Quan amb estimar-se Barcelona no n'hi ha prou

La ciutat sucumbeix.

L'Alfred Bosch s'ho mira com qui veu saltar els dofins al zoo marítim. Aplaudeix a cada pirueta.

L'Alberto Fernández està absort. Fa molts anys que és regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Es coneix la ciutat. Sap el que pot aguantar i el que no, la ciutat.  No és com son germà. Ni tan sols com la Camacho. Ell sempre ha fet i desfet a BCN, i ha mantingut un complexe equilibri. Alguns dels seus amics són independentistes. Comparteixen taula de tant en tant, parlen, discuteixen, però sobretot, parlen. Albertito no és com son germà Jorge ni com la Camacho.

L'Alberto truca a Trias i li diu, jo et voto. No pactem. No negociem. No fem res. Jo et voto. Tens els meus vots. Per Barcelona. Em tallaran el coll, però m'estimo Barcelona. Fes un pas endavant, i jo et voto sense negociar ni pactar ni res. Després els meus em tallaran el coll, però jo et voto, perquè m'estimo Barcelona.

Alfred Bosch s'havia vist alcalde al començament de la seva candidatura a Barcelona. Li ho havien dit els «cervells» d'ERC: vas pel davant de tot a totes les enquestes. Però només ells sabien de què parlaven. L'Alfred va veure ràpid que alguna cosa no funcionava entre el discurs eufòric del búnquer d'ERC i el que anava percebent. L'Alfred fa tota la campanya a pas canviat. És un bon tio. Però ningú sap què està explicant o proposant. Increïblement el 24M queda quart. L'Alfred és feliç. Ha salvat la situació. No esperava més. Ell ha complert.

Imagino Collboni en una habitació silenciosa. Mirant el sostre. Amb la seva música. És més sensible que tota la merda que ha hagut d'empassar-se durant la campanya. Sap com és Barcelona. Sap el que han fet els seus, de la manera com el PSC de Maragall va sentar les bases per fer de Barcelona una autèntica capital europea o mundial. No sé si fuma. Però si fumés veuria Collboni estirat damunt un llit  fent cercles de fum cap al sostre. I un telèfon que sona.

És Trias. S'ha portat bé amb ells. Va mantenir la guàrdia de corps socialista a l'ajuntament, no va fer cap cacera de bruixes quan esdevingué alcalde, va respectar l'herència rebuda, etc. Trias li diu que si el vota ell serà alcalde. Perquè d'acord als pactes signats davant ANC, AMI i Òmnium, ERC, si ell es presenta els d'ERC l'han de votar. Ho han signat. És un pacte.

En Collboni mira els cercles de fum cap al sostre. S'escolta Trias, però li venen ganes de dir-li, «Xavier, estàs segur del que m'estàs dient». Li diu, Xavier, si ERC et vota, jo també et votaré, tens el meu vot. S'estima molt Barcelona, en Collboni, i sap el que pot passar. Per això li diu a Trias que el votarà.

En Trias no s'hagués pensat mai arribar a aquest punt, de fet l'han empès. I ara es troba que té, de gratis, sense res a canvi, sense cap pacte, el vot de PP i de PSC. No hi ha pactat res. Simplement li han dit que si es presenta el voten.

Amb tot això, truca al Bosch. No s'hi posa. Li vol dir, «Alfred, em presento, ho vam pactar davant ANC, AMI i Òmnium, parlem-ho». Però l'Alfred no s'hi posa.

L'entorn d'ERC ràpidament comença a fer córrer que mai pactarien amb el PP. En Trias torna a trucar a l'Alfred, li vol explicar que no ha pactat res, que no hi ha cap pacte.

Però l'Alfred segueix sense posar-s'hi.

El bo de l'Alfred sap el que ha signat. Sap que ha signat que si ell o en Trias es presenten l'altre li ha de donar suport. Però la guàrdia pretoriana junquerista l'amenaça: ni se t'acudeixi! Protesta tímidament: «tenim un pacte». Però se li tiren de tal manera a sobre que es queda tan col·lapsat que ja no diu res més. I no agafa el telèfon a Trias.


L'equip designat per Junqueras per monitoritzar l'operació BCN té somnis humits amb la possibilitat de pactar amb la Colau. Porten tota la vida acomplexats. Quan estaven a les JERC estaven acomplexats davant l'esquerra independentista d'aleshores. Després van estar acomplexats davant les CUP i ara estan acomplexats davant el fenomen Podemos.

Algú els hi torna a dir: «teniu un pacte signat». Però ells s'irriten com si els hi estiguessin dient que la terra és rodona. La Colau dona per fet serà l'alcaldessa. Fa temps sap com són els d'ERC. Sap fins a quin punt són uns acomplexats porucs i incapaços de desafiar res ni ningú.

El politburó d'ERC pensa que si fa la Colau alcaldessa ja ningú mai els podrà qüestionar que són tan revolucionaris, alternatius, progres i anticonvergents com el que més. Que això serà el seu certificat definitiu de puresa ultraesquerranista. I això al politburó de la direcció d'ERC és el que més els excita.

L'Alfred rep una altra trucada. És un company de la Universitat. Respon. «Hola, Alfred! Sóc en tal. Presenta't. Els convergents et votaran. Només has de fer una cosa: convèncer PSC i CUP que et votin. Els vots de CiU els tens, gratis, res a canvi. L'Alfred es desconcerta. Es torna a veure alcalde. El PSC deu tants favors a ERC que no s'hi podrà negar. Només ha de convèncer la CUP. Ho parla amb el seu equip. I el tracten de boig. Intenta enraonar perquè no és possible que les CUP el votin, però res.

Li prohibeixen negociar o parlar amb ningú. Li diuen que tot és una trampa de la burgesia corrupta convergent aliada amb l'estat espanyol. Protesta timidament que no li han demanat res a canvi. Gairebé l'insulten. Per un moment pensa si els qui l'acompanyen són seus o gent de la Colau. Però calla. Llavors el truca el Collboni. Li diu «Alfred, presenta't, que et votarem». En Collboni s'ho ha pensat mot abans de fer la trucada. Però finalment l'ha feta. S'estima molt Barcelona. Està frustrat pels seus resultats, però vol ser útil a la ciutat. Voldria plegar. Però abans voldria fer un últim i gratuït favor a la ciutat: votar un alcalde que s'estimi la ciutat i que la respecti. Per això ha acabat trucant a l'Alfred.

En Bosch ho trasllada al seu equip, que li tornen a pegar una bronca. Li diuen que no s'escolti ningú més i que voti la Colau. Que ja ho han parlat. L'Alfred intenta saber perquè ho ha de fer, però li venen a dir que no ho entendria, que està per sobre de les seves atribucions.

L'Alfred té ara a les mans l'últim recull de premsa. La Colau amenaça carregar-se la F1, la terminal de creuers, etc. Ell sap el que representa tot això, els milers de llocs de treball que es destruiran, i els milers de milions d'inversions que es perdran. Fa un últim intent. Res.

Els convergents han començat a recollir les seves coses. No hi ha res a fer. En Bosch mira el seu correu de la UPF. I els onze diputats de la Colau. Cap d'ells ha treballat mai. Fora del seu despatx sent la xerinol·la dels alliberats del partit. Estan eufòrics de desallotjar CiU de l'Ajuntament de BCN. Se'ls mira. Té un moment de dubte, però finalment tanca la porta del seu despatx i es deixa caure a la butaca per no haver de dir res, perquè no vol dir res.