Rose Tattoo

A aquestes alçades de la meva vida, després d'estar militant a l'independentisme des del 1984 i d'haver-hi fet i viscut de tot, després de formar part del que es coneix com l'afició radical del Barça, després d'haver aconseguit obrir-me camí professional sense deure res a ningú, després d'acabar tenint, a la meva manera, una vida ordenada, hi ha poques coses que puguin interferir en el meu way of life i que obrin noves perspectives, horitzons, manera de viure, de fer, de disfrutar, de sentir...

Una de les altres últimes coses que més m'ha sacsejat, canviat, alterat, obert, modificat, la meva pacífica existència de militant independentista de base va ser entrar al món Harley. Jo, que provenia estèticament, musicalment, ociosament, del món skatalític, skinhead, etc. saltar a la radicalitat motera i rockera del món Harley, a cavalcar arreu del país damunt una màquina tan prodigiosa com és una Harley Davidson és una de les últimes coses que més ha modificat el meu way of life.

Arran la participació a la motorada independentista del passat Onze 2014, entre una colla de gent patriota del món Harley vam decidir posar en marxa una associació motera patriòtica, d'arrel Harley, però no exclusivista. I vam fundar «La Coronela Crew Mòtards». D'aquesta manera canalitzo tot el meu way of life Harley, rodar entre camarades, fer quilòmetres, fer curves, fer festes, cavalcar damunt les onades de la nostra utopia de llibertat individual, que té so Harley, i col·lectiva, que es diu Catalunya.

I així van passant els dies. Sent disciplinat a la meva feina i mirant sempre de respondre a la confiança que els caps de les organitzacions per a les que he treballat i treballo dipositen en mi, mantenint un permanent compromís militant independentista ajudant en tot allò que ens demanen ajudar, sigui el que sigui, vivint la meva passió blaugrana amb la PB Creu de Sant Jordi des del 1993 i, des del 2010, cavalcant damunt les onades amb una Harley i amb els meus companys i camarades.

Les últimes setmanes visc sacsejat per una nova descoberta. És, si voleu, una puerilitat, però m'he quedat tan pillat que fins i tot m'ha motivat aquest post: he descobert els Dropkick Murphys, he descobert un grup amb una força musical i vital tan salvatge en tot el que són les seves cançons que me n'he quedat totalment pillat.

Casualment, un dia avorrit, vaig arribar, via The Rumjacts, un dels altres grups irlandesos de la diàspora que fan rock i punk amb arrels folks irlandeses, als Dropkick Murphys, i a un tema increïble que no puc parar d'escoltar: ROSE TATTOO.

Desobte tots aquests mons dispersos que habitaven dins meu d'una manera caòtica es catalitzaven en un cert sentit d'ordre amb aquest tema. Tot aquest món meu dels tatuatges, del rock, de la boxa (i/o arts marcials), de la cervesa, dels pubs, del sentiment, de la camaraderia, dels referents, d'una pertinença col·lectiva i fins i tot del mite d'una Pàtria... tenien lletra, música i imatge: Rose Tattoo, dels Dropkick Murphys.
Els Dropkick Murphys són un grup de la comunitat irlandesa de Boston, una comunitat obrera, però que ha preservat com a símbol de la comunitat i valors col·lectius la identitat irlandesa i els seus valors i referents.

No és una evocació romàntica. És una afirmació actualitzada a la realitat dura dels seus barris i way of life. Com es forma una identitat? Com es conserva? Com es transmet un sentiment de pertinença? Com es fa de tot el que és el nostre dia a dia una cançó, i com s'hi integra magistralment tot?

Sents les guitarres, i pots pensar que és un dels grups que omplen els pubs irlandesos de Dublín fins a Belfast. Però gairebé simultàniament veus que sonen molt dur. Molt més dur del que fan els tradicionals grups de música folk irlandesa. I llavors la veu desgarrada del cantant, que sembla arrenca la seva ànima amb la força com lidera un discurs musical sense concessions. Et quedes hipnotitzat pel video. El grup està en un pub. El seu pub. Cigarretes. Whiskey. Samarretes, tatuatges i gorres. I les imatges no són les d'una bucòlica Irlanda. Són el seu barri. És la seva gent. Són les obres on treballen. Són els carrers on transiten. Són aquestes fronteres tan difuses com permeables i díficils de transitar que van des d'un rosari penjant de la guitarra fins el cotxe tirotejat per qüestions de bandes.

El tatuatge d'una rosa esdevé així un símbol col·lectiu. D'amor. De pertinença. De compromís. De ser-hi. D'haver-hi estat. La música contundent i la veu desgarrada t'arrosseguen per les imatges del video. La seva gent tatuada. La seva gent boxejant. Un cartell que apel·la a l'orgull de ser irlandès. Uns nens. I la imatge d'una creu o una verge o un àngel caigut en un cementiri. I més tatuatges de roses. I més carrers. I la veu del cantant que t'arrossega de l'orgull a la duresa del dia a dia.

Al final del video una imatge que ho expressa tot: una bandera nordamericana onejant en solitari en el jardí d'una de les cases.

La rosa tatuada lliga la seva tradició i les seves arrels a la seva realitat. Les fan possibles, totes dues. Les combinen. Conviuen una amb l'altra. Des de Boston, amb un so irlandès, amb un orgull a flor de pell de col·lectivitat que va des de la seva gent, el seu barri, fins a la bandera dels EUA.

Des de Catalunya, l'independentisme, sempre ha tingut un ull fixat en el que passava a Irlanda. Inspirà Macià. Inspirà Estat Català. Inspirà Palestra. Sempre des del punt de vista de la lluita interior. Finalment les dues realitats nacionals, polítiques i socials s'acabaren imposant. I els catalans fa anys que sortosament no hem mirat el model irlandès com a cap model vàlid per a la nostra emancipació nacional. De fet ara són els irlandesos els que miren amb més interès el nostre model.

Ara nosaltres estem més a prop d'Escòcia que d'Irlanda. Però jo no podré deixar de sentir un llampec d'emoció travessant-me l'ànima sentint The Foggy Dew. De la mateixa manera que ara ja no podré mai de tenir en els Dropkick Murphys un referent musical que relliga les meves grans passions: la comunitat, les tradicions, la fe, la pàtria, la gent, els tatuatges, la boxa, els camarades, el pub...

Vaig jurar que si salvàvem la ciutat de Barcelona de la depredació irresponsable de la Colau i els seus depravats vividors consumidors de subvencions públiques em tatuaria una rosa. No ho vam aconseguir, i la ciutat de Barcelona, la nostra estimada Barcelona, tindrà 4 anys de calvari en mans d'aquests irresponsables, incompetents i il·luminats antisistema i anti tot en el que creiem, anti tots els valors de la nostra civilització.

Però el valor d'una promesa no és tant quin sigui el seu resultat sinó quin sigui el compromís que solemnitza.I jo miro una vegada i una altra el video de Rose Tattoo dels Dropkick Murphys i tinc clar perquè m'haig de tatuar una rosa.

Crec en els meus. Crec en la meva cultura. Crec en la meva tradició. Crec en la meva gent. Crec en Déu. Crec en un nosaltres. Crec en un d'on venim. Crec en un on anem. Crec en la col·lectivitat. Crec en els meus camarades. Crec en els meus tatuatges. Crec en ser forts. Crec en la boxa. Crec en el rosari que penja de la capçalera del meu llit. Crec en la senyera. Crec en un somriure. Crec en una abraçada. Crec en sortir-nos-en tots plegats. Crec que només val la pena creure si el creure té un sentit de comunitat. I crec, sobretot, que creure ja és en si mateix un compromís.

Per això em tatuaré una rosa.

Per recordar que tenim davant gent com la Colau que no creu en res. Que no creu en la ciutat. Que no creu en la comunitat. Que no creu en el futur. Que no creu en les tradicions. Que no creu que res del que som tingui cap valor. Que no creu que el nostre esforç, treball i sacrifici tinguin cap valor, que ens considera uns pringats per treballar i esforçar-nos en el dia dia. Que no creu en cap altra cosa que no sigui exercir un control social sobre tot el que som i volem ser, que no sigui anul·lar la nostra individualitat i llibertat com a manera d'anul·lar qualsevol aspiració col·lectiva.

SOM I SEREM! I ens tatuarem roses perquè ens haureu d'arrencar la pell si voleu que renunciem a tot en el que creiem, a tot el que forma part del nostre país, de la nostra cultura, de la nostra tradició, dels nostres valors. No podreu amb nosaltres. Resistirem. Vencerem. Serem lliures, prosperarem, serem comunitat. I ni mil Colaus ho podran impedir. Perquè ens haurien d'arrencar la pell a tires. Un a un.

ROSE TATTTOO

DONEC PERFICIAM