqüència d’això, en captar tot el vot, provinent de pràcticament totes les formacions polítiques, que han aconseguit mobilitzar en clau racista i, alhora, visualitzar el seu lideratge en aquest àmbit per captar també vot de VOX.

De fet el vot provinent de VOX, és el més gran que té AC: un 20% del vot racista que havia tingut VOX el 2024 ara votarà AC.

Però el realment impactant és la capacitat d’atreure vot de tots els partits de la resta de blocs, mobilitzant-lo únicament en clau racista. AC capta un 20% de vot de VOX, és a dir, del seu bloc d’extrema dreta racista i xenòfoba, però també capta vot de totes les formacions del bloc de l’espanyolisme constitucionalista (un 7,8% d’antic votants del PP, un 3,2% del PSC i un 7% dels Comuns). Tanmateix el que més crida l’atenció és que també capta vot, i no poc, entre antics votants independentistes. Destaca en aquest sentit la visualització d’un 19,2% d’antic vot independentista que havia tingut Junts que ara votarà en clau racista a AC, i també el 6,8% d’antic vot independentista d’ERC.

Que AC rebi vot de VOX, del PP, del PSC, dels Comuns, de Junts i d’ERC és l’evidència més clara que ha funcionat l’estratègia del Règim del 78 per promoure el vot únicament en clau racista, que es voti només abraçant i aplaudint els posicionaments racistes i que sigui AC qui ho lideri. Per això un 44% dels votants d’AC volen que Catalunya segueixi formant part d’Espanya, fins i tot amb un 8% de votants d’AC que no volen ni tan sols seguir formant part d’Espanya com a Comunitat Autònoma, sinó que volen sigui rebaixada la cosa a ser una simple regió d’Espanya.

Finalment la fraternitat entre les formacions i votants d’aquest bloc d’extrema dreta racista i xenòfoba la veiem clarament en que només els votants d’AC i els de VOX valoren positivament, aprovant-la, a la líder d’AC, Sílvia Orriols.

A la vista de tot plegat, és evident que caldrà seguir molt d'aprop l'evolució de la nostra societat i el seu posicionament polític i nacional, tot i que les coses no apunten bé des d'un punt de vista patriòtic, independentista. Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. I això és el que toca, és l'única esperança. Anar-hi

Anàlisi del Baròmetre de Barcelona: biaixos, escenaris amb dades neutralitzades de biaixos, l'habitatge com a evidència de política farsa i les dades que evidencien l'impacte de la intervenció del Règim del 78

El passat dimarts, dia 30 de desembre vam conèixer els resultats del Baròmetre de Barcelona del segon semestre 2025. Es tracta d’una enquesta periòdica de l’Ajuntament, fet que com veurem en l’anàlisi que en faig, és singularment important en l’anàlisi d’aquesta edició.

En aquesta edició, els principals titulars han estat que el PSC guanyaria les eleccions, sense ningú que li fes la competència, que Junts perdria molts suports, que l’extrema dreta racista i xenòfoba d’AC entraria a l’Ajuntament i que el principal problema de la ciutat és l’accés a l’habitatge. I efectivament, aquestes són les dades que projecta l’enquesta municipal, però crec que val molt la pena que les analitzem, amb la voluntat d’aportar una mica de llum a la difusa frontera entre els resultats de l’enquesta, la realitat que projecten i la tergiversació en algunes lectures i en algunes dades...

L'anàlisi de les dades d'aquest Baròmetre municipal, de baròmetres anteriors i de dades complementàries m'han permès treballar en la visualització de tres qüestions amb impactes corelacionats però molt diferents entre ells:

- l'anàlisi de la projecció demoscòpica dels escenaris polítics electorals a la ciutat de Barcelona, explicant els biaixos mostrals que condicionen els resultats fets públics, però també explicant l'escenari que projecten les dades quan les treballem neutralitzant els biaixos (punts 1.1. i 1.2.)

- la realitat que hi ha al darrere de les dades del Baròmetre que situen el problema de l'accés a l'habitatge com el més important per als barcelonins. Com s'hi ha arribat? Us aportaré unes dades que permetran visualitzar clarament la misèria que hi ha al darrere de molts posicionaments i discursets, així com el delirant plantejament de les polítiques en aquest àmbit, que són les que ens han portat on som. (punt 2.)

- finalment l'anàlisi detallat d'algunes dades clau del Baròmetre al llarg dels anys m'ha permès visualitzar clarament l'impacte de les estratègies del Règim del 78 per impedir, des del 2015, que a Barcelona hi hagués un alcalde i govern municipal independentista. És molt bèstia... (punt 3.1. i 3.2.)

1.1. Sobre la projecció de resultats de l’escenari electoral a la ciutat de Barcelona:

Segons les dades de l’enquesta municipal si ara hi hagués unes eleccions a Barcelona, el PSC guanyaria clarament, ERC se situaria com a segona força, seguida dels Comuns. A distància, amb una forta baixada, se situaria Junts, amb l’agreujant que segons l’enquesta l’extrema dreta racista d’AC fins i tot podria passar pel davant de Junts. Finalment, en uns percentatges força similars d’intenció de vot se situarien PP, VOX i CUP.

És així realment? Bé, aquests són els resultats que projecta l’enquesta, però a criteri meu les dades de l’enquesta tenen alguns problemes de biaixos greus de representatitivat mostral que quan els unim al fet que l’enquesta no corregeix en cap moment els biaixos mostrals en relació a la intenció de vot, el resultat, per a mi, tingui massa coses que ens els fan qüestionar, com a mínim en alguna de les seves dimensions.

Comencem pels principals biaixos mostrals:

-Junts, que va guanyar les eleccions del 2023, amb un 13,5% de vot sobre cens electoral, té un record de vot a l’enquesta de 10,6%, és a dir, tres punts per sota, tres punts d’infrarepresentació

-el PSC va ser la segona força electoral, amb un 11,9% de vot, i ara, a mostra de l’enquesta, tenim un 18,7% de votants del PSC, és a dir, una sobrerepresentació de 7 punts!!!!

-després ens trobem una lleugera infrarepresentació de vot dels Comuns (1 punt, per tant gens rellevant) i sobrerepresentació d’ERC, de dos punts.

En resum, tenim una claríssima sobrerepresentació mostral del PSC, una lleugera sobrerepresentació d’ERC i una clara infrarepresentació de Junts.

Així les coses, al no corregir-se en els resultats de l’enquesta la intenció de vot directa de vot, projectant uns resultats que corregeixin els biaixos, ens trobem amb una enquesta que en relació als resultats que projecta té un greu biaix a favor del PSC i en contra de Junts.

1.2. Anàlisi de l'escenari electoral i el comportament de vot neutralitzant els biaixos mostrals

Des d’una visió general l’enquesta projecta un escenari complicat a la ciutat de Barcelona, sense cap partit amb un lideratge destacat i amb un gran escenari de vot indecís, atès que el NS/NC arriba al 43%, fet que fa que calgui tenir moooolta prudència amb la situació actual que s’està projectant. En aquest escenari el que ara mateix sembla més clar és que el partit més fort és el PSC, amb diferència sobre els altres. Junts està en una dinàmica clara de pèrdua de suports, fet que l’allunya d’estar en les més mínimes condicions de liderar, com va fer Trias, cap opció per governar la ciutat. De fet des del punt de vista de govern de la ciutat, els resultats només projecten una opció, que és la reedició del tripartit, amb PSC a l’alcaldia gràcies a suport de Comuns i ERC que com a molt podrien repetir resultats, tot i que amb incerteses. L’independentisme no té ara mateix cap opció de tornar a governar la ciutat, amb la pèrdua de suports de Junts, l’estabilitat a la baixa d’on va quedar ERC les darreres eleccions i que la CUP tampoc no està en condicions de tornar a tenir representació a l’Ajuntament. La principal novetat de l’enquesta és el creixement del bloc de l’extrema dreta racista i xenòfoba, amb la irrupció d’Aliança Catalana, potser amb més força de la que té ara mateix l’altre partit d’aquest bloc, VOX.

• Bloc independentista:

Junts té una situació complicada. Ara mateix només té un 25,6% de fidelitat de vot entre els votants que va tenir les eleccions del 2023 amb Xavier Trias. De fet després de les eleccions 2023, i en no ser escollit alcalde Trias, malgrat haver guanyat les eleccions, pel pacte entre PSC, PP i Comuns que va portar Collboni a l’alcaldia, Junts va començar a perdre suports, a perdre fidelitat de vot. L’any 2024 la fidelitat de vot de Junts se situava en el 44%. Ara mateix, després de la renúncia de Trias, la fidelitat de vot de Junts està en el seu moment històric més baix, de només un 25,6%. A banda de la baixa fidelitat de vot, Junts afronta dos problemes en el posicionament del seu antic electorat: un altíssim percentatge de vot indecís, del 35,7%, el més alt de totes les formacions, i un 24,40% de vot decidit cap a altres formacions de posicionament molt diversos. El vot indecís, tot que ara sigui un problema per a Junts també representa una oportunitat, si és capaç de recuperar-lo, ni que sigui en part. Pel que fa al vot cap a altres formacions, la dispersió fa molt difícil gestionar una reacció política que ho redueixi. És molt difícil aturar fuga de vot cap a opcions que se situen tant en l’espai independentista (5,8% cap a ERC), com en el bloc de l’espanyolisme constitucionalista (4,5% cap a PSC) i finalment també en el bloc de l’extrema dreta racista i xenòfoba (14,1% cap a AC). Aquest escenari és molt complicat per a Junts. És molt difícil evitar fuga de votants que decideixen votar altres formacions indepes i simultàniament evitar fuga de votants que decideixen votar per racisme i xenofòbia (AC).

ERC tot i que l’enquesta la posiciona com a segona força, el cert és que no està gens clar. Té una baixa fidelitat de vot, del 50,5%, un vot indecís del 33,5%. Tot i que també evidencia que ja va perdre tot el vot cap a altres opcions a les darreres eleccions, fins al punt que ara mateix la fuga més perceptible de vot, tot i ser molt baixa, seria el 2,4% d’antic votant ERC que ara votaria extremadreta racista i xenòfoba (AC).

CUP és molt difícil projectar dades, tot i que ara mateix sembla clar no està en condicions de tornar a obtenir representació a l’Ajuntament de Barcelona, en quedarà fora.

• Bloc de l'espanyolisme constitucionalista

El PSC es projecta com el partit amb una més alta intenció de vot, per sobre de qualsevol altre, i això malgrat que en general tampoc no està per llençar cap coet ni treure pit per res. De fet la seva fidelitat de vot és relativament baixa, de només un 51,6%, però recull vot molt divers, com un 8,8% dels Comuns i un 4,5% de Junts. Per tant PSC ara mateix només estaria en precàries condicions de repetir resultat, com a molt, i en tot cas la seva força es projecta per la pèrdua de força d’altres, en un escenari de creixent dispersió del vot.

Els Comuns tenen la fidelitat més alta de les diferents formacions, del 59,7% (fidelitat que no és en cap cas alta, però atenent l’escenari global, resulta la més alta), i la més baixa indecisió de vot (12,5%). Però té dues molt importants fugues de vot: 9,5% cap a ERC i 8,6% cap al PSC. Per tant els Comuns, tenint en compte que no capten vot de cap altra formació política, està en un percentatge de vot inferior al de les darreres eleccions.

El PP segueix instal·lat en una irrellevància mínima, que com ja hem vist altres eleccions només serveix per fer front comú amb la resta de bloc de l’espanyolisme constitucionalista per rebentar qualsevol opció del bloc independentista. Però tenint en compte que ara el bloc independentista no té cap opció, caldrà veure com evoluciona el vot pepero...

• Bloc de l’extrema dreta racista i xenòfoba

Aquest bloc és el que sembla projectar majors novetats en l’escenari polític municipal de Barcelona. Fins ara només VOX tenia representació a l’Ajuntament, que sembla mantindrà sense problemes, tot i que té una important fuga de vot cap a l’altra formació d’aquest bloc, Aliança Catalana, que també projecta la seva entrada al consistori gràcies a la transferència de vot no només des de VOX, sinó també des de formacions d’altres espais, singularment del bloc independentista, amb un important 14,1% d’antic votant indepe de Junts que ara votaria en clau d’extrema dreta racista i xenòfoba, a Aliança Catalana, també un 2,4% d’antic vot indepe d’ERC i un 2,6% de vot de l’espanyolisme constitucionalista, del PSC.

2. Radiografia de l'accés a l'habitatge com a principal problema de la ciutat: com s'ha arribat aquí? Podem tenir envidència de les polítiques que ens han portat aquí? 

Un dels elements d’aquesta edició segon semestre 2025 del Baròmetre municipal de Barcelona ha estat que el problema de l’accés a l’habitatge s’ha situat clarament com el principal problema per a la majoria de ciutadans de Barcelona. Un 32,8% dels ciutadans de Barcelona situen l’accés a l’habitatge com el problema més greu que té la ciutat de Barcelona, seguit de la inseguretat, que és el problema més greu per a un 25,2%.

Amb aquesta dada ja van sortir els habituals a fer discursets sobre aquest tema, liderats pels Comuns, sindicats habitatge, etc. Però també el govern municipal, dient que resoldre aquest problema era la seva principal preocupació de cara al 2026, i que confiaven en les polítiques que estan impulsant, situant posar fi als pisos turístics, uns 10 mil segons va dir la portantveu municipal, com la principal mesura per solucionar aquest problema d’accés a l’habitatge.

El retrat, amb només unes poques dades, del què i del qui ens ha portat aquí i de tota la farsa que els envolta: 

Quan l’alcalde Xavier Trias perd les eleccions (2015) i deixa l’alcaldia, sabeu en la llista de problemes de la nostra ciutat on se situava l’accés a l’habitatge? 

Doncs era el problema número 24, sí, el 24, dels diferents problemes assenyalats per la ciutadania. Només un 0,5% dels barcelonins deia que l’accés a l’habitatge era el principal problema que tenia Barcelona.

8 anys després de Colau i la secta en Comú al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona, l’accés a l’habitatge ja era el segon problema més greu a la ciutat de Barcelona, per a un 11,6%, només superat per la inseguretat, que era el problema més greu per a un 26,6% dels barcelonins.

I ara, amb Collboni, l’accés a l’habitatge és, com hem vist, el principal problema, per a un 32,8%.

És evident que Collboni està recollint ara els resultats de les nefastes polítiques d’habitatge dels Comuns, a les que el PSC sempre va donar suport.

L’accés a l’habitatge no era un problema a la Barcelona Trias, però la propaganda de la secta en Comú així ho va voler i saber vendre. Però han estat ells, Colau i els Comuns, els que amb les seves letals polítiques d’habitatge, han fet, de l’accés a l’habitatge, el principal problema de la ciutat.

Tot el que han fet Colau i els Comuns, amb el suport de PSC i ERC és el que claríssimament ha generat aquest monumental problema d’accés a l’habitatge. No es passa de que sigui el problema principal número 24 de la ciutat, amb només un 0,5% de la ciutadania que així ho assenyala, a ser el problema número 1 i per al 32,8% de la ciutadania...sense unes nefastes polítiques que són les que han provocat aquest problema.

I una última dada que així ho evidencia: quan Trias deixa l’Ajuntament a Barcelona hi havia 3.600 pisos buits. 8 anys després, al final dels dos mandats de Colau, a Barcelona hi havia més de 75.000 pisos buits. 

Les polítiques Colau van provocar aquesta estampida de pisos en lloguer. Avui en dia posar en lloguer un pis és un exercici d’alt risc, de màxima perillositat. Els petits propietaris, que són la immensa majoria dels propietaris de pisos a Barcelona, no posen en lloguer el segon pis que puguin tenir en propietat, perquè saben la seva indefensió és absoluta. Les polítiques de Colau només han protegit als okupes i inquiokupes. Avui en dia tot el model és per afavorir l’okupació i la inquiokupació. Per això la gent prefereix vendre el pis o tenir-lo buit a llogar-lo. Per això hem passat de 3.600 pisos buits a més de 75.000.

La responsable municipal del govern Collboni, comentant l'enquesta, no va tenir cap vergonya en vendre que les polítiques contra els pisos turístics podrien implicar, a finals de la dècada, que hi hagi 10.000 pisos més en lloguer a Barcelona, de manera que tema sanjat.

A Barcelona tenim 75.000 pisos buits, per la indefensió dels petits propietaris, però el problema són 10.000 pisos turístics. És demencial.

3.1. La pregunta clau que és el principal indicador que ens permet saber com va la ciutat, com evoluciona la ciutat i l'impacte de les polítiques municipals dels diferents governs municipals

Ja hem vist abans com el PSC, que té l’alcaldia de la ciutat tot i no guanyar les eleccions, es projecta ara mateix com la força amb més suport electoral ciutadà, ni que sigui més per absència de rival que per mèrits propis...

Per què dic això de “mèrits propis”?  

Perquè hi ha un indicador persistent al Baròmetre que ens permet valorar de manera inequívoca, sense dubtes, com veu la ciutadania de Barcelona la situació de la ciutat i del seu govern municipal. Es tracta de la pregunta “El darrer any, vostè creu que Barcelona ha millorat o ha empitjorat?”

En qualsevol escenari que projectés un lideratge polític a Barcelona és obvi que hauria d'anar acompanyat d’una majoria que cregués la ciutat millora, i que fos una minoria els que creguessin que la ciutat empitjora. És cert que hi ha matisos, perquè pot haver-hi una majoria que cregui que empitjora, però només que hi hagi una minoria molt sectària que cregui millora, davant una dispersió de les opcions dels que creuen que empitjora, pot acabar governant la ciutat.

Com està ara aquest indicador i com ha evolucionat ens aporta una molt valuosa informació i obre els ulls a dimensions polítiques que evidencien la complexitat i “brutícia” que envolta el món polític...

Ara mateix, d’acord a les dades del darrer baròmetre municipal de Barcelona, només un 20,4% dels ciutadans de Barcelona creuen que Barcelona ha millorat, que està millorant. Per contra, hi ha un 55% que creuen la ciutat ha empitjorat, està empitjorant.

És obvi, més que evident, que Collboni i el govern municipal del PSC no poden treure pit d’estar gestionant bé la ciutat. Porten governant més de dos anys, i una enorme majoria de la ciutadania creu que la ciutat empitjora, i només 2 de cada 10 barcelonins creuen que millora.

Per tant el posicionament de lideratge electoral del PSC no ve, en cap cas, per la seva gestió.

És cert que tot i que les dades de Collboni i el PSC són pèssimes, en relació a la valoració ciutadana de cap a on estan portant la ciutat, no arriben a les xifres més catastròfiques que mai hi ha hagut a Barcelona, les de la Barcelona Colau. Amb només 4 anys de govern municipal de Colau i la seva secta en Comú, només un 15% de la ciutadania Barcelona creia que la ciutat estava millorant, mentre que per a un 67,7% la ciutat estava empitjorant.

3.2. I així arribem a les dades que ens permeten visualitzar, de manera més que evident, l'impacte de les estratègies del Règim del 78 per controlar Barcelona, amb l'objectiu bàsic, central, d'impedir a Barcelona un alcalde i un govern municipal independentista. 

Per començar a veure amb claredat l'impacte del R78 a l'escenari polític de la ciutat només cal que anem seguint les dades que en l'anterior punt hem vist sobre la satisfacció de la ciutadania amb la ciutat... fins a la Barcelona de Trias.

Després de 4 anys de mandat Trias la majoria de la ciutadania, un 42% deia que Barcelona estava millorant, i només un 30,9% que estava empitjorant...I quan les comparem amb les actuals es converteixen en unes dades absolutament demolidores que per si soles posen damunt la taula les implicacions polítiques que des del 2015 està tenint a Barcelona el Règim del 78 i tots els seus instruments de poder i de manipulació social.

• Com és possible que el 2015, amb una ciutadania que majoritàriament deia que la ciutat estava millorant, i una minoria que deia que estava empitjorant, Colau guanyés les eleccions i esdevingués alcaldessa de Barcelona?

• Com és possible que després de 4 anys de govern Colau, amb una ciutadania que gairebé el 70% deien que la ciutat estava empitjorant i només un 15% que estava millorant, Colau, tot i no guanyar les eleccions, tingués prous suports com per tornar a ser escollida alcaldessa de Barcelona?

• Com és possible que, ara, aquest 2025, amb només un 20% de la ciutadania que creu la ciutat està millorant, i amb un 55% que creu està empitjorant, Collboni i el PSC liderin sense competència la intenció de vot a la ciutat?

Doncs a criteri meu, no tinc cap dubte, només s’explica, com he dit abans, per l’impacte de les estratègies del Règim del 78 i la mobilització del seu enorme poder i capacitat de manipulació social, amb un únic objectiu: evitar que a Barcelona hi hagi un govern municipal independentista.

2015 i R78: Aquell 2015, després de 4 anys de govern Trias, amb una clara majoria ciutadana per a la qual la ciutat estava millorant, i davant del que s’evidenciava que teníem pel davant, els anys clau del procés independentista, el Règim del 78 intervé directament per dinamitar la candidatura de Trias, per evitar tornés a guanyar. 

Ho va fer amb dues clares estratègies confluents: 

- Per una banda dinamitant la candidatura de Trias amb una guerra bruta sense precedents, bombardeig de falses acusacions escampades per tot el poder mediàtic, gairebé absolutista, que té el Règim del 78 en els mitjans de Comunicació. 

- Però per una altra banda també posicionant una candidatura contra Trias. És així com Colau es converteix en la candidat del Règim del 78, que la promou fins extrems mai vistos. Així és com, abans de les eleccions, en una ciutat en la qual, com hem vist abans, l’accés a l’habitatge era el problema 24 de la ciutadania, perquè només un 0,5% així ho creia, el R78 situa aquest tema com a central mediàticament, al mateix temps que situa Ada Colau en la lideressa contra aquest problema.

I l’eficàcia de l’estratègia del R78 fou demolidora. En una ciutat que majoritàriament la ciutadania creia estava millorant, i on només un 0,5% creia el principal problema era l’accés a l’habitatge, tot passa a girar sobre aquest tema, amb una demagògia i manipulacions sense precedents, que sumat a la guerra bruta de l’altra pota de la intervenció del R78, va fer perdre les eleccions a Trias.

2019 i R78 Amb només 4 anys de mandat Colau, la seva gestió era tan catastròfica, que 7 de cada 10 barcelonins creien que la ciutat no deixava d’empitjorar. I Colau perd les eleccions municipals a Barcelona, que les guanya ERC, amb Ernest Maragall al capdavant. La suma del bloc indepe, amb ERC i Junts, els únics amb representació, no arribava a la majoria absoluta, i en aquest context, quan tot semblava que tampoc els fins llavors socis (Comuns i PSC) no hi arribaven, entra en joc el que havia estat l’estratègia del R78, que havia promogut la candidatura de Manuel Valls. Valls va fracassar electoralment, però va tenir prou regidors com per sumar-los als dels Comuns i el PSC i tornar a fer alcaldessa Ada Colau. Havia estat derrotada a les urnes, la seva gestió batia rècords de desaprovació, però com a bona serventa del R78 fou recompensada i reelegida amb els vots del racista de Valls que es presentava en una candidatura amb Ciutadans. El R78 tornava a guanyar.

2023 i R78: Després de 8 anys de Colau, a les eleccions del 2023 la Barcelona de Colau i de la seva secta en Comú s’enfonsava per tot arreu: una ciutat bruta, insegura com mai, on l’accés a l’habitatge havia passat de ser el problema 24 de la ciutat a ser el 2n problema més greu, etc etc etc. En aquest context les enquestes no projectaven una candidatura alternativa clarament guanyadora. Fins que Xavier Trias va tornar a ser el candidat de Junts. Llavors es va generar un “efecte Trias”, que va fer aplegar a la seva candidatura vot útil per poder acabar amb el malson Colauer. I Trias va guanyar les eleccions, pel davant del PSC i dels Comuns. ERC, que durant tot el mandat Colauer li havia donat un incondicional i incomprensible suport, fins a extrems delirants (com negar consultes veïnals o estudis previs d’impacte de polítiques), va tenir un important vot de càstig, perdent la meitat dels regidors que havia tingut la legislatura anterior. En aquest context, Trias i Maragall van arribar a un acord d’unitat independentista i de gestió municipal... Però llavors, per evitar-ho, el Règim del 78 va tornar a entrar en acció, per impedir un alcalde i govern municipal del bloc independentista, i va impulsar un acord entre PSC, Barcelona en Comú i PP per fer alcalde Jaume Collboni, que havia quedat segon a les eleccions. Per tercera vegada el Règim del 78 s’imposava a Barcelona en contra de la voluntat popular i amb un únic objectiu: impedir un alcalde i ajuntament independentista a Barcelona.

2025/2027 i R78: Ara, en aquest Baròmetre del 2025 podem començar a veure com s’està posicionant el Règim del 78 per evitar, el 2027, que hi hagi cap opció que una candidatura independentista pugui liderar la ciutat, tenir alcalde i govern municipal independentistes. Hem pogut veure com la gestió Collboni PSC està fracassant, fins al punt que un 55% dels barcelonins creuen que la ciutat empitjora any a any. No és una desaprovació que arribi als percentatges d’empitjorament de la ciutat de la gestió Colau, que van batre tots els records de la ciutat, però són molt alts. I que només 2 de cada 10 barcelonins creuen que la ciutat està millorant. I també hem vist com les catastròfiques polítiques de Colau i la seva secta en Comú en relació a l’habitatge han convertit l’accés a l’habitatge en el principal problema de la ciutat. I Collboni i el PSC en comptes de rectificar aquestes polítiques, les segueixen impulsant i segueixen manipulant la població, enganyant sobre les causes que han provocat aquest desastre. En comptes de preguntar-se per què al final mandat Trias només un 0,5% dels barcelonins pensava que l’accés a l’habitatge era el principal problema de Barcelona, fet que situava aquest problema en el número 24 de la ciutat, amb 23 problemes més importants i greus pel davant... ara, després de les polítiques Colau és el problema número 1 i ho és per al 32,8% de barcelonins... 

En aquest context el Règim del 78 segueix sent una màquina de poder, per seguir imposant mediàticament un únic discurs, que ara és el d’una ciutat que millora, d’una bona gestió, etc... quan ja hem vist que això no és cert.

I simultàniament, el Règim del 78 és evident segueix sent una màquina impulsant formacions polítiques que li assegurin en qualsevol possible escenari electoral, un posicionament guiat únicament per impedir que hi hagi un alcalde i govern municipal independentista. Ja hem vist com al 2015 van impulsar Ada Colau, convertint-la en la candidata del Règim amb l’únic objectiu d’impedir Trias pogués tornar a ser alcalde, i els va funcionar. Ja hem vist com al 2019 el Règim del 78 va impulsar la candidatura de Manuel Valls, per garantir que, arribat un moment que fos necessari, el vot més de dretes i més espanyolista que Valls i la seva candidatura amb Ciutadans representava, no hi hagués cap dubte que faria el que calgués per impedir un alcalde independentista. I així va ser. L’ERC de Maragall va guanyar les eleccions, però el R78 va sumar les forces dels Comuns, del PSC i de Valls/C’s, per reelegir alcaldessa Ada Colau, impedint ho fos qui havia guanyat les eleccions, Ernest Maragall. El 2023, amb C’s liquidat el R78 en va tenir prou cridant a files al PP i sumant els seus vots als del PSC i dels Comuns per impedir un alcalde indepe.

A la meitat del mandat Collboni-PSC, i sense resultats visibles en relació a la ciutat, que segueix empitjorant per a la gran majoria de barcelonins, la nova estratègia del R78 és promoure el vot cap a l’extrema dreta racista i xenòfoba. En aquest espai les limitacions de VOX són evidents, de manera que el R78 està concentrant els seus esforços en promoure l’altra formació de l’extrema dreta racista i xenòfoba, Aliança Catalana. Aquesta aposta suma vot d’antics votants de PP i VOX, perquè es visualitza amb la màxima intensitat dels discursos racistes i xenòfobs que hi ha, però, sobretot, perquè saben és el vot més útil contra la independència. I, alhora, aquesta aposta del R78 també és capaç de captar un gens menyspreable vot que abans havien tingut formacions independentistes, bàsicament Junts, però també ERC. És més que evident que hi ha un segment de votants que abans havien votat en clau independentista, i que ara ho fan únicament en clau de posicionaments racistes i xenòfobs. 

A tall de conclusions:

Tela com està el pati... però seguirem lluitant, pel nostre país i per la nostra ciutat, fidels al llegat de lluita, valors i compromís dels qui ens han precedit... i seguirem explicant amb la màxima claredat possible totes les dades que vagin sortint i que ens ajudin a saber com estan les coses.

Bon any 2026!