Els meus desitjos i -amb perdó- decàleg per al nou projecte en l'espai polític convergent

D'aquí a dos caps de setmana (9-10 de juliol) el món al voltant de l'espai polític -en un sentit ampli- convergent farà un congrés, no sé si dir-ne de "refundació" o de "fundació". El matís és important, però jo que em considero algú informat, ben bé no ho sé.

Si que sé en canvi de la importància que té per al país el que facin, tant per conservar i ampliar la majoria social per la independència com per al Govern en el "mentre no hi arribem" i en el post independència.

La sacsejada del procés independentista a un dels espais polítics que més ha afectat i està afectant és el que havia ocupat fins aleshores CiU, un sobiranisme moderat, el gran gestor autonòmic, representant de les classes mitjanes en un sentit molt i molt ampli, que recollia des de sensibilitats conservadores fins a socialdemòcrates, incloent-hi socialcristians i liberals.

Si CiU i el seu espai han estat un dels més sacsejats és precisament perquè des d'aquestes posicions que tradicionalment havia ocupat i representat ha transitat en menys de 4 anys fins a l'independentisme explícit. Per no fer-ho llarg, la sacsejada en aquest espai polític ha tingut tres claus:

- la pinça de la pèrdua de suports electorals entre el votant més patriòtic que paradoxalment en la transició de Convergència cap a l'independentisme explícit ha preferit recolzar ERC i el públic moderat que no ha seguit aquest trànsit cap a l'independentisme

-trencar la coalició històrica amb Unió Democràtica, que en el moment clau va trair la voluntat dels seus fundadors i màrtirs, com Carrasco i Formiguera i enlloc de donar suport a la independència va preferir oposar-s'hi des d'un presumpte espai de catalanisme autonomista constitucionalista. D'aquest fet se'n deriva un altre amb fortes implicacions de cara a aquest procés de generar un nou projecte polític: la creació de Demòcrates.  La trencadissa amb Unió va estar acompanyada d'un moviment intern, dins la mateixa Unió, de tota la gent hereva de l'ideari i el llegat dels seus fundadors. Primer van intentar que l'històric partit es posicionés a favor del procés, en el que sens dubte era ocupar el seu espai natural, el seu destí polític. En no aconseguir-ho, per l'enorme control sobre l'aparell de 30 anys de caciquisme de Duran, van abandonar Unió i van recollir tot el llegat dels seus fundadors, que forma part així del projecte polític que van endegar, Demòcrates, per vehicular tot l'espai socialcristià de Catalunya, en fidelitat a la Pàtria i a la independència. Aquesta nova formació, renovada en lideratges i formes, compta amb un capital polític de primer nivell, amb Toni Castellà al capdavant i amb l'aval de líders històrics com Joan Rigol, Núria de Gispert i fins i tot els fills de Carrasco i Formiguera. I amb un planter de nous lideratges joves i de gran projecció com el d'en Pep Martorell, Titon Laïlla, etc.

-haver de sacrificar un dels seus grans actius, el seu líder i president de la Generalitat, Artur Mas, per fer possible que del 27S en sortís un full de ruta i un Govern.

Tot això, acompanyat d'una realitat molt dura:

- el procés els ha situat com a objectiu preferent de la guerra bruta amb la que els aparells de l'estat han volgut combatre el procés independentista. Els líders de Convergència i el mateix partit han estat víctimes d'informes falsos que han esdevingut clau per manipular l'opinió pública en diferents eleccions, com ara els informes falsos sobre el President Mas durant la campanya electoral al Parlament del 2012, i que van costar a CiU la majoria absoluta, o els informes falsos sobre l'alcalde Trias, que van ser hàbilment aprofitats per una oposició immoral, com la que representa Ada Colau, i que va costar l'alcaldia a CiU. Durant la campanya del 27S els fiscals de confiança implicats en la guerra bruta també van ordenar escorcolls salvatges i mediàtics a la seu de Convergència, en un altre intent d'evitar la majoria absoluta de Junts pel Sí, cosa que també varen aconseguir.

- a banda de la persecució amb intenció de destruir políticament les víctimes (Mas, Trias, etc.), la guerra bruta també ha fet servir Convergència per atacar el que clarament identificaven com a la gran amenaça per a l'Estat i la gran fortalesa del procés independentista: la unitat política i cívica al voltant del Sí a la independència. Aquesta unitat sempre s'ha intentat rebentar usant de palanca els atacs i la guerra bruta sobre Convergència, que si la corrupció, que si generant desconfiança, etc.

- una altra conseqüència directa sobre Convergència i els seus lideratges és que fins ara són els únics imputats i perseguits penalment per impulsar el procés. Convergència està assumint, fins ara, en solitari, l'acció repressora de l'estat, fins al punt que aquesta mateixa setmana s'ha fet pública l'obertura de judici penal contra el President Mas i les conselleres Rigau i Ortega pel 9N. I se suposa que en breu, perquè per l'aforament al Congrés actua amb causa separada, el Tribunal Suprem farà el mateix amb qui llavors també era conseller Francesc Homs.

En aquest context en 10 dies el que fins ara era Convergència iniciarà el seu procés de refundació o de fundació d'un nou espai polític.

Ni he estat ni sóc de convergència. Tot i això, en les últimes cites electorals he donat suport explícit al President Mas, i m'he sentit molt proper i molt solidari a tot el que han fet, que ho valoro com a clau per al procés.

Des d'aquesta proximitat i des del màxim respecte al que decideixin fer, no em resisteixo a fer una cosa que segons com pot ser una mica lletja, dir-hi la meva. No voldria que es veiés com un "consejos vendo que para mi no tengo", o que a l'hora de dir el que cal fer tots tenim receptes i som molt savis, però a l'hora de gestionar un canvi només hi són els propis gestors del canvi, amb les seves dificultats, contradiccions, tensions i, en el món convergent, injustes solituds i incomprensions.

Però entenc la transcendència del que van a fer, i, des d'una total lleialtat, voldria assenyalar algunes coses que crec aquest procés hauria de tenir present, perquè vull que els hi surti bé, perquè el país necessita que els hi surti bé. 

Decàleg -amb perdó- personal per al nou projecte polític:

1. Cal que la fundació o refundació es plantegi a fons, no com una operació superficial o de maquillatge. Els reptes, les dificultats, àdhuc els problemes que té actualment aquest espai necessiten que la seva reformulació es faci molt i molt a fons, anant als elements centrals, nuclears, del projecte, i revestint-los d'una nova arquitectura, a tots els nivells. No han de tenir por al vertigen de "reinventar-se", com no van tenir vertigen a l'hora de liderar i fer els sacrificis que han calgut en el procés independentista.

2. El nou projecte hauria de saber combinar dues vocacions polítiques:

- la d'un projecte polític abocat a assolir la independència, per tant pensat i útil per a aquest temps que vagi des d'ara fins la independència, amb els requeriments tan singulars i específics que tindrà.

- la d'un projecte polític cridat a ocupar un espai polític molt clar en la Catalunya independent, des del primer minut de la fundació del nou Estat Català.

3. Ideològicament el nou projecte hauria de cobrir un espai polític de centre/centre-dreta/dreta modern, europeu, que identifiqui i defensi políticament i socialment valors clau. Al meu entendre en aquest espai s'hi haurien de sentir a gust sensibilitats polítiques com ara els liberals, els socialcristians, els conservadors i una certa socialdemocràcia. Però no tindria cap sentit que s'etiquetés amb cap d'aquestes sensibilitats. Els temps ja estan per sobre d'aquestes etiquetes.

Un dels grans reptes, fins al punt que jo crec serà un dels termòmetres amb els que es mesurarà el que en surti d'aquest congrés fundacional o refundacional és com gestionin la integració, participació, inclusió, acord, el que sigui, amb Demòcrates i el seu llegat socialcristià. Aquí caldrà generositat per part del món de convergència i del món de Demòcrates. Però no entendria que aquest procés no sumés tots dos mons. Que ho facin com vulguin, però que ho facin, i que ho facin bé. Per a mi és una de les claus de tot plegat. Hi estaré atent.

4. Lligat a l'anterior: cal renovar discurs i cal renovar les formes. Cal modernitzar el discurs i cal modernitzar les formes. A fons. Hi ha prou base i bagatge per fer-ho. I hi ha un entorn intel·lectual que pot ajudar molt. Aquest diàleg ha de ser fructífer. S'ha de començar a visualitzar ràpidament.

El món convergent durant molt de temps s'ha acostumat a viure sent el blanc de les crítiques, menyspreu i desconfiança, àdhuc burleta, de tothom. Això ha fet que el seu discurs hagi acabat, com el d'aquests boxejadors que estan rebent per tot arreu, molt a la defensiva, molt per a explicar-se, molt per a justificar-se. Paradoxalment això s'esdevé mentre aquest mateix món convergent pot exhibir una molt positiva feina de de govern i de gestió del país, que l'ha modernitzat i que l'ha dotat d'una economia sòlida, d'una sanitat i d'un ensenyament de primer nivell, d'unes universitats i d'una recerca entre les millors d'Europa, etc etc.

Poso un exemple. Els últims anys des de sectors d'aquesta esquerra tan horrorsosament dogmàtica que representa ICV-EUA, ara els Comuns, i també els antisistema com la CUP, però també amb acomplexament còmplice en la crítica, tot i que més moderada, d'ERC o del PSC s'ha acusat a Convergència de "privatitzar" la sanitat. Aquesta acusació es "fonamentava" p.ex. en el recurs puntual a la prestació privada consorciada del servei públic de sanitat. Davant d'això el món convergent sempre s'ha defensat, no sense raó, exhibint les dades que demostren la impostura de les acusacions, atès que durant el tripartit aquesta pràctica va tenir un major abast del que ha tingut amb els convergents.

Per a mi aquest plantejament a la defensiva, tot i que l'entenc, és un error. Com a especialista en gestió i avaluació pública que sóc, sé perfectament que qualsevol servei públic es pot prestar directament per l'Administració, o via el concurs o la participació de la prestació privada. Que es faci d'una manera o una altra no altera mai el caràcter de prestació pública d'un servei. El que per a mi necessita la societat no és un "i tu més", sinó que s'expliqui que recórrer a la prestació privada conserva íntegrament tots els drets dels ciutadans i pot permetre incrementar les prestacions i fins i tot estalviar recursos a l'Administració, ser més eficaç i més eficient.

Renovar discurs vol dir ser actiu socialment. Tenir una organització i una xarxa en diàleg permanent amb la societat, empapant-se de les seves inquietuds i alhora actuant de prescriptor de les polítiques clau per fer progressar aquest país i generar més i millors oportunitats per a tothom.

5. Cal renovar i enfortir lideratges corals de referència al voltant del Govern -Puigdemont- i del projecte -Mas-. Això ja s'està fent, però s'ha de visualitzar amb força. Aquí el món convergent té un planter extraordinari amb molts alcaldes joves que estan fent una feina extraordinària a les seves ciutats. Aquest món municipal ha d'emergir amb vocació de lideratge nacional sense posar en perill la força i el crèdit municipal assolit. Estic pensant en alcaldes com el d'Igualada, com el de la Seu, com el de Valls, com el de Gandesa o com ho va ser en el seu moment el de Girona, en Carles Puigdemont, actual President de la Generalitat.

Renovar lideratges no és només rejovenir lideratges. En cap cas. Es pot ser jove i estar totalment desfasat. Evidentment que cal rejovenir, però també cal incorporar moltes cares noves, de fora del món convergent, que aportin valor i frescor provinents del món de l'acadèmia, de la ciència, de l'empresa, etc etc.

Aquest procés té ara mateix un gran actiu en l'actual President de la Generalitat, el MHP Carles Puigdemont. Al meu entendre encarna totes les virtuts de la renovació que estic defensant siguin prioritàries en aquest procés. Cal molt Puigdemont. I també cal p.ex. molta Neus Munté. O molt Toni Castellà. O molta Míriam Nogueras. O molt Ramon Tremosa.

6. Cal ser contundent tancant les pàgines del passat que més poden perjudicar la credibilitat del nou projecte. Foc nou. Compromís inequívoc amb la transparència i contra la corrupció. No tinc cap dubte que en l'actual Convergència ja no hi ha res del que en un passat hi va poder haver i que va donar peu a les causes actualment obertes. Tenim una prova molt clara, de que ara ja no hi ha res del que hi podia haver hagut en el passat: tota la trama de guerra bruta dels aparells de l'estat han regirat el món convergent de dalt a baix, els seus actuals líders, les seves famílies, etc. I no han trobat res, fins al punt que han hagut d'acabar inventant-se coses, fent informes falsos.

Doncs bé, aquesta nova realitat no només s'ha de posar en valor, sinó que cal fer-ho de manera solemne, amb un compromís inequívoc en la inflexibilitat davant qualsevol pràctica que vulneri la transparència i la netedat en la gestió pública.

Però no només això. El nou projecte ha mostrar-se molt més decidit del que és la seva cultura organitzativa al llarg d'aquests anys. Aquest no acabar de trencar mai amb en Duran, tot i saber que els estava xuclant la sang. Aquesta tolerància incomprensible amb el que ha fet l'alcalde de Tortosa, que per edat i trajectòria estava cridat a ser un dels puntals de la renovació, i en canvi ha fet una de les coses més vergonyoses dels últims temps, com és banalitzar un monument franquista, perpetuant-lo, enlloc d'eliminar-lo sense contemplacions. No era un tema local. Era un tema nacional, era un tema moral. Era inadmissible, i s'ha admès, incomprensiblement s'ha admès, i fins i tot se li ha permès ser cap de llista a les eleccions del 26J per Tarragona. Això no pot ser. Mai més. És de bojos. El nou projecte, si admet, tolera o fa la vista grossa davant episodis així naixerà encadenat al passat. Lo que no puede ser no puede ser y además es imposible. Doncs això, el que ha passat a Tortosa no podia ser, però no s'ha actuat per fer-ho impossible. I ara les conseqüències ho contaminen tot.

Un altre exemple de falta de reflexos és com s'ha gestionat que el nom del sr. Gordó hagi sortit en les converses de la trama de guerra bruta dels aparells de l'estat contra Mas i el procés. Igual és molt injust tot el que diuen d'ell. No ho sé. En tot cas, com a observador, sí que sé que "resoldre" el tema amb una simple nota de l'afectat no és admissible. No sé que calia fer, però passar pàgina com s'ha fet segur que no.

7. Cal una estratègia per obrir-se a molts nous sectors socials als que fins ara el món convergent no hi ha arribat mai, no els ha sabut gestionar, dialogar, incorporar. El votant convergent és un dels més envellits. No es pot tenir el vot de nous sectors socials sense arribar-hi, sense incorporar-ne lideratges, sense dialogar permanentment amb la complexitat de la nostra societat, sense assumir com a pròpia tota la diversitat de la nostra societat.

Cal un discurs en relació a la Catalunya urbana i metropolitana. Cal superar l'estigma de la cultureta, per incorporar també a la realitat del nou projecte la realitat de la nostra societat, els seus orígens diversos, la seva riquesa lingüística (amb el català i el castellà) i la vitalitat creativa d'una societat hiperconectada al món. I ara simplifico injustament, però cal també superar l'estigma de la botigueta per ser la veu dels emprenedors, de l'empresa, de les classes mitjanes, de les seves inquietuds, de les seves il·lusions, dels que comencen, del que emergeixen i dels que ja han pogut aprofitar oportunitats socials i econòmiques. La veu, la cara, les idees, la política i la gestió dels qui se centren en crear més i millors oportunitats per a tothom.

I ningú està en millors condicions per fer-ho que el nou projecte que surti d'aquest procés.

8. Hauran de pensar com superen l'aïllament i ostracisme mediàtic al que el procés independentista els ha condemnat. El contra convergència tot s'hi val s'ha traslladat, per motius diversos, a gairebé tot l'espai de comunicació de masses, opinadors, etc.

9. Caldrà també fortalesa comunicativa i discursiva per evitar quedar atrapats en marcs conceptuals absurds que promou una certa trama política i cívica, amb un evident interès partidista. Coses com l'absurditat delirant d'haver abandonat el concepte d'independència pel de República Catalana. Coses com ser torejats energumènicament per l'ANC, quan converteix les sigles d'un partit en el seu lema: Endavant República Catalana (ERC) o quan convoca una Diada territorialitzada triant les seus amb un únic criteri: evitar fer-ho a cap ciutat o vila amb alcalde o alcaldessa convergent.

Aquesta darrera campanya he sentit, i me n'he alegrat molt, al President Mas parlar de l'Estat Català. Aquesta és la idea, aquesta és la via, aquest és el futur.

Seria important també que el nou projecte que emergeixi d'aquest procés sigui un projecte plenament situat, també pel que fa al seu funcionament intern, en el s.XXI. Participatiu i deliberatiu, amb una democràcia interna viva, que incorpori mesures com una limitació raonable de mandats. Connectat en xarxa i present territorialment. Funcional i àgil.

10. Finalment, per cloure aquest decàleg, SER AMBICIOSOS! Aquest espai té un full de serveis i una garantia excepcional de talent, coneixement i experiència per ser el partit clau del nou estat català, qui amb més garanties construeixi aquest nou país i el situï entre els més avançats d'Europa. Desacomplexadament.

No ho sé, amics. Potser se me n'ha anat una mica l'olla amb aquest decàleg, sobretot perquè és molt còmode fer-ho des del sofà de casa. Però sóc sincer en traslladar el que són les meves inquietuds perquè aquest procés en el que està immers aquest espai polític culmini amb èxit. Si ho fan, sé que serà el meu espai polític. I estic convençut que el de molta altra gent.

Molta sort, amics. I tot el meu reconeixement per tot el que heu fet i el sacrifici exemplar que esteu demostrant saber assumir per fer realitat la independència.

DONEC PERFICIAM

El 26J com a evidència que necessitem repensar el tram final fins a la INDEPENDÈNCIA

Em confesso incapaç d'entendre el vot a Espanya, i que el PP hagi pujat el que ha pujat, el que ha passat amb la gent de Podemos, etc. Per tant, no entro amb el que ha passat al país veí.

Del que ha passat a Catalunya, crec que tenim moltes coses per reflexionar, per parlar i per valorar, sobretot des del punt de vista de fer realitat la independència, l'Estat Català. Avui potser no és el millor dia -nit- per fer-ho, però a la vista dels resultats electorals no puc evitar compartir algunes reflexions.

Valoració dels resultats de CDC i d'ERC:

- CDC ha salvat els mobles. Cada elecció està esdevenint un repte per a la formació. Aquestes han seguit perdent vot, però han pogut consolidar els 8 diputats que varen obtenir el 20D. En el seu moment més convuls com a partit polític, han aconseguit no retrocedir, el que ja és un gran èxit ateses les circumstàncies.

Els 8 diputats no han d'amagar que s'han perdut vora 80.000 vots en relació al 20D. Vots que no han anat enlloc de manera significativa. L'objectiu de CDC aquestes eleccions era no perdre massa en relació al 20D, i ho han assolit a nivell de resultat en nombre d'escons, però han seguit perdent vot.

És evident que CDC ha de fer front a la seva refundació de manera ambiciosa, sense maquillatges, pensant molt bé quina és la seva situació real, ara mateix, quina és la seva ambició i què han de fer per passar d'un punt a l'altre. Espero que siguin conscients de que han de fer moltes coses, canviar-ne moltes i fer-ho a fons. Espero que en el seu DAFO, en els punts febles, siguin sincers amb ells mateixos i no els hi faci por apuntar totes aquestes coses que passen al seu voltant i que no els beneficien, que fa que, malgrat ser el partit que més sacrificis està fent per la independència, això només els estigui portant pèrdues de suports.

Necessitem un espai com el que tradicionalment ha representat el món convergent i el món democratacristià en aquest país molt fort, molt cohesionat, molt ambiciós i amb capacitat de convèncer la societat de que el rigor associat a la marca s'ha imposat pel damunt dels elements negatius, que són els que s'hauran quedat fora en el procés de refundació.

- ERC: al meu entendre són qui ha rebut una patacada més forta en aquestes eleccions, perquè han fracassat en tots els objectius que s'havien marcat:

• Van rebutjar, no van donar cap oportunitat, a una estratègia unitària de l'independentisme, i això ens ha portat, com el 20D, a una nova derrota de l'independentisme. A Catalunya han tornat a guanyar els Comuns. Si s'hagués repetit Junts pel Sí la victòria hauria estat segura, l'independentisme hauria guanyat, i amb molta força. En termes globals l'absència d'unitat, amb tot el que implica de mobilització, engrescament, etc etc. sabem que implica perdre al voltant del mig milió de votants... I tot això ho hem perdut, i d'aquí la derrota, una derrota inqüestionable.
• Aspiraven, així ens ho van vendre, a competir per guanyar vot entre els comuns i entre la CUP. Doncs bé, en relació al 20D com a molt hauran guanyat uns 30.000 vots, que sigui com sigui no deixa de ser una total ridiculesa davant l'objectiu que tenien. Els Comuns han repetit victòria, per tant no han arribat al votant dels comuns, ni tan sols al que a les enquestes diu que votaria Sí en cas de referèndum d'independència. Però és que a més a més, els comuns han perdut al voltant dels 80.000 vots, és a dir, que ni dels que perdien, han aconseguit captar vot significativament. Pel que fa a la CUP, meritori cop de mà d'alguns il·lustres els últims dies de campanya, com David Fernández, però no sembla això hagi mobilitzat gaire.
• I la seva gran aposta, el que explica que hagin renunciat a fer tot el possible per una victòria indepe el 26J, que era la lluita per l'hegemonia amb CDC, doncs home, sí, han eixamplat una mica les diferències, però seguim amb els mateixos diputats uns i altres. Cert que ERC ha crescut una miqueta i CDC ha seguit baixant, però si tenim en compte que CDC hi arribava en el moment més convuls de la seva història, això sembla un guany no sé si més pírric que ridícul o més ridícul que pírric.

Si en el món convergent han de reflexionar molt de cara a la seva refundació, en el món d'ERC han de reflexionar molt sobre totes aquestes estratègies que tracen sense cap fonament i que no aporten CAP mena de guany a l'independentisme. Ni un!!!! Només alguns rèdits estrictament partidistes.

A això hem d'afegir-hi (ara que ja ha passat tot, que ja ha acabat la campanya) que per assolir aquests rèdits partidistes ERC ha fet coses indignes, com intentar fer servir en benefici propi -partidista- la guerra bruta impulsada pel Ministerio del Interior. Lleig, molt i molt lleig. Impresentable.

Valoració des d'un punt de vista de la INDEPENDÈNCIA com a objectiu:

Crec que tenim molts elements sobre els que reflexionar. Al nostre país es configuren unes majories polítiques entre eleccions massa divergents entre elles perquè puguem ignorar el fenomen. És molt complicat. No hi ha lectures fàcils. Però crec que el pitjor que podríem fer és ignorar-ho.

Prou soflames, prou poesia èpica i prou negar realitats. Assisteixo amb certa estupefacció en els darrers mesos -com a mínim jo ho veig així- a un canvi en el discurs que tradicionalment havia fet l'independentisme, molt argumental, analític i pedagògic, cap a un discurs a base de soflames, de frases ocurrents i lirisme èpic. Aquest "nou" enfocament assoleix el seu moment més crepuscular quan, una vegada i una altra, davant tot el que passa, enlloc de fer-ne una lectura realista, sortim amb discursos impostats, de fals optimisme, de que tot va bé i de que res del que passa no ens afecta el més mínim.

Entenc que forma part del lideratge intentar mantenir sempre alt l'ànim. Però no estic segur que fer-ho perdent la credibilitat ajudi. Hi ha molts exemples. Des de tot el que ha passat al nostre Parlament des del 27S ençà, fins a l'evident pèrdua de capacitat mobilitzadora.

Les últimes manis o convocatòries que hi ha hagut han estat bastant fracàs. Ho va ser la de la CUP, aquella de la xorrada del "desobeïm", però a la que s'hi va sumar Déu i sa mare... excepte gent. O ho ha estat aquesta darrera, de dimecres mateix, davant la Delegació del Govern, on no devíem ser més de mil o dos mil. Com en els vells temps. I amb furgonetes de la policia nacional. Tot plegat un déjà vu.

Avui mateix han sortit en Gabriel Rufian i n'Oriol Junqueras per valorar els resultats electorals i semblava estaven eufòrics, que quin gran èxit, que tot va bé i que tot molt endavant.

Curiosament la paraula independència crec que no ha sortit ni una sola vegada. Ara tot és aquesta collonada superlativa de la República. O sigui, que ens costa horrors fer transitar aquest país de l'autonomisme, catalanisme, sobiranisme... a l'independentisme explícit, i quan ja hi ha arribat tothom que hi havia d'arribar, deixem de parlar d'independència, i tot és la rucada aquesta de la república. Algú veu als escocesos, ara que estan promovent el seu segon referèndum per la independència, parlar de la "República escocesa"??? Clar que no. És que és de bojos. Autènticament de bojos.

No. No estem en un bon moment. L'independentisme està en un moment de certa convulsió i negar-ho seria tan absurd com perjudicial per a les nostres aspiracions.

Conservem moltes fortaleses, moltíssimes. Però estem sistemàticament negant les nostres febleses, que són creixents. I encara més, les intentem superar amb pilotes endavant que la majoria de la gent no entén i que només generen soroll, molt soroll, i confusió, com està passant amb això del RUI.

Jo no tinc ni puta idea de si això del RUI és el que més ens convé ara o no. Només sé una cosa, amb aquesta política de treure'ns coses de la xistera perdem credibilitat.

Crec que és urgent que des de l'independentisme, sobretot en el seu lideratge polític i de la societat civil, s'imposi la calma i una reflexió serena sobre com estan les coses.

Si el full de ruta ha quedat sobrepassat pels esdeveniments, els qui l'estan gestionant i liderant són els primers que han de valorar-ho i oferir un diagnòstic, unes explicacions i, sempre que calgui, unes noves propostes. I ho han de fer des de la discreció, des del rigor i des de la unitat.

Necessitem tornar als valors i la manera de fer que han permès acumular la majoria social independentista que va quedar acreditada el 27S. Cal treballar sobre la realitat, no ignorant la realitat. Cal explicar les coses, no fer soflames. Cal assumir la complexitat del nostre país i intentar trobar un relat que ens permeti trenar complicitats i no perdre-les.

Mireu el que vull dir, d'aquesta complexitat: deixant a banda el vot als comuns, perquè fins ara no s'han cansat de repetir que a ells no els comptem ni en el sí ni en el no (fet que mereix ser tractat a banda), el 27S el vot indy va sumar 1.965.000 vots i el vot unionista 1.608.000 vots; el 20D el vot indy va ser de 1.188.000 davant els 1.495.000 unionistes, i aquest 26J el vot indy ha estat de 1.109.000 i l'unionista de 1.395.000.

Alguna cosa ens passa. Sí, ja sé, ho sé perfectament, que eleccions diferents, motivacions diferents i vot diferent. Potser això és el primer que ens hauríem de plantejar. Com és que no hem aconseguit convèncer, en ple procés independentista, p.ex. al 1.628.000 votants de Junts pel Sí (ja no hi compto la CUP) de que la independència ens l'estem jugant en cada elecció (Junqueras dixit!)?

Alguna cosa de tot plegat no m'acaba de quadrar, i l'últim que necessito són soflames o lirisme èpic, i menys encara que ningú m'intenti vendre cap moto. I si és l'últim que necessito no és per fer d'aixafaguitarres, sinó perquè sé que la independència és un objectiu prou complicat com perquè negar realitats no ens ajudi gens a assolir-lo. I als resultats em remeto.

Si a aquestes dades hi sumem els Comuns, que jo crec que l'únic que fan és camuflar la seva opció contra la independència amb joc de mans, la situació encara és més crítica des de molts punts de vista. Admeto que el CIS assenyalava que al voltant d'un 35% de votants dels comuns votarien Sí a un referèndum sobre la independència. Però un 65% no. Això tampoc no ho podem negar-nos-ho.

I què està passant amb el vot moderat d'aquest país, aquest vot de classes mitjanes que havia tingut l'antiga CiU? Si els resultats de CDC serveixen per mesurar-lo, tenim problemes, i greus. Si amb el vot frontissa dels comuns tenim un repte i una oportunitat, amb el vot moderat tenim una urgència perquè molt em temo, com fa molts mesos que alerto, que l'estem perdent, que ens està deixant.

No ajuda GENS a fer una reflexió serena l'estat d'exigència i urgència històrica que tots plegats, alimentats pels nous marcs que generen les xarxes socials, estem provocant.
Curiosament crec que som els que més anys portem militant per la independència els que menys ens deixem arrossegar per aquestes "urgències", per aquests "tenim pressa" o aquests "ara o mai". I no perquè no vulguem ser independents demà millor que d'aquí dos dies, sinó perquè sabem que la independència és un objectiu tan difícil que allò que millor podem fer és fer sòlides les posicions des de les quals assolir-la. Jo prefereixo esperar un any que engegar-ho tot a dida. I no dic amb això que hàgim d'esperar un any ni fer-ho demà. Dic que allò prioritari, per a mi, és una reflexió serena sobre la situació i sobre com volem fer front a aquesta fase final per assolir la independència. Perquè no vull fer llufa. Perquè no ens podem permetre fer llufa. Cal fer-ho, però cal fer-ho bé. Si fer-ho bé vol dir el full de ruta i el calendari del Parlament, fem-ho. Però si vol dir que cal modificar-los, fem-ho.

Estic totalment en contra de la proliferació d'iniciatives anàrquiques i suplantadores de legitimitats en relació al procés, crec que només fan que afeblir-nos. De què collons uns quants que s'han trobat uns quants dies "presenten" una Constitució al Parlament de Catalunya de la futura República CAtalana aka Estat Català???? Ens hem tornat bojos?????? PROU!

Com deia abans, hem de recuperar els valors i la manera de fer que ens han dut més lluny del que mai hem arribat. Necessitem uns partits polítics per la independència forts i units. I necessitem una societat civil forta i mobilitzada, no arrossegada. Necessitem rigor. Necessitem pedagogia. Necessitem credibilitat.

I no em sembla, i el resultat de les eleccions d'avui m'ho ratifica, que res de tot això ho estiguem fent bé. No hi ha res perdut ni res guanyat. Si volem guanyar la nostra llibertat, estem obligats a fer-ho bé, i això implica reflexionar sobre el que ha passat del 27S ençà, fer un diagnòstic seré i sòlid, i assumir-lo per tots, amb normalitat i amb disciplina.

SOM-HI! DONEC PERFICIAM! ESTAT CATALÀ!

Aproximació als èxits i fracassos de la guerra bruta contra l'independentisme

Dimarts el diari Público va començar a difondre 4 hores de conversa entre el Ministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz i el responsable de l'Oficina Antifrau de Catalunya, organisme que fiscalitza l'actuació de l'administració catalana i que és nomenat per majoria qualificada pel Parlament de Catalunya.

Les converses evidencien l'estratègia de l'estat espanyol per combatre l'independentisme: la criminalització, buscant el seu desprestigi i el dels líders del procés, tant per decapitar el moviment com per oferir-ne una imatge de corrupció generalitzada que el col·lapsi via desànim i distància i desconfiança de la gent i dels diferents agents.

La conversa "enxampa" a dos dels protagonistes d'aquesta estratègia de guerra bruta contra l'independentisme. No cal molta imaginació per veure-hi al voltant seu molts altres protagonistes, associats i compinxats per perpetrar aquesta trama: els fiscals de confiança, els responsables de mitjans de comunicació al servei de les clavegueres de l'estat i tota una trama de polítics corruptes que s'ofereixen per col·laborar-hi i per beneficiar-se'n, des de diferents posicions.

Convergència, no em cansaré de repetir-ho, ha estat, és i serà, la peça clau perquè ara tinguem aquesta majoria social per la independència, per això ha estat el gran objectiu d'aquesta conspiració contra l'independentisme. Convergència és qui ha fet un viratge polític més fort, des de l'autonomisme cap a l'independentisme explícit, en el que han aconseguit implicar la majoria del seu electorat. I aquest viratge i aquesta majoria de l'electorat que ha transitat fins a posicions independentistes era, és i serà la clau de la majoria social per la independència. Sense això no hi seria. Per això en aquesta trama decapitar els responsables d'aquest gir, singularment el President Mas i en Quico Homs era clau, era el gran objectiu estratègic. Per això surt el nom de Germà Gordó, com un peó al servei d'aquesta trama i objectiu de fer canviar el rumb de CDC.

Germà Gordó nega qualsevol participació en aquesta trama. Però de fa temps que el nom de Gordó està associat a la resistència interna en el món convergent contra d'aquest gir independentista.

Surt també algun nom d'Unió. Totalment previsible. Unió, i singularment qui ha estat el seu líder feudal durant gairebé 30 anys, Duran i Lleida, era una de les cartes de la trama estatal contra el procés independentista, tot i que el seu nom encara no hagi sortit. Això fa molt temps que ho sabíem. El gran dubte de tot plegat és com ha estat que a Convergència li ha costat tantíssim desempallegar-se d'un soci tan deslleial i que els sotmetia a un desgast tan brutal. El 2012 vaig demanar, des d'aquest mateix blog, que Mas i CDC fotessin una patada al cul a Duran. No ho van fer i durant tres llargs anys aquest no fer-ho va permetre a Duran i la seva Unió sotmetre a un desgast permanent a Mas i a CDC.

Però també entenc als convergents, des d'un punt de vista molt humà. Són els únics que han hagut de posar-ho tot, a nivell personal, polític i col·lectiu, a disposició de ser sacrificats per tirar endavant el procés. Això no ho ha hagut de fer ningú més. I a més a més ho han fet sempre acorralats per un entorn polític i social que els hi ha negat qualsevol confiança, reconeixement o suport. Ho han fet des d'un entorn que els ha criminalitzat políticament i socialment, com a partit i com responsables polítics i de govern. Ho han fet des d'un entorn que no ha valorat absolutament res del que han fet i ha menyspreat tot el moltíssim que han fet. En un context així entenc que humanament han pogut pensar que podria ser millor conservar el soci de sempre que no pas fer-se un nou harakiri i quedar-se encara més aïllats del que ja ho estaven.

No sé com acabarà el tema Gordó. Però sí sé que a hores d'ara el que passi és pràcticament irrellevant. Allò important és que si donem credibilitat al que recullen les converses, Gordó era un peó més per decapitar la direcció independentista de Convergència, amb Mas al capdavant. I aquesta decapitació, internament, en el món convergent, no s'ha produït ni es produirà. Allò que és important és que en aquest context de violents sotracs en el món convergent, s'ha mantingut cohesionat al voltant del lideratge de Mas, ara també Puigdemont, i del compromís polític per la independència, per l'Estat Català.

Un dels elements necessaris amb els que ha comptat la guerra bruta contra l'independentisme ha estat l'existència del que es coneix com a brunete mediàtica, que inclou tots els grans mitjans de comunicació de masses (TV, premsa i ràdio), i que ha actuat i actua al dictat de les instruccions que li arribaven de la trama, àlies aparells de l'estat.

És el moment de recordar una seqüència sense la qual no s'entén prou bé la cosa: el govern espanyol va "salvar" la pràctica totalitat de les entitats financeres espanyoles de la fallida, va facilitar-los-hi fons econòmics, va legislar al seu favor i va protegir-los de les males pràctiques que havien desenvolupat en els anys previs a l'esclat de la crisi. Totes aquestes entitats financeres són ara mateix les que controlen, directament o indirectament, els consells d'administració de la pràctica totalitat de mitjans de comunicació de l'estat espanyol (als que han rescatat de la fallida). Aquesta cadena de dependències és una de les grans manifestacions del poder de la casta i és el que ha fet possible el relat urdit per la trama dels aparells de l'estat contra l'independentisme. A l'estat espanyol no hi ha ni dret ni llibertat d'informació des del punt de vista dels mitjans de comunicació de masses.

Entre aquests elements i objectius que participen i fan possible la trama cal parlar també del paper dels partits polítics no independentistes. Després de les converses fetes públiques ja tenim evidència de la seva complicitat i participació en la trama, convertint el relat que fabricaven les clavegueres de l'estat en el seu discurs polític. I aquí hi trobem des del PP i el PSOE fins, també, els nous partits com Ciutadans i, el que és més penós, ICV-EUA, Podemos i els Comuns. La senyora Colau, actualment alcaldessa de Barcelona, va basar tota la seva campanya electoral en atacar Trias amb les acusacions de corrupció dels informes falsos que fabricava la trama dels aparells de l'estat.

El gran èxit, fins ara, de la trama de la guerra bruta contra el procés independentista:

Les converses que s'han fet públiques se situen, en el temps, abans del 9N, que és, justament, el moment en el que es produeix la gran ruptura, que encara arrosseguem, entre Junqueras i Mas, entre ERC i CDC.

Mireu, l'octubre del 2014, en un article en aquest mateix blog, jo escrivia això: "En allò que crec no puc estar-me de dir, és la sensació horrorosa que tinc que sobre la cúpula d'ERC planen alguns voltors que només fan que intoxicar el procés i generar-los-hi, induir-los-hi, marcs mentals i polítics enverinats, falsos i letals pel procés. És un secret a veus les filtracions que des de l'estiu s'estan generant en l'entorn de la cúpula d'ERC (alerta perquè no és una cosa banal, ja que crec que també han generat moltes desconfiances). És un temor compartit en silenci per moltíssima gent que respecta i s'estima ERC que la seva cúpula pot estar “atrapada” en un joc maquiavèl·lic d'amistats i vanitats amb personatges que arriben directament fins a les clavegueres de l'estat."

Sí, això era fa dos anys, quan aquesta trama de les clavegueres de l'estat estava plenament operativa i havia convertit en objectiu estratègic provocar la trencadissa entre ERC i CDC, entre Junqueras i Mas. Quan vaig escriure això, octubre del 2014, tenia certa informació del que estava passant, fins i tot amb noms i cognoms. I de la manera que vaig poder ho vaig intentar fer veure als companys d'ERC amb qui tinc més confiança. No hi va haver res a fer. Tot havia saltat pels aires. Ara, avui, amb tot el que s'està fent públic, ja sabem que va ser una operació perfectament planificada, en la que unes persones van ser letalment claus per traslladar aquestes informacions falses fins a la direcció d'ERC, que hi va caure de quatre potes, van donar-los-hi  credibilitat i no van donar cap oportunitat ni a Mas ni a CDC.

I, senyors, aquest punt, aquell agost 2014, és cabdal en l'èxit de la guerra bruta d'aquesta trama dels aparells de l'estat, perquè ens va portar a aquell punt de ruptura que és el que buscaven i que va estar a punt de carregar-s'ho tot.

Això és el que explica, també, que el proper diumenge l'independentisme no vagi a les eleccions amb una estratègia unitària. Perquè en la cúpula d'ERC fins ara el marc mental amb el que han estat prenent decisions és el que els hi van induir els aparells de l'estat.

Cometríem un error si ens miréssim la conversa del Ministre i el De Alfonso com una torrentada. Aquesta trama ha aconseguit notables èxits que quasi s'han carregat el procés:

- va rebentar les opcions del President Mas el 2012 amb els informes falsos sobre ell i la seva família

- va rebentar, com ja hem vist, la unitat Mas-Junqueras, CDC-ERC prèvia al 9N, fins al punt que gairebé aconsegueixen carregar-se'l

- la intoxicació a la cúpula d'ERC és el que els ha permès provocar que el procés entrés en fases agòniques, de fractura i de total desconfiança d'ERC cap a CDC, que des del partit republicà van voler escampar també cap a la societat civil. Carregar-se la unitat era un dels grans objectius d'aquesta trama, i ja tots sabem el desgast que tot plegat ha comportat al procés.

- Després de l'èxit de Junts pel Sí, la trama s'ha desplaçat a actuar sobre l'entorn cupaire i les seves relacions amb Junts pel Sí i el Govern, i també ho han fet amb notable èxit. Van aconseguir decapitar el President Mas, líder natural del fins llavors principal partit independentista, que va fer un pas al costat, en el que és una de les més grans manifestacions de compromís personal i generositat que hem tingut des de l'inici del procés i que va permetre salvar un procés que la CUP no tenia el més mínim problema en fer descarrilar. Com ha evidenciat ara, novament, carregant-se els pressupostos de la independència. Suposo que ja no queda ningú que no intueixi en tot plegat un nou èxit d'aquesta trama de les clavegueres de l'estat

Amb la mosca al nas:

Tot i que per les xarxes circulen versions de tota mena, a mi encara hi ha una cosa que em té amb la mosca al nas: qui està al darrere d'aquesta gravació? qui l'ha custodiada durant 2 anys? qui ha decidit "treure-la" ara? Quin objectiu últim persegueix fent-ho?

Perquè el que és evident és que al darrere de fer-ho públic no hi ha cap independentista. Qui ho ha fet segurament està combatent activament l'independentisme.Alerta, doncs.

En termes de lectura i aprenentatge per al procés independentista, crec que tenim algunes lliçons importants:

- la unitat és absolutament clau per a l'èxit del procés. Per això aquesta trama s'ha esforçat tant a dinamitar-la.

- Convergència potser té, de la seva etapa passada, algunes "motxilles", però no la Convergència d'ara. I, a més, sobre l'etapa passada, segurament els aparells de l'estat ja ho han regirat tot sense trobar res més, per això, en absència de noves coses des del tema dels Pujol, tot són informes falsos (Trias, Mas...)

- el que ha passat hauria de permetre a ERC i CDC recuperar l'estat d'ànim i la confiança mútua que van tenir entre novembre 2012 i juliol 2014. Els necessitem amb la complicitat que llavors compartien.

- l'objectiu de la trama és l'independentisme, fer avortar el procés independentista. Qui més ha rebut ha estat CDC i la gent de CDC. Però qui ha caigut de quatre potes en les trampes que els hi ha preparat la trama ha estat la direcció d'ERC. Tot això ara ja és aigua passada, i en sabem l'origen. Cal que ens blindem. L'objectiu som tots i les víctimes podem ser tots. La guerra bruta no pararà.

- Cal desplegar estratègies polítiques i comunicatives intel·ligents i eficaces que ens permetin denunciar la miserable complicitat necessària amb la guerra bruta de l'estat de la majoria dels mitjans de comunicació de masses i de molts polítics que van donant lliçons i només són una repugnant baula més en aquesta trama dels aparells de l'estat contra l'independentisme.

Aquí tenim, amb noms i cognoms, polítics que s'han aprofitat electoralment i miserablement de totes les merdes que han sortit d'aquesta trama. Però també tenim polítics, i comencem a saber qui són, que han format part directa d'aquesta trama i dels seus productes i estratègies.

- Cal recuperar el sentit col·lectiu que va tenir la Via Catalana. M'hagués agradat veure Mas, Puigdemont, Junqueras, Forcadell... en un acte unitari de denúncia de la guerra bruta. No l'hem tingut. Només hem tingut una compareixença de Mas, Homs, Rigau i Ortega, legítima però per al meu gust massa "partidista". I un hàstag lamentable d'ERC (#ERCgate) volent-se visualitzar, impúdicament, com a les úniques víctimes del que ha estat un atac global contra l'independentisme i del que, a més a més, ells no n'han estat les principals víctimes. A partir del 26J tot això s'ha d'acabar i d'una vegada per totes fins que assolim la independència.

- El que ha passat és una evidència de per què li diem "procés": perquè està viu i perquè està sotmès a tota mena de circumstàncies, algunes de les quals les controlem nosaltres, però la majoria no. Procés implica capacitat d'adaptació a aquestes circumstàncies canviants. I el que ha passat aquests dies situa el procés en un nivell i en un estat, encara indeterminat i imprevisible, però sense cap mena de dubte molt diferent d'on estàvem dilluns.

- Des de la mateixa nit de diumenge 26J ens haurem de posar a treballar per digerir el resultat electoral, i tot el que ha passat aquests dies, que ha estat molt greu. Si a això hi afegim la traïció de la CUP i la qüestió de confiança prevista pel setembre, crec que és el moment d'abordar la vigència i viabilitat del full de ruta com es va dissenyar al gener i d'actualitzar-lo en tot allò que calgui. Amb intel·ligència. Amb unitat. Amb democràcia. De cara.

Jo faig plena confiança al meu Govern, al President Puigdemont, al Vicepresident Junqueras, i al grup parlamentari de Junts pel Sí. I també faig plena confiança a la direcció de l'ANC que encapçala Jordi Sánchez. Entre tots hem d'actualitzar el full de ruta. I, disciplinadament, seguir-lo. Tots.

Vidència electoral, sadomaso, cropofília i guerra bruta contra l'independentisme

Les vespres de l'inici de la campanya electoral vam tenir un autèntic sotrac. Una de les pitonisses més mediàtiques, la nostrada Aramís Fuster, apareixia en una pàgina de "escorts maduras", tot i que ella deia que només exerceix de "ama" (dominant en jocs sexuals sadomaso) a canvi d'un "tribut" de l'esclau ocasional.

La truculenta història recollia el millor del gènere electoral en el que han derivat les campanyes polítiques espanyoles. L'elector assisteix, anava a dir estupefacte, però atès el seu conformisme diria que complaent, a aquest joc a mig camí entre la vidència, el tarot i el sadomasoquisme.

- Veo que no estás en un buen momento, verdad? Veo aquí en las cartas que hay algo que te preocupa mucho hace días
A l'altra banda de l'aparell:
-Sí, como lo ha sabido???????

Són coses així com la irrupció en campanya d'en ZP:  

"os preocupa la independencia de Catalunya, verdad?"
SIIIIIIIIIIIIIIIIIIII
"Tranquilos, no va a pasar. lo estoy leyendo en las cartas. En las mismas con las que dije "APOYARÉ"

Don Mariano i su "a favor" ha incorporat el gènere trilero a les arts adivinatòries i de projecció del futur. 

 "Heredé un déficit, sí, y ahora es mayor, y los de la UE nos esperan porque se nos ha ido de las manos, tranquilos, muevo la bolita del gasto autonómico y... donde está el déficit y el endeudamiento?" Pues sí, en la casilla de los catalanes, culpables.


Diuen, perquè jo no és un gènere sexual que hagi practicat ni m'atregui, que les bones "ames dominants" són les que saben portar al límit al seu esclau sense que aquest embogeixi, de manera que al finalitzar la sessió i sortir de "el paraíso del sado" es pugui reincorporar a la seva vida "normal" amb total "normalitat".

Mariano és un mestre, en aquestes arts. Arruïna un país amb decisions econòmiques absurdes, paga indemnitzacions multimilionàries als amiguetes mentre escanya la resta de la població i els hi roba qualsevol oportunitat, i quan tot sembla no pugui aguantar més somriu i diu "voy a bajar la retención del IRPF", i ooohhhhh! es respira amb gran alleujament.

Quan ja tenia escrit el post hem anat coneixent la història de la conversa entre el ministre del Interior Jorge Fernández Díaz i el cap de l'Oficina antifrau de Catalunya, una conversa en la que es posa d'evidència tota la guerra bruta de l'Estat contra l'independentisme català: com es fabriquen informes falsos, com es mouen els aparells de l'estat (fiscalia, jutges) i mediàtics per aconseguir abatre l'enemic independentista, és a dir, nosaltres.

Això ja no és el gènere de la vidència, sinó de fabricar una falsa realitat. En termes de pràctica política i sexual, el més baix, la coprofília, trobar un plaer pervertit i sàdic via fecal, és a dir, jugant amb la merda. Políticament, les clavegueres de l'Estat.

Aquesta conversa és repugnant. I, astorats davant aquest espectacle degradant de la condició de la persona, com degradant de la democràcia és obtenir proves de com funcionen les clavegueres de l'estat.

A mi m'ha recordat un video que va circular fa temps d'un famós periodista al llit, amb lenceria d'encaix com a tota vestimenta i una "ama" crec que guineana, de negra exuperància. Sodomitzat i lligat al capçal del llit el sagaç periodista, l'ama s'acostava fins l'alçada de la seva cara, s'apartava amb autoritat el fil del tanga que portava i li deia:
- me voy a orinar
I en sentir això la veu trèmula del tribulete, tan autoritària en mil i una tertúlies, proferia un patètic
- me apetece muchísimo
I tot seguit d'entre l'entrecuix exuperant emergia un raig de gruix sorprenent que regava tota la cara del seu esclau, otrora martillo de herejes.

Aquest és, més o menys, el nivell assolit per la política espanyola del PP i el seu entorn i les clavegueres de l'estat aquests anys d'esclat sobiranista a Catalunya. Mentre nosaltres protagonitzàvem una revolta democràtica, la revolució dels somriures, ells aprofundien en les pràctiques político-sexuals més execrables.  

Els de Ciutadans han jugat al paper d'alumnes avantatjats en tot això, però que els hi falta una mica de pràctica, i amb aquestes ganes de dir a tothom el que vol sentir, han acabat suplantant el paper de la vident: 

C's- Hola cariño, gracias por llamar a la consulta ciudana. Veo que estás sufriendo, verdad?
- Sí, mucho
C's- Has perdido a alguien importante hace poco, no es cierto?
- No, bueno, no sé, a mi abuelo, hace 15 años
C's- lo ves, las cartas no engañan. Y te preocupa que tus hijos están en el paro
- No, verá, no tengo hijos
C's- Claro que no, cielo, pero si los tuvieras te preocuparía, no es cierto?
- Sí, claro
C's- Lo ves??

Rivera, el apòstol de la moderació. Li pregunten: "Tiene usted alguna idea o propuesta?" i respon "por supuesto, somos el partido de las ideas, y de las propuestas, las de todos, tu dime qué quieres oir y yo te lo diré, tu dime qué te gustaría proponer, y yo te lo voy a decir, a ti, para ti. Sí, a los demás también, a todos, a cada uno lo suyo, no hay problema."

Però on més s'està recreant el Rivera és en el rol de líder vidente i carismàtic, quan es posa transcendent, al bar, i s'arrenca: "Oiga mire, España es algo serio y necesita centrarse para salir adelante"

Sempre hi ha algun despistat que arriba a la bona nova ciutadana sense la formació adequada, i és llavors quan li pregunten:

-Hemos estado descentrados, Don Albert, en todos estos años de alternancia entre PP i PSOE tutelada por la casta?
AR: -"Por supuesto que no, pero ahí tiene usted a Pablo Iglesias y sus venezolanos, y sus aliados separatistas, que estan causando un daño tremendo, terrible, a España, la estan descentrando y dividiendo"
- Entiendo.

Els Comuns, Podemitas i etc són l'últim actor en incorporar-se al taulell de joc hispànic. Van arribar amb força, però n'han après ràpid.

"Si avui sóc a Barcelona el corredor del mediterrani òbviament passarà per Barcelona. Però demà que seré a Saragossa passarà pel Pirineu central, i amb total gosadia m'atreveixo a dir que demapassat que estaré a Lugo, ensenyaré un mapa en el que es veurà clarament que el corredor mediterrani passarà per l'eix gallec-cantàbric. Som així, amics, el corredor del mediterrani és de tots, i no permetrem que ningú se l'apropiï".

Les eleccions del 20D vaig lloar públicament que per primera vegada des de la tutelada democràcia postfranquista els Podemos havien fet el mateix discurs a Barcelona que a Madrid, i que calia reconèixer la defensa d'una sortida democràtica, via referèndum, a la situació política de Catalunya.

Pero poco dura la alegría en la casa del pobre. Aquesta campanya del 26J el tema de la consulta catalana ha estat qualsevol cosa. 

"Ara sóc línia vermella, ara no ho sóc. Miri atentament aquesta carta, molt atentament. Ara l'agafo i sense mirar-la la fico entre la resta de la baralla, barrejo ben barrejat i... era aquesta?"
-No
"doncs és igual, tampoc importa quina era, perquè tampoc pensàvem fer gaire cas d'aquest tema i convertir-lo en decisiu quan tenim tantes altres coses de les que ocupar-nos"

A Catalunya la millor visita a la vident hauria pogut ser la d'ERC.

-"Ets feliç amb la teva parella?"
ERC- Quina parella?

-Pensava vivies en parella, això em diuen les cartes. M'equivoco?
ERC- No, perdoni, no s'equivoca. Bé, no ho sé. De fet, sap, venia per això. Crec que no. Bé, no ho sé. Bé, sí que ho sé, no. Bé, no és un no rotund, perquè sí, estem Junts pel Sí, i hem de seguir vivint junts, sap? Tot i que tampoc ha de ser per sempre. Però potser no deixar-ho encara. Però tampoc vull que ens vegin junts, tot i que ara com ara seguim junts i ho fem tot junts."

-Entenc, vida, entenc. No sé si t'ajudarà, però a les cartes em surt que això que tu dius que esteu Junts pel Sí té un futur molt prometedor
ERC- Ui, doncs gràcies, sap, però potser el que em passa és que no em satisfà que les coses ens vagin bé, potser necessito conèixer altra gent, buscar experiències noves, conèixer gent difent. Què li sembla? 

- El que tu diguis, carinyo, segur que t'anirà bé, perquè tens les coses molt clares, vull dir que amb el temps potser veus les coses més clares. En tot cas, paga aquí a la sortida, a mà esquerra, a la senyoreta de la recepció, d'acord, vida meva? no, no es que no em fiï de tu, és que no sé si saps per on has entrat, com hi has arribat, què has vingut a fer ni on és la sortida.

Però sens dubte qui millor s'hauria guanyat el sou hauria pogut ser la vident dels convergents.

- bona nit amor, com et dius?
CDC- bé, no ho sé, senyora. Ahir em deia d'una manera, abans d'ahir d'una altra i demà em diré d'una altra segur, que ja ho he decidit, però avui crec que em dic com em deia abans que tot comencés, tot i que llavors anava amb una parella que ja no hi vaig, i encara no havia matat al fundador de la nissaga ni el pare havia hagut de marxar de casa i uns vàndals ens l'estiguessin apedregant dia i nit. Sap, tinc com una sensació que ningú m'estima, sap que vull dir? 

- Sí, amor, però millor ens posem còmodes que això anirà per llarg...
CDC- oh, perdoni, que truquen, deuen ser del jutjat o de la policia, perquè tinc uns senyors que m'acusen de coses molt lletges, de desobeir...

- D'acord, tranquil, pren-te el teu temps
CDC- És que no tinc temps, sap el que vull dir.


LA MEVA TIRADA DE CARTES I EL 26J
Amors meus, benvolguts amics, benvolgudes amigues, veig el sotrac en les nostres ànimes. Però també veig una possibilitat que el que passi el 26J serveixi de reflexió. La unitat ens ofereix un potencial extraordinari que persistim en rebutjar. Una candidatura unitària de Junts pel Sí aquestes eleccions no només hauria arrassat a les eleccions, sinó que ens hauria convertit, amb total seguretat, en una força absolutament clau, sense la qual res, en qualsevol combinació per formar govern a Espanya. I d'aquesta situació n'hauríem pogut treure molt i molt rèdit. I això encara més després de tota la merda de guerra bruta contra l'independentisme que s'ha descobert amb les converses del Ministre de l'Interior.

Jo, com ja havia dit, votaré CDC, votaré Homs. Perquè són el partit que més ha sacrificat en aquest procés, perquè és l'únic candidat imputat per posar les urnes i perquè vull donar-los-hi suport en un moment complicat en el que necessiten estabilitat per poder consolidar l'adhesió a la independència de les classes mitjanes (en un sentit molt ampli) que proveeixen el vot convergent. És el flanc més delicat en aquests moments, que més perilla. Per a mi el vot a Convergència és el vot que més farà per consolidar la majoria social independentista, és el vot més necessari en clau independentista. Dit això, que cap vot indy no es quedi a casa, que tothom voti, sigui ERC o sigui CDC.

No tinc gens clar què passarà a Espanya. Ho estan fent tan malament com poden. Amb el cas català van interioritzar perillosament la política de "negació de la realitat", i ara estan submergits de ple en un escenari en el que qualsevol contacte amb la realitat del que diuen o parlen és pura coincidència, és influència del vident o tarotista de torn.

El que està per veure és fins a quin punt la societat espanyola s'evidencia, amb el seu vot, com un d'aquests clients silenciosos i discrets del sadomaso, que fan veure són "normals" i fan vida "normal", però se sotmeten voluntàriament a vexacions i càstigs de tota mena... La merda descoberta els últims dies provocarà saltar del sado a la cropilia entre bona part de l'electorat espanyol?

• Veurem el PP recuperant escons o serà penalitzat per tot el que han fet i està passant? Ahir creia que millorarien resultats, avui no en tinc ni idea, una total incògnita.
• Superarà Pedrooo la síndrome Cruella de Vil (àlies Susana Díaz) i tota la buidor que l'acompanya? Crec que no. Però podria ser que es beneficiés d'una certa polarització post converses del Gal mediàtic? Podria ser....
• Els Podemitas i Comuns tindran premi per navegar sense mullar-se? Crec que sí, però potser menys del que apuntaven a començament de campanya, com a mínim a Catalunya, i sobretot després de l'episodi Gal mediàtic. Crec que a Catalunya les seves expectatives seran sensiblement inferiors, transvassant part del vot que podien haver tingut a l'independentisme.
• Els cuñaos de C's superaran la síndrome barra de bar? Crec que no, que perdran suports entre la parròquia. I després del Gal mediàtic encara més.
• ERC farà alguna cosa diferent al 20D? Doncs tot apuntava que en cap cas, però el factor Fernández Díaz ara mateix és una incògnita que juga a favor seu. Crec que pot ser la formació més beneficiada del que ha passat, recuperant vot indy abstencionista a les generals o que podia estar a En Comú.
• CDC arribarà a port després de navegar, altre cop, enmig la tempesta? Crec que sí, que les coses poden anar més o menys com van anar el 20D i que el Gal mediàtic també pot mobilitzar bona part del seu electorat menys mobilitzat o distant aquestes eleccions...

En tot cas, nosaltres ho haurem viscut entre el "hagan juego" del Gal mediàtic dels aparells de l'estat i el SEGUIM incondicional del moviment independentista.

DONEC PERFICIAM

Criticar el caràcter de "procés" és criticar el compromís militant independentista de les generacions que ens han precedit

És un dels primers dies de primavera del 1984. Amb uns amics de l'institut veiem un anunci de la Crida a la Solidaritat reclutant voluntaris per al 23 d'abril, Sant Jordi. Jo només conec La Crida perquè, el 1981, vaig anar amb els meus pares a l'acte que van convocar al Camp del Barça, SOM UNA NACIÓ, contra la Loapa. Després vaig aportar granet de sorra per la campanya de solidaritat amb Etiòpia i Eritrea "que es moren". Ens hi presentem. I el 23 d'abril, recollim el material, una taula de càmping plegable de mons pares i tot el dia de paradeta venent productes de La Crida i repartint informació.

"Entro" a La Crida. Militància setmanal. La llengua. Solidaritats. Manis. País. Fundem "Joves Independentistes". Tinc força amics a l'MDT. Als de La Crida ens miren una mica amb certa displicència. Canten "quan em jubili, jo lluitaré a l'MDT, beure moltes Volls i dedicar-me a cardar, les de la Crida, m'estan esperant...". Sembla s'imposa el "poble armat, poble respectat". Però jo ni per conviccions personals ni per estratègia política no puc amb la violència. Crec en la democràcia, en la no-violència (herència del meu compromís cristià). I tot de sobte, les hòsties entre els "dos MDT", el de la PIC (Política Independentista de Combat, estratègia de revolució socialista) i el del "Front Patriòtic" (estratègia de confluència amb altres sectors independentistes). Amics pegant-se, barallant-se, el Fossar camp de batalla... tristesa.

El 1987 arriba la "Crida Nacional a ERC". Hi participa la gent amb la que milito a La Crida, començant per l'Àngel Colom. No ho dubto, m'hi sumo. Entrem a ERC. "Hola que tal". Hortalà. JERC. Discussions sobre si estelada blava o groga. No tenim ni idea de res però tenim moltes ganes de fer coses. Un luxe: en Ramon Barnils ens agafa a un grup dels joves i ens fa un intensiu de com fer una revisteta militant, però atractiva. Li diem "la cocktelera". Muntem, per primera vegada, un acte d'ERC-JERC al Fossar, per l'One. Bé, exactament al Fossar no, a la plaça davant la façana principal de Santa Maria del Mar. Escenari, equip de so, tot sembla a punt, però... i la llum? Hòstia, no hi hem pensat. Un pis de la finca darrere l'escenari té una senyera, pugem, ens obre una senyora gran, i aconseguim poder fer arribar els cables i connectar-los a la llum del seu pis. I la cosa aguanta. Hem posat un peu al Fossar, per l'Onze, amb un discurs al marge de l'exaltació de la violència.

Fem moltes altres coses, entre les quals, el privilegi de conèixer un vell militant d'ERC del Poble Sec, ens n'han parlat i l'anem a entrevistar. Un pis petit. Ens obre la porta la seva senyora, ens serveixen ratafia i comencem a parlar. Llavors ens explica com va ser un dels que va salvar el Monestir de Ripoll durant la Guerra Civil davant les hordes de la FAI. Era un xavalet, però hi va ser, amb altres companys seus. Ens explica totes les barbaritats de la FAI pel Pirineu, la mort de companys seus i el que ells feien per combatre alhora aquests dos feixismes, el dels franquistes i el de la FAI. Una entrevista que em marca molt.

Un company, que també estudia Dret com jo, em parla de la FNEC. Hi entro i m'hi implico a fons. Primer a la Facultat, després a nivell nacional. Llavors decideixo donar-me de baixa d'ERC. Estic en un sindicat plural, en sóc el coordinador de la Universitat de Barcelona i Vice-president, i crec no haig de tenir carnet. Fi de la meva vida militant a ERC, a començaments del 1988.

Amb la FNEC aprenem, sobretot, a fer-nos responsables i a gestionar un sindicat nacionalista que acull estudiants de molt diverses ideologies, units al voltant d'un ideal de la Pàtria. I adquirim mentalitat guanyadora, de sumar, de créixer, de ser els millors, de fer coses, de tenir sempre el país al cap, de defensar els estudiants... i combinar-ho amb estudiar. Conec la gent del GEN (Grup d'Estudis Nacionalistes), i conec Raimon Galí i tot el seu enorme mestratge. Recuperem la figura d'en Xandri i de l'heroica FNEC republicana. El desembre de 1989 hi va haver un nou congrés a la FNEC, i, després de gairebé dos anys a la Coordinadora Nacional, i abans a la Facultat, vaig posar fi a la meva etapa d'activisme universitari.

El 1990, amb una bona colla d'amics i companys de diferents lluites que vivíem al barri de Les Corts, vam decidir fundar el Casal Independentista de Les Corts. Coneixíem, perquè hi teníem amics i era una experiència singular, el Casal Independentista de Sants, que majoritàriament era herència de l'MDT. Li vam donar un caràcter tan transversal com vam saber i va ser una experiència conjunta de territorialització del treball independentista. Amb els companys de Sants vam fer moltíssimes coses de treball de base i orientat al creixement de la militància independentista: calçotades, concerts, campanyes, etc.

Una de les grans fites, inoblidable, va ser que quan vam arribar al soci número 100 del Casal li vam oferir ser-ho i va acceptar a Avel·lí Artís Gener, Tísner. Un honor, un orgull, un tot, haver-lo pogut conèixer i que acceptés la nostra invitació i reconeixement.

Un dels moments de més difícil gestió com a Casal fou la redada del 92, prèvia als jocs olímpics, contra independentistes catalans. Jo no havia defensat mai la lluita armada, tot el contrari, sempre havia estat un propagandista de la no-violència. Però el 92 el compromís militant era ser a prop de la gent que estaven detenint, torturant i engarjolant. I hi vam ser. Sense dubtar-ho.

Coses de la vida, el segon semestre del 91, quan ja estic acabant la carrera però encara em falten algunes assignatures, em van proposar col·laborar com a coordinador tècnic amb el Comitè Olímpic de Catalunya, per tota la campanya pre-Jocs Olímpics de BCN 92 i durant els Jocs. I vaig acceptar. I vam fer una feinada increïble. I segurament vaig acabar aprenent més del que vaig poder donar en aquell context. 

Acabats els Jocs marxo de vacances i al tornar em centro en acabar la carrera i orientar la meva vida laboral. Començo estudis de postgrau per especialitzar-me en el Dret Públic i la gestió pública. Ho compagino amb una feina pels matins de coordinador d'estudis en una consultoria i d'impulsor d'una associació esportiva, el Centre Budo Sant Jordi, per promoure la pràctica d'arts marcials tradicionals japoneses, com el judo, el jiu-jitsu o el Kendo. És un període en el que mantinc un perfil militant relativament baix i fora de qualsevol organització.

Una de les coses que s'esdevenen en aquells anys és la dissolució de Terra Lliure. És un dels fets cabdals perquè l'independentisme, avui, estigui lliure de cadenes a un passat recent que, com està passant al País Basc, ho condicioni i contamini tot. Però no tothom ho veia igual. Molts dels que ara donen lliçons llavors defensaven estratègies violentes, en el que era una ceguesa monumental. Hi va haver un Onze especialment "calent". ERC convocava a Ronda Sant Pere amb Plaça Urquinaona, i membres del que ampul·losament s'autodefinien com a "independentisme combatiu" van convocar una contra-mani amb una "falla" per "cremar-hi" en Colom, en Carod i tots els que ells acusaven de desarticular l'independentisme. Aquell Onze els companys d'ERC ens van demanar si podíem donar un cop de mà per assegurar que no passés res. I ho vam fer. Anys després, un amic que va participar en aquella falla em reconeixia que era un dels episodis dels que més s'avergonyia de la seva vida militant, i que no havia perdonat a una sèrie de persones la manipulació a la que el van sotmetre.

És una constant en tot allò "viu" que es desenvolupi, que creixi, que s'hagin de prendre decisions, que avanci, que reculi, etc etc etc. En els organismes biològics li diem procés vital. El procés independentista també és procés perquè és viu.

Em resulta especialment repugnant tota aquesta genteta que es fan els interessants, els estupendus, criticant el que ells en diuen "processisme", és a dir, que tot allò que està passant ho situem en el marc d'un "procés" viu. Alguns som conscients, perquè els anys de militància ens ho han ensenyat, que no arribarem a la independència en un picar de mans, sinó amb molt picar de pedra, continu, en una successió de molts actes, de moltes decisions, d'encerts, d'errors, de rectificacions. Un procés en el que tots haurem d'aprendre a fer-ho bé per fer-ho possible.

El 2003-2004 uns companys em van proposar implicar-me en un projecte que estava naixent, en l'àmbit dels temes de Cultura i de Comunicació. I vam fundar la Fundació ESCACC (Espai Català de Cultura i Comunicació). Primer hi vaig entrar com a patró, i més endavant em van escollir vicepresident. Vam treballar força en molts projectes del que ara en diríem crear "estructures d'estat".

L'últim trimestre del 2003 hi havia unes eleccions "autonòmiques" importants, perquè eren les primeres sense Pujol. Vaig al Palau Blaugrana, a un míting del Carod, que està brillant. Voto ERC, com sempre havia fet fins aleshores. El que llavors no sabia és que seria el penúltim cop que ho faria. Contra pronòstic, guanya CiU, guanya Mas, però ERC fa el primer tripartit amb PSC i ICV-EUA. No hi estic d'acord, però d'alguna manera ho entenc, després de tants anys de pujolisme convergent. I seguim. És un primer mandat amb Maragall de President força convuls, que acaba amb la sortida d'ERC del Govern i eleccions el 2006. Torna a guanyar CiU, i ERC torna a reeditar un tripartit del que havien estat expulsats. En aquestes eleccions jo ja no vaig votar ERC, va ser la primera vegada que vaig votar CiU. El 2004 encara havia votat ERC i Carod al Congrés de diputats, en solidaritat amb tot el que estava passant pels fets de Perpinyà.

Però el segon tripartit, fent president Montilla, em superava. El meu raonament era que si tots aquells anys de militància independentista el que servien era per fer president Montilla, algú que jo coneixia perfectament de Cornellà de Llobregat, on havia fet la vida impossible a l'alcalde Frederic Prieto, del PSUC, practicant un lerrouxisme insuportable, tot plegat era massa.

De manera que nou pas enrere. No passa res, perquè ningú no és imprescindible. A mis cosas.

Però estem en l'època de la revolució de les xarxes. I com que continuava sempre pendent de tot el que passava des del meu punt de vista independentista, vaig obrir un blog. I van arribar les eleccions internes a ERC, a les quals un antic conseller, un metge, Joan Carretero, va disputar el poder a l'establishment del partit combatent la política d'aliances tripartita. Algú em va presentar en Carretero, vam congeniar i vaig dir que l'ajudaria. I amb uns altres companys blocaires vam muntar "Blocs amb estrella", una plataforma de blocaires que donàvem suport a Carretero. No va guanyar. Però la cosa ja s'havia tibat massa. I d'allà en va sortir Reagrupament com una proposta de nou partit polític.

I també m''hi vaig implicar, amb passió i convenciment. Fins al punt que amb un amic i amb una persona llavors de confiança del Doctor, vam ser els que vam constituir notarialment el partit i registrar-lo. Vam desplegar un activisme territorial excepcional. I també vam aconseguir sumar molta gent de gran vàlua. El projecte d'aquell Reagrupament ixent és potser un dels més potents que s'han vist en la Catalunya dels nostres dies. Vam tenir el bateig popular un Onze de setembre, en el que vam organitzar una espectacular ofrena al General Moragues i un dinar popular. Un èxit. Tot va molt bé, molt fort i amb una enorme projecció. Fins que el Doctor es "gira" i, del que havia de ser un projecte polític regenerador, el converteix en un projecte autocràtic. I arriben unes hòsties polítiques i per la xarxa monumentals. El sector democràtic i regenerador vam fotre el camp i allò es va quedar convertit en una secta d'aduladors del líder.

I apareix Laporta. Carretero ja està tan endiosado i intractable que Laporta decideix fer una proposta política nova, el que seria Solidaritat per la Independència. Tota la gent que hem sortit d'RCat hi participa. Però jo no. Els hi dono suport "anímic i personal", però he quedat esgotat de tot el que ha passat aquells anys, i tot plegat m'ha fet dubtar de l'espai polític que volíem ocupar. I me'n quedo fora. Segueixo tenint el meu blog i segueixo opinant. I amb amb una bona colla dels amics que havíem fet "Blocs amb estrella", per al 2010 fem "Absolut Mas", un agregador de blogs independentistes que donem suport al Mas en les eleccions del 2010.

I guanya Mas. I governa. ERC es fot una hòstia electoral monumental, que precipita la renovació de la seva direcció. I Oriol Junqueras, a qui conec i ens tenim confiança des de l'època de la FNEC, assumeix la direcció del partit. Per aquesta confiança em demana si el puc ajudar en algunes coses, i ho faig, tan bé i tan lleialment com vaig poder.

El març del 2012 qui llavors és responsable de seguretat de la naixent Assemblea Nacional Catalana (ANC) em demana si podem fer de voluntaris de seguretat en l'assemblea constituent al Palau Sant Jordi. Havíem estat col·laborant en dispositius de seguretat durant les consultes per la independència des del 2009. I ho fem.

Un parell de mesos després em demana comptar amb nosaltres (tota la gent patriota al voltant de la Creu de Sant Jordi, Associació Germans Badia, etc.) per assumir el pes de la seguretat de la mani de l'Onze del 2012. Evidentment ens posem a la seva disposició. Ens van encomanar encapsular tota la capçalera de la manifestació, a Pau Claris entre Gran Via i Plaça Urquinaona. Aquella manifestació, ara ja es pot explicar, tenia, a banda de la gestió del que ja s'apuntava com a multitud, un element crític. Una part de l'esquerra independentista, la més antisistema, no volia participar de la mani unitària de l'ANC, i volia fer la seva mani, sortint d'Urquinaona, fins al Fossar. I circulaven moltes informacions que alguns elements "incontrolats" volien sabotejar l'arribada de la mani de l'ANC a l'escenari final davant l'estació de França, provocant incidents violents. El dispositiu de seguretat de l'ANC va preveure moltes coses per garantir que tot es desenvolupés amb normalitat. Però allò que realment va impedir que passés res del que semblava podia passar és que hi havia tanta gent al carrer que no es podia sabotejar l'arribada de la mani perquè abans de començar la mani ja havia arribat al final i tot el recorregut estava ple de gent.

A aquesta espectacular mobilització popular la seguí una declaració solemne del President Mas, assumint la reivindicació dels manifestants. I això va acabar amb l'avançament electoral del 2012. Malgrat s'hi presentava un amic com era n'Oriol Junqueras, jo estava convençut que el vot que més podia ajudar a fer la independència era el que donés la majoria absoluta a Mas. Però en Duran es va encarregar de rebentar-ho. I en aquell moment crític el cert és que ERC va saber estar a l'alçada i el procés independentista va seguir endavant, gràcies a aquest compromís i saber interpretar el moment històric.

El 2013 l'ANC va organitzar la Via Catalana. Els organitzadors a la ciutat de Barcelona ens van demanar que els ajudéssim a muntar un dispositiu de seguretat a Plaça Catalunya, Plaça Sant Jaume, Parlament, Passeig de Gràcia i Sagrada Família. I va ser a Sagrada Família on vam avortar una acció espanyolista, en identificar molts membres del Casal Tramuntana, de Brigadas Blanquiazules i d'altres grups ultres que estaven a les dues bandes de la cadena que formava la via. No sabem què volien fer, però volien fer alguna cosa i amb la pressió de la nostra presència, sense ni una paraula, ho vam impedir. El periodista Xavier Rius-Sant al seu blog va dir que una de les coses que aquests ultres havien intentat era despenjar una bandera espanyola de Sagrada Família, però això era un moment previ al que volien fer quan nosaltres els vam interceptar.

En aquell període jo també formava part d'un grup que havia constituït el mestre Salvador Cardús al voltant del que se'n deia "La fàbrica", generant idees, però també coses com p.ex. les campanyes de visualització de l'espoli fiscal i les urnes engabiades, una protesta contra les prohibicions estatals en relació al 9N.

La sinergia constructiva entre CiU,ERC i la societat civil es va mantenir fins l'estiu del 2014, data en la que podem fixar la crisi de confiança de Junqueras cap a Mas, que acaba amb l'espantà d'ERC del 9N, quan deixen a Mas i Convergència i David Fernández i la CUP sols amb el 9N. I el 9N fou un èxit, una jornada de glòria.

El 9N, també com milers catalans, vaig ser voluntari, coordinador de procés a l'institut Mercè Rodoreda, del barri de Sant Ildefons, a Cornellà. Un dels dies i una de les experiències més gratificants de la meva vida militant.

El que cap de nosaltres sabia era la dimensió del que s'havia gestat en aquells mesos previs al 9N i el mateix 9N: un estat d'ànim de desconfiança entre CDC i ERC, que amenaçava també de contaminar a la societat civil, del que encara avui no ens hem recuperat.

Quan Mas fa la seva conferència per unes eleccions plebiscitàries amb una proposta política unitària pel Sí, Junqueras contraprograma i desestima la unitat. I això es manté fins que es fa tan insostenible la seva posició, perquè totes les enquestes li donen un descens electoral, que s'accepta Junts pel Sí. Però les coses mai han tornat a ser iguals.

En tot aquest últim període, i fins que decideixo presentar-me al Secretariat Nacional de l'ANC jo he estat, i després del meu pas fugaç pel Secretariat, segueixo, com milers d'altres, un voluntari de base, a la meva territorial, a Cornellà de Llobregat, al barri on vaig créixer, Sant Ildefons, ajudant en tot allò que he pogut: encartellar, paradetes, repartir informació, organitzar actes, etc.

Això ho he combinat amb el treball, amb dos companys de dues altres universitats, d'anàlisi demoscòpica, de vot i de la influència dels elements sociodemogràfics en l'arbre de decisions dels individus en relació a la independència. Aquests treballs no els hem fet mai públics, perquè l'únic objectiu que teníem era ajudar a prendre les millors decisions per fer créixer l'independentisme. Per això només ho hem compartit amb tots els partits i organitzacions cíviques compromeses amb la independència.

Tot això que he explicat de "vida militant" no ho he fet per exhibicionisme, sinó perquè crec serveix per trenar un relat sobre el que implica la militància i el compromís. Fem coses, i de vegades ho fem bé o molt bé, i de vegades no. Però sempre seguim, perquè tenim un objectiu molt clar. Una de les coses més importants de l'experiència militant és que serveix per prendre consciència que les coses no seran fàcils, que haurem de treballar molt i que en aquest obrir-nos camí cap a la nostra llibertat unes vegades l'encertarem i unes altres no. No hi ha fórmules màgiques. No ens despertarem un dia i serem independents, no ens prendrem una pastilleta i al despertar serem independents.

També serveix, l'experiència militant, per prendre consciència que només som una baula més en la llarga cadena de compromisos que des de fa més de 300 anys han mantingut aquest anhel de llibertat, aquesta idea de la independència. Hi som perquè n'hi ha hagut molts que amb el seu compromís i sacrifici ens han permès arribar fins on avui som. I tot i que ells no se n'hagin en-sortit, tinc per ells el màxim respecte, consideració i gratitud: HONOR I GLÒRIA, perquè ens han permès seguir sent i mantenir viva la voluntat de ser.

Deixeu-me que us expliqui una última cosa. Ara fa ja uns quants anys amb els companys de l'Associació Patriòtica Catalunya 1640 vam decidir engegar un projecte que a nivell personal ha estat molt gratificant per a tots els que hi hem intervingut: entrevistar i gravar, perquè quedés constància de cara al futur, del seu testimoni i vivències, a tots els patriotes que quedaven vius de les diferents organitzacions independentistes que van des de l'època de la República, la guerra civil, la immediata postguerra, l'exili, i la dictadura, fins el 1975.

Aquesta és una feina que s'hauria d'haver fet fa molts anys, i no es va fer. Però nosaltres no ens vam quedar lamentant-ho, sinó que vam començar a buscar els qui encara vivien, entrevistar-los i deixar gravat audiovisualment el seu testimoni. No està editat, però el material existeix, i algun dia potser algú ho podrà editar i divulgar.

Un d'aquests patriotes que vaig tenir l'honor i la sort de poder entrevistar fou Pere Carbonell. Abans de la guerra havia estat a la FNEC. A la guerra fou dels primers oficials formats per la Generalitat. Lluità fins al final. Camp de concentració. Al sortir arriba a la Barcelona de la derrota absoluta de la postguerra. Ingressa al Front Nacional de Catalunya. Cau amb tot el braç militar del Front. Tortures i presó. Surt. I segueix lluitant, militant. Va escriure un llibre, "Obrint camins a l'esperança", en el que explica la militància en aquells anys de la derrota total. En les llargues hores que vam parlar em deia "Francesc, ni ens passava pel cap guanyar. Només teníem una idea: havíem de lluitar per mantenir oberts els camins a un ideal, el d'una Catalunya lliure, perquè algun dia, les generacions futures, el poguessin transitar. Lluitàvem perquè no podíem permetre que es trenqués la cadena de compromisos de la que formàvem part. Tu ara, Francesc, també en formes part. No sé si tu faràs la independència, però en tot cas el teu deure és garantir que aquesta cadena de compromisos no es trenqui, fins que algun dia, una generació, ho aconsegueixi. Tant de bo sigui la teva".

Pere Carbonell va morir poc després del 9N.

Pere Carbonell parlava d'un camí. Nosaltres avui parlem d'un procés. És el mateix, som procés perquè hem estat camí. I serem independents perquè hem estat camí i procés. La independència només l'assolirem amb molt d'esforç i amb molt d'encert. L'esforç ni l'hem escatimat ni l'escatimarem, estem plenament entregats a assolir l'objectiu. L'encert ens esforcem per tenir-lo.

I sí, som procés, perquè el procés és la garantia de que la independència és viva i és un futur possible, materialitzable. Qui ataca la idea del procés ataca la independència, trenca les baules de la cadena de compromisos, se'n situa al marge. Qui ridiculitza el sentit del procés, amb aquesta estupidesa amb voluntat ofensiva de dir-ne "processisme", ridiculitza, en el fons, la lluita per la independència i tots els qui l'han defensada des de fa més de 300 anys.

No hi ha cap poció màgica per fer la independència. Menteix i intoxica qui ho digui. Si no som encara independents no és perquè els que ens han precedit siguin uns losers, uns fracassats, sinó perquè l'objectiu és molt i molt complicat d'assolir. Els qui ens han precedit, com els que ara hi són, mereixen la nostra màxima consideració en tot allò que implica ser testimoni viu d'esforç, de compromís i de sacrifici. I aquests valors on no hi són és en tots aquests que menyspreen els qui ens han precedit en la lluita i que des d'un full de serveis a la pàtria que normalment no passa d'un parell de línies, es permeten el luxe de ridiculitzar els que sempre hi han estat i hi seran. Adopten posat de lleons, però no passen de maular patètic.

La independència només serà possible com a procés. Un procés en el que diàriament hem de ser coherents amb el nostre compromís, fer tot el que estigui al nostre abast per empènyer, sigui el que sigui, i aspirar i esforçar-nos per tenir encert en tot el que fem. Som procés perquè és el nostre compromís militant, humil i entregat, per fer tot el que puguem i per fer-ho bé. Som procés perquè sabem no hi ha solucions màgiques, sinó esforç per avançar amb total determinació fins fer realitat l'Estat Català. Som procés perquè som hereus de tots els militants que ens han precedit. Aspirem a ser nosaltres els que proclamem la independència, però no hi som perquè hagi de ser ara o mai, sinó perquè hagi de ser, quan sigui. I si nosaltres tampoc no ho aconseguim, poder mirar als ulls, de cara,a la nova generació que ens agafi el relleu, i que en tot allò que hem fet hi hagi el mateix honor i la mateixa dignitat que nosaltres vam heretar dels qui ens han precedit.

Per la independència, per l'Estat Català, Visca Catalunya lliure!

DONEC PERFICIAM

Per què crec que el 26J el vot a CDC és clau per consolidar la majoria indy i per què jo votaré al Quico Homs?

Reconec que aquestes eleccions m'havia passat pel cap abstenir-me, com a expressió crítica del meu estat d'estupefacció per moltes de les coses que estan passant i que estem fent. Però no. Entenc que com a militant independentista l'abstenció, ni que sigui en aquest context, no és una opció. Per tant votaré, i ho faré a Convergència, perquè estic convençut que aquest 26J el vot que més pot ajudar a consolidar la majoria social per la independència és el vot a Convergència. 

A falta de candidatura unitària per la independència, cal fer tot el que estigui a les nostres mans perquè cap vot indy es quedi a casa. Per tant, voteu, ja sigui a Convergència o a Esquerra, però voteu. Si m'ho permeteu, en aquest article explicaré perquè jo votaré al Quico Homs i perquè crec que malgrat tot el que tenen d'estranyes aquestes eleccions i de com hi arribem els indys, el vot que pot tenir més efectes positius per al futur del procés, per fer efectiva la independència, és el vot a Convergència.

Votaré al Quico, per sobre de tot, perquè tinc amb ell complicitat patriòtica des que ens vam conèixer a la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC), quan estudiàvem, ell Dret a la UAB, jo Dret a la UB. Des de llavors crec que tots dos ens hem esforçat en mantenir una relació de confiança i respecte, i ens hem anat trobant i coincidint en diferents iniciatives patriòtiques.

Jo ni sóc ni he estat mai a Convergència, i ell és una persona molt de Convergència, tot i així, la lluita per la independència del nostre país permet fer-ho des de moltes posicions. I en moltes d'aquestes posicions hi hem estat plegats. Per això sé que en Quico és d'aquesta gent que no et falla mai, que sempre hi és i hi serà.

A banda, per tant, de votar-lo com a amic, el votaré perquè en Quico malgrat ser un independentista dels de sempre, dels que sempre ho ha tingut clar, per treballar per la independència no ha necessitat mai portar la pancarta amb les lletres més grans ni ser el més cridaner. I que en canvi potser ha estat una de les persones que més "responsabilitat" té en que en tan poc temps al nostre país s'hagi pogut configurar una majoria social per la independència com l'actual.

Sí, en Quico crec que és la persona clau en el gir de Convergència fins esdevenir un partit explícitament independentista. Al costat del President Mas, evidentment,i de molta altra gent. En Quico és un autèntic animal polític, molt intel·ligent i amb una valuosíssima capacitat de pensament estratègic.

En Quico va estar al darrere d'una conferència sense la qual no es pot entendre el que ha passat aquests anys, aquella de novembre del 2007 al Palau de Congressos de la Diagonal, en la que Convergència va assumir el Dret a Decidir com l'eix clau de la seva política. La sentència del TC del 2010 contra l'Estatut ho va precipitar tot, i es van cremar etapes molt més ràpidament del que potser ningú tenia previst. Però aquella conferència és el que explica que el Govern Mas del 2012, després de la històrica manifestació de l'Onze, passés la paraula al poble, perquè decidíssim. I vam decidir que volíem tirar endavant el procés.

En Quico és una persona, a més, eficaç i valenta. I ho va demostrar amb el 9N. Va fer tot el que va poder per fer-lo possible. I ho va fer al costat de molta altra gent, de milers de voluntaris anònims, entre els que m'hi incloc, que el 9N vam estar al lloc que ens van dir havíem de ser i vam fer allò que ens van dir que havíem de fer, fos el que fos. Per això el 9N va ser una realitat.

Doncs sí, en Quico va ser un dels que ho va fer possible, dels que amb més intel·ligència va treballar, i sense importar-li mai les conseqüències que a nivell personal per a ell se li poguessin derivar. I en Quico ara està imputat pel 9N, al costat del President Mas i de les conselleres Rigau i Ortega. Són els únics imputats.

Estem en un país on és molt fàcil criticar-ho tot, on tots som molt savis, tan savis que sembla mentida encara no siguem independents. I les coses són una mica més complicades que tot això. Sense prendre plena consciència que la independència és un procés polític extraordinàriament complexe, per al que no serveixen les receptes fàcils, fer el que cal fer en cada moment i amb la disciplina i diligència que cal serà molt complicat. El 9N ho vam fer. I vam escriure un dia de glòria, i amb lletres d'or. I ho vam fer junts. I com el dia de la Via Catalana. És un dels dies d'orgull nacional. Són aquests dies que ens han donat confiança suficient per fer el que estem fent, un dels dies que explica hàgim arribat més lluny que mai.

I la realitat és que tenim 4 compatriotes nostres imputats per participar en un d'aquests dies, el 9N, acusats de fer-lo possible. És un fet d'una gravetat democràtica extraordinària. Era una cosa que podia passar, perquè sabem com és l'Estat Espanyol, i que ha passat, perquè aquesta possibilitat no va espantar mai ni les 4 persones avui imputades ni milers de voluntaris ni milions de votants.

En Quico és una d'aquestes persones clau del 9N, que va actuar amb coratge i sense por, i que per això avui està imputat penalment, amb acusacions molt greus que fins i tot comporten penes de presó. Per posar les urnes. Només per això, només per l'acarnissament antidemocràtic de l'estat espanyol amb un dels nostres pel 9N en Quico ja mereixeria del tot ser votat, amb independència de quina valoració personal tinguem d'ell, o de quina valoració tinguem de Convergència, etc. És l'únic candidat imputat i perseguit penalment per posar les urnes. Per a mi, només per això, ja mereix ser votat, com a mostra de suport i de no rendició davant l'estat espanyol.

Pel que fa a votar a Convergència també defenso fer-ho, no només perquè hi hagi el Quico, sinó perquè Convergència és el partit que més ha arriscat i més està sacrificant per l'objectiu de la independència. 

• Sense el viratge que ha fet el món convergent els indepes seguiríem sent els de sempre, els que com aquell que diu ens coneixíem tots per nom i cognom. El gir clau ha estat i és el del món convergent. 

• També són els qui més coses han fet i sacrificat per fer possible la independència. Han posat urnes quan ho hem demanat. Han desobeït l'estat quan la situació ho exigia, etc. 

• És l'únic partit amb imputats penalment pel procés, sí, l'únic. 

• Ha sacrificat la seva coalició històrica i està en procés de refundació enmig de les convulsions del procés.

• I enmig d'aquestes convulsions Convergència encara ha estat capaç, amb una generositat extraordinària, de sacrificar el seu líder per facilitar la continuïtat del procés, amb el pas al costat d'Artur Mas i la investidura de Puigdemont.

No és poca cosa. Llistar els fets impressiona. No és bla bla bla. Són fets. Realment tots parlem molt i tots pontifiquem molt, però en aquest procés, els únics que hi estan posant sacrific propi, sacrifici dur i dolorós, mentre tots els altres s'ho miren i segueixen pontificant displicentment, són els convergents.

Sense Convergència no hi ha independència. Igual que tampoc no n'hi hauria sense ERC. O sense la societat civil. Però ara mateix el més important és que el món convergent segueixi el màxim d'unit i de mobilitzat, que sigui capaç de sobreposar-se a la manta d'hòsties que els hi estan caient, a la realitat de ser els únics que reben. Convergència necessita temps per refer el seu espai. I el procés necessita que Convergència el refaci, aquest espai, el més aviat possible, amb la màxima seguretat possible i conservant el màxim de suports possibles dels que històricament havien tingut en l'àmbit de vot moderat d'aquest país, d'aquest vot que va des del vot conservador al socialdemòcrata, passant pel socialcristià i el liberal.

Per això crec, amb un total convenciment, que aquest 26J el millor vot per consolidar la majoria social per la independència és el vot a Convergència. No ha estat possible configurar una candidatura unitària que és el que hauria permès l'independentisme guanyar aquestes eleccions, de manera que, dissortadament, a Catalunya guanyarà En Comú Podem, això ja no hi podem fer res. Davant d'això, com a independentistes, hem d'aspirar a que els danys siguin els menys possibles per al procés, a intentar mobilitzar, malgrat tots els tots, el nostre electorat, sigui per votar ERC sigui per votar CDC.

I si el vostre vot no és captiu, m'agradaria que com a mínim aquest article us hagués ajudat aproximar-vos a algunes de les raons per les que jo crec que el 26J el vot útil per consolidar la majoria social indy és el vot a Convergència, i a un nivell més personal, perquè confio, valoro i votaré convençut al Quico. I en aquest capítol de motivacions, perquè a la llista de Convergència també hi és, com a independent, la Míriam Nogueras, amiga i activista infatigable, també de les que sempre hi és, i amb un somriure encomanadís. Penseu-hi. I, insisteixo, ni he estat ni sóc de Convergència. Si d'alguna cosa em sento i és el que m'agradaria votar fins la independència és de Junts pel Sí, d'això sí que me'n vaig fer i me'n faré sempre, amb convicció abosluta.

Si hi penseu crec que entendreu les meves raons i acabareu fent com jo ;-) Seguim!

DONEC PERFICIAM