I de sobte la història ens parla sobre el 27S i el 14J des del Pla de la Fe, a Montjuïc

El pla de la Fe o la plaça de la Fe és una de les que corona el cementiri de Montjuïc. Al bell mig del pla, la tomba de Macià, sòbria i central. Només hi diu MACIÀ. Si hi aneu pel matí, el sol il·lumina les tombes amb els seus primers raigs damunt la mar. Al capvespre, hi arriba el sol de ponent des del Baix Llobregat. Mirant la tomba de Macià, des del mar, a la seva dreta hi ha la tomba de Manuel Carrasco i Formiguera, i a l'esquerra, la dels Germans Badia. Formen un triangle perfecte.

Aquests dies estem vivint un procés extraordinari a Unió Democràtica de Catalunya. Després d'una existència gloriosa des del 1931, després d'haver proporcionat al nostre país figures polítiques enormes, d'una fermesa, conviccions i solidesa extraordinàries, després que moltes d'aquestes figures, com Carrasco i Formiguera, esdevinguessin màrtirs i que el seu llegat formi ja part de la història moral i política d'aquest país, però després també que en les últimes dècades el partit fos segrestat per Duran i Lleida i els seus sequaços... Unió viu aquests dies una autèntica revolta patriòtica de tota la seva gent, finalment aixecada sense por, i demanen als seus companys que siguin fidels a la seva història i diumenge 14J, en la consulta interna, votin NO per dir que Sí a la independència.

RECORDA D'ON VENIM, NO OBLIDIS CAP A ON ANEM diuen la gent de #HereusUDC1931 en un emocionant vídeo que recull la història del partit i el llegat dels seus líders i màrtirs per explicar perquè, ara, cal votar que no el 14J.

Com vaig dir ja fa més d'una setmana en un altre post, el que ha de venir a partir de dilluns està escrit i és profecia. El President Mas impulsarà una llista oberta que sigui la llista central pel Sí a la Independència el proper 27S. Serà una llista que superarà els partits polítics, per elevació, tot i que hi comptarà, amb tots els que vulguin. Només hi seran els qui comparteixin l'objectiu de la independència. Per això sabem ja avui que Duran i la seva gent NO HI SERAN. L'únic dubte és si hi seran les històriques sigles d'Unió o aquests caragirats se les emportaran amb ells, per liquidar el partit, i fer-ho enmig la més gran de les vergonyes.

Jo, tot i que només puc fer-ho emocionalment, dono un suport incondicional a tota la gent de #HereusUDC1931, a tots els patriotes d'Unió que lluiten per la independència, que s'enfronten als mètodes gangsterils de la direcció duranista defensant el llegat moral, polític i patriòtic de la Unió de 1931.

Enmig la intensitat política i nacional del que s'està vivint a Unió, avui m'ha vingut al cap el pla de la Fe. M'ha vingut al cap, com una imatge plena d'actualitat, aquest triangle que conformen Macià, Carrasco i Formiguera i els Germans Badia. Una història, la seva, totalment entrellaçada, que explica la nostra història, però que avui, com una revelació, he vist més actualitzada que mai.

Macià, l'avi, el cabdill separatista, el forjador del separatisme català, amb el seu coratge, empenta i netedat de cor. Macià, que vertebra a través d'Estat Català una autèntica generació de patriotes amb la idea de la independència com a suprem ideal. Al seu costat, els Germans Badia, Miquel i Josep Badia, els seus homes de més confiança. Homes joves i ferms, disposats a l'acció, sempre donant la cara per Catalunya i per la independència, enmig de la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, al costat de Macià a Prats de Molló i ja fins a la fi dels seus dies, aquell dia de Nadal que commocionà Catalunya.

Després arribà Companys, i les seves «prioritats» socials, i la desconfiança amb la que es mirava tota la gent d'Estat Català. Fins al punt de provocar un 6 d'Octubre no tant responent a la situació interna de Catalunya sinó en clau hispànica, a remolc dels fets d'Astúries i buscant una complicitat hispànica que mai no va arribar perquè ni hi ha estat ni hi serà mai. Els que sí hi van ser van ser els Germans Badia. Com hi van ser Jaume Compte, entre d'altres patriotes, donant la cara, la dignitat i fins i tot la vida en una jornada amarga. Després del 6 d'octubre, la presó per als Germans Badia.

La victòria del Front Popular el 1936 comportà l'alliberament dels presos. Els Badia retornen a casa. I Companys a la Presidència de la Generalitat, des d'on deixà sense cap escorta, protecció i sense permís d'armes els Germans Badia, quan tota Barcelona sabia que de feia anys estaven al punt de mira dels escamots d'assassins de la FAI.

I el 28 d'abril del 1936 un escamot d'aquests assassins, amb el criminal failangista (els que operaven per a la FAI i per a la Falange) de Justo Bueno al capdavant, tirotegen els Germans Badia a Muntaner/Diputació i acaben amb les seves vides.

Companys, com ara alguns altres fan amb determinats moviments hereus del caos i el desordre anarcosindicalista, amb l'actualització okupa i antisistema, es mirava amb més simpatia la FAI i els anarcosindicalistes que l'obra del President Macià i la gent d'Estat Català.

Això és el que explica que el 18 de juliol, un cop sofacada la rebel·lió feixista a Barcelona (gràcies a la contribució de voluntaris de totes les forces no feixistes del país -des de la FAI a Estat Català-, però, sobretot, gràcies als Mossos d'Esquadra, els Carabiners i la Guàrdia Civil) Companys obre les portes dels quarters de Sant Andreu a la FAI, perquè s'armin, i impedeix que ho facin els militants d'Estat Català.

Sense els Germans Badia, assassinats per la FAI mesos abans, i sense les armes que Companys havia donat a la FAI, la tempesta perfecta era inevitable. I la gent d'Estat Català no hi va poder fer gaire. I començà l'horror del terror salvatge de la FAI, començaren els assassinats indiscriminats, les execucions, els saquejos. La gent d'Unió, pel simple fet de ser cristians, van esdevenir objectiu d'aquests escamots d'assassins de la FAI.

Començà aquesta vergonya nacional encara no prou purgada de tots els nostres compatriotes que es van trobar «entre el sabre i la bomba», entre els assassins de la FAI i els assassins que havien protagonitzat l'aixecament feixista.

De res no servia una indestructible fidelitat a Catalunya i a la causa de la llibertat i la democràcia. Pel simple fet de ser creients, a la reraguarda de terror que segueix el 18 de juliol, la gent d'Unió estaven tots al punt de mira, i van ser perseguits sense pietat.

Entre el sabre i la bomba, Carrasco i Formiguera cau en mans dels feixistes, que l'afusellen. Davant l'escamot d'execució crida «JESÚS, JESÚS... VISCA CATALUNYA LLIURE»

La situació d'ara no té absolutament res a veure amb aquells anys. Però pel damunt de les circumstàncies i la història, des d'aquest pla de la Fe al cementiri de Montjuïc el testimoni, exemple i llegat d'aquests homes se'ns representa, en la seva dimensió moral, política i patriòtica, més actual que mai.

Macià, el President, el líder, el forjador. Sense la seva desaparició, res del que va seguir i passar després de la seva mort, no hauria passat. El lideratge de Macià era patriòtic, era inclusiu, era engrescador. No era un lideratge acomplexat, com fou el de Companys. No era un lideratge pendent del que passava en termes ideològics i partidistes al país. Macià i el seu compromís amb Catalunya i amb la independència estaven molt per sobre d'ideologies, de partidismes, de covardies, de pors, de falsos mites, de rucades. Macià oferia, com ara ofereix Mas, un lideratge despullat de qualsevol complexe, de qualsevol tacticisme. Macià, com ara Mas, van lligar la seva vida a la causa de la llibertat de Catalunya. Sense més. Sense adjectius. Ser lliures. I després ja veurem. Això no vol dir en cap cas absència d'estratègia o d'intel·ligència. Macià, com ara Mas, sabia llegir els temps polítics, i on es podia arribar en cada moment i com. Mas crec que ha après molt del llegat de Macià.

El 9N va ser un extraordinari exercici d'intel·ligència i fermesa polítiques. La proposta que feu després Mas per a unes eleccions plebiscitàries, també. Però Mas, com també Macià, fou víctima aleshores de la miopia, el partidisme i la covardia implícita en la incapacitat de sacrificar els interessos propis pels interessos del país. Ara tothom veu el greu, gravíssim, error de no saber convertir en plebiscitàries amb una gran llista de país les eleccions que proposava Mas. Tindrem les eleccions, però hi arribarem atrapats en les misèries del partidisme, dels complexos i de les covardies. Només un lideratge sòlid com el que exercia Macià pot fer que guanyem. I aquest lideratge sòlid només el pot oferir, avui en dia, Mas.

El 14J sabrem si el President Mas compta amb les sigles d'Unió per a la seva proposta, i amb tota la bona gent de #HereusUDC1931, o la traïció a la història i el llegat dels màrtirs d'Unió es consumarà i Duran i els seus sequaços s'emportaran les sigles. En tot cas, ni Duran ni els seus sequaços no hi seran, amb el President i la seva llista per la independència.

Al Pla de la Fe, Carrasco i Formiguera mira el President, sembla dir per a l'eternitat jo hi sóc, aquí, al teu costat. Des d'aquest Pla Carrasco també deu mirar amb orgull els seus hereus. De la mateixa manera que es deu mirar amb un profund menyspreu els qui volen segrestar les sigles històriques d'Unió i prostituir el seu llegat i martiri.  

Des de dilluns nit, estic segur, en Josep Miserachs està posant Carrasco i Formiguera al dia de tot, li explica qui és qui i què està passant. En Josep, l'amic Josep, l'estimat Josep, l'admirat Josep, ens deixà la nit de dilluns. Dissabte, a l'hospital, encara tingué aquest coratge i orgull de la gent que és d'una sola peça de posar-se la samarreta del Barça per veure com guanyàvem la cinquena Champions. I només demanava arribar viu a diumenge 14J per poder anar a votar NO per dir que Sí a la Independència en la consulta del seu partit de tota la vida, d'Unió.

En Josep no ho podrà fer. Però estava molt orgullós de tot el que estava fent la gent de #HereusUDC1931. I et juro, Josep, que no deixarem de lluitar per fer realitat els teus ideals, que també són els meus. Guanyarem, Josep.

Avui, com ahir, el compromís, les conviccions i els valors de Macià, Carrasco i els Germans Badia els hem d'exigir en tots i cadascun de nosaltres, i els hem de saber reconèixer. Jo els reconec en el President Mas, i els reconec en tots i cadascun dels patriotes d'Unió #HereusUDC1931, començant pel Josep Miserachs, i els reconec en tots els que no tenim por, en els que estem disposats a posar l'ideal de Catalunya i la seva llibertat, per damunt de tot, però sobretot per damunt de partidismes i d'acomplexaments ideològics. Perquè només la independència pot portar-nos a una Catalunya «políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa». 

VA PER TU, AMIC JOSEP, ET TROBAREM MOLT A FALTAR, NO T'OBLIDAREM, PERÒ, SOBRETOT, GUANYAREM! ESTARÀS ORGULLÓS DE NOSALTRES. T'HO JURO PEL MÉS SAGRAT!

JESÚS, JESÚS... VISCA CATALUNYA LLIURE!