No hi ha cap futur possible amb aquesta CUP

Abans del 27S ho vaig escriure: els vots a la CUP serviran per per comptar "Sí" a la independència, però no serviran per FER la independència. La gestió del post 27S tot això ho va evidenciar molt clarament.

El pacte agònic que va fer possible el pas al costat del President Mas va ser potser l'última carta per salvar el procés com l'havíem conegut fins llavors. I va tornar a obrir un horitzó d'esperança de que aquesta legislatura fos la legislatura de la independència.

Però aviat es va començar a veure que, necessitats com estàvem de creure que podíem fer-ho, vam ser massa optimistes, fins i tot uns il·lusos.

Fa dues setmanes la CUP va solemnitzar que ells no se sentien lligats al pacte signat. I que per tant si el volien complir ho farien i si no volien, no.

La deslleialtat de la CUP amb el pacte signat ha estat constant. Però ara arribem a un dels moments clau de la legislatura i el procés: uns pressupostos que són decisius per a la fase independentista en  la que estem. D'acord al pacte subscrit és evident que ni n'hauríem de parlar: la CUP es va comprometre a aprovar-los. I en canvi han presentat una esmena a la totalitat.

Tanmateix, al punt al que la CUP ha portat les coses, ja és igual si s'aproven o no, que seria gestionar la independència. El gran problema que tenim és que l'ús deslleial i irresponsable que ha fet la CUP de la seva minoria de bloqueig en relació a la majoria parlamentària per la independència està esquerdant dramàticament la majoria social per la independència.


A la Facultat de Dret em vaig familiaritzar amb una expressió per descriure i valorar els danys que una cosa pot causar: "daño emergente y lucro cesante". El "daño emergente" és el mal efectiu, el dany causat de manera directa. El "lucro cesante" és allò que deixes de guanyar com a conseqüència del fet en qüestió. En el nostre cas el daño emergente és aquest desgast directe a que la CUP sotmet la majoria social per la independència. I el lucro cesante és que, atrapats en els seus deliris, no es visualitza la feina que fa el govern per gestionar el procés cap a la independència (que és molta) i no es pot traslladar a la societat un missatge de confiança i il·lusió en relació a la independència. Hi va haver una època, fa uns tres anys, que tot el que fèiem era per explicar perquè volíem la independència i què implicaria. Ara estem totalment col·lapsats per l'espiral destructiva de la CUP. Ja fem molt intentant evitar l'efecte devastador de les seves bogeries. I no hi ha manera de teixir un relat del moment i del que anem a fer i de les implicacions positives que tindrà per a tots.

Diumenge hi va haver una manifestació important a Barcelona. Dic important pel que defensava (els drets socials dels catalans davant les agressions del TC) i per qui la convocava: gairebé tots els partits polítics, els sindicats i les grans organitzacions de la societat civil. Doncs malgrat aquesta enorme llista d'organitzacions convocants, totes elles amb gran capacitat de mobilització, el resultat va ser més aviat discret, per no dir que es va punxar. Segons els organitzadors, 60.000 persones. Segons la GU, 8.000. Moltes soflames prèvies, molta poesia social, moltes crides, moltes sigles i performances... però una mobilització final fluixeta. Fins al punt que ja no era important el suport a la manifestació sinó la "unitat" de sigles de la convocatòria.

Setmanes enrere la CUP va convocar una altra manifestació, aquest cop sota el delirant paraigües aquest de la "desobediència", del "desobeïm". Un altre fracàs. Com a molt un parell de milers de persones. Molta samarreta i molt postureo i al final de la mani a Plaça Sant Jaume, sort de les cartolines, perquè estava mig buida.

Anem fent seguidisme dels deliris cupaires, anem fotent-nos trets al peu, que al ritme que anem quan ens descuidem serem els de sempre.


Ho he dit moltes vegades: la principal amenaça per al procés independentista i la majoria social és la incertesa associada a qualsevol procés independentista, inclòs el nostre. Estratègicament és clau treballar per reduir a la mínima expressió aquesta incertesa, tranquil·litzar, donar seguretat i confiança a tota la gent que vol la independència i també a la gent que no hi arriba perquè té por del que pot passar.

Doncs bé, la CUP i aquesta rucada de la desobediència, plantejada com l'han plantejat ells (i elles) és l'atac més fort que podem fer a la credibilitat i seguretat en el que estem fent. Perquè no estem defensant un procés en el que no es respecti res ni a ningú i que tot es pugui desobeir perquè algú ho digui, a su antojo. No estem defensant deixar d'estar sotmesos al dret i a les lleis, no respectar les normes ni els procediments. És més, s'està treballant en un marc jurídic que empari el procés i garanteixi la seguretat jurídica, sense cap mena de salt en el buit, en aquesta transició. No estem plantejant un campi que pugui que ens aboqui a la selva de la "llei del més fort" ni un forat negre jurídic.

Agradi o no a la CUP, estem plantejant un procés ordenat, i amb respecte a tot i a tothom.

Quan el procés arribi a la seva fase decisiva, final, si es manté l'absència de diàleg amb l'estat espanyol i es confirma impossible una sortida negociada i democràtica, evidentment caldrà fer un acte unilateral que esdevindrà un acte de desobediència. I PUNT. A això queda reservada la possible desobediència, no a una manera de viure i d'actuar, en la que no hi hagi lleis, ni acords, ni compromisos, ni ordre ni respecte per res ni per ningú.

Els pactes es compleixen. Les lleis s'obeeixen. La propietat privada es respecta. Els deutes es paguen. I la policia és la garant dels nostres drets i d'un ordre que permeti exercir-los en llibertat, i no deixarem el carrer en mans dels vàndals.

Estem fent un procés per a que tothom hi guanyi, que respecti i asseguri els drets, l'status quo i l'estil de vida de tothom. Un procés que permeti generar més riquesa i més oportunitats per a tothom. I sí, sens dubte, sobretot, també un procés que permeti atendre millor, amb més justícia, les necessitats dels qui menys tenen o no tenen res. Perquè sabem, i el TC ens ho demostra cada setmana, que només la independència ens permetrà fer-ho de la manera que volem com a país i com a societat. I perquè sabem que només la independència ens permetrà gestionar els nostres recursos perquè tothom hi guanyi i ningú hi perdi. Perquè el nostre treball genera prou recursos com per atendre totes aquestes necessitats que ara, per l'autoritarisme judicial antidemocràtic o per la discriminació econòmica que comporta l'espoli fiscal, no podem.

Sincerament, no sé com hem de sortir d'aquest atzucac en el que estem ficats. Si les forces polítiques que van permetre fer Junts pel Sí mantinguessin el seu compromís amb la unitat, i no es deixessin arrossegar per les temptacions partidistes, ho tindria clar: noves eleccions abans no sigui massa tard i la situació actual hagi trinxat la majoria social indy. Però tots sabem que aquesta unitat, que és la clau per assolir la independència, que és condició necessària per fer-la possible, avui no està assegurada.

L'únic que sé és que si les coses segueixen així, la CUP no només farà impossible gestionar la independència, sinó que es carregarà, letalment, la majoria social que dona suport a la independència. Ja comencem a tenir evidències d'aquest desgast. I la legitimació de la violència que ha fet la CUP en relació al que ha passat a Gràcia és una línia vermella que no es pot passar i que pot tenir conseqüències devastadores. Les imatges que ha escampat l'entorn de la CUP són pròpies de la demència de la propaganda de l'Estat Islàmic, i no tenen res a veure, violen, massacren les imatges amb les que l'independentisme ha forjat la seva majoria social aquests anys, i que algú va batejar encertadament com "la revolució dels somriures". Fem-hi alguna cosa abans no sigui massa tard! 

DONEC PERFICIAM

Sobre el que ha passat a Tortosa (post "berenjenal")

Tot el que ha passat al voltant de la consulta sobre el monument franquista de Tortosa ha estat i és un total despropòsit.

El d'avui serà un post d'aquests "berenjenal", que em podria estalviar d'escriure, perquè ningú no m'ha demanat l'opinió, però que no sé perquè, necessito escriure.

D'entrada, el meu posicionament, claríssim i inequívoc:

- la consulta no s'hauria d'haver celebrat mai

- és inadmissible la pervivència de monuments d'exaltació feixista en llocs emblemàtics del nostre territori

- l'únic lloc on un monument com el de Tortosa hauria de quedar "contextualitzat" i interpretat és en un museu d'història

Amb independència del valor "local" que se li doni, amb independència de com localment se l'interpreti, l'origen i significat del monument en qüestió és clar: és una exaltació de la victòria franquista, inaugurada pel mateix dictador, i en relació a una de les batalles més sagnants de la guerra civil, la Batalla de l'Ebre.

És, per tant, un fet immoral, aquest monument, des de qualsevol punt de vista. I els fets immorals no poden sotmetre's a consulta.

Com gestionem la complexitat sagnant de la nostra història?

Durant la llarga nit del franquisme els únics monuments que hi havia sobre el terreny eren els que exaltaven el franquisme i la victòria franquista. Amb l'arribada de la democràcia s'obrí un tímid espai de recordatori i homenatge a les tropes republicanes, com p.ex. el monument a la lleva del biberó a la Cota 705, o a les Brigades Internacionals, a Corbera d'Ebre.

Els últims anys, i de la mà del COMEBE (Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre) Generalitat i ajuntaments han desplegat un pla absolutament necessari, per a la dignificació i la museïtzació dels espais de la batalla de l'Ebre, i s'ha fet des d'una pulcra voluntat didàctica, d'ajudar tothom a conèixer i interpretar el que va representar la Batalla de l'Ebre.

Aquest pla ha implicat, per una banda, actuacions en espais emblemàtics, com la mateixa Cota 705, a Pàndols, al Poble Vell de Corbera d'Ebre, a les Camposines, als Barrancs, a la Fatarella, etc. S'han senyalitzat i s'han disposat plafons explicatius, a la vegada que s'han realitzat actuacions sobre el terreny, d'acord a cada espai, per facilitar el coneixement i la interpretació del que allà va passar.

I per una altra banda, un ambiciós pla per establir, a tots els pobles dins el perímetre de la batalla, centres temàtics que permetin, a partir d'una exposició museitzadora sobre cadascun dels temes, un aprofundiment. A Corbera d'Ebre s'hi va instal·lar el Centre d'Interpretació 115 dies, que pretén ser el lloc d'entrada dels visitants al que és la Batalla de l'Ebre, i que ofereix una visió global, des de diferents punts de vista, del que s'hi va esdevenir, de com van ser i què va passar durant aquells 115 dies. A partir d'aquí el visitant pot anar al Pinell de Brai, on hi ha un centre dedicat a "Les veus del front", tota la propaganda que va envoltar la batalla. A Batea hi ha un magnífic centre sobre la Sanitat durant la batalla, una batalla que va tenir al voltant de 100.000 baixes, entre morts i ferits, i que va obligar a un desplegament sanitari digne de ser conegut, perquè en molts aspectes després molts dels metges catalans que hi intervingueren, ho van aplicar, per tot el que tenia d'innovador, a la Segona Guerra Mundial. A la Fatarella hi ha un centre que explica "Els internacionals", és a dir, la presència internacional a tots dos bàndols. A Vilalba n'hi ha un específic sobre la vida a les trinxeres.

A totes les exposicions es narra el conflicte en totes les seves dimensions i en els "dos bàndols". No és un relat de vencedors i vençuts, ni una "revenja" dels vençuts sobre els vencedors.

Conèixer, saber i ajudar a interpretar un conflicte, tot el que hi va passar i, sobretot, la crueltat i destrucció de la guerra, tant per als soldats com per a la població civil.

Aquest és el camí.

Anem al tema dels monuments. 

Com ja he dit al començament, és inadmissible la presència de monuments que fan apologia de la victòria franquista. No és admissible el monument de Tortosa, com no és admissible el monument del Coll del Moro.

Entenc, en canvi, que sí té valor històric i humà la pervivència de monuments o recordatoris del dolor de la guerra, de la mort de combatents. Fins ara només n'hi havia hagut de franquistes. Amb el monument a la lleva del Biberó o a les Brigades internacionals per sort també en tenim de republicans. Aquí hi ha un camp que crec que hem de ser valents per transitar. Aquest cap de setmana hem visitat el turó on van ser executats, un a un, els combatents jueus de la Companyia Botwin, de la XIII Brigada Internacional republicana. Ni està senyalitzat, ni és conegut ni res ho recorda. I jo crec que cal fer-ho. Sense cap altra voluntat que no sigui la de recordar, saber i conèixer què va passar i posar nom al que fins ara només són números i combatents anònims.

Voldria veure-ho per als de la Botwin. Voldria veure-ho per als de la Lincoln. Voldria veure-ho per a les diferents companyies i divisions que hi van lluitar i morir, no només les internacionals. I no només les republicanes. Crec que en els barrancs que envolten Santa Magdalena, a Pàndols, també cal dir d'alguna manera que hi deixar la vida gairebé tota la "4a de Navarra", una divisió d'elit franquista, de requetés navarresos, en la lluita per una posició que mai pogueren conquerir. I en una absurditat tan sagnant que mort el dictador, quan Enrique Líster, el despiadat cap republicà comunista del V Cos de l'Exèrcit, hi tornà, digué "tiene cojones morir como se murió por estos riscos". Expressava així que aquella carnisseria, en la que hi deixaren la pell milers i milers de joves de tot Catalunya, de tot l'estat i de tot el món, no tenien cap mena de valor estratègic, i que si s'esdevingué la carnisseria fou perquè s'havia perdut tot respecte a la vida humana. I això va passar als dos bàndols.

Només algú sense cap mena de sentiment ni per les seves pròpies tropes, i amb un despreci abominable per la vida (dels seus i dels altres) com va ser el dictador Franco pot protagonitzar un fet tan repugnant com el que ara us explicaré. En el que es conegut com "la batalla dins la batalla", és a dir, la lluita que hi va haver en el perímetre Corbera/Fatarella/Vilalba, els franquistes envien a la conquesta d'un dels turons un altre dels seus batallons d'elit, també de les Divisions de requetés navarresos. L'atac fracassa, i el batalló és totalment exterminat, cap supervivent. Tot el que el filldeputa de Franco anota aquell dia és un petit comentari: “lo sucedido es un ejemplo típico de la fortaleza de las posiciones ocultas a los observatorios”.

Contrasten aquests fet amb una altra anècdota que exemplifica com fins i tot enmig de l'infern, els homes som capaços de commoure'ns i actuar moralment, de recuperar la nostra condició de persones. En l'ofensiva franquista sobre la posició republicana coneguda com a "Punta Targa", en els quatre camins, a tocar de Vilalba dels Arcs s'ha previst un atac en tres flancs. Per la dreta de tot, forces blindades, per l'esquerra "regulares" i pel centre el Terç Verge de Montserrat, de carlistes catalans. A l'hora convinguda per llençar l'ofensiva sobre les posicions republicanes, fortament fortificades i on entre d'altres hi ha un batalló d'ametralladores de carabiners... només surt el Terç. Ni els regulars ni els blindats. I allò es converteix en una carnisseria. Morts i ferits queden escampats davant les posicions republicanes, sense que des de les posicions franquistes es faci res per ells. En un moment donat, cap al vespre, els moltíssims ferits carlins catalans estesos per tot el camp de batalla, amb l'única "companyia" dels seus companys morts, comencen a cantar el Virolai. Les armes han callat fa estona i als carabiners els comença a arribar aquella cançó que s'aixeca d'entre tots els cossos de l'estesa que tenen al davant. La majoria d'aquells carabiners també són catalans. Commoguts per l'escena, envien un missatge al comandament del Terç Verge de Montserrat que vagin a recollir els seus morts i ferits, que no dispararan. I així ho fan.

Fa uns anys, en la visita per aquests espai amb l'historiador Joan Villarroya ens explicava que parlant amb un d'aquests requetés, tants i tants anys després, seguia sense entendre perquè els van deixar sols, perquè cap de les altres tropes no va sortir i els van enviar a una mort segura. "He arribat a la conclusió que ho vare fer perquè érem catalans", va dir el requeté català, era l'única explicació que hi trobava.

En aquell espai un parell de monuments recorden el Terç i la mortaldat que hi hagué. Fins mitjans dels anys 60 la Germandat del Terç no pogué instal·lar-los. Ni en la dècada dels 40 ni en la dels 50 les autoritats franquistes no els van donar permís per fer-ho. El pecat? Sí, recorden els morts, però ho fan, explícitament -i en català-, invocant la "reconciliació".

Per a mi, aquest monument del Terç sí que s'ha de mantenir sobre el terreny. Invoca reconciliació i recorda uns morts en l'horror de la guerra. No estic d'acord, en canvi, que en aquell espai ara, fa quatre dies, s'hagi instal·lat un "via crucis". Els morts del Terç ja estan recordats, i aquell espai no pot convertir-se en una glorificació de res, i molt menys un lloc de concentració de feixistes. Hi ha una línia molt prima en tot això que explico, però hi és.

En el monument franquista de Tortosa aquesta línia no hi és. I és inadmissible no estigui en un museu.

Dit això, en tot el despropòsit que ha envoltat la consulta sobre el monument, també han passat algunes coses que no podem deixar de denunciar.

D'entrada, la hipocresia i el cinisme d'alguns partits polítics. Des de l'any 1978 a Tortosa hi han governat tots els partits polítics. Ho ha fet, força temps, Convergència, però també hi han governat PSC, ICV i ERC. Aquests dies hem vist molta gent d'aquest tripartit PSC-ICV-ERC, que no van fer absolutament res en relació al monument en tots els anys que van governar a l'Ajuntament de Tortosa, invocar grans principis democràtics i fer grans soflames de l'estil "el feixisme no es consulta, es combat". Curiós que no "el combatessin" quan governaven, i que aquesta èpica només la invoquin quan governen uns altres.

Insisteixo que no és excusa de res, perquè lo que no puede ser no puede ser y además es imposible, que deia aquell, i aquest monument ha d'anar fora. Però si us plau, que no ens avergonyeixin amb aquestes soflames i aquesta èpica antifeixista quan mentre ells van tenir oportunitat de fer-hi alguna cosa no van fer res de res.

Un altra manifestació d'aquest despropòsit que denuncio és la reacció que hi va haver ahir al resultat de la consulta. Semblava que el mateix Franco hagués pres possessió de l'Ajuntament de Tortosa i iniciés allà una campanya feixista per "reconquerir" Catalunya.

A veure, que a tots se'ns en va l'olla, a mi el primer, però seria interessant no treure les coses de polleguera. El que va passar ahir podem considerar-ho absolutament immoral i sagnantment ofensiu a les víctimes de l'horror de la guerra i especialment de la Batalla de l'Ebre.

Però, si us plau, no ens demenciem. Ahir no hi havia cap consulta cap consulta sobre el feixisme, ni el Sí era un Sí al feixisme, ni cap de totes aquestes barbaritats que ahir vaig llegir. Això també forma també part del despropòsit.

Jo reconec que em supera el que ha passat a Tortosa, que no ho puc entendre. I tinc clar que l'alcalde s'ha equivocat, i molt, i que els tortosins tenen un posicionament que moralment mai podré compartir. Però dit això no penso que l'alcalde sigui un franquista i que els tortosins han votat "franquisme" (per bé que alguns sí ho hagin fet).

Fixeu-vos en una dada per veure la dificultat d'entendre com els tortosins han viscut tot aquest debat i quina és la seva relació amb el monument dels collons: en la consulta hi ha hagut 2.631 vots a favor de retirar el monument, i 5.755 a favor de l'opció de mantenir-lo "reinterpretant-lo". Sabeu quants vots van tenir els partits "d'esquerres" a Tortosa les últimes municipals, fa un any? Els mateixos que quan van governar no van tocar el monument, i que ara ho plantejaven com una lluita a mort contra el feixisme? Al voltant de 7.000.

És a dir, si els votants dels partits d'esquerres d'ara fa un any haguessin votat ahir els favorables a retirar el monument haurien guanyat de carrer. Però no van votar. 4.400 votants de partits d'esquerres a les municipals a Tortosa ara fa un any ahir es van quedar a casa o se'n van anar a fer un arròs al Delta.

No és només que als partits "d'esquerres" els hi sués el monument quan governaven, és que als seus votants, pel que sembla, també. Jo no ho entenc. Ni ho comparteixo. Però crec que és una dada com per ajudar-nos a tots a no fer judicis tremendistes ni simplificacions excessives.

Sobre la complexitat de l'absurditat de la situació i contra les conclusions partidistes interessades.

Sense cap mena de dubte l'alcalde Ferran Bel ho ha fet malament, molt malament. Per a mi ha estat una gran decepció. Moralment no és admissible el que ha fet, i a més a més entenc que ha fet mal al partit en el que milita. Fatal.

Però ja hem tingut altre cop aquests interessats partidistes que volen fer veure i vendre el que no és. I això també cal denunciar-ho, perquè és igualment inadmissible.

Perquè resulta que aquesta mateixa setmana sabíem que en Carles Luz, l'alcalde de Gandesa, també a les Terres de l'Ebre i també de Convergència, havia decidit treure el monument franquista del Coll del Moro sense fer cap consulta. I entre d'altres coses ho explicava al Bernat Vilaró dient "no vull que es converteixi en un lloc de peregrinació feixista".

El mateix territori i el mateix partit, i dos alcaldes amb dues posicions totalment antagòniques. Però el que ha fet el gran, admirat i respectat Carles Luz no ha merescut cap comentari, s'ha amagat, s'ha silenciat. Perquè impedia als de sempre fer aquest discurs simplista de bons i dolents, i de criminalització.

Doncs no, les coses no són tan simples com alguns les volen presentar. Si critiquem el que ha fet en Bel, també hem de lloar el que ha fet en Carles Luz. De tot plegat, d'aquest posicionament tan antagònic entre dos alcaldes d'un mateix partit d'un mateix territori sobre un mateix tema, vull creure que el projecte de refundació en el que estan immersos els convergents sigui el que representa el posicionament de l'alcalde de Gandesa, d'en Carles Luz.

Finalment una petita reflexió des de la part que sóc fill de les Terres de l'Ebre. 

La vivència de la Batalla de l'Ebre és encara molt intensa a la Terra Alta i en general a totes les Terres de l'Ebre. No us ho podeu ni imaginar. Moltes coses encara, tants anys després, no s'han superat, o tot just comencen a superar-se tímidament. El dolor, el patiment i la destrucció van ser terribles. I sí, hi va haver uns vencedors o uns alineats amb el bàndol dels vencedors, i hi va haver uns derrotats, alineats amb el bàndol dels qui van ser vençuts.

Però perdre-hi hi vam perdre-hi tots. Durant el conflicte, la mort, la injustícia, l'horror, va perseguir a tothom per igual. Acabat el conflicte uns, a sobre, érem els vençuts, amb tot el que això va implicar durant la llarga nit del franquisme, un règim de terror i repressió del primer a l'últim dels seus dies. Però també a la reraguarda republicana es van cometre milers de crims i d'atrocitats.

Quan miro cada pam d'aquest paisatge vital meu que visc tan intensament com és el de la Terra Alta, hi sé veure tot el dolor i la sang que porta acumulat, però també l'esforç, el treball i la suor anònima dels qui ens han precedit. Corbera d'Ebre tenia 2.500 habitants quan la guerra. Acabada, ja mai ha superat els 1.300. Morts a la guerra. Morts a Mauthausen. Presó. Exili. I una por que només va començar a superar la nostra generació. El que ha passat a Tortosa és un despropòsit. Però no ens jutgeu com ho esteu fent. Perquè us equivoqueu. El que ha passat ha Tortosa ni ho comparteixo ni ho entenc, però de la mateixa manera que dic això també us dic que sé que no és RES del que esteu dient, imputant, condemnant, menyspreant.

Ser ferms en l'exigència moral també implica ser moralment exigents en relació a com ens hem posicionat històricament en relació a tot plegat i a la impossibilitat d'establir reduccionismes i simplificacions, de fer veure el que ni ha passat ni ha estat i d'intentar, enlloc d'abordar una complexitat innegable, treure'n rèdits partidistes.

Llàgrimes per la Botwin davant el miserable discurs antisemita de la CUP al Parlament

Fa uns dies el Parlament de Catalunya va patir un dels moments més vergonyosos des de la seva restauració el 1979. El diputat de la CUP Benet Salellas va fer una intervenció miserable, repugnantment antisemita, davant d'un dels líders de la centenària comunitat jueva de Barcelona, el sr. Uri Benguigui, un català com qualsevol de nosaltres, el gran pecat del qual per al senyor Salellas era que era jueu.

El senyor Salellas (dic això de senyor per dir alguna cosa, ja m'enteneu) va qualificar Uri Benguigui de "agent estranger", membre del "lobby sionista" i "botxí". I en acabar de proferir aquests insults racistes i antisemites, ell i els seus companys (o companyes) de la CUP es varen aixecar i van marxar.

És indispensable que el Parlament de Catalunya, en ple, i solemnement, condemni aquesta intervenció que recorda el to i les acusacions del més atroç llenguatge antisemita que mai s'ha viscut a Europa.

Esperarem exigents aquest moment. Mentre arriba, aquest cap de setmana, amb uns amics, farem una ruta pels Espais de la Batalla de l'Ebre. Un dels llocs que visitarem serà un petit turó, en la carretera de Corbera d'Ebre a Les Camposines, on va viure les últimes hores la companyia Botwin, de les brigades internacionals, formada per jueus. En aquest perdut turó de la Terra Alta, els brigadistes de la Botwin lluitaven per la República, lluitaven per les nostres llibertats, lluitaven contra el feixisme. Lluitaven per tots nosaltres. I per tots nosaltres van morir, allà, en aquell remot turó, introbable, no senyalitzat, no reivindicat, executats, un a un, per les tropes franquistes.

Aquest és el relat que en fa Jorge M. Reverte al llibre "La batalla del Ebro", basat, a la seva vegada, en el llibre "Shalom libertad! Judíos en la guerra civil española", d'Arno Lustinger (editorial Flor del Viento, Barcelona, 2001):

Brigadistes jueus de la Botwin

(21 de setembre del 1938). La compañía Botwin es parte de la XIII Brigada Internacional (...). Los de la Botwin son judíos, y cuentan incluso con una publicación propia, que se edita en yiddishy. En sus filas hay judíos palestinos, de los que han acudido más de dos centenares como voluntarios (...).

La compañía ha sufrido enormes bajas desde que comenzó la ofensiva del Ebro. El 30 de julio cayó muerto su capitán Israel Halbersberg en el asedio de Gandesa (...). Desde hace cuarenta y ocho horas, la artillería les machaca con una eficacia terrible. Los morteros de los franquistas completan la tarea. Las trincheras en las que se refugian casi han desaparecido por efecto de las numerosas explosiones. Las bajas se cuentan por docenas y la moral decrece a marchas forzadas. Los hombres saben que sus unidades van a ser disueltas en pocos días. Son sus últimas horas en el frente (...).

El teniente Mischa Skorpurinski manda una sección de ametralladoras que hace fuego de contención sobre el enemigo, que ya ha saltado las trincheras. Los acontecimientos se suceden con rapidez. El comandante Mateu, del 5 tabor de regulares, el mismo que protegió la retirada hacia Gandesa el 25 de julio, cae en el asalto. Sus tropas, atacan con fiereza (...). El fragor de las granadas y el polvo enloquecen a los defensores, que casi pierden el sentido. En pocos minutos, los regulares les han rodeado y les conminan a rendirse. Los pocos supervivientes alzan las manos. Un oficial ordena que se separen los españoles de los extranjeros y todos obedecen la orden. El comisario de la compañía, el español Diego Mula, impide a Skopurinski que se desplace con los demás extranjeros, le obliga a quedarse a su lado. Los dos ven con horror cómo los legionarios disparan sobre los prisioneros y los rematan en el suelo, uno por uno (...).

La compañía Botwin ha dejado de existir. Ningún gobierno protestará por ello."

L'endemà o molt pocs dies després, el govern de la República ordenava la retirada de totes les brigades internacionals. Per als brigadistes de la Botwin l'ordre va arribar tard.

Vaig sentir molta, molta vergonya, en escoltar la soflama antisemita del diputat de la CUP. Dissabte caminarem damunt la terra que van regar amb la seva sang tots aquests combatents jueus per la nostra llibertat i contra el feixisme. I no podré evitar llàgrimes d'emoció pel seu sacrifici i d'indignació per, encara, aquest antisemitisme. Però en sortiré més decidit que mai a combatre, com els de la Botwin, el totalitarisme en qualsevol de les seves expressions.

Sí a la DETERMINACIÓ de la victòria, no a desobediències de derrota

Dimecres la Delegada del Gobierno de España en la Comunidad de Madrid declarava prohibida l'estelada per a la Final de Copa del proper diumenge entre el FC Barcelona i el Sevilla FC, a jugar a l'estadi del Manzanares.

No cal invertir gaires línies en aquesta bestiesa democraticofòbica que suposa aquesta mesura. Un pas més en la deriva autoritària d'un estat, l'espanyol, cada cop més demenciat, més embogit.

El mateix dimecres vam comentar la situació amb els companys de Drets.cat, en tant que soci del Barça que tinc la meva entrada per a aquest partit i que hi aniré amb l'estelada, com porto fent des dels anys 80. Dijous, a primera hora, vam presentar un recurs especial de protecció de drets fonamentals, amb una cautelarissima "inaudita parte" demanant la suspensió de l'Ordre governativa de prohibició de l'estelada, i ho hem fet davant els jutjtats del Contenció administratiu de Madrid, emparats en el procediment especial de protecció de drets fonamentals.

Tot en menys de 12 hores. Probablement divendres per la tarda el Jutjat número 11 del Contenciós Administratiu de Madrid es pronunciarà sobre la nostra cautelaríssima, tot i que té de termini fins diumenge matí.

Si l'admet, tots els seguidors del FC Barcelona podrem anar a la Final enarborant, com sempre fem, les nostres estelades, i sense problemes, en positiu.

Si no l'admet, diumenge anirem al camp amb les nostres estelades declarades prohibides. Que ens les requisin. I si ens les requisen, traurem banderes negres, sense res més, només banderes negres o crespons negres a les nostres banderes, que, com al 1714, indiquen, per als qui no ho sàpiguen, lluita fins al final. I si ens requisen les banderes negres, aixecarem els quatre dits de la mà o el puny. I si ens emmanillen, cridarem independència, fins que se'ns emportin.

D'això se'n diu DETERMINACIÓ. D'això se'n diu caràcter. D'això se'n diu lluitar pel que creiem per tots els mitjans. D'això se'n diu fe en la victòria. D'això se'n diu compromís total, fins l'últim alè, en fer-la possible.

I això no té res a veure amb aquesta consigna derrotista de la "desobediència" que sembla algú vulgui ara posar de moda, amb una evident voluntat infecciosa en relació al moviment independentista. La desobediència, en si mateix, no és res. "Ens volem desobedients" criden pels carrers, amb aquella cosa absurda de qui converteix una eina de lluita, un instrument, en el seu objectiu.

Em recorden quan anàvem a l'institut, les primeres sortides nocturnes autoritzades "a les 12:00 a casa". I llavors veies que es feia la una i t'ho estaves passant estupendament, però allà mateix un parell ensopits en un sofà, morts de fàstic. "Què feu?" els hi preguntaves. "Estic esperant que siguin les dues perquè a casa m'han dit que arribi a les dotze i no vull". El plaer de la nit no era en res del que feien, sinó en "desobeir" la instrucció paterna. La desobediència com a objectiu. 

Determinació vol dir lluitar, anar-hi, ser-hi, per tots els mitjans. Si el més eficaç pot ser un recurs a un jutjat del contenciós administratiu de Madrid, doncs es fa i es presenta. No s'abandona cap oportunitat de lluita. S'actua amb determinació.

Desobediència hauria volgut dir agafar-se totes de les mans i cridar molt fort, "desobeïm!" amb la confiança que en obrir els ulls i sortir de l'èxtasi revolucionari de la desobediència el mal hagués desaparegut.

És desobediència presentar un recurs judicial? No, no ho és. Tenim cap garantia d'èxit? No; ni de fracàs. Si ens surt bé, diumenge el Calderón serà un mar d'estelades. Fe en la victòria.

I si ens desestimen el recurs, seguirem provant-ho tot i per totes les maneres imaginables, sempre pacífiques i no-violentes, per demostrar el que som i el que volem.


La desobediència és una cosa molt seriosa com per admetre aquesta performance frívola i absurda en que alguns la volen convertir. La desobediència forma part dels instruments que tenim per manifestar la nostra determinació, al costat de molts altres, i el meu màxim respecte a qui la practica en aquestes coordenades de lluita. Però mai com un objectiu en si mateix.

Sigui via recurs, sigui via desobediència, sigui via escaqueo, sigui via fer servir el nostre cos, sigui via cridant fins l'últim alè, diumenge estarem a Madrid i, com a barcelonistes compromesos, deixarem clar el que som i el que volem. 

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

DONEC PERFICIAM

PS: no tinc qualificatius per a l'actitud del FC Barcelona i de la seva directiva. No puc entendre, no m'entra al cap, que davant una flagrant vulneració dels drets fonamentals dels socis del FCB, de la seva massa social, el Club no es planti i es negui a disputar aquesta final si no s'aixeca la prohibició. És una actitud covarda i inadmissible. El Barça no pot jugar un partit mentre els drets fonamentals de la seva gent no estiguin garantits. Ni doblet ni polles. Ni títols ni hòsties. És vergonyosa l'actitud del Club, indigna, inadmissible. Ara estem centrats en deixar clar que SOM I SEREM, però si el Club segueix sense fer res d'avui a diumenge, quan tornem de Madrid serà el moment de passar comptes. Com s'enyora en aquests moments la Presidència valenta, excepcional, compromesa, de Joan Laporta. Com s'enyora...

Primeres reflexions després de ser escollit membre del Secretariat Nacional de l'ANC

Primer de tot, agraïments. Moltíssimes gràcies a tots els qui des que vaig fer públic que em presentava com a candidat al Secretariat Nacional (SN) de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), m'heu expressat el vostre suport. Gratitud enorme per a tota la gent de l'Assemblea que m'heu votat, que heu confiat en mi i m'heu transferit ser una part de la vostra veu al SN de l'ANC. I un agraïment i un record molt i molt afectuós a tota la increïble i infatigable gent de l'ANC de Cornellà de Llobregat, amb els que compartim ser assemblea, i que van avalar-me perquè em pogués presentar al Secretariat Nacional: un honor ser-hi amb vosaltres, per a totes les moltes coses que hem fet junts, i un honor també la confiança que m'heu tingut i expressat.

Segon, responsabilitat. Sí, quan he vist els resultats he sentit el pes de la responsabilitat per tot el que implica formar part del SN de l'ANC, per la importància decisiva que té l'ANC.

Tota la gent que em coneix sap que tinc un alt sentit de la responsabilitat i del deure. Ho posaré tot per fer honor a aquesta responsabilitat, per estar a l'alçada de tot el que implica.

Tercer, sobre la campanya: lamento molt que des que dijous dia 5 de maig vaig fer públic que em presentava com a candidat al SN de l'ANC, per la reglamentació electoral interna, no hagi pogut explicar amb tranquil·litat, de manera pública, les idees que tenia, el que volia per a l'ANC (i el que ni volia, ni vull ni voldré) i com volia treballar. No he pogut fer-ho, ni per tuiter, ni al meu blog, ni en cap escenari obert. Només he pogut adreçar-me als meus companys socis de l'ANC en un acte a Pallejà, en el que vaig tenir 2 minuts per explicar-me (i després respondre breument alguna pregunta), i 1 minut en un acte a BCN.

A mi aquesta setmana se m'ha fet molt llarga, perquè no estic acostumat a no opinar sobre tot allò que em suscita opinió. I ho he hagut de fer. Semblava no tingués idees, semblava fos un candidat al que el procés electoral no m'importava gens perquè no en parlava mai. Us demano disculpes si heu tingut aquesta impressió. Segurament d'aquest tema n'haurem de parlar molt més (avui ja no cal anar més enllà) i, sobretot, treballar per fer-ho diferent, per fer-ho millor.

Quart: la campanya no ha estat agradable. La campanya ha estat estranya i molt enrarida. I han passat coses que ens han desconcertat a tots, a candidats, a la gent de l'ANC i al públic en general. El que ha passat no ha estat bo per l'ANC. La missió més urgent que tindrem en aquest nou SN és recuperar la confiança i la imatge d'activisme positiu i engrescador de l'ANC.

L'ANC és una assemblea, i tot el que som és únicament la gent que en formem part. Sense nosaltres, sense tots i cadascú de nosaltres, no hi ha assemblea.

I els que hem sortit escollits al SN no hi som per dir el que ha de fer o deixar de fer l'assemblea, sinó per a gestionar el que ha decidit, singularment en la darrera AGO a Manresa, fa menys d'un mes. I per donar la paraula als socis i a les territorials sempre que hi hagi qualsevol qüestió que per la seva transcendència ultrapassi aquesta funció de "gestionar".

Cinquè: l'Assemblea motor i garantia del procés. L'Assemblea ha estat el motor del procés independentista que estem vivint. Sense ANC no estaríem on estem: ha estat qui ho va posar tot en marxa i ha estat qui ha impulsat el procés. Al costat d'altres agents, igualment valuosos, imprescindibles. Però en l'origen i en l'impuls l'ANC ha estat sempre clau.

Estem a un pam de la glòria, i en aquest pam la independència de l'ANC, el seu criteri, la seva força política i moral és la gran garantia, potser l'única, de que es farà allò que s'ha de fer i de la manera com s'ha de fer. Perquè malgrat estar a un pam de la glòria, encara no hem aconseguit res. I no podem fer com si ja estiguéssim en el dia després. Cal centrar tots els nostres esforços en fer realitat la independència, en veure néixer l'Estat Català. La força de l'ANC és l'única garantia que cap conte de la lletera ni interessos particulars no esgarraran aquesta oportunitat històrica que tenim al davant, a tocar, a un pam. I per això ens cal una ANC més forta que mai.

Sisè: l'Assemblea, clau per eixamplar la majoria social independentista. Porto, amb uns companys, treballant en el marc de l'ANC per definir estratègies intel·ligents de segmentació de les nostres campanyes per ser més eficaços en arribar a públics diferents i fer créixer la majoria social independentista. Aquest és també un objectiu clau. I això és també una missió que potser només l'ANC està en condicions d'assumir. Necessitarem a molts altres actors, indispensables en el procés, però l'ANC és qui millor està en condicions de liderar, al costat de tothom i de moltes altres organitzacions, aquest activisme de la quotidianitat que és el que ens ha de permetre arribar fins l'últim racó del nostre país i a tota la gent a la que volem arribar, als seus dubtes, a les seves inquietuds, a les seves il·lusions.

El procés és viu perquè tenim un Parlament amb una majoria absoluta independentista. I la independència només es pot gestionar amb un Govern fort que faci tot el molt que s'ha de fer. I tots hem d'estar alineats.

Setè: Res de tot l'anterior no seria possible si l'ANC perdés la seva transversalitat. Quan hom parla de transversalitat sovint s'acaba en un d'aquests conceptes retòrics que tothom fa servir, però d'una manera buida de contingut.

El país que volem és un país per a tots. I la independència és un projecte col·lectiu que ni podem adjectivar ni podem gestionar des de les ideologies. En el projecte de la independència s'hi han de sentir convidats a participar-hi des de persones que tinguin una visió conservadora de la societat fins als que tinguin visions de radicalitat esquerranista. De dreta a esquerra, de dalt a baix, del mar a la muntanya, de la ciutat al camp... tothom ha de veure i viure la independència com un projecte propi, no com el projecte d'uns que pensen d'una determinada manera o són d'un determinat lloc o formen part d'una certa classe social.

La independència és, en si mateix, un projecte de transformació radical, que ens fa, alhora, lliures i responsables de totes les nostres decisions. Per primera vegada en els darrers 300 anys podrem decidir sobre com volem ser i com volem gestionar els nostres recursos, la nostra societat.

L'ANC necessita ser aquesta transversalitat viva, i el procés necessita que en l'ANC es pugui visualitzar aquesta transversalitat i aquest compromís democràtic.

L'ANC, des de la responsabilitat d'haver posat en marxa i impulsat el procés fins avui, és qui té ara mateix més autoritat moral per dir a tots els nostres ciutadans, sigui quina sigui la seva posició davant la independència, o quina sigui la seva ideologia, llengua, origen, etc. que en el nou país que volem no perdran cap dels drets i les llibertats de les que ara mateix gaudeixen, tot el contrari. El nou país que volem és una oportunitat per a tots.

Vuitè: per als propers dies cal un compromís i una exigència radical amb el compliment dels acords de l'AGO de Manresa. A hores d'ara no tinc gens clara quina és la correlació de posicionaments que em trobaré al SN. A nivell de representants per la quota nacional al SN diria que els signants del manifest dels "mediàtics" són una lleugera majoria en relació a la resta de candidats, els no agrupats, els que no hem concurregut sota cap manifest ni projecció mediàtica. Però no sé com pensen o ho veuen els representants territorials.

Sigui com sigui, el que tinc molt clar, quan dissabte vinent es constitueixi el SN, és que tots els que hi siguem ens devem a un objectiu compartit (la independència) i que tots hem de treballar per GESTIONAR el que l'assemblea ha decidit. I amb lleialtat als acords de l'AGO.

L'acord més immediat de l'AGO que aquests dies pot tenir major repercussió mediàtica (perquè ja l'ha començat a tenir) és el relatiu al tema de la Presidència de l'ANC.

Explícitament, de manera inequívoca, l'assemblea va decidir que no hi hauria una elecció directa ni de President ni de Vicepresident. Ahir vamem escollir un nou Secretariat, i ho hem fet d'acord al que vam aprovar a l'AGO.

Especular amb el més mínim vincle entre nombre de vots obtinguts i l'elecció per a una o una altra determinada responsabilitat dins del SN i de l'Assemblea és no haver entès res de l'Assemblea, i, el que és molt pitjor, és profundament insultant per a la voluntat expressada clarament per l'Assemblea.

Hem d'exigir a tothom respecte per la voluntat que vam expressar els socis de l'ANC, l'assemblea, amb els nostres acords a l'AGO de Manresa: a tots els membres del SN, a tots els socis de l'ANC, però també m'atreveixo a demanar rigor i respecte a tots els mitjans de comunicació i companys de lluita que no formen part de l'ANC. Que quedi clar: ahir només només vam escollir qui d'entre tots nosaltres gestionarà les decisions de l'Assemblea. En cap cas s'ha votat ni Presidència, ni vicepresidència, ni tresorer, ni secretari ni res de res de tot això. Els membres del SN escollirem, d'entre tots nosaltres, perquè tots estem en idèntica situació davant els nostres companys, qui ens posarà veu, qui de nosaltres hi haurà a la Presidència i a la resta de responsabilitats que caldrà assumir. A totes. Que no són poques.

Seguim! DONEC PERFICIAM

Barcelona blues

La Barcelona dels anys 80... Aquella ciutat era complicada...

Suposo que en diferents moments de la història les ciutats passen per fases convulses. I la Barcelona dels 80 era una ciutat convulsa. Una ciutat molt més polièdrica que l'actual, però també una ciutat molt més tensionada i molt més fragmentada.

Una ciutat que encara sortia del postfranquisme, amb una elit intel·lectual controlada per la gauche divine, que tots es pensaven havien matat a Franco, i no havien fet res. Amb una ciutat que encara despertava ressacosa de l'esclat de llibertat personal que seguí la mort del dictador. Una ciutat molt underground, molt viva de tribus urbanes (rockers, mods, skinheads...) que sovint confluïen en una lluita per l'espai de la ciutat també amb connotacions polítiques.

I sí, era una ciutat més violenta que la d'ara. Encara existia el que se'n deia "la zona nacional" (en castellà), el perímetre que quedava al voltant de la Plaça Francesc Macià (per a ells Calvo Sotelo) i cap al que ara coneixem com a "upper", la zona del fatxerio, on per als que érem indepes era temerari entrar-hi i t'arriscaves a caure en alguna de les ràzzies que protagonitzaven.

Ciutat Vella era una altra cosa, una zona més lliure, un territori sovint sense llei, per on campaven totes les tribus urbanes. Cadascuna tenia els seus espais, però totes acabaven confluint a la Plaça Reial, que no era l'espai de tòpic turista d'ara, sinó un territori salvatge, degradat i amb una vida pròpia.

Loquillo parla en vàries cançons d'aquella Barcelona, però jo em quedo amb "Barcelona ciudad". Loquillo ja era llavors la icona rocker de la ciutat.

Brigthon 64 era la banda mod de referència de la ciutat, amb temes com Barcelona Blues, que esdevenien himnes.

I si a aquest còcktel hi afegíem el tema futbolero, llavors la cosa ja alguns caps de setmana era explosiva.

Aquest divendres Brighton 64, que després d'un llarg silenci i aventures musicals diverses tornen a estar dalt dels escenaris, tocaran a Barcelona. I ho faran a una de les sales supervivents de tota aquella època, absolutament emblemàtica, com és el Sidecar de la Plaça Reial.

Hi serem, acompanyant als germans Gil i a l'amic Eric.

Els Brighton originals potser no ho recordaran, però tinc una d'aquelles històries que ara, al veure anunciat el concert, m'ha vingut al cap. Corria l'any 1988. Llavors jo estava a la FNEC i n'era el coordinador de la Universitat de Barcelona. La FNEC era el sindicat estudiantil hegemònic a les urnes, era molt transversal i a més a més havia evolucionat cap a ser un sindicat clarament independentista. I vam decidir que no només havíem de ser un referent per a representar als estudiants, sinó que el nostre objectiu era créixer, créixer i créixer, i que els estudiants, només arribar a la Universitat, ens tinguessin com la seva referència. I vam decidir organitzar una festa de benvinguda per a tots els estudiants, cada inici de curs. I la vam batejar com "La nit de la Benvinguda".

I el 1988 vam fer-ne la primera edició, un 18 de Novembre (en aquella època el curs començava a l'octubre). Lloc, el Campus de la Facultat de Dret de la UB (la meva Facultat), entre l'edifici històric i l'edifici conegut com l'Ilerdenc. I el cartell fou: King Kameha Meha (una banda de la Facultat d'Econòmiques), Brighton 64 i Huapachá Combo (toma eclecticismo!!!).

Per organitzar el concert ens vam mobilitzar tots, i tenia un grup de companys coordinant-ho tot, del que jo n'era el responsable. Tenia 22 anys. I va ser un dels atreviments més irresponsables de la meva vida. Però sortosament tot va anar de conya.

A la FNEC hi vam confluir gent molt diversa. Un dels company més compromesos en l'organització del concert era l'únic que tenia una certa experiència en aquestes coses, perquè havia treballat fent de seguretat en concerts. Vam decidir "contractar" el seu jefe i el seu equip perquè ens fessin de "seguretat". Molts dies dono gràcies a Déu que la divina providència m'hi portés.

Com que aquella FNEC tenia moltes coses del que ara en diríem "caràcter d'emprenedors", ens vam plantar a RAC105 (llavors la segona emissora de la Generalitat, amb Catalunya Ràdio), i vam aconseguir parlar amb el cap de programació. Li vam explicar el que volíem fer i vam arribar a un acord: ells participaven i promocionaven la festa, i a canvi nosaltres els hi passàvem crec recordar que unes 500 invitacions (que finalment van ser més) perquè les regalessin des de l'emissora als oients.


I som-hi. Però no deixàvem de ser uns novatos. Aforament? Eso que es? Ni idea. Entre entrades i invitacions, milers. Vam perdre el compte. Però tothom anava entrant enmig un ambient fenomenal. Cap problema. Fins que el cap dels de seguretat, en Willy, argentí, em va dir: "Francesc, vení conmigo". I em va portar a la taula de so, darrere de tot de l'espai del concert. Jo havia dit que entre actuació i actuació, Madness. Era el moment entre King Kameha Meha i Brighton 64, i sona "One Step Beyond". La bogeria. davant meu una marea humana fins l'escenari, a l'altra punta del campus. Tothom saltant. "Entendés que no cabe nadie más, Francesc?" Sí, Willy, lo entiendo perfectamente, vaig respondre, gairebé sense alè, acollonit. Vaig córrer cap a les portes i vam tancar.

Sempre havia vist als Brighton 64 en petites sales o concerts a places, alguna vegada al Fossar la vespra de l'Onze. Si puc divendres els hi preguntaré si recorden aquell concert, i si n'han fet cap altre de tant multitudinari. No sé la gent que hi vam fotre, però eren més de 5.000 segur.

L'any següent vam canviar d'escenari, el degà ens prohibí fer-hi res més, allà. I vam anar a la recta davant els menjadors universitaris. Per "La Nit de la Benvinguda" van passar per primera vegada per Barcelona grups llavors desconeguts com Sopa de Cabra i Els Pets, que combinàvem amb altres grups de l'escena metropolitana com BB Sin Sed i bandes universitàries.

I la ciutat, en poc temps, va canviar molt. Estàvem a les portes de la Barcelona olímpica, que marca un abans i un després de la ciutat. Però això ja és una altra història. Divendres recordarem aquella Barcelona dels 80's, tan underground. I ens deixarem emportar per una petita, limitada, nostàlgia juvenil amb Barcelona blues.

Informació que cal tingueu en compte sobre les característiques del procés electoral al SN de l'ANC

Benvolguts amics, benvolgudes amigues

Entre ahir i avui he rebut moltíssims missatges vostres preguntant-me com és que els candidats al Secretariat Nacional de l'ANC no estaven fent campanya pública, no explicaven res públicament. Entenc la vostra sorpresa i que us estranyeu, però la resposta és molt fàcil: els candidats, justament per la seva condició de candidats, no poden fer-ho.

Aquest escrit d'avui només té la intenció d'informar-vos sobre les característiques del procés electoral, d'acord al Reglament electoral (RELEC 2016) aprovat a l'Assemblea de Manresa i que està a la disposició de tots al web de l'Assemblea.

No importa quina valoració es pugui fer d'aquest reglament. Jo tinc la meva, però només la faré pública al final del procés. Ara només importa que tothom entengui la naturalesa i singularitat del procés i que ningú no s'estranyi de com es desenvoluparà el procés. Ens hem dotat d'un reglament, ens obliga a tots i l'hem de complir.

L'article 7 del Reglament electoral regula els aspectes de la campanya, i diu així:

7.- INFORMACIÓ SOBRE LES CANDIDATURES PRESENTADES I ADMESES

7.1.- El dia 7 de maig de 2016, la Junta Electoral publicarà en el lloc web de l’ANC les candidatures definitivament admeses.

7.2.- Per tal de garantir la igualtat d’oportunitats de les candidatures presentades, la informació sobre dites candidatures, tant per cada Regió com per representació nacional, així com el seu respectiu programa d’actuació, si en tenen, es publicarà en el lloc web de l’ANC.

Per tal de millorar el coneixement dels candidats, aquests podran respondre públicament preguntes dels electors tant a través d'aquesta web o de manera presencial en un acte central de cada regió i/o en actes de les AT. En tots aquests actes presencials es convidarà a tots els candidats de representació territorial de la regió on es faci l'acte i/o a tots els candidats del bloc nacional, i seran gravats i els vídeos publicats a la web abans referida. Cap altra publicitat ni campanya no estarà permesa, i podrà ser exclòs el candidat i/o els membres de l'equip que ho incompleixin, si a criteri de la Junta Electoral aquest incompliment fos de rellevància significativa.

7.3.- Els programes d’actuació, si se’n presenten, no podran ser contradictoris amb la Declaració Fundacional ni amb el Full de Ruta aprovat per l’ANC.

7.4.-La Junta Electoral podrà invalidar una candidatura si, al seu criteri, infringeix manifestament les prohibicions indicades en aquest article 7è

En resum, els candidats en aquest període electoral només poden fer dues coses, per explicar als companys socis el que es vol fer, els seus posicionaments:

- participar presencialment en els actes que l'ANC organitza arreu del territori amb els candidats del bloc territorial corresponent i els candidats del bloc nacional. En aquests actes només hi poden assistir socis de l'ANC i és l'espai per respondre les seves preguntes.

- a través del Fòrum intern que habilitarà l'ANC perquè els socis pugui traslladar preguntes als candidats via web. També és un espai reservat exclusivament per als socis.

Més enllà d'això no es pot fer res més. El reglament és molt clar: "Cap altra publicitat ni campanya no estarà permesa". I les conseqüències de l'incompliment, també clares i severes: "podrà ser exclòs el candidat i/o els membres de l'equip que ho incompleixin, si a criteri de la Junta Electoral aquest incompliment fos de rellevància significativa."

Cap altra publicitat ni campanya estarà permesa, per tant únicament i exclusivament, pel que fa als propis candidats, la seva participació en aquests espais presencials i web que habilitarà l'ANC.

Així doncs, amics, amigues, no trobeu estrany que els candidats no estiguin parlant públicament d'aquest procés electoral, ni responguin "en obert" les vostres preguntes, ni publiquin articles, ni facin tuits sobre el procés i la seva condició de candidats. No és indiferència, ni passotisme ni menysteniment, el no fer-ho. No es pot. És el reglament electoral. I cal respectar-lo i complir-lo.

Em presento al Secretariat Nacional de l'ANC. Com sempre, de cara!

(aquest escrit és el que podreu trobar en el formulari que he hagut de complimentar com a candidat al Secretariat Nacional de l'ANC. Això és el que he consignat al voltant de qui sóc, quins mèrits o experiència aporto i què vull fer i defenso per a l'ANC. Llegiu-lo i, si us agrada o convenç i em voleu donar suport o ajudar, moltes gràcies!)

Sóc Francesc Abad Esteve, fill de pare murcià, Francisco (ACS), i de mare catalana, la Teresa. Els meus companys de la territorial de Cornellà de Llobregat -el lloc on vaig créixer des que amb 4 anys vam arribar-hi amb els meus pares des de Lora del Río (Sevilla)- m'han avalat perquè pugui presentar la meva candidatura al Secretariat Nacional.

M'hi presento amb una doble motivació (què vull fer):

1. Perquè vull que l'ANC continuï sent l'assemblea de tots, i aquest motor social extraordinari que ha estat determinant perquè el procés independentista hagi avançat com ho ha fet els darrers anys.  

Vull, a més, que l'assemblea segueixi tenint personalitat pròpia, no subordinada als interessos conjunturals dels partits. Una assemblea que sàpiga estar i treballar al costat de tots, transversalment, però que ho faci des de posicionaments propis, d'acord al que en cada moment considerem millor per al país i el procés independentista.

I una assemblea oberta a tots els seus socis, a processos participatius interns que enriqueixin i facin més fort aquest posicionament que reclamo i vull viu i intens en tots els temes que afecten el procés.

2. Perquè m'han dit que puc ajudar. Des de fa anys, i amb molts altres companys, estem fent una anàlisi exhaustiva de la realitat política i social del nostre país des del punt de vista del suport a la independència. Ha estat un treball intens i discret, que hem compartit només amb les organitzacions que estan compromeses amb el procés. Una d'aquestes organitzacions ha estat l'ANC. Vam començar amb els companys del Baix Llobregat i des del 27S estem col·laborant amb a nivell nacional per aportar les nostres anàlisis a l'objectiu d'eixamplar la majoria social independentista.

Aquests mesos hem pogut dissenyar i posar els instruments que ens permetin ser més eficaços en el plantejament de les diferents campanyes que pugui fer l'ANC.

Els que participeu més activament del dia a dia de l'ANC potser coneixereu uns mapes colorejats amb els resultats electorals a nivell de secció censal, o diferents anàlisis sociopolítics a partir d'enquestes com la del CEO i del CIS que s'han fet servir per explicar la realitat social sobre la que volem incidir. Són part del fruit del nostre treball. 

A banda d'això, potser molts d'altres heu llegit algunes d'aquestes anàlisis al meu bloc "Dies de fúria. Dies de Glòria" (www.diesdefuria.blogspot.com).

Els companys que ens van demanar que compartíssim a nivell nacional els nostres treballs ara m'han animat a que em presenti al Secretariat Nacional. Creuen que una persona del meu perfil, que treballa totes aquestes coses, pot ser útil participant del dia a dia del Secretariat. És per això que em presento, per poder ajudar la resta de companys i compartir el coneixement. I si tinc la vostra confiança, ho faré.

Estic convençut -dades en mà- que la feina que hem de fer com a ANC haurà de tenir un plantejament una mica diferent del que hem fet fins ara. Per arribar a més gent i fer-ho de manera més eficaç ens cal segmentar, ens cal conèixer amb la màxima profunditat possible els diferents sectors socials als que ens volem adreçar, i cal fer-ho dissenyant estratègies específiques per a cadascun dels col·lectius amb els que volem treballar.

Un repàs a la meva trajectòria militant i el que el formulari de l'ANC en diu "mèrits":
Més enllà d'aquests temes d'anàlisi socipolític en els que he estat treballant intensament els últims temps, el cert és que jo ja porto una bona pila d'anys militant per la independència i fent coses molt diverses.

Provinc d'un compromís social que vaig canalitzar, al barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat, a través de la parròquia, a través de la JOBAC (Joves cristians de barris obrers i ambients populars). 

El 1984 vaig començar a col·laborar amb la Crida a la Solidaritat, en la Comissió Lingüística i també amb la fundació de l'organització juvenil "Joves Independentistes". Des de la mateixa Crida, i lideratge de l'Àngel Colom, el 1987 vaig participar de la Crida Nacional a ERC, i hi vaig militar uns pocs anys.

A la Universitat vaig entrar en contacte amb la FNEC, l'històric sindicat nacionalista que llavors estava renaixent a les nostres Facultats. Vaig ser el coordinador de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona i més endavant el Coordinador de tota la UB, i representant dels estudiants a Consell d'Estudis, Claustre, Junta de Govern i Consell Social. I vam fer una enorme feina de conscienciació i d'un plantejament independentista transversal.

Finalitzada l'etapa universitària vaig participar de la fundació del Casal Independentista de Les Corts, del que en vaig ser President, i que va ser una de les experiències pioneres de treball de base, fortament arrelat al territori i també amb una clara vocació transversal.

L'any olímpic, el 1992, estava compromès amb la reivindicació de seleccions nacionals catalanes, via el Comitè Olímpic de Catalunya, en tasques de coordinació tècnica.

Més endavant vaig ajudar en la posada en marxa de la Fundació ESCACC (Espai Català de Cultura i Comunicació), de la que en vaig ser patró i vicepresident, i des d'on es va fer una feina molt avançada al seu temps, des d'una visió que intentava dotar la cultura i la comunicació d'estructures d'estat.

Des de llavors, i només amb el breu parèntesi del meu pas per Reagrupament, he participat en totes les coses per a les que m'han demanat la col·laboració, però ja només com a militant anònim. Vaig ajudar en iniciatives com l'organització del viatge dels 10.000 a Brussel·les, amb l'admirat professor Enric Canela, o a Cornellà Decideix, durant les consultes, o al grup "la Fàbrica" que va impulsar el mestre Salvador Cardús.

També em preocupa i he intentat implicar-me en el que he pogut en campanyes de les Terres de l'Ebre, d'on és la meva mare (Corbera d'Ebre, Terra Alta), en la defensa del riu, contra el transvasament, però sobretot en temes de memòria històrica vinculats a la Batalla de l'Ebre, la preservació dels espais històrics que de diferents maneres ens permeten prendre consciència la crueltat de la guerra i del drama que aquella batalla va comportar i, pel damunt de tot, la recuperació, protecció i dignificació de les restes dels combatents que encara avui hi ha en aquests espais.

El dia de la fundació de l'ANC vaig ajudar com a voluntari en tasques de seguretat. També ho vaig fer a la manifestació de l'Onze del 2012 i a la Via Catalana al seu pas per Barcelona.

Com a soci de l'ANC pertanyo a la territorial de Cornellà de Llobregat, tot i que ja no hi visc. Ho faig per compromís amb el lloc on vaig créixer, i al que em sento molt vinculat. Però també perquè he volgut aprofitar totes les oportunitats que he tingut d'explicar als meus antics veïns perquè la independència és un projecte inclusiu, per a tots i que ens beneficiarà a tots, amb independència del nostre origen, llengua que parlem o sentiment d'identitat que puguem tenir. 

A més a més el meu germà, que és el coordinador territorial de l'ANC de Cornellà, i de la seva mà m'ha estat fàcil conèixer i ajudar, treballar, al costat de tots els companys que ara m'han avalat i que fan una feina extraordinària, com moltíssima altra gent de l'ANC, la que hi és cada dia, cada setmana, cada convocatòria, cada acte, cada paradeta, cada mobilització, la gent que són ANC sense titulars ni declaracions a la premsa per reivindicar-se.

Tota aquesta gent són -i voldria pensar que puc fer servir el "som"- l'ANC, el que li dona sentit i el que li dona força. És, som, la gent a la que ningú no ens ha d'explicar que l'objectiu seria que hi treballéssim des d'un democratacristià a un d'extrema-esquerra, perquè ja hi treballem, perquè aquesta ja és la realitat de les nostres territorials, i això ho sap qualsevol que visqui mínimament el dia a dia de l'ANC.

El 9N vaig ser coordinador de procés a l'Institut Mercè Rodoreda, de Sant Ildefons, al que era el meu barri de Cornellà, i el recordo com un dels dies més intensos, més bonics i més emotius de la meva vida des d'un punt de vista polític. Inesborrable. Inoblidable.

I fa uns mesos amb els companys de Drets vaig presentar, com a soci del Futbol Club Barcelona, una denúncia contra la UEFA per les demencials sancions imposades al Barça perquè els seus seguidors portem estelades.

A tall de resum: explicar-vos com em sento i com em veig:
Un repàs com el que he hagut de fer per emplenar el formulari de candidat al Secretariat Nacional m'ha permès veure, com en una seqüència, tots aquests anys de lluita i compromís, i que tot això també m'ha permès acumular molta experiència i, sobretot, molts amics i companys, repartits transversalment per tot l'espectre polític independentista.

Sí, sé que puc ser -i sóc- molt contundent en els meus plantejaments i la seva expressió, però ho sóc des d'unes conviccions polítiques i patriòtiques profundes i absolutament allunyat de qualsevol sectarisme. He ajudat a l'ANC, a Òmnium i a Súmate en tot el que he pogut i m'han demanat. En general crec que no hi pot haver ningú que m'hagi demanat alguna cosa i no hagi fet els possibles per col·laborar-hi.

M'enorgulleixo de tenir amics i camarades amb els que comparteixo moltes coses, amb els que ens reunim, amb els que fem coses, amb els que vivim l'amistat i la complicitat en molts àmbits i que provenen o són o militen a CDC, Demòcrates, ERC i fins i tot també a la CUP. L'únic que no suporto i l'únic amb el que no transigeixo és amb el sectarisme. Ni amb la gent que no va de cara. Amb molta gent amb la que no tinc amistat i sabem fins a quin punt podem estar allunyats en els nostres plantejaments, quan és gent que va de cara, ens sabem reconèixer, i respectar.

Al carrer, l'independentisme és molt més transversal del que ho és a mesura que pugem nivells als partits i les organitzacions. I en aquesta fase decisiva del procés això és justament el que hem de posar en valor, tot allò que ens uneix i totes les complicitats que hem teixit o de les que ens hem fet mereixedors. Aquest és el pressupòsit imprescindible per poder arribar al nostre destí, a fer realitat una Catalunya lliure, a veure néixer l'estat català i la seva incorporació a la comunitat d'estats i pobles lliures. I per a això, sempre hi he estat, hi sóc i sempre hi estaré. I sempre DE CARA. 

DONEC PERFICIAM

PS: La formació que he acreditat al formalitzar la meva candidatura és la següent:
Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona
Diploma de Postgrau en Administració Pública per la Universitat Pompeu Fabra
Màster en Dret Públic i Organització Administrativa per la Universitat Pompeu Fabra
Màster en Funció Directiva per l'Escola d'Administració Pública de Catalunya