"A la caza del Octubre Rojo" (una escena político-estratègica)

Aquesta setmana, després de la subponència que vaig escriure la setmana passada, he tingut ocasió de parlar-ne amb bons amics. I em va venir al cap una imatge molt cinematogràfica: una escena de la grandíssima película “A la Caza del Octubre Rojo”.

Suposo que tots l'heu vista. Hi ha algunes escenes espectaculars de combats i de tàctiques de combat entre submarins.

De totes, me'n va venir una al cap. La podeu trobar a partir del minut 4 del video que obre aquest post. L'acció transcorre cap al final de la pelicula. Hi ha tres submarins en l'àrea de combat: l'Octubre Rojo -OR- (el submarí soviètic d'última generació la tripulació del qual vol demanar asil polític als EUA), el Dallas (submarí nordamericà implicat en fer possible l'asil) i un segon submarí soviètic, el VK Konavalov, que té per missió enfonsar l'Octubre Rojo.

El Konalov, que va a la caça de l'Octubre Roig, l'ha localitzat i li llença un torpede. Els torpedes dels submarins, un cop llençats, necessiten d'un temps perquè s'activin, perquè “s'armin”. Quan des de l'OR identifiquen que els hi han llençat un torpede es dona una informació: distància i temps d'impacte. Davant l'estupefacció dels presents, el capità de l'OR, Marko Ramius (Sean Connery), el que fa és aproar el seu submarí cap al torpede, en el seu rumb, i dirigir-s'hi a tota màquina. La tripulació, angoixada, va seguint els segons que falten per a l'impacte, però a l'arribar al zero... no n'hi ha, no hi ha impacte.

Quan l'analista de la CIA, Jack Ryan (Alec Baldwyn), pregunta què ha passat, el comandant de l'US Dallas li respon: “tàctiques de combat, sr. Ryan! A l'anar contra el torpede el capità (referint-se a Ramius) ha disminuït la distància abans de que el torpede pogués armar-se o activar-se...”

Estic absolutament convençut que Espanya i el govern espanyol estan seguint amb nosaltres, amb Catalunya, aquesta tàctica de combat que podríem batejar com a “Ramius”: posar proa directa al conflicte, per tal que el que anticipen com a inevitable, al disminuir el temps que necessitem per a poder-lo gestionar, per a activar tot el molt que necessitem fer per poder gestionar un conflicte d'aquesta naturalesa. La tàctica Ramius és precipitar el conflicte perquè no tinguem temps per a prepar-nos-hi i així ser derrotats i humiliats amb facilitat.

En aquest conflicte els únics que no tenim ni l'estratègia ni la unitat imprescindibles per a una empresa d'aquesta magnitud som nosaltres, els catalans, Catalunya. Continuem invertint tots els nostres esforços en desgastar-nos entre nosaltres, en negar la realitat, en no entendre res.

Espanya i els espanyols, en canvi, crec que ho tenen molt clar i ells sí que tenen una estratègia. Sempre l'han tinguda, i també ara.

Espanya (el govern espanyol, si voleu), té una estratègia, que ha construit processant la informació sobre Catalunya, que agrupa en dos eixos:

• Primer eix: a Catalunya hi ha un problema sobiranista molt seriós, molt important (ells en diuen “desafiament”). Espanya té molt clar que l'amenaça és molt seriosa, li donen total credibilitat i saben que té possibilitats d'èxit.
• Segons eix: Malgrat això, malgrat aquest convenciment, també són plenament conscients de la situació d'extrema feblesa de Catalunya: tant del seu govern, com econòmica i social.

És sobre aquests dos eixos que Espanya ha iniciat la seva estratègia per a rebentar-nos, la tàctica “Ramius”, de posar proa al conflicte a tota màquina per a arribar-hi abans no estiguem mínimament preparats i això sigui el que ens derroti.

(els propers dies, més dades sobre la tàctica Ramius i els seus condicionants...)