Campions! I homenatge a Jan Laporta (amb crítica constructiva)

Ara arribo del camp, les birres prèvies del partit amb els amics, el fantàstic ambient a l’estadi, i guanyar-hi la lliga… és molt gran!!!

Aquest equip és increïble, magnífic. La lliga ha estat disputadíssima, rècord de punts, i amb el Madrid trepitjant-nos els talons tota la temporada. I l’equip ha aguantat molt bé, fantàsticament, jugant, guanyant, immunes a la pressió. Deixant-s’hi la pell, com diu aquest feliç eslògan.

Després de tot el que ha caigut des de Madrid aquesta temporada, aquesta lliga té un sabor molt i molt dolç, molt gratificant. Que els donguin!

El Pep i el Xavi a més a més ho han reconegut: ens en deuen una. Enguany hagués fet qualsevol cosa per ser dissabte vinent a la final de Madrid. Era l’any. Clarament era l’any. Però en fi, són coses que passen.

Avui, tanmateix, crec que és del tot just i necessari retre homenatge al president d’aquest Barça triomfant, en Joan Laporta. I no només a ell, també a tots els qui han fet possible aquest Barça llegendari.

Aquesta nit, en la cel·lebració del triomf, que també era el comiat d’en Jan Laporta, m’ha semblat injust que no se li hagi retut homenatge unànime. Tinc pocs dubtes que el seu mandat, amb els anys, anirà creixent, anirà fent-se gran i finalment, no passarà molt de temps, que arribarà el reconeixement que ara, per motius més aviats mesquins, se li ha negat.

Laporta i el seu equip, aquell col·lectiu tan jove i preparat que ens va il·lusionar a tots des del primer dia, va arribar a la Junta amb un equip en pràctica fallida en tots els camps: l’esportiu, el social, l’econòmic…

I tanca el seu període de mandat d’una manera absolutament brillant: 2 champions, lligues, copes, intercontinental… HO HEM GUANYAT TOT, i continuem amb ganes de guanyar-ho tot.

Esportivament, és una etapa extraordinària. Costarà molt tornar a encadenar una etapa de triomfs tan brutal, tan esportivament brillant, amb títols, triomfs i aquest joc meravellós. I fer-ho amb un model esportiu tan nítid, clar i atractiu.

A més a més, aquest equip que encapçalava en Laporta va tornar la identitat al Club, amb un catalanisme desacomplexat, totalment arrelat als valors del nostre club. Ens va fer recuperar l’orgull de barcelonisme i catalanisme, un maridatge excepcional que alimenta el club i el país. Uns valors i una tradició de la que no ens hauríem d’haver apartat mai i que no hauria d’estar ara sota sospita, com sembla estar-ho sentint algun dels candidats. El millor Barça de la història és el Barça que ha recuperat les seves senyes d’identitat, que ha viscut de cara als seus valors, i els ha promocionat desacomplexadament, amb orgull. I vull resaltar les vegades que sigui necessari que aquest viure el barcelonisme des de la catalanitat desacomplexada és un dels grans llegats de l’era Laporta. Sempre n’estarem orgullosos, i sempre se li haurà de reconèixer.

Socialment, a més a més, el Club està en un moment extraordinari, amb una projecció excepcional. L’estadi sempre ple. Els carrers plens de gent amb la samarreta del Barça. El món, pràcticament tot el món, té en el Barça un referent de qualitat, esportiu, de club, de valors. I això és obra també d’en Laporta i del seu equip, de tots els que hi ha estat. Igual que ho té la dimensió cívica, amb UNICEF, o el combat als violents, exemplar i fins i tot quixotesc.

Per tant, crec que el mandat Laporta serà, en poc temps, un mandat llegendari, i se li farà justícia, i no se li negarà el que ara tan mesquinament s’intenta negar o menystenir. I ja és greu, ja, que hagi passat això. Profundament injust, molt injust. Que avui, quan en Pep Guardiola ha volgut tenir un record per al president, no s’haurien d’haver sentit mai els xiulets que s’han sentit, i l’ovació hauria d’haver estat espectacular. No ho ha estat. I això diu molt poc a favor nostre. Fins i tot els més recalcitrants opositors, si no estan bojos, haurien de tenir aquesta mínima decència per a aplaudir la tasca d’en Laporta, que hagi fet tot el que ha fet, ell i els qui l’han acompanyat al llarg d’aquests anys.

Queda clara, per tant, la meva devoció laportista. Estic molt orgullós d’haver-li donat suport quan era a l’Elefant Blau, quan es va presentar a les eleccions i les va guanyar (allà estàvem, a la seu electoral, al Passeig de Gràcia, amb un ambient difícil d’oblidar…), i també finalment en la tan injusta moció de censura que va patir, allà vam estar, donant-li suport públicament. El seu mandat ha estat extraordinari i el temps li farà justícia, aquest període esdevindrà llegendari, i jo, i tots nosaltres, hem tingut la sort de poder-lo viure, disfrutar, al camp, en desplaçaments, a París, a Roma, a València, a Mònaco…

Què ha pogut passar perquè en Joan Laporta no hagi tingut, ara mateix, aquest reconeixment unànim que crec que tant es mereix?

També hi ha hagut errors. Seria neci no veure-ho, no analitzar perquè això ha estat així. I no n’hi ha prou amb la remissió a les “conspiracions”, tot i que està clar que la majoria de la premsa no ha tingut amb ell, com a president del Barça, el tracte que es mereixia, no dic ja un tracte llaudatori o d’ensabonament… n’hi hauria hagut prou amb un tracte just. Però això no ha estat així, i des de molts mitjans se li ha negat el que no se li hauria d’haver negat mai.

És evident que en Joan Laporta ha tingut en la seva estratègia comunicativa greus deficiències. No ha funcionat bé. No sé on acaba la responsabilitat del seu equip en aquest àmbit i on comencen les dificultats substancials, que són les que deriven del mateix personatge.

Però costa d’entendre que una persona, amb el seu carisma, que el té, i havent aconseguit tot el que ha aconseguit, no hagi tingut una relació més fàcil amb els mitjans. Alguna cosa hi ha.

Un altre problema, aquest molt més greu, que té vasos comunicants amb altres coses que poden millorar, és que crec que hi ha hagut poca transparència. Si una crítica puc fer és que crec que aquesta junta no ha fet tots els esforços de transparència que els socis mereixem, que hi tenim dret. I això ha estat així a gairebé tots els nivells: el representatiu, l’econòmic i patrimonial i fins i tot l’esportiu. Hauria calgut més transparència, explicar més les coses i impedir que planés l’ombra dels dubtes o els rumors sobre certs àmbits de la gestió. La millor manera de tallar-ho és oferint una transparència que no s’ha tingut, o s’ha tingut insuficientment.

Això va ser especialment dur en l’etapa de les dues temporades que ens vam passar en blanc, a zero títols. Això va ser després de la final de París, quan tots pensàvem que iniciàvem un cicle i vam caure en una etapa fosca, on es negava el que era una evidència per a tots, que l’equip tenia problemes, per més que estigués a dalt, que les estrelles, especialment Ronaldinho no rendia, i que tot eren notícies de festes i comportaments inadmissibles. El moment més crític de l’etapa Laporta és, sense cap mena de dubte, el que d’alguna manera concentra els mals d’aquell període, quan en Laporta fa aquell desafortunadíssim discurs davant les penyes, i parla de gent que es vol fer passar per barcelonista i no ho és, i “el loro” i “que no estamos tan mal”. Allò va ser un desastre, allò va ser com un retorn als pitjors temps del nuñisme, amb aquells discursos buscant enemics, parlant de mals barcelonistes, i negant l’evidència, perquè realment sí que estàvem malament.

Però es van prendre mesures, que tots vam aplaudir, i es va posar al Guardiola al capdavant del nou projecte, i es va fer neteja. Per tant sí que estàvem malament, i s’havien de prendre mesures, i es van prendre, i es va encertadament, molt encertadament. Per això, entre d’altres coses, em semblava especialment injusta la moció de censura. Però no podem negar que aquesta crisi va existir, que mentre hi érem instal·lats no es va gestionar prou bé, però que es va saber rectificar, i es va fer molt bé. Per tant, bravo, perquè també d’un president gran com en Laporta és el saber rectificar i redreçar el rumb de la nau.

Una altra cosa que estic segur li ha passat factura a Jan Laporta és l’haver acabat el mandat en una profunda solitud, sense els companys bàsics amb els que va generar el projecte. Això és greu. I això és la part més crítica del seu lideratge. Perquè per a mi els bons lideratges tenen també aquest component de saber generar equips i mantenir-los. I no pot ser que totes les persones amb veu autoritzada d’aquell projecte ja no estiguin amb ell, i ara pràcticament només estigui envoltat d’aduladors o gent que calla i no té cap idea pròpia. Perquè no ens enganyem, en Sandro, n’Ingla, en Soriano, en Vicens i en Godall eren el nucli dur del projecte. Alguna cosa aquí no ha funcionat bé. Que algú plegui és fins a cert punt normal en projectes que acumulen tanta tensió, però que acabin plegant tots això és un punt feble del seu mandat. El tema Godall ha estat, en aquest punt, la gota que ha fet vessar el got. I si es vol dedicar a la política, faria bé de reflexionar-hi, perquè en política això és encara més important que en un club que té un sistema presidencialista.

Finalment, i en aquesta anàlisi que estic fent dels punts negatius que ha pogut tenir el mandat del millor president de la història del Barça, també haig de fer referència a una situació que crec que no ha gestionat gens bé, i ha comportat problemes: el seu festeig amb el salt a la política.

Crec que aquest tema no l’ha portat gens bé. De fet l’ha gestionat fatal, un autèntic despropòsit, i de la manera com ho ha fet no n’ha sortit guanyant ningú, ni ell, ni el club, ni res, només els seus detractors.

Si hagués tingut l’ocasió de poder-li explicar, li hauria recomanat que com a president del Barça es mantingués en una postura més institucional. L’anunci del possible salt a la política ho ha contaminat tot.

Abans deia que un dels grans llegats del mandat Laporta és aquesta catalanitat desacomplexada que ha donat al Club, tornant-lo als seus orígens, als seus valors. Sí, el que ha fet en aquest àmbit és molt gran i enormement positiu, més encara perquè apareix vinculat als valors de l’èxit que hem tingut i de la seva absoluta conversió en un club de referència mundial. Però el fet de que encara president del Barça, hagi “entrat” en el joc polític, ha habilitat a dues coses negatives:
- que ara, aprofitant aquest descens a les arenes partidistes, hi hagi qui parli de “despolititzar el club”, com un eufemisme que ja tots sabem què vol dir, treure-li càrrega de catalanitat, tornar a aquest sentiment que cal viure, com aquell que diu, en la intimitat, acomplexadament.
- Que es vegi tot plegat com un intent “avantatgista” de personalitzar i capitalitzar-ho. Si hagués mantingut una postura estrictament institucional no s’hauria generat aquest cert rebuig. Aquesta personalització pot provocar que la catalanitat que ha imprès s’evapori amb la seva persona, perquè ha anat massa lluny en el seu “ús”.

M’estranya que no hi hagi hagut ningú que li hagi pogut veure que el seu currículum com a polític hauria crescut més si hagués finalitzat el seu mandat amb una activitat presidencial més institucional i menys “partidista”. Crec que no hi ha ningú que discuteixi a Joan Laporta que pugui expressar com vulgui les idees que té, però hi ha una línia que ha franquejat i que ha portat problemes al club, a ell mateix i a les seves opcions.

A mi personalment m’encanta veure el president del Barça en una mani de l’Onze de setembre o fent soflames independentistes. Pensava que ens anava de conya. Però també sempre he pensat que si el president del Barça estigués mantingués un activisme tan actiu en un àmbit ideològic que comparteixo amb ell, ho estigués fent per a un altre àmbit ideològic, estaria que m’enfilaria, i cada dia a la porta de Tribuna demanant la seva dimissió, segons el que estigués postul·lant… Pel bé del seu projecte, pel bé dels valors de catalanitat recuperats per al club, pel bé del mateix Barça i fins i tot pel seu propi bé, no hauria d’haver franquejat certes línies. Ha estat un error fer-ho. Hauria d’haver estat més institucional, i, d’alguna manera, “reservar-se” per a les qüestions més estrictament nacionals, les convocatòries o crides de caràcter nacional, no partidistes.

Crec que si ho hagués fet així, s’hauria salvaguardat més el seu llegat d’un Barça de catalanitat desacomplexada, crec que no hi hauria hagut ningú que tingués els ous de plantejar passes enrere com ara es fa. Això, a més, hauria proporcionat menors tensions en tot el club i el que l’envolta, hagués preservat millor la seva presidència, la seva figura, i crec que hauria permès que, un cop acabat el seu mandat, el seu possible salt a l’arena política s’hagués viscut molt més positivament, menys qüestionat a nivell ciutadà del que ara ho ha estat (discrepo d’en Laporta del discurs que fa que a nivell polític s’hagi critica el seu possible salt a la política, això no és cert, ningú li ha negat, és més, crec que tots els partits han estat molt escrupulosos en aquest tema i, responsablement, no han plantejat cap polèmica que de retruc hauria pogut afectar al Club).

Jo no sé què farà ara el millor president que mai ha tingut el Barça, el millor president del millor Barça de la història. En Jan Laporta acumula ara mateix una enorme capacitat de lidertge. Però crec que necessita una certa distància perquè pugui emergir, en les condicions necessàries, el Laporta líder polític. És un lideratge del qual el país no en pot prescindir, el necessitem. Però em temo que si ara mateix decideix fer el salt, es cremarà, malbaratarà inútilment el seu enorme potencial de lideratge. Per tant, i tot i que ja tindrem ocasió de desenvolupar-ho més endavant, en una anàlisi estríctament política, crec que fora bo per al país preservar un lideratge de futur com pot ser el de Jan Laporta, i no cremar-lo o immolar-lo ara, perquè ni ell pot rendibilitzar el seu enorme llegat, ni la situació de l’espai polític en què vol intervenir dóna per cap altra cosa que per al ridícul permanent.

En definitiva, avui hem tingut l’oportunitat de cel·lebrar un nou èxit esportiu, la consecució de la Lliga, de mans d’un equip que és clarament el millor Barça de la història.

Avui, també, s’acaba pràcticament el mandat del que ha estat el millor president de la història, en Joan Laporta. Està a punt de finalitzar un mandat, al capdavant d’un projecte, que esdevindrà llegendari. No ha tingut el reconeixement que es mereixia, i això ha estat profundament injust. Però no tinc cap dubte que el temps situarà, mai millor dit, a cadascú al seu lloc, i a Joan Laporta com el que realment ha estat, el millor president de la història del Barça. Avui, des d’aquí, el meu homenatge i agraïment. Gràcies, Jan.

Visca el Barça i visca Catalunya lliure!