En el fons, tot és una qüestió de valors i de models

Avui fa dues setmanes vaig patir l'agressió més dura que fins ara he rebut. Faltava poc per entrar al Camp del Barça, a la final de Copa, i mentre estàvem tranquil·lament amb la colla fent unes cerveses, es van plantar davant nostre un grup de 8-10 ultres, es van alinear en fila, van aixecar el braç fent la salutació feixista i van començar a cantar el «Cara al sol». El que seguí això fou un episodi de violència brutal.

Però seguim. Aquí estem. Amb el mateix compromís i convicció de sempre. DONEC PERFICIAM

Des que el procés va agafar força i carta de naturalesa com l'eix central de les reivindicacions del poble de Catalunya, l'unionisme ha intentat, de manera sistemàtica, victimitzar-se, han volgut presentar-se com a víctimes d'una -absolutament inexistent- violència independentista associada al procés.

De fet, i això és el més greu, en el nostre país el monopoli de la violència civil sempre l'han tingut els mateixos: l'extrema-dreta espanyolista (des de l'època de la Falange i altres fins els que en els nostres dies en són hereus, com els que em van agredir a mi fa dues setmanes) i l'extrema-esquerra que en podríem dir «antisistema» (des de la FAI fins als seus vandàlics hereus de Can Vies o de tots aquests que es creuen amb el dret de destrossar la ciutat cada cop que surten al carrer).

El catalanisme polític sempre n'ha estat al marge, d'aquesta violència. És cert que en determinades conjuntures hi ha hagut expressions violentes de l'independentisme, però sempre davant una violència institucional que no deixava marge a cap altra expressió. Són expressions sorgides en contextos de dictadures militars. Només el tram final de Terra Lliure s'apartaria d'aquesta constant, però va ser una violència que, de no ser pel desgraciadíssim atemptat de Les Borges, no hauria passat d'anecdòtica, i que mai va tenir un suport polític que superés la testimonialitat. També sobre això vaig escriure en una ocasió, per dir que un dels fets que en les últimes dècades han permès l'esclat independentista fou la valenta acció auspiciada per l'Àngel Colom, que va portar a la dissolució de Terra Lliure.

Si s'hagués mantingut una, ni que fos testimonial, expressió de violència, no seríem on som. Som on som perquè el cos central del catalanisme, ara del sobiranisme i de l'independentisme és profundament democràtic, cívic i pacífic. Així ha estat, així és i així serà. Sempre.

Per això m'indigna que els qui són hereus d'una violència institucional exercida sense contemplacions contra el poble de Catalunya des d'un estat, l'espanyol, que sempre ha recorregut a l'ús de la força per aplacar les legítimes aspiracions de Catalunya, i els que són hereus també de la violència ultradretana, que gairebé sempre ha gaudit d'impunitat als nostres carrers, ara es facin les víctimes i menteixin com ho fan invocant una violència absolutament inexistent.

Sigui per herència familiar, sigui per les meves conviccions cristianes, sigui pel que sigui, jo mai he cregut en la violència. Quan el 1984 vaig començar a militar en l'independentisme, ho vaig fer a La Crida, que feia de la no-violència, identitat, formava part de la seva naturalesa més intensa i més reivindicada públicament.

Això no vol dir que no cregui en la fortalesa com a valor, que no cregui que hem de ser forts, individualment i col·lectivament. El moviment Palestra, format els anys trenta per prohoms com Batista i Roca i Pompeu Fabra, volia imprimir al jovent dos grans valors: INTEL·LIGÈNCIA I CARÀCTER. Per això combinava la pràctica esportiva i la formació intel·lectual, cultural.

Només un poble culte i alhora fort és capaç de fer front als seus reptes col·lectius, i fer-ho amb saviesa i amb fermesa. És aquesta combinació un ideal de militància que m'agradaria tots compartíssim.

I tot això ens confereix caràcter. El caràcter és, al cap i a la fi, aquesta fortalesa interior individual que fa que siguem més útils col·lectivament. Potser hi ha gent que neix amb un determinat caràcter, però no tinc cap dubte que el caràcter és forja. I per forjar aquest caràcter el més important és una ment oberta, una bona base cultural, una bona disposició física i, sobretot, un bon fonament de valors. Sense solidesa de valors, no som res.

I si tenim tot això ja ho tenim tot. Ja no fallarem.

Dissortadament, i malgrat tot el molt que hem fet i hem crescut, és en l'absència de caràcter i en l'assumpció o idealització d'uns valors equivocats on ara mateix tornem a tenir una de les nostres principals febleses.

Jo sóc catòlic, tinc fe, i vaig ser «format» en uns valors cristians que reivindico, però també sé, òbviament, que hi ha molta gent amb qui comparteixo uns valors als que hi arriben sense necessitat de tenir fe. En una carrera universitària de les que s'imparteixen a Catalunya (la universitat és el meu món) hi ha una assignatura que sempre m'ha fascinat, es diu «Els Arguments Universals». Crec que és una bona manera d'aproximar-se al que estic parlant. Si canviem «arguments» per «valors» serem capaços d'entendre la reiteració històrica, gairebé atemporal i també aterritorial, perquè s'acaben donant a totes les cultures i en tots els moments històrics, d'uns determinats valors.

A Catalunya podríem fer un tractat dels nostres particulars «arguments universals» o intemporals. Perquè, per desgràcia, alguns d'ells veiem com es reprodueixen al llarg de la nostra història sense que sembli siguem capaços d'extreure'n cap lliçó. Per sort, de la mateixa manera, sempre hi ha «herois» disposats a desafiar aquesta condemna a la que alguns, potser sense adonar-se'n, ens atenallen.  

I avui aquesta reflexió la concreto ara mateix amb tot el que està protagonitzant ERC des de les vespres del 9N i fins ara mateix.

En el seu moment vaig dir que ERC havia entrat en una espiral destructiva, sense que ningú no sabés com. Ja vaig dir que aquesta actitud els havia portat a que quasi es carreguen el 9N, que és el més gran que hem fet en aquest procés. Només es va «salvar» perquè la CUP no els va seguir. Si la CUP els hagués seguit, no hauríem tingut 9N. Aquesta actitud va seguir després, amb el menyspreu i rebuig a l'extraordinària proposta que va fer el President Mas per a unes eleccions plebiscitàries amb una gran llista central de país del Sí que superés els partits.

I s'ha mantingut fins els nostres dies. El que passa és que ara ja tenim més claus per a interpretar-ho tot i veure per on van les coses. L'ERC d'ara torna a estar submergida de ple en el marc mental de l'ERC dels tripartits. L'ERC d'ara considera que allò que és prioritari és carregar-se a Convergència. I que els seus aliats naturals són tots els que s'oposen a Mas.

Hem tornat a l'ERC de Companys i s'ha abandonat tot el que podia ser l'ERC de Macià. Per la seva transcendència, el seguidisme patètic de la Colau i els seus n'és la màxima expressió.

A diferència d'ERC, jo sé que la independència només serà possible amb tots. Que ens cal tothom i que no hi sobra ningú. Que hi ha una sèrie d'objectius i valors que podem compartir tots. I que fer-ho possible és l'únic que ens pot permetre guanyar.

A diferència d'ERC, que ho nega als altres, jo sé que malgrat la seva estratègia sigui letal, les files d'ERC estan farcides de bona gent, d'autèntics i incombustibles patriotes.

ERC, i és una pena, a aquestes alçades de la pel·lícula encara no sap com ordenar els seus valors. Així, passa de considerar que el tripartit PSC-ICV-ERC era la gran aposta nacional, a creure que el tripartit a impulsar era el que Junqueras va practicar a Brusel·les amb en Tremosa i en Romeva, per tant amb CDC i ICV. I ara han tornat a posar en marxa la centrifugadora de valors, referents i objectius, i la gran aposta, que deriva d'una barreja de terrible acomplexament i de pors, són els Podemos en les seves diverses expressions. I que Mas i el món convergent no només no són un aliat amb qui col·laborar, sinó que s'ha de fer tot el possible per destruir-los.

És una pena. És un autèntic desastre. Si ERC no hagués abandonat el marc mental del 2012-2013 ara ja hauríem fet unes eleccions plebiscitàries, el Sí hauria guanyat espectacularment i estaríem recorrent les etapes decisives de la independència.

I dissortadament estem instal·lats en un escenari esgarrifós, on hem fet créixer les incerteses i que ha convertit tot allò de bo que havíem aconseguit fer...en cendra. I no estem a temps de tornar al moment previ a l'inici del desastre. Si intento ser optimista sé que al màxim a que podem aspirar és que el lideratge del President Mas eviti el col·lapse, i que dins d'ERC es vagi entenent d'una manera sincera que ni Mas ni Convergència, ni el que representen, són el seu enemic a batre. No em serveixen acords de mínims que es compleixen amb distància i displicència funcionarial. Si seguim així, el 27S serà un calvari.

ERC, i encara no sabem com ni per què, s'ha abocat a un marc mental trentasissista, més a prop d'aquella ERC de Companys que obre les portes dels quarters a la FAI perquè s'armin, amb tot el drama i la derrota que aquesta decisió va comportar, que de l'ERC de Macià edificada sobre els valors d'Estat Català, d'on provenia.

I aquí és on topem altre cop amb els valors. ERC avui ha votat la Colau. Com es pot votar algú que ha rebutjat totes les condicions que ERC li va posar? Com es pot votar algú que qualifica, amb total impunitat i desvergonyiment el President Mas de ser la màfia? Quins valors hi ha al darrere d'això? Ja us ho dic jo: cap. Només hi ha acomplexament i confusió. Hi ha una total absència d'intel·ligència i de caràcter, aquells valors de Palestra.

Només ens en sortirem si els valors que compartim són la confiança, la complicitat i la fe. No una fe cega o religiosa. Una fe edificada sobre el creure en un nosaltres. ERC, des del 9N, tot el que fa ataca al «nosaltres». No sóc un il·lús. Aquest «nosaltres» només es pot refer si els fonaments des del que a ERC s'està analitzant tot el que està passant compten amb uns valors i uns models diferents dels que ara mateix fan anar.

Cal tornar a Macià. Cal tornar a Carrasco i Formiguera. Demà a Unió voten quin serà el seu futur i la seva participació al procés independentista. Si la captura del partit pel Duran no ho impedeix, la militància d'Unió votarà NO, per ser fidels al llegat i martiri de Carrasco i Formiguera, i Unió i la seva bona gent estarà amb la independència. Companys expulsà al Congrés Carrasco i Formiguera de la Minoria Catalana. ERC ha de decidir si els seus valors són els de Macià, amb qui Carrasco i Formiguera estava al balcó el 14 d'abril del 31, i per tant, amb el President Mas, o són els de Companys i l'acomplexament letal davant la FAI i els seus hereus.