Macià, en l'origen i en els nostres dies

Jo pertanyo encara a aquesta generació que vàrem haver de descobrir la història de Catalunya quasi de manera furtiva, i que vàrem acabar devorant tot allò que queia a les nostres mans. Recordo un llibre, de quan La Caixa de Pensions en regalava: "Imatges de la Catalunya Autònoma", any 1978. "Qui és aquest, mama?" "És el President Macià, nen!". Allà estava aquell home, amb una presència que ja impressionava un nen que descobria amb ulls com a plats una història que no li havien explicat al cole.

"Macià", em vaig quedar dient per a mi. Avui, 25 de desembre, com fa molts anys, hem pujat fins al pla de la Fe, al cementiri de Montjuïc, on hi ha la tomba de Macià. Gairebé 40 anys des d'aquell nen que descobria Macià fins avui, dels quals ja més de 30 com a militant independentista, sempre a l'ombra de Macià, del que representava, dels seus valors, de tot el seu llegat.

L'origen de les coses acostuma a ser un territori confús, però sempre hi ha alguna cosa, en aquesta zona dels orígens, que actua com a detonant. I per a l'independentisme contemporani, aquest detonant, aquest catalitzador, fou Macià.

Fa uns dies m'explicaven una "anècdota" de la conferència que fa poc pronuncià a Madrid, en un d'aquests fòrums político-econòmics, algú tan poc sospitós de simpatitzar amb l'independentisme com és Juan Rosell, el president de la Patronal espanyola. Adreçant-se a l'auditori, on hi eren els representants del "todo Madrid", de la casta que controla fins l'últim ressort d'aquest estat podrit que és l'estat espanyol, els va deixar anar alguna cosa així com "si quieren entender un poco más lo que pasa en Catalunya les aconsejo lean una biografía de Macià i se pregunten qué lleva a alguien que ha servido más de 20 años en el ejército español, un coronel, a dejarlo todo y convertirse en líder independentista".

No llegiran mai cap biografia de Macià i mai no es faran aquesta pregunta ni buscaran una resposta sincera.

La pregunta, de fet, és l'origen. I el pas que fa Macià és la seva resposta al que acaba descobrint, més enllà del que fins aleshores havia estat la seva vida, la d'un oficial de l'exèrcit espanyol. I amb el pas que fa Macià i el seu lideratge innat és quan pren forma, al seu voltant, l'expressió de l'independentisme contemporani.

Els valors de Macià segueixen vius, totalment vius, els nostres dies. Macià funda Estat Català, i canalitza tota una generació cap a posicions obertament separatistes. Macià ho sacrifica tot i es mostra disposat a tot. Durant la dictadura de Primo de Rivera, fins i tot a l'intent d'insurgència armada que representa el conegut com a "Complot de Prats de Molló". El seu judici fou un aparador extraordinari al seu lideratge i a la causa de Catalunya. Macià recorre el món difonent la causa de Catalunya i buscant respostes i aliats per a la Catalunya que vol. Des de les comunitats catalanes a tota llatinoamèrica fins al Moscú revolucionari dels soviets de l'any 1925. Si de Cuba va tornar amb l'estelada, de Moscú va tornar amb la visió clara que els moviments totalitaris no oferien cap resposta per a la nostra causa. Tanmateix -com a anècdota- un dels seus acompanyants en aquest viatge, Josep Carner Ribalta, un dels seus homes de màxima confiança, editaria un llibre indispensable per als amants de la poesia: "Poetes russos de la revolució".

Cau la dictadura de Primo de Rivera i Macià lidera la nova formació política que agrupa des del separatisme explícit d'Estat Català fins a d'altres formacions polítiques i personalitats diverses: Esquerra Republicana de Catalunya. El triomf republicà porta Macià a proclamar la "República Catalana dins d'una federació de Repúbliques ibèriques". Però la pressió del moment l'obligà a assumir transformar la proclamació en la constitució d'un govern autònom, el de la Generalitat de Catalunya. No va implicar cap renúncia a la independència, l'ideal al qual ho havia sacrificat tot, però sí un pas necessari en aquest camí.

Els nostres il·lustres estupendistes d'avui en dia, el currículum dels quals, tots junts, no permet ni omplir una sola línia de serveis a la Pàtria, ara estarien acusant el pare de la Pàtria, el pare del moviment independentista, de "processista". Així és el nostre país. Penseu-hi quan algú estigui alliçonant des de la més total buidor de serveis a la Pàtria.

Macià és determinació. És aquest compromís vital amb un ideal. I és ser coherent amb aquest ideal, fent tot el que en cada moment es considerés millor permetria assolir-lo.

Macià és coratge, entès com a disposició al sacrifici. No és martirologi gratuït, perquè el coratge i la valentia no tenen res a veure amb això. És aquesta disposició d'ànim i física per fer front al que calgui, com calgui i quan calgui. Per tant, coratge com a caràcter militant per assolir uns objectius, en una estratègia, amb una finalitat, que mai fou la de victimitzar-se.

I Macià és, també, una idea de país. El seu ideal per a l'Estat Català, la Catalunya independent, era una Catalunya que va definir d'una manera que encara és plenament vigent: «una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa».

4 dimensions clau d'un país i 4 paraules precises que dibuixen la grandesa que es volia per al nostre país. La mateixa que, encara avui, perseguim la majoria d'independentistes.


És una Catalunya allunyada dels fanatismes. És una Catalunya que no es mira a si mateixa per gestionar i repartir la misèria, sinó per generar oportunitats. Una societat ambiciosa capaç de crear prosperitat a partir del que tots i cadascun de nosaltres fem, del nostre esforç. Una Catalunya culta, amb l'educació com un dels seus pilars. Una Catalunya que, manllevant el kennedysisme posterior, no es paralitzi esperant a veure "què fa el país per nosaltres", sinó que ens interpel·li sobre què podem fer cadascun de nosaltres per Catalunya, entesa no com una realitat abstracta, sinó com la realització d'aquest país lliure, just, pròsper i gloriós.

Macià moria el 25 de desembre del 1933, i la seva obra quedaria avortada en mesos. Altre cop l'aspiració d'aquesta Catalunya quedaria presonera entre el sabre i la bomba. L'enterrament de Macià fou una manifestació de dol popular mai vista. Fins i tot la premsa estrangera, com el New York Times es feia ressò del milió de persones que varen acompanyar el seu fèretre.

Hi pensava avui, davant la seva tomba, al pla de la Fe, sòbria, elegant, central, enèrgica. Recordava l'impacte d'aquella presència extraordinària en aquell nen que era jo. Hi hem dipositat, amb altres camarades de la Societat Patriòtica Palestra, un ram de flors.

Davant la tomba de Macià, els Germans Badia, els seus fidels servidors. Els patriotes que van viure i morir amb els mateixos ideals i valors que Macià. Van perseguir el pistolerisme i la violència sectària que consumia la Catalunya republicana i amenaçava el seu futur i els nostres ideals, fet que els va convertir en un objectiu a abatre per part de l’anarquisme radical i l’espanyolisme feixista. El 28 d'abril del 1936 un escamot failangista els assassinà.

Ros i Serra parla dels Badia com d'uns homes compromesos amb la justícia i el seu temps: “Miquel Badia no defuig mai la seva responsabilitat davant del perill. D’aquí va néixer el seu carisma”. I és que volia imprimir en el jovent el coratge necessari per fer de Catalunya un poble lliure. Ros detalla que en una ocasió Badia es va presentar tot sol al cafè La Tranquilidad, un dels llocs sovintejats pels anarcosindicalistes de la CNT-FAI, i amb un to provocador va dir als presents: “Sóc en Miquel Badia i m’han dit que algú d’aquí em busca”.

L'enfrontament dels llibertaris contra el govern català i Estat Català arrenca ja l'abril del 1931, quan la CNT amenaça amb la «insurrecció armada dels treballadors cenetistes contra qualsevol forma de separatisme polític i molt especialment el separatisme català». Avui, per sort, no hi ha pistoles, però sí podem detectar actituds molt i molt similars...

També els hem recordat, als Germans Badia, i hem dipositat un altre ram de flors a la seva tomba. Ens proclamem hereus del seu coratge, determinació i ideals. 

Compromís, confiança, determinació, lleialtat, humilitat, coratge, valor... formen part del llegat de valors que ens arriben, tramesos per aquesta cadena de compromisos personals que ho ha fet possible, des de Macià i els Germans Badia als nostres dies. I als que, com a militants independentistes, volem ser fidels per fer realitat aquesta Catalunya lliure, justa, pròspera i gloriosa.
HONOR I GLÒRIA!

DONEC PERFICIAM
(i Bon Nadal i Feliç Nou Estat Català 2017)

Eppur si muove (sobre l'acord PDECAT-ERC a BCN per les superilles)

Ahir dilluns els grups municipals a l'Ajuntament de Barcelona de PDECAT (CiU) i d'ERC van presentar un acord al que han arribat de cara al desplegament futur de les Superilles a la ciutat.

És un acord molt important. A nivell personal sé que els acords entre aquests dos mons polítics sempre són bons per als ciutadans. 

Des de la Plataforma d'Afectats per la Superilla del Poblenou (PASP9) també s'ha valorat positivament aquest acord, que s'entén com un primer pas necessari, tot i que, lògicament, es manté l'expectativa de com es concretarà aquest acord al Poblenou.

Per a mi l'acord aquest al que han arribat és important per moltes raons:

• D'entrada perquè es reconeix que el que s'ha fet al Poblenou és una autèntic nyap. Com a gestió pública, és inqualificable la incompetència municipal que s'ha exhibit. 
• Un segon grup de motius pel qual és important és perquè situen bona part dels reptes que té la Barcelona del futur (ni que sigui un futur immediat) per abordar qüestions vinculades al medi ambient, la mobilitat, l'urbanisme i la qualitat de vida en general dels veïns, però també garantint sempre el funcionamet de la ciutat, dels serveis públics, del comerç, les empreses, etc. En aquest acord es canalitzen bona part d'aquestes inquietuds cap a un futur model de desplegament de les Superilles, però jo entenc, i crec que aquest és l'esperit de l'acord, que això ha de ser una gestió integral a la ciutat, que ha d'anar més enllà del que són els límits estrictes d'una superilla, per més que se'n despleguin.
• I finalment, no gens menor, és important pel mètode, pel compromís que adquireixen públicament sobre la manera de desplegar aquestes polítiques: amb una participació real dels veïns i acompanyat sempre de les inversions públiques necessàries per fer-ho possible des d'una perspectiva de qualitat.

Cap de les coses que se situen com a requisits en aquest acord per aquestes futures polítiques no es compleix al Poblenou, tot el contrari, és l'antítesi del que han acordat volen fer.

La Superilla del Poblenou es va executar amb nocturnitat i traïdoria, establint-la fins i tot en uns carrers diferents als contemplats en l'ocultista informació pública a la que van sotmetre el projecte. L'execució va consistir en situar quatre tanques tallant carrers, res més, cap altra inversió. No es va analitzar ni s'ha considerat mai cap de les afectacions que podia provocar -i que ha provocat-. No hi ha hagut cap gestió integral del projecte. Urbanísticament fins i tot han menyspreat fer -com fa temps hauria d'estar feta- la urbanització dels milers de metres quadrats de la Plaça prevista en el seu interior, i que proporcionarien un espai de qualitat per als veïns, i no aquesta estafa. No es va acompanyar el projecte de cap millora en el transport públic. I s'han posat de perfil davant les gravíssimes afectacions a la mobilitat i el col·lapse al que han sotmès el barri. I, per no tornar sobre tots els arguments que ja he explicat moltes vegades, és terrible la manera com menyspreen els problemes generats als negocis, empreses i comerços dins el perímetre i fora del perímetre. Al·lucinant.

Malgrat la molta importància que té, l'acord al que han arribat ERC i PDECAT no deixa de ser una declaració d'intencions. Des d'aquest punt de vista jo faig una crida als companys d'ERC i PDECAT perquè siguin valents i l'acompanyin de coses concretes en relació al que està passant al Poblenou.

La primera i més urgent és que crec que els veïns no entendríem de cap manera que aquest acord, no impliqués també una actitud activa, concreta, per posar punt i final a la prova pilot de la Superilla del Poblenou. Aquest seria un gest que pacificaria molt el barri. I que ens deixaria a tots en la posició adequada per valorar serenament l'experiència, extreure'n lliçons i, sobretot, que permetria abordar els greus problemes de mobilitat que s'han generat al barri i que són urgents de resoldre.


Des d'un punt de vista veïnal no tindria cap explicació que, després que en aquest acord es blasmi la Superilla del Poblenou com un exemple de com no s'han de fer les coses, d'execució fallida, no es faci res per posar punt i final a la Prova pilot. Perquè no fer-ho voldria dir alguna cosa així com "som conscients que us han fet una putada, nosaltres n'hem après tant de tot això tan mal fet que us han fet, però mireu, poblenovins, us heu de fotre, us toca pringar i us toca menjar-vos aquest desastre".

I com que això seria inexplicable que pogués passar, per això confio plenament en els companys d'ERC i de PDECAT, que sàpiguen trobar la manera de revertir la Superilla del Poblenou, de posar punt i final a la prova pilot, i d'obrir un procés urgent d'avaluació dels problemes de mobilitat que hi ha al barri per cercar, entre tots, una solució. Més enllà d'aquestes dues coses que requereixen una acció decidida i immediata, crec que els veïns, no només del Poblenou, tenim moltes coses a dir sobre com volem la ciutat i com volem abordar tots aquests reptes que situa l'acord entre ERC i PDECAT.

Amics de PDECAT i d'ERC diumenge quan vaig saber que havíeu arribat a un acord sobre aquest tema i que el presentàveu dilluns matí vaig tenir una immensa alegria. N'havíem parlat i intercanviat punts de vista, però em feia molta por que "la política" (entre cometes per evidenciar que em refereixo a la política en minúscules) impedís arribar a acords o fer coses per superar els problemes que ens han generat al Poblenou. Us agraeixo de tot cor que hàgiu fet POLÍTICA en majúscules, escoltant (de debò) els veïns i adoptant compromisos per abordar els reptes de la ciutat, dels seus barris i dels seus veïns. 

Ahir en la reunió de coordinació dels veïns de la Plataforma d'Afectats per la Superilla del Poblenou es va valorar positivament l'acord. Però també es va acordar mantenir el calendari de mobilitzacions que es va aprovar la darrera Assemblea Oberta de veïns que es va fer al barri. Després de la "treva nadalenca", dilluns dia 16 de gener començaran, si no hi ha solucions concretes als problemes que patim, si no es dona per finalitzada la prova pilot i s'aborden els greus problemes de mobilitat que ara mateix tenim al barri, manifestacions i talls de trànsit setmanals. Ens emprenyarà molt haver de generar problemes injustament a tercers, però no ens queda cap alternativa si no se'ns escolta i es fan actuacions concretes per solucionar els problemes que ens han generat. Els veïns estem totalment determinats a fer el que calgui per solucionar els problemes que injustament ens ha generat a nosaltres la incompetència municipal.

I acabo, companys Jordi Coronas i Jordi Martí, permeteu-me que personalitzi, ja que heu estat els artífex de l'acord: us suplico, gairebé us imploro, que ara no ens deixeu sols i que feu alguna cosa concreta per atendre les nostres justes demandes. Confiem en vosaltres.

Enquesta El Periódico: tendències, titulars i altres manipulacions

Avui diumenge El Periódico publica una enquesta de GESOP. Hi ha algunes coses interessants. Fins i tot pel damunt de l'escandalosa manipulació i tergiversació de la lectura que en fa El Periódico. Que presagia un nou recital per demà, que diu publicaran projecció electoral. Agafeu-vos...

La independència és, clarament, l'opció socialment majoritària... i sòlida

Segons l'enquesta d'EP, un 48,9% votarien sí a la independència. I un 40,3% No. Amb un 8,5% d'indecisos.

Aquestes dades aïlladament ja expressen una dada fonamental: el Sí a la independència està 8,6 punts pel davant del No. Fins i tot si tota la indecisió anés al No, el Sí seguiria estant pel davant (sí, un exigu 0,1, però pel davant).

És a dir, el Sí és clarament l'opció socialment majoritària.

El Sí, a més, presenta una gran fortalesa. Tenim dues enquestes recents amb que comparar: el CEO i l'ICPS del mes de novembre. En el baròmetre del CEO el Sí se situava en el 44,9%, i en el el de l'ICPS en el 46,6. Mentre que el No oscil·lava entre el 45,1 del CEO i el 33,8 de l'ICPS.

La forquilla del Sí, en tres enquestes diferents, se situa entre el 44,9% i el 48,9%. Fixeu-vos que només hi ha una variació de 4 punts, malgrat els diferents mètodes d'enquesta, empreses i mostres. El sí a la independència és tremendament sòlid. Contrasta aquesta solidesa amb la forquilla del No, que va del 33,8 al 45,1, o sigui 11,3 punts de diferencial.

El Sí està decidit. Totalment decidit. Ens podem mostrar estables, és a dir, que no hem crescut en l'últim any, però a la vista d'aquestes tres enquestes el que està clar és que si tenim l'oportunitat d'expressar-nos, el Sí no presenta cap fisura ni tremolor de cames ni dubte.

En canvi el No no és tan sòlid, i el comportament de la gent que no té clara la independència dependrà de moltes coses. I aquí és on també els del Sí hem de ser intel·ligents. De vegades no és tan sumar vots al Sí com, amb el que fem, no mobilitzar el No. Com vaig explicar en l'anàlisi de les enquestes del CEO i de ICPS, hi ha una part del No que sembla és una opció personal, desiderativa (no volen la indy), però que no farien res per impedir-la, no es mobilitzarien ni votarien en contra. Per tant aquí tenim un gran repte. No només hem d'intentar sumar suports, hem de fer les coses de manera que fins i tot entre persones que no voldrien la independència, no s'hi oposin.

Diu El Periódico que el Sí, malgrat aquests 8,6 punts pel davant del No, no arriba al 50%. Ho fa com dient "se siente, no podeu, no arribeu". És el colmo de la manipulació. Entre d'altres coses perquè si descomptem l'1,8 d'abstenció que projecta en aquesta pregunta EP ja ens situem en aquest 50%.

A banda d'això em costa d'entendre com ha tractat EP el tema de l'abstenció. A la pregunta de si  anirien a votar si hi hagués un referèndum un 26,4% diuen que segur que no i un 6,3% que probablement no. Es projecta, per tant, una abstenció que, per arrodonir, oscil·la entre el 25 i el 30 per cent, uns percentatges força raonables en termes de comportament electoral. Després diu "si anés a votar, què votaria", i un 1,8% diuen que "no votaria". Un bucle...


No sé quin és l'univers de resposta sobre el total de la mostra del "si anés a votar" de la segona pregunta. Descarta els que han dit que segur que no votarien? Descarta els probablement no? O no descarta ningú?

En tot cas, a la vista dels resultats, del que podem deduir de l'enquesta i del que sabem en relació a les tendències que es marquen amb altres enquestes, el que està claríssim és que, fins i tot en aquesta enquesta d'EP el Sí es projecta pel damunt del 50%. El titular i els tuits dient "el sí no arriba al 50%" és una burda manipulació. Molt desesperada.

Si una cosa uneix els catalans és que volem un referèndum

La portada del Periódico, en un nou exercici de manipulació lamentable diu "El referèndum unilateral divideix els catalans". Veiem-ho:

"Està a favor que es convoqui un referèndum sobre la independència de Catalunya?"

Un 85,1% dels catalans sí estem a favor d'aquest referèndum, però això El Periódico no ho diu. Si hi ha una cosa que uneix avui en dia a tots els catalans és que volem un referèndum. Si hi ha una opció que sigui marginal a Catalunya és oposar-se a un referèndum (només un 13,8%).

Què fa El Periódico? Divideix els partidaris del referèndum entre els que el voldrien en qualsevol circumstància (per tant acceptant convocar-lo unilateralment), que són el 49,6% dels catalans (sí, el 49,6%!!!!) i els partidaris del referèndum però que demanen sigui pactat, que són el 35%.

I no només els divideix, sinó que llavors agafa als partidaris del referèndum (pactat) i els suma als contraris al referèndum, i així a la pregunta "Està a favor que es convoqui un referèndum sobre la independència de Catalunya", El Periódico respon que divideix, entre el 49,6% del Sí com sigui i el 48,8% del Sí pactat i del no que jamás de los jamases. S'ha de tenir molta barra. I ho fa portada.

El que és políticament rellevant és aquesta immensa majoria, aquesta abrumadora majoria social que vol un referèndum. Quina causa reuneix un 85,1% de suports socials al nostre país? CAP! Només el referèndum. És la dada que hauria de moure totes les muntanyes polítiques, que hauria de centrar tots els debats polítics i mediàtics.

Com es pot fer políticament res a Catalunya que no sigui donar una sortida democràtica a aquesta unànime exigència de referèndum? Si no s'hauria de parlar d'una altra cosa! Ni aquí, ni a Madrid ni a Europa. Un 85,1% de la població catalana vol resoldre el seu futur polític amb un referèndum. I anem a negar aquesta exigència democràtica? Algú es pot posar de perfil davant aquesta aclaparadora, excepcional, majoria social??????

Bé, doncs El Periódico ens diu que si eso ya tal i que el referèndum divideix. Quins pebrots, Mare de Déu Senyor! Quins pebrots! O sigui el Sí està 8,6 punts per sobre del No, però com que "no arribem al 50%" (segons la seva cuina, és obvi que descomptada l'abstenció sí que el Sí passa del 50%), doncs "se siente". I després agafen aquest 85,1 de partidaris del referèndum, els divideixen i sumen els partidaris del referèndum (pactat) als contraris al referèndum per confrontar-los als partidaris del referèndum (com sigui) i diuen que "divideix".

El recital de manipulacions barroeres del Periódico segueix convertint en segon titular de l'enquesta les respostes a una pregunta pre-política, com és "com creu vostè que acabarà tot això?"
Fixem-nos que pregunten si volem un referèndum, i un 85,1% diu que sí, però això ho amaguen. Llavors pregunten què votaríem, i un 48,9%, 8,6 punts per sobre del no, diuen que votarien Sí, i també ho amaguen.

I llavors, un cop han preguntat per totes aquestes qüestions que expressen la voluntat política dels enquestats, se'n van al terreny pre-polític, per dir "com creus que acabarà". És lamentable no reconèixer el que és la voluntat política expressada pels ciutadans (85,1% que volem referèndum i 48,9% que votarem Sí) i manipular per convertir una anàlisis que no representa el que es vol, sinó una suma de temors i desconfiances, en expressió política.

No dic la pregunta no tingui importància i no hàgim de llegir amb atenció el que ens expressa. Altres enquestes fan preguntes similars. Dic que no podem convertir en expressió de voluntat el que no ho és, i el resultats d'aquesta pregunta no ho és.

Quan jo miro aquesta pregunta i els resultats no veig això que sembla voler induir EP de "diuen que volen la independència però en el fons tots sabem que el que volen és un pacte amb l'estat i anar fent". S'ha de ser miserable.

Qualsevol demòcrata, qualsevol persona decent, davant un 85,1% que volen referèndum i un 48,6% que volen votar Sí a la indy es preguntaria com és que només un 18% creuen que l'assolirem. Però preguntar-se això voldria dir respondre que per la naturalesa autoritària i antidemocràtica de l'estat espanyol. Un estat que es capaç de tot, fins i tot de carregar-se el seu propi estat, abans que de donar una sortida democràtica al conflicte.

Aquest 18% no és expressió de feblesa, com a molt és expressió de falta de confiança en nosaltres mateixos, però, sobretot, del que és expressió, és d'una visió de l'estat espanyol com la d'un estat autoritari, predemocràtic i intolerant. És la visió d'un coneixement de la història, de saber que l'estat espanyol i les seves elits i casta que l'han fet seu segle rere segle, estan disposats a morir matant abans que a acceptar sortides democràtiques. Això és el que ens ha ensenyat la història.

I sí, davant d'això podríem dir que ens falta una mica de confiança en nosaltres mateixos per creure amb més convicció que ho assolirem. Però... us estranya? Us estranya que ens manqui confiança en nosaltres mateixos després de l'espectacle lamentable que estem protagonitzant des de fa un any, de divisions, caïnisme i exhibició de desconfiances entre tots els diferents agents? Doncs a mi no m'estranya, tot i que jo confio plenament que això acabarà assolint la independència.

El titular no és que només un 18% cregui que l'assolirem. El titular hauria de ser que malgrat ser el 85,1% i el 48,6% la població catalana ha interioritzat tant l'amenaça autoritària de l'estat espanyol que malgrat saber-se majoria, no confien puguem democràticament assolir o fer realitat l'aspiració socialment majoritària. Però no perquè no vulguem, no perquè no sigui la nostra voluntat política, sinó perquè hi ha una visió de l'estat espanyol que el fa incompatible amb la democràcia.

Els factors clau de tot plegat:

És tan abrumadorament inqüestionable que la societat catalana vol el referèndum i que la majoria social vol la independència que El Periódico deriva la seva frustració cap a dues manipulacions: la de la divisió inexistent i la de donar valor polític no al que es vol, sinó al que es tem passarà per l'autoritarisme de l'estat espanyol.

Però, com deia, que només un 18% cregui acabarem assolint la independència, aquests 30 punts de diferència en relació als que la volen, també ens interpelen a nosaltres. Com? Hem de transmetre més seguretat i generar més confiança.

Sempre he dit que el factor més decisiu per poder fer la independència ha estat Junts pel Sí. És una de les poques vegades que hem superat la maledicció divisiva que sempre ens ha impedit fer grans coses. Junts pel Sí està a l'arrel de l'única possibilitat de fer la independència que tenim, i que és per la que estem transitant. Vam tenir un petit problema, que aquesta "maledicció" va fer que alguns dels nostres "estupendistes", aquests que no han fet mai res però que sempre estan en contra de tot i donant lliçons a tothom, votessin la CUP. Això va generar un escenari infernal per fer possible la independència. Un escenari en el que diàriament tot està sempre a punt de saltar pels aires. Perquè és molt difícil voler representar la majoria social i fer-ho de la mà d'uns antisistema embogits.

Aquest calvari que estem transitant és el que genera, també desconfiança. I no m'estranya. Dit d'una altra manera. Si Junts pel Sí hagués assolit la majoria absoluta el camí a la independència hauria estat molt més segur, molt més sòlid, molt més ràpid, i sumant molts més suports. Però així estan les coses.

Aquest calvari ens ha comportat el pas al costat d'un President i l'incompliment de pactes clau com els pressupostos 2016. Malgrat tot, encara som vius i treballant molt per fer la independència. S'acosten els pressupostos 2017 i sembla que la CUP aquest cop és més conscient que si no hi ha pressupostos el procés, com l'hem conegut fins ara, se'n va a norris, i haurem de tornar a començar, ves a saber com.

Davant això estic convençut que l'Estat i tots els seus agents (bàsicament mediàtics) posaran tota la carn a la graella a tensionar Junts pel Sí, a generar problemes, malfiances, crisis, entre els dos principals actors de Junts pel Sí: el món de convergència i el món d'esquerra. Es voldrà fer aparèixer el món convergent com que intenta frenar, o que s'està consumint en ell mateix, que està sent absorvit per altres formacions. Es voldrà fer aparèixer esquerra com més preocupada pels seus interessos propis que pels col·lectius, ambiciosa per aprofitar l'escenari.

I jo crec que tot això és fals. Tinc plena confiança, absoluta, en el compromís del món convergent amb aquesta fase decisiva de la independència, amb el President Puigdemont al capdavant. i tinc plena confiança, absoluta, en el compromís del món d'esquerra amb el moment històric. No ho dic per dir-ho. Ho dic des del total convenciment. Estic segur que Puigdemont i Junqueras, el món convergents i el d'esquerra saben que estem davant una oportunitat històrica, i que aquesta unitat que ara tenim és la clau que l'ha generat, l'oportunitat, i la clau també per fer-la realitat, perquè esdevingui realitat. I després, culminat aquest procés ja les coses, totes, seran diferent. Però ara aquesta unitat és la clau per fer-ho possible i l'únic que pot generar confiança. Ens cal que tota la gent que està en el Sí cregui fermament que el farem realitat, democràticament. 

Demà El Periódico diu que treu una projecció electoral. Ja ho vaig dir en els anteriors anàlisis: fer projeccions electorals ara és una absurditat, perquè el que en surti està totalment mancat de rigor i d'ubicació contextual. Ho vaig dir amb el CEO i ho anticipo ara. 

DONEC PERFICIAM

Estat Català. Història, heroisme i lliçons de moltes coses que -encara- necessitem avui

Ahir dijous dia 15 de desembre, a l'auditori del Museu d'Història de Catalunya vaig assistir a l'acte amb el que es reconeixia i formalitzava la donació per part de la família del fons documental de l'històric dirigent d'Estat Català Josep Planchart al Centre d'Història Contemporània de Catalunya (CHCC).

Josep Planchart, després d'una vida gairebé centenària, consagrada a la Pàtria i a l'ideal suprem de la Independència de Catalunya, moria ara fa poc més d'un any, l'estiu del 2015. Havia estat l'últim dirigent històric d'Estat Català i qui havia mantingut vives les sigles en la llarga nit del franquisme i fins els nostres dies.

Ahir, en un acte presidit per l'Aleix Villatoro, Secretari General del Departament d'Exteriors i Relacions Institucionals, de qui depèn el CHCC, Jaume Sobraqués, president del CHCC i Lluís Duran, historiador del CHCC i amic, i en presència de la família de Josep Planchart, es va fer lliurament del seu monumental arxiu, que serà clau per analitzar l'independentisme i la històrica formació, Estat Català.

Quan assisteixes a un acte així i davant la dimensió de qui era el seu gran protagonista, Josep Planchart i la seva vida militant, sempre fidel a Estat Català, t'empetiteixes molt, i t'embriaga un profund sentiment de respecte i d'agraïments infinits. 

Pel damunt dels seus encerts i desencerts, aquest compromís vital amb una causa, i la dignitat i l'honor amb la que la van viure, els converteix en gegants. He tingut la sort, gairebé podríem dir el privilegi, d'haver-ne conegut uns quants, d'aquests militants històrics, i d'haver pogut parlar amb ells, en converses llargues, sovint commovedores. El seu mestratge he volgut sempre fos guia de la meva militància. Tot el que hem pogut aprendre d'ells, de les seves idees, de la seva actitud vital, del seu compromís, fins i tot dels seus valors, entre ells una humilitat extrema, però també el seu coratge, forma part d'un bagatge moral que encara avui alimenta l'independentisme, i al que no hem de renunciar mai, tot el contrari, hem d'enaltir i fer tot el possible per donar-lo a conèixer i transmetre-ho a les actuals generacions, i a les futures. Perquè és un llegat moral de país.

Estat Català fou la primera gran organització explícitament independentista del nostre país. Fundada per Francesc Macià, l'any 1922, que la dotà d'un marcat caràcter insurgent.

Les etapes d'Estat Català, com les del país, han estat moltes, i diverses. Aquella naixent organització separatista hagué de créixer enmig la dictadura de Primo de Rivera. El seu caràcter insurgent els portà a combatre la dictadura per tots els mitjans, entre ells, el Complot de Prats de Molló, un intent potser més èpic que realista de provocar un aixecament popular, de caràcter armat, a Catalunya, entrant des de la Catalunya Nord.

El Complot fracassà, per la delació dels voluntaris italians, garibaldians, que havien vingut a sumar-se a la causa. La policia francesa els detingué a tots. I els expulsà a Bèlgica.

De vegades les coses no surten com hom les ha previst, sinó millor. El judici que seguí la detenció de Macià i els seus voluntaris d'Estat Català tingué un enorme impacte internacional. I convertí Macià en el gran cabdill separatista que havia de liderar la causa de Catalunya.

Amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, Macià fundà Esquerra Republicana de Catalunya, on s'hi integrà Estat Català. Amb el triomf d'ERC les primeres eleccions municipals, l'any 1931, Macià proclamà la República Catalana, que finalment derivà en el restabliment de la Generalitat de Catalunya, manllevant aquesta figura institucional medieval.

L'època republicana d'Estat Català és convulsa. Sota el lideratge dels Germans Badia, que eren les persones de més confiava de Macià, Estat Català hagué de fer front al terrorisme i delinqüència comú de la FAI. Estat Català era un moviment transversal, socialment avançat, antifiexista i compromès amb una idea de país lliure, de persones lliures i amb aquella prosperitat que anhelava Macià. No era el país de la revolució, el desordre, l'anarquia i el pistolerisme de la FAI. I Estat Català, des de la comissaria d'Ordre Públic, hagué de fer front a aquesta delinqüència urbana emparada sota el paraigües polític de l'anarcosindicalisme. El xoc fou inevitable, i brutal.

Macià mor el 25 de desembre del 1933. I Companys el succeeix al capdavant de la Generalitat. Companys i Estat Català no eren massa "amics". L'episodi del 6 d'octubre del 1934, amb la proclamació de l'Estat Català per part de Companys, en una seqüència de fets que encara avui en dia no tenim del tot clara, va acabar amb un gran fracàs, amb la mort heroica de patriotes com Jaume Compte o Manuel González Alba i amb la suspensió de l'autonomia i l'empresonament de tots els que hi havien participat, amb el President Companys al capdavant.

No seria fins febrer del 1936, amb un canvi de govern a la República espanyola, que es restablí la Generalitat i s'alliberaren els presoners polítics i tornaren de l'exili els que havien hagut de marxar.

Els Germans Badia intenten reorganitzar Estat Català. Però el 28 d'abril del 1936 uns pistolers de la FAI els assassinen al carrer Muntaner. El xoc amb la FAI seguiria. La FAI era l'element que més eficaçment combatia les aspiracions independentistes.

L'aixecament feixista de 18 de juliol del 1936 comportà un reforçament de la FAI, armada gràcies al seu assalt als quarters. No és cert que fou la FAI qui aturà l'aixecament a Catalunya. Foren els Guàrdies d'Assalt i la Guàrdia Civil, que es mantingueren fidels al govern legítim, i l'heroisme de molts militants antifeixistes, entre els quals hi havia evidentment elements anarcosindicalistes, però també separatistes.

Estat Català durant la guerra aplega una enorme massa combatent del jovent català. Fan front als dos totalitarismes que desolaven la terra: l'aixecament feixista i el terrorisme incontrolat de la FAI, que sembrà de mort la reraguarda republicana. Estat Català combat a tots els fronts. Es constitueix la brigada Macià-Companys. La gran caserna d'Estat Català durant la guerra era la coneguda com "L'Or del Rhin", perquè era el nom de la cafeteria que hi havia a l'edifici que varen incautar, en la confluència de Rambla Catalunya amb la Gran Via (muntanya/Llobregat), en un edifici que avui encara existeix, i que val la pena us hi fixeu perquè té l'au fènix de la Renaixença als forjats dels seus balcons.

I amb la derrota de Catalunya, la repressió: l'empresonament, l'afusellament i l'exili de milers de militants d'Estat Català.

Permeteu-me una petita història en aquest punt. El cap de l'escamot de la FAI que assassinà els germans Badia fou el pistoler Justo Bueno. Sota el paraigües de l'anarcosindicalisme, Bueno era, de fet, un delinqüent sense escrúpols i sanguinari. Formava part, a més, d'aquest entramat que es coneixia com a "failangisme": entre la Falange i la FAI hi havia vasos comunicants, per fer front a l'enemic comú de tots dos, els separatistes. Durant la guerra Bueno es va dedicar al terrorisme a la reraguarda, a l'assassinat i, directament, al robatori a les seves víctimes. I va aplegar una molt considerable fortuna, que anava guardant amb els seus "compinches". Acabada la guerra Bueno, protegit pels seus amics de la Falange, va acabar fent vida normal a Barcelona.

Fins que un dia que passejava per la Rambla, casualment ensopega amb el Comissari Polo, policia "de tota la vida". Polo havia servit a les ordres de Miquel Badia a la Comissari d'Ordre Públic de la Generalitat. I va investigar la mort dels Badia, a qui tenia gran respecte. Va demostrar que havia estat en Bueno, però la màfia anarcosindicalista va impedir fos jutjat. Polo el reconeix, en aquella Barcelona de la postguerra, i el deté. Bueno i els seus amics de la Falange mouen cel i terra per ser alliberat. Però Polo posa damunt la taula la interminable llista de crims i atrocitats de Bueno, i ni els seus amics de la Falange aconsegueixen, aquest cop, salvar-lo. I és condemnat a mort. Però el règim feixista encara es reservava una carta per vexar els separatistes. I Bueno és executat conjuntament amb militants d'Estat Català.

Després de la guerra el separatisme s'organitza bàsicament al voltant del Front Nacional de Catalunya, que manté obert un front a l'interior del país i un front exterior, a l'exili. Estat Català i el Front no van acabar mai de confluir. I Estat Català deixa de ser l'organització separatista de referència. Tot i que segueix actiu, segueix treballant pels seus ideals i present a la vida política catalana. Fins al punt que a les primeres eleccions que hi va haver després de la mort del dictador Franco, el 1977, Estat Català estava dins la candidatura unitària al Senat promoguda per l'Assemblea de Catalunya: Entesa dels Catalans, com ahir ens va recordar a tots Jaume Sobraqués, que en va ser candidat.

Aquells primers anys de la "transició" l'independentisme era una fora pràcticament testimonial, que s'aplegava al voltant del Front, d'Estat Català, del PSAN i d'IPC. Fins que sorgeix el Moviment de Defensa de la Terra, que s'articula al voltant d'un independentisme que dóna cobertura a la lluita armada de Terra Lliure, i la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, el primer gran moviment independentista de caràcter cívic i no-violent.

Amb el temps es gestà la "Crida Nacional a ERC", que vehicular cap a l'històric partit tot aquell corrent del nou independentisme, i que aconseguí posicionar ERC com el pal de paller independentista, amb representació parlamentària, etc. I amb el temps també s'aconseguí, no sense tensions enormes, la disolució de Terra Lliure i l'abandonament de tota temptació d'ús de la violència amb finalitats polítiques.

Aquests dos fets estan en la gènesi de l'actual independentisme. Van tenir el mèrit d'anticipar-se molts anys en apostar-ho tot a una estratègia democràtica, cívica, pacífica, a diferència d'altres moviments independentistes a Europa.
Amb el temps el discurs independentista va superar la seva arrel identitària (de la Nació, la Cultura, la Llengua, la Història), per incorporar com a motor una societat més justa, més avançada i amb més oportunitats per a tots. Els treballs de molts acadèmics al voltant de l'espoli fiscal, de la discriminació en infraestructures, etc. van acabar situant l'independentisme com a opció central. El sorgiment de nous moviments cívics com la Plataforma pel dret a decidir o l'ANC i el gir independentista del món de convergència han fet la resta. Tot això és el que explica com avui som on som.

Amb uns bons amics patriotes, fa ja uns anys, tot i que massa tard en el temps pel que algú hauria d'haver fet abans, vam iniciar un molt modest projecte: gravar en video el testimoni de tots els vells militants independentistes que llavors encara vivien, del període República fins al 1977. Tenim el testimoni d'una 30 d'aquests militants històrics, en entrevistes llargues, en les que explicaven com van començar a militar, què van fer, què van viure, com ho van viure, etc. Molts d'aquests militants ens han anat deixant. Però el seu testimoni perdura, no només en la nostra memòria, sinó també en aquestes entrevistes, que ens van permetre parlar hores i hores amb ells i compartir moltes vivències, en el que va ser una experiència personal excepcional, única.

Tots ells compartien el fet d'una vida plenament dedicada a l'independentisme. Havien fet de tot. Havien viscut l'horror de la guerra i la mort. Havien seguit militant durant la negra nit del franquisme, com deia el recordat Pere Carbonell, "Obrint Camins a l'Esperança", etc etc etc. Però tots ens traslladaven el testimoni de la seva vida èpica amb una modèstia i amb una humilitat commovedores. I ara, en aquests últims anys, estaven totalment esperançats amb el procés que estem vivint a Catalunya.

Hi penso molt, en els ulls inquiets i vius d'aquests militants amb els que vaig tenir l'immens honor de parlar-hi i aprendre tant. I l'espurna d'il·lusió i confiança en el país que tenien, tan viva. I amb tot el que havien fet i viscut, en el seu testimoni sempre es treien importància al que havien fet, i com reien quan els hi deies "collons, però si això que amb això que ens expliqueu podríem fer-ne una pel·lícula!!!".

I encara hi penso més quan veig tota aquesta genteta que no para d'alliçonar i menysprear tot el que es fa i a tots els qui ho fan: que si "processisme", que si "tietes", i tot aquest reguitzell d'estupideses als que ens tenen acostumats els "estupendistes". Aquests que tenen receptes per a tot però que el seu full de serveis a la Pàtria és totalment buit, totalment en blanc.

Josep Planchart era memòria viva. Ell era Estat Català. I avui, aquest Estat Català "el nom feia la cosa i la cosa era el nom" és més a prop que mai de fer-se realitat. És molta, més que mai, la gent que hi està compromesa. La gent que hi treballa des de la humilitat d'un voluntariat que no requereix que cap diva tòxica li reconegui res, perquè l'únic reconeixement al que s'aspira és formar part d'aquesta cadena moral de militàncies i compromisos que ens ha dut fins aquí, fins on ara som.

HONOR I GLÒRIA a Josep Planchart, a Martí Torrent i a Estat Català! 
PS: Tot i que el post ha quedat molt llarg (inevitable explicant totes les coses que he explicat), permeteu-me un "bonus track" personal que exemplifica l'impacte que va tenir Estat Català. Quan vaig començar la meva militància independentista, als 80, no hi havia estelades "fabricades". Ens les havíem de fer nosaltres. Jo vaig aprofitar un Nadal collint olives a la Pobla de Cèrvoles (Les Garrigues), ajudant els meus tiets-avis, per portar una senyera, un retall blau i un de blanc, amb totes les mides, per demanar-li a la meva tia-àvia (ACS) si em podia cosir el triangle blau i l'estel blanc amb la seva màquina de cosir. Va dir que sí. Al vespre, quan vaig tornar del camp me la va ensenyar. Havia quedat preciosa. Mentre l'aguantava em va dir "és la bandera d'Estat Català". Una mestra, durant la República, es veu que n'era, d'EC, i els hi havia ensenyat i explicat. Tants anys després, tanta repressió després, n'havia cosit una, i li havia vingut immediatament aquell record.

Nova setmana de contra-independentisme des de l'independentisme

Fa uns 10 dies en un post analitzava les dades que evidencien que en l'últim any hem deixat de fer independentistes, que hem començat a destruir els fonaments de la fins ara majoria social per la independència. Una de les dades irrefutables d'aquesta majoria social per la independència és la correlació que hi ha entre el "Sí a la independència" i la percepció, la confiança, que amb la independència milloraria el nostre nivell de vida, el nivell de vida del país. Doncs bé, aquesta "confiança" havia caigut 7 punts en un any. Del 2015 al 2016 hem passat d'un 56% dels catalans que creiem que amb la independència millorarà el nivell de vida a un 49%. Set punts menys. Una barbaritat. Una dada que és una doble amenaça: a) que esdevingui tendència, i per tant vagi minvant la confiança en el que ens aportarà la indy i, b) que en perdre la confiança que amb la indy millorarà el nostre nivell de vida, acabem perdent suports a la independència (cosa que fins ara no es produeix al mateix nivell que aquesta pèrdua de 7 punts).

Davant d'això, concloïa la meva anàlisi amb dues crides:

- deixar de fer el ruc, deixar d'estar presoners de debats absurds, de provocar situacions que només ens desgasten o de situar com a estratègiques coses que en absolut ho són com tot això de les desobediències, les repúbliques i "les lluites"

- tornar a l'estratègia de "fer independentisme", que vol dir explicar, fonamentar, argumentar, perquè amb la independència el nostre nivell de vida serà millor que ara.

10 dies després el balanç de la situació no pot ser més desencoratjador, més terrible, més letal. En 10 dies els "grans" debats han estat altre cop que si cal pujar impostos a més gent, que si s'okupa la Secretaria d'Universitats i s'hi causen destrosses i, aquesta setmana de la que només portem dos dies, el nou xou cupaire de les "desobediències", arran el cas de la crema de fotos durant la Diada del 2016.

El punt clau del tema és que altre cop els senyors i les senyores d'aquest entorn es creuen que són ells i elles els que poden decidir autònomament què és desobediència, quan es fa, el que implica i a qui implica, és a dir, decidir autònomament ells sense encomanar-se a ningú i exigir que tots ballem al seu ritme.

I això, amics, no. De cap manera.

Situem breument els antecedents de la cosa i els seus ítems clau:

El que podríem dir "incident" de la crema de fotos que ha derivat en aquestes actuacions judicials s'esdevé al finalitzar una mani, concentració o el que sigui d'Arran per la Diada del 2016. Aquesta Diada, tot i que la societat civil i tots els partits polítics implicats en el procés (inclosa la CUP) van participar de la massiva mobilització que s'esdevingué per primer cop descentralitzada, els senyors d'Arran no hi van participar (sí ho havien fet l'any anterior).

"Arran crida a fer boicot a l’esperit de la manifestació de la Diada
L'organització membre de la CUP-Crida Constituent vol "desafiar el caràcter lúdic-festiu" de les mobilitzacions de l'Onze de Setembre "

És a dir, que aquests que ara criden desesperadament perquè ens solidaritzem amb ells i ballem al seu ritme, van desafiar la concentració unitària perquè no els hi semblàvem prou bons, perquè el que nosaltres volíem i com ho volíem no és el que ells volien, perquè ells creuen que s'ha de fer d'una altra manera. Bé, és la seva opinió. No és l'opinió de la majoria que ens vam manifestar seguint la crida de l'ANC.

El que no és de rebut és que ara provoquin aquest incident perquè els milions que ens vam manifestar perquè volem fer la independència d'una determinada manera hàgim de fer les coses com aquest escàs miler de persones volen es faci.

Això no va així. Això és xantatge. Això és inassumible. Això m'hi posiciono en contra amb tota la meva energia.

Amb la mateixa energia que dic que és una barbaritat antidemocràtica encausar ningú per la crema d'unes fotos, siguin de qui siguin, o d'una bandera. És aquesta deriva antidemocràtica en la que està sumit l'estat espanyol i que és una de les moltes raons que ens alimenten la decisió de fugir-ne, de fotre el camp d'aquest Estat podrit, en fallida democràtica.

Ara ha estat per la crema d'unes fotos. Fa unes setmanes va ser per posar una estelada al balcó municipal. Més enrere per obrir l'Ajuntament el 12O. Hem tingut també l'encausament per xiular l'himne espanyol en un partit de futbol i fins i tot el d'un periodista per fotografiar la polícia, en un camp de futbol, retirant estelades.

Més enrere, i amb fets molt més transcendents, hem tingut l'encausament del President Mas, les conselleres Rigao i Ortega i d'en Francesc Homs per posar les urnes perquè el poble parlés. I divendres la presidenta del Parlament prestarà declaració davant el TSJC per permetre un debat polític al Parlament de Catalunya.

Però tots, del primer a l'últim, són expressió d'aquesta deriva antidemocràtica i lliberticida de l'Estat Espanyol. I tots els encausats tenen, per aquesta consideració, la meva solidaritat i suport. Inclòs els de les fotos.

Així les coses, ens podem preguntar, com és que la reacció davant uns fets és una nova mostra d'expressió de la determinació popular d'avançar cap a la independència amb fermesa i democràcia, i d'unitat... i en uns altres casos l'únic que es provoca és un autèntic terrabastall en el que l'opció independentista es marginalitza i perd crèdit i a més a més sempre deriva en bronca entre independentistes, divisió.

Fàcil.

El President Mas, el conseller Homs, les conselleres Rigau i Ortega, el regidor Téllez (CUP Badalona), el senyor Espot i la Presidenta del Parlament Carme Forcadell assumeixen amb coratge i determinació els fets que van protagonitzar i que van donar peu a l'inici de causes penals contra ells. Assumeixen el que han fet i no se n'amaguen, donen la cara i estan decidits a explicar-ho davant qui sigui, inclosa l'administració de justícia.

Si estem plenament convençuts com ho estem, que totes aquestes actuacions són perfectament democràtiques, legítimes, pacífiques i àdhuc exemplars, si l'Estat Espanyol és tan cafre d'obrir causes judicials contra aquests fets, quan se'ns cita hi anem, donem la cara, les expliquem i les defensem. Ni Mas, ni Homs, ni Ortega, ni Rigau, ni Téllez, ni Espot... ni Forcadell aquest divendres vinent no culpabilitzaran ningú que no sigui l'Estat espanyol i la seva deriva antidemocràtica de la seva situació. L'assumiran com a decisió lliure i, tots aquests sí, demostren no tenir cap por, en fer el que han fet i donar la cara com ho estan fent.

La diferència amb el cas dels de les fotos és radical. Aquests no defensen el que han fet, sinó que diuen que no reconeixen l'administració de justícia, i que per tant no han d'anar a declarar res quan se'ls cita.

És una diferència abismal. En un cas s'està obeint un mandat democràtic o s'està exercint un dret democràtic, a la llibertat d'expressió, i s'està disposat a defensar-ho davant qui sigui. Es defensa el que s'ha fet, es qüestiona la legitimitat democràtica per perseguir aquests fets, però no es qüestiona la institució administració de justícia. I en l'altre cas el que es fa és dir, no reconeixem la justícia, i per tant, no hi tenim cap obligació. És a dir, s'obre la porta al caos social, a l'anarquia.

Si cadascú de nosaltres pot decidir el que fa o deixa de fer, a què se sent vinculat i a què no, és el caos, és l'anarquia. I això no és el nostre procés. El nostre procés i la independència seran ordenats o no seran. No hi haurà cap caos ni absència de llei, hi haurà només una desconnexió d'un ordenament jurídic i la connexió al nou ordenament jurídic de l'Estat Català. I en aquest interval no hi haurà espai per al caos ni l'anarquia. Estem sotmesos a un ordenament jurídic i a una administració de justícia. No la neguem. Simplement, quan arribi el moment, desconnectarem d'un ordenament per connectar-nos al 100% propi.

Legitimar l'actuació dels de les fotos i la seva comparsa és legitimar can pixa. I això és l'antítesi del que estem fent i de les garanties que oferim als ciutadans en relació al que estem fent. És curiós també com aquests que tan s'esveren davant una citació judicial, deuen estar compliment diàriament amb centenars de normes estatals, sense desobeir-les. Aquesta hipocresia de la desobediència a la carta s'ha d'acabar, no la podem emparar. Volem canviar l'ordenament i volem una justícia diferent de l'actual, però l'actual és la que hi ha.

Els senyors de les fotos l'Onze no es manifestaven amb els milions de catalans que ens vam manifestar perquè ells volien fer les coses d'una altra manera. Ara no podem caure en el xantatge de perquè reben una citació judicial, els milions hàgim de fer les coses i assumir fer-ho com volien aquests centenars de radicals. Això no va així.

Hi ha, finalment, una derivada molt covarda. Una citació no és res. De fet és un dret/deure, en el sentit que forma també part del nostre dret a la defensa en qualsevol causa. Si ho volem, podem no declarar. I no passa res. La causa segueix. El que sí que passa és que quan rebem una citació, cal acudir, i som advertits de les conseqüències de no fer-ho. I això serveix per a un President que hagi posat urnes, per a una Presidenta del Parlament, per a un regidor que pengi l'estelada al balcó, per a un tipus que cremi una foto, per a un veí sorollós, per a un marit que no paga la pensió o per a un denunciat per qüestions de trànsit. Per a tots.

I les conseqüències són molt clares. No s'agreuja la causa instruïda contra el citat, però sí se li diu que si no compareix se'l farà comparèixer. És una qüestió de procediment totalment al marge de la causa. I dir que "se'l farà comparèixer" tothom sap que és. Doncs que s'enviarà la policia judicial a buscar-lo i portar-lo davant el jutge. Aquí i a la xina popular.

Però aquí vol dir que se sap perfectament seran els Mossos qui ho faran, perquè per això són policia judicial. I si els Mossos no ho fessin estarien ells mateixos incorrent en delicte amb unes conseqüències polítiques d'abast imprevisible, de les que l'únic que sabem segur és que ens deixarien en una situació més feble de cara a la indy que abans de l'incident. I no només això, sinó ho fessin, el jutge enviaria la Guàrdia Civil o la Policia Nacional a buscar el citat. I s'hauria acabat la comèdia. I tots hauríem acabat molt pitjor que abans d'iniciar aquesta penosa política del postureo.

És d'una irresponsabilitat absoluta posar Mossos i Govern d'una manera tan gratuïta en un conflicte com el que tota aquesta tropa estan fent.

El bo del Germà Capdevila feia un tuit en el que deia "si haguéssim estat 100.000 cremant fotos del rei, l'AN ens perseguiria als 100.000?". L'error d'enfocament és total. L'Onze érem milions els que ens manifestàvem, i ho fèiem amb la seguretat que la nostra causa la defensem des de la democràcia i un civisme exemplars. Des del 2012 ni un paper a terra. Aquesta és la nostra força, això és el que fa siguem milions.

Ja vam viure massa Onzes en els que tot era crema de banderes, encaputxats, enfrontaments amb la policia, etc etc etc. No passàvem mai de 10.000. La qüestió no és convocar 100.000 per cremar res. La qüestió és que només som cent mil, només som un milió, només som milions, només som majoria social, si ens mantenim fidels als valors que inspiren la nostra revolució democràtica.

I ara no ho canviarem ni deixarem ens ho canviïn. Ara no ens posicionarem a favor de l'anarquia, el caos i que tothom faci el que vulgui, sense cap llei ni ordre. I ara no començarem a cremar ni fotos, ni banderes, ni res de res. O seguim amb l'exemplaritat cívica i el compromís amb l'ordre o pleguem. O com a mínim ho votem, i decidim quants apostem per una via i quants es volen passar a aquest altre tipus de revolta, com la que propugnaven els d'Arran aquest Onze, i que va aplegar unes 2.000 persones. Aquesta és la tria.

L'endemà del 27S alguns ja vam dir que érem majoria independentista, però que amb el pes dels 10 diputats de la CUP, teníem dubtes de ser majoria per "fer" la independència. En aquest any que portem així aquest dubte no s'ha esvaït. Cada setmana és un repte. I és impossible transitar el camí de fer la independència amb la mínima solidesa que requereix un procés d'aquesta naturalesa. A empentes, derrapant, ensopegant... seguim en el camí de fer la independència. Perquè el desgast és enorme. Perquè preocupats de no fotre'ns l'hòstia en el camí, hem deixat de fer independentistes. I així seguim. En aquesta diabòlica situació. Desesperant.

En el final de los días (Barcelona, nosotros y el rock)

La actriz y directora de cine catalana Leticia Dolera ha grabado un precioso corto "En el final de los días", sobre un tema del último álbum de Loquillo (Viento del Este).

El tema me había pasado desapercibido, en general como el resto del álbum. Pero ahora, al visionar el corto, se ha producido ese "click" que me ha enganchado del todo. Tal vez porque el corto, rodado en Barcelona, en las colinas que la rodean desde Collserola, activa esa simbiosis entre los temas -sus letras- de Loquillo, la ciudad y lo que ha sido la vida de muchos de nosotros. Es lo que alguna vez ya he explicado: son nuestra banda sonora vital. Por encima que yo sea independentista de siempre y Loquillo haya adoptado, en sus manifestaciones públicas, una posición hostil al proceso, sus canciones no hablan de nada de esto político, y en cambio sí de lo mucho que hemos vivido y como lo hemos vivido.

En el final de los días
Contando cada paso trago saliva
Años que cayeron despacio
lugares que guiaron nuestras vidas
sólo tu recuerdo perdura
En el final de los días

Ya se han cumplido más de 30 años del espectacular concierto de Loquillo en la mítica "Recta de l'Estadi", por la Mercè del 1985. Cuatro años después, en la misma montaña de Montjuïc, pero en el Sot del Migdia, y en el marco de la Festa del Treball, organizada por el PSUC, Loquillo reunió a 125.000 personas, que pagamos religiosamente la entrada, en lo que ha sido uno de los mayores retos de convocatoria del rock Made in Barcelona.

Aquellos dos conciertos nos marcaron a muchos. Ahí estaba nuestra música. Ahí estaba nuestra ciudad. Ahí estaba mucha de nuestra actitud vital. Incluso de nuestros sentimientos Mi hermano me regaló el doble K7 del directo "A por ellos que son pocos y cobardes". Y por ahí se derramaba nuestra Barcelona, por el Rompeolas, por el Merbeyé, por Barcelona-Ciudad.

Y por ahí circulaba ese camión que queríamos conducir para ser felices. 30 años después llevamos el pecho tatuado, acariciamos la carretera y el rock and roll con nuestras Harleys, pero ni mascamos tabaco ni conducimos camiones. Y lo de ser felices, como todo el mundo, supongo que a ratos mucho, a ratos poco y la mayoría de las veces...bien, gracias.

Siempre han rezumado una cierta nostalgia, muchos de los temas de Loquillo. De aquella ciudad que se escapaba a ser poseída más que querida, o de aquella vida, todavía tanto por vivir, pero que ya era como curvas alejándose en nuestro retrovisor. ¿Nostalgia de aquello que fuimos y vivimos o de lo que mitificamos más que añoramos?

No lo sabré nunca. Tampoco me interesa. Prefiero embriagarme con ese coctel de sensaciones, con esos espacios reconocibles de la ciudad, territorios libres, con esos besos que pedíamos, besos robados. Y feliz de haberlo podido vivir, todo. Llegar a Barcelona desde un barrio como San Ildefonso, en Cornellà, me deslumbró y despertó una pasión por la ciudad que todavía siento en toda su intensidad, y Loquillo le puso la BSO.

Lugares que guiaron nuestras vidas. Sí. No ibamos al Rompeolas ni nos parábamos con el coche en las curvas del Tibidabo mirando la ciudad porque lo cantase Loquillo. Loquillo lo cantaba porque era lo que hacíamos.

Ahora muchos de esos lugares sólo perduran en el recuerdo. El rompeolas desapareció sin darnos cuenta, casi sin tener ocasión de lamentarlo. Cuantas horas ahí en su interminable recta, aparcados junto al mar. Y de día contemplándolo desde la terraza vermutera del añorado Rocamar, en la entrada del rompeolas.

Sí, ahora ya tragamos saliva contando cada paso. Aquel 1985, en la recta del Estadi, yo tenía 19 años. Y toda la vida por delante. La hemos vivido con intensidad. Mucha. Ahora tal vez sí que tragamos saliva, pero seguimos contando los pasos porque seguimos caminando.

Lo pienso cada mañana, mientras me afeito y veo reflejados en el espejo mis tatuajes. Si hay canciones que son nuestra BSO, los tatuajes firman esos años que cayeron despacio.

Pero todavía no hay un cuando fuimos los mejores que conjugar, porque todavía hay tiempo de seguir luchando y demorar el pretérito tanto como sea posible.

Eso sí, se agradece toparse con un corto tan bonito como el que ha filmado Leticia Dolera. El día que no sepamos emocionarnos y sentir pasión ante la belleza y vida que se nos ofrece, en tantas cosas, ese día sí que empezaremos a conjugarnos en pretérito.

Mientras tanto...

no olvides, no traiciones
lo que siempre te ha hecho vivir
no olvides, no traiciones lo que llevas muy dentro de ti
por que no muere jamás
tu rock and roll actitud


Y también rebeldes, ante esta nueva inquisición municipal de la Colau, los suyos y sus discursos muy solemnes, que quieren enterrar Barcelona en un ataud. No vamos a dejar que nos impongais como debemos vivir ni que nos sepulteis la Barcelona que siempre ha sido y queremos siga siendo. Son NUESTRAS CALLES, es  nuestra ciudad, es nuestra vida. Y, sí, también nuestros bares, a los que estais haciendo la vida imposible. Solamente alguien que no ha vivido el calor del amor en un bar que cantaban los Gabinete Caligari puede maltratar así estos santuarios sociales.

Hoy he comido con uno de mis amigos hermanos de sangre. Otro rockero. Cuando nos hemos despedido he cogido la Harley y he subido hasta el Tibidabo, junto a un Merbeyé que ya no es el que vivimos, pero sí la ciudad a mis pies. Y no me ha sorprendido el amanecer, sinó la puesta de sol. En ese momento he pensado que yo, a diferencia de la canción, nunca he querido dejar esta ciudad. Siempre he sentido y siento una pasión de locura por Barcelona. Mi ciudad.

3 mesos després, la incomprensible persistència de 3 errrors monumentals sobre la SuperillaP9

3 mesos de Superilla al Poblenou, i el desastre i la indignació dels veïns no para de créixer.

Després d'aquests tres mesos veig amb estupefacció com persisteixen errors que podríem agrupar en tres grups diferents:

1) Mal acaba lo que mal empieza: La Superilla del Poblenou és una actuació que des del seu origen és pràcticament impossible pogués començar pitjor. Cap planificació. Opacitat. Improvisació. Imprevisió. Dogmatisme. Negació de la realitat. Engany als veïns, etc.

Es va voler vendre com a "prova pilot", però se li ha negat sistemàticament aquest caràcter i, enlloc de posar fi a la prova i fer una valoració serena, només s'estan fent que pedaços, actuacions caòtiques que no només no solucionen absolutament res, sinó que a sobre desvirtuen del tot els fonaments mateixos del concepte d'una superilla.

Ja es parla de fer transitar autobusos per carrers dels que tan cursiment es deien "recuperats" per als veïns. Ja es parla de permetre creuar les cruïlles, deixant sense efecte els bucles que ara mateix assumeixen una circulació que circumval·la els perímetres de les illes i expulsa el trànsit cap als carrers perimetrals.

El fracàs dels espais és una evidència. El col·lapse del barri generat, una altra. I les greus afectacions al sector empresarial i laboral de la zona, una altra.

Però prefereixen persistir en l'error de no donar per finalitzada la prova pilot. Segueixen negant l'evidència d'una manera absolutament al·lucinant, incomprensible. I són capaços d'introduir pedaços absurds que no solucionen res i desvirtuen totalment la cosa, abans que revertir la situació i fer-ne una valoració serena. Pot estar-se ensorrant totalment el terra als seus peus, que des de l'Ajuntament colauer i el seu dogmatisme d'il·luminats, seguiran negant la major i preferiran ser engolits per aquest fracàs descomunal abans que actuar racionalment, complir amb el que havien dit que era, una prova pilot, i posar-hi fi per fer-ne valoració. Qualsevol cosa abans que això. Incomprensible des de qualsevol punt de vista.

2) Ajuntament colauer i palmeros pro-superilla continuen totalment instal·lats en els tòpics demagògics, dogmàtics, i falsos, tant en relació al projecte i els seus "beneficis" com en relació a l'oposició dels veïns i les seves motivacions.

Segueixen dient que és una actuació que permet reduir el trànsit, l'ús del cotxe, la contaminació i que ofereix nous espais als veïns.

I això és ABSOLUTAMENT FALS, ABSOLUTAMENT INSOSTENIBLE des de qualsevol punt de vista.

- el trànsit i l'ús del cotxe no s'ha reduït PER A RES. Simplement s'ha derivat a altres carrers. Cap mesura de foment del transport públic, cap millora. Res. Pensament màgic. Impedeixo passar cotxes per aquest carrer i així es redueix el trànsit i l'ús del cotxe. Delirant.

- la contaminació i el soroll del trànsit no s'han reduït PER A RES, tot el contrari: S'HAN INCREMENTAT. El Poblenou era un barri amb una mobilitat molt pacífica, molt tranquil·la, gens problemàtica i molt equitativament distribuïda pels diferents carrers del barri.

Ara és un barri permanentment congestionat, amb embussos acollonants en les hores puntes, amb un transport públic ralentitzat, més lent i més ineficient. I tothom sap que una circulació fluida és molt menys contaminant que una circulació congestionada, amb embussos permanents. És tan aclaparador que això és així que la persistència en negar-ho els inhabilita totalment com a gestors públics. Perquè persistir en negar-ho és una presa de pèl i un engany inadmissible a tots els veïns.

- Es neguen a reconèixer, a assumir, el que és el principal problema d'un plantejament com el que han fet: NO ES PODEN CREAR VEÏNS DE PRIMERA I VEÏNS DE SEGONA. No es poden impulsar polítiques públiques que el que fan és "generar beneficis" per a uns veïns a costa de "generar perjudicis" a uns altres. Aquesta arbitrarietat és inassumible. Calen polítiques que beneficiïn a tothom o que, com a mínim, els beneficis que comportin no es derivin de generar perjudicis injustos a uns altres veïns. Això no pot ser.

- No s'ha recuperat absolutament cap espai per als veïns. Això és una altra estafa. S'ha desertitzat i guetitzat la zona, mentre places públiques amb milers de metres quadrats segueixen abandonades o mentre jardins que podrien proporcionar espais de comfort estan absolutament abandonats, deixats, intransitables. Els carrers buits i les xorrades que s'hi pinten i les actuacions forçades no amaguen per a res el que és un fracàs absolut d'aquest projecte en aquesta dimensió.

- Se segueixen negant les afectacions gravíssimes a moltes empreses, treballadors i autònoms de la zona.
3) Políticament l'actitud i posicionament del grup municipal d'ERC és absolutament incomprensible. Persisteixen en l'error d'un posicionament acomplexat, negant la gravetat de les afectacions i el fracàs del projecte o, si més no, reconeixent els problemes amb la boca petita, però sense fer absolutament res, quan el seu posicionament és clau per poder revertir aquest disbarat.

L'immobilisme i la retòrica buida d'ERC en relació a aquest punt és un error gravíssim, que es resisteixen a corregir.

Fa pocs dies pomposament els dirigents municipals d'ERC van fer una exposició pública dels seus posicionaments urbanístics i de mobilitat per a la ciutat. I situen les superilles com una de les seves grans apostes. El seu suport és encegadament incondicional, irracionalment fanàtic. Assumint uns dogmes amb uns fonaments qüestionables -però que podríem compartir- el diagnòstic i les mesures són una autèntica exhibició de pensament màgic.

Però fins i tot podria atorgar el benefici del dubte, a ERC, de que és una aposta que pot ser interessant per al futur de la ciutat. Si això fos així, si aquest fos el convenciment d'ERC, ells haurien de ser els primers interessats en posar punt i final a aquesta prova pilot de la Superilla del Poblenou, i fer-ne una valoració serena i sensata, racional.

Perquè cada dia que passa amb la "prova pilot" vigent, és un dia més desgast per al projecte global de les Superilles. Si creuen en les Superilles, si les volen poder implementar algun dia, haurien de ser els primers en fer qualsevol cosa per acabar amb aquest deliri del Poblenou.

Però no ho fan. Es refugien en la trama de participació amb la que l'Ajuntament ha teixit una xarxa per enredar els veïns. I els hi és còmode. Perquè així no han de prendre cap decisió. Tanquen els ulls al que passa i creuen els dits perquè "passi" i s'acabi miraculosament el conflicte que s'ha generat i l'oposició veïnal.

Estic convençut que els companys d'ERC no ignoren totes aquestes gravíssimes afectacions que ha generat la Superilla del Poblenou. I que són conscients de l'enorme xapussa que és.

Però es troben totalment acovardats davant la situació: prefereixen donar l'esquena als veïns del Poblenou que passar per "poc progres" davant els Comuns, votant en contra d'aquest despropòsit amb CiU, C's i PP.

Es pensen que "invisibilitzant-se" no sortiran esquitxats per aquest descomunal fracàs, ni que no hagin fet res per evitar-lo, tot el contrari, ni que amb els seus vots sigui que encara tiri endavant i es negui la paraula als veïns.

Al meu entendre un error gravíssim d'ERC, des del principi, que no fa res per esmenar.

En fi. Doncs així estem. En la darrera Assemblea Oberta de Veïns convocada per la Plataforma d'Afectats per la Superilla hi va haver una assistència massiva. I es van decidir emprendre accions directes al carrer, per visualitzar i denunciar amb més força tots els problemes que s'han generat als veïns del barri. De manera que en continuarem parlant...

25 anys de discos Revolver. 25 anys d'autenticitat i de fer i ser ciutat, Barcelona.

Hi havia, fa anys, en una emissora de Barcelona, un programa radiofònic que es deia "La ciudad es un millón de cosas". Jo no el vaig escoltar mai, entre d'altres coses per incompatibilitat horària, però era popular perquè parlava d'aquest milió de coses que cada dia podien estar passant a Barcelona i eren Barcelona.

I aquella idea del programa em va quedar molt gravada. Sí, efectivament, la ciutat és un milió de coses.

I algunes d'aquestes coses són, també, les que donen personalitat a una ciutat. I sí, també a Barcelona. La ciutat no és només, que evidentment sí i per damunt de tot, una història, una gent, un paisatge, un urbanisme, un clima. La ciutat és moltes més coses. I algunes d'aquestes coses esdevenen part fonamental del nostre paisatge vital i així entren a formar part de la Barcelona autèntica, que és tota aquella que no és la Barcelona prêt à porter, la Barcelona de les cadenes de roba impersonals, dels grans magatzems impersonals, dels restaurants impersonals, etc.

Aquest any una de les botigues que per a mi formen part d'aquesta Barcelona autèntica, única, d'aquestes botigues que donen personalitat a una ciutat, fins i tot a una ciutat com Barcelona, fa 25 anys. És discos Revolver.

Amb aquest escrit volia felicitar-los, donar-los l'enhorabona per aquests 25 anys. I les gràcies. Les gràcies per ser-hi, les gràcies per tantes coses com hem viscut plegats, les gràcies perquè forma part del nostre paisatge de ciutat i perquè la seva presència al carrer Tallers és de les coses que fa, encara ara, tan especial aquest carrer i aporta valor afegit, marca pròpia, a Barcelona.

Discos Revolver neix el 1991, en aquella Barcelona preolímpica immersa en uns canvis que l'acabarien transformant radicalment.

Sortíem dels anys 80. En termes de way of life, el 1991 encara era dels 80's. Ho era la ciutat, ho eren els carrers, ho eren els bars, ho era la música, ho eren les tribus urbanes... El 92 fou el click que dotà la ciutat d'un nou ordre, l'ordre olímpic. I que alhora acabaria portant el desordre de la massificació turística. I ho dic no perquè estigui en contra del turisme, que no ho estic, sinó pels "danys col·laterals" que no hem sabut evitar, entre ells, la pèrdua d'autenticitat.

I és que botigues com Discos Revolver són, pel damunt de tot, això, autenticitat. L'autenticitat de l'espai que ocupen a la ciutat, fins i tot físic, al mig de la Ciutat Vella, a tocar de la Rambla, al Carrer Tallers, que durant molt de temps va ser el carrer musical per excel·lència de Barcelona i potser també un dels carrers més musicals d'Europa. L'autenticitat de la llista de concerts a la ciutat amb entrades a la venda guixada en una pissarra al carrer. L'autenticitat del vinil i de gent de la botiga que no eren dependents venent un disc, sinó entesos obrint-te les portes a la música. L'autenticitat de no ser qualsevol música, sinó el temple del rock, el mod-ernisme i la música underground, alternativa, punk... tots els gèneres que amb aquesta insuficient etiqueta us vinguin al cap.

Discos Revolver era així part d'aquesta Barcelona encara en ebullició que sortia dels 80s. Una Barcelona i una joventut que es barallaven buscant una identitat i uns territoris que mai trobaríem i que estaven a punt de deixar de ser nostres.

El 1983 Brighton 64 treia el seu tema "Barcelona Blues", himne de la moguda mod de la ciutat. Curiosament el mateix any que Loquillo treia "Ritmo de Garaje", potser un dels discos amb més cançons de Barcelona, començant per "Barcelona Ciudad" i arribant al que potser és el millor tema de rock en espanyol, "Cadillac Solitario", que porta la ciutat tatuada en totes les seves notes, malgrat siempre quiso ir a LA y dejar un día esta ciudad...

Era la Barcelona de la Plaça Reial. Del Sidecar. I d'una certa absència de llei o de lleis pròpies, territorios de reyertas. Una ciutat encara sortint de les penombres del franquisme, convulsionada per una vitalitat que supurava de punta a punta dels seus barris.

Tota aquesta ciutat es trobava a Discos Revolver, i a d'altres botigues de discos i roba del Carrer Tallers i voltants, moltes de les quals, tristament, han desaparegut. Un aparador de cultures urbanes fins i tot antagòniques, de les que molts en som fills. Si heu tingut algun dels recopilatoris que ha fet Discos Revolver veureu fins a quin punt les bandes musicals de tota mena de la ciutat els hi tenen el respecte que només es té a qui saps sempre hi ha estat i t'ha aportat un espai per poder fer arribar la teva música a la gent, i t'han tractat sempre amb això, amb respecte, un respecte que no han dubtat en retornar-los-hi d'alguna manera participant en aquests recopilatoris.

L'any 96 jo me'n vaig anar a viure a la Barceloneta. En poc temps ja m'adreçava pel seu nom i cognom als propietaris de la majoria de restaurants del barri i ens saludàvem amb els cambrers. L'any 2006 em van fer fora del pis, per convertir-lo en un habitatge turístic. Se m'havia acabat el contracte i em demanaven el doble del que pagava per renovar. Una manera efectiva de fer-me fora. Ja no vaig buscar pis al barri, en 10 anys s'havia transformat massa. Però el pitjor estava per arribar. Ara, 10 anys després de marxar, quan hi torno, només queden dos dels restaurants als que anava i estava com a casa, pel tracte i un punt d'amistat pel damunt la relació amb un client. Aquell carrer ple de restaurants amb noms i cognoms ara gairebé tots són d'un mateix propietari, d'un pakistaní. I les paelles totes tenen el mateix gust. I ja pràcticament només en alguns locals hi trobes aquell punt autèntic que era part del "ser" de la ciutat, que era un d'aquest milió de coses que és la ciutat.

És la Barcelona que no hauríem d'haver deixat perdre mai. La Barcelona autèntica. No vam saber fer-la compatible amb el turisme. I el turisme no en té la culpa. Jo també sóc un turista. I jo també busco quan vaig por ahí, els espais autèntics dels llocs als que vaig. Siguin bars, restaurants... o botigues de discos.

Revolver fa 25 anys. Més enllà dels canvis culturals i en el consum que s'estan produïnt, per a molts entrar en una botiga de discos com Revolver és entrar en el nostre món, en la nostra cultura, en la nostra Barcelona. I voldria que en pogués complir molts més, molts 25 anys més fent ciutat, fent cultura, fent música, fent rokc, fent modernisme, fent d'aparador de cultures urbanes.

Els amics de Discos Revolver podrien explicar-nos milers de coses de com som els barcelonins i de com és la gent que ens visita. Tot sovint, quan hi sóc, hi entren aquests que en diem "guiris", i saben on van, i saben què busquen, i regiren amb respecte vinils, i senten, en aquell moment, que estan en un dels espais que fan que una ciutat com Barcelona sigui com és. Perquè resseguir el passadís recargolat de Revolver que et porta de sala a sala, flanquejat de música on miris, és ser dins de la ciutat, és aquella emoció, cada cop més difícil de trobar, d'estar en un lloc autèntic. Uns llocs autèntics als que ara només els hi faltava la incompetència i arbitrarietat de l'Ajuntament Colau.

Per molts anys, Discos Revolver. Gràcies per ser-hi i gràcies per tanta música, cultura i ciutat com heu fet i ens heu ofert.

Les dades i evidències de com i perquè hem deixat de "fer" independentistes

Diumenge dia 20 de novembre el diari ARA publicava un article del Sr. Aleix Moldes titulat "La llengua i l'origen, claus per desfer l'empat del referèndum".

Era un article que explicava algunes coses que alguns portem explicant molt discretament des de fa força anys. Aquest article hi ha un munt de gent que l'hauríem pogut publicar fa força anys. Però no ho vam fer, i vam posar l'anàlisi demoscòpica que estàvem fent al servei de moltíssima gent i institucions. Pensàvem que era més interessant socialitzar-les discretament perquè ajudessin a fer discurs i projecte, que no pas publicar un article per satisfer la nostra vanitat.

Però ara l'article ja està publicat, i el que recull és cert. És el que hi ha. Sí, és cert, l'origen, el lloc de naixement -propi o dels pares- és un fet que explica en gran mesura el comportament dels catalans davant l'opció de la independència.

Explica, però no predetermina. Quan analitzem les dades veiem que hi ha un gruix significatiu de catalans, nascuts a Catalunya, que estan pel No a la independència. I també veiem que hi ha un percentatge igualment significatiu de catalans nascuts fora de Catalunya que estan pel Sí a la independència.

Arribats a aquest punt, i partint de l'evidència del pes que té l'origen en el posicionament davant la independència, el més interessant que vam creure hauria d'orientar les nostres anàlisis fou aprofundir en quins eren els elements que expliquen el posicionament davant la independència pel damunt de l'origen.

En aquest sentit vam arribar a dues conclusions:

- que hi havia eixos divisius, que eren els que provocaven que l'origen emergís com a factor determinant en el posicionament, i que bàsicament eren els temes identitaris.

- que hi havia eixos inclusius, que eren els que provocaven que, pel damunt de l'origen, els enquestats es posicionessin favorables a la independència.

En el primer grup de temes, els divisius, tenim tots els relacionats amb la identitat, la llengua, la cultura, etc. Ras i curt, coses com els Koiné converteixen els factors divisius en determinants, i impedeixin el transvasament de posicions del no cap al Sí. Són letals per a qualsevol projecte independentista.

En el segon grup de temes, els inclusius. hi trobem, destacadíssimament, la percepció dels enquestats davant com creuen que serà el nivell de vida dels catalans en cas d'independència.

Així, ens trobem que el 90% dels catalans que creuen que la independència implicarà una millora en la  nostra qualitat de vida, votarien Sí a la independència. I un 96% dels que creuen la independència implicaria empitjorar les condicions de vida, votarien No. És, per tant, un dels més grans factors determinants en el posicionament davant la independència. És el rovell de l'ou d'allò del #yonosoytonto

I ara fixem-nos en algunes dades: el 2015 un 56% dels catalans pensaven que la independència milloraria les nostres condicions de vida. Un any després, el 2016, som només un 49%, és a dir, 7 punts per sota, els que ho pensem.

Al meu entendre aquests menys 7 punts de confiança en que la independència milloraria la qualitat de vida de tots nosaltres explica moltes coses. Per una banda és una evidència que portem un any sense fer les coses bé, que estem fent de tot, excepte fer independentisme. Que tot el tema de les truites compartides, de les repúbliques, etc. és autoconsum onanista que allunya un percentatge significatiu de la població de l'autèntic motor de crear independentistes, que és visualitzar que la independència serà progrés i millor qualitat de vida per a tots.


Fa un any entre els nascuts a Catalunya un 49% pensava el nivell de vida seria millor, i ara és el 46%. Entre els nascuts fora de CAT, dins l'estat, hem passat del 16% al 14%, entre els estrangers UE del 36% al 22% i entre els de la resta del món del 13% al 9%.

És a dir, tant en les dades globals com en les dades desagregades en funció de l'origen, en un any sistemàticament es perd confiança que amb la independència millori el nostre nivell de vida.

I així no es poden fer independentistes.

I per això no se'n fan, de nous, àdhuc se n'allunyen alguns -per sort pocs- que ja hi eren. Fa un any el Sí a la independència era del 47% i ara és del 45%.

El gran motor de fer independentistes, el que permet superar fins i tot "l'origen" com a condicionant, és la percepció que la independència millorarà el nostre nivell de vida.

I en aquest últim any no hem fet ABSOLUTAMENT RES que permeti ningú canviar d'opinió al respecte, tot el contrari, s'ha incrementat, fins a 7 punts, la gent que ha deixat de pensar que amb la independència viurem millor (del 56% al 49%).

Estem parlant de truites, estem parlant de repúbliques, estem parlant de desobediències, estem parlant de mil collonades que només són postureo i no estem parlant d'allò transcendent, que és explicar a tothom perquè la independència ens farà un país més pròsper que implicarà la millora del nivell de vida de tots.

Fa uns anys, ja quasi es perd en la memòria, sí que ho vam fer. Vam parlar de l'espoli fiscal. Vam parlar de la discriminació en infraestructures i les seves conseqüències. Professors reputats com Ramon Tremosa, Elisenda Paluzié, Germà Bel, Xavier Sala Martín, etc van posar dades i relat a perquè amb la independència milloraria el nostre nivell de vida.

Però ara tot això ja s'ha acabat, fa temps que s'ha acabat. Ara estem atrapats en debats contra l'escola concertada, per l'increment d'impostos a rendes a partir de 30.000 euros, pel tancament del CIE i l'obertura de les fronteres sense cap control migratori, per convertir les nostres relacions socials, que tenien un fonament de relacions jurídiques, en una anarquia de desobediència a la carta, per decapitar algunes de les nostres principals fonts de riquesa, com el turisme, etc.

Davant tot això un percentatge significatiu de la població de Catalunya ha deixat de pensar que amb la independència el nostre nivell de vida milloraria. I amb això, hem gripat el nostre gran motor de fer independentistes.

La reflexió al voltant d'aquest fet és urgent, i ens concerneix a tots: al Govern, a les forces del Parlament que estan pel Sí a la independència i a la societat civil (tant a la que dedica el seu temps a fer truites com la que ha passat del concepte inclusiu d'independència al castrisme bananero de la república catalana).

Res del que hem fet el darrer any ha fet visualitzar als ulls dels nostres conciutadans que la independència és una oportunitat de millorar el nostre nivell de vida. Tot el contrari. Cal, doncs, reconsiderar tot el que hem fet aquest darrer any i tornar al camí que ens va permetre fer de l'independentisme l'opció majoritària socialment del nostre país i la visualització inequívoca d'un projecte que implicava la millora de la qualitat de vida per a tots.

PROU! Perquè o deixem de fer el xorra i tornem a fer independentisme, o el naufragi està assegurat.

L'actual fase "ràfting" del procés cap a la independència.

Heu fet mai ràfting?

Si l'heu practicat, la imatge us serà més propera. Aquests dies visualitzo el procés com un descens en ràfting. Som dins el riu, i això vol dir que ja no hi ha marxa enrere, per al procés. Ara només tenim dos escenaris possibles pel davant: o anar a l'aigua -naufragar- o arribar a les aigües tranquil·les, és a dir, on volíem arribar, a veure néixer el nou Estat Català.

Una altra característica del ràfting que podem manllevar per explicar aquesta fase del procés és que un cop dins el riu d'aigües braves és el corrent el que ens empeny riu avall.

La tripulació de la llanxa la formem Govern, Parlament, societat civil i tots i cadascun de nosaltres, i cap de nosaltres no pot fer res ni per parar, ni per tornar enrere, ni tan sols per anar més depresa.

Vol dir això que no tenim res a fer? No, però com en el ràfting, cal saber què és el que es pot fer, quan es pot fer i què ens permet evitar o com ens ajuda a arribar al nostre destí.

Si heu fet ràfting sabeu que remem per "corregir" la direcció cap a on ens mena la corrent, i ho fem per entrar bé als salts d'aigua i per evitar anar contra les roques o ser absorbits per remolins. Qualsevol d'aquestes amenaces, si no la gestionem bé, acabarà amb la llanxa tombada i amb tots a l'aigua. I fi del descens.

Sí, les poques coses que podem fer són importants per sortir-nos-en o anar a l'aigua. D'entrada cal una coordinació total a bord. En un descens hi ha un o dos pilots o timoners, al darrere de la barca, que són els que marquen la direcció i donen les instruccions a la resta de tripulació per fer les maniobres coordinadament. Aquesta és la clau de que la cosa funcioni.

La resta de tripulació, a babord o a estribord, rema amb força quan se'ls indica, frena, etc segons les indicacions per garantir l'èxit de les maniobres.

Per tant al meu entendre el més important de tot és tenir plena consciència del punt del procés en el que estem i del que implica. Ja no té gaire sentit interrogar-nos si hem saltat al riu a fer aquest tram final del nostre descens en les millors condicions possibles per arribar al nostre destí. Perquè ja no hi podem fer res. Però en canvi sí té tot el sentit del món ser conscients de la naturalesa del moment des del punt de vista del que podem fer i com ho hem de fer perquè les coses vagin bé.

El més important de tot és que els timoners o pilots estiguin totalment identificats, coordinats entre ells i les seves instruccions seguides per la "tripulació" sense cap mena de dubte ni vacil·lació.

Podem tenir més d'un timoner. Però tota la tripulació no pot considerar-se timoner. Al meu entendre en aquests moments aquesta funció està reservada exclusivament a Govern i Parlament.
Pel que fa al Govern, jo crec que és la gran fortalesa del moment en el que estem. Crec que tenim un Govern compromès, que Déu n'hi do de la disciplina i cohesió interna amb la que actua i que és plenament conscient de la transcendència del moment i del seu paper en tot plegat. Vull remarcar aquí especialment el valor del lideratge del President Puigdemont, absolutament proverbial, però també del vicepresident Oriol Junqueras, de la consellera de Presidència Neus Munté i del conseller d'Exteriors Raül Romeva. Quatre perfils molt diferents, però quatre persones totes elles d'una gran vàlua, que posades a treballar plegats són una gran garantia per a tots nosaltres i per al procés.

En aquest Govern de fet només estan grinyolant dos consellers. Qui s'emporta la palma, i em dol, perquè està sent una important decepció, és el conseller Toni Comín, que està fent servir la conselleria no tant per resoldre problemes sinó per a promocionar-se ell, perquè actua amb agenda pròpia per a visualitzar-se, ni que sigui fent dolents als altres i sense reparar en demagògies. I que és capaç, per una foto o un titular, de prendre decisions que posin en perill assoliments que havien estat possibles únicament per la continuïtat i el rigor en certes polítiques durant moltíssims anys i per damunt dels colors polítics que havien estat a la conselleria. L'altre és el conseller Santi Vila, que en aquest cas em dol perquè no és que no estigui fent les polítiques adequades, que les està fent i molt eficaçment, sinó perquè no entenc la seva capacitat de ficar-se en jardins dialèctics i discursius. És terrible. Em té realment sorprès que una persona intel·ligent i gestor eficaç no vegi que en el moment en el que estem intentar ser "original" en el discurs té un risc evident de semblar estar matisant la veu col·lectiva i buscar visualitzar-se amb perfil singular, quan el govern només necessita cohesió i parlar amb una única veu.

El Govern, com a tal, brilla amb llum pròpia, per rigor, per compromís i per estar fent la feina que ha de fer en aquest moment, i fer-ho d'una manera excel·lent. Tenim molta, moltíssima sort, de comptar amb un Govern així, al que reclamem un lideratge i una veu forta en aquest trajecte.

El segon gran timoner del moment en el que estem ha de ser el Parlament. Aquí les coses ja estan més peludes.

Si Junts pel Sí hagués tret majoria absoluta el Parlament seria ara mateix una de les grans fortaleses del procés, i singularment en aquest tram. El grup humà, la qualitat política i competencial dels diputats de Junts pel Sí és extraordinària. Començant per la Presidenta del Parlament, la Carme Forcadell, extraordinària, valenta, decidida, enèrgica. I seguint per aquesta excepcional incorporació de personalitats independents d'una vàlua extraordinària, com són un increïble Lluís Llach, Germà Bel, Eduardo Reyes o Oriol Amat. Però també dels parlamentaris procedents dels partits polítics que van constituir Junts pel Sí, amb una revelació com a polític de gran vàlua i talent com és la de Jordi Turull, al costat d'altres personalitats de la mateixa vàlua contrastada com són Toni Castellà, Anna Simó, Marta Rovira o Gerard Gómez del Moral. Tots ells plena i total confiança i agraïment per tot el que estan fent.

Tanmateix aquest enorme paper que podria estar fent el Parlament es veu frenat, i de quina manera! pel fet que Junts pel Sí no va assolir la majoria absoluta, i que per a que al Parlament hi hagi majoria absoluta per la independència es requereix sumar els 10 diputats de la CUP. I aquí comença el gran drama del procés. Perquè la CUP està demostrant, dia rere dia, que no serveix per fer la independència. I això és, en aquests moments, potser el més gran escull per fer possible la independència.

Arribats a aquest punt cal tornar al símil del ràfting. Sí, som conscients d'aquesta enorme feblesa, però ara ja estem aigües avall, de manera que només podem encomanar-nos a Déu els qui creiem i a la divina providència els agnòstics, perquè aquesta feblesa la puguem minimitzar tan com sigui possible i no ens afecti fins al punt de fer-nos naufragar.

He assenyalat Govern i Parlament com a timoners d'aquest moment. No en tinc cap dubte. No hi he situat la societat civil, ni ANC ni Òmnium. La societat civil, singularment l'ANC té el gran mèrit d'haver estat l'organització que, amb la seva empenta, ens ha acabat ficant tots dins la llanxa i llençat riu avall. Sense l'ANC no seríem on som, però crec s'equivocarien si ara volguessin disputar el lloc de "timoner" a Govern i Parlament. Crec que s'equivocarien si es pensessin que per a aquest tram del descens a ells els correspon també el paper de timoner. Crec que aquest no és el paper que han de fer. Ara toca ser-hi, al costat de Govern i Parlament, i actuar coordinadament per tal que el rumb de la barca sigui ferm, sent la força necessària per executar totes les maniobres que haurem de fer per arribar al nostre destí, per no naufragar. Si ara interpreten malament el moment, i creuen que són els que han de dir als timoners què fer i com fer-ho, anirem a l'aigua.

Finalment estem tots nosaltres, els ciutadans, les persones, els compromesos individualment amb la independència. Tots tenim el nostre rem. I tots hem de saber com fer-lo anar i el que s'espera de nosaltres. També el que no s'espera.

El que no s'espera és que tots i cadascun de nosaltres ens considerem timoners, ni que actuem com si anéssim per lliure, fent a cada moment el que ens sembli, sense atendre al rumb que seguim i a les necessitats de cada maniobra. Anirem a l'aigua si tothom rema fort quan li sembla o s'absté de fer-ho quan li toca. Tampoc podem estar qüestionant a cada maniobra del descens la perícia o les instruccions dels timoners. I el que ja seria del gènere idiota seria exigir als altres que facin el que a ell li sembla quan li sembla i perquè li sembla.

Sí, amics, sí, amigues, som dalt la llanxa i dins el riu. Ens empeny la corrent. L'objectiu és arribar a les aigües calmes d'esdevenir un estat independent. En aquest descens ens trobarem tota mena d'obstacles i de dificultats, i només ens en sortirem si anem tots a una i cadascú fa el que li toca i ho fa bé, des dels timoners fins el més novell dels remers. Si fallem, a qualsevol d'aquests nivells, anirem a l'aigua. I no hi ha "armilles salvavides" per a un naufragi així.

Passarem moments molt durs. Fins i tot podem fer-ho tot bé i que la força del riu ens vincli i anem a l'aigua. Però el que no ens perdonaríem mai és anar a l'aigua perquè no hem fet el que tocava, i això ens interpel·larà a tots i cadascun de nosaltres.

Ens mereixem arribar a les aigües calmes d'esdevenir un estat independent, i poder aixecar, en arribar-hi, tots els nostres rems en senyal de joia i abraçar-nos, malgrat les nostres diferències, perquè hem sabut posar pel damunt de tot el nostre destí col·lectiu, que és l'únic que ens pot permetre guanyar.

SOM-HI!
DONEC PERFICIAM