Un parell de pinzellades sobre el 1r BOP CEO 2017 i la independència

Molt interessant primer Baròmetre d'Opinió Política del Centre d'Estudis d'Opinió, la millor enquesta que es fa a Catalunya. Intentaré fer, en aquest primer article, algunes pinzellades sobre les principals dades, novetats i tendències sobre la independència.

El mes de novembre de 2016 feia una anàlisi comparada del 3r. Baròmetre del CEO del 2016 i de l'enquesta del ICPS de la UAB, que van sortir simultàniament. En aquell moment vaig advertir que CEO i ICPS projectaven pràcticament el mateix resultat per al Sí (44,9 i 46,6 respectivament), però que diferien molt en el No: 45,1 del CEO per 33,8 de l'ICPS. I llavors ja vaig explicar que el CEO preguntava "vol que CAT sigui un Estat independent", mentre que l'ICPS preguntava "si demà es fes un referèndum què votaria".

Això ens posava sobre la pista que entre el "No" hi havia una part de la població, significativa, que preguntat sobre si volen que CAT sigui independent estan en el No, però que preguntats concretament sobre el seu vot, no hi votarien en contra.

Aquest 1r. BOP del CEO del 2017 tenim la sort que hagi plantejat les dues qüestions:
- Vol que Catalunya esdevingui un estat independent
- Si demà es fes un referèndum, vostè que votaria

Com en el cas de la comparativa amb l'ICPS, els resultats del CEO per a les dues preguntes pel que fa al Sí són pràcticament idèntics: 44,3% de Sí a la primera (vol) i 43,3% a la segona (vot).

I igualment, la diferència forta la trobem en el No, atès que passem d'un 48,5% que No vol a un 22,2% que votaria No. Una diferència molt radical, que consolida plenament l'anàlisi que hi ha una part de la població a CAT que no voldria veure una CAT independent però que no pensa oposar-s'hi.

Aquesta és la més important aportació d'aquest BOP del CEO. És una dada sobre la que reflexionar, tant pel seu impacte com per tot el que hi ha al darrere. Perquè no deixa de ser un fenomen polític intrigant aquest diferencial entre no voler i no votar. I fins ara no havia emergit, però ara ho fa cada cop amb més força, i té molt pes polític i sociològic al darrere.

Un segon element molt rellevant d'aquest CEO és una altra novetat: la pregunta sobre el referèndum.
Clarament si hi ha un fet polític de primera magnitud que comparteix amb una majoria abrumadora la societat catalana és la voluntat de celebrar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Un 73,6% dels catalans volen que se celebri aquest referèndum, és a dir, 3 de cada 4 catalans.

Des d'un punt de vista polític és una dada que no pot deixar indiferent. No ho fa a Catalunya, i el President Puigdemont ja ha dit per activa i per passiva "referèndum o referèndum". Però és inconcebible que a nivell estat espanyol aquesta extraordinària en termes polítics i socials majoria de catalans que volen el referèndum sigui obviada, menystinguda, ignorada. Un sistema democràtic ho és si sap canalitzar les voluntats democràtiques, i aquesta és potser la voluntat democràtica que més consens desperta a Catalunya: REFERÈNDUM.

Després hi ha matisos: els qui volen referèndum sigui com sigui, és a dir, amb acord amb l'estat o no (un 50,3% dels catalans) i els qui el volen però acordat amb l'estat (un 23,5%).

Fixem-nos que el referèndum supera, amb escreix, les barreres que imposen els partits:
- un 41,8% dels votants de C's volen un referèndum pactat amb l'estat, però és que un 8,2% dels seus votants també unilateral
- un 18,6% dels votants de PSC el voldrien unilateral, i un 34,3% acordat
- un 3,5 dels votants del PP unilateral i un 26,3% acordat.

És a dir, un 50% dels votants de C's volen referèndum, un 53% dels del PSC i un 30% dels del PP, que són els partits que s'hi oposen por lo civil o por lo penal. La fractura entre votants i partits és radical en aquest punt.

Però la incongruència i fractura màxima arriba amb CSQEP, atès que a nivell de Parlament practiquen totalment el filibusterisme contra el referèndum, però un 47,7% dels seus votants el voldrien fins i tot unilateral. Això deixa molt en evidència la farsa política dels Comuns i el menyspreu als seus votants.

Estabilitat, marges d'error i estancament
Avui la majoria de mitjans unionistes, entre els que incloc els de la CCMA han titulat que el No a la independència sumava suports i es distanciava del Sí.

Això no és cert. O no ho és de manera significativa en termes demoscòpics. El marge d'error de l'enquesta és del 2,5%. Fixem-nos que el Sí passa del 45,3 al 44,3, és a dir, dins dels marges d'error. I el No passa del 46,8 al 48,5, també dins dels marges d'error.

Per tant la primera evidència, que tenim des de fa molts i molts mesos, molt i molt temps és que hi ha una gran estabilitat entre els que volen la indy i els que no la volen. Totes les oscil·lacions que observem estan dins dels marges d'error de l'enquesta. I això és un fet.

Hi ha en relació a aquest tema un parell d'enfocaments que són interessants:
- és una evidència que la nostra societat està molt dividida entre els qui volem i els qui no volen la independència, pràcticament som meitat i meitat
- però també és una evidència que hi ha una part de la societat que preguntat en la seva esfera personal si vol que CAT sigui independent, no ho vol, però no pensa fer res per oposar-s'hi, no votarà en contra.

Els dos fets polítics conviuen simultàniament a la nostra societat, són rellevants i només són resolubles amb un referèndum.

Hi ha una tercera qüestió que sobre la que no podem passar de puntetes: aquesta gran estabilitat en relació a la independència no ha d'amagar que fa molt de temps que l'independentisme no creix, que hem deixat de fer independentistes.

L'estabilitat demoscòpica, que és certa, ens serveix d'argument davant els titulars com els que avui han fet des de la CCMA que el No creix. Fals. O com a mínim, tendenciós i manipulador.

Però no pot amagar que no creixem. I aquí és, com a independentistes, que ens hem d'interrogar profundament. Per què hem deixat de créixer?

I aquí podem tenir un enfocament de resposta múltiple i molt complexe, que vagi des de la composició sociodemogràfica del nostre país a l'activitat política. És a dir, que hàgim tocat sostre en relació a les possibilitats de sumar suports a la independència o que la nostra activitat política sigui el que està "fabricant" aquest sostre.

Jo crec que la nostra activitat política (la de l'independentisme) és la principal causant d'haver fabricat aquest sostre, i té molt a veure amb l'emergència de la CUP com a crossa necessària, que ha estat letal per al creixement de l'independentisme. Però això serà llarg d'explicar i ho faré i fonamentaré en un altre article.

Militància indepedentista: confiar vs desconfiar, servir vs exigir?

Hem tingut uns dies políticament molt polièdrics des del punt de vista independentista, del procés independentista.

Vam tenir el festival de declaracions de Margallo-desatado explicant com l'estat espanyol s'està empenyorant davant molts països per aconseguir "favors" per combatre la causa independentista catalana. Un tema que en si mateix hauria de ser un escàndol com la guerra bruta de l'operació Catalunya, però que en l'omertà informativa i política que viu l'estat espanyol, només ha tingut impacte entre el públic independentista.

Sobre això, dues coses. Com a indepes no ens hauríem de sorprendre, ni d'això d'en Margallo ni de la guerra bruta. Sabíem ho farien. Però sí que ens hem de sorprendre, com a demòcrates, de l'omertà i la facilitat amb la que s'encobreix quan se'ls enxampa fent-ho. I aquí ja sabíem hi ha uns partits que formen part estructural del règim i estan implicats fins al moll de l'òs en aquestes guerres brutes, com PP i PSOE, d'altres que en són palmeros vocacionals i instigadors, com C's. Però finalment hi ha la sorpresa -negativa- de tot l'entramat Comuns-Podemitas-ICV-EUA, que per a vergonya de la lluita democràtica que algun dia protagonitzaren han esdevingut un silenci ignominiós, uns còmplices de tot plegat, uns autèntics farsants al servei del poder i del règim.

Hem tingut també -tenim- el viatge del President de la Generalitat als EUA, que està permetent fer contactes importants i projectar la causa democràtica de l'independentisme català. Sembrar. Sembrar per collir. Com la paràbola, aquella llavor que cau en terra fèrtil, germina i dona fruit. I la que cau damunt la roca o a la vora del camí, sucumbeix. Doncs l'independentisme, singularment el govern d'aquesta legislatura, tot i que la feina va començar molt bé amb l'anterior, fa temps que està sembrant internacionalment una llavor que, no ho dubteu, farà gra.

Avui també hem tingut la vista colonial del President Rajoy, a tornar a prometre allò que sempre han incomplert. Tenen un punt vexatori aquestes visites, que ens tracten com a uns paletos bavejadors davant quatre monedes d'or. Al voltant del líder colonial s'hi apleguen els de sempre. I la imatge d'avui dels Màrius Carol, Enric Hernaez, Vidal Folch, etc. bavejant servilment, submisament davant "l'ama" Soraya ha estat especialment patètica. També us haig de dir que crec que potser mai una visita colonial així havia provocat menys impacte i més rebuig.

Acabem d'adobar polièdricament la cosa amb la violència rebentaire dels totalitaris d'Arran. Recordem que han estat sistemàticament intentant-se carregar el procés independentista. El seu rotllo és un altre. Ara recentment ho van intentar fent campanya perquè la CUP no votés els pressupostos 2017 i així donar per finalitzada la legislatura i el procés. I ahir ho van intentar exercint la violència, intentant assaltar la seu del PP. Si una cosa és el que des de l'inici del procés estan esperant i/o provocant que passi els unionistes és que hi hagi episodis de violència. I com no hi han estat, se'ls inventen, com p.ex. la patètica fiscal en cap Magaldi muntant aquella pel·lícula vergonyosa d'haver estat violentada a la sortida del TSJC el dia del judici a Mas. Els d'Arran, tot i que escassos de neurones, sí saben que si hi ha una cosa que pot fer descarrilar el procés és algun episodi de violència. I en això estan.

Com veiem, en molt pocs dies han passat coses molt diferents, amb actors molt diferents, des d'angles molt diferents, amb intencions molt diferents i amb impactes molt diferents.

D'aquí al final del procés, és a dir, en aquests propers mesos de coses així en viurem moltes. Serà un continu. I hi hem d'estar preparats. Pá lo bueno y pá lo malo.

Hi ha, però, un fil latent en tot el procés, en el sector independentista, que té un punt més preocupant que qualsevol d'aquests episodis suara descrits. M'estic referint a tot el que té a veure en la confiança en el procés, els seus actors, i en l'actitud davant el procés.

Mireu, i crec que ja ho he desenvolupat en algun post anterior. Al meu entendre l'actitud militant en un moment com aquest és la de tenir una confiança plena i proposar-se permanentment a "servir", a ajudar en el que calgui.

Davant aquesta actitud militant que jo crec és l'exigible, la de la confiança i la vocació de servei, n'hi ha una altra: l'actitud de desconfiança permanent i no de servir, sinó d'exigir.

Vaig començar a militar l'any 1984. Des de llavors sempre he estat vinculat al moviment independentista, en moltes diferents expressions que ha tingut o per les que he passat: activisme nacional, estudiantil, de barri, cultural, esportiu, polític, etc. I us puc assegurar que per a la majoria dels companys amb els que comparteixo tants anys de lluita indepe, el que estem vivint és un "somni". Estàvem disposats a consagrar la nostra vida a la lluita independentista, però se'ns feia molt difícil, en aquells anys 80's poder-nos representar com i quan el país assoliria un compromís polític independentista com el que ara estem vivint. I sí, per molts "tenim pressa" que alguns hi vulguin posar, el cert és que ha arribat a una velocitat formidable i hem tingut un creixement fins assolir la majoria indy actual, de vertigen, extraordinari. De manera que, sobretot, el que donem és gràcies per poder estar vivint el que ara estem vivint, de tenir la independència tan a tocar de la punta dels dits.

En aquest punt amb la majoria d'aquests companys també compartim una altra cosa: confiança plena amb qui està liderant el procés, amb qui està donant la cara, amb qui ho està gestionant. Confio plenament en el President Puigdemont, en el vicepresident Junqueras i en tots i cadascun dels consellers del Govern. S'està treballant molt, s'està treballant amb un compromís inequívoc per fer la independència i s'està treballant molt bé. I vull insistir-ho tant com calgui: HI TINC PLENA, ABSOLUTA, CONFIANÇA.

També tinc confiança en la majoria parlamentària de Junts pel Sí, molta, moltíssima. I no en tinc, però m'esforço per tenir-la, en la CUP. Per segona vegada des del 27S han sabut estar a l'alçada del moment (el primer va ser la moció de confiança) i han votat d'acord al que es varen comprometre, aprovant els pressupostos. Si no ho haguéssin fet ja s'hauria acabat tot, com a mínim com ho hem conegut fins ara. Per tant, intento esforçar-me en pesar cal confiar-hi.

I també en la societat civil, singularment en l'ANC i tota la gent de l'ANC.

La confiança per a mi té una formulació molt clara: sé que estan totalment compromesos en fer possible la independència, i confio plenament que faran tot el que calgui, de la manera que calgui, com calgui i quan calgui per fer-la possible. És a dir, que tinc plena confiança en les decisions que prenguin, siguin les que siguin. Ells tenen més informació que jo, ells saben molt millor que jo com estan les coses, ells poden establir les millors estratègies per poder arribar a la independència, i jo els hi faig confiança i em poso al seu servei per ajudar en allò que modestament pugui. Si diuen que em de fer una Declaració d'Independència, suport. Si diuen que hem de fer referèndum, suport. Si diuen que hem de fer eleccions, suport. Si diuen ens hem de fer voluntaris, ens en farem. Si diuen que hem de recollir signatures, les recollirem. Si diuen que hem d'anar al juny, al juny. Si diuen que hem d'anar al setembre, al setembre. I així. Confiança i servei. Sense condicions.

Contrasto amb tristesa, però, en algun independentisme, una actitud molt diferent: de desconfiança i d'exigència. Una actitud política que palesa, en totes les declaracions, en tot el que fan, desconfiança en relació a tots aquests agents que abans llistava, singularment contra el Govern. Es passen la vida escrutant tot el que es diu i fa buscant aquella prova per a ells irrefutable que confirmi els motius que tenen per mantenir aquesta permanent desconfiança.

Em recorden una mica aquests episodis del canal ODISEA dels "Alienígenes ancestrals", que es passen tots els capítols acumulant suposicions i buscant aquella prova -que no arriba mai- que confirmi les seves tesis.

A més, en un exercici d'impúdica immodèstia, tots els "desconfiats" exhibeixen una altra característica: tots i cadascun d'ells tenen la recepta màgica per fer la independència. És una recepta, a més, que no admet qüestionament. Només serem independents si es fan les coses com ells diuen. Si no els hi fem cas, és que no la volem (el que confirma la seva teoria conspirativa de que calia desconfiar).

Aquest bucle de la desconfiança i la vanitat de la possessió de la veritat es manifesta políticament en l'exigència. Sempre estan exigint. Normal: si no confies en ningú i si et consideres investit d'una sabiduria excepcional, única, que és la que t'ha permès tenir a tu en solitari la clau de com arribar a la independència, el teu dia a dia és estar exigint.

Ara exigeixo que trenquem el full de ruta acordat, ara exigeixo un referèndum, ara exigeixo comencem la campanya del referèndum, ara exigeixo data per fer-lo, ara exigeixo la pregunta... i així fins a l'infinit.

Normalment el triangle desconfiança-possessió de la veritat-exigència sempre el trobem en persones que no exerceixen cap responsabilitat, que no tenen res concret a fer, que no hi ha res en relació al que puguem jutjar-los o valorar-los.

Jo de debò us ho dic, si poguéssim ser independents demà, millor que demà passat. Però si no ho podem ser fins d'aquí 10 mesos enlloc de 6 mesos, doncs no passa res. Confio en els qui gestionen el procés, de manera que sé que si el nostre moment és al juny ho farem al juny, si és al setembre, al setembre, però que si ha de ser al novembre, doncs molt bé, al novembre, i no passa res.

Hi havia, a la parròquia de Sant Miquel, a Cornellà, on vivíem, un capellà jesuïta que feia la missa d'una dels diumenges. A mi m'encantaven els seus sermons. Els entenia, m'arribaven al cor, em feien reflexionar, em sacsejaven. Era mossèn Roca. Recordo un dia unes paraules seves que no he oblidat: si un dia necessiteu que algú faci alguna cosa per vosaltres, acudireu a qui ja fa moltes coses per tothom, perquè és la gent que sempre diu sí, que té vocació de servei i que per més coses que tingui, sempre trobarà la manera d'ajudar-vos. En canvi, aquests que no fan mai res per ningú no cal ni que us hi acosteu, si no fan res és perquè sempre troben una manera de no comprometre's, sempre tenen alguna exigència a plantejar que fa que en no donar-se, tot es quedi en això, en exigir als altres per no fer ells.

Amics, amigues, estem en un moment excepcional. Tenim la independència a tocar dels dits. I tenim l'enorme sort de comptar amb un Govern com el que presideix el MHP Puigdemont i el Vicepresident Junqueras. Tenim la sort del grup parlamentari de Junts pel Sí. I tenim l'enorme sort d'una societat civil mobilitzada que ha estat la que ha impulsat tot el procés. Valorem-ho. I confiem-hi plenament. És l'actitud militant exigible, però que ens ha de sortir de "natural": confiança. I sempre, sempre, vocació de servei. Estar sempre disponible. Per al que calgui.

Amb confiança i vocació de servei serem part del procés, perquè serem útils.

No sigueu com aquests que sempre desconfien de tot i de tothom i que tot el que aporten és una exigència permanent de que tot el que es faci sigui allò que ells diuen que s'ha de fer, quan ells ho diuen i com ells ho diuen. Allunyeu-vos-en, de tots aquests, normalment difícilment el seu CV de serveis a la Pàtria podria omplir més d'una línia.

DONEC PERFICIAM

Una història universitària, la meva. I la història de perquè el meu suport a Jaume Casals com a Rector UPF

Pertanyo a la generació del baby boom dels 60. Quan jo vaig fer el COU allò era qualsevol cosa excepte un curs d'orientació universitària. Mai ningú ens va orientar. Mai ningú no ens va ajudar a alinear el nostre accés a la universitat amb les nostres expectatives personals i professionals. Era l'època de l'esclat de l'accés massiu a les universitats. De manera que tampoc les universitats s'havien de preocupar per explicar-nos als futurs estudiants que ens hi trobaríem, perquè hi havia hòsties per accedir-hi.

A les palpentes, vaig triar Dret-UB (era la carrera generalista per definició en l'àmbit de les ciències socials per als que no érem massa bons en mates, que tenien Econòmiques). Començàvem el curs a l'octubre, de manera que encara vaig poder anar a veremar al poble. Em va tocar el grup M-1, el primer de sis grups que hi havia pel matí. I otros tantos per la tarda. Només el meu grup, l'M-1, érem més de 300. Evidentment no cabíem enlloc. Ens van posar a l'Aula Magna, però ni així. Gent asseguda per la tarima, per les finestres, als passadissos. A primer curs teníem 4 assignatures, anuals. Cap examen parcial alliberatori. La primera classe, Dret Romà: va venir el professor, va pujar a la tarima, va comprovar funcionés el micro, va encendre una cigarreta, va dir "Hola, buenos días"  i va començar a explicar la matèria.


El primer curs el vaig passar com vaig poder. Com un alienígena, de fet. Però a segon curs ja em vaig implicar fortament en l'associacionisme universitari, amb la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC). En poc temps vaig passar d'associat a coordinador de la Facultat de Dret, i poc després coordinador de la UB i vicepresident del sindicat.

Participar del model de representació estudiantil d'aleshores volia dir participar en les eleccions que es feien per a cada òrgan de la Universitat, les corresponents campanyes electorals, votacions, etc. I un cop escollit als òrgans d'elecció directa, entre els elegits, s'escollien els representants a altres òrgans de govern i participació. Així jo vaig participar i vaig ser escollit per al Consell d'Estudis de la Facultat, per al Claustre de la UB, per a la Junta de Govern i per al Consell Social. I també vaig formar part de comissions com la d'Estudiants o la de Professorat.

Totes les reunions es feien pel matí, de manera que amb tanta acumulació directa i indirecta de responsabilitats, anar a classe cada cop era més complicat. Si a això hi afegim que no hi havia gaires estímuls per anar-hi, perquè s'aprovava igual amb uns apunts, doncs tot dit. I em vaig dedicar a representar els estudiants i a organitzar històries estudiantilistes. I vam fer des dels primers calendaris d'exàmens, mostres de llibres universitaris en català o serveis d'assessorament i informació universitària; fins a organitzar els concerts de "La Nit de la Benvinguda", que aplegaven milers d'estudiants i pels que van passar grups com Brighton 64, Huapachá Combo, Bebe Sin Sed, i, per primera vegada a Barcelona, Sopa de Cabra o Els Pets.

La participació en tots aquells òrgans de govern universitaris em va donar "molta mili". Però també em va posar cara a cara amb una realitat que jo fins aleshores ignorava, que no havia descobert encara: la realitat dels qui s'omplen la boca de principis però després a l'hora de la veritat tot el que defensen, tot pel que es preocupen era un "¿Qué hay de lo mío?".

Reunions infinites i interminables amb tot de representants del professorat de les diferents facultats i departaments, representants del PAS i... mai o gairebé mai no sentir ni una paraula sobre la qualitat a la Universitat, i molt menys encara cap idea o proposta d'ambició per una universitat diferent d'allò que teníem i vivíem en el nostre dia a dia.

Pel que fa als estudiants, sincerament, tampoc no res. Els sindicats de la ultradreta (com Acción Universitaria) o propers al PP (com OCEU), només pendents del que fèiem els nacionalistes, només pendents de fer discurs de "frenar el separatismo". I els sindicats alineats amb els partits de "les esquerres", només pendents de fer les seves "revolucions" o vagues per qualsevol cosa (mai de temes universitaris). Només la FNEC invocava, gairebé a les palpentes, una idea i aspiració d’universitat catalana de qualitat.

La nostra universitat dels 80's, tot i disposar d'uns estatuts "democràtics", no funcionava prou democràticament.

Per una banda, aquells joves estudiants, entre d’altres la FNEC, vam haver de fer front a la violència de la ultradreta espanyolista, que durant molt de temps havia imposat la seva "llei" a llocs com la Facultat de Dret. Ho he explicat més d'un cop: vam plantar cara als pistolers. Quan vaig acabar la carrera em va venir a buscar el líder dels ultres, que havia estat a la presó per pistolerisme, i que actualment és regidor del PP a un poble de la demarcació de Barcelona i em va dir "Abad, no tienes ni idea de las veces que nos hemos reunido para hablar de darte una escarmiento (una pallissa, en el seu argot). Pero tío, tienes huevos, y al final siempre lo dejábamos estar". Tot i això, durant els anys de representant estudiantil, més d'un cop vaig haver de fer front a que m'ensenyessin, per intimidar-me, la culata del que ells en deien "el pistolón".

Avui, sortosament, la violència ultra ha desaparegut de les nostres Universitats. Dissortadament, n'ha aparegut una altra, de violència, igualment totalitària, la violència dels antisistema, però això és un tema que excedeix el que avui volia explicar.

Llavors també hi havia un altre dèficit democràtic a les nostres universitats, que no tinc clar que, a diferència de la violència ultra, hagi desaparegut: el sectarisme i control a molts departaments de la universitat del conglomerat més ranci del que es coneix com a "postcos".

Què ha passat a la Universitat i al Sistema Universitari de Catalunya des que jo vaig deixar-lo com a estudiant?

Sabeu quin és l'últim record que tinc d'intervenció com a representant estudiantil?
Ara us ho explico. Era finals dels 80's. La Generalitat havia començat a assumir competències en l'àmbit universitari. I circulava un rumor, que la Generalitat volia crear una universitat nova i de qualitat. Ens vam reunir amb representants de la Generalitat. Jo hi estava en contra. Si els estudiants de cinquè curs estàvem estudiant en barracons, perquè no s'invertien els diners destinats a aquesta "nova universitat" en les existents?.

I llavors, en aquell moment, va ser la primera vegada des que m'havia ficat en el món de la representació estudiantil, que algú ens va parlar de "qualitat". I ens van explicar que pensaven que els pocs recursos que es poguessin destinar a una universitat nova, que comencés de zero, no permetrien cap millora invertits en les ja existents, que els engolirien sense poder fer cap política de qualitat ni plantejar cap objectiu ambiciós. I que en canvi, si es destinaven a una universitat que comencés de zero, això permetria situar en el nostre sistema un referent de qualitat, visualitzar que les coses es podien fer d'una altra manera i, d'aquesta manera, les inversions que es fessin a la resta d'universitats es podrien orientar cap a objectius de qualitat.

I l'any 1990 naixia la Universitat Pompeu Fabra i el curs següent es posarien en funcionament tres noves universitats, les dites "territorials": la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona-Reus-Terres de l'Ebre), la Universitat de Girona i la Universitat de Lleida.

L'any 2001 es va aprovar la Llei d'Universitats de Catalunya, que va establir els eixos sobre els que s'edificava aquest naixent sistema universitari. I tot això va venir acompanyat d'una inversió monumental a totes les universitats, però també de l'establiment de polítiques ambicioses, que han estat clau per fer del sistema universitari i de recerca de Catalunya un model d'èxit. Com el programa ICREA, que ha permès captar i retenir un talent científic excepcional, que ha alimentat els nostres centres de recerca i les nostres universitats, que ha permès captar centenars de milers d'euros en projectes de recerca, i, també, crear centenars de llocs de treball en aquest àmbit. També programes com el Serra-Hunter, que volia donar forma a la figura contractual en l'accés a la carrera docent a les universitats de Catalunya, i que ha permès superar les rigideses del model funcionarial espanyol i superar l'endogàmia, a través de processos de selecció oberts, transparents, on allò important era el CV del candidat, i no ser un protegit del "catedràtic" ni dels seus triennis o anys escalfant una cadira.

Avui el Sistema Universitari de Catalunya és el tercer d'Europa que té més estudiants seguint els seus estudis en Universitats classificades en el TOP dels rànkings europeus: un 44%. Hi ha països que tenen més universitats en el TOP 10 que no pas Catalunya, però en el seu conjunt, els seus sistemes universitaris no tenen el volum d'estudiants que té el sistema català en universitats de les considerades les millors.

Avui en dia, i diguin el que diguin els "propagandistes de la misèria" el sistema universitari de Catalunya té el rati més alt de la història entre població jove (18-24 anys) i d'estudiants universitaris. Mai a la nostra història havia superat el 40%, i ara sí. També, i això s'esdevé perquè el sistema universitari de Catalunya ha estat pioner en posar en marxa un model de preus per renda que ha permès alimentar un sistema d'ajuts en el que prop d'un 45% dels estudiants gaudeixen de beca o ajut a la matrícula. Són els estudiants de rendes més baixes, els que més ho necessiten. La societat assumeix el gruix del cost dels estudis per a tots els estudiants, una mitjana del 80% del cost. I els estudiants paguen el 20% restant de mitjana, en un sistema en el que els estudiants de rendes més baixes paguen zero i els de rendes més altes, com a molt, paguen el 25% del cost.

El nostre sistema està entre els 10 més internacionalitzats d'Europa, entre dues potències i estats superdesenvolupats com són Holanda i Dinamarca.

I el que és més important en termes socials: la Universitat catalana ha esdevingut el gran ascensor social de la nostra societat. Cada cop són més els estudiants de famílies de rendes més baixes que accedeixen a la Universitat, i aquest accés proporciona unes oportunitats extraordinàries. Segons dades del Ministeri d'Educació, a partir de creuaments amb la base de dades de la Seguretat Social, els titulats de les universitats catalanes són, amb molta diferència (més de 15 punts) en relació a la mitjana estatal, els que més i els que més ràpidament accedeixen al mercat laboral.

Tota aquesta reflexió sobre la meva trajectòria a la Universitat i panorama actual de la universitat me l'ha provocada un fet: les eleccions a Rector de la UPF. 

Jo ja fa molts anys que estic vinculat a la UPF. Vaig començar estudiant-hi un Diploma de Postgrau en Administració Pública, després un Màster en Dret Públic i Organització Administrativa, i hi vaig acabar treballant.

Hi ha, en els últims temps, en el nostre sistema universitari, una certa tensió entre els qui voldrien acostar-lo al model dels "colleges", és a dir, institucions de docència, on la recerca no hi és consubstancial i on el professorat es dedica a explicar als alumnes allò que altres professors o investigadors han creat, generat, produït. I el model que ara podem gaudir, el d'universitats com a institucions plenes en docència i en recerca, en el que els estudiants tenen l'oportunitat d'estar en contacte amb els investigadors, amb els processos de creació, d'innovació, etc i poder gaudir d'aquesta connexió excepcional (docència/recerca) en primera persona, ser-ne protagonistes.

Hi ha, a les nostres universitats, una tensió immobilista que pot fer naufragar tot el que s’ha assolit. És una tensió immobilista que, malgrat investir-se de discursos progressistes, és horrorosament conservadora.

Ara hi ha eleccions a Rector a la UPF. I ara, quan escolto, quan veig, quan segueixo... en Jaume Casals hi veig reflectides totes aquestes idees d’una universitat de qualitat, ambiciosa, única... amb les que vaig somiar des que vaig començar a ser representant estudiantil a la UB.

Tots els qui heu tingut l'oportunitat de conèixer i tractar en Jaume Casals sabeu que és una persona culta, atenta i predisposada a atendre les necessitats de tots i cadascun de nosaltres. I, alhora, tots sabem que té una visió i idea sobre la Universitat i el seu paper que ens transcendeix a tots nosaltres. I aquí és on és en Jaume Casals és únic, on demostra la seva valentia, el seu coratge, la seva vàlua.

I dic això des del indubtable respecte i estima també a l'altre candidat, el professor Josep Eladi Baños. Però davant d'aquest procés electoral a la meva Universitat, a la UPF, no podia deixar d'expressar el meu suport al candidat Jaume Casals, perquè quan hi parlo, quan l'escolto, hi veig la idea i els valors del que ha de ser la nostra Universitat, del que han de ser les nostres Universitats.

Hi veig aquella idea d'una universitat pública, catalana i de qualitat que ens va convertir en activistes a molts joves universitaris dels 80’s. Hi veig aquella ànima de les paraules de JV Foix convidant-nos a que el nostre activisme universitari esdevingués activisme per una societat millor.

De vegades tenim una oportunitat extraordinària de fer un gest per una universitat i un país millors, és una papereta, és un vot, és una abraçada, és una complicitat, és un suport, és un esdevenir Universitat a partir de tot el que som i de tot al que aspirem. 

Tens tot el meu suport, Jaume, amic, còmplice i molt admirat professor i Rector Jaume Casals.

MARXA CÍVICA. 4.000 signatures. 4.000 exemples d vides afectades per l'estupidesa Colauer

Demà -avui quan ho llegiu la majoria- dijous, dia 9 de març, els veïns del Poblenou -i de tota Barcelona- estem convocats a les 18:00 a la rotonda de la Rambla del Poblenou davant el Casino l'Aliança per marxar cívicament, en comitiva, fins la seu del Districte de Sant Martí, on lliurarem les més de 4.000 signatures recollides contra la Superilla del Poblenou.

No són només 4.000 signatures. Són 4.000 testimonis de vides afectades per l'estupidesa municipal de la senyora Colau, 4.000 noms i cognoms, persones, que "sin comerlo ni beberlo", de la nit al dia, han vist empitjorar les seves vides per una decisió estúpida, arbitrària i sense cap mena de sentit de l'Ajuntament de la senyora Colau.

Vides com la del Pedro. Té gairebé 65 anys. "Me he tenido que gastar 4.000 euros en cambiar las ventanas del piso. Nos vinimos a vivir a esta calle, delante de la plaza, porque era una calle muy tranquila. Mi mujer sufre de los nervios. Hemos vivido sin problemas, hasta que de repente en una calle que no tenía autobuses derivaron 6 autobuses, la mitad nocturnos, y todo el tránsito de salida del barrio. Nuestra vida se ha convertido en un infierno. He tenido que invertir estos ahorros en intentar aislarnos un poco de todo este ruido que nos ha metido la Colau".

Vides com la de la Maria, una mare octogenària que viu amb la seva filla minusvàlida. "Vam triar, en el seu moment, el pis on vivim perquè teníem la parada d'autobus a la porta, i això per a nosaltres era molt important. Ara hem de pujar o baixar 3-4 carrers per arribar a la parada. I jo ja no la puc empènyer, m'hi deixo l'alè. Per què ens ho han fet, això? No estava bé com estava?"

Vides com les de la Carmen "lo peor de todo es que yo les voté, voté Colau, y no me puedo creer que todo lo que estén haciendo sean estas gilipolleces. No les voy a votar nunca más. Votaré al que más daño les pueda hacer. No hay derecho. Mira, mi hermana se compró un piso en la calle Balmes, ya sabía lo que se daba. Pero yo me vine a esta calle por tranquila y ahora es peor que la calle Aragó".

Vides com les del Ramon, que viu a l'interior de la Superilla. "Aquí hi ha molta gent que no obre la boca, però el cert és que som molts els veïns que tenim por, de la manera com han quedat els nostres carrers". El Ramon té una filla adolescent. "Abans l'esperàvem que tornés a casa només amb la impaciència pròpia dels pares, però ara tot és diferent. Hi ha taxis que no volen entrar a la Superilla. I li hem prohibit a la nostra filla que s'endinsi a peu pels carrers desèrtics sempre, però més de nit, de la Superilla. De manera que quan arriba al perímetre de la Superilla ens truca i o la seva mare, o jo, o tots dos, la baixem a buscar. Sí, tenim por".

Vides com les del Sergi. Va muntar un taller. Hi va invertir tot el que tenia. "M'ha baixat la facturació més d'un 50% en relació al mateix mes de l'any passat, abans de la Superilla. Aguanto perquè tot el que tinc és aquest taller. Però no tinc gens clar el meu futur. M'estan abocant a la ruïna".


Vides com l'Antonio. "Hay que joderse mucho con lo que nos está pasando. Mira, yo cogía cada mañana mi scooter y me plantaba en 15 minutos en el trabajo. Ahora tardo una media de 30 minutos. Muchos días opto por bajar a coger la Ronda, y me la juego circulando entre los coches del tránsito denso o parado de las primeras horas de la mañana. Los pro-illa me han dicho de todo por protestar por esos 15 minutos por trayecto que cada día invierto de más en ir y volver del trabajo, como si fuera un comodón. Yo me pregunto, porque de repente la señora Colau me roba dos horas y media a la semana de mi tiempo, que son 10 horas al mes. O sea, que los caprichos de la señora Colau a mi me implican que me haya expropiado una jornada laboral mensual. A mi nadie me ha compensado por este medio mes anual de mi vida, de mi tiempo, que me ha robado la señora Colau y sus gilipolleces".


El Toni ha anat a més de 20 convocatòries municipals que la propaganda oficial deia eren per "donar veu als veïns, obrir processos participatius per millorar la Superilla, etc.". "Quina gran mentida! Quina gran presa de pèl! No han volgut escoltar mai els veïns, no han volgut assumir res de les crítiques que els hi plantejàvem els veïns, no han volgut fer res davant les afectacions que els hi denunciàvem. Ha estat una presa de pèl monumental. No hem sabut mai qui prenia decisions, com es prenien, quan es prenien. Això sí, han inundat de propaganda manipuladora tot el barri, amb opuscles municipals carregats de mentides"

La Nuri té una botiga en la zona coneguda com a "perimetral" de la Superilla. Ella no està directament afectada, però ja va veure que aquest invent de la Superilla no funcionava. Per això quan uns veïns agrupats en una Plataforma d'afectats li van demanar de posar un cartell crític a la seva botiga, va dir que sí. "el vaig haver de treure. Va venir una senyora dient que em faria la vida impossible, que em denunciaria a tot el barri per no sé quines barbaritats que jo no havia fet, que demanaria a l'Ajuntament que m'obrissin inspeccions, etc. Una clienta em va dir que aquesta de fa poc treballa a l'Ajuntament, de manera que, i em sap greu, no vaig voler crear-me problemes, i vaig treure el cartell".

En XXX és un jove colauer del barri. Veu els opositors a la Superilla com uns autèntics dimonis, uns veïns menyspreables, que no mereixen cap mena de respecte, partidaris del fum, la contaminació i trumpistes. Per això es dedica sistemàticament a arrencar tots els cartells que penja la gent de la Plataforma d'Afectats per la Superilla del Poblenou. Li han fet ja un parell de fotos en plena acció. Però a ell li és igual. Li han deixat davant del portal de ca seu alguns cartells que amb tanta ràbia ell es dedica sistemàticament a arrencar i llençar a les papereres, a veure si es donava per "al·ludit", però a ell li és igual. La gent de la Plataforma s'ha plantejat més d'un cop denunciar-lo. Però no volen enverinar com ho han fet els colauers la convivència al barri, que fins i tot han arribat al punt d'editar cartells falsos de la Plataforma d'Afectats, amb falses convocatòries i falsos argumentaris.

Demà lliurarem al Districte les més de 4.000 signatures recollides aquestes últimes setmanes entre els veïns del barri. Són 4.000 testimonis d'entre els milers de vides afectades per l'estupidesa municipal. Són 4.000 veus que l'Ajuntament de la senyora Colau ha volgut silenciar amb mentides i manipulació. Són 4.000 veïns que es neguen a ser tractats com a veïns de segona en aquesta ciutat. Són 4.000 actes cívics que volen preservar la convivència al barri, davant la miserable actitud de menyspreu i insult a qualsevol dissidència amb la que han reaccionat els colauers i els seus "agents" al barri, sense importar-los-hi el més mínim tensionar com ho han fet la convivència entre veïns, amenaçar, etc.


Animeu-vos a venir! Animeu-vos a participar en la nostra marxa cívica! Preneu consciència que el que ens està passant al Poblenou us pot passar a qualsevol de vosaltres, veïns de Barcelona, el dia menys pensat, amb traïdoria, sense previ avís, sense cap explicació, sense cap justificació.