Batalla de l'Ebre, 72 anys després. Memorial... democràtic????

Avui, quan faig la introducció a aquest post, és Sant Jaume. Primer dia de la gran ofensiva republicana a la Batalla de l’Ebre. Els que em coneixeu sabeu de la meva tasca per la denúncia de l’oblit i el menyspreu pels espais i les restes dels combatents de la Batalla de l’Ebre.

També aquest combat l’hem perdut. La depredació eòlica ha arrasat, està arrasant, amb llocs, restes, etc. de la Batalla de l’Ebre. De la mà d’aquest famós “Memorial Democràtic”. De la mà del tripartit. De la mà, específicament, d’ICV-EUA. És impossible major impostura. Els que sempre van donant lliçons. Els de la superioritat moral.

Fa unes quantes setmanes vam acompanyar supervivents del British Battalion, de la 15ena brigada, 35ena Divisió de l’exèrcit republicà, a la visita dels llocs on havien combatut.

Cap dels que hi era, en aquesta visita, no ha pogut superar la vergonya que es va sentir mentre se’ls acompanyava als camps de batalla, i només hi veien que molins gegants. Van plorar. S’exclamaven. Deien que això era impossible que estigués passant. Deien que això no hauria d’haver passat mai.

Però era cert, havia passat, estava passant.

Jo ja he escrit tot el que podia al voltant de la vergonya del tractament de les restes dels soldats de la Batalla de l'Ebre. Avui el que faig és reproduir un escrit que m'ha fet arribar el meu amic Josep Maria. Té la paraula, llegiu-lo, si us plau! Hi trobareu tot el dolor pel que ha passat, però també les dades, les cotes i les cites que situen en el mapa i identifica cadascun d'aquests llocs amb la seva història, per a vergonya del que s'ha fet. Com ja sabeu els habituals del blog, les fotos són meves, fetes en una de les cerques per aquest perímetre, amb els companys del poble. En alguna ocasió afegeixo, en cursiva, algun comentari contextualitzador al text d'en Josep Maria. Us deixo amb el seu escrit:

-------------------------------------------------------------------------------

“Han passat dos anys de les celebracions del 70è aniversari de la Batalla de l’Ebre i si fem una reflexió de tot el que vam viure amb paraules regalades sobre la defensa de la dignitat d’uns llocs plens de centenars i centenars de restes de soldats anònims, ara veiem que hi ha prevalgut els interessos econòmics, que han passat i passaran per sobre d’aquestes restes com un rodet, aixafant i triturant els ossos dels grans oblidats, destruint i aplanant trinxeres i refugis força visibles fins avui.

Estem parlant de la cinquena i la sisena contraofensiva franquista sobre el nus de Les Camposines –cotes 496 (Cucut), 480, 500 i 510- entre el 19 i el 25 de setembre del 1938. Més endavant, a primers d’octubre, sobre les cotes 382, 371 i 378, i sobre la 102, barranc Mas de la Pila i Coll de Coso –cotes 350 i 341- i ja enfront i com a lloc clau de la carretera damunt de Les Camposines, la cota 282. En el transcurs d’aquest mes de confrontacions se sol avaluar amb unes pèrdues humanes d’entre dotze i quinze mil persones.

Els autòctons del territori on van passar els fets, encara en els anys 50, trobàvem espais dels camps de conreu plens d’esquelets, bombes de Lafite i altres artefactes. De vegades no sabies ni on posar els peus. Era esgarrifós! Curiosament, a l’època, ens feien cantar unes cançons d’uns morts “que hacían guardia sobre los luceros” els quals van ser recollits l’any 1959 i traslladats al Valle de los Caídos.

Van anar passant els anys i les restes dels soldats sense ànima continuaven apareixent. Llavors, la pregunta que molts ens fèiem era si mai trobarien un lloc on poder reposar. Transcorreguts més de vint anys, amb l’arribada de la fràgil i dubtosa democràcia –que encara perdura-, al voltant del 1986, amb el govern de Felipe González amb consumada majoria parlamentària, se li va demanar de tirar endavant una llei sobre la memòria democràtica. Felipe González va saber excusar-se dient que el fins llavors Ministre de Defensa, Gutiérrez Mellado, li havia pregat que mentre visqués la seva generació, no remenés el tema.

Definitivament, els grans oblidats de la Batalla de l’Ebre, haurien d’esperar trenta anys més per fer-los justícia.

Ja entrada la primera dècada del 2.000, alguns partits polítics fan bandera i s’omplen la boca de l’esmentada memòria, segurament per aconseguir vots, perquè en veritat un cop assolits els seus objectius i amb la promesa durant la celebració del 70è aniversari de la Batalla de l'Ebre que Corbera d’Ebre tindria la joia de la corona en forma de museu virtual i amb la preservació d’aquells espais naturals on havien ocorregut els fets més dramàtics, ara tot ha quedat en paper mullat i aquells llocs històrics han quedat a disposició de les energies renovables per poder destruir i triturar qualsevol vestigi i empremta de les víctimes d’aquella desgraciada generació.

Vergonyosament, el passat mes de desembre del 2009 i el començament d’aquest any 2010, en les cotes 480, 500 i 510, s’hi ha plantat molins eòlics de 120 metres d’alçada. I les creus? On són les creus per recordar i homenatjar la sepultura dels grans oblidats? Han predominat els interessos econòmics sobre els de la dignitat d’una generació que creien en els valors de la llibertat i la democràcia, òbviament ignorats per la dictadura, però molt més menyspresats per les actuals autoritats del govern de la Generalitat.

Davant de tot aquest panorama, només puc exclamar un qualificatiu en majúscula: VERGONYÓS!



Mostrem públicament la nostra tristesa i la nostra màxima indignació per la implantació final dels famosos molinets sobre unes cotes malauradament històriques –les 480, 500 i 510- on es va vessar moltíssima sang en durs combats cos a cos i quan encara en són ben visibles les trinxeres, els refugis i les restes humanes mig desenterrades dels anomenats grans oblidats de la cruenta Batalla de l’Ebre. Molts d’aquells soldats van perdre la seva vida entre el 20 i el 25 de setembre del 1938, en el terme que avui dia vindria a ser l’antic camí de Corbera d’Ebre a La Fatarella, concretament en les partides anomenades Cucut, Masos de la Garsa i Mussols.

Els successius consistoris de Corbera d’Ebre han menyspreat, potser per ignorància, aquests llocs històrics. Han venut –i, per cert, per un plat de llenties- el territori i el patrimoni històric, incapaços de visionar el mal que feien, sobretot als que hi van desaparèixer i a les seves famílies, que no han perdut l’esperança de localitzar-los un bon dia.

I vet aquí que quan els inquiets del territori, davant de tota la moguda de les energies renovables, busquen suport al COMEBE en el 70è aniversari de la Batalla de l’Ebre i endegat així el Memorial Democràtic (¿?), aquesta gent (els responsables del Memorial Democràtic...) ha fet l’impossible i l’impensable per fer legal el que de totes totes és una monstruositat, una denigració de l’ètica i de la moral envers una generació que ho va perdre TOT.”

El meu amic Josep Maria m'ha acompanyat aquest escrit d'alguns textos que expliquen el que va passar en els indrets on s'han instal·lat els parcs eòlics:

"Relata Fernando Estrada Vidal (del llibre “Los que estuvimos en la Batalla del Ebro”, indispensable per la minuciositat de la reconstrucció de la batalla):

(en el perímetre del molí número 6): “… en el día de hoy, la fuerzas que debían coronar la ocupación de la curva cerrada de cota 510 (actual molí número 6), previa la preparación artillera conveniente, se lanzaron briosamente al asalto, haciéndolo con toda acometividad y de modo brillante, siendo detenidas en su avance por súbita barrera de morteros, tanques y piezas de artillería qu el enemigo desencadenó inopinadamente, de manera violentísima.

(..)

La fuerzas se vieron obligadas a replegarse a sus bases, sin haber logrado coronar la posición.

El Teniente de Estado Mayor de la 3ª. Brigada de la IV de Navarra (tropes d’èlit de l’exèrcit franquista) hace referencia a aquellas fechas:

- Allí ocurrió una cosa un poco grave. Era que nos tiraban de todos los sitios y nos tiraba gente que estaba entre nosotros. ¿No te acuerdas que se habló de si se infiltraban por la noche…? Recuerdo que una noche: ptszii.. ptszii.. pstizz.. contra la misma casilla, aquella de las tejas rojizas… era realmente una chabola… y nos refugiábamos allís (aquesta “casilla” està situada a 25 metres del molí número 7). Pues nos tiraban desde atrás, o sea, de la parte opuesta a la del enemigo. Era alguien que estaba escondido, que sabía donde estaba instalado el puesto de mando y nos tiraba. Teníamos paqueo casi todos los días y siempre desde atrás.

(...)

En los alrededores de la cota 480 (molí número 7), fueron enterrados más de 300 cadáveres. Parte oficial de la IV de Navarra (21 de septiembre)

De la lucha por este sector, en la gráfica de bajas resaltan las fechas 3, 4 y 5, con más de 200 entre heridos y muertos, todos de la IV de Navarra y que corresponden a la ocupación de Corbera y a las cotas citadas por el Mando rojo.

Más adelante, el día 23, se producen 367 bajas, de ellas 21 Oficiales y corresponde a la ocupación de la cota 510. Pero también el día 21 debió ser extraordinariamente duro a tenor del parte de la División:

“… La fuerzas de la IV de Navarra ocuparon hoy la cota 500…

… el enemigo opuso tenaz resistencia, haciendo un nutrido fuego con numerosas aramas automáticas, cañón y en diferentes puntos de la línea con tanques y antitanques…

… Vencida la resistencia, se les inflingió un durísimo castigo, pues solamente en los alredededores de la cota 480, fueron enterrados más de 300 cadáveres.”
...................................

No tinc moltes més paraules per a continuar ni el relat ni la denúncia que em trasllada el meu amic Josep Maria.

VERGONYA!

Enquestes incompatibles o realitats complexes?

Enquestes incompatibles o realitats complexes? De tot una mica…

Fa unes setmanes El Periódico ens sorprenia a tots amb una enquesta que atorgava a l’opció favorable a la independència prop del 50% (48%). I l'enquesta de La Vanguardia, diumenge passat, coincidia amb les dades amb un 47% de favorables a la independència.

A la pregunta de si en un referèndum per la independència els enquestats votarien sí o no... per primera vegada una important majoria s'hi mostra favorable. Aquesta majoria no s’ha generat de sobte, ha anat creixent des de finals del 2009, fins a saltar a aquestes xifres en aquest segon trimestre del 2010.

Avui divendres El Periódico ens ha sorprès a tots amb una altra enquesta, exclusivament identitària, on l’opció dels favorables a la independència estava sobre el 17%.

Davant aquesta disparitat, el normal és que tothom es pregunti “a qui què passa?”. I hom pot tenir la sensació d’autèntica presa de pèl en relació a les enquestes. Estic segur que la majoria de catalans que hagin estat atents a aquestes enquestes avui estaran absolutament desconcertats, i dubtaran de tot. Fan bé. Jo també, però no del tot ni de tot.

Què és una enquesta? Per a què serveix una enquesta? Quins objectius tenen les enquestes? Fins a quin punt són manipulables les enquestes? Les enquestes són instruments d’anàlisi sociològic o són instruments de propaganda i de manipulació massiva?

Com és obvi, no puc respondre totes les preguntes. Però sí és bo que ens les fem, i que això ens faci mantenir una prudent distància en relació als seus resultats. Les enquestes serveixen de molt i ens aporten molta informació. Però també ens poden menar a la confusió i a la manipulació.

Establim algunes consideracions prèvies. D’entrada, els qui seguiu aquest bloc sabreu que una de les primeres qüestions que sempre analitzo en relació a qualsevol enquesta és la seva coherència en relació a enquestes prèvies. Aquesta és una primera mesura de prudència. L’anàlisi de l’evolució de l’opinió social que expressen les enquestes és interessant en la mesura que es barometritza, i per tant podem -en relació a una mostra i univers i a unes mateixes preguntes- observar la seva evolució.

Si ens trobem davant una dada, pregunta o resultat “bolet”, el primer que hem de fer és actuar amb molta cautela.

Les enquestes són instruments científics. Ben fetes, són instruments brutals, fantàstics, per a conèixer l’expressió d’una determinada opinió social en un moment determinat. Però també poden esdevenir instruments de manipulació.

No és el normal (se coje antes a un mentiroso que a un cojo...), però en determinades circumstàncies hi pot haver certs interessos que deliberadament facin plantejar les enquestes de manera que s’indueixin els resultats. Això es pot provocar bàsicament per dues vies: la manipulació en l’establiment de la mostra o la manipulació en el plantejament del qüestionari. Deixo al marge d'aquesta anàlisi la manipulació directa dels resultats...

La mostra és aquella part de la realitat que enquestem i que considerem representativa del tot -l'univers-, i per tant inferim que els resultats que ens dona la mostra són representatius, serveixen, per al conjunt de l’univers sobre el que plantegem l’enquesta (el que representa la mostra).

Un dels casos més recorrents i que més he denunciat en relació a la "manipulació" via mostra és l’enquesta del CEO, atès que els mecanismes de contrast de la seva mostra en relació a l’univers que volen representar pateixen un biaix brutal a favor de certes forces polítiques (particularment PSC-PSOE) en detriment d’altres (CiU). Amb una mostra esbiaxada, els resultats de l’enquesta seran esbiaxats, perquè a sobre no els "corregeixen".

El qüestionari també és del tot rellevant. Hi ha tècniques demoscòpiques que menen l’enquestat cap a una determinada opinió. Això passa tot sovint, i no només en política, sinó també en empreses, publicitat, etc. Ens trobem davant un ús pervers de l’enquesta, que deixa de ser un instrument per a conèixer l’opinió d’un determinat univers, per a convertir-se en un instrument de legitimació.

Tot sovint ens trobem que governs, partits, organitzacions, empreses, etc. fan servir enquestes com a element de “legitimació” de les seves polítiques, de la seva gestió, etc. En aquests casos, clarament, sovint hi ha una “manipulació” del qüestionari perquè meni l’enquestat a l’obtenció d’unes determinades respostes, que són les que es volen obtenir, perquè permetran “legitimar” el que sigui o a qui sigui.

L’enquesta amb la que avui divendres ens ha “obsequiat” El Periódico reuneix tots els vicis atribuïbles a una enquesta. De fet és impresentable. Però tanmateix, com veurem més endavant, tampoc podem discutir la part de la nostra realitat que està descrivint, no hem de ser cecs, sinó que hem de contextualitzar i analitzar per extreure’n les conclusions més encertades.

Sobre la mostra, ens trobem que l’enquesta d’avui de El Periódico parteix d’una mostra radicalment diferent de la seva mateixa enquesta anterior. L’anterior, que tenia un sentit bàsic de detecció d’intenció de vot, estava plantejada amb mostres per a cadascuna de les circumscripcions electorals (BCN-TGN-GRN i Lleida). L’enquesta d’avui estableix la mostra concèntricament amb anelles a partir de BCN, àrea metropolitana, etc.

Millor o pitjor? No ho sé, en tot cas, diferent. És a dir, no és la mateixa mostra, no és el mateix plantejament. Per tant, ja tenim un primer element que ens impedeix la comparabilitat. Però fixeu-vos que fins i tot a mi em pot semblar més raonable, en termes refrendaris, una mostra com la de l’enquesta d’avui que com l’anterior, atès que en un referèndum només serveixen els vots totals, i no els vots per circumscripcions, que no n'hi ha. I ho deixo aquí, un element per a la reflexió. Però un element que ja ens impedeix la comparabilitat.

Sobre el qüestionari. El Periódico ens diu, com intentant explicar la diferència de dades que aporta als seus lectors en dues enquestes tan recents, una cosa que en el fons és certa: no és el mateix plantejar als enquestats una pregunta amb dues úniques respostes (sí o no) que una pregunta amb múltiples opcions.

L’enquesta de El Periódico que donava pràcticament un 50% d’enquestats favorables a la independència plantejava exclusivament als enquestats en quin sentit votarien en un hipotètic referèndum per la independència (sí o no). L’enquesta d’avui planteja múltiples opcions, i cap d’elles es pot respondre amb un sí o amb un no: es pot optar per seguir igual, per federalitzar, per la independència, etc

Per tant tampoc no són comparables els resultats, no podem dir ni preguntar-nos “com és que en menys d’un mes hem passat d’un 48% de favorables a la independència a un 17%????”. No hem preguntat el mateix, no podem comparar les respostes.

La meva pregunta llavors és: per què El Periódico, amb tan poc temps de marge, ens dóna dades de dues enquestes que no tenen res a veure, que no són comparables, ni per la mostra ni pel qüestionari ni per les respostes obtingudes???

El sr. Zapatero ens ha donat la resposta. Avui, en la seva vergonyosa compareixença a Tribuna Barcelona (organitzada per El Periódico), ha fet servir les dades de l’enquesta d’avui mateix del diari patrocinador (i que a més a més és l’òrgan oficial del sociatisme catalunyesc) per a intentar desmentir, desacreditar, el gir sobiranista de la societat catalana.

És a dir, estem davant una enquesta clarament “manipuladora”, plantejada, pel que fa a la mostra i al qüestionari, amb tota la intenció d’obtenir uns determinats resultats que permetessin el seu ús polític, en aquest cas legitimador de les polítiques del socialisme espanyol i català.

Per tant, i per a mi, escandalós, vergonyós, de minyona, indigne.

Dit això podria quedar-me aquí i probablement tots m’aplaudiríeu. Però no puc, no seria honest. Dit això de l’enquesta d’avui de El Periódico… en podem treure alguna cosa més? Ens serveix per a entendre una mica millor com està la societat catalana?

I la meva resposta és afirmativa. Crec que malgrat tot, també en podem treure coses interessants de l’enquesta d’avui de El Periódico.

L’enquesta anterior, en relació a l’opció a favor o en contra de la independència dels enquestats en un hipotètic referèndum, també feia una altra pregunta, i era si els enquestats consideraven que calia fer aquest referèndum ara. I llavors aquell 48% es reduïa radicalment i era “només” al voltant d’un 20% els qui així ho consideraven. En l’anàlisi d’aquella enquesta ja vaig dir que aquesta dada era rellevant, i que ens apuntava clarament a un horitzó sobiranista, però que aquest horitzó no era per demà, i que per tant el més important era la gestió d’aquesta majoria pro independència, que era molt plural ideològicament i “temporalment”.

L’enquesta d’avui, amb les seves múltiples opcions de resposta, d’alguna manera reforça aquesta tesi, aquesta lectura. S’està configurant clarament una majoria que en un moment donat pot manifestar-se favorablement a la independència, però aquesta majoria no és un conjunt sòlid ni homogeni. La majoria "pro-independència" que ens han descrit les últimes enquestes és una majoria “delicada”, a la que s’hi arriba des de diferents punts de partida, i això és clau, per a entendre el tot plegat: no és una majoria pro-independència fruit d’una majoria social de militants independentistes!!!

En aquesta possible majoria pro-independència en un hipotètic referèndum hi conflueix des de gent de les CUP fins a gent del PP. Des de gent que està desesperada al balcó de casa amb l’estelada penjada i els coets a la mà pensant que en un moment o altre sentirà per la ràdio que s’acaba de proclamar la independència, fins a gent que simplement s’ho planteja en un horitzó no immediat, i ni tan sols com a la seva opció preferent.

És en aquest context que cal llegir les dades de El Periódico. Pot haver-hi una majoria de pro-independència en un hipotètic referèndum que sigui compatible a les enquestes amb una minoria del 17% que contempli la independència com a únic escenari? i encara més: és compatible amb una majoria que diu apuntar cap a una concepció federal de l’estat? Doncs jo crec que sí, que són coses compatibles, i que salvaguardant l’evident “manipulació interessadíssima” de El Periódico, la realitat que descriu l’enquesta també existeix, formem part d'una realitat complexa.

Com entenem, si no és així, que hi hagi, tant a l’anterior enquesta d’El Periódico com a la de La Vanguardia, un 15% dels votants del PP que diguin que en un hipotètic referèndum votarien sí a la independència? Oi que sembla de bojos? No negaré que té un cert punt esquizofrènic, perquè el PP és el partit que fa de la rojigualda i la unitat d’Espanya bandera sagrada… Però el cert és, també, que hi ha gent que vota al PP per altres motius, i no només aquests. I que –especulo- en un possible escenari ordenat, on aquesta gent considerés que els seus interessos queden suficientment protegits, ells podrien arribar a votar que sí. Però no els demanis que treballin pel sí. Simplement ens diuen que aquest 15% de votants del PP podrien en un moment donat votar sí (alerta, i està clar que per aquest 15% tampoc cal condicionar-ho tot, ho poso només com a exemple extrem, però que fa la seva funció il·lustrativa).

Per això, més important que arribar immediatament a aquest moment, a la votació, a la proclamació... és com hi arribem. Per això és tan important arribar-hi d’una manera ordenada, planificada, concertada, amb el màxim de garanties possibles, amb tota la tranquilitat del món, assegurant la pau social i civil, assegurant un lideratge ferm, assegurant que el país continuarà funcionant com un rellotge el dia abans del referèndum (o la proclamació), el dia del referèndum i l’endemà del referèndum.

Estem consolidant una majoria favorable a la independència. Però per ara és una majoria molt delicada que cal que cuidem molt, que l'observem... i que fem de manera que es transformi en una majoria sòlida, estructural.

És, al meu parer, una majoria tan delicada que és incompatible amb les aventures, amb les coses estrambòtiques, amb les iniciatives individuals, amb aquest independentisme de sala d’espera de la consulta d’un psiquiatra que avui descrivia, encertadíssimament, en Salvador Sostres.

No, amics i amigues, no ens tornem bojos. Les enquestes, fins i tot les manipulades, ens assenyalen repetidament que estem en la direcció correcta, que estem configurant una majoria social favorable a la independència. Però no tenim cap prova que sigui una majoria estructural (al contrari, tenim proves de que és molt delicada), i en canvi sí tenim moltes proves que és una majoria que es genera des de posicions molt plurals i amb interessos preferents molt plurals, fins i tot divergents.

Com a país, per a encarar aquest procés, que serà molt complicat, ens cal serenitat, ens cal lideratge, ens cal credibilitat, ens cal una enorme solidesa, ens cal generar un teixit de complicitats i fermeses entre totes les forces polítiques i una societat civil cada dia més enfortida i exigent. Ens cal un lideratge i una estratègia concertats, plurals però ferms, que generin i transmetin una CONFIANÇA TOTAL, com a requisit indispensable perquè aquesta majoria sigui estructural, i poguem fer, amb les màximes garanties d’èxit, el pas... I no veure'ns-hi abocats precipitadament perquè a uns il·luminats se’ls hi ha acudit que és el moment, i la manera, la seva, sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare, a la seva bola, al seu interès. Cal, com reivindica en Sostres, allunyar-se d’aquesta línia “Alguien voló sobre el nido del cuco” en què s’ha instal·lat bona part de l’independentisme i que molt em temo que en aquests moments és el que més perjudica el mateix procés secessionista.

Estem molt i molt aprop de la nostra llibertat. No serà demà ni l’any vinent. Però estem molt aprop, com mai. I ara, més que mai, cal treballar bé, i cal guanyar-se, definitivament, la confiança de la majoria social, convertir-la en estructural, i anar-hi!

PS: me’n vaig de vacances, al poble. Família, terra, descans, amics, història, lectura, relax… No sé si podré fer res al bloc, ja ho veurem. Si tot va com ha d’anar, se suposa que no caldrà ni podré... Però estarem atents. Us desitjo un bon descans. Estimeu els vostres, estimeu la terra que volem lliure. I estigueu tranquils. Com deia un bon amic, citant un clàssic: estem al final del principi. I després de les eleccions començarem el principi del final.

I divertiu-vos!!!

Fins la tornada! I fins a la llibertat, sempre!

Enquestes: estabilitats, majories independendistes a diferent ritme i... incògnites?

Nova enquesta de La Vanguardia. Una enquesta molt interessant pels temes que planteja i les dades que aporta, més enllà del que és la projecció electoral central.

És important l’enquesta, també, perquè és la primera que es fa després de la sentència del TC contra l’Estatut, i de la més gran manifestació que s’ha fet mai a Catalunya, a mes a més es platenjava com un acte d’afirmació nacional en clau autodeterminista.

Per tant, i després de l’enorme èxit de la manifestació i l’impacte de la sentència, és important analitzar quin impacte ha pogut tenir en les preferències dels ciutadans pel que fa a les seves opcions de vot, i la seva coherència i evolució en relació a les anteriors.

Anem per feina, doncs.

UN MAPA ELECTORAL MOLT ESTABLE
L’enquesta de LV confirma en extrem les tendències electorals que apuntaven les enquestes abans de la megamanifestació.

Convergència i Unió continua aplegant una enorme preferència de vot, superior al 40% (42.1%), que, traslladat a escons, situa la coalició sobiranista al voltant dels 65-66 diputats, és a dir, fregant la majoria absoluta (68). Aquesta dada és coherent amb les enquestes prèvies, com p.ex. la de El Periódico, però també amb les dades d’una enquesta de la mateixa Convergència que va circular la setmana passada i que també els situava per sobre del 40%.

Per tant totes les enquestes que estem coneixent, abans i després de la manifestació, situen les expectatives electorals de CiU en un percentatge de vot lleugerament superior al 40%, un percentatge molt estable en aquesta fase final de la legislatura, i que en projecció d’escons atorga més de 60 diputats a la coalició sobiranista, aproximant-se fins i tot a la majoria absoluta.

La dada més significativa de l’enquesta de LV és el “descalabro” socialista, del PSC-PSOE. Aquesta és una tendència que s’està posant de manifest en les últimes enquestes, i que potser ara s’està accentuant. Si no fós perquè l’enquesta de CiU encara els atorgava un % inferior a la de LV, seria difícil resistir la temptació de dir que el partit més afectat per la crisi política desencadenada pel TC és el PSC-PSOE. Però la meva impressió, a la vista de les dades, és que els ciutadans ja els hi havia imputat, fins i tot abans de conèixer-se la sentència i de la mani, la caòtica situació política que viu el país i, evidentment, els hi endosa també la crisi.

D’acord a LV els socialistes es quedarien amb un exigu 23.1 de vots, que els situaria en el mateix escenari que els seus anteriors pitjors resultats. Curiosament l’enquesta de CiU els situava per sota d’aquest escenari, amb un 20% dels vots i 28-29 escons.

Tot el tripartit està a hores d’ara amb números electorals vermells. També ERC. El que passa és que a ERC la situació ja no és nova, fa molt temps que les enquestes prediuen el seu descens electoral. L’enquesta de LV els situa en una intenció de vot del 8.4%, i 13 escons. Fa temps vaig dir dues coses en relació a ERC, i per ara totes les enquestes em reafirmen en aquesta opinió.

La primera és que la frontera dels 13 diputats és la línia vermella d’ERC. Les enquestes fa temps han situat les expectatives electorals de l’històric partit independentista en el 9%. Aquest 9% de vot (petit percentatge amunt, petit percentatge avall) és la “delgada línea roja” que separa el descens assumible del fracàs inqüestionable.

Hi ha una cosa que està clara, i és la pèrdua de vots, en percentatge i escons, que tindrà ERC. Partint d’aquell 14%, ara es pot situar al voltant del 9%. Seria el partit més castigat de tot el tripartit, però fixem-nos que seria una pèrdua de percentatge d’entre el 4 i 5%, quan els sociates la tenen del 3% i ICV-EUA del 2.1%. El que passa és que amb nombre d’escons la davallada és molt gran. Perdre 8 escons de 21 és una clatellada radical. En aquest impacte juga a la contra d’ERC el que al 2006 va jugar al seu favor, i és que es va fer amb 3 diputats “de miracle”, per les restes. Si partíssim (sé que és molt partir…) de 18 diputats, la minva seria de 5, igual que els socialistes…

Per això penso que 13 són la frontera, i que les enquestes és molt difícil ens permetin veure si estarà per sobre (escenari en el que crec que en Joan Puigcercós pot “salvar els mobles”) o per sota (escenari que em temo desencadenaria una crisi profunda). En aquest sentit, l’enquesta de CiU situava ERC amb un percentatge una mica superior al 9% i 14-15 escons. Estem, per tant, en una situació que no es resoldrà fins a les eleccions, com aquell que diu, amb la foto finish.

En tot cas, tot sembla apuntar que ERC s’hauria recuperat una mica en relació a les enquestes que la situaven per sota de 13 diputats, que n’hi havia hagut. Fa un temps vaig analitzar el que ja s’intuïa com a gir d’ERC en relació al tripartit. Aquest gir, per a mi, s’ha consolidat aquesta setmana, quan Puigcercós va dir clarament que el trajecte amb els socialistes s’havia acabat. Ara ja està dit. S’han vist obligats a dir-ho, però el cert és que el gir ja havia començat i ara ERC només té el problema del valor o la credibilitat que l’electorat vulgui donar-hi. Però el gir hi és. I la meva opinió personal és que és sincer. Potser a contra cor, però ERC ha vist que anar del bracet dels sociates els ha portat a la ruïna.

Per a acabar amb l'anàlisi d' ERC, el que sembla clar, claríssim, és que passi el que passi, continuarà essent la principal força independentista al Parlament. Amb les dades de l’enquesta a la mà, l’única (però sobre això farem una anàlisi específica)

La tercera pota del tripartit, ICV-EUA, sembla ser que consolida la seva lleugera tendència al descens en intenció de vot. Després d’haver mantingut una espectacular solidesa en les seves expectatives de vot, les darreres enquestes apunten una tendència a la baixa, d’entre un 1 i un 2 per cent en la seva intenció de vot, que podria implicar la pèrdua d’un parell de diputats.

El PP sí que continua amb la seva enorme estabilitat en la intenció de vot, clava entre el 10 i l’11 per cent, i amb idèntica projecció d’escons que la que tenia. Ni endavant ni enrere.

Finalment, i pel que fa als partits amb representació al Parlament de Catalunya, els Ciutadans no aconsegueixen “entrar” al Parlament, tot i que gaudeixen d’un lleuger repunt en les seves expectatives electorals. Estar situats ara mateix en el 2.4% és un percentatge en el que recuperen intenció de vot en relació a anteriors enquestes. I és també un percentatge que, a hores d’ara, no ens permet descartar, demoscòpicament, que entrin al Parlament, tot i que per les dades amb les que treballem, sembla improbable.

Pel que fa a les diferents opcions que pugnen per entrar al Parlament per primera vegada, res. No hi ha cap variació i estan a anys llum, en les circumstàncies actuals, de poder-hi entrar. Cap opció, ni la més mínima (més avall faig una anàlisi específica d’aquest punt).

LA INDEPENDÈNCIA ÉS L’OPCIÓ MAJORITÀRIA ENTRE ELS CATALANS

Una dada molt interessant de l’enquesta de LV és que confirma plenament el salt demoscòpic que l’opció dels partidaris de la independència està consolidant entre la població catalana. Primer va ser El Periódico, qui va situar prop del 50% els partidaris de la independència, i ara és La Vanguardia qui ho fa, amb un 47%.

Aquesta és una dada d’extraordinari valor. No sembla afectada directament per la sentència o la mani, que en tot cas la consoliden. El salt demoscòpic s’ha anat produïnt al llarg del 2010, intensifincant-se, fent-se clarament l’opció preferida pels catalans, en aquest segon trimestre de l’any.

És per tant una evolució, un creixement a partir de les circumstàncies que està patint el país, no sembla ser una situació puntual fruït d’un “calentón” com a conseqüència de la sentència o la mani.

S’està estructurant una majoria de partidaris de la independència, i aquesta és la gran, l’enorme notícia de la que tots ens n’hem d’alegrar, i que obre clarament les portes a una situació molt favorable per a la independència en aquest tram final que sembla estem recorrent en el camí a la llibertat.

Tanmateix, aquest percentatge, a l’igual que en l’enquesta de El Periódico, apareix amb matisos força interessants que val la pena tenir en compte.

Per a mi, la més destacada és que el procés independentista, si tiomfa (que triomfarà), no ho farà de la mà de “l’estratègia” dels independentistes, sinó a través d’una majoria independentista tranquila, que no vol viure el procés amb sotregades, amb salts en el buit, sinó d’una manera ordenada, fiable, sòlida. I aquests tres valors no els ofereix avui en dia l’independentisme. Per això hem d’anar amb compte.

Fixem-nos que a l’enquesta de El Periódico veiem clarament que la majoria de la gent era partidària de la independència, però 2/3 parts deien que ara no era el moment del referèndum. En l’enquesta de La Vanguardia, “només” un 24% creuen que és el que cal que abordem ara mateix. És un percentatge molt alt, però ja no és el percentatge majoritari, el que genera més consens.

Interpreto aquestes dades dualment. S’està construïnt i consolidant una majoria nacional favorable a la independència, però no existeix una majoria nacional que cregui que aquest procés s’hagi de plantejar ara mateix.

I crec que seria molt bo interioritzar aquestes dades i el que ens expliquen per a no equivocar-nos en l’estratègia, ni tan sols en la tàctica. Clarament no es donen les circumstàncies perquè es desencadeni el procés. Estem aprop. Però no hi són. Per a mi, aquestes circumstàncies només podran abocar-nos a un escenari en que una majoria nacional vulgui plantejar sense més dilacions el procés si es genera una direcció política, un govern, una estratègia concertada entre les forces favorables al dret de decidir, i això es visualitza clarament per la societat. I aquest escenari no hi és. I aquest escenari requerirà d’un temps, d’un cert temps (tampoc no massa, potser una legislatura exígua) perquè es donin, si tothom treballa bé.

Aquest escenari que descric implica necessàriament Convergència i Unió, però també Esquerra. Aquest escenari ni es dona ara ni pot donar-se ara. Necessita d’uns certs canvis estructurals i en la configuració mental d’aquestes forces polítiques i de l’independentisme en general.

Perquè si una cosa queda clara amb aquesta enquesta, i coincideix en això amb la de El Periódico, és que els favorables a la independència es reparteixen entre totes les forces polítiques. Per això és tan important una estratègia que aplegui el màxim nombre de forces. No estem, per tant, en aquelles estratègies passades, ja clarament caduques, per a les que ens semblava que la independència vindria el dia que un partit que es presentés amb l’eslògan “independència” guanyés les eleccions.

Totes les dades ens apunten que la construcció d’aquest 47% de favorables a la independència no vindrà perquè hi hagi un partit que els aplegui, sinó perquè hi hagi una estratègia sòlida, fiable, de concertació, de la màxima unitat possible, que generi la confiança suficient entre la gent per fer el pas definitiu.

Ens agradarà o no, però és el que expliquen les dades de les darreres enquestes.

Fixem-nos en unes quantes coses més, molt interessants.

Convergència i Unió és l’opció electoral que aplega més partidaris de la independència, però no tot el seu electorat és independentista! CiU, segons les dades de LV, té una intenció de vot del 42.1%. D’aquests, un 55% són favorables a la independència. Fixem-nos-hi bé: un 55%, però només un 55%!!!

Aquest 55% implica que CiU té un 22% d’intenció de vot d’independentistes. És per això que és el partit amb més independentistes. ERC ve d’un 14.1% i ara està en un 9%. Per tant, la majoria dels independentistes confien en l’estratègia de CiU.

I a l’igual que en l’enquesta de El Periódico, és del tot rellevant per a entendre l’estratègia de CiU que un 45% del seu electorat no es manifesta favorable a la independència. Vet aquí la metàfora del gir i del transatlàntic. Amb un escenari de votants 55-45, el gir sobiranista de CiU, que s’aturi en “el dret de decidir” fins al final, és tot l’enllà que es pot permetre. Excepte, és clar, que es vulgui que s’immoli, que se suïcidi. No, no em sembla que estiguem en condicions d’exigir més. S’està treballant en la direcció correcta, i els votants, inclosa la majoria independentista, compra l’estratègia de fer-ho paulatinament, a passes, no demà.

Evidentment els partidaris de la independència són la pràctica totalitat de votants d’ERC, però el més interessant és que trobem partidaris de la independència de manera clara també a ICV-EUA (un 63%), en el PSC-PSOE (un 38%) i fins i tot en el PP (un 15%!!).

Bé, ja hem aconseguit una cosa molt important, que l’independentisme sigui majoritari, i que a més a més, sigui una opció present a l’electorat de gairebé totes les forces polítiques.

Ara entrem en una fase, que ha de ser necessàriament tranquila i ben dirigida, per articular una estratègia que sigui convincent per a aquesta majoria social. És evident que hi ha dues dades que ens assenyalen possibles fragilitats d’aquesta majoria. Per una banda, està molt localitzada en el temps, s’ha generat amb aquesta contundència en aquest segon trimestre. Cal veure com es manté en el temps, per poder valorar la seva solidesa. D’altra banda, i aquesta és per a mi la qüestió essencial, la majoria pro-independència es construeix amb gent que té unes opcions electorals molt diferents. Això implica que els militants independentistes no poguem actuar com si tots els pro-indpendència fossin com nosaltres. No, no ho són. Compartim una cosa molt important, però segurament la diferència que hi pugui haver entre un pro-independència d’aquest 15% del PP o d’aquest 35% del PSC i entre un pro-independència de les CUP o del moviment independentista que sigui, fa que hàgim de gestionar aquest capital amb extraordinària cura, si no volem perdre bous i esquelles pel camí.

Alerta per tant amb pensar i intentar fer com si tots els pro-independència fóssim iguals. La pluralitat és el que ens ha permès construir aquesta majoria. Però també és el que requereix d’una estratègia diferent. Entre d’altres coses, aquesta majoria no comparteix prioritats ni urgències. Anem amb compte, doncs, i no comencem a esprintar com si estiguéssim arribant a meta, quan de fet estem començant l’ascensió a l’Alp d’Huez, en un símil “tourístic”…

POSSIBILITATS DE CANVI EN AQUEST ESCENARI?
Julián Santamaría, catedràtic de Ciència Política de la UCM i president de l’Institut Noxa Consulting, que ha fet l’enquesta de La Vanguardia, finalitza la seva interessantíssima anàlisi amb una frase enigmàtica. Diu “En mi opinión, la estabilidad del electorado puede ser más aparente que real. Y es muy posible que de aquí a otoño algo se mueva en Catalunya”

No dona més pistes. És una mica lleig acabar una anàlisi així. En què es basa per dir això? S’està cobrint les esquenes? Està fent negoci, reclamant més enquestes? Sap alguna cosa que no ens diu ni en l’enquesta ni en la seva anàlisi?

Mirem a veure si aconseguim trobar alguna explicació a l’enigma.

D’entrada, crec que hi ha una cosa important: el calendari electoral. Gairebé tothom coincideix que les eleccions seran el 24 d’octubre. Tanmateix, encara no és descartable un avançament electoral que les situï en el 19 de setembre. Per dates, encara hi som a temps. Aquesta setmana ho sabrem, perquè més enllà ja no podrà convocar-les per a aquesta data.

Perquè pensem que té alguna possibilitat aquest avançament al 19 de setembre? Per tres motius: el primer, perquè tot el que està passant empitjora les perspectives dels socialistes, per tant el pas del temps és un factor de desgast permanent; segon, perquè el setembre encara no tindrem les dades de la debacle econòmica que es preveu per al retorn de les vacances (atur, dades macroeconòmiques, IVA, etc); i tercer perquè “s’estalviarien” arribar a les eleccions amb una vaga general pel retrovisor (està prevista per a finals de setembre).

Si les eleccions són al setembre, jo no veig cap escenari d’incertesa en relació a l’estabilitat que de fa mesos aporten les enquestes.

Però si les eleccions són a l’octubre, encara hi ha marge perquè passin coses. I a mi només se m’acut un escenari en el que passin coses: en el camp de l’independentisme.

I només amb un possible motor de canvi: Joan Laporta amb un projecte propi.

Les dades de l’enquesta, com les de totes de les que tenim dades, situen clarament Reagrupament i Joan Laporta, com a marca electoral conjunta, en l’extraparlamentarisme. De manera radical, a més. Possibilitat zero de fer res.

Però alerta si es concretés un projecte polític independentista diferent, que recullís l’esperit dels patrocinadors de la Conferència Nacional del Sobiranisme, i que comptés amb el lideratge ferm d’en Joan Laporta, amb un projecte polític propi, no sucarrimat com Reagrupament (que arrossega a la baixa les seves possibilitats), i que a més a més, comptés amb la participació i implicació de personalitats del sobiranisme –dic els noms només a tall d’exemple del que vull dir- com l’Alfons López Tena, en Terricabras, en Pep Riera, en Salvador Cardús, alguns empresaris, personalitats històriques de l’independentisme i figures rellevants de l’actual independentisme, que aporten un missatge clar de voluntat de suma, com n’Enric Canela.

Aquest seria un escenari que podria alterar aquesta estabilitat. Per una banda podria comprometre força la situació d’ERC. I per una altra banda podria allunyar CiU de la majoria absoluta, només que li rasqués entre 3 i 5 diputats (la fidelitat del votant de CiU fa que sigui complicat pensar en un altre escenari). La irrupció d’una nova força independentista d’aquesta mena, amb un nou lideratge polític com el d’en Laporta, i ben acompanyat de noms que donin un missatge clar de mobilització i unitat és un dels pocs escenaris que podria modificar l’estabilitat que apunten les enquestes.

L’altre escenari no seria gens positiu, i és que finalment es fessin coincidir les espanyoles i les catalanes.

SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM (i jo hi seré!)

Dissabte vinent, dia 10 de juliol hi haurà una manifestació molt i molt important. És una manifestació de resposta a la sentència del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut, però com bé ha dit avui en López Tena, no es tracta d’una manifestació en defensa de l’Estatut, sinó, tal i com clarament expressa el seu lema, d’una manifestació d’afirmació nacional i de defensa del dret de decidir.

No cal parlar-ne gaire més, per tant, de la idoneïtat i conveniència d’assistir-hi. Crec que hi hem de ser tots, i com a mínim jo hi seré, i la viuré amb intensitat, amb tota la colla. És una d’aquestes manifestacions que es recordaran llàrgament i que tots estarem orgullosos d’haver-hi participat.

Resulta molt mesquina l’actitud que està tenint el president Montilla de voler adulterar el sentit de la convocatòria que li han volgut donar els convocants, fent falses piruetes dialèctiques per intentar pressionar els organitzadors i diluir l’alt contingut reivindicatiu i simbòlic que tindrà la manifestació. Però no se n’ensortirà. Si vol convocar-ne una altra, endavant, està en el seu dret, com a president de la Generalitat o com a president del PSC-PSOE. Però no són admissibles les seves pressions.

De l’actitud d’altres que parlen de menjar merda, ni cas.

Dissabte, tothom a la manifestació, amb les nostres banderes, amb la nostra il·lusió, amb la nostra esperança que tots els passos que estem recorrent ens menen cap a un únic destí: la nostra llibertat. Això ja no hi ha qui ho aturi!

SOM-HI DONCS! PERQUÈ SOM UNA NACIÓ I PERQUÈ TENIM EL DRET DE DECIDIR… I DECIDIREM!

Visca la terra, mori el mal govern i el despotisme!

XAVI F.: ESTEM AMB TU, NO HO OBLIDIS.

Setmana duríssima a nivell personal, d’una infinita tristesa. A més, també em sento totalment afligit pel dolor del meu amic Xavi F, amb F de Fènix...

Xavi, m’agradaria haver estat a l’alçada de les circumstàncies i del teu dolor. Ja saps que estem amb tu, tot i que no sempre sabem quina és la millor manera d’expressar aquesta proximitat i suport.

Aprofito per dir-vos, ara que no em pot sentir ni llegir, que en Xavi F. és a tots els efectes un amic meu. Una amistat construïda a partir d’haver compartit militància i afecte personal, que és el normal entre camarades, a Reagrupament, abans que es convertís en una secta. Ens vam conèixer crec recordar el juliol del 2009. L’Emili, que es movia organitzant totes les assemblees de Reagrupament pel territori, em va parlar d’un company que tenia ganes de col·laborar en coses d’Imatge i Comunicació, el grup de treball que jo portava. Vam quedar al Thales, i vam estar xerrant llargament. En la conversa vaig descobrir la seva enorme passió pel tema audiovisual. I el vaig incorporar al grup d’Imatge i Comunicació.

Vam estar parlant de la possibilitat de fer un video-documental de l’homenatge a Moragues que estàvem preparant per l’Onze de Setembre. I en Xavi se’ns va presentar, a la següent reunió, amb una proposta que ens va fer vibrar a tots. I durant tots els preparatius i el mateix Onze va estar filmant, i va produir el documental que es va emetre la primera assemblea de Reagrupament. Un document excepcional, un documental preciós, un testimoni del que estàvem fent i del que volíem i podíem fer, un testimoni que, vist avui, va envermellir de vergonya, quan hom sent les declaracions dels líders sectaris, com Joan Carretero i Rut Carandell. És tremendo, però al tornar a veure el documental m’enerva pensar que mentre alguns estàvem treballant amb tota la inocència i entrega del món en tot plegat, d’altres –com en Carretero o la Rut- ja estaven pensant i maquinant per la nostra liquidació, amb un absolut cinisme i hipocresia.

Perquè després de la primera Assemblea, la primera decisió d’en Joan Carretero i de la Rut Carandell, va ser la de liquidar el grup d’Imatge i Comunicació, i en Xavi, pel simple fet que hi havia la sospita que a més de formar part del grup de treball, havia esdevingut amic meu, també va ser liquidat.

El cert és que ja érem i encara som amics, i m’honoro d’haver-lo conegut i que ens hàgim fet amics. Em sap greu que el seu talent i il·lusió pel projecte i per fer coses es veiessin radicalment dinamitats pel simple fet de ser amic meu, en la cacera de bruixes que va seguir la meva liquidació i la dels altres companys, com a pas indispensable per a la conversió en secta de Reagrupament.

Explico això perquè és l’origen de la nostra amistat. I perquè aquests dies, de dolor intens per a ell, he volgut ser tan aprop seu com he pogut, com ell ho va estar de mi llavors. Perquè m’enorgulleixo de la seva amistat, perquè des de llavors hem estat amics i camarades, i perquè tot això és part del bagatge humà tan impressionant que m’he emportat de la meva militància a Reagrupament, de tota la molta gent que ja no hi som.

I perquè amb en Xavi hem continuat pensant i desenvolupant, amb altres amics i camarades –com la gent de Catalunya 1640 i en Lluís d’UNC-, projectes patriòtics de gran calat, que espero que en un futur proper us poguem presentar. Projectes, idees, il·lusió… que és el que conforma el nostre univers militant i patriòtic. Com per exemple l’entrevista que vàrem fer al patriota Pere Carbonell, amb motiu del sopar de commemoració del Corpus de Sang i d’homenatge a Joan Triadú organitzat per l’Associació Patriòtica Catalunya 1640.

Sé que amb en Xavi continuarem essent amics, i continuarem generant idees i projectes patriòtics, i que jo faré tots els possibles per poder donar sortida al seu increïble talent i creativitat i que tot plegat tingui una expressió innovadora i a l’alçada dels enormes reptes patriòtics que assumim.

I com a amics i camarades demà diumenge serem al tanatori de Les Corts, acompanyant en el dolor el nostre amic i camarada.

Estem amb tu, Xavi F, no ho oblidis mai. F, de Fènix...