Anàlisi del Baròmetre de Barcelona: valoracions gestió, problemes i projecció electoral

Ahir divendres dia 27 de desembre, encaixonat entre Sant Esteve i el cap de setmana i el cap d'any, l'Ajuntament de Barcelona va fer públiques les dades de l'enquesta periòdica "Baròmetre de Barcelona".

I no m'estranya ho hagi fet públic en tan insòlit encalaixament: les dades són demolidores contra la senyora alcaldessa Ada Colau. Demolidores.

Com ja estareu cansats de sentir-me dir, dues coses que valoro d'una enquesta abans de decidir posar-m'hi o no a analitzar-la és, per una banda que sigui periòdica, atès que això ens proporciona perspectiva i capacitat d'anàlisi evolutiva, i aquesta ho és, tenim dades des de fa molts anys. I per una altra banda que l'enquesta posi suficient informació a l'abast públic, i aquesta ho fa: el servei d'estadística de l'Ajuntament fa públics dossiers de dades de l'enquesta des de diferents perspectives, i a més a més també permet accedir a diferents tractaments d'informació, com ara creuaments de dades per record de vot, per districtes, per sexe, per edat...


I a partir d'aquestes dues consideracions, he entrat a remenar les dades.
I hi ha coses interessants, que crec val la pena comentar, compartir amb vosaltres. També hi ha algunes alertes que vull assenyalar, per evitar fer "equivocades" lectures de l'enquesta, o no tenir en compte els seus biaixos, que hi són, i afecten a moltes coses, si no anem amb precaució analítica.

I aquesta cosa que cal tenir en compte, quan mirem tots els resultats, és el biaix de representació política en la mostra (quan l'enquesta no corregeix aquest biaix en les seves projeccions):

- dos partits estan molt sobrerepresentats: ERC i Comuns. ERC, en relació a les municipals Maig 2019 va tenir un 14,1% de vot, però té un 19,2% de record de vot a la mostra; els Comuns van tenir un 13,7% de vot i tenen un 17,4% a la mostra

- una opció política molt infrarepresentada: Junts per Catalunya. On més ho veiem és en relació al vot del 21D, quan JxCAT va tenir el 15,6% de vot a BCN, però a la mostra només hi ha un 10,5%. En relació a les municipals, JxCAT passa del 6,9% de vot al 4,7% de record de vot.

Això no invalida per a res l'enquesta, però sí que ho hem de tenir molt present, des de dues perspectives:

- des del punt de vista de la projecció de vot, atès que el Baròmetre només treballa amb vot directe, no corregeix els biaixos, això afecta fortament la projecció d'intenció de vot, com després veurem.

- en analitzar la resta de l'enquesta, quan veiem com els barcelonins valorem la gestió municipal, penseu que la realitat, sense biaixos, sempre serà una mica més negativa. Els votants dels Comuns i els d'ERC són els qui millor valoren Colau i gestió Comuns, i aquesta sobrerepresentació de 5,1+3,6 punts que sumen ERC i Comuns (per tant 8,7 punts més) "suavitza", tot i que no pot amagar, les males valoracions que recull l'enquesta. Sense aquest biaix, les males valoracions encara serien pitjor. Tingueu-ho present.

Valoracions de la gestió municipal i del funcionament i problemes de la ciutat:

La primera dada que més poderosament crida l'atenció és justament l'espectacular clatellada que s'emporta la gestió municipal. El 67,7% dels barcelonins creuen que la ciutat HA EMPITJORAT el darrer any. És brutal. Només un 15% creuen que ha millorat.

La dada encara té una dimensió més espectacular si la comparem amb la visió que els barcelonins tenien de la Barcelona de Trias, l'any 2015. Aquell 2015 de Trias u 30,9% opinaven que en el darrer any la ciutat havia empitjorat en l'últim any, i un 42% que havia millorat.

Els ciutadans de Barcelona que pensem la ciutat HA EMPITJORAT hem passat del 30,9% amb Trias el 2015 al 67,7% amb Colau el 2019

I els que creuen HA MILLORAT han passat del 42% amb Trias al 15% amb Colau.

En coherència amb aquestes dades, la gestió de Trias era valorada com a molt dolenta per un 21,9% dels ciutadans, mentre que més del doble creuen que la gestió Colau és molt dolenta: un 43,9%.

Aquestes dades ens aboquen al que per a mi és una reflexió clau. Si això era i és així, com és que Trias va perdre i Colau guanya?
L'enquesta no pregunta pel que és el factor clau: qui creiem són els campions de la intoxicació política, de la farsa política. No pregunta tampoc sobre qui creu ha tingut més capacitat per bastir un relat fals, però que ha arribat a molta gent. Ni pregunta tampoc per qui creu s'ha aprofitat millor de la guerra bruta de l'estat contra el sobiranisme.

La candidata Colau va ser molt hàbil i va tenir un enorme suport mediàtic i de palmeros, per situar el seu discurs, les seves falsedats, la seva realitat manipulada, al centre del debat polític. I Trias era massa bona persona i d'alguna manera massa "innocent" per donar la batalla en aquell terreny de joc tan brut on portava les coses la senyora Colau.

La senyora Colau, paradoxes de les coses, exercia de candidata amb dedicació a temps complet gràcies al sou que li pagava un dels xiringuitos dels Comuns, generosíssament regat tota la vida, també amb Trias, de subvencions.

La senyora Colau va ser molt hàbil per aprofitar la crisi econòmica que vam patir per "col·locar" mediàticament i políticament el relat d'una Barcelona instal·lada en la misèria. Sentir-la parlar era veure les fotos d'aquells barris de Calcuta que tots tenim a l'imaginari. Perquè el seu discurs impactés més, necessitava col·locar la idea que Trias no feia res per resoldre els problemes de la gent, singularment d'habitatge.

Això ho va aconseguir amb una doble estratègia: per una banda amagant tot el que es feia des de l'Ajuntament. La sra. Colau i la PAH van arribar a l'extrem d'impedir l'accés als serveis socials de l'Ajuntament que arribaven amb solucions per a casos de desnonament. Els impedien l'accés i es feien la foto responsabilitzant-ne Trias. Perquè aquesta és la segona estratègia que li va sortir molt bé: col·locar el discurs que si els temes no es resolien era simplement per falta de voluntat política del senyor Trias.

La farsa Colau va caure ja el seu primer any de mandat: els desnonaments van créixer i l'únic que feia la senyora Colau era centrifugar les responsabilitats a la resta d'administracions.


Hi ha dos punts més que expliquen "l'èxit" Colau, i tots dos tenen a veure amb l'habilitat per gestionar en interès propi (polític) els recursos públics:

- per una banda, la ja famosa menjadora Colau: les entitats afins, que donen cobertura a Colau han estat inundades de recursos públics. Això proporciona a Colau una enorme xarxa clientelar i d'alliberats fent activisme al seu favor i dedicats en cos i ànima a silenciar o estigmatitzar qualsevol crítica. Dins d'aquesta menjadora, les associacions de veïns oficials tenen un paper clau

- per una altra banda, s'ha guanyat el favor dels mitjans de comunicació amb una molt hàbil gestió de les ajudes i els recursos de tots.

El Baròmetre municipal d'aquest desembre 2019 tanmateix presenta algunes dades que evidencien un cert col·lapse del colauisme. Fixem-nos-hi i comentem-ho:

L'enquesta pregunta als enquestats sobre quin creuen és el principal problema de la ciutat, de Barcelona. Doncs aquest desembre, amb clara diferència sobre tots els altres, el principal problema de BCN per als seus ciutadans és la seguretat, que ho és per al 29,1% dels barcelonins. Fins a la quarta posició, amb un 6,5% no hi trobem un altre tema de BCN, com és l'accés a l'habitatge. Pel mig dels dos l'encaix CAT-ESP i aspectes polítics generals.

I sí, les comparacions són odioses, però més odiosa és la mala gestió i la fasa permanent. La inseguretat és, amb aquest 29,1% el més gran problema per als barcelonins. Sabeu amb Trias quin problema era? Un dels de més avall, amb només un 3,4% que l'assenyalava com a problema. Hem passat del 3,4 al 29,1. Gairebé 25 punts més. I Colau negant l'evidència i xiulant de perfil.

L'accés a l'habitatge és, com hem vist, el 4t problema de la BCN Colau, amb un 6,5%. I fou la catapulta de la campanya indigna de la senyora Colau candidata contra Trias. Sabeu quina era la dimensió del problema llavors? 0,6%.

L'habilitat de Colau i els Comuns per imposar una agenda i un relat s'ha de reconèixer és excepcional. Tan excepcional com la seva incompetència i sectarisme.

De fet la gestió municipal ha esdevingut, per ella mateixa, el sisè problema que té la ciutat, segons els barcelonins. És acollonant.


Sobre la projecció de vot que efectua l'enquesta

Recordar, altre cop, que és únicament vot directe, sense correcció de biaixos, com aquest 5,1 de sobrerepresentació d'ERC i el 3,4 dels Comuns, i com aquesta infrarepresentació de 2,3 punts a JxCat.

Tanmateix, si som conscients d'això, l'enquesta ens permet accedir a algunes dades MOLT interessants.

La primera és la captura colauer del seu votant: són qui més alta fidelitat de vot tenen, del 74%

La segona és que JxCAT ha aconseguit frenar i invertir la tendència dels últims anys, i ara té una alta fidelitat de vot (la segona més alta entre tots els partits) i un lideratge sòlid, el segon més ben valorat entre els seus votants, a 0,1 del 7 d'Ada Colau entre els Comuns. En coherència amb aquestes dues dades, per primera vegada en anys JxCAT no té cap fuga de vot significativa en termes demoscòpic, només un 2,3 dins marge error enquesta.

ERC també es presenta sòlida, però no tant. Té 4 punts menys de fidelitat de vot i fuga de vot -petita, però significativa- en direccions molt diferents: un 4,2% d'antics votants cap a Comuns, un 3,4 cap a JxCat i un 3,2 cap a CUP. I malgrat el que volen fer veure els propagandistes oficials, no guanya vot de ningú. Bé, sí, un 4% dels Comuns, però com que també perden cap als comuns, es neutralitzen.

Del tema electoral el que crida més l'atenció és una dada que també vam poder veure al darrer BOP del CEO: el col·lapse del vot unionista, tant per l'evident hecatombe de Cs com per la desaparició de Valls en una mena de galàctic forat negre i en general per la confusió en la que està sumit tot el seu votant.

Sabeu aquest paio, francès, que va arribar a ser primer ministre a França, fins que li van donar una patada al cul de les que fan història, i que llavors es va enrecordar que havia nascut a Barcelona, i es va proposar a les elits barcelonines desesperades per aturar el procés independentista com el líder que necessitaven, i que va ser candidat a alcalde amb Cs, i que al primer ple ja es va donar de baixa de Cs, i que va acabar aliant-se amb Ada Colau, i que gràcies a ell és la Colau alcaldessa i pot seguir ensorrant la ciutat?

Sabeu de qui parlo, oi? Efectivament, de Manuel Valls. Intenció de vot a Manuel Valls? un 0,4%.

Sí, com ho veieu, un 0,4%. Sí, aquest paio que es va passejant per tot arreu posant-nos a parir, mentint, difamant, i que ara diu que es vol presentar a les eleccions al Parlament de CAT, aquest paio té una intenció de vot del 0,4%.

Si Valls és zero, Cs va camí del ZERO. La més baixa fidelitat de vot en relació al 26M 2019: 35,6%, o sigui, camí de l'extinció, perquè ja té un 6% de vot que li marxa cap a VOX (Altres), un 6% cap a PSC, un 2% cap a PP, un 2,1% que s'emportaria Valls per fer el seu 0,4%. I té també el més alt percentatge d'indecisos: un 38%. El col·lapse de Cs és èpic.

El PP millora percentatge de fidelitat de vot, amb un 61%, però recordem que ja va entrar a BCN pels pèls. I perd un 7% cap a VOX (altres)

El PSC segueix sumint el seu electorat en la confusió. Tot i manar, un 33% del vot 26M ara és vot indecís.

PER ACABAR, LA MEVA VALORACIÓ PERSONAL:
Des d'un punt de vista independentista cal molt treball per assegurar guanyar les properes municipals. Però estem en condicions de fer-lo.

Pel que fa a ERC, crec que és claríssim que té el mèrit d'haver guanyat el 26M, però que ja està en el seu sostre a Barcelona. Manté suports, però ja no guanya vot d'enlloc. I en perd, poquet, però en diferents direccions. Ernest Maragall és un candidat ben valorat pel votant d'ERC, però és evident no és el candidat de les properes. I aquí hi ha un repte.

Junts per Catalunya crec és qui té més feina a fer, més espai per recórrer, més vot a guanyar i a més a més crec que està en condicions de poder-ho fer. Estan en condicions de poder-ho fer perquè per primera vegada en temps tenen un lideratge sòlid, com és el de l'Elsa Artadi, ben valorat pels seus votants, però també per votants d'altres partits com ERC.

Crec que JxCAT ha de treballar un missatge inequívoc per a Barcelona des de polaritats molt allunyades del fangar on ens han portat els Comuns. Un discurs i un projecte de ciutat segura, de ciutat generadora de riquesa, de ciutat que treballa més perquè tothom tingui oportunitats que per l'empobriment de les societats subsidiades. Un projecte polític que evidencii que s'estima la ciutat i la seva gent, i que no governarà contra ningú, com fa la Colau, sinó a favor de tothom, i que té projectes per a la ciutat i per a la gent.

Per combatre la formidable propaganda de la farsa Colauer Junts per Catalunya a Barcelona necessita fer política d'una manera molt ambiciosa, que comenci per situar les dades, les estadístiques, la realitat, al centre del discurs. Evidències contra xerrameca. Dades contra demagògia. Projectes contra la centrifugació dels problemes. Etc etc etc.

I si ERC es manté i JxCAT guanya l'espai que està cridat a guanyar i que pot guanyar, guanyarem. Ara bé, si ERC es dedica a fer de crossa de Colau, i JxCAT no construeix la seva alternativa i es visualitza com a tal, la cosa es complica moltíssim. Per a la ciutat i per al país.

Anàlisi del 3r BOP CEO 2019. Sense gaires novetats, tot i que no tot és com ens pot semblar

Avui hem tingut les dades del 3r. Baròmetre d'Opinió Política del CEO del 2019. M'estalvio els comentaris que sempre us faig sobre que és només una enquesta, però que és la millor enquesta que es fa a Catalunya, que podem accedir fàcilment a totes les seves dades i que ens ofereix una sèrie evolutiva de dades de gran vàlua.

La primera visió és ja un clàssic: tot el peix venut. Les dades ens presenten una gran estabilitat en totes les seves qüestions fonamentals.

Tanmateix, en aquesta edició del CEO ens trobem algunes coses que podem considerar inèdites:

- la primera, un cert estrany comportament entre l'electorat d'ERC. Ho mirarem. No puc arribar a cap conclusió. Però crec interessant apuntar aquests elements que m'han "sorprès".

- la segona és que el CEO ha introduit unes noves preguntes, molt interessants, i que hem de veure què projecten en relació a la visió que la nostra societat té sobre temes importants.

SOM-HI:

En els temes que per a mi són cabdals, com és el suport a la independència, l'enquesta evidencia un cop més una gran per no dir total estabilitat.

Un 43,7% diuen que volen que Catalunya sigui un estat independent i un 47,9% que no. Recordem que no pregunta què votarien en un referèndum, cosa que ja hem vist en anteriors anàlisis té un comportament diferencial de resposta. Pregunta pel que l'entrevistat vol. I així estan les coses. No es mouen gaire. A nivell del que volem, ens movem en xifres d'empat amunt ara el No, amunt altres vegades el Sí.

Igual d'estable és la xifra dels catalans que creuen Catalunya té un nivell insuficient d'autonomia: un 61,8%. En aquest percentatge semblem clavats de fa molt de temps. Només un 6,2% creuen que tenim massa autonomia. I un 21,3% que suficient. Més de la meitat dels catalans coincidim en el nivell insuficient, insatisfactori, d'autonomia.

Aquestes dades es traslladen a una altra pregunta de les bàsiques amb idèntica estabilitat. A la pregunta de resposta múltiple sobre el que creu l'entrevistat hauria de ser Catalunya, una majoria respon que un Estat independent (36,7%), i un 21,7% un Estat dins una Espanya federal. Aquestes dues respostes agrupen les dues "solucions" majoritàries dels que creuen tenim una insuficient autonomia. Tot i això, en ordre de preferències després dels partidaris de l'estat propi tenim el 28% dels de seguir sent una comunitat autònoma. Finalment un 5,9, que una Regió, dada que coincideix pràcticament amb el 6,2% que creuen tenim massa autonomia.

Així estan les coses en aquest bloc clau del BOP del CEO.

El segon gran bloc d'estabilitat en l'enquesta, tot i que amb algun matís, el tenim en la projecció electoral que fa el CEO.  

Tot i que en aquest 3r baròmetre el CEO projecta que per primera vegada la suma d'escons dels partits indepes podria situar-se en els 80 escons, superant el 50% del vot, jo crec no li hem de donar massa importància a aquesta dada "pels pèls".

Fins i tot quan estem a les portes d'eleccions sempre us dic que no ens hem de fixar gaire en la projecció de resultats, en diputats, perquè sempre és un exercici arriscat a partir del que és una declarada intenció de vot directe, intentant corregir els biaixos de la mostra.

La meva manera d'enfocar les enquestes en aquest punt és, més que a través d'aquesta projecció, fer-ho a través de les dades que no depenen dels biaixos de la mostra, com són les dades de fidelització i de transvasament de vot.

Fixeu-vos, en relació a això que us explico, que una de les coses que més ha cridat l'atenció a molta gent d'aquest BOP del CEO és que si el Sí a la indy no es mou d'aquest 43%, per sota del 47 del No, el vot dels partits indys pugui enfilar-se pel damunt del 50%. Sí, és estrany, tot i que té explicació.

Després hi aprofundirem. Ara només ressaltar una cosa, que reforça la meva precaució davant aquestes projeccions electorals. Tot i saber que el record de vot a les enquestes pot ser una dada no del tot fiable, és evident que a grans trets ens l'hem de mirar, per saber de quin peu pot coixejar biaixos l'enquesta. Doncs quan ens hi fixem, veiem que l'enquesta té un més que significatiu biaix des del punt de vista de record de vot, a favor d'ERC.

ERC va tenir un 16,85% de vot el 21D del 2017, i en aquesta enquesta té un record de vot aquelles eleccions del 23,6%, de fet el % de record més vot a ERC des del 21D... Per contra, JxCAT, que va tenir un 17,07% de vot, té un record de vot de l'11,6% a l'enquesta. En termes de representativitat de l'enquesta no ho hem de valorar, atès que la representativitat de la mostra es determina per altres factors de caràcter sociològic més fiables. Tanmateix, quan analitzem projeccions de vot sí ho hem de tenir en compte.

I per això, perquè aquest diferencial de 13 punts entre la realitat de vot del 21D i el record de vot a JxCAT i a ERC a l'enquesta, és prou rellevant, jo sóc molt prudent en les projeccions de vot, no m'hi fixo gaire.

Però en termes electorals sí hi ha dades molt interessants en aquest CEO, no influenciades per possibles biaixos. I la dada més interessant és el contrast entre la fortalesa de vot de les opcions indepes des del punt de vista de la fidelització de vot, i la feblesa dels unionistes.

Fixem-nos: ERC té la major fidelitat de vot de totes les forces polítiques, del 78%, seguida de la CUP amb un 75,9%. I la de Junts x CAT no està en el top, però també és altíssima, del 69%. Són tres magnituds molt significatives que contrasten amb el 34% de fidelització de Cs o el 41,7% del PP.

En termes de projecció electoral això condiciona totalment l'enquesta. Mentre l'independentisme i les seves opcions es mostren sòlides, consolidades, l'unionisme està vivint una autèntica centrifugació.

En el cas de Cs, amb aquest ínfim 34% de fidelització de vot, estem davant un nou cataclisme. Cs està seguint l'estela del 10N en la seva imparable residualització i inevitable desaparició.

En el bloc del 155 el PSC és l'únic que salva els mobles. Manté una fidelització alta (69,9%) i tot i que poc a poc, sembla convertir-se en el vot refugi de l'unionisme: un 12,8% dels antics votants de Cs i un 8,3% dels antics del PP. Aquesta dada evidencia que l'única ideologia del votant del 155 és Espanya. Ell vota Espanya, i ho fa sense problemes ara a Cs, ara a PP i si ara convé, al PSC.

Tanmateix on amb més cruesa s'observa la descomposició i desorientació del vot unionista és en aquests 24,5% i 25% d'antics votants de Cs i PP respectivament que ara estan en el No Sap, en la indecisió. Dades que, altre cop, contrasten amb les dels antis votants indepes, on només un 8,6% dels antics votants de JxCAT i un 7,1% dels d'ERC es manifesten indecisos, en el No Sap.

En aquest context no deixa de sorprendre que només un 1,1% dels enquestats diguin votaran VOX. No cal dir que sempre millor així que aquest grup declaradament, desacomplexadament feixista i racista no tingui suport. Tanmateix dues dades de % de vot entre antics votants de Cs i de PP ens han d'alertar, per més que no hagin tingut impacte directe en aquest CEO. També són les dues formacions amb més antics votants que el seu vot ara computa en "Resta": 10,6% i 8,3%. El que passa és que en aquest resta del CEO hi ha el vot a altres formacions que no identifiquem (pot ser VOX), però també vot en blanc i nul.

En el bloc independentista la millor notícia la podríem tenir en que la projecció de vot i escons a JxCAT i a ERC per primera vegada els situa en la majoria absoluta. I això és fonamental per a l'independentisme.

Com sempre dic i diré, perquè a las pruebas me remito, la CUP és necessària per sumar la majoria per la independència, però és, alhora, un dels majors obstacles per FER la independència. La CUP mai no ha respectat a l'independentisme majoritari. Mai no han assumit des del respecte als altres representar el % minoritari de l'independentisme. I el fet que la gran majoria de l'independentisme sempre s'hagi quedat a les portes de la majoria absoluta, sense arribar-hi, ha estat aprofitat per la CUP per practicar política de xantatge permanent. Aquest ús sense la més mínima complicitat ni respecte amb la majoria indepe ha portat a estendre el seu xantatge a deixar gairebé permanentment en minoria a JxCAT i ERC al Parlament, perquè la CUP no ha tingut ni té cap problema en votar al costat de Cs, PP i PSC. No ha tingut cap problema en impedir investidura d'en Turull, acusant-lo d'autonomista. I en Turull l'endemà entrava a la presó, d'on no n'ha sortit. El xantatge permanent i la poca fiabilitat de la CUP, de la doctrina CUP de "els pactes muten", que vol dir, és igual el que pacti amb tu, perquè no ho respectaré, ha estat un dels principals obstacles per fer la independència. Sense la CUP no és possible la independència, però si es necessita la CUP per fer la independència, és un problema molt i molt greu, obstacle molt difícil de superar.

Per tant, molt bona notícia la solidesa d'ERC i de Junts per Catalunya.

Finalment, per acabar aquest bloc electoral, no puc evitar riure amb la desorientació nòmada del vot indepe estupendista i sermonejador, d'aquest vot que es mou buscant fer mal a altres. Aquell vot que va votar CUP el 27S per castigar a JxSí, i que ara podem veure en aquest 8% i 6,8% d'antics votants JxCAT i ERC el 21D que ara diuen votarien CUP. Mai cap projecte al darrere. Sempre fer-ho perquè fent el que fan creuen que hi haurà uns altres "que ara s'enteraran", perquè mereixen ser castigats. Perquè sempre de flor en flor en cerca del polen del pensament màgic. En fi. Un càstig com qualsevol altre que ens ha enviat Déu nostru Senyor.

"Racons" suggerents en el mapa dels lideratges.

Una de les notícies que també han recollit tots els mitjans en relació a aquest CEO, és que Oriol Junqueras era el líder més ben valorat. És així, un 6,03. I que amb Asens (5,10) són els dos únics que "aproven".

Tanmateix el més interessant políticament per a mi és com es reflexa el mapa de fòbies promogudes pels partits i mitjans de comunicació i que és el que està al darrere d'aquesta valoració, que no té, tot sigui dit, cap mena d'importància.

És brutal veure com el MHP Puigdemont és l'enemic públic número 1 de tot l'unionisme. Del 0 al 10 els d Cs el valoren amb un 0,8 (a OJ 1,98), els del PP amb 0,26 (a OJ 1,35) i els del PSC amb 1,20 (a OJ 3,98).

També té un punt commovedor, a aquestes alçades, el reflexe del "putaconveryensia" que encara perviu entre alguns votants, significativament Comuns, que valoren Puigdemont amb un 2,68, mentre a OJ amb un 6,02. És igual que sigui un exiliat. Un 2,68. Putaconveryensia. En fi. Això és el que explica perquè OJ és l'únic que aprova.

En aquestes valoracions també crida l'atenció com el votant mig d'ERC no es deixa arrossegar pel putaconveryensia que des de fa temps es viu a la direcció d'ERC. Els votants d'ERC valoren el President Puigdemont amb un 6,39. En canvi Oriol Junqueras entre els votants de JxCAT és valorat amb un 7,65, el que evidencia menys "partidisme" des de la direcció i en els votants.

Sobre ERC

Com he avançat en el plantejament de l'article, en l'anàlisi d'aquest BOP del CEO crec que és indispensable referir-se singularment a ERC, des de la perspectiva del comportament dels seus votants.

Per una banda ERC és ara mateix el partit que sembla més fort de tot l'arc parlamentari. És el que té una major fidelitat de vot, un altíssim 78%. Un votant fidel i convençut. En relació a les eleccions del 10N, el CEO planteja als votants de les diferents opcions si el seu vot estava decidit amb convicció, amb dubtes o com a mal menor. Doncs bé, el votant d'ERC és el que més clar ho tenia de tots, un 73,7% va votar ERC amb convicció, dada que contrasta amb el 60,6% entre els votants de JxCAt i ja no diguem amb el 53,5% entre els de la CUP.

Ara com ara, doncs, ERC és qui té més intenció de vot, qui té major fidelitat de vot i major convenciment entre els seus votants. Són tres potes que assenyalen la seva fortalesa.

Dit això, en observar el creuament de vot per opcions polítiques en relació a diferents qüestions polítiques és quan han emergit algunes dades que m'han cridat poderosament l'atenció.

• La primera és la que tenim creuant intenció de vot amb resposta a la pregunta múltiple sobre el que es creu hauria de ser Catalunya (estat independent, federal, autonomia o regió). La resposta varia molt per votants de partits, òbviament. Així, entre els partits independentistes els partidaris de l'estat independent són la gran majoria. Però amb unes diferències que criden poderosament l'atenció. Els "més" independentistes els trobem entre els votants de JxCAT: un 87,5% estat independent, que és la preferència entre el 82% dels votants de la CUP, però -i aquesta és la cosa- només és la preferència entre un 66,5% dels votants d'ERC, mentre que l'Espanya federal és l'opció del 22,8% dels votants d'ERC.

• La segona és creuant directament intenció de vot amb la pregunta "vol que CAT sigui un Estat independent" de resposta dicotòmica (Sí/No). El 95,1% dels votants de JxCAT estan en el Sí, i un 92,1% dels de la CUP, però això baixa fins el 80,8% entre els d'ERC.

• La tercera dada sorprenent és la que ens proporciona creuar intenció de vot amb la pregunta sobre quin consideren els enquestats és el problema més important que tenim. Per a la majoria de votants de tots els partits, menys els d'un, el problema número 1 són les Relacions CAT-ESP. Per als únics votants entre els quals aquest no és el primer problema, sinó que ho és un altre ("la insatisfacció amb la política") és entre els votants d'ERC.

Són tres dades que m'han cridat l'atenció. No entro a valorar-les. Cadascú pot tenir la seva visió. Fins i tot pot ser una cosa circumstancial. En farem seguiment en propers CEO.
(*)Sobre aquest tema, després de publicar l'article he fet una addenda, en forma de PS al final de tot, comentant algunes coses absolutament errònies i tendencioses que he vist publicades i tuitejades

Quan les coses no són com pot semblar

L'anàlisi del CEO d'avui ens ha proporcionat tot un conjunt de dades noves (primera vegada que es plantejaven) molt interessants, que per a mi tenen en comú que, des de diferents perspectives, l'evidència que ens assenyalen no és la idea o la impressió o la valoració que tindríem sense aquestes dades.

La primera qüestió és la que obtenim en la valoració que demana l'enquesta al pacte entre PSOE i Unidas Podemos. Es demana sigui valorat en una escala del 0 al 10, on el 0 és cap satisfacció i el 10 plena satisfacció. Doncs bé, la valoració mitjana entre tots els enquestats és d'un 5 clavat, i en termes d'aprovació (valorar 5-10), un 61,6% l'aprova.

Entre els votants del 10N de cada partit, és entre els dels Comuns on aquest pacte aixeca més satisfacció, amb una mitjana del 7,59, que contrasta amb el 5,72 pelat entre els votants del PSC. Un "soviètic" 94,9% dels votants dels Comuns l'aproven, i també un 74% dels del PSC. És a dir, els del PSC l'aproven, però sense el més mínim entusiasme. L'entusiasme està a la vorera dels Comuns.

Però hi ha més. Més coses que ens evidencien que les coses no sempre són com semblen. Aquest pacte PSOE-Comuns també aprova entre els votants de tots els partits independentistes: l'aproven els d'ERC, amb un 71,5% d'aprovats, els de JxCAT, amb un 66,6% d'aprovats, i els de la CUP, amb un 58,1% d'aprovats. En la puntuació mitjana, només aprova entre els votants d'ERC, amb una nota mitjana de 5,58. Entre els de JxCAT i CUP frega el cinc, però no hi arriba: 4,87 i 4,70 respectivament.

La segona qüestió són les respostes a un molt interessant bloc de preguntes sobre la valoració de la sentència del Tribunal Suprem sobre els fets al voltant de l'1-O. 

L'enquesta planteja als enquestats que valorin de 0 (gens) a 10 (molt) el sentiment (ràbia, por, orgull, vergonya, satisfacció, tristesa) que va tenir respecte a 5 qüestions: la sentència del TS, la concentració Tsunami a l'aeroport, l'actuació policial davant les mobilitzacions de protesta a la sentència, els aldarulls i finalment el resultat de les eleccions 10N. És una pregunta atrevida i molt singular.

• La sentència del TS va generar sentiments de ràbia (6,32), vergonya (6,7) i tristesa (6,67). Per contra només obté un 1,24 en termes de satisfacció o 1,19 d'orgull.

Quan ho mirem per partits veiem coses interessants. Òbviament el sentiment de ràbia, vergonya i tristesa és total entre votants de JxCAT, ERC i CUP (valoració al voltant del 9, màxima intensitat aquests sentiments). Però també destaca que són els sentiments més intensos entre votants dels Comuns (mitjanes de 6/6,5). I també destaca que la valoració d'aquests tres sentiments és el doble d'alta entre votants del PSC que la valoració que obtenen sentiments positius en relació a la sentència: tristesa 4,25, vergonya 4,10 vs 1,94 orgull o 2,82 satisfacció. La satisfacció només aprova entre votants PP (5,68). Entre els de Cs la satisfacció i la tristesa empaten a 3,93.

És obvi que hi ha un xoc brutal entre el discurs sanguinari, inhumà, dels partits unionistes, dels seus líders, i la visió que en tenen els seus votants. I això pot estar a la base de la descomposició electoral que assenyalàvem abans.

• La concentració de l'aeroport va provocar ràbia (4,28), por (3,02), orgull (3,68), vergonya (4,27), satisfacció (3,66) i tristesa (4,79). En termes globals, per tant, òbviament no té el suport que té la contestació a la sentència del TS.

En aquesta qüestió la cosa per partits és molt interessant... i sorprenent. Entre votants de JxCAT i de CUP va tenir un ampli suport, en forma d'orgull (7,04 i 7,34 respectivament) i de satisfacció (6,64 i 7,57). Però vet aquí, i aquí linkem amb l'anterior apartat de l'anàlisi, sobre ERC, veiem que només entre els votants d'ERC la satisfacció i l'orgull sobre l'acció estan en el 5,9, lluny de la valoració dels votants de JxCAT i CUP.

Entre els votants dels partits unionistes, però també Comuns, els sentiments més intensos sobre aquesta acció són la ràbia, , la vergonya i la tristesa.

• L'actuació policial davant les mobilitzacions post-sentència també ens proporcionen dades que cal tenir molt en compte. Els sentiments més intensos que van provocar han estat els de tristesa (6,44) i vergonya (6,15). El sentiment de satisfacció és tan baix que es queda amb 1,97.

Aquí es recupera una certa visió compartida entre els votants dels partits indepes: va provocar ràbia entre els de JxCAT (8,27), ERC (7,85) i CUP (8,69). Va provocar vergonya entre JxCAT (8,33), ERC (7,89) i CUP (8,62) i tristesa (8,08 JxCAT, 7,71 ERC i 7,85 CUP). També hi ha unanimitat en la negativa valoració de sentiments com satisfacció (0,99 JxCAT, 0,78 ERC, 0,53 CUP). La satisfacció queda reservada als votants del PP (6,20) i -menys- Cs (4,65).

És una visió molt contundent. Una desaprovació molt contundent. Que té més valor quan veiem la valoració que fan els mateixos enquestats sobre els aldarulls. Per a mi és una combinació que evidencia una societat molt madura i que sap què vol i què no vol.

• Els aldarulls en les mobilitzacions post sentència TS els sentiments que han provocat han estat ràbia (5,37), por (3,67), orgull (2,77), vergonya (5,31), satisfacció (2,66) i tristesa (6,19). O sigui, majoritàriament tristesa, seguida de ràbia i vergonya.

És molt interessant el creuament segons vot, perquè aquests aldarull només han provocat un sentiment de satisfacció, valorat amb un 6,5, entre els votants CUP. 4,59 entre els d JxCAT i 3,99 entre els d'ERC.

El sentiment més intens que van provocar els aldarulls entre els votants de tots els partits excepte CUP fou el de tristesa (8,35 Cs, 5,34 JxCAT, 5,52 ERC, 7,51 PSC, 6,15 Comuns, 7,37 PP).

Les coses no són com poden semblar.

- el rebuig a la sentència del TS és absolutament total entre votants indepes, però també és viscuda majoritàriament amb tristesa entre votants de PSC, Comuns i àdhuc Cs. Només els del PP la viuen amb sentiment de satisfacció.

- l'acció de l'aeroport té suport entre els indepes, i rebuig en la resta, matisant menor rebuig entre Comuns.

- l'actuació policial davant les mobilitzacions torna a ser unànime i intensa entre els voltants de tots els partits indepes, però també genera rebuig, negativitat, entre els votants dels Comuns. I ni tan sols els del PSC l'aproven. La satisfacció amb l'actuació policial queda limitada a votants Cs i PP.

- els aldarulls en canvi només tenen l'aprovació, des de sentiments positius, només són aprovats en votants CUP. Les coses no són com sembla. I els aldarulls sí que tenen el seu "públic", però l'evidència majoritària és que allò que provoquen és divisió, no ja entre vot indepe i vot unionista, sinó entre el mateix vot indepe. Això ja sabem, els que vam viure etapes passades "d'aldarulls" (anys 80) és un efecte clàssic d'aquest tipus de mobilització, la divisió entre els qui comparteixen objectiu. Perquè no deixa territori intermig. Fixeu-vos que entre els votants de JxCAT la satisfacció té un 4,59, i entre els d'ERC un 3,99, és a dir, no és "aprovada", tot i que té el suport d'una part dels seus votants. Però és que el sentiment oposat, el de ràbia, és el que expressen amb un 4,20 els votants de JxCAT i amb un 4,73 els d'ERC. I, sobretot, ens allunya i ailla absolutament dels sectors de votants d'altres opcions que comparteixen amb indepes el rebuig a la sentència i a l'actuació policial.

Les coses no són com poden semblar. I algunes coses sumen, permeten tenir un més ampli suport social. I algunes coses divideixen, fracturen el moviment independentista i n'allunyen la resta de votants amb els que podíem compartir coses.

Les coses no són com de vegades sembla, i és bo tenir-ho present per bastir estratègies guanyadores. Perquè volem guanyar. I guanyarem si ho fem bé!

I per avui ja n'hi ha prou. Aplaus als que hàgiu arribat aquí. Espero ho hàgiu trobat interessant!

DONEC PERFICIAM

(*) Addenda:
Un cop publicada la meva anàlisi he vist que començava a circular informació publicada i tuitejada segons la qual tot l'increment de vot indepe és gràcies a ERC, que a més a més seria vot no indepe, vot que el 21D no va votar indepe.
Al meu entendre això no té cap fonament. És pura propaganda partidista.
- Com ja he dit a l'article, la projecció electoral és la part menys interessant i menys sòlida de l'enquesta.
- Increment d'ERC? Amb una sobrerepresentació d'ERC de 7 punts en relació al seu vot el 21D, combinada amb la infrarepresentació p.ex. de JxCAT, de menys 6 punts en relació al seu vot el 21D, per tant un diferencial de 13 punts... dir que "incrementa" vot em sembla pura propaganda. Molt poc consistent demoscòpicament com per treure cap conclusió.
- Increment d'ERC gràcies a captar vot no indepe del 21D? Doncs un altre atreviment. Generar titulars i tuits dient que aquest increment (que ja hem vist no hi és) es produeix gràcies a que ERC capta vot no indepe del 21D té un molt poc fonament demoscòpic, per no dir un ridícul fonament demoscòpic. Sabeu, d'elevar a categoria com han fet alguns, de qui seria el % més alt d'aquesta presumpta transferència de vot no indepe que tindria ERC? Del PP, més d'un 8%. RIDÍCUL

Pues eso, que en relació a ERC ni increment ni ser el principal destí del vot que perd el PP. No ens flipem! 

I pel que fa als lectors del meu blog, espero haver-vos pogut ajudar a distingir el que és anàlisi del que és propaganda.

Visca el Tsunami!!!!!!! (el que més en valoro: estratègia, tàctica i disciplina)

Jo de vegades flipo molt amb el personal que es mou al voltant de l'independentisme. Ja hi hauria d'estar acostumat, però no, encara em sorprenc.

Avui hem fet una acció Tsunami. Molts n'hem estat voluntaris. Moltíssims. I jo en faig una valoració extraordinàriament positiva. Després ho explico.

Abans, però, compartir l'estupefacció davant actituds de presumptes indepes:

- els que se n'enfoten que puguem seguir un activisme gestat i mantingut en l'anonimat. No sabeu qui hi ha al darrere i els seguiu submisament. Ningú no dona la cara, i vosaltres la doneu per ells. Jo algú que no doni la cara, que no signi les coses, que no bla bla bla... trobo que s'ha de ser molt estúpid per confiar-hi.

Amb els Jordis a la presó per haver intentat desconvocar una manifestació, que no derivés en violència. Amb els Jordis a la presó liderant moviments estrictament democràtics, cívics i no violents. Amb tot això, ara aquest estupendisme nostrat exigeix lideratges que donin la cara, actes de reunions i bla bla bla, per tenir-hi confiança. O sigui, exigeixen que les coses es facin de manera que qualsevol que les lideri acabi a presó.

Tsunami ha aconseguit situar-se com la gran referència mobilitzadora i fer-ho a través d'un compte de tèlegram. L'han intentat tancar. L'han acusat de terrorisme. Han fet tot el que han pogut contra aquest simple compte. Però no se n'han ensortit. Si Tsunami tingués algú al capdavant, ja estaria a la presó, tot l'aparell intervingut i tothom amenaçat d'acabar també al talego per col·laboració amb banda armada.

Tsunami ha aconseguit trolejar espectacularment tota l'estratègia repressiva de l'estat. Però això, per als nostres estupendistes, no és res. Crec que és impossible no ho entenguin. I per tant el rebote que tenen no és per no entendre-ho sinó per la ràbia que els hi fot aquest espectacular i intel·ligentíssim muntatge mobilitzador.

- els resultadistes, tots aquests estupendistes nostrats per als que qualsevol cosa que fem és un fracàs si no ens porta a la independència. L'acció d'avui és una gilipollez perquè encara no som independents. Fracàs Tsunami. Igual acció aeroport. Tsunami és un fracàs i una enganyifa perquè no es planteja mai accions que directament ens portin a la independència, el resultat de les quals sigui la independència.

Ovació, xatos, i xates. Ovació.

- els conspiranoics: Tsunami és una gran conspiració del processisme amb l'únic objectiu de tenir ocupada la parròquia i no es plantegin així accions decisives per fer la independència, com serien la d'ensorrar l'economia, la d'aturar tot el país, la de tallar totes les carreteres, etc. Tsunami és una manera de tenir-nos entretinguts per impedir que féssim allò que hem de fer, que tots sabem hem de fer, que tots sabem segur ens fa independents i que només no fem perquè som uns processistes.

A les 22:00 dels dilluns al Canal Historia teniu els nous capítols d'Alienígenes ancestrals, xatos i xates.

Quin és, per a mi, el gran èxit i encert de Tsunami?
Per a mi, indubtablement, el gran èxit i encert de Tsunami és que és un moviment, una proposta d'activisme... que ens fa co-responsables en termes d'estratègia i de tàctica.

Als països normals, als països que tenen exèrcit, els conceptes estratègia, tàctica i disciplina formen part dels conceptes socials compartits a tots els nivells.

A Catalunya fa molt temps no tenim exèrcit, i per tant som, desgraciadament, una societat molt poc formada en el que són aquests conceptes d'estratègia, de tàctica i de disciplina.

Si em permeteu un petit parèntesi personal, si jo hagués nascut crec que a qualsevol altre país, o a una Catalunya independent, sense cap mena de dubte, seria militar. Sí, tots hem tingut una vocació més o menys intensa. La meva, i molt intensa, sempre ha estat la de ser militar. Però no ho podia ser perquè el meu país, Catalunya, no té exèrcit, i mai dels mais hauria pogut canalitzar la meva vocació a un exèrcit, l'espanyol, que és enemic del meu país, del meu poble, de la democràcia, de tot en el que crec, de tot el que sóc.

Descartada per tant aquesta via, en la meva vida civil m'he acabat especialitzant en el que més s'hi assembla: l'avaluació i la planificació. En l'àmbit de les polítiques públiques, però també de l'empresa, la metodologia per a la planificació estratègica beu directament del que són conceptes generats en l'àmbit militar. Estratègia i tàctica arriben al món civil des del món militar. Com avaluem, com diagnostiquem, com planifiquem, com situem objectius estratègics i objectius tàctics a nivell metodològic s'ha produït una translació de la cultura militar a la civil.

I en això m'he especialitzat. I per això sé que qualsevol projecte sense planificació, sense estratègia, sense tàctica, i sense disciplina en la seva execució, és un projecte abocat al fracàs.

I per això m'agrada tant Tsunami, perquè és evident que té una estratègia planificada, perquè és evident que sap amb quina tàctica ha de treballar, i perquè encara és més evident que ha generat una massa de voluntaris i activistes disciplinada com mai havíem tingut a l'independentisme.

L'estratègia de Tsunami no és la d'aconseguir la independència a través de les seves accions, sinó que les seves accions complementin l'acció política per fer-nos cada cop més fort i per fer-nos estar cada cop més a prop de la independència.

La tàctica de Tsunami és igualment clara: grans mobilitzacions de gran impacte, des de la més ortodoxa noviolència i perfectament ordenades en el seu inici i en el seu final.

Pel que fa a la disciplina de la mobilització, mai com ara, mai fins Tsunami, s'havia aconseguit una massa de voluntaris/activistes que disciplinadament espera les instruccions, sense ansietat, i amb total determinació. Mai fins Tsunami havíem treballat com ho estem fent, des de la discreció més absoluta. Tothom sap què ha de fer. I s'aboca a fer-ho. I no en fa propaganda. I no se'n paveja. I no està esperant les instruccions per fer-se l'interessant a les xarxes socials.

Fixem-nos en totes aquestes coses en relació al que hem viscut avui:

- Estratègia: hem de fer evident als ulls de tot el món que a Catalunya hi ha un conflicte polític molt greu, que hi ha repressió, que hi ha un poble en lluita i amb unes aspiracions polítiques que vol veure satisfetes des del diàleg, des de la democràcia, des de la política.

Doncs bé, després de la primera acció Tsunami, a l'aeroport, quan va deixar anar que un dels seus propers objectius "fer-se present" al clásico, la LFP, acollonida, el va ajornar. I des de l'ajornament, fins avui, tothom, en fer referència a aquest partit, que és un dels de més dimensió planetària, ja sabia que havia estat ajornat per un conflicte polític, i que es jugaria enmig d'unes circumstàncies excepcionals per aquest conflicte polític.

I així ha estat.

- Tàctica: mobilització i accions no violentes. Amb el compte de tèlegram n'hi ha prou per acollonir tothom. Jo dic que hi serem (tàctica) i jo dic que en faré alguna, que no implicarà suspensió partit, sinó visualització (tàctica). I jo marejo tothom. I trolejo tothom. I arribo al dia sense que ningú sàpiga què passarà. Tàctica.


I arriba el dia, després que tothom estigui parlant de mi (Tsunami) i visualitzant el conflicte polític, i malgrat les descomunals mesures policials i coercitives activades per impedir qualsevol cosa de Tsunami, el camp llueix enormes pancartes, s'omple de pancartes individuals i s'acaba aturant per la irrupció de desenes de pilotes de futbol al minut 10 de la segona part.

Tàctica. Èxit.

- Disciplina: aquestes dues últimes setmanes sobretot gairebé tothom qui em trobava em preguntava si sabia alguna cosa del que s'hauria de fer avui, al partit. Sempre deia que no, perquè realment no ho sabia. I sempre ens acomiadàvem dient que ens trobaríem avui dia 18 de desembre, pels volts del Camp Nou. I així ha estat. Disciplina.

La mateixa disciplina que han tingut tots els voluntaris que han aconseguit fer entrar al camp pilotes de cuir grogues i llençar-les al camp al minut 10 de la segona part. Sí, cert, l'emissió hispànica, absolutament adoctrinada, tan bon punt ha saltat la primera pilota al camp, ha tancat càmeres del camp i ha fet un plànol de l'estadi des de l'estació interespaial. I ha repetit jugades fins l'avorriment. Però malgrat tot no ha pogut evitar que les imatges de la suspensió del partit per llençament massiu de pilotes al minut 10 amb el lema "Sit and talk" hagin donat la volta al planeta.

Disciplina. En calia molta per una acció això. I els voluntaris de Tsunami l'han tinguda.

EN RESUM:

Que Tsunami és el més intel·ligent, efectiu i engrescador que podíem tenir en aquests moments. I que ho tenim.

Que com sempre tindreu estupendistes i agonies diversos per als que tot serà ridícul, absurd, insuficient. Són els mateixos que mai faran res. Com deia a l'anterior post, escopiu a la closca pelada dels tòxics.

Que Tsunami no ens portarà a la independència, però ens hi acosta i ens hi prepara.

Que ens prepara per fer la independència introduint en les nostres vides militants conceptes com els d'estratègia, tàctica i disciplinada, i allunyant-nos del pensament màgic dels telepredicadors.

Que Tsunami és, des del seu anonimat i la seva credibilitat, la més genuïna expressió del "nosaltres" que hem de ser per poder fer la independència. Qui és el meu company? Amb qui em trobaré fent l'acció? són preguntes de partidisme i de divisió que Tsunami supera. No ens importa qui tindrem al costat. Sabem que qui tinguem al costat forma part del "nosaltres", d'aquest "nosaltres" que és l'única recepta i possibilitat que tenim per fer la independència.

Això és, per a mi, Tsunami

Visca Tsunami!

PS: i per a Tsunami el que esperem tenir avui, dijous 19D, amb la sentència del TJUE.

Escopiu a la closca pelada dels cretins (ara en direm dels "tòxics")

Avui he quedat per fer una cervesa amb un amic, patriota, lluitador, entregat a la causa, i que també és secretari nacional de l'ANC.

Hem estat parlant una bona estona. A l'arribar a casa la sensació que tenia és la d'haver estat una mica com un "fronton". Però estava content. Pensava que amb el que havia pogut compartir amb ell havia pogut oferir visions diferents sobre moltes coses que d'alguna manera ara mateix formen part d'un cert argumentari independentista.

La primera visió que he contestat al meu amic és la de que estem com estem perquè els partits polítics ens han trait i no han fet el que havien de fer perquè estan capturats per uns dirigents que allò que guia els seus passos és, si em permeteu la simplificació, "la paguita", és a dir, l'estatus personal pel damunt de la visió de país. I que fins que no superéssim aquests partits no hi havia res a fer. Calia superar els actuals partits.

Li he dit que no compartia la seva visió. No puc compartir que el món d'ERC i de JxCAT no han estat a l'alçada perquè han mirat més per ells que pel país, quan són els que tenen la majoria de presos i d'exiliats. No sé com es pot posar interès propi pel damunt del país i acabar a la presó o l'exili. Ni ho sé ni em lliga. I no ho sé i no em lliga senzillament perquè no és cert, perquè és una visió molt injusta, que fa molt mal moralment i, des del punt de vista de moviment, autodestructiva.

A més a més aquests partits són els que ens han portat fins on ara som, més lluny que mai, i que per tant del que es tracta no és de "substituir-los", sinó d'evitar caiguin en les dinàmiques que han tristament han caigut i que no compartim, i que reconeixem com part de les nostres febleses, és a dir, tot el que ha estat la desconfiança i rivalitat partidista, que tant de mal ha fet.


I encara és més cert que per fer la independència del que es tracta és de no fer allò que fèiem malament, no de mantenir discursos de total toxicitat contra tothom que no s'alinea amb nosaltres.

I en aquest punt he estat molt sever amb el meu amic. Li he dit que no puc entendre de cap manera que l'ANC hagués donat suport a un procés com el de les primàries que l'únic que havia fet és fer d'altaveu dels elements més tòxics, més verinosos, més destructius, de l'independentisme. Que hi són, que sempre hi han estat, però que l'últim que m'esperava és que l'ANC els fes de valedor i catapultés. El resultat de tanta toxicitat de les primàries està a la vista: un fracàs descomunal, una pèrdua de força com mai per l'independentisme, perquè condensen el pitjor de l'independentisme i, per tant, allunyen a la gent de l'independentisme.

El meu amic em deia que si les mobilitzacions no tenen resultats la gent se'n cansaria i ho deixaria.
Li he dit que aquesta era una visió, des del meu punt de vista, totalment equivocada. Fer la independència no és un procés que estiguem en condicions de viure des del "resultadisme", és a dir, esperant un resultat concret de tot allò que fem. Pràcticament cap procés independentista ha respost mai a aquesta visió, excepte potser els de les repúbliques bàltiques, els processos que van seguir a la fallida de la Unió Soviètica. Però prou.

A Irlanda, començaments del s. XX, des de la proclamació de la República fins fer-la efectiva van passar més de 6 anys. Altres processos independentistes del nostre entorn, com l'escocès o el quebequès, ho han intentat, han fracassat, i segueixen intentant. Això dos processos abordats des de la democràcia. D'altres independentismes, com el basc, o el nord-irlandès, o el cors, des de la violència, estan més lluny de la independència que nosaltres.

No, el resultadisme és la pitjor de les actituds des de les que podem abordar i treballar per la independència. Torno a les paraules del patriota Antoní Massaguer: per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi.

L'anar-hi i el resultadisme són incompatibles. Hem de ser capaços de mantenir una lluita tan llarga com calgui, que no vol dir que hagi de ser llarga.

El meu amic tornava a la càrrega contra els partits. Em deia "necessitem un lideratge que arrossegui l'independentisme al marge dels actuals partits". Jo li he dit que el que necessitem és un lideratge a partir dels actuals partits.


Llavors el meu amic em deia que d'acord, però que si hi havia una força indepe molt determinada i clarament majoritària, la resta perdrien força i se'ls podria arrossegar. Li he dit que això no era així, sinó tot el contrari. Li he dit que es fixés en la CUP, quan més xantatge i pals a les rodes a la majoria independentista ha posat ha estat quan menys diputats ha tingut. No depèn de la força, sinó de l'actitud. La CUP es carrega Jordi Turull, l'acusa d'autonomista, i Jordi Turull l'endemà entra a la presó de la que no n'ha sortit, perquè la CUP té 4 diputats necessaris per fer la majoria independentista, i la CUP no ha tingut cap problema en sumar els seus 4 vots als de Cs, PSOE i PP contra aquesta majoria, per posar en valor la seva capacitat de xantatge.

I que sí, que estàvem d'acord que si hi hagués una força central independentista amb majoria absoluta, que no depengués de ningú, que no fos susceptible de cap xantatge com els que practica la CUP, això ens situaria molt més a prop de la independència.
Però que com que això no sembla pugui passar, per desgràcia, ens haurem de conformar en mirar-nos als ulls i acceptar-nos mútuament. Perquè només si hi som tots serà possible fer-ho.

Si Junts pel Sí hagués obtingut majoria absoluta el 27S ara estaríem més a prop de la independència.

Si Junts per CAT i ERC haguessin tingut, sumats, majoria absoluta el 21D, ara estaríem més a prop de la independència.

I sí, mentre la CUP tingui capacitat de xantatge, l'exercirà. Però així són les coses. Ens necessitem tots, fins i tot quan aquest tots implica haver de superar estar permanentment intentant dessagnant-nos.

Li deia al meu amic que el que pot passar a partir del 19D, amb la irrupció de la justícia europea a primer pla, pot ser molt decisiu per a la nostra causa. Però llavors el meu amic em replicava que ni podem ni hem d'esperar res d'Europa.

Li he dit que no estava d'acord. Que és cert, Europa, en tot el que està al voltant de l'1-O és una decepció absoluta. Però que això no implica que en relació a Europa tota la guerra estigui perduda. Tot el contrari, per a mi és un dels fronts on més batalles hem de lliurar i on més victòries podem obtenir. I estem en condicions de guanyar-les. I si les guanyem tot pot canviar molt i molt, radicalment, en relació a la nostra causa.

Em deia el meu amic que hem de deixar d'enganyar-nos en relació a Espanya, que no és l'UK, que no és Canadà, que mai acceptarà ni la nostra independència ni la democràcia, ni l'autodeterminació. Que abans sortirà de la UE, de l'OTAN i de l'ONU que avindre's a negociar una sortida democràtica per a Catalunya.

Li he dit que potser tenia raó, que no nego que la demència autoritària i catalanofòbica de l'estat espanyol és tan bèstia que estan disposats a tot per poder combatre'ns.

Però també li he dit que, fins i tot acceptant aquesta visió sobre el que és l'estat espanyol, la nostra posició interna i internacional per fer possible la independència requereix de que el nostre moviment sigui majoria inequívoca en totes les expressions electorals que tinguem davant, en totes les eleccions. I que ens ho podem mirar com vulguem, ens podem fer les trampes al solitari que vulguem, que en unes eleccions, les que siguin, mai hem tingut més del 50% dels vots. I que tenir-los ens ajudaria.

El meu amic m'ha replicat que ni amb el 47, ni amb el 51, ni amb el 55, ni amb el 70. Que no és un problema de %, sinó d'acceptació de la democràcia per part de l'estat espanyol, i que no.

Li he dit que potser tenia raó, però que jo com a independentista estic convençut que aquest és un camí pel que hem de transitar, i que aquesta és una majoria que necessitem, que no podem seguir fent com si no anés amb nosaltres.

Llavors he tret el cas Montenegro, quan la comunitat internacional va imposar un referèndum a la belicosa Sèrbia. I unes condicions, entres les que estaven el 50% de participació i el 55% de Sí. El meu amic ha dit que això no ho acceptaria mai, perquè troba inadmissible que per seguir amb Espanya es pugui ser el 46%, mentre per independitzar-se ser el 54% sigui insuficient.

Li he respost que des d'un punt de vista neutre té tota la raó, és així, i és injust, però que des d'un punt de vista d'una possible mediació internacional vinculant això seria un bé de Déu, una sort, una oportunitat que segur aprofitaríem.

El meu amic m'ha replicat que per a fer la independència s'havia demostrat no importava els que fóssim, com s'ha vist des del 9N, 27S, 1-O o 21D. Li he dit que no hi estava gens d'acord. Que els que som és el més important. Que quan als 80 érem quatre gats, tot el que estem vivint era inimaginable. O que quan CiU era autonomista, també. Que ha calgut molta feina, com aquell gir estratègic que va imprimir Artur Mas a l'antiga CiU per situar el dret a decidir al centre del seu programa polític, i que només gràcies a tot això, al que ha fet ERC, al que va fer CDC, al que ha fet JxCAT i, evidentment, les organitzacions cíviques com ANC i OC que som on som, més lluny que mai.

S'ha lamentat també que creu estem molt predisposats a fer certes mobilitzacions, però que ens falta tensió per mantenir-ne d'altres. Llavors, per primer cop, li he dit que tenia raó, però que no se'n lamentés, sinó que veiés el molt que s'havia aconseguit.

Que en una societat com la catalana on en una escala del 0 al 10 on el 0 és màxima insatisfacció i el 10 plena satisfacció la societat catalana s'autoubiqui en el 7 vol dir som una societat raonablement satisfeta de la seva vida. I que en una escala de 0 a 10 on 0 és cap risc i 10 qualsevol risc, aquesta mateixa societat es mostri disposada a acceptar riscos al voltant del 6,5, vol dir molt.

No podem mirar la nostra societat com si fos una societat de "desesperats". Un 7 de mitjana és el retrat d'una societat raonablement satisfeta de la seva vida, i que, malgrat això, s'implica en una lluita extraordinària com la que estem protagonitzant per la independència. Una societat amb un notable en qualitat de vida, però disposada a assumir riscos per valor de 6,5, és a dir, no a defugir riscos, però tampoc a acceptar qualsevol risc. És el retrat de la societat catalana l'1-O. Va assumir el que implicava, tots els riscos. I es va mobilitzar. Però també entenc ens equivocaríem com si penséssim que podem plantejar mobilitzacions com si cada dia fos un 1-O. Cal inteligència estratègica.

"És molt complicat" m'ha dit llavors davant els meus arguments. I li he dit que sí, que efectivament és molt complicat, però que necessitem assumir-ho, interioritzar-ho. Perquè això ens farà forts i ens acostarà a fer-ho possible.

El pitjor que pot passar al nostre moviment per la independència és que s'acabés imposant aquest discurs d'extraordinària toxicitat segons el qual si no ho hem aconseguit ja és perquè tenim uns partits i uns polítics que ens ho han impedit, perquè no és independentisme sinó processisme, etc etc etc.

Amic, he acabat dient-li, el més gran enemic de la independència és el pensament tòxic i el pensament màgic. El pensament segons el qual fer-ho només requereix voler-ho fer, i el pensament segons el qual si no ho fem és perquè en el fons no ho volem fer.

Ens hem abraçat i acomiadat. Fins res, perquè segur ens tornarem a trobar en breu lluitant als carrers, treballant arreu.

Mentre tornava cap a casa he recordat Pere Carbonell, que ha estat una de les persones que ha exercit un més intens mestratge sobre mi. He recordat Pere Carbonell i el seu llegat "Obrint camins a l'esperança". He recordat tots els patriotes que, com ell, acabada la guerra, en plena i absoluta derrota, van seguir la lluita. Ho feren, com en totes les converses que vàrem tenir sempre em recordava, no perquè en aquells anys de la més fosca nit pensessin podien guanyar, fer la independència, sinó perquè pensaven que el seu compromís militant era mantenir oberts els camins a l'esperança perquè, més endavant, uns altres els poguessin transitar en el camí cap a la independència. Mai, mai, em va fer cap discurs sobre que si havíem perdut la guerra perquè en tal o tal altre no havia fet tal o tal cosa, bla bla bla. Mai.

He recordat Pere Carbonell. Aquella primera tarda que el vaig conèixer i vam estar parlant, al pati de la seva casa del barri d'Horta. Aquell somriure de complicitat quan li vaig dir que jo també havia estat de la FNEC, que n'havia estat vicepresident, coordinador de la UB, mentre estudiava Dret. Ell també havia format part de la FNEC, durant la República. Allà, asseguts tots dos un davant de l'altre, mirant-nos, va somriure. Els camins s'havien mantingut oberts. I una nova generació els transitàvem.

Arribat a casa, mentre ficava la clau al portal, he mirat a la meva dreta i a la meva esquerra, ningú. Llàstima m'he dit. M'havia vingut al cap Salvat-Papasseit i el seu mític "escopiu a la closca pelada dels cretins". M'hagués agradat en aquell moment passés per allà un d'aquests tòxics que hem de patir. Li hauria escopit a la closca.

"Escopiu a la closca pelada dels tòxics".

DONEC PERFICIAM

Ni impasse, ni tensa espera, ni desinflament, ni res semblant: silenci disciplinat abans d'una batalla transcendent

Crec que ja ho he comentat alguna vegada, disculpeu els que ja us soni el discurs, però és que realment crec són conceptes, visions, marcs militants, que hem de plantejar, assumir, interioritzar i aplicar.

El 14O, tot el que va seguir al 14O, va implicar un esclat de resposta davant la injustícia de la sentència extraordinari. Van ser dies intensos com pocs, i en els que van passar coses que des de l'arrencada del procés com l'hem conegut aquests anys, no havien passat. Singularment aquests dies es recordaran per l'extraordinària mobilització "sorpresiva" del Tsunami, per les marxes per la llibertat i per la contundència dels enfrontaments amb la policia que hi va haver a Barcelona i a d'altres ciutats del país.

Després vingué la campanya electoral de les eleccions 10N i les eleccions. I en aquest context la mobilització tan intensa que seguí el 14O cessà.

Per a un cert independentisme, poc format en el que és una lluita com la independentista, poc conscient del que són aquests processos històrics, que allò que es va viure i protagonitzar aquells dies deixés de passar fou viscut, altre cop, com una derrota. I en alguns casos també, instal·lats en visions conspiratives de tot el que passa, que allò deixés de passar era fruit d'una conspiració de partits, lideratges, associacions civils, etc. per aturar-ho, perquè com ni partits ni líders ni associacions en el fons no volen la independència, maquinen per aturar tots els processos que ens hi portarien. D'acord a aquesta visió, el desenllaç segur d'aquelles mobilitzacions era la independència. I "algú" ho va frenar.

Per als companys i companyes "atrapats" en aquesta visió, segons la qual de tot el que fem n'hem d'esperar directament la independència, quan això no passa esdevé una altra oportunitat perduda. Pitjor encara, una altra oportunitat que "els de sempre" ens han fet perdre.

Quan es té una certa perspectiva militant i del que són aquests processos, tot forma part del que és una seqüència de "batalles", que hem d'analitzar en termes de si ens han enfortit o no, de si han permès el moviment créixer en solidesa o no, de si, malgrat no portar-nos directament a la independència, ens hi ha acostat o no.

I per a mi, inequívocament, ens va enfortir, i ens ha permès avançar cap a la independència. Per a mi i per a tots els qui com el patriota Antoní Massaguer pensem que per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi... forma part d'aquest anar-hi a través del qual vencerem.

Que hi hagi qui visqui com un fracàs que cada cop que passa alguna cosa, que el moviment independentista planteja un embat a l'estat, no assolim directament la independència, és tremendo. Em sap greu per ells/elles. I alhora em sembla inadmissible que aquesta miopia seva la vulguin transformar en frustració col·lectiva, en un procés públic de flagelació i autoodi. Ja no diguem de buscar explicacions en delirants teories conspiratives.

Flipo amb aquests discursets sempre a l'última moda del que passa al món: "si féssim com els de Hong-Kong ja ho tindríem", "si féssim com a Xile ja ho tindríem", "si féssim com a les armilles grogues ja ho tindríem". Llavors es fa un llarg silenci quan els "referents de moda" no aconsegueixen gaire més que visualitzar-se com a conflicte. Però el mal d'estendre derrotisme i menyspreu cap a nosaltres mateixos i la nostra lluita ja està fet.

I sempre poso, quan parlo d'aquestes coses, el mateix exemple. Els irlandesos del sud van estar 6 anys des de la proclamació de la República fins fer-la efectiva. O sigui que calma, determinació, perseverància i intel·ligència.

D'ara fins Nadal passaran, com a mínim, dues coses. Dues coses molt diferents, una de les quals, si ho fem bé, ens enfortirà i una altra que, si va com sembla anirà, tindrà un impacte i una importància estratègica només equiparable a l'1-O. I deixeu-me fer d'espòiler: cap de les dos ens portarà directament a la independència, de manera que els predicadors de l'autoodi ja podeu tornar a preparar els vostres discursos. Però, sobretot una, pot ser molt i molt determinant en la nostra lluita.

I no, cap d'aquestes coses té a veure amb la investidura de Sánchez.

La primera és el que passi amb la convocatòria Tsunami del 18D, amb motiu del Barça-Madrid. A hores d'ara, evidentment, l'únic que se sap és que hi ha convocatòria Tsunami. Una convocatòria que vol aprofitar el que és un dels esdeveniments esportius amb més audiència planetària. Si la mobilització que es faci és un èxit, dimensionarà el nostre conflicte a escala planetària. I això és bo. Que ningú esperi que aquell dimecres "acabi" amb la proclamació de la República i la independència. Però sí mobilitzem-nos tots com ja hem demostrat sabem fer perquè allò que fem ens permeti assolir l'objectiu de convertir aquella mobilització en un dels més grans altaveus a escala planetària que haurem activat fins ara.

La segona cosa, aquesta sí amb una dimensió veritablement clau a nivell estratègic i del futur de la nostra lluita és la que pot esdevenir-se a partir del 19D, amb el pronunciament de la justícia europea sobre la immunitat del VP Junqueras i el que, per extensió, pot ser també la immunitat del President Puigdemont i del conseller Comín.

Si la justícia europea, com ha informat l'advocat del tribunal, reconeix que la condició d'eurodiputat s'assoleix amb el vot dels ciutadans, i no està condicionada en cap cas a les condicions que arbitràriament pugui establir un estat, una junta electoral o un tribunal... l'hòstia que s'emportarà el #CártelDeLaToga hispànic serà èpica.

Perquè si es reconeix que la condició d'eurodiputat només deriva d'haver estat escollit en les eleccions, tots els drets i deures d'aquesta elecció com a eurodiputat operen des d'aquest mateix moment, i entre aquests drets hi ha la condició d'immunitat de tots els eurodiputats.

Per tant, si la justícia europea resol així, reconeix la condició d'eurodiputats de Junqueras, Puigdemont i Comín, automàticament els serà reconeguda la seva immunitat.

L'endemà d'aquesta resolució judicial el MHP Puigdemont i l'HC Comín, emparats i protegits per aquesta immunitat, recolliran la seva acta de diputats, entraran al Parlament europeu i gaudiran de plena mobilitat arreu de tota la UE.

Pel que fa a l'HVP Junqueras és més confús quins efectes pot tenir aquest reconeixement. Podria, en el pitjor dels casos, quedar bloquejat l'efecte mentre no es resol com afecta a la condemna del judici al TS. Però també podria, en l'escenari més favorable, implicar la mateixa nulitat del judici i la posada en llibertat immediata tant de Junqueras com de la resta de presos.

En qualsevol cas si com tot sembla el tribunal europeu es pronuncia a favor dels drets dels nostres diputats electes la desautorització de la justícia espanyola serà absoluta i retransmesa en directe i amplificada amb tots els watts de so imaginables a escala planetària.

El cop d'estat borbònic-judicial-policial que s'ha fet amb el ple control de l'estat i està protagonitzant aquesta demencial deriva autoritària, amb conculcació constant dels més elementals drets democràtics i fonamentals, ha inflat tant i tant la bola de merda repressiva, és tan bèstia tot el que han fet... que quan la justícia europea, com pot passar a partir del 19D, la punxi, l'onada expansiva de tanta merda acumulada pot tenir efectes devastadors per a l'estat espanyol.

Fins ara, encegat pel seu poder i la seva capacitat repressiva, l'estat espanyol no ha volgut atendre absolutament a cap de les hòsties que ja li han anat donant, des de l'ONU i organismes com Amnistia Internacional, fins tots els sistemes judicials de tots els països que li han negat les extradicions dels nostres exiliats polítics.

Però a aquesta situació la sentència europea sobre els nostres eurodiputats pot posar-hi fi de cop. L'estat espanyol, a la mateixa alçada de credibilitat democràtica i judicial que la Xina o Turquia.

L'estat espanyol absolutament despullat en la seva deriva autoritària i falta de democràcia davant tots els seus socis europeus.

Tota Europa veient com el MHP Puigdemont i l'HC Comín entren al Parlament Europeu, hi seuen i s'adrecen a tots els europarlamentaris per denunciar la repressió inhumana sobre Catalunya i els catalans. I no només això passarà als ulls de tota Europa, sinó amb tota Europa pendent del que està passant, perquè la repressió espanyola ha convertit en símbols de la llibertat als nostres exiliats i presos polítics.

I tothom girant els ulls cap a Madrid i preguntant què passa amb el tercer eurodiputat electe, en Junqueras. I tot aquest exèrcit de jutges, fiscals i advocats de l'estat del #CártelDeLaToga buscant desesperadament on agafar-se per no haver de deixar en llibertat a Junqueras, o perquè no s'hagi de declarar nul tot el judici.

Sí, hi haurà un abans i un després d'aquesta resolució de la justícia europea. I si tot va com sembla anirà, serà transcendent per a la nostra causa, tindrà un impacte, com he dit abans, només equiparable al de l'1-O.

Aquest escenari em fa pensar que el PSOE pot tenir molt pressa per intentar investir Sánchez, i que aquesta debacle absoluta que implicarà la sentència europea no impacti en ple procés d'investidura, en plenes negociacions.

Crec que ERC i JxCAT això ho haurien de tenir en compte i, per tant, demorar-la fins després de la sentència europea. Que Junqueras, amb la immunitat reconeguda a la mà, surti de la presó i després d'un parell de dies a casa amb la seva dona i els fills, pilli una bona habitació en un bon hotel de Madrid i esperi la visita de Sánchez per negociar. Igualment, que el President Puigdemont esperi tranquil·lament al seu despatx d'europarlamentari la visita d'en Borrell o d'en Sánchez o els seus ministres també per posar-se a negociar la investidura, després d'una completa sessió fotogràfica i televisiva.

No, no estem en cap impasse, no estem en cap desinflament, no estem en cap trampa, ni rendició, ni cap d'aquestes rucades que de vegades llegeixo. Estem guardant un disciplinat silenci davant una batalla absolutament transcendent des de tots els punts de vista per a la nostra causa.

I no, la independència no vindrà automàticament quan això passi, però estarem més a prop i en millor situació. I encara haurem de lluitar molt. I encara caldrà anar-hi i anar-hi molts cops. Però així és la lluita. I així farem la independència. No és un videojoc. És la lluita més dura, més important i més decisiva de les nostres vides.

DONEC PERFICIAM

Forces de defensa en una CAT independent: Enquesta del SEM (Societat d'Estudis Militars). El retrat d'un país madur i responsable

Aquesta setmana hem tingut les dades d'una de les enquestes més singulars, per atrevida, del nostre país. És l'enquesta que fa tres anys va començar a fer, amb caràcter anual (per tant la d'enguany és la tercera) la Societat d'Estudis Militars (SEM), una associació que des del compromís per fer de Catalunya una República, s'ha especialitzat -com el seu propi nom indica- en estudiar tot el que té a veure amb possibles models per a una política de defensa per a una Catalunya independent. Dins d'aquest estudi molt complet que fa el SEM també hi trobem aquesta enquesta, que l'any 2017, per primera vegada, va voler i poder donar veu als catalans sobre com vèiem les qüestions relacionades amb la política de defensa en el marc de la independència.

Dic és una enquesta "atrevida" perquè fins que no la va impulsar el SEM aquest tema de la política de defensa semblava un tema tabú, del que ni se'n parlava ni se'n volia -àdhuc podia- parlar. Era un tema "segrestat" per un pensament presumptament del políticament correcte que situava una eventual Catalunya independent com un país al marge del món en aquestes qüestions. Al marge de la realitat, també cal dir.

El súmmum d'aquest "segrest" el vam tenir amb aquella història de l'avantprojecte de Constitució Catalana que un grup de gent va redactar l'any 2016. Deien els autoanomenats ponents i redactors d'aquella "constitució": “Catalunya no té enemics i, per tant, una política nacional de defensa i seguretat catalana no necessita un exèrcit ni del recurs a les armes". Per tota referència a les polítiques de defensa el text elaborat pel col·lectiu Constituïm contemplava una agència de defensa basada en la diplomàcia, la cooperació i els drets humans.

En fi. Aquest "segrest" va durar fins que el SEM va tenir l'atreviment d'encarregar una enquesta per saber què n'opinaven els catalans, d'aquesta matèria.

I ho va fer d'una manera molt i molt senzilla, molt i molt clara: al voltant de 3 preguntes, que recullen les 3 qüestions bàsiques a formular-se per un país com Catalunya en el context políticoregional en el que estem. Les 3 preguntes són:

- En cas que Catalunya esdevingui un país independent, estaria d'acord que disposés d'unes forces de defensa equiparables a les d'altres països europeus semblants a Catalunya?

- En cas que Catalunya esdevingui un país independent i disposi de forces de defensa, creu que una de les seves funcions hauria de ser la participació en missions de pau internacionals?

- En cas que Catalunya esdevingui un país independent, estaria d'acord que fos membre de l'OTAN?

O sigui, voleu que la CAT independent tingui un exèrcit, sigui membre de l'OTAN i participaci de missions de pau?

Doncs bé, des de la primera edició de l'enquesta (2017), les dades que va proporcionar van ser les d'un país normal, és a dir, les d'un país que sap ha de tenir forces de defensa, que vol estar integrat, amb els nostres socis, a l'OTAN, i que vol participar, com fan els estats europeus de referència, com Dinamarca o Àustria, en missions internacionals de pau.

Tres anys després de que aquesta qüestió deixés de ser tabú, els resultats del 2019 són més concloents que mai:

• Sobre disposar d'unes forces de defensa, un 49,6% dels catalans hi estan a favor, i només un 38,7% en contra. La distància d'onze punts a favor de tenir exèrcit no s'havia assolit mai. Podem dir clarament que la meitat dels catalans ha normalitzat el que això implica per a un país independent, i assumeix i vol disposar d'unes forces de defensa.

• També el suport, quan tinguem aquestes forces de defensa, a participar en missions de pau és el més alt de les tres edicions, amb un 73,4% de suports.

• Finalment, el 46,4% de catalans que volen formar part de l'OTAN, davant el 35,6% que no és per a mi la dada més significativa, el millor i més contundent retrat d'una societat madura i responsable per assumir les seves obligacions i conscient del lloc en el món que ocupem i de quins són els nostre aliats.

Les dues coses més importants que ha aconseguit el SEM amb aquesta enquesta són, per una banda alliberar aquesta qüestió del segrest i silenci al que havia estat sotmesa, de la captura que n'havia fet el pensament políticament correcte i happy flower. I, per una altra banda, que, al donar-nos veu als catalans sobre aquesta qüestió, la nostra veu s'ha revelat com la veu d'un poble madur i responsable. 

I això a mi, com a independentista, m'alegra molt, perquè és una excel·lent notícia. Jo no sé quan podrem fer efectiva la independència, però sí sé que ho farem, que farem la independència. I que una de les coses que em fan estar absolutament segur de que farem la independència són coses com les que reflexa aquesta enquesta, és aquest retrat d'un poble madur i responsable.

Si l'opinió majoritària dels catalans hagués estat la dels autodesignats com a ponents d'aquell avantprojecte de constitució pensaria que ho tenim molt pelut, perquè un poble que estigués atrapat en aquesta mena de pensament màgic, infantil, dramàticament inconsistent, de que "com no tenim enemics no ens cal exèrcit" i punto i final, és un poble tan allunyat de qualsevol realitat que em faria pensar mai no seríem capaços de fer la independència.

I ara, un cop situades les 3 dades més importants, si us sembla entrem a analitzar les coses molt interessants que també ens explica l'enquesta, quan tractem les dades des de diferents perspectives de la societat i la nació que som.

La primera dada que crida poderosament l'atenció, i ho fa d'una manera molt positiva, engrescadora, és que el suport a la normalitat de tenir unes forces de defensa és aclaparadorament majoritari entre la població jove (dels 16 als 29 anys), amb un 63,1 de favorables, 20 punts pel damunt del suport que té entre la població més gran, de 60 anys i més, que és la franja amb un menor suport (43,8%).

Malgrat aquesta diferència de 20 punts, el suport a disposar d'exèrcit és majoritari a totes les franges d'edat. I que sigui la gent jove la que més clar ho té, és una excel·lent notícia. Són els que més han normalitzat la independència.

Una altra dada del tot significativa és que el suport a disposar d'un exèrcit propi és més gran entre les dones que entre els homes: 53,6% vs 45,4%. Retrata amb claredat el compromís de modernitat i igualtat, sense prejudicis sexistes, de la nostra societat. Les dones catalanes se senten clarament i majoritàriament implicades en la nostra política de defensa. I això, aquesta dada, és tota una garantia de futur per a Catalunya.

Des del punt de vista social, una altra dada molt interessant és que entre els enquestats estrangers aquesta qüestió té 10 punts més de suport que entre els "nacionals". Els estrangers ho viuen amb molta més normalitat. "Un exèrcit? Clar que sí, com poden no pensar que cal?" que els "nacionals", més afectats per aquesta captura del políticament correcte.

Finalment, en aquest punt de voler o no unes forces de defensa en una CAT independent, l'enquesta reflecteix amb claredat una doble polarització ideològica: la derivada del posicionament davant la independència i la estríctament ideològica, antisistema.

Fixem-nos com, quan creuem el Sí o el No a les forces de defensa pel sentiment de pertinença dels enquestats, en l'únic grup on el NO s'imposa al Sí és entre els que es consideren "únicament espanyols", entre els quals el Sí es queda en el 32,2%, davant un 44,1% que No ho volen. A l'altra banda, entre els que únicament se senten catalans, el Sí és del 54,4% i el No d'un 38,6%. Però el Sí, el suport a les forces de defensa és també majoritari en els tres trams d'identitats compartides (més esp que cat, igual esp que cat o més cat que esp).

És a dir, només els ultraespanyolistes estan més en contra que a favor. La resta, més a favor que en contra, el que també és una dada de normalitat nacional engrescadora.

I quan creuem el Sí o el No a unes forces armades pel record de vot dels enquestats, ens trobem que el No només s'imposa al Sí entre els votants de 3 úniques forces polítiques: els de la CUP, els de Cs i els Comuns.

Aquí s'evidencia un altre cop el perfil de vot més ultra i montapollos que ha tingut Cs, en aquest 48,3% en contra i 37,3% a favor.

Contrasta aquesta dada de Cs amb el 42,9% de favorables entre votants PP, superior al 35,4% que no. El votant del PP no vol la independència, però no és tan fatxa embogit com el de Cs, i és capaç de fer la mínima abstracció per plantejar-se, cas que finalment CAT assolís la independència, si cal tenir forces de defensa. I amb la seva resposta el votant del PP manifesta que, sobretot, és un vot d'ordre, que no sucumbeix a la negació absoluta ultra de Cs.

Entre els votants del PSC el Sí també s'imposa, amb un 45,6%.

I és entre l'independentisme majoritari, que representen JxCAT i ERC, que el suport a unes forces de defensa és més alt: un 56,1% i un 54,4% respectivament, davant un 39,3% i un 40,2% que no ho voldrien.

Confrontats a aquest clar posicionament dels votants de l'independentisme majoritari, els votants de la CUP són els que més contraris a unes forces de defensa hi ha de tot el panorama polític a CAT: un 67,2% hi estan en contra, i només un 24% a favor.

La contundència d'aquestes dades, d'aquest contrast, ens il·lumina també sobre altres coses, febleses, en relació al procés independentista derivades de la complicadíssima gestió de la nostra heterogeneïtat i, alhora, del "xantatge" al que l'independentisme minoritari ha sotmès sistemàticament al majoritari.


Ara imaginem que cal prendre una decisió sobre aquest tema. No podríem. Malgrat ser JxCat i ERC el 90,6% de l'independentisme i que els seus votants estiguin claríssimament a favor de disposar d'unes forces de defensa, i que això connecta amb el sentiment majoritari de la societat catalana, no ho podríem impulsar, perquè la CUP, des del seu 9,4% del vot indepe que té, ho vetaria, imposaria el seu xantatge.

Així portem des del 27S:

- No van respectar el vot majoritari independentista i portà el seu xantatge fins imposar llençar a la paperera de la història líders de les forces indepes majoritàries

- No van respectar els pactes que van fer possible la investidura de Puigdemont, i van votar sistemàticament amb Cs, PP i PSC contra el Govern independentista de JxSí. Des del xantatge de "els pactes muten" van rebentar uns pressupostos vitals per al procés

- Van imposar una moció de confiança i passar de la DUI prevista al RUI

- No van respectar la proposta que representava el 90% de l'independentisme ni van tenir la més mínima sensibilitat humana i patriòtica, i van impedir la investidura d'en Jordi Turull, per "autonomista" van dir. I en Jordi Turull l'endemà era empresonat, i encara hi és, entre reixes.

No és que estigui "passant comptes". Dic tot això per exemplificar com el fet que la CUP mai hagi respectat la voluntat majoritària del 90% de l'independentisme, i hagi exercit la seva representació del 10% de l'independentisme des de l'estratègia del xantatge a l'independentisme majoritari, al 90%, és un fet que ens ha sotmès a un enorme desgast, ens ha fet perdre moltes oportunitats i és una barrera infranquejable perquè l'independentisme pugui seguir creixent.

Quan la radicalitat antisistema del 10% de l'independentisme s'imposa a la visió social de l'independentisme majoritari, només hi guanya el postureo i la xerrameca. Quan l'independentisme majoritari, que representa al 90% dels indepes no pot fer les seves polítiques ni desplegar les seves estratègies, qui perd és l'independentisme. I la societat.

M'agradaria que la contundència de les dades de l'enquesta del SEM en aquest punt servís perquè tothom reflexioni sobre això que està passant des del 27S. L'independentisme majoritari vol i assumeix disposar de forces de defensa en una CAT independent. Arribat el cas, si la CUP segueix tenint aquest mínim, però indispensable suport per ser majoria, imposaria a la majoria del 90% el seu xantatge i no es podria impulsar. I així amb tot. Això ha passat amb tot.

DONEC PERFICIAM

Enquesta CEO relacions CAT-ESP: retrat social, anàlisi política i evidències estratègiques per a l'independentisme

Avui hem conegut una altra enquesta del CEO, una enquesta com mai n'havia fet cap altra, una enquesta feta a tot l'estat espanyol, centrada en obtenir evidències del debat territorial a tot l'estat espanyol, singularment de les relacions entre CAT i ESP.

Es fa estrany que el CEO presenti dues enquestes seguides, la setmana passada i aquesta. Altre cop cal recordar que la programació del CEO no és "a salto de mata", sinó que es programa amb molt de temps. I que en aquest cas el que estem patint és haver programat dues entrevistes que no van poder veure la llum per la inesperada irrupció del calendari electoral de les eleccions generals avançades del 10N.

La setmana passada, en l'enquesta sobre cosmopolitisme i localisme del CEO, l'unionisme es va abocar a elevar la dada del % de catalans que volien o no la independència, a categoria, a dada indiscutible, perquè el Sí a la independència se situava "només" en el 41%. Això passava mentre l'independentisme més hiperventilat i irracional s'abocava a destruir l'enquesta, el CEO i a denunciar demencials conspiracions per explicar aquella dada.

Avui, en l'enquesta sobre les relacions CAT-ESP, els favorables a la independència se situen en el 49%. L'unionisme calla, i fa com si no existís l'enquesta. I la hiperventilació també calla perquè després de les demencials paranoies amb les que havia atacat el CEO, ara no saben què dir, quan una dada els és favorable, perquè el seu univers delirant s'ha ensorrat.

I mireu, ni fa una setmana estàvem tan malament ni ara estem tan bé. Estem parlant d'una enquesta. Estem parlant de mostres diferents. Estem parlant de marges d'error. Estem parlant de formulacions no idèntiques de les preguntes.


Així, tot i que aquest 49% per la independència de l'enquesta d'avui hagi estat la dada que més ha circulat, per a mi no és, ni de lluny, la principal dada de l'enquesta, la més interessant, la que permet un més estratègic recorregut analític.

L'enquesta d'avui a criteri meu permet tres grans enfocaments:

1- observar les dades que evidencien el col·lapse polític i democràtic de l'estat espanyol

2- comprovar la creixent i podríem dir irreconciliable visió diferencial de la realitat, la política, les aspiracions, tot, de la societat catalana per una banda i de la societat espanyola per una altra

3- situar els elements clau, de major profunditat política i nacional, que ens han de permetre avançar cap a la independència, a partir d'assumir la nostra pròpia realitat social i nacional i processar-la adequadament en termes estratègics per esdevenir una majoria inqüestionable i sòlida per la República Catalana

1. SOBRE EL COL·LAPSE DEMOCRÀTIC DE L'ESTAT ESPANYOL

Un 88% dels catalans estem poc o gens satisfets amb el funcionament de la democràcia a l'estat espanyol. Entre els ciutadans de la resta de l'estat, un 75%.

És a dir, a la resta de l'estat només 1 de cada 4 ciutadans estan satisfets o relativament satisfets amb el funcionament de la democràcia. 3 de cada 4, insatisfets.

Quin país pot assumir com si res que 3 de cada 4 dels seus ciutadans estiguin insatisfets amb el funcionament del que és la gran arquitectura política, els fonaments, sobre els que s'aixeca la resta de coses, institucions i eines de l'estat?

Només Espanya. Només un país en el que les institucions que menys confiança mereixen són els partits polítics, la Banca i el Congrés de Diputats. Si ens hi fixem, són 3 opcions de resposta, però assenyalen el mateix, un règim podrit, que ha desistit de fer política, que actua d'esquenes als ciutadans i que pren les decisions no pel bé comú, sinó obeint als interessos d'una casta oculta, digueu-li IBEX, digueu-li Banca.

No deixa de ser curiós que hàgim conegut l'enquesta els mateixos dies que hem conegut, segons dades del Banc d'Espanya, que el rescat (sense retorn) de la banca a Espanya ha costat gairebé 70 mil milions d'euros. By the face. Sense retorn.

L'enquesta no evidencia en cap moment desconfiança en la democràcia com a sistema, sinó un fastigueig indissimulable de com els partits polítics i la casta han col·lapsat el funcionament de la democràcia, l'han buidada de contingut, l'han transformat en un règim podrit, al que a la demos, al poble, se li ha sostret la capacitat de decidir, per submissió a una casta oculta que pren les decisions, però també d'un col·lapse perquè aquests denostats partits polítics han dimitit de fer política, i s'han amagat en lleis, tribunals, i mitjans de comunicació al servei del règim.

Clama al cel que un 45,2% dels ciutadans de la resta de l'estat diguin que la solució al conflicte entre CAT i ESP ha de ser eminentment política i únicament un 27% que ha de ser judicial, mentre que el 70% dels espanyols van votar partits que neguen cap tracte polític al conflicte de CAT, i que aposten, sense fissures, per la màxima duresa judicial.

Qui representa a aquest 45,2% de ciutadans espanyols que creuen en la política? Ningú. Perquè ningú no fa política, perquè la política, a l'estat espanyol, s'ha abandonat, i ha estat substituïda per l'opacitat antidemocràtica d'un aparador democràtic gestionat per titelles. Per això el 75% dels ciutadans de la resta de l'estat estan insatisfets amb la democràcia que viuen. Per inexistent.

2. S'HI POSIN COM S'HI POSIN, CAT I ESP HAN ESDEVINGUT DUES SOCIETATS AMB VISIONS IRRECONCILIABLES

El camí divergent, l'allunyament, de la societat catalana en relació a la de la resta de l'estat, que en termes més recents podríem situar va néixer amb tot el que va ser el procés de nou estatut que va dinamitar el TC i amb tot el procés salvatgement recentralitzador i de negació permanent, sistèmica, dels drets fonamentals, i que esclata definitivament l'1-O, és ja irreversible.

Ens costarà el que ens costi assolir la independència, però no hi ha marxa enrere, no hi ha alternativa. L'evidència dels dos països, de les dues societats, de les dues visions gairebé antagòniques no admet discussió.

Tornem al que és la dada més esgarrifosa de l'enquesta: un 88% dels catalans estan insatisfets amb el funcionament de la democràcia de l'estat espanyol. 9 de cada 10 catalans!

Les institucions que "encarnen" aquest règim de la Constitució del 78 són radicalment rebutjades, mal considerades, per la ciutadania de Catalunya.

La pitjor valorada és la Monarquia. El col·lapse de la monarquia borbònica a Catalunya és total: del 0 al 10 té una valoració del 2,21

L'Església Catòlica, la que proclamava que la unitat d'Espanya era un bé moral, del 2,61, la Banca del 2,86, el govern central del 3,12, el Tribunal Constitucional del 3,47, els tribunals de justícia del 3,89.

Cap institució de l'estat espanyol genera la més mínima confiança o aprovació per als catalans. Tot el contrari, els fonaments del règim són radicalment, estructuralment, massivament, mal valorats. És una valoració negativa tan bèstia que només té una visió possible: són vistos no com a instruments del funcionament d'una democràcia, sinó com a instruments de dominació colonial, antidemocràtica.

Mentre un 62% dels catalans creuen que CAT té un nivell insuficient d'autonomia, un 51% dels ciutadans de la resta de l'estat creuen que tenim massa autonomia (cosa que només un 8,5% dels catalans comparteix).

Un 70,8% dels catalans voldrien resoldre amb un referèndum l'actual conflicte amb l'estat, mentre que això només ho vol un 30% dels ciutadans de la resta de l'estat. I a sobre aquest 30% no tenen qui els representi, els doni veu.

Un 75,2% dels catalans considera injust l'empresonament dels polítics independentistes catalans, mentre que un 60% dels ciutadans de la resta de l'estat el considera just.

En resum, que gairebé l'únic que es comparteix amb els ciutadans de la resta de l'estat espanyol és la insatisfacció amb el funcionament de la democràcia.

3. EVIDÈNCIES ESTRATÈGIQUES PER AVANÇAR CAP A LA INDEPENDÈNCIA

L'enquesta d'avui del CEO ens ofereix, a criteri meu, una panoràmica molt clara, contundent, d'aquells elements que com a societat ens vertebren i ens han de permetre avançar cap a la República, però també d'aquells altres elements que si no els sabem interpretar adequadament i situar en el seu context social i nacional, ens en poden allunyar.

Comencem per la dada que més mandra em fa de tractar, però que cal fer-ho. En l'anterior article intentava respondre a la pregunta de quin suport té ara mateix la independència a la societat catalana.

Tothom estava molt escandalitzat perquè en l'enquesta de la setmana passada només apareixia un 41% a favor la indy. En l'enquesta d'avui som un 49%. Als Baròmetres del CEO al voltant del 43-44%. Hi torno: són enquestes, no són censos. 

Configurar una mostra representativa es fa tenint en compte moltes variables, no només la llengua primera. Les mostres han de ser representatives territorialment, per edats, per orígen, per estudis, etc etc etc

Les de la setmana passada i aquesta són dues enquestes singulars. Vale, estem entre el 41 i el 49 a nivell demoscòpic. I sí, millor ser més en el Sí que en el No, òbviament. Però coincidireu també amb mi que gairebé sempre el Sí està per sota del No, ni que sigui en distàncies dins els marges d'error de l'enquesta. I que mai no hem tingut enquestes que evidenciïn un suport que trenqui clarament la barrera del 50%. 

Ni demoscòpicament ni electoralment. Cert, mai no hem pogut fer un referèndum rotllo Escòcia, el que ens hauria permès comptar-nos sense cap mena de dubte els que la volem i els que no la volen. De la mateixa manera que també és una certesa que des que el 27S vam voler convertir aquelles eleccions en "referendàries o plebiscitàries", mai no hem superat aquest 50%. Us ho podeu mirar com vulgueu.


I en un context en el que els Comuns, que sempre havíem fet servir com una mena de "comodín de que aquests no els hem de comptar ni a favor ni en contra", han arribat a un pacte amb el PSOE per governar a Espanya, aquest argument, ara ja s'ha fet miques.

Així doncs, al meu entendre, és estratègicament vital fer créixer el suport a la independència. Quan jo vaig començar a militar a l'independentisme érem totalment testimonials. Vam créixer una mica i vam sortir de la residualitat. I vam arribar al 10%. D'aquest 10%, amb molt de treball, amb encerts i també gràcies a errors dels altres, hem aconseguit arribar a aquest 42-43-44-45 % en el que ara estem.

Cal treballar intensament, intel·ligentment, estratègicament, per provocar una nova "estirada" en el suport a l'independentisme, sumar 10 puntets més, i assolir un suport inequívoc, demoscòpic i, òbviament, electoral, a totes les eleccions. Això potser no ens assegura automàticament la independència, però sens dubte ens farà molt més forts, ens farà estar en molt millors condicions per assolir-la.


L'enquesta d'avui del CEO evidencia la força amb la que han emergit dins la societat catalana nous consensos, noves visions i valoracions que apleguen inqüestionablement la gran majoria de la nostra societat. Aquests nous consensos, aquests nous posicionaments polítics tan majoritaris són el terreny de joc polític en el que hem de treballar amb més visió i ambició estratègica per fer créixer l'independentisme.

Aquests nous consensos s'han edificat al voltant del que en podríem dir, per una banda, elements de qualitat democràtica i, per una altra banda, d'alternativa a unes institucions estatals del règim del 78 que són les pitjor valorades de totes les institucions.

Estic parlant de coses que ja hem vist:

- aquest 88% de catalans insatisfets amb el funcionament de la democràcia a l'estat espanyol

- que la monarquia sigui la institució pitjor valorada per part dels catalans, seguida de la resta d'institucions del règim del 78: congreso de los diputados, tribunal constitucional, tribunals de justícia, etc.

- el 75,8% que creuen injust l'empresonament dels líders polítics independentistes

- el 70,2% que reclamen un referèndum per decidir el futur de Catalunya

- el 62% de catalans que creuen tenim un nivell insuficient d'autonomia

Denúncia del règim podrit del 78 i de les seves institucions antidemocràtiques i treball polític per associar la independència a la qualitat democràtica esdevenen així elements estratègics cabdals per sumar, per fer créixer l'independentisme.

En paral·lel a aquesta visió estratègica que ens pot facilitar créixer, l'enquesta també torna a evidenciar aquesta realitat complexa de la societat catalana. I on dic complexa puc dir rica, o engrescadora, o diversa, o plural.


Dissortadament els últims temps, no sé si per l'efecte soroll de les xarxes, no sé si per la toxicitat de certs elements (tant dels que són conseqüència de la inevitable estupidesa que hi ha en qualsevol col·lectiu, com dels que són conseqüència de l'activitat dinamitadora dels aparells de l'estat), no sé si per la ignorància d'uns altres... veig algunes actituds que em preocupen.

I em preocupen tant pel que tenen d'incapacitat d'entendre i d'assumir la realitat i de posar-la en valor, com pel que impliquen de posar en perill, fer inviable, qualsevol estratègia per fer créixer l'independentisme. 

I sí, m'estic referint a tots aquests elements que tenen a veure amb la identitat, amb la llengua, amb la identificació.

Si no entenem com som, mai podrem blindar un nosaltres sobre el que edificar un independentisme clarament majoritari en una societat cohesionada.

Fixem-nos en unes quantes dades de l'enquesta (coherents amb la resta d'enquestes):

- Un 64,8 dels catalans manifesten un clar sentiment d'identitat compartida (CAT/ESP). Només un 24,4% s'expressa, en termes d'identitat, com a únicament català. Més de la meitat dels enquestats que fan possible que el Sí a la independència tingui un suport del 49,3% tenen un sentiment d'identitat compartida CAT/ESP.

I no passa absolutament res. Que un 24,9% dels catalans que s'expressen amb un sentiment d'identitat compartida estiguin pel Sí a la indy és el que ens permet aspirar a la indy. D'aquest 24,9 fins el 64,8 total amb sentiment d'identitat compartida, tenim 40 punts de compatriotes amb els que treballar, amb els que fer veure que la independència no és un projecte identitari, sinó de suma d'identitats, que és el que ha fet néixer la nova nació catalana que som.

I encara més: un 49% estem per la independència, però només un 21,9% dels CAT consideren "Espanya" un Estat aliè, del qual el meu país no hauria de fomar-ne part. Per a un 73,4% dels catalans, Espanya representa alguna altra cosa, com aquest 24% que diuen és el seu país, o el 9,8% que diuen és la nació de la qual se senten membres, o el 15,8% per als que és l'Estat del que són ciutadans, o el 23,8% que diuen per a ells és un estat format per diverses nacionalitats o regions.

Doncs bé, el 49% a favor de la indy només és possible perquè d'entre aquest 73,4% de catalans per als que Espanya representa alguna cosa, n'hi ha 27,4% que volen la independència.

Portant les coses a l'extrem, perquè ens entenguem millor, els indepes que veuen Espanya com quelcom aliè, serien com a molt aquest 21,9%, davant aquest 27,4% d'indepes per als que Espanya no és això. De manera que si l'independentisme el situem en el "putaespanyisme" ens bloquegem el creixement.

Saber distingir el que és règim 78 i el que és el país, ens assegura poder arribar a més gent, ens assegura assumir i integrar intel·ligentment la complexitat d'adhesions afectives, mentre canalitzem políticament cap a la independència el col·lapse de l'estat i els seus aparells.

D'entre els elements d'identitat més sensibles hi ha la llengua. Segons les dades estadístiques sobre la nostra societat i les nostres llengües (IDESCAT), el castellà ha estat per al 52,7% de nosaltres la nostra primera llengua, sí, per a més de la meitat dels catalans. És una realitat que ens enriqueix i que inqüestionablement hem assumit i integrat com a part estructural de la nostra Nació, de la Nació Catalana del s.XXI. No som la Nació catalana del s.XIX, ni del 1714. Som molt diferents en moltes coses. Si això no s'entén, difícilment anirem enlloc. Les llengües mai són l'enemic. Ho són els estats i les polítiques agressives, genocides, contra altres llengües. L'enemic del català no és el castellà, és l'estat espanyol i les seves polítiques contra el català. Situar, com alguns fan, el castellà com la "peça de caça a abatre" en el procés indy és un error monstruós, tant d'un punt de vista de principis com estratègic.


D'entre els que tenen el català com a llengua primera, al voltant del 75% estan per la independència, i només un 17% no.

D'entre els que tenim el castellà com a llengua primera, al voltant del 30% donem suport a la independència, però més d'un 60% no.

Per a Cs i l'unionisme vincular la llengua primera a la identitat i així a un posicionament polític captiu contra la independència ha estat la seva repugnant estratègia. I han fet mal. Però no se n'han sortit. Una de les claus més importants de qualsevol estratègia independentista ha de passar per desactivar el camp minat lingüístic que han sembrat infatigablement, repugnantment, partits polítics i mitjans unionistes. Per fer-ho cal molt intel·ligència i un immens esperit pacocandelià. El creixement de l'independentisme passa també, inequívocament, per reivindicar el castellà com a part de la nostra identitat. Aquest 52,7% que hem tingut el castellà com a llengua primera retrata la nostra realitat, com som. Fer créixer el 30% de suports a la indy que ara mateix hi ha en aquest col·lectiu i evitar que aquest 62% que ara hi està en contra s'atrinxeri en el No, és cabdal, decisiu per a la nostra causa.


Finalment, un últim element de l'enquesta al que voldria que tots prestéssim atenció, per evitar prendre mal, és que tots aquests consensos dels que he parlat i tots aquests percentatges que hem vist, com aquest 49% que segons l'enquesta estaria per la independència, només els assolim, només hi arribem, perquè hi som tots, perquè, enmig de grans diferències de tot tipus, ens representen, ens expressen a tots.

I avui dia el moviment independentista, conseqüència de tot el que ha passat, de tot el que estem vivint, de totes les dificultats que cada dia hem de travessar per fer camí, no té una estratègia comuna, compartida. Persisteixen recels, persisteixen visions diferents, persisteix, dissortadament, partidisme.

Però no ens hem de deixar atrapar en aquest escenari, i hem de treballar infatigablement per respectar-nos cada dia més entre nosaltres, per fer créixer la confiança i les lleialtats.


L'independentisme és molt plural. Si no ho acceptem i convertim en enemic qui fa coses que jo no comparteixo, qui no fa el que jo crec que s'ha de fer, la cagarem.

L'enquesta del CEO va acabar el seu treball de camp després de la sentència del TS, la condemna de més de 100 anys als nostres líders polítics, la convocatòria del Sánchez d'eleccions pel 10N, etc. En aquest context, i pel que fa a les relacions CAT-ESP l'enquesta preguntava "què diríeu que és més necessari?"

I sí, en aquest context, ja amb la sentència del TS, ja amb la primera setmana de manis i aldarulls, en aquest context, només un 11,2% han respost que el que consideren més necessari és una política d'UNILATERALITAT per part del Govern de CAT.

La majoria, en aquest context, diu que el que consideren més necessari és una política de diàleg (el 42,4% un diàleg sense límits, el 38,1% en el marc constitucional).

Insisteixo molt en lo de "en aquest context" perquè em sembla del tot rellevant. Malgrat tot, malgrat sentències, malgrat repressió, la majoria segueix apostant per no donar per tancat el diàleg, per seguir explorant la via del diàleg. I només un 11,2% aposta per la unilateralitat. En termes d'independentistes podríem dir que només 1 de cada 4 indepes, en aquest context, aposta per la unilateralitat. A mi em semblen legítimes les dues opcions. El que no em sembla legítim és que aquest 1 de cada 4 indepes aboqui la seva fúria contra els altres 3. Ni traïdors, ni apoltronats, ni covards ni cap d'aquestes merdes que dissortadament veiem escampar a aquest 1 de cada 4 indepes contra els altres 3.

Assumir que només des del nosaltres podem fer la independència implica assumir també els altres i les seves diferències, assumir també que no tothom veu igual les coses, assumir que l'independentisme majoritari no vol donar per tancada la via del diàleg, perquè és el que consideren més necessari. Malgrat tot, i sí, en aquest context.

DONEC PERFICIAM